L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
El que avui és la Plaça de Catalunya no va ser previst al Pla Urbanístic de l’Eixample de la Ciutat de Barcelona encarregat a Ildefons Cerdà l’any 1860.
Cerdà hi va situar una altra illa de cases com a la resta de l’Eixample, desplaçant el centre de la ciutat a la Plaça de les Glòries.
L’Ajuntament volia un altre tipus d’eixample i Antoni Rovira i Trias va projectar una gran plaça anomenada Fòrum de la Reina Elisabet II. Finalment, l’any 1895 la pressió de l’Ajuntament va aconseguir que aquell espai es convertís en el que avui coneixem com a Plaça de Catalunya.
Les grans mansions, edificis situats al que és avui el centre de la Plaça:
La Plaça de Catalunya, era l’illa número 39 de l’Eixample i es va permetre construir diverses cases, la primera de totes fou la Casa Gibert.
Va començar una cursa per construir-hi les millors cases de la ciutat com la Casa Rosich i Estruch o teatres i divertiments com el “Panorama Waterloo”, el Cafè “la Pajarera”, el “Siglo XX”, el “Teatro del Buen Retiro” o el conegut “Circo Ecuestre”.
El 1895 foren enderrocats tots els edificis i l’espai va quedar desert fins al 1902, quan es va iniciar la primera urbanització de la plaça.
Casa Gibert, 1861-1895: Projectada per Josep Oriol Mestres.
Parlar d’aquesta casa – palauet – és referir-nos als inicis de la Plaça de Catalunya. De planta baixa i dos pisos, envoltada d’un jardí.
On avui dia hi ha les dues fonts bessones, si aixecar la Casa de Manuel Gibert i Sans, important família de l’època, ric empresari, militar, advocat, president del Liceu i de la companyia ferroviària de Barcelona a Mataró. Fou un dels membres propulsors d’enderrocar les muralles i fer creixa Barcelona. Segurament per això construir la seva residència, on justament, la reina Isabel II va col·locar la primera pedra, el 4 de setembre de 1860 per la construcció de la primera casa de l’Eixample.
Casa Gibert 1874
Es va construir al costat de l’estació de tren de Martorell (1854-1884) i la casa de banys portàtils, banda Muntanya. Dintre de la Casa s’instal.là entre altres, un gimnàs, una petita oficina de correus, un saló de ball, un centre artístic i un casino republicà. Va ser ocupat militarment en diverses ocasions. A l’altre costat, a finals de segle, si construir el “Gran Café del Siglo XIX” conegut com “La Pajarera”.
Casa Gibert 1874, al fons la Universitat de Barcelona, les naus de l’Estació de Martorell i la Casa de Banys portàtils.
“Gran teatro del Retiro”, 1876 – 1886: Situat dins del recinte del jardí a la part nord de la Casa Gibert, el que seria la continuïtat de la Ronda Sant Pere direcció a l’estació del tren de Martorell, s’obrí el 3 de juny de 1876, com a teatre de temporada i representar tota classe d’obres teatrals, sarsueles i comèdies. Atès al gran èxit obtingut, es reforma tot el teatre i s’inaugura un annexa -1879- una pista de patinatge sobre rodes “Skating Ring”.
Teatre del “Buen Retiro” -1883. És la carpa que queda a la dreta de la fotografia, situada al costat de la Casa Gibert, que ocupava el centre de la Plaça de Catalunya. La imatge està captada d’on arrenca l’actual Passeig de Gràcia. (foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor desconegut).
El Panorama o “La Pajarera”, finals S. XIX, 1888-1895: Banda Muntanya. Manuel Gibert, va vendre una part del seu jardí a qui serà el propietari del “Gran Café Colon”, Arturo Vilaseca, per construir.hi el “Gran Café del Siglo XIX”, conegut com “La Pajarera”. Va obrir al públic quatre dies abans de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888. Situada a l’altre costat de la Casa Gibert, tocant al Passeig de Gràcia, avui davant de “El Corte Inglés”.
Lloc on si reunien grans tertulians com Amadeu Vives, Domènech i Montaner, el Doctor Robert o Santiago Ramon y Cajal…
“La Pajarera” – 1890, al costat de la Casa Gibert
Estació de Martorell, 1854-1884: Situada on avui hi ha les Cases Marce.lí Jané – Bosch i Alsina – Agustí Manaut i Ignasí Borrás, en les confluències de La Gran Via, Rambla de Catalunya, Ronda Universitat, plaça Catalunya i carrer Bergara.
Fou la primera estació del centre de Barcelona. L’estació és clausurar l’octubre de 1882 i va ser enderrocada l’any 1884 per començar a urbanitzar la zona.
Emplaçament de l’estació de Martorell (1854). Al carrer Bergara – estació del tren de Sarrià (1862).
Casa Estruch, 1887-1901: Josep Estruch i Comella, negociant ferroviari i gran col·leccionista d’armes, es fa construir un edifici de quatre plantes, i al costat un local – museu dedicat a l’Armeria. Avui estan esposades al «Musée de l’Armée dels Invàlits de París».
Situada banda de muntanya en la cantonada entre Ronda Universitat i Rambla Catalunya a la part nord de la plaça, enfront de l’avui Casa Pich i Pon / hotel Iberostar, al costat de la Casa Gibert.
Casa Estruch – 1892, a la dreta l’entrada del museu de l’Armeria
Casa Rosich, 1866-1902: Al costat Mar, continuació, carrer Fontanella, no tenia cap valor arquitectònic especial.
Vista de la Casa Rosich des de la rambla de Canaletes – 1888
Casa Grases, 1888-1895: Hi havia el Casino República Nacional, un taller de ceràmica i habitatges de lloguer.
1890’s entrada del Circ Eqüestre, la Casa Grases i l’encara carrer de Fontanella – costat Mar
El Circ Eqüestre Alegria, 1879-1895: Va ser una instal·lació estable que ocupava el costat Mar. Situat al que era la continuació del carrer Fontanella, en el bell mig de la plaça. Amb un aforament d’unes tres mil persones, que oferia múltiples atraccions del món del circ i del teatre.
1889-1892 el circ situat a la dreta de la imatge. D’esquerra a dreta: Casa Estruch, Casa Gibert, La Pajarera , al fons a la dreta la Casa Pascual i Pons (1890-1891). En primer pla, a la dreta el Circ Alegria, davant del brollador i l’aspa que unia el passeig de Gràcia amb Canaletes.
1888 – A l’esquerra el Panorama Waterloo, la Casa Gibert, el “Gran Café Siglo XIX”, l’entrada amb forma d’arc del Circ Eqüestre, i al centre el brollador.
Llac i brollador, 1888-1902: Situat en la intersecció de l’aspa, que anava des de la Rambla de Canaletes al Passeig de Gràcia, i l’altre des de Rambla Catalunya al Portal de l’Àngel.
L’any 1902, un cop enderrocats tots els edificis, es va efectuar la reurbanització integral de tot el centre de la plaça, i finalment es va suprimir el brollador.
Panorama Waterloo, 1888-1890: Situat provisionalment, amb motiu de l’Exposició de 1888, entre la cantonada del carrer Bergara i la Casa Estruch. Era un espectacle cultural d’art visual. Paisatges de grans dimensions representats en una pantalla gegant. Feia la competència al Panorama de Plewna, situat a la Gran Via amb Rambla Catalunya.
Gràcies a les grans pressions dels intel.lectuals, dels moviments populars i d’una part del món polític, van agafar forma les insistents reclamacions per a recuperar la zona i l’any 1895 es van enderrocar els edificis per donar pas a la construcció de la nova plaça.
Documentació: Barcelofília, Enric Comas, Valentí Pons, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Francesc Miralles, Miquel F. Pacha, Joanot Pascual. Lluís Permanyer –Biografia de la Plaça Catalunya. Inventari de la Barcelona Desapareguda. La Vanguardia 8 edificis pioners a la plaça de Catalunya. La Barcelona Oblidada. Curiositats de la Plaça de Catalunya de Barcelona.
Fotos: Històries de Barcelona desapareguda 1848-1924, Barcelofilia, La Vanguardia, Pinterest i particulars.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:
Imatges i gestos del passat i del present.
“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…
“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…
“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.
El director del museu, Salvador Garcia
Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.
Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.
S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.
Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…
Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.
El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.
L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.
Sales:
Món antic (segles V aC – IV dC)
Romànic (segles XI-XII)
Gòtic (segles XIII-XIV)
Gòtic (segle XV)
Renaixement (segle XVI)
Barroc (segles XVII-XVIII)
Segle XIX . Catalunya
“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.
A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.
sales de col.leccions
Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat
Exposició fins al 26.05.2024
Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents. Si llegim el subtítol “Los orígenes catalanes del fascismo español”, aquí comencen les novetats, perquè fins ara la historiografia espanyola sempre ha considerat que el feixisme al nostre país és un fenomen tardà que no s’inicia fins els primers any 30 i que té una arrel únicament castellana amb dos focus, un a Valladolid amb Onésimo Redondo i un altre a Madrid, amb dos tempos, el madrileny de Ramiro Ledesma per una banda, que confluirà en un primer moment amb el pucelà per a formar les JONS i el de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange per l’altra, que s’unirà amb els anteriors per a formar la primera criatura feixista espanyola, és a dir, FE de las JONS. Doncs bé, la cosa no va anar així exactament, sinó que el feixisme a Espanya té uns orígens molt anteriors, que aquest feixisme castellà seria de “segona generació” i que hi va haver un feixisme de “primera generació” o com diem ara 1.0 que va formar-se, evolucionar i créixer a la nostra ciutat. Aquesta és la primera aportació del llibre, però no l’única.
Personatges implicats en la gènesi de la “Capitanía Cubana”, tots tres capitans generals de Cuba: A l’esquerra Miguel Tacón (1834 – 1837) que es qui introdueix la nova autocràcia militar a l’illa (wikipedia.org) En el centre Domingo Dulce (1868 – 1869) arribà a l’illa com a nou capità general amb instruccions autonomistes del govern revolucionari de Madrid i fou relevat de forma alegal (wikipedia.org) A la dreta Francisco Lersundi (1866 – 1869) impulsor dels “Voluntarios de Cuba” que apartà Dulce i que constituí l’artefacte polític que s’explica al llibre (wikipedia.org)
D’acord amb les tesis dels autors, la història d’aquest primer feixisme espanyol l’hem de buscar a tres ciutats i per ordre cronològic: La Havana, Barcelona i, més tard, Valladolid. Només en època més tardana s’incorporaria Madrid a la història. Un problema addicional (o inicial) és definir el que és feixisme i el que no ho és. Els autors argumenten de manera molt clara com es construeix aquest concepte al llarg dels anys, tot i la dificultat historiogràfica d’establir-hi uns límits i unes característiques clares i comunes a realitats socials i polítiques diferents. Un dels punts claus del treball és la formació del que els autors anomenen “Capitania Cubana”. Per entendre què significa això, cal transportar-se a La Havana colonial del darrer terç del segle XIX quan els negocis dels “ingenios” del sucre i l’esclavisme havien generat una classe oligàrquica molt potent i unes elits d’origen peninsular al seu costat que, per tal de mantenir els privilegis colonials, s’oposaven als desitjos autonomistes de les classes populars, fins i tot amb la formació de milícies “Els voluntaris de Cuba” que utilitzaven la violència per reprimir protestes. Aquestes van desembocar en la primera de les guerres cubanes (1868-1878), l’anomenada Guerra llarga. La Capitania militar (amb les elits
+ i els voluntaris al darrera) funcionava amb autonomia del govern metropolità, després d’ocupar el poder de forma força irregular i aquest comportament consentit de facto seguiria fins al final de l’aventura colonial l’any 1898. Aquest conjunt de poder militar autònom amb unes elits econòmiques al darrera i una milícia civil repressora és el que els autors anomenen Capitania Cubana. És en aquest context on naixerà l’espanyolisme integrista, ja que la Capitania Cubana era defensora aferrissada i sense cap mena de concessió de la integritat territorial de la pàtria, i el militarisme, entès com a autonomia total del col·lectiu per intervenir en política pel damunt del poder civil. Es definiran també dos perills interns contra el seu concepte de la pàtria: el separatisme (en el cas cubà, autonomistes i separatistes són el mateix a ulls del col·lectiu de Capitania) i el perill revolucionari (les possibles revoltes dels esclaus dels “ingenios”).
El militarisme i l’espanyolisme integrista anirien madurant a la llum del regeneracionisme que seguí al Desastre de 1898 i amb el nou experiment colonial africà que, tot i ser més antic, prengué embranzida després de la Conferència d’Algesires de 1905 que donava un petit protagonisme a Espanya en l’assignació internacional d’una franja de territori marroquí al control espanyol. Aquí és covaria una nova classe de militars, els africanistes, molts d’ells passats abans per sedàs ultramarí de Cuba.
Amb el tombant de segle i ja immersa la societat espanyola en el trauma que representà el Desastre, Catalunya era el mirall de Cuba, amb els mateixos perills que havien dut (per la incompetència dels polítics en la visió militarista) a la pèrdua de la colònia: l’amenaça separatista (en aquest cas el naixent catalanisme de la Lliga) i el perill revolucionari (la conflictivitat obrera d’una societat industrial). Aquests factors portaran al llarg dels anys a la formació a Catalunya d’estructures de poder semblants a la Capitania Cubana abans descrita, però amb altres actors, si bé amb repartiment de rols similars. El militarisme anirà creixent al llarg dels anys, amb un intervencionisme cada vegada més descarat en la vida política i social catalana (fets del Cu-Cut!, llei de jurisdiccions, suspensions de les Garanties Constitucionals cada cop més freqüents, formació de les Juntes Militars, etc.). L’espanyolisme, sovint lligat al procés militarista, també seria un brou de cultiu amb múltiples actors, des del lerrouxisme, al carlisme o sectors dinàstics radicalitzats provinents del maurisme. Aquests i altres amb una visió integrista i més o menys reaccionària configuraran al llarg dels anys estructures protofeixistes o prefeixistes. L’ordre públic serà l’excusa per tal que el poder militar s’imposi de manera cada cop més intensa fins a superar el poder civil, arraconant-lo i arribant a actuar al seu marge.
A l’esquerra, Joaquin Milans del Bosch (1854 – 1936) (almendron.com) En el centre Severiano Martínez Anido (1862 – 1938) (Ateneo de Córdoba) A la dreta Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) (Mundo gráfico)
Entre els anys 1919 i 1922 se succeïren tres dictadures de facto a Barcelona i una quarta l’any 1923 que exportà el model a tota Espanya. Les dues primeres tingueren com a protagonista militar el capità general de Catalunya, Joaquin Milans del Bosch i la tercera fou del general Severiano Martínez Anido. Durant aquests anys, el catalanisme (per ells tot era separatisme) era una amenaça, com també ho era l’anarcosindicalisme que als seus ulls amagava una revolució com la bolxevic. Les elits que hi havia al darrera (com a Cuba) eren els industrials barcelonins aplegats a la patronal, així com molts sectors de les Cambres i de la Lliga o els oficials anomenats “junteros“, grup d’oficials que actuava com un lobby de pressió corporativa ben impregnada de militarisme espanyolista. Els “voluntaris cubans” en el cas català, van anar evolucionant en el temps i variaven en funció de l’enemic intern. En tots els casos es tractava de grups violents preparats per enfrontar-se a presumptes enemics al carrer, a l’estil dels esquadristes feixistes italians. El primer grup era la “Liga Patriòtica Española” que des del final de 1918 i el març de 1919 es dedicaven a enfrontar-se a cops de bastó a les Rambles amb els catalanistes més exaltats, sempre amb el vistiplau i complicitat militar. La vaga de la Canadenca, marca el canvi de prioritats, ara focalitzaran en els de la CNT. Aquí la resposta serà doble: en un primer moment la Banda Negra del comissari Brabo Portillo i en un segon moment els ja esmentats Sindicats Lliures lligats a grups carlins i que protagonitzaren amb els grups d’acció de la CNT l’època més dura del pistolerisme. L’arribada de Primo a la Capitania de Catalunya coincidirà amb la irrupció del darrer grup organitzat ja genuïnament feixista, “La Traza“, encarat a la lluita contra el catalanisme radical i lligat a oficials “junteros”
Conferència en la que parla el president de la Liga Patriótica Española Jaime Bordes el març de 1918 (Archivos ABC) El general Miguel Arlegui (1858 – 1924) en la seva presa de possessió com a cap superior de policia de Barcelona. A les ordres de Martínez Anido, dirigiria la cruenta repressió contra el moviment obrer amb el suport de la patronal en el pistolerisme. Primo de Rivera l’anomenà Director General d’Ordre Públic a la seva Dictadura, però morí sobtadament d’un infart (Mundo Gráfico)
La darrera Capitania Cubana la protagonitzarà Primo de Rivera amb el seu cop d’estat, en aquest cas un cop real, no oficiós com els anteriors. Darrere seu hi havia un conglomerat heterogeni d’elits i un grup amb projecte de convertir-se en milícia auxiliar, “La Traza”. Però les circumstàncies, el fet que darrere aquest grup hi hagués militars de les Juntes oposades als africanistes dins l’exèrcit i els equilibris entre els grups que van donar suport al cop va motivar que s’arraconessin els trazistes en benefici del Somatent. Primo necessitava un suport polític i el va anar a buscar a Valladolid on va aprofitar un grupuscle de la dreta catòlica agrària, sense carlisme de fons com els Lliures i de creació molt recent (es formà al desembre de 1923, poc després del cop d’estat) i a partir d’aquí crea la Unión Patriótica. El missatge del dictador era evident: el partit de la Dictadura no podia ser ni de Barcelona ni de Madrid, sinó de Valladolid i castellanista.
A l’esquerra Ramon Sales(1893 – 1936) militant carlista i líder principal dels Sindicats Lliures (wikipedia.org) A la part superior dreta: reunió de presidents del Sindicat Lliure l’any 1922 (wikipedia.org) En el centre: anys del pistolerisme, enterrament de l’inspector de policia assassinat en atemptat Antonio Espejo (1921) (wikipedia.org) A l’esquerra inferior: Els tres primers obrers anarquistes assassinats amb la “llei de fugues” (federacionanarquista.net) Inferior: Portada de l’Esquella de la Torratxa en un monogràfic sobre el pistolerisme i les dues pistoles insígnia, la Star dels pistolers dels Lliures i la Browning dels grups d’acció anarquistes (Esquella de la Torratxa)
La història del feixisme de segona generació, tot i que el llibre l’explica d’una manera molt clara, no forma part nuclear de la recerca del llibre i per tant no entraré amb detalls i em conformaré amb les quatre pinzellades que he fet en paràgrafs anteriors.
Per a desenvolupar els arguments apuntats, l’obra s’estructura en vint-i-set capítols. Els onze primers no tenen un ordre cronològic estricte i plantegen diferents arguments per a comprendre el desenvolupament del «Fascio de Les Rambles». En canvi, els següents desenvolupen el tema de manera linial i cronològica. El llibre és un assaig interpretatiu, per la qual cosa alguns temes estan molt desenvolupats i altres només s’hi apunten somerament. Com que algunes qüestions són transversals, és reiteren informacions en diferents capítols per a facilitar la seva lectura. El text, com ja he citat, està format per una introducció, 27 capítols i unes conclusions (392 pàgines). Al final s’incorporen annexos amb els noms dels caps de govern, capitans generals de Catalunya i governadors civils barcelonins de l’època així com una relació de textos (26 pàgines). un índex d’abreviatures i sigles i un apartat de notes agrupades per capítols (67 pàgines) i una bibliografia exhaustiva. Tanca el llibre un índex general dels capítols i apartats (68 pàgines). Al començament del llibre hi ha un mapa de la Barcelona de 1930 on es mostren els llocs importants de l’assaig, tots situats a les Rambles i el seu entorn. Un total de 567 pàgines en una molt bona edició de Pasado&Presente. El redactat és excel·lent i la claredat del relat absoluta. Els autors són garantia de qualitat. Cada capítol comença amb una breu síntesi del que posteriorment es desenvoluparà i això facilita molt la lectura. Potser li manca un índex onomàstic que permeti buscar amb facilitat els molts personatges que apareixen de manera contínua en el relat.
Xavier Casals Meseguer és doctor en història i combina la docència, actualment a la URL – Blanquerna, amb la divulgació i la recerca. És autor de molts estudis sobre la ultradreta, com Ultrapatriotas (2003), i UltraCatalunya (2007). Ha analitzat les dictadures espanyoles a Miguel Primo de Rivera (2004) i Franco i los borbones (2005), així com el canvi polític català actual a El oasis catalán (2010) i Partidos y elecciones en la Cataluña del siglo XXI (2011), obra que va coeditar amb Joan Marcet).
Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i doctor en història per la Universitat de Columbia. Es va doctorar també a la UAB amb la tesi El nacionalisme radical català i la resistència a la Dictadura de Primo de Rivera (1983). Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor d’un centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) (1984) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003) i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets (2015), entre d’altres. Amb Arnau Gonzàlez ha col·laborat en diverses obres anteriors.
És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.
El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).
La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.
Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.
Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.
Mitgera de la Casa Agustí Manaut, Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs, Rbla. Catalunya núm. 3.
Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.
Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.
També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.
“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.
IX- 2023
Banc Sabadell 1980-2008.
I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.
1895
Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.
Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’Eldorado – Bank of Canada – Casa Marcel.lí Jané amb la Maison Dorée, magatzems Catalunya i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat laCasa Agustí Manaut. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’Hotel Colon.
Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.
Casa Pascual i Pons:Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.
La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.
En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.
La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.
L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.
Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.
L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.
Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes, des de l’any 1912 fins al 1982.
El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.
Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.
Amb latorre poligonal- costat C/ Caps.
Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.
Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis
(vegeu annex IV).
El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.
El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.
A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart. A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel. La Plaça de Catalunya encara no existia…
Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans de l’enderroc de l’hotel Bristol
Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926). Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.
Fontanella / Portal de l’Àngel Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés.
Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.
Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.
Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.
Edifici i cúpula original
Juliol del 36
Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès 1932
Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62
Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.
L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.
El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.
En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.
“La piscina” del Canaletas / 1965 – 1970
1922
1950
1904
El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).
El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.
La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.
1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons
Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz
Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.
Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
pelotaris
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.
La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.
Costat esquerre – Pelai
Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.
Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940
En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.
Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…
Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900 Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4
Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.
L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.
1920
Núm. 2:Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del EbroSA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.
La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel Puig
1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”
Núm. 3: Casa Teodor Bosch:Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.
1912
Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.
Cerveseria Restaurant Catalunya 1910
Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.
El Triangle de 1940
L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,
“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.
Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.
(vegeu part VII)
El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.
Compra per B. Central-1928
Teatre Eldorado 1914
Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920
Núm. 6:“La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.
Núm. 7:Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.
Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.
Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7
L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.
La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.
Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.
És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.
Núm. 8:Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.
(Vegeu part VII)
Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.
D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina
Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.
Casa Agustí ManautRambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37
(Vegeu part VI)
Costat muntanya
Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :
(vegeu part II i part VII):
L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.
Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.
El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.
Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.
L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.
Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023
Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla i l’Hotel Colon.
Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí Manaut, les tres de la Casa Pich i Pon, i el Gran Hotel Colon.
Núm. 10-11:Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)
Icona de la jove miliciana amb fusell – any 36 al terrat de l’hotel
Anys 20
L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.
Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.
1918
La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).
1937- PSUC
El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.
Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.
Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.
Passeig de Gràcia, 2Casa Pascual i Pons:
(vegeu part VI)
Costat dret – Vorera banda Besòs
Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.
Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927
Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917
Hotel Victòria 1931
Núm. 13:Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.
“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…
Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.
1966/67
La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.
Núm. 14:Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)
Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.
Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona
Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.
“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).
El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.
El Corte Inglés 20-09-62
El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.
Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.
L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.
Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.
Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre Siscart i el Corte Inglés – 1990. Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.
Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.
Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.
La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.
La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…
Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús
amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.
Costat vorera Mar o vorera Sud
Casa Manuel Baixeras /Telefònica
(vegeu part VI)
Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”
(Vegeu part VII)
Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia , casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.
Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.
La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.
Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.
Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.
En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.
Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.
Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons
Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.
Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17 i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a ser el “Banco de España”. Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps i Pàmies.
Casa Camps i Pàmies 1924
Núm. 19: Casa Camps i Pàmies:(1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.
L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.
Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919
(vegeu part VII)
Société Générale de Banque 1919-77
L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.
En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.
L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.
Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920, a la dreta la Casa Teresa Maspons.
Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo:(1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).
(vegeu part VII)
L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.
Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.
Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.
(vegeu part VII)
Banca Arnús 1918
L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).
L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.
L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.
Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)
Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.
(Vegeu part VII- hotel Continental)
L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.
Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.
Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.
(vegeu part VI)
Els 7 edificis vorera mar, anys 1906
Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924
Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931
Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990
Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919
Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923
Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918
Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.
Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart. Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.
Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.
La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.
(vegeu part VI)
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.
Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.
14-08-2006
Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).
Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa. A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark. A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.