És el símbol del barri de Terra Nostra, arbre patrimoni natural d’interès local. Quercus ilex. És el rebrot de la soca original de l’antiga i mare de l’actual alzina.
Arbre de la família de les fagàcies. També, és coneguda com a aglaner, aulina i bellotera. De forma arrodonida i aixafada, de fullatge persistent, de feix fosc i revers cobert d’un dens tornat blanquinós i d’un aspecte vellutat. Els seus fruits, les glans o aglans són bastant amargs, de color marró fosc quant l’aglà madura. De fulles perennes i que solen romandre a l’arbre entre dos i quatre anys, proveïdes d’espines fortes i molt dures, que no transpirant, la qual cosa li permet viure en llocs bastant secs, pel que a vegades es confonen, quan és arbust amb el grèvol. És possible l’autopol-linització, del mateix individu -autogàmia-.
L’Alzina 1955
A finals del segle passat, aquest arbre centenari, va patir un atac fatídic i fulgurant, el cerambyx cerdo. Un coleòpter que va foradar per complet el tronc i les branques. L’arbre no es va poder salvar fins que es va haver de talar. Al cap d’uns quants anys, va germinar. Un rebrot de l’arrel és la present alzina amb una bona copa, i amb tota la funció genètica de l’arbre original. Aquest rebrot avui té d’uns seixanta anys, d’uns 6 metres d’alçada i 5 metres de diàmetre de copa.
Enguany es va fer la recuperació i la nova inauguració del monòlit i escultura de la pregària de l’arbre. Datava dels anys 70 i feia referència a la història de l’Alzina. Fa uns dotze anys, es va retirar a causa de les obres de remodelació de l’estació i del seu entorn.
La primitiva i antiga mare de l’actual alzina foto de l’any 1945.
Terra Nostra
Dada del tot curiosa, que cal recordar i valorar de l’existència del barri on es troba l’Alzina.
Es va iniciar el seu llarg viatge abans de la Guerra Civil espanyola, amb el nom de “Terra Nostra”.
“Almacenes Alemanes” (1917) – anys més tard (1940) “Almacenes Capitol”-, varen oferir grans regals, per les compres realitzades i fidelitzar als seus clients. Fins al punt de què durant un període de cinc anys podies aconseguir la compra d’un terreny, anant acumulant cupons. Per cada 2’5 pessetes – mesos més tard vara ser per cada “duro”-, a canvi d’un pam quadrat de terreny.
La cotització en l’any 1935 era de 0,25 pessetes el pam quadrat, incloïen la paret divisòria de la parcel.la i la vorera. Amb l’objectiu de l’edificació posterior d’una petita caseta.
L’oferta anava de juny de 1936 a maig de 1941, cada solar era de 8.000 pams quadrats, i el preu definitiu resultava ser de 2.000 ptes. de l’època.
També hi havia l’opció de comprar el terreny sense la promoció a 2,5 ptes., per cupó, i la despesa resultava ser de 20.000 ptes.
L’entorn de la urbanització estava envoltada de boscos, situada entre Montcada Reixac i Cerdanyola-Ripollet, al llarg de la carretera de Barcelona a Sabadell, travessada per la línia del FF.CC. del Norte, amb el projecte de construir un baixador.
Les casetes projectades eren dues-centes. Tot l’entorn seria de tendències i tècniques innovadores del tot modernes avançades en el seu temps: carrers amples, places, arbrat, jardins públics, fonts, camps d’esports, de serveis i d’equipaments domèstics i educatius.
Malauradament, amb el cop d’estat i la dictadura, tot aquest projecte va quedar del tot paralitzat.
Fins a punt que les autoritats franquistes van obligar a canviar el nom de la població, pel de “Santa Maria de Montcada”. Avui dia, encara consta com a nom oficial, tot i que s’estan fent reivindicacions per recuperar la seva nomenclatura original.
La Vanguardia del 28 de febrer de 1939, menciona que: “se efectuaran los cambios en la regularización y formalización de los títulos de propiedad de los terrenos”…
(les tropes de Franco varen entrar a Barcelona, el 26 de gener del 1939).
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.
Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.
Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.
Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castelldels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.
Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.
Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.
Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.
15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb
Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.
Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.
Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:
Ermita de Sant Roc S. XVIII
Castell de Sant Martí, de l’any 1212
Església de Santa Maria de Vilet S. XIII
Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII
Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII
Església de Llorenç de Rocafort S. XVII
16-Maldà
Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.
El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.
Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.
Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.
17-Rocafort de Vallbona
Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.
Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.
El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.
Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.
18-Arbeca
Província de Lleida, comarca de les Garrigues.
Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.
Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.
L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.
Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.
Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.
Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.
De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”
Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.
——————————————————————————————–
Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:
Els Vilars d’Arbeca
A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.
“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.
A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la “Dieta Mediterrània”.
Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.
També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.
I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.
Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.
Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.
Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.
Gràcies.
Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.
Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.
Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.
El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.
1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.
2.-Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.
Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.
3.-Park Street Churchdata de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary
El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.
La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.
L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.
4.-Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.
5.-King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.
El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.
6.-Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.
Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.
7.-Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.
El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.
8.-Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.
Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.
Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.
9.-Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston
De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.
10.-Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.
Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.
11.-Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.
El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.
12.-Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.
La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.
Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.
És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.
13.- Old North Churcho Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.
El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.
14.-Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.
Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.
Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:
Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.
15.-Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.
Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.
El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.
16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.
El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.
El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.
Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.
__________________________________________ (1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.
Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.
Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.
Sant Gregori, a cinc minuts de la ciutat de Girona, és el primer poble de la Vall del Llémena, on podrem gaudir d’extensos espais naturals. La Vall és l’entrada d’un importantíssim espai històric-cultural, on podrem recorre un amplíssim circuit de rutes de senderisme i camins, amb un riquíssim patrimoni, envoltada de boscos, conreus, pastures i camps.
Retrocedirem en el temps, que ha quedat parat en èpoques anteriors.
D’èpoques medievals, on els seus camins i senders ens duran a petites ermites, esglésies, castells-masies, masos medievals, molins, fonts, gorgs, torrents i altres indrets, on descobrirem part de la història del nostre país. Històries com la revolta dels remences del 1484 i altres…..
Molt a prop de Sant Gregori, pel camí del pla de Mas Obert, ens han dut a conèixer un arbre (o arbres) molt singular i característic: El Surolí, autèntica raresa botànica que no es dona enlloc del país. Ens trobem davant un espècimen únic a Catalunya.
El Suro-Alzina de Mas Obert o “Quercus ilex ilex – Quercus suber”, és tracta de dues espècies d’arbre de la mateixa família – l’alzina i el suro – que creixen soldats en un únic peu, amb els teixits units. Aquest fenomen del món vegetal es coneix amb el nom de “quimera”.
Nota popular: “L’escena sembla talment el resultat d’una nit esbojarrada, entre una alzina i una alzina surera. Un exemplar en dos; dos exemplars en un. Dues espècies diferents tot i que, genèticament, unides en una mateixa soca, i amb dos creixements troncals independents. Condemnats a viure perpètuament arrapats pel cuixam de la soca”.
Arbre curiós i emblemàtic, fa que el veïnat del territori li tingué una gran estima i reconeixement.
Documentació al peu de l’arbre en una placa informativa, on ens dona a conèixer la raresa vegetal siamesa, que resten units per sempre.
Comentaris i guies de la visita al surolía càrrec del nostre company Antoni Codina, i el seu amic Jesús, veïns de Sant Gregori, que també ens han guiat a visitar i conèixer unes esglésies i altres indrets de la Vall, que comentaré en altre reportatge.
Capital de la comarca del Maresme. Amb les restes d’un assentament d’origen iber i de l’antiga ciutat romana – Iluro – fundada en el S. I a. C.
Bressol d’un dels exponents del barroc català, amb la Capella dels Dolors, dins de la basílica de Santa Maria. La Cooperativa. Població natal de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.
Municipi amb un extens i ric patrimoni. Capital cultural plena de manifestacions arquitectòniques amb edificacions singulars, fàbriques, botigues, mercats i habitatges, que tot passejant podrem gaudir al llarg d’aquesta visita.
Un important creixement industrial, econòmic i demogràfic, condicionarà un model d’edificis, d’equipaments, cases, botigues, cellers, fàbriques, casals, masies, ateneus, magatzems, per les classes populars i per la nova burgesia.
El 28 d’octubre de 1848, s’inaugura el primer ferrocarril i estació de la península: Mataró – Barcelona.
L’estació, actual va ser construïda l’any 1905, està catalogada com “Bé Cultural d’Interès Local”. Enfront es troba la plaça Miquel Biada i Bunyol en honor a qui fou promotor del primer ferrocarril.
La Nau Gaudí: La ciutat moguda per la força del vapor i de l’expansió industrial tèxtil desenvolupa un fort creixement urbà i demogràfic. Neix la Nau, és el primer edifici que va construir Antoni Gaudí, l’any 1883. És l’única obra que no va ser promoguda per cap mecenes, ni burgès ni per l’església, sinó per la Cooperativa Obrera Tèxtil Mataronina, per efectuar i tractar el blanqueig de cotó.
Aquesta construcció gaudiniana dels arcs com a elements sustentadors, va servir més endavant a Gaudí, obrir el camí per projectar les golfes de la Pedrera, o la famosa cripta de la Colònia Güell. Els arcs parabòlics cobreixen grans superfícies sense recórrer a columnes i murs, que juntament amb els emmarcats de fusta els articula en arcs molt esvelts i resistents.
Hem de ressaltar els curiosos urinaris / latrines exteriors, amb els seus peculiars respiradors o sistemes de ventilació.
Tot aquest creixement, va donar una fesomia nova a la ciutat, amb noves fàbriques de filatura, xemeneis, el transport del carbó via marítima i el naixement del ferrocarril.
Durant la celebració dels 150 anys del naixement del famós arquitecte, l’Ajuntament de Mataró, encarrega a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet, l’obre de restauració, reconstrucció i rehabilitació, de l’antiga Nau de blanqueig, per destinar.la a equipaments d’ús públic.
Des del mes de novembre de l’any 2010 és la seu de la gran col·lecció Espai Bassat.
Edifici declarat monument historicoartístic -1969 – i Bé d’Interès Nacional – 1982.
Ens dirigim per la Rambla fins a arribar a la plaça Santa Anna, de camí podem observar uns preciosos edificis modernistes.
La Beneficència. Edifici amb un caire modernista -1892-, projectat per un jove de tan sols 25 anys, Josep Puig i Cadafalch. Va ser la seu de les Institucions de Beneficència de Mataró. Edifici de tres plantes, d’obra vista, amb elements decoratius neogòtics i alguna que altre escultura.
Davant troben un edifici amb sotabalcons enrajolats, i l’antiga matalasseria Leandro Bonet -1900-. Actualment és La Gofreria. Encara conserven elements de fusteria originals, i les portes plegables amb motius florals i elements modernistes.
La casa de la Ciutat del S. XVII. El saló de Sessions, remodelat a finals del S. XIX, per Josep Puig i Cadafalch. Ressaltar l’espectacular sostre i els decorats amb escuts d’armes i de les petites agrupacions gremials. Finestres vidriades i objectes de forja.
Ens dirigim pel carrer Nou, on hi ha el Foment Mataroní. A tot el llarg del carrer podem observar diversos edificis modernistes fins a la plaça Sta. Anna, on més tard visitarem la Basílica de Sta. Maria.
Casa Parera, dissenyada per Puig i Cadafalch – 1894 -. Façana amb esgrafiats florals, i coronada per dos relleus mitològics de referències medievals
Ens dirigim al Mercat de la Plaça Gran-El Rengle, pel camí podrem gaudir d’espectaculars edificis d’interès cultural d’estils modernistes… imatges de cases mataronines del S. XVI, amb elements de gòtics tardans, d’un veritable valor històric patrimonial.
Cases Milà i Escolà: façanes de colors naturals, portals amb marc de pedra i finestres d’estil gòtic tarda, al costat de la centenària Farmàcia Spa, Can Llorell, amb l’escut d’armes de la família d’estil renaixentista.
Casa Serra Arnau: del S. XVI, avui Museu de Mataró.
Casa Vila Picó, conserva un finestral gòtic.
Can Palauet o torre de la Vídua: amb una finestra del S. XV, avui l’Arxiu Municipal, Històric Comarcal.
Edifici d’El Rengle: l’arquitecte mataroní Emili Cabanyes i Rabassa, amb la col.laboració de Puig i Cadafalch, construeixen -1892 – un edifici de parades de mercat fitxes. El sostre d’estil modernista, d’estructura tradicional amb columnes de ferro, cornises vidriades, rajoles ornamentals i altres elements de ferro forjat. Rodejant l’edifici, els dies de mercat s’instal.len parades de marxants ambulants, principalment, de fruites i verdures fresques dels pagesos de la contornada.
A la plaça Xica, botiga de queviures, La Confiança, tant en l’interior com en l’exterior d’estil modernista, que ens deixen visitar. Dissenyada per Puig i Cadafalch -1894- Rajoles vidriades, ferro forjat, rètol amb el nom de l’establiment gravat en fusta.
Botiga especialitzada en torrons i neules artesanes, polvorons, ametllons, pinyons. Xocolates i bombons. Productes a granel, arrossos, pastes, fruits secs, galetes, llegums. Salses, patés, mels i melmelades i gran varietat de licors catalans.
A la plaça de Sta. Maria, farmàcia centenària i de remeis medicinals Spa, des de 1635, una nissaga de vuit generacions, que té editat un llibre amb tota la història local, social, política, econòmica, mèdica i farmacèutica. A tot el llarg del carrer de Sta. Maria i Sant Cristòfol i troben botigues amb encant, molt típics i de productes exclusius, com Cafès Manigua -1915- venda de cafès, sucres i cacau, des de 1966 compagina el negoci de cafès amb el de cereria, que havia existit en aquest mateix local des de l’any 1871. La porta de l’establiment és vidriada, també es van recuperar uns rosetons, rètols de ferro forjat, un antic taulell i una bona col.lecció de molinets de cafè i màquines de torrar el gra de l’època modernista.
Queviures Can Bosch, és un museu viu de l’activitat comercial -1840 – amb el nom de “Flor de Maig”, a partir de 1916, Joan Bosch i Pujadas reorganitza la botiga que ha sobreviscut fins al dia d’avui, on podem reviure, amb els seus llarguíssims taulells, bàscules, cartells publicitaris, botes de vi, estanteries i molts altres utensilis de principis del S. XX.
La Formatgeria Mataró, especialistes en formatges artesans. El Racó de Can Joan, bar típic de tapes, o de vins com Can Montserrat – celler des de 1895, amb una ceràmica, al carrer, que diu: Vi de pagès … No !!!, vi de raïm Sí !!!-. El Celler Castellví – 1899 -. La Granja Caralt – 1932 -. Farmàcia La Creu Blanca, des dels anys 20 i d’estil neoclàssic.
Molt a prop de tota aquesta zona cèntrica, conjunt històric i cultural, en el carrer del Carreró núm. 39, hi ha la casa natal de Puig i Cadafalch.
Basílica de Santa Maria: Situada en el centre històric de la vila, en el cor de ciutat vella de Mataró, d’estil barroc, amb carrers i places que encara conserven façanes esgrafiades, finestres vidriades, baranes de balcons de ferro forjat, grans portals de pedra, portes de fustes nobles i rajoles decorades en els sotabalcons.
Edifici d’estil neoclàssic del S. XVI, d’una sola nau de creu llatina, cal destacar el retaule barroc, l’impressionant orgue i la capella dels Dolors.
El monumental orgue, construït per Gaietà Estadella i Soler l’any 1927, va ser indultat de la seva crema i destrucció el 1937, per haver interpretat “La Internacional”, quan estaven a punt de cremar-lo. És l’orgue més gran i de major qualitat de Catalunya, tant pel seu nombre de tubs, com per la seva extensió del teclat.
A l’edifici annex hi ha el Museu Arxiu de Sta. Maria.
La basílica de Santa Maria de Mataró, acull en un racó del seu interior (a la banda dreta del creuer de la basílica) La capella dels Dolors – 1698 -, és una joia pictòrica, i segurament la millor obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt, del barroc religiós català. De gran valor artístic, cultural i patrimonial, per la seva antiguitat, de 300 anys d’història, i estat de conservació.
Obra que va realitzar entre el 1722 i el 1737. Segurament no hi ha cap altre conjunt patrimonial d’aquest abast tan ben conservat, en tan pocs metres quadrats i en un entorn del tot desconegut. Degut aquest entorn i situació ignorada o amagada de la capella, s’ha conservat dels espolis, guerres i altres desastres.
Es diu que és la “Capilla Sixtina” del barroc català. S’ha de destacar els frescos, els olis, elements escultòrics i les sis grans teles que representen el “Via Crucis”. De gran interès artístic i cultural, la sagristia, la cripta, el balcó, el camerino i la joia de la corona: la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, situada en la planta pis a sobre de la sagristia, cambra de planta octogonal coberta completament per pintures dels apòstols i evangelistes.
Casa Graupera: fàbrica – 1895 – de galetes, torrons i neules. Avui en dia, també, ho fan manualment de forma artesanal i durant tot l’any.
Trobarem neules de la seva famosa recepta medieval del 1267, i la del seu besavi fundador Vicents Graupera i Plana.
Casa Sisternes: una de les primeres obres de Puig i Cadafalch -1893 – façana d’estucats, totxo d’obra vista, rajoles i ferro forjat.
Ens dirigim cap al carrer de la Riera on trobem l’antiga Presó.
No tot són “flors i violes”. La Presó ara és un bell edifici, però s’hi amaguen crims impunes i episodis aterridors. El poder de la ment sobre la ment, la pena de mort, la tortura, la repressió i l’època franquista.
És una construcció de rellevància històrica d’arquitectura penitenciària. Obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat, de l’any 1851. Entra en funcionament l’any 1863. És la primera construcció d’aquest tipus de l’estat espanyol, exemple del model panòptic. Segueix el model del filòsof i jurista britànic Jeremy Bentham (1748-1832), figura clau de la teorització de la reforma penitenciària del S. XIX.
També és l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció i restauració del Monestir de Ripoll.
És un edifici fortificat. Construït de manera que tota la seva part interior és visible des d’un mateix lloc, facilitant el control del pres sigui on sigui. Dona origen al concepte de la dictadura de la mirada, instrument de control i de subordinació del pres.
Aquest model penitenciari s’aplicarà, en part, a la presó de la Model de Barcelona l’any 1904.
Considerat un dels edificis de més valor patrimonial de la ciutat, la importància i significació de la presó rau més enllà del seu model arquitectònic, és subjecte i testimoni dels batecs convulsius dels segles XIX i XX a Catalunya.
De planta semicircular, planta baixa i pis. La zona rectangular, eren les dependències administratives i la zona semicircular, eren el patí i les cel.les.
Era una presó mixta. A la planta baixa les cel·les de les dones estaven connectades amb el safareig, l’escola i el dormitori dels seus fills, els quals podien romandre a la presó mentre eren petits.
La darrera execució pública, en uns terrenys propers a la presó, on s’aixeca el patíbul, va ser l’any 1896. L’executada és Rosa Boix, acusada d’haver assassinat el seu marit.
Hem de tenir en compte que entre el 1936 i el 1939 a la ciutat de Mataró hi va haver al voltant d’unes quaranta víctimes de la repressió republicana. Principalment eclesiàstics, industrials, militars i grups de falangistes.
Hi ha una placa que diu: “Estas casas son unos manantiales de infección, un lugar de podredumbre, sepulcro de vivos, morada de horror y triste descanso en el camino del sepuplicio”.
J Tuñí l. Boet, 1832
El final de la guerra civil, després del cop d’estat, s’aplica la legislació repressiva franquista amb càstigs exemplars a tots aquells que haguessin defensat la legitimitat republicana i a tots aquells que mostressin oposició o no adhesió al nou règim. Moltíssimes víctimes són acusades i condemnades a llargues penes de presó i a judicis sumaríssims en consells de guerra.
Durant aquesta època, els presos declarats perillosos pel nou règim eren traslladats a les presons de Barcelona, per a resoldre les sentències exemplars.
Va deixar de ser presó l’any 1967. El 2001 la Generalitat la declara “Bé Cultural d’Interès Nacional”. Des de l’any 2014 ha sigut un espai d’exposicions, de celebracions i activitats col·lectives. L’any 2019 s’efectuen obres de rehabilitació i d’adequació, perquè l’any 2022 esdevé la seu d’Art Contemporani de Mataró on s’efectuen visites guiades, amb itineraris que és dedicat al record d’esdeveniments concrets, representacions de commemoracions i simplement fer memòria històrica d’aquells actes que varen canviar el curs i el sentit col.lectiu d’un poble.
“D’aquí per què és important que un poble conservi la seva memòria -.Per què, dels nostres comportaments, valors i actituds…….”
—————————————————————
Finalment, passarem per davant de la Casa Coll i Regàs, que no podrem visitar. Sols es pot fer visites concertades, de llarga durada, els dissabtes i diumenges. És visita a part obligada.
És l’obra modernista més representativa i emblemàtica que projecta Josep Puig i Cadafalch. L’any 1897, rep l’encàrrec de l’empresari tèxtil mataroní Joaquim Coll i Regàs.
L’edifici és una mostra de com es combinen diversos estils arquitectònics amb materials de construcció, com l’esgrafiat, de rajoles vidrades, d’escultures, finestres i balcons ornamentals, i ferro forjat. Actualment, és propietat de la Fundació Iluro – Obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Sorpresos per un objecte no identificat al carrer d’Argentona, 55 de Mataró.
—————————————————————————————–
El context històric modernista s’ha d’explicar dins l’etapa de la revolució industrial, de la transformació urbanística, dels grans fluxos de mobilització i de migració proletària massives a zones industrials. Un gran canvi de creixement social, industrial, de distribució comercial, de producció en massa i d’avanços tecnològics. Un període que va des d’inicis de l’any 1880 fins al començament de la Gran Guerra.
Es veu representat a tot arreu: edificis, fàbriques, grans magatzems, teatres, monuments, estacions de tren, salons, hotels, exposicions, habitatges….., tant d’àmbit privat com públic.
L’estètica i la idea modernista, va créixer exponencialment en la publicitat per augmentar les necessitats i el consum. Principalment associada al luxe, a les classes adinerades i a la creixent burgesia. D’inspiració i referència explícita a la natura. Sense oblidar el paper molt significatiu de la dona, que finals del S. XIX aconsegueix certa independència. La seva influència en la publicitat, el disseny de roba, l’espectacle, la cosmètica i certs productes alimentaris, i per descomptat en el món de l’art i de l’espectacle és del tot decisiva.
Frase referent al modernisme:
“No tinguis res a casa teva que no sigui útil o que no creguis que és bonic.”
I ara a dinar !!!!!
—————————————————————————–
Ens va fer de guia i amfitrió, a tots els membres del grup, el nostre company, veí i ciutadà de la Vila, Josep Rabat, membre del grup i del bloc, “Gaudir la Cultura”.
Moltes de les notes i de l’escrit/resum que publico, són extractes, resums i comentaris del guia local que ens va acompanyar en quasi tota la ruta, i de la guia oficial de la basílica, així com altres comentaris i anècdotes del nostre amfitrió…
He compartit fotografies de les companyes Pilar i Montse, i del company Ernest. La visita es va efectuar el passat dia 20 d’abril.
En el marge esquerre del ferrocarril, direcció Girona, i al costat de l’estació de tren de Celrà, el desembre de l’any 1902, neix i s’instal.la la societat mercantil col.lectiva Brillas i Pagans, que es dedicà a la producció, elaboració i venda de l’àcid tànnic – (per la utilització de la indústria mèdica, pel tractament de l’aigua, desoxidació en la metal.lúrgia i principalment per adobar pells i per la tintura del cuir).
Estació de tren i porta principal del recinte.
La fàbrica es va ubicar en aquest entorn, pel fet que abundaven àmplies zones forestals, d’alzines, castanyers i pins, molt riques amb continguts de tànnics, que asseguraven l’aprovisionament de les matèries primeres, dels boscos propers.
Durant la I G.M. incrementa les seves comandes d’extractes tànnics i d’altres productes químics, formant la societat “Extractos Curtientes y Productos Químicos S.A.”, ampliant les seves instal.lacions.
S’encarrega l’obra, l’any 1915, a l’arquitecte Isidre Bosch i Batallé, influenciat per l’estil modernista de l’època, aplicada a l’arquitectura industrial.
Va tenir més de tres-cents treballadors, fins a mitjans dels anys cinquanta. A causa d’una forta competència, es va veure obligada a efectuar el seu tancament l’any 1971.
A principis dels anys vuitanta, a causa de l’abandonament, tot el recinte, s’anaven degradant i amenaçava ruïna. Amb el consegüent deteriorament, trencament de teules, vidres, enderroc de parets, humitats i altres actes vandàlics, i per això varen ser cedits a l’Ajuntament, amb l’objectiu d’efectuar les reformes i rehabilitacions adients i dedicar.ho a equipaments públics.
El reconeixement històric i arquitectònic de tot el conjunt, ha donat lloc a la seva recuperació, com a símbol de la ciutat i de la importància arquitectònica que representa.
Avui en dia, en un dels seus principals edificis – antigues oficines i laboratori -, l’any 1987, s’instal.là la Casa de la Vila.
On anys enrere hi havia les calderes i els forns està ubicat el Centre Cívic. Just al costat hi ha una de les espectaculars xemeneies, amb una alçada de 22,90 metres.
Al mig mateix del carrer, enfront de l’entrada principal del recinte, trobem l’altra xemeneia, de 37,35 metres d’alçada que pertanyia al taller de forja, avui enderrocat. Totes dues xemeneies són de forma circular. La primera amb anelles en tot el seu traçat. La més alta sols està anellada a la base i a la part superior.
L’actual Centre Cultural, edifici de quatre pisos, eren on estaven els molins i les antigues sales de trituració i de vaporització.
Tots els edificis són de totxanes massisses vermelles, de rajoles vidriades, d’àmplies finestres en les plantes baixes per aprofitar la llum natural, amb elements ornamentals en moltes de les façanes. Amb dues impressionants xemeneies i pinacles que coronen els diferents edificis.
Els sostres i cobertes dels terrats són planes i envoltades d’unes petites baranes d’obra.
Tot el recinte estava emmurallat amb totxanes d’obra vista.
En la sala principal, avui, hi ha el bar i restaurant, al costat la sala del centre de memòria, amb fotografies i textos explicatius de la història de Can Pagans. Sala que m’ha servit, per extreure molta part de la documentació d’aquest treball.
La sala de màquines, actualment, és l’Escola Municipal de Dansa. Al costat hi ha un estret passadís i la biblioteca, antiga sala d’extractes. Davant existia el refrigerador, avui desaparegut.
Tots els edificis estaven interrelacionats mitjançant sistemes de corretges, vagonetes, cintes, politges, engranatges i d’una extensa xarxa de canonades que conduïen l’extracte d’unes dependències a unes altres. Per tot aquest engranatge, els edificis estaven molt propers els uns amb els altres.
Els edificis són d’una gran riquesa estilista modernista, que varen marcar una època molt expansiva, rica i esplendorosa.
Situats a la plaça, a l’esquerra hi ha l’estació del tren. A l’altre costat, a la dreta dels edificis principals travessant els patis, estaven els magatzems, on s’emmagatzemaven els sacs de llenya i les matèries primeres. Des de l’any 1985, han instal.lat les piscines municipals. Dintre del recinte, situats en un extrem apartat, hi havia uns petits xalets, que foren les residències d’alguns dels directius de la fàbrica.
A part de l’activitat industrial, la ubicació de la fàbrica va suposar noves necessitats professionals i laborals, a altres comunitats i poblacions de l’entorn. L’explotació dels boscos, l’expansió de l’agricultura i el transport de les matèries, va dinamitzar l’activitat econòmica de tot el territori. Així com la creació d’associacions culturals i recreatives, com la construcció de l’Ateneu, l’Orfeó Popular, la Cooperativa, els sindicats i el creixement d’habitatges.
La fàbrica estava estratègicament molt ben situada, al costat de la carretera de Girona amb accés directe al port de Palamós, i del ferrocarril, Barcelona – Portbou.
——————————————————————-
Natura i patrimoni: Entre els municipis de Celrà i de Juià, hi trobem antics camins, forns de calç, terres fangoses, terres blanques i vermelles, argiles, pissarres, pedreres, fonts, rajoleries, ….. testimonis on l’home aprofitava els recursos naturals del massís de les Gavarres.
Sense oblidar que estem molt a prop de la comarca del Baix Empordà, terra de ceramistes i d’importants tallers artesanals i centres industrials dedicats a la ceràmica.
——————————————————————————————–
Camp d’aviació de Celrà:
Està situat en uns camps de conreu de plantes ornamentals, entre els municipis de Celrà i Bordils. Hi ha marcat un itinerari, on seguir i poder observar diversos vestigis, de la guerra civil: el polvorí, un búnquer, una garita de vigilància, i set refugis dos d’ells visitables.
Va ser operatiu, des de principis de l’any 1937 fins al febrer de l’any 1939, com a camp i base militar amb funció de vigilància de la costa gironina i dels atacs de l’aviació italiana en bases a l’illa de Mallorca.
Més tard va arribar a ser la principal base a Catalunya dels bombarders “Katiuska”, per anar a bombardejar el front d’Aragó, durant la cruel batalla de l’Ebre.
Va ser objectiu militar pel qual va patir fins a un total de deu bombardejos per part del bàndol rebel feixista.
Dins del centre industrial modernista – Centre Cultural la Fàbrica de Celrà -, hi ha un petit espai museístic dedicat a l’antic camp d’aviació republicà.
És una ruta sorprenent on descobrirem els racons més emblemàtics, és retrobar-nos, en els aspectes més senzills, puntuals i notables de la seva història: el modernisme, la ceràmica, el gòtic, les masies centenàries, l’art i llegat cultural que hem de conservar, així com els seus antics i encara imaginaris camps de conreu de temps passats, que havien sigut el paisatge més característic del seu entorn. Efectuarem una passejada curta i tranquil·la, que ens transportarà en el temps i en l’espai, per poder comprendre i gaudir d’un racó, no tan llunyà, de la nostra història i que hem de lluitar per a conservar.lo, perquè no desaparegui.
L’Hostal Picalquers: entre el 1387 i 1799 va ser carnisseria, l’any 1765, és transformar en el primer hostal d’Esplugues, en estar situat en la carretera reial – després carretera de Madrid a França-, anomenat l’Hostal de la Carretera o l’hostal nou Picalquers, amb la carnisseria, i amb l’estable al costat. Edifici adaptat com a nova masia d’estil basilical i coberta de dues aigües. A principis del S.XX, va ser destinada a magatzem. L’any 1940, l’ajuntament compra l’edifici per destinar.lo, l’any 1944, com a Casa de la Vila.
Can Brillas avui és el Casal de Cultura Robert Brillas. Masia de l’any 1808, a partir de 1888 va ser adaptat com a celler per la família Brillas. A principis del segle XX la façana va ser reformada en un estil barreja de modernisme i historicisme, amb un coronament mixtilini d’inspiració barroca. Des del 1973 és propietat municipal, situada molt a prop de l’antic Camí Ral
Durant la dècada de 1880 inicià la producció cava sense cap nom concret ni marca comercial, aquest sistema de producció canvià el 1923 i es crea la marca Marguery. El tancament de les caves Marguery arriba l’any 1972.
La Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, va ser el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX. Adquirí un protagonisme especial durant el modernisme, època en què va ser proveïdora d’arquitectes de renom, com ara Antoni Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Enric Sagnier o el mateix Eusebi Güell, entre molts altres. Les seves ceràmiques es poden apreciar en l’Institut Pere Mata, la Casa Ametller, el Palau Macaya, la casa de Puig i Cadafalch d’Argentona o la casa Coll i Regàs de Mataró, entre moltes altres obres del modernisme català.
Els primers forns van ser construïts entre els anys 1858 i 1860. Aquest període coincidirà amb la posada en marxa del Pla Cerdà a la ciutat Comtal que provocarà un augment de demanda en la construcció. La fàbrica el maig de 1894 ja funciona en maquinària de vapor. Aquesta s’utilitzava per moure els molins de terres i les màquines de pastar i remenar fang i permetia el funcionament de premses.
La xemeneia, de vint-i-dos metres d’alçada que avui encara existeix, servia perquè poguessin sortir els fums d’aquesta màquina de vapor. Són el valuós testimoni de la vinculació ceramista en terres catalanes des de l’any 1886. Existien sis forns de tipus àrab, dos exteriors, que encara es conserven i que es poden visitar; dos enterrats i dos més de tipus d’ampolla. L’empresa va estar en funcionament des de l’any 1850, fins a l’any 1984; sent l’empresa més puntual de la ceràmica industrial de Catalunya. Avui l’estructura de la fàbrica és un nou espai i projecte museístic dedicat a la ceràmica i a l’arqueologia industrial.
Majoritàriament, tota la ceràmica i rajoles del modernisme creat a Barcelona, sortien d’aquesta fàbrica.
Can Tinturé: Bona part de les cases del carrer de l’Església, construïdes en el costat oriental, són terrenys de la masia Colomer, de finals de segle XIX, com serà el cas de Can Tinturé, d’estil neoclàssic.
L’edifici històric de Can Tinturé està emplaçat al centre històric d’Esplugues, en una torre, rodejada de jardins, construïda l’any 1898 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa, i segons encàrrec de Joan Tinturé i Camprecios (1866 – 1915, regidor i alcalde d’Esplugues), considerat un dels pioners del sistema del ciment armat.
L’any 1977, l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament d’Esplugues, per destinar-lo com a equipament museístic – conegut com La Rajoleta -, l’any 2003, durant la diada de Sant Jordi, es va inaugurar com el primer museu monogràfic de l’estat espanyol dedicat a la rajola de mostra, amb peces de la col.lecció de rajoles de Salvador Miquel, i la seva evolució estètica en el decurs del temps, des dels seus inicis de l’època medieval fins a les peces de la fàbrica Pujol i Bausis.
Al costat s’hi va col.locar l’escultura de Xavier Corberó: “La Família”, enfront l’edifici La Masoveria, que està adaptat per a funcions auxiliars del museu.
Claustre del Monestir de Montsió: El Monestir de Santa Maria de Montsió al carrer de l’Església, número 82, és la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura. La congregació va ser fundada per la infanta Maria, filla de Jaume II i tieta de Pere III el Cerimoniós, l’any 1348, poc abans de la seva mort. Es fundà amb el nom de Sant Pere Màrtir. Després de diversos trasllats, s’instal·la a la seu actual l’any 1948. El claustre està des de 1947 a Can Casanoves, propietat emplaçada a Esplugues de Llobregat, comprada al comte de Montseny per la comunitat de monges dominiques claustrades.
La primera comunitat de monges dominiques claustrades s’instal·la a Barcelona el 1351 en una casa prop del portal de Jonqueres. Després de diversos canvis d’allotjament, el 1423 passà a l’antic convent agustinià de Sta. Eulàlia del Camp, situat prop de la plaça Santa Anna, el qual posseïa el claustre gòtic datat del 1388 i adoptà el nom de Santa Maria de Mont-Sió A finals del segle XIX, el claustre i l’església foren traslladats a la Rambla Catalunya.
El 1947 tota la comunitat es traslladà a Esplugues. El 1948 es decidí portar el claustre al nou convent. El trasllat, pedra a pedra, fou dirigit per l’arquitecte Armand Mas i Tullà. El convent s’annexionà així a la casa i, a l’Eixample, restà l’església convertida en parròquia de Sant Raimon de Penyafort. El claustre gòtic del segle XIV, que alguns autors han definit com a joia, és sens dubte la peça arquitectònica més valuosa d’Esplugues.
Claustre gòtic de planta quasi quadrada i coberta de bigues de fusta tallada. Consta de dos pisos de galeries amb arcs ogivals formant un total de 34 ogives. Els arcs estan recolzats en columnes de pedra de Girona.
Can Ramoneda: Data del S. XIV. El primer propietari documentat és Pau Ramoneda, regidor del poble en 1597. Segons Rafael d’Amat i de Tallada, baró de Maldà (1746-1819), posseïa la millor collita de cereals en la població i el seu vi era de la millor qualitat. Aquesta casa pagava censos a les monges del monestir de Sant Pere de les Puelles.
De planta baixa, pis i golfes, façana simètrica, rellotge solar, porta principal d’arc de mig punt i pedra adovellada.
Can Cortada: Maria Dolors d’Amat-Càrcer i de Ros era marquesa de Castellbell i Castellmeià, baronessa de Maldà i Maldanell, amb Grandesa d’Espanya. D’entre les seves propietats hi havia Can Cortada, emplaçada a la vora de l’església Santa Magdalena. Igual que el seu avantpassat – el conegut autor del “Calaix de Sastre”, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà-, solia fer estades durant algunes èpoques de l’any, L’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) recupera i confisca la casa l’any 1768, la renova i conferir l’aspecte senyorial actual.
Al primer pis i ressalten els set balcons amb paviment de rajola vidrada, suportat per cinc volutes de ferro forjat. Té dues façanes principals. La façana posterior, orientada cap a l’antic camí ral, té el seu accés amb una escalinata de doble vessant.
A finals del segle XVIII la població ja s’havia quintuplicat, passant de tenir 120 habitants i 22 cases el 1705, a tenir 621 habitants i més de 150 cases l’any 1804.
Esplugues, ha esdevingut escenari de lluites i, sovint, camp d’operacions militars atès l’emplaçament de mirador de la muntanya de St. Pere Màrtir. Noms com el mariscal la Mothe, en la seva intervenció en la guerra dels Segadors, o el del general Manso en les guerres napoleòniques i d’altres més lligats al transcurs de les guerres carlines expliquen la complicitat històrica que Esplugues ha tingut amb la resta del país al llarg de la història.
El vergonyós personatge, “duque de la victoria” Espartero, també va designar com a residència Can Cortada, des d’on va dirigir i donar l’ordre de bombardeig la ciutat de Barcelona l’any 1842 (tots coneixem la seva maleïda frase). Des de Montjuïc es van llançar un miler de bombes durant catorze hores. Els generals, Pavia (1870-1895) i Primo de Rivera (1827-1930), també varen visitar aquesta “casa”……
Can Pi: Aquesta masia està documentada des del 1516, quan era propietat d’Antoni Guasch. En 1625, pren el nom del seu antic propietari Pau Pi, fins a l’actualitat, que fou conseller del poble. El baró de Maldà s’hi refereix com la segona casa més rica d’Esplugues. Des del carrer de la Creu, hom pot apreciar la tipologia de la masia de planta basilical el qual va ser ampliat al segle XVIII amb un cos adossat a la part del darrere, per instal.lar un celler. A una de les finestres d’aquest cos hi ha inscrita la data de 1728.
Amb teulada a dos vessants en el cos central i d’un únic pendent en els dos laterals asimètrics, rematada per tres arquets de mig punt a les golfes. L’any 1925, una part del terreny fou cedida a l’església per tal de construir una nova capella.
Va arribar a ser la casa més important de la Vila.
Espai XC: Xavier Corberó i Olivella (Barcelona 1935 – Barcelona, 24 d’abril de 2017) fou un escultor català. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres.
Va començar a construir l’Espai Corberó l’any 1968. És un conjunt de diversos cossos i espais que provenen d’antigues edificacions, remodelats i creats a partir de la dècada del 1970.
Un projecte èpic que va néixer amb la compra d’una masia, Can Cargol, que transformar amb la seva residència i taller artístic i com a refugi per a altres artistes, al qual al llarg de cinc dècades aniria sumant altres vuit edificis, 300 arcs i un teatre subterrani per a 250 persones amb les seves habitacions laberíntiques, escales que recorden les arquitectures impossibles de M. Cornelis Escher, estanys, jardins, patis amb arcades de ciment a diverses altures i un bosc habitat per personatges en pedra i bronze. Una estructura que va ser concebuda com el seu propi taller i seu.
El jardí de l’anterior casa Calvet és avui ocupat per un singular jardí escultòric amb obres de basalt. Les escultures, a manera de tòtems, tenen la mateixa semblança artística que la desena de peces emplaçades a la petita plaça Montserrat Roig, davant del monestir.
“Trobada” grup escultòric.
També Woody Allen va estar en aquest complex en 2007, convertint-lo en el taller artístic de Javier Bardem, on convivia amb Scarlett Johansson i Penélope Cruz en Vicky, Cristina, Barcelona. No va rodar en l’Espai XC –encara molt incipient— sinó en la mateixa casa de l’artista.
En èpoques passades, aquest indret estava ocupat per horts amb algunes construccions que feien les funcions de masoveries d’algunes de les cases pairals veïnes.
Actualment, l’espai està tancat per remodelació i noves obres de condicionament.
Església parroquial Santa maria Magdalena: Hi ha constància des de l’any 1103, però després de moltíssimes reformes, l’any 1843 es decidí efectuar un nou engrandiment, que dura fins a l’any 1864. Aquest fet va comportar la pràctica desaparició de l’església gòtica existent i la construcció d’un nou temple. S’hi aixeca en un costat el campanar de base quadrada de 45 metres d’alçada d’inspiració renaixentista. L’any 2003, amb motiu dels nou-cents anys de la parròquia, es procedí a efectuar noves obres d’arranjaments, i la incorporació de l’actual pòrtic de l’entrada.
Carrer Montserrat: o carrer de la rectoria
Autèntica joia de la corona, forma part d’un singular i autèntic conjunt paisatgístic d’aire rural, noble i pintoresc que evoca un temps desaparegut. Un carrer sinuós que descendeix tot vorejant un torrent, per desembocar al pont d’Esplugues. Tot i que, malauradament, es va perdre part d’aquest patrimoni artístic, cultural i referent de la nostra història rural i mig medieval per sempre més, per la voràgine de creixement i especulació de les grans ciutats, en la que és molt més important la construcció d’una autopista, que la conservació de la història, per saber d’on venim qui som i on t’anem.
S’hi pot trobar el pou de Can Cargol del S. XVII, el Raval de Sant Mateu, i l’antic conjunt històric del turó de la Sagrera, i el parc del Torrent – el nom d’espluga significa, torrent, gruta, cova, barranc, cavitat, balma…..
Can Cargol: Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat, en el núm. 63. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original.
Està formada per tres cossos distribuïts en planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants. Rellotge de sol i asimetria de les finestres, emmarcades de pedra. Arc peraltat amb vestíbul d’accés i festejadors amb unes magnífiques reixes a les finestres.
Durant l’any 1969 s’hi fan reformes a càrrec de l’arquitecte Emili Bofill.
Evidentment, s’ha de tenir en compte la gran contribució que va efectuar el conegut escultor Xavier Corberó que hi va tenir la seva residència.
A la façana hi destaca el rellotge de sol i l’asimètrica col·locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d’accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l’escala i part dels paviments són originals.
Al davant de la masia, a l’altre vessant del carrer, el safareig i l’edifici annex.
Can Bielet: S. XVI que contribueix a accentuar el tipisme de l’estructural carrer, enigmàtic i sinuós. Edifici masia, amb rellotge de sol, de tipus basilical, dividida en tres cossos, amb entrada principal alçada per sobre del nivell de terra, amb d’arc de mig punt.
L’empedrat del terra és extraordinari, que formen diferents figures fetes em canto rodal; estrelles, mitges llunes, sols, mans – la coneguda mà d’Esplugues-, les Quatre barres, tot un marc configurant un petit univers i un insòlit paisatge que ens evoca èpoques futuristes difícils d’explicar per a quan varen ser fetes.
A tot el llarg del carrer podem observar habitatges, maies, cases pairals, que incorporen elements d’un gran interès artístic i monumental, d’arts colonials, d’estils neogòtics, balcons i o baranes de ferro forjat amb motius florals, o amb els terres d’aquests balcons fets de ceràmiques, que ens situen en època modernista, dins d’una zona rural per excel.lència.
Tot el carrer és Patrimoni Cultural.
Tornem a la civilització….. Arribem de tornada a carrer de Laureà Miró, a tocar del pont d’Esplugues, i seguim fins Can Clota.
Can Clota: d’Esplugues de Llobregat, és una gran masia d’origen medieval i està situada prop del torrent de Can Clota. Es va construir probablement al segle XIV, amb modificacions fetes sobre el segle XVII, la trobarem en el carrer Laureà Miró s/n. Al segle XV va ser propietat de Simó Canyet fins que l’any 1734 va ser adquirida per Jaume Clota, poc després passar a mans del baró de Vilagayà, els successors del qual encara en mantenen la propietat. La seva torre només és visible des de la carretera d’Esplugues.
Consta de planta baixa, dos pisos i un torricó-mirador, de planta quadrada, voltat de finestrals antigament coberts. A la llinda del portal d’entrada hi ha l’escut heràldic de la baronia amb la inscripció: “Triump hum non est sine sanguine”. A l’est hi ha situada la capella, pública, datada l’any 1689, segons la inscripció d’una pedra conservada a la sagristia. Del gran jardí cal destacar-ne una bassa voltada de galeries d’arcs de mig punt, a manera de claustre, a doble filera, que subministrava l’aigua per regar els camps de conreu que estan a la rodalia de la finca.
Can Vidalet: El Parc de Can Vidalet és un jardí d’inspiració romàntica i un dels parcs històrics més emblemàtics de la Xarxa de Parcs Metropolitans.
La finca de Can Vidalet era una zona exclusivament dedicada a l’agricultura, dins de l’actual demarcació hi havia tres finques de famílies importants. Una adquirida en 1858 per la família Vidal i Ribas i les altres dues propietats de Juncadella.
La finca comprendria tres cases senyorials: Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Durant la guerra civil les propietats van ser confiscades i únicament es va mantenir Can Vidalet.
Al mig del parc hi ha dues boques d’entrada d’uns antics refugis de la guerra civil.
El recorregut es pot anar seguint a través de les indicacions i cartells expositors, que hi ha a tot el llarg de la visita, on figura un petit resum detallant, a grans trets, els edificis, places i altres llocs d’interès que l’Ajuntament d’Esplugues, ha marcat com a guia.
En l’elaboració d’aquest treball, he agafat part d’alguns apunts dels companys Antoni Alcon i Francesc Buil, amb els qui vaig compartir la visita efectuada del curs de la Universitat de Barcelona: Gaudir UB – cursos pel plaer de saber.
Sussex Gardens / London street, in Aaraya Hotel London, near Paddington station.
Paddington subway station / Underground.
Portobello Road Market, situat en el barri de Notting Hill. Mercat ambulant de mobles, articles i tota mena d’antiguitats, d’uns tres Kms. de llarg. Tendes i paradetes que envaeixen tot el carrer. Comencem a l’estació de metro de Notting Hill Gate, finalitzant el recorregut a Ladbroke Grove.
Aquesta tarda vàrem contactar amb un guia Free Tour.
Piccadilly Circus. (Piccadilly Circus Station-public subway-underground) Circus es refereix l’espai circular, que comunica Regent Street (carrer conegut per Portugal Street, en el 1692 en honor a Catalina De Portugal, esposa del rei Carles I d’Anglaterra), Piccadilly Street, Shaftesbury Avenue, Haymarket i el centre de Theatreland (centre i principal districte dels teatres a Londres), Coventry St., Regent St. Saint James’s, i a l’oest amb el St. James Park.
La línia de metro de Piccadilly Circus fou oberta el 1906. Molt pròxim al Soho, centre del món homosexual, lloc de prostitució i de trobades informals. El Soho va ser el “toursexual”, el Chinatown de la ciutat.
Església de St. James’s Piccadilly, dissenyada per Sir Christopher Wren. Jermyn St., zona de tendes exclusives per a homes, amb els seus clubs socials, “typical english club”, que encara avui en dia, continuant-se’n per classes d’“all-standing” – “only for men”.
Seguim per Duke of York St., per St. James’s Square fins a arribar a St. James’s Palace, palau reial d’estil Tudor i de maons vermells.
Arribem a l’avinguda The Mall. Al final visualitzem el Victoria Memorial i el palau de Buckingham, però abans passem per al Clarence House, residència real, que juntament amb el palau de St. James’s comparteixen els jardins. Aquesta última va ser la residència de la reina mare durant cinquanta anys i l’actual de Carles III i la seva esposa. Que tot i haver-se coronat rei, no l’ha canviada per al Buckingham Palace. De tota manera ha fet construir un passadís subterrani per conectar-se amb el palau.
Durant tot el recorregut pels jardins del palau, podem observar molts esquirols, que sense cap mena de vergonya s’apropen descaradament a la gent que passa pel parc.
Continuem per The Mall i creuem el St. James’s Park, passant per dues plaques que recorden a la mai oblidada princesa Diana de Gal.les. Arribem a través de Great George Street al Parlament Square Garden, sense passar per alt a Sir Wiston Churchill Statue, al centre de la plaça.
De fons observem l’impressionant Big Ben totalment restaurat; situat al Palace of Westminster-“the house of Parliament”. Aquest acull les dues càmeres del parlament del Reina Unit i l’Abadia gòtica, lloc de coronacions reials.
Seguim per Parliament St. fins a l’Imperial War Rooms Museums, on es troba el cabinet o quarter general de Churchill durant la II GM, situat en King Charles St.
Davant mateix hi ha un edifici amb senyeres d’Escòcia i l’Estelada. Continuem fins al següent carrer i la famosa residència del primer ministre, 10 Downing St.
Arribem a Trafalgar Square, amb l’espectacular columna al centre de la plaça, on ressalta la figura del vicealmirall Horacio Nelson. Lloc on es commemora la batalla de Trafalgar, una de les més rellevants victòries de l’armada britànica, en guanyar a la flota francoespanyola (25/10/1805).
El significat de la batalla i la mort de l’inoblidable heroi nacional, han fet que la seva memòria i el seu llegat sigui avui en dia molt influent. Pafrasejant el vicealmirall: “Anglaterra espera que tot home complirà amb el seu deure – England expects that every man will do this duty”- en la que el guia amb la boca petita, ens va relatar part de la derrota espanyola.
L’endemà, visitem el conegut Camden Twon Market, ple de carrerons, amb tendes de moda i botigues vintage, d’extravagàncies, d’excèntriques, grotesques i insòlites curiositats, d’antiguitats de tota mena i gustos. Infinitat de llocs per a menjar qualsevol i rar comestible “culinari”. Refugi de la contracultura, a rebentar de “guiris”, adolescents i punks. La vida nocturna, també, està plena de música i de pubs tradicionals. Situat al voltant del Regent’s Canal, amb les seves petites rescloses.
Des d’aquí agafem l’underground fins a l’estació de Tower Hill, des d’on podem admirar grans gratacels, en mig de les cases típiques i antics edificis londinencs. Seguim fins a la Torre de Londres i al fons endevinem, sobre el riu Tàmesi, l’emblemàtic pont victorià amb les dues torres.
Antiga fortalesa i palau reial, del 1070 aproximadament. Es va edificar dintre de les antigues muralles romanes, va ser el castell que dominava Londres, mostrant el poder del rei. A partir del S XII, es convertí amb una presó infame on multitud de presoners varen ser decapitats. El 1536 va ser ajusticiada Anna Bolena, segona esposa d’Enric VIII.
El 1780 va tenir lloc l’última execució pública.
Sense oblidar la història dels “beefater”
D’aquí agafem el ferri fins al Big Ben, per visitar a l’altre costat del Tàmesi, el London Eye. Tornem a travessar el riu pel Pont de Waterloo, arribant al Covent Garden per veure l’ambient i prendre una Guinness en un dels pubs típics anglesos.
L’últim dia sortim de l’Aaraya Hotel London, passem per l’Oxford Square i ens endinsem al Hyde Park. És el més gran dels quatre parcs reials de Londres (140 Ha d’extensió); que junt amb el Kensington, Hyde Park Corner i el Green Park formen una cadena des del palau de Kensington fins al palau de Buckingham.
Creat per Enric VIII, el 1536, pertanyia a l’Abadia de Westminster, sent el vedat privat de caça del rei. L’any 1637 es va obrir al públic general. Abans de deixar el parc visitem el Speakers’ Corner, curiosa cantonada situada al nord-est del Hyde Park on els diumenges al matí, curiosos i excèntrics oradors fan els seus discursos de qualsevol tema. Aquest lloc es va fer famós durant la II GM, pel fet que era l’únic lloc on la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense represàlies.
Speakers’ Corner, Hyde Park, London, 1995.
Abans de deixar Londres agafem el metro a la Marble Arch station, i després el tren a l’estació de Liverpool Street per agafar el Stansted Expressm, visitem la pintura exposada en un petit mur de la plaça….. obra que es coneix per “banksy”.
Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, comarca de la Baixa Cerdanya. Situat a uns 1200 mts d’altitud, i a menys de 5 kms. de Martinet, és el poble més meridional i de menor altitud del municipi de Lles de Cerdanya, actualment hi resideixen uns 30 habitants. Pertany al municipi de Lles, és al darrer replà del contrafort que davalla de la Tossa Plana de Lles.
Restes de l’antic castell de Travesseres, S. XIII – XIV dels vescomtes cerdans que fou cedit als de Castelbó.
El seu patró és Sant Jaume, i celebra la seva festa major el quart cap de setmana del mes de juliol. Amb unes vistes panoràmiques immillorables de la Serra del Cadí i de la Tossa d’Alp, és un dels paratges més apreciats de tota la Cerdanya amb estampes de postal. El municipi de Lles de Cerdanya, engloba cinc petites poblacions: Músser, Arànser, Viliella, Travesseres i Lles.
Les seves cases, pallers, eres i cors de bestiar, estan totalment rehabilitades, conservant tot el seu encant i construcció típica pirinenca. La seva encisadora quietud, transmet una tranquil.litat que ens arrossega a una pau que ens fa gaudir, encara més, de tota la seva bellesa que envolta la majestuosa panoràmica visual.
Molt a prop del balneari de Senilles, d’aigües miner-medicinals, que ja es coneixia l’any 1030, amb 5 fonts que brollen aigües, alcalines, silicatades, sulfuroses i ferruginoses.
Durant la guerra civil va ser requisat i transformat com hospital.
Visita obligada al poble de Músser i el poble de Viliella, amb l’església de Sant Sebastià, registrada com a bé cultural d’interès local.
Església de Sant Jaume, originàriament era d’estil romànic, que ha sofert nombroses modificacions, i actualment és inapreciable. Edifici de formes simples, de planta rectangular i cobert per una volta apuntada. És de pedra irregular, les dovelles de la porta, d’ull de bou, i finestres de pedra escairada. El campanar de coberta piramidal i quatre obertures. La diferent alçada i l’arc presbiteral separen la nau de l’altar perquè no es pot parlar que tingui un absis com a tal. A llevant trobem el cor de fusta a sota del qual està la porta. Probablement, és un edifici del S. XVIII. Els tres contraforts a la paret de migdia garanteixen l’estabilitat de l’edifici, molt condicionada pel pendent del terreny.
En el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la talla policromada, d’un Crist en Majestat originari de Sant Jaume de Travesseres. És un Crist vestit amb túnica, està coronat, però per sota s’endevinen els cabells. Presenta els ulls oberts i barba molt poc treballada, realment pintada, la creu pot no ser l’original. És una obra tardana no anterior al S. XIII, encara que obeeix a una tradició més arcaica.
És punt de partida ideal per realitzar senderisme, excursions i altres innumerables rutes d’alta muntanya: Estanys de la Pera, Tossa Plana, Cap de Rec, Barraca dels Esparvers, refugi de Prat Miró, Meranges, Estany i refugi de Malniu, Pic Negre, La Rabassa, Vall de Madriu. Pistes d’esquí de fons d’Arànser (ermita de Sant Cosme) i de Lles, amb rutes de marxa nòrdica.
A l’altra banda del Segre, Parc Natural Cadí-Moixeró. Molt a prop, també, del parc Olímpic del Segre, i del Principat d’Andorra.
Ruta de la Vall de la Llosa, on trobem les restes del castell de la Llosa i l’antiga ruta, contrabandista, que començava a Encamp, arribant al refugi de Montmalús – Andorra -, passant per la Barraca dels Esparvers, seguin la vera del riu de la Llosa, fins a Viliella (ermita de Sant Marc).
Entorn de gran capteniment i bellesa.
Caminar pels seus carrers de pedra, et transporten a altres èpoques.
Al bell mig de la natura, desprèn autèntic ADN pirinenc.
La Baixa Cerdanya, conjuntament amb l’Alta Cerdanya, formen el conjunt històric del Comtat de Cerdanya, dividit a favor de França, a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659. Històricament, per la seguretat que oferia la regió tan muntanyosa, en l’Alta Edat Mitjana, vara ser una comarca molt poblada, a partir del S. XIII, s’inicia el seu retrocés demogràfic. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa amb cims de més de 2000 mts. Al nord els relleus muntanyosos de la Tossa Plana i el Puigpedrós la separen d’Andorra.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.