Però que ho faré quan acabi la pila que s’esta esperant. I si el poso aquí és perquè es tracta d’uns tipus de llibres que acompanyen, perquè els vas llegint a mossegades, més curtes o més llargues, i sempre et remeten a quelcom que ja coneixes i que forma part de la teva vida com a lector. Són llibres que intenten obrir un calaix de la memòria.
Per tant no faré jo el resum, sinó que em valdré del que han fet, i molt bé com sempre, a l’Escola de Llibreria. Al final teniu la possibilitat de veure’n unes pàgines.
Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.
A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….
Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.
S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.
La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.
També advoca per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?
Henry David Thoreau 1817 – 1862
I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.
Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.
Reflexions que he llegit:
– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.
– Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.
– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.
– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?
– Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.
– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.
– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res a la gran maquinària econòmica.
És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..
L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat.
El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.
Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.
Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:
SANT MARTÍ DE LA CORTINADA
SANT CLIMENT DE PAL
SANT ROMÀ DE LES BONS
SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS
SANTA COLOMA – Espai Columba
SANT SERNÍ DE NAGOL
SANT MARTÍ DE LA CORTINADA
Una de les joies del romànic andorrà a la Parròquia d’Ordino del S.XII.
Avui amb una planta única quadrada, amb capelles laterals i absis quadrangular.
Pintures originals del S. XII, descobertes el 1968 quan es procedia a efectuar una restauració en l’antiga capella, amb porta lateral. On havia d’estar la porta principal, hi ha la torre del campanar de dos pisos. El sostre original era de voltes i de pedra. El S.XVIII amb l’ampliació de l’església, es tira el sostre i se substitueix per l’actual de fusta, així com quatre retaules barrocs dedicats al patró del santuari.
Mobiliari de fusta, curiós xilòfon o carrilló de roda de fusta que penja en una pared lateral, del S. XVII. Conjunt de reixes de ferro forjat, – referent de la important indústria i de la història del ferro de la zona, durant segles, ruta del ferro – que protegeixen l’altar major i les capelles laterals.
Cal destacar la posició de la torre seguida de la nau central , situada al final i enfront de l’absis, pel que la porta original, era lateral encarada al est.
Actualment amb l’ampliació efectuada al S. XVIII, la porta és frontal, i davant l’altar major.
A ressaltar els bancs originals de fusta, amb els respatllers abatibles de dues posicions, de tal manera que es podien orientar de cara a cara, per celabar reunions i tractar altres assumptes de la comunitat, al marge de les celebracions religioses. S’ha de tenir en compte que a més de ser esglésies, eren llocs de reunions, on a l’exterior se celebraven els mercats. Altres esglésies hi tenen porxos per efectuar aquestes tasques protegits del sol, la pluja i el fred.
Molt a prop d’aquesta impressionant església, s’ha d’aprofitar i visitar altres elements importants de l’arquitectura andorrana, com la mola i la serradora de la casa pairal de Cal Pal. Aquets edificis construïts en el S. XVI, són un exemple de l’activitat laboral, i son una lliçó viva de la història i de les tradicions d’Andorra, transportant.nos al moment en qué aquest país tenia el món forestal com a eix econòmic vertebrador de la seva economia.
SANT CLIMENT DE PAL
El poble de Pal, situat a la parròquia de la Massana, està dins del pla especial de protecció de l’arquitectura tradicional, s’en una de les construccions i conjunts rurals, més antincs i millor conservats del Principat. Una autèntica joia de l’art romànic d’Andorra. L’església de Sant Climent construïda entre els segles XI i XII, i ampliació del S.XVI.
Es pot admirar la planta de nau rectangular i els murs típics del romànic, i amb campanar de tres pisos, d’estil llombard. Les finestres, al pis superior, són geminades dobles, úniques a Andorra. Al seu interior es troba la talla romàmica de la Verge del Remei del S. XIII, el Retaule de Sant Climent del S. XVIII, i pila baptismal de granit, dues creus processionals de fusta policromada del S.XII i finament l’altar major de cuir i reixes de ferro andorrà del S. XVI i XVIII.
A l’actualitat l’entrada és lateral del S.XII, antigament estava situada davant de l’altar major, incrustat dins la roca, amb la imatge de la Verge del Remei (període entre el romànic i gòtic. En la faldilla de la Verge, hi ha plecs – en el romànic les figures eren totalment llises).
L’ampliació efectuada al S. XVI, s’amplia i es construeix a la mateixa distància la paret de l’església amb la paret del campanar, tocant a la muntanya.
El campanar de tres pisos amb finestres dobles, dos a dos, excepte les del tercer pis, que són de quatre en tres dels seus costats. També es trasllada la porta situada enfront de l’altar principal, es tapia i s’obre pel lateral.
Amb l’ampliació, es treu l’absis ovalat romànic i el fan rectangular, afeixin l’actual sagristia.
Al S.XX. es reforma i s’amplia el porxo, amb entrades laterals per facilitar el pas i poder donar la volta a tota l’ermita.
SANT ROMÀ DE LES BONS
Conjunt històric dels Bons situat a la parròquia d’Encamp amb:
– L’església de Sant Romà.
– Torre dels moros, edifici-torre de defensa militar de quatre pisos d’alçada del S.XVI. Únic edifici militar que es coneix a Andorra. Torre dels moros, no se sap, el per què del seu nom, ja que els moros no varen habitar mai a les Valls d’Andorra.
–
Dos colomars de construcció moderna.
– i un dipòsit d’aigua excavat a la roca.
Tot el conjunt medieval està enclavat estratègicament per sobre de la vall, en un sortit de la roca, des d’on es pot controlar l’entrada a tot Encamp.
Capella de construcció molt simple amb sostre de vola de canó i arcs de volta, del S. XII, de planta rectangular i d’única nau i totes les altres esglésies del Principat els sostres són de fusta. Campanar d’espadanya amb dues obertures per les campanes. La coberta, tant de la nau com de l’absis són de lloses de pissarra. Retaule i absis semicircular autèntics i amb reproduccions de les pintures romàniques, els originals estan al MNAC. Les figures laterals són els autèntics originals que representen el Crist en Majestat i resta del frisó romànic sota la pedra de l’altar.
En el centre del presbiteri de l’absis, hi ha una taula d’altar feta d’un sol bloc de pedra tosca. El terra està esculpit sobre de la mateixa roca de la muntanya. És una de les dues úniques ermites que tenen el terra de roca viva i l’unica que és visible. L’esglèsia de Sant Serní de Nagol, actualment el terra està tapat per un parquet de fusta.
El camí d’accés des del poble medieval dels Bons fins al santuari, també està esculpit sobre la pedra.
Als peus de l’església, sobre de la porta d’entrada, es conserva el retaule gòtic de Sant Romà del S. XVI
Entre els S. XVI i XVII s’afegeix el porxo.
La parròquia inclou els pobles d’ Encamp, Tremat, Mosquera, Les Bons, formant un sols nucli principal, al costat mateix està el poble de Vila. Muntanya amunt trobem el més gran complex d’esquí del Pirineu, Grandvalira, amb Grau Roig, Canillo, el Tarter i Soldeu, situat al costat del riu Valira d’Orient, i a l’altre vessant del port, el Pas de la Casa, poble fronterer amb França.
SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS
Situada en la parròquia d’Escaldes-Engordany, a més de 1.500 mts. Es diu que és una de les esglésies romàniques més conegudes i més antigues d’Andorra. El seu origen és d’abans del S. XII, tot i que no se sap la data exacta. L’interior de la nau és d’una gran sobrietat i humiltat, com la resta de esglésies romàniques andorranes d’aquell període, amb sostre de fusta i parets blanques.
Situada en un prat privilegiat, des d’on es pot gaudir d’unes vistes impresionans, dominant tota la vall, i molt aprop del llac d’Engolasters i dins de la vall de Madriu-Perafita-Claror, declarat Parc Natural – Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco des de l’any 2004 – naturalesa pura, un món per descobrir i seguir cuidant.
Aquesta vall ens dóna l’oportunitat de viure en primera persona tota la seva riquesa natural, tant en flora com en fauna. El més important per a què aquest lloc sigui refenrència pels amants de la natura, és que els seus responsables han sabut mantenir, en el seu estat més pur la seva essència i puresa des de l’època medieval.
Fruit de la cultura de l’explotació racional dels recursos naturals, han mostrat durant segles un respecte absolut a allò que la muntanya ens ofereix. Avui dia, gràcies a aquest esforç, poden visitar diversos paratges impressionants, cabanyes de pastors amb segles d’antiguitat, bordes autèntiques i ramats pastant al llarg de tota la vall.
Construcció típica de les valls, planta rectangular d’estil llombard, d’una sola nau i absis semicircular més baix que la nau, decorat en el exterior amb uns frisos de pedra tosca, força erosionats, amb dos finestretes petites de doble espitllera. En el interior del absis decorat – es una copia exacta, el original en el MNAC – per un fantàstic mural de pintures amb la representació d’un Pantocrator o Crist en Majestat, assegut sobre un arc celestial, i els peus recolzats en un semicircle que representa la terra, flanquejat per tres dels evangelistes i l’arcàngel Sant Miquel a qui està dedicada l’església. Es diu que Sant Mateu, no hi és per manca d’espai. Es tracta d’una “Maiestas Domini”, obra del Mestre de Santa Coloma –artista anómin, i autor d’altres pintures a diverses esglésies andorranas.
Coberta a dos vessants i sostre de fusta. Campanar afegit posteriorment, de tres pisos i de 17 mts d’alçada, i de grans blocs de pedres sense polir, desproporcionat respecte a la petita nau rectangular, i amb uns caps humans esculpis, en el centre dels arcs de les finestres geminades de l’últim pis i coronada, la coberta, en forma de piràmide de quatre vessants.
Les pintures son copies dels originals, el bisbe de la Seu i Copríncep se les va vendre al MNAC de Barcelona, després de la Primera Guerra Mundial. Absis encarat a l’est amb dues petites finestres que tracten d’iluminar l’interior i aconseguir més llum sobre l’altar. La llum representa l’esperança, la foscor la penumbra, la llum enfoca cap a altar, la llum ens guia i ens diu que hem de sortir de la foscor.
La portal lateral es troba encarada al sud, amb arc de mig punt i el porxo que protegeix l’entrada és de principis del S.XX. La porta d’entrada a la torre és molt petita, aixó ens mostra l’alçada que tenien els homes en el S. XII.
Els forats a les parets exteriors, són per a posar els bastides, per a la conservació de l’ ermita, i es poden veure en altres esglésies de la vall.
La porta frontal, actualment tapiada, i la finestra frontal, és de quan es va fer servir d’estable.
Llac d’Engolasters a 1626 metres, en mig d’una depressió glacial, amb una presa de 178 metres, construïda el any 1934 per immigrants gallecs, com a salt d’aigua, per la producció d’energia elèctrica. Punt de sortida de vàries rutes per fer senderisme on descobrir paisatges naturals de gran bellesa, característics del país.
SANTA COLOMA
Únic campanar rodó d’Andorra, i un dels pocs que hi ha en tot el Pirineu, d’estil llombard de quatre pisos i amb dos parells de finestres geminades de 18 metres d’alçada del S. XII. És una de les esglésies més singulars i de les més antigues del Principat, de construcció preromànica, entre els segles VIII i IX, un dels edificis més interessants de la Vall, situat al marge dret del Gran Valira. Bé d’interés Cultural. Amb nau de planta rectangular de considerables dimensions, coberta amb bastides de fusta i les teulades de pissarra del país, absis quadrangular cobert en volta de canó, portada i pòrtic de mitja punta en el mur sud.
A l’interior sols podem gaudir de “l’Agnus Dei”, flanquejat per a dos àngels, i la talla de fusta policromada de la Verge del Remei, del S. XIII patrona de l’església. La resta de pintures originals dels murals romànics del S. XII, es toben dins de l’Espai Columba, una vegada varen ser recuperades pel govern andorrà, després de ser arrencades l’any 1930.
Aquest mural és atribuït al Mestre de Santa Coloma, però es obra de vàries mans. Tots aquest murals romànics són tradicionals de pintors anònims i nòmades que havien rebut la mateixa formació: l’escola del Mestre de Santa Coloma. Aquestes pintures es troben a tot el llarg del Pirineu, obra d’aquests pintors.
A través d’un sistema de videomapatge, amb una recreació virtual, joc de llums i so es projecten les pintures murals amb total precisió en el seu lloc original, en el mateix absis d’on varen ser arrencades, transportant al visitant a l’aspecte original que tenia l’església al S. XII.
Espai Columba: la seva visita és complementaria de l’església, situat a escasos metres. És un espai museístic, construït l’any 2019, dedicat a la difusió del coneixement de la pintura, l’arquitectura i de l’art románic. Es conserven les pintures murals de l’absis recuperades (*1), i diversos objectes litúrgics del patrimoni cultural i d’altres manifestacions artístiques que formaven part de l’univers diví d’aquest estil artístic. Entre altres es pot veure, llums d’oli de l’església de Santa Eulalia d’Encamp, la creu espinosa de Sant Serní de Nagol o el Crist de Sant Martí de la Cortinada.
(*1) Aquestes pintures recuperades, varen ser arrancades durant la febre del romànic i venudes, del seu lloc pel Bisbat d’Urgell en la dècada de 1930. Venudes a un antiquari barcelonès, després les va adquirir un col.leccionista francès, entre d’altres, i finalment varen ser requisades pels nazis, formant part del fons artístic del Tercer Reich. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, ser restaurades, gràcies al compromís dels alemanys a restituir les peces espoliades, va permetra al Govern Andorrà, després de nombroses negociacions arribar a un acord amb la República Federal al 2008.
El mural va ser retornar a canvi del pagament de 4 milions d’euros, cost de l’important restauració que varen efectuar els alemanys a Berlín.
El seu emplaçament i entorn privilegiat ens pemet visitar una de les concentracions monumentals més importants del país, els paratges icònics de la ja esmentada església de Santa Coloma, el nucli antic de la vila, la Torre o casa dels Russos d’arquitectura de granit típic d’Andorra, la zona arqueològica del Roc d’Enclar, (*2) la petita església de Sant Vicenç d’Enclar i el pont emblemàtic romànic de la Margineda el més antic, el més gran i el més important d’Andorra.
(*2) Conjunt prehistòric, romano-medieval de el Roc d’Enclar, i període del baix imperi prefeudal, amb vestigis vitivinícoles i construccions militars – fortificacions romanes, del S. VII i VIII. Es comentarà, quan fem referència a l’església de Sant Vicenç d’Enclar i rodalies, juntament amb la sortida-ruta al Roc i a la Vall d’Enclar, que pertany al patrimoni arquitectònic andorrà.
SANT SERNÍ DE NAGOL
Sens dubte aquest temple romànic, edificat l’any 1055, situat a la parròquia de Sant Julià de Lòira és un dels més impressionants i estratègics que es poden veure en tots els Pirineus. Per la seva ubicació, construïda sobre un penyal sense cimentació, és una de les vistes més excepcionals del poble i envoltada de tot un entorn natural d’increïble bellesa paisatgística, cosa que permet gaudir d’una magnífica vista panoràmica de tota la vall.
Com la majoria d’esglésies romàniques de la vall, és de construció austera, de mides reduïdes, nau rectangular, absis semicircular de dues finestres, torre-campanar d’espadanya de doble obertura de pedra i coberta de fusta i pissarra del país. Finestra amb forma de creu a la façana de ponent, sobre una espitllera de doble esqueixada. El terra està picat sobre la mateixa roca de la muntanya, però actualment està tapat per un parquet de fusta. Juntament amb l’església dels Bons, són les dues úniques del Principat, amb terra de pedra excavades a la roca.
S’entra a través d’un porxo i d’una porta d’arc de mig punt, i pica d’aigua beneïda de granit. Declarada bé d’interés cultural l’any 2003.
Pintures i esbossos romànics que mostren una narrativa religiosa primitiva i molt eloqüent del S.XII-XIII. L’any 1976 es descobreixen unes pintures murals en la paret del presbiteri de dos àngels adorant “L’Agnus Dei”, i una iconografía representant la simbologia entre el bé i el mal. Retaule barroc del S. XV dedicat al patró de l’església i creu romànica. Es va trobar una creu espinosa de fusta romànica. Totes elles són pintures murals, més antigues, més ben conservades i auténtiques de tot el romànic andorrà.
Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:
Segona part
1- SANT MARTÍ DE LA CORTINADA Ordino S. XII
2- SANT CLIMENT DE PAL la Massana S. XI – XII
3- SANT ROMÀ DE LES BONS Encamp S. XI -XII
4- SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS Escaldes-Engordany S. XII
5- SANTA COLOMA – Espai Columba Andorra la Vella S. IX – X
6- SANT SERNÍ DE NAGOL Sant Julià de Lòria S. XI
Riu Valira del Nord, o Valira de la Massana o d’Ordino. Neix als llacs de Tristaina, travessant: el Serrat, les Salines, Llorts, Arans, la Cortinada, Ansalonga, Ordino, la Massana, Anyós i Engordany.
Riu Valira d’Orient, o Valira d’Encamp, de Canillo o de Soldeu. Neix al Circ dels Pessons ( Grau Roig – Encamp), travessant: Soldeu, el Tarter, l’Aldosa, el Vilar, Canillo, Molleres, les Bons, Encamp i Escaldes.
Gran Valira, és on s’uneixen els dos Valires, a Escaldes-Engordany, travessant: Andorra la Vella, Santa Coloma, la Margineda,Aixovall i Sant Julià de Loria, desembocant al riu Segre a la Seu d’Urgell.
Esment.ho les tres parts del Valira, perquè també dividirem en tres parts o zones el seguiment de les esglésies de l’art romànic de les Valls d’Andorra. Totes elles lligades estretament a la vida del riu.
Des d’on, a més a més, servien per a comunicar.se a través dels sons dels campanars o a través de senyals lumínics, ja que a més de llocs de culte, també es reunien per tractar temes i inquietuds socials, transaccions agrícoles i ramaderes entre cases pairals, de conreu, masies i bordes properes.
Formaven una espècie de triangle informatiu entre elles. Era l’internet actual, per estar informats de qualsevol esdeveniment important entre valls i muntanyes.
Valira del Nord:
Tercera part
1- Sant Pere del Serrat (Ordino)
2- Sant Serní de Llorts (Ordino)
3- Sant Miquel d’Ansalonga (la Cortinada – Ordino)
4- Sant Roc de Somàs (Somàs-Ordino)
5- Església de Sant Corneli i Sant Cebrià (Ordino C/ Major s/n) – Patrons
6- Església de Sant Andreu del Prat del Campanar a 400 mts d’Arinsal)
7- Sant Andreu d’Arinsal
8- Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)
9- Sant Iscle i Santa Victoria (la Massana) – Patrons
10- Sant Ermengol de l’Aldosa (Ordino)
11- Sant Cristòfol d’Anyos (capella la Massana)
12- Sant Joan de Sispony
13- Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony-tunels- Anyos –la Masana)
Valira d’Orient
Quarta part
1- Església de Sant Pere del Pas de la Casa, construida el any 1985
2- Capella de Sant Bartomeu (nucli urbà de Soldeu)
3- Sant Pere del Tarter
4- Ermita de Sant Jaume de Ransol (el Tarter)
5- Església de Sant Serní de Canillo
6- Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’epoca barroca del S. XVII)
7- Església de Sant Miquel de Prats (Canillo), del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.
8- Santa Eulalia d’ Encamp – Patrona
9- Sant Miquel de la Mosquera (Encamp)
10- Sant Marc i Santa Maria (cementiri d’Encamp)
11- Sant Romà de Vila (Vila – Encamp)
12- Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals (Encamp)
13- Sant Romà dels Vilars (els Vilars – Engordany)
Gran Valira
cinquena part
1- Sant Pere Martir – estil neo-romànic 1956 (Escaldes-Engordany) – Patró
2- Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra V.)
3- Sant Ermengol – Andorra
4- Església de Sant Vicens d’ Enclar (Sta Coloma)
5- Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
6- Sant Esteve de Bixessarri
7- Santa Filomena d’Aixovall
8- Església de Sant Julià de Lòria – Patró
9- Mare de Dèu de les Neus de Llumeneres (Nagol)
10- Sant Martí de Nagol
11- Sant Pere d’Aixirivall
12- Sant Romà d’Auvinyà(S. Julià)
13- Sant Iu (Auvinya – fotos del àrea residencial)
14- Sant Cristòfol de la Rabassa
15- Sant Esteve de Juberri (Aixirivall)
16- Sant Miquel de Fontaneda
17- Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda)
18- Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix)
Ponts Romànics
Sisena part
1- Pont d’Ordino (les Salines), el 15 de febrer de 1980 és traslladat des del Lloser fins al seu actual emplaçament més al nord per sobre del poble de Llorts. Al Valira Nord.
2- Pont dels Escalls (Escaldes-Engordany) on es firma el Pariatge el 1278. Al Valira Nord, abans de la unió dels dos Valires. El pont té una gran altura i està força abandonat.
3- Pont de la Tosca es troba al sector d’Escaldes del any 1820, sobre la confluència dels rius Madriu i Valira d’Orient, a 8 minuts caminant del pont d’Engordany.
4- Pont d’Engordany, constrüit el 1785 de pedra calcària, uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Pont asimètric a causa del desnivell dels dos extrems, de 9,5 metres en el seu punt més alt. Bé d’interès cultural. Situat al Valira d’Orient.
5- Pont de Sant Antoni de la Grella (Sispony-Tunels-Anyos_la Massana). De 21,20 mts i 5,55 mts d’alçada. Al Valira Nord.
6- Pont de la Margineda (Aixovall – Sant Julià) del S.XII. És el pont medieval més antic i més gran, de 10 mts en el seu punt més alt i de 33 mts de llargada. Bé d’interès cultural. Al Gran Valira.
– Les referències històriques per datar els monuments romànics, es pot considerar que van començar a finals del S. VIII, fins el S. XIII. Es creu que hi ha més de mig centenar de monuments romànics catalogats. L’arquitectura romànica andorrana es caracteritza per utilitzar la pedra de pissarra, la pedra tallada i es fa servir poc el maó. Destacan els campanars llombards de planta quadrada i finestres geminades i arcs cecs.
– En la tercera planta del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, hi ha la sala de maquetes d’art romànic amb 30 miniatures dels edificis més importants a Andorra.
Municipi situat al cor del Baix Empordà, format per set pobles mil.lenaris, que es va constituir el 10 de Març de 1977, fruit de la unió de Fonteta, Peratallada iVulpellac. La seu administrativa està a Vulpellac des de 1998.
S’estén en part, per la conca del riu Daró, fins a Fitor, massís de les Gavarres, amb una extensió de 50 quilòmetres quadrats. A tocar de la Bisbal, capital de la comarca, com també de la cerámica i la terrissa.
A més de les poblacions anomenades, que formen el nom de l‘actual municipi, amb les síl.labes de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, també formant part, Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Fitor, a més dels dos barris de Vulpellac: La Bordeta i Puig de Sant Ramon.
Tots aquests nuclis gaudeixen d’un ric i atractiu patrimoni artístic, paisatgístic, cultural, arquitectònic i arqueològic de gran vàlua.
És d’agrair visitar totes aquestes poblacions per gaudir de la pau i la tranquil.litat que es respira a través dels seus carrers solitaris tot observant les restes arqueològiques.
Així doncs, comencem el nostre itinerari.
Ruta de les joies medievals romànic de Forallac:
Peratallada:Petita vila rural i un dels conjunts monumentals medievals més grans i més ben conservats de Catalunya. Declarada patrimoni històric-artístic dels del 1975, i bé cultural d’interès nacional (BCIN). Va ser una de les viles més importants de la Catalunya Medieval.
Tot just traspassem la porta o la muralla, ens sentim transportats a l’època medieval. Els seus fonaments s’alcen damunt una extensa roca de gres, d’aquí el seu nom “Pedra-tallada”. Conserva el seu aspecte feudal del segle X, amb un Castell – Palau que presideix tota la vila i que amaga carrers estrets i empedrats.
Existeix documentació dels del 1065, però també se sap que hi va haver una fortificació anterior, probablement d’origen romà o visigòtic.
Al S.XIII es construeix el Palau Gòtic. El castell es va convertir en l’epicentre d’un dels principals dominis feudals del poderós comtat d’Empúries l’any 1250.
S’ha trobat cerámiques prerromàniques, romàniques i medievals.
Ve a ser la joia de la corona!.
Passejar per tot el nucli emmurallat és un luxe donat que és impossible no quedar embadalits en veure els seus carrers, portals, finestres, arcs, pedres, forrellats….així com fer menció, des de l’exterior, de les seves muralles ifossats, com el Portal de la Verge amb una alçada d’uns 7 metres.
Les torres de defensa dels S. XII i XIII situades en llocs estratègics de les muralles per tal de dominar el territori i oferir major resistència defensiva: Torre de L’Homenatge, del S. XI. Situada a l’interior del recinte fortificat i coronada per merlets, és l’estructura més visible del castell i de tota la vila.
La Torre Oest, de planta quadrada.
La Torre de les Hores, amb un rellotge públic.
La Torre de planta Circular, situada en una de les entrades del poble, i amb espitlleres per a armes de foc.
I per acabar,. La Torre Nord.
Sols ens faltarà visitar: El Pont de la Mare de Déu, situat en un de les entrades i on el fossar és més profund.
L’Església de Sant Esteve, temple romànic avançat de dues naus del S. XII, situat a l’exterior del recinte emmurallat, a 200 metres del portal nord, enfront del Pont de la Mare de Déu, i la Plaça de les Voltes, epicentre social i econòmic. Aquest tipus de plaça porxada és molt freqüent en l’urbanisme medieval de l’Empordà.
Canapost: L’element arquitectònic per excel.lència és l’església pre-romànica i romànica de Sant Esteve, del S. IX. amb pintures romàniques recentment restaurades. Són una de les tres joies del romànic català.
La torre del campanar del S. XI, restes d’una necròpolis medieval amb sarcòfags monolítics i tombes antropomorfes (en forma de persones) del S.X, i envoltada d’una dotzena de masies mil.lenàries caracteristíques de la zona.
Visitar les restes de l’església de la Mare de Déu dels Socors del S. XVII, emplaçada a ponent de Canapost. Josep Pla considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.
Vulpellac:Apareix documentat al S. IX (any 894, com el lloc de Volpeyliacho, del Comtat d’Empúries). El nucli antic des del 2009, està declarat patrimoni de bé cultural d’interès nacional.
Com a conjunt històric de notable interès arquitectònic, és format pel seu Castell-Palau d’arquitectura gòtic-renaixentista. Pels volts de 1725 es feren reformes i es va convertir en casa de pagès, i al S. XX va ser restaurat pel seu actual propietari.
L’Església de Sant Julià i Sta. Basilissa del S. XVI, és l’antiga capella del castell. Edifici de gòtic tardà fortificat, on van aparèixer tombes antropomorfes del S. VII, i restes de l’antiga muralla.
En el seu terme municipal s’han instal.lat petites però emprenedores empreses, per a consolidar el sector de la ceràmica, la terrissa i la pedra artificial, així com botigues d’antiquaris.
La Ruta dels Dolmens, monuments megalítics com la de Tres Peus, Tres Cadires o la serra de Cals. Es conserven nombroses ladrilleres i forns de cal, vius documents de les técnicas ancestrals dels antics pobladors. Visitar, també la carbonera per l’obtenció del carbó vegetal, no pot obviar-se.
Fora del nucli hi ha forces masies com Can Comes del Brugar, mas fortificat del S. XVI, amb una torre de defensa cilíndrica i espitlleres.
Fonteta:Conjunt de carrers estrets i empedrats, amb cases del S.XVI, envoltant l’Església de Sta. Maria amb nau romànica del 904.
A escassos metres, es troba la font, que se suposa que va donar origen al nom del poble “Fontanetum”, d’estructura de pedra sorrenca en forma d’ arc, amb uns esglaons que donen accés a l’aigua.
El poble està envoltat de masies dels S. XVI i XVII. Població també, famosa pel seu recuit de drap i per la recuperació i cuita a l’antic Forn Gran de calç de Fonteta.
Portada a terme per a voluntaris de Forallac, i que a la manera tradicional es fan cuites de calç, com es feien fins a mitjans del segle passat.
Sant Climent i Santa Susanna de Peralta: Dos petits nuclis formats per antics monestirs i cases pairals del S.XVII, amb conreus d’extraordinària bellesa i boscos típicament empordanesos acaronats pel vent de tramuntana. Esglésies romàniques i ruïnes d’un antic castell. També es pot visitar una antiga carbonera, on a vegades, es pot presenciar com s’elabora el carbó vegetal, festa popular i estimada de la contrada. Així com visitar antics forns recuperats, per enfornar rajoles i ceràmiques amb l’objectiu de reviure i donar a conèixer aquesta técnica, desapareguda amb l’arribada dels forns industrials. La més significativa de totes és la del Mas Frigola, que va ser restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni de Forallac, i la rajoleria del Mas Plaja.
També es reviu el tradicional procés, i petjada cultural de la vida a pagès amb recordar de forma lúdica la confecció manual de les garbes, farcells i manyocs de cereals. Així com la construcció de pallers a la Festa del Segar i del Batre de Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.
Fitor: Situat en el cor de les Gavarres. S’arriba a través d’una pista forestal, dominada per l’espectacular església del romànic primitiu de Santa Coloma consagrada el 29 de gener de l’any 948, pel bisbe Gotmar II de Girona. Es caracteritzada per les seves dues naus capçades per dos absis semicirculars i coronada per un alt campanar de torres de dos pisos.
La Torre del campanar és de forma rectangular amb dos pisos: el primer amb finestres geminades i arcs del S. X, i el segon del S. XII d’estil llombard del romànic català.
Al seu voltant hi ha gran nombre de monuments megalítics, dòlmens, construccions funeràries, un menhir i pedres per oferir sacrificis. Cal destacar els dòlmens de la Roca de la Gla, el de la Vinya Gran, el del Llobinar, i la Taula dels Tres Pagesos.
També es pot arribar fent senderisme des de Fonteta, itinerari d’uns 15 quilòmetres, passant per al collat de La Creu dels Frares, el Falguerar i l’antiga masia de Can Cals, enmig de boscos d’alzines sureres i pinars.
Amb aquesta agrupació de viles que formen Forallac, finalitza la primera part de l’art medieval i romànic, del Baix Empordà..
Entorn d’una bellesa històrica i paisatgística extraordinària, amb una forta càrrega cultural digna de visitar, estudiar, compartir, conservar i gaudir.
Un autèntic tresor…. Catalunya és única!.
La comarca del Baix Empordà
Rica en espais naturals gràcies a la biodiversitat que ofereixen els seus parcs naturals, com les Illes Medes, i els massissos del Montgrí i les Gavarres. La fossa tectònica enllaça aquesta plana amb la badia de Palamós.
Un plaer visitar el munt de pobles medievals, com els que agrupa les poblacions de Forallac, seguir la ruta literària de Josep Pla, banyar-se a les seves meravelloses cales, com la Cala S’Alguer (declarada bé d’Interés Cultural el 1972) o Cala Aigua Xelida a Tamariu – Costa Brava en estat pur.
Resseguir a través del Camí de Ronda (creat al S.XIX, per controlar el contraband marítim entre les cales) els abruptes penya.segats, les diverses platges, els pobles de pescadors, les ruïnes arqueològiques, els fars, les torres de defensa, amb la companyia d’una vegetació autòctona i salvatge per acabar gaudint de les nombrosas cales amagades d’aigües transparents.
Passejar per les botigues i tallers de ceràmiques de la Bisbal, visitar les poblacions de tradició marinera, amb els seus típics ports de pescadors, com el de Calella de Palafrugell, menjar les delicioses gambes de Palamós o visitar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
El riu Ter que rep les aigües del Daró en èpoques d’inundacions, de capes freàtiques molt somes, poc profundes, i la seva desembocadura a la Gola de Ter (reserva protegida d’interès ecològic) al municipi de Torroella de Montgrí, enfront de les majestuoses Illes Medes.
Visitar Pals, el seu barri gòtic i carrers empedrats, torres quadrades, castell i muralles, una gran vila medieval. Els seus famosos arrossars – arròs de qualitat extra.
Arribar a Begur, vila documentada en l’Edat Mitjana, i centre cent per cent turístic, visitar Les restes megalítiques de la zona compten amb el poblat Iber d’Ullastret (el més gran de Catalunya).
I seguim enumerant la resta de tresors: com el Castell Gòtic de Torroella de Montgrí, les festes tradicionals de la comarca, com la Dansa de la Mort de Verges, declarada Patrimoni d’Interès Cultural, o el Castell Gala-Dalí de Púbol, residencia de Salvador Dalí al municipi de La Pera.
Fer rutes de senderisme, com la ruta del carrilet Girona – Sant Feliu de Guíxols, o la ruta del Sender Mediterrani GR 92.
Una infinitat de propostes indescriptibles per a fer i per a gaudir…
Sense oblidar-nos de la “Tramuntana”, del llatí transmontanus, – més enllà de la muntanya – que domina i travessa tota la plana de l’Empordà. Un vent d’històries i llegendes, entorn d’una força còsmica superior a qualsevol força humana. Entre l’amor i l’odi, entre detractors i partidaris, un vent que deprimeix, que enfonsa el cos, que enterboleix el cap, que condueix a la bogeria; ó un tònic vital higiènic, purificador, que produeix un excés de lucidesa, segons escriu l’empordanès Josep Pla.
Són nombroses les referències literàries i artístiques d’aquest vent, Josep Pla (la tramuntana és una alliberació.. ), Salvador Dalí (el Crist de la tramuntana), Frederic Rahola (la Tramuntana – 1897), Josep Ma de Sagarra (Cançons de rem i de vela), Joan Maragall (l’Empordà, palau del vent), Lluís Llach (Els meus ulls aquí – Quan el vent és l’antic amic), Carles Fages (Oració al Crist de la tramuntana), i afirmen que: “nosaltres no estem tocats per la tramuntana”…….,
…… molt al contrari del que diuen els de Sopa de Cabra….. Tots ells han contribuït a crear un referent mític d’aquest vent que arriba a superar, a vegades, els 200 quilòmetres hora i que pot afectar el caràcter, la serotonina i /o la salut de les persones.
Figura del pensador asseguda a l’extrem d’una biga. Una escultura monumental suspesa al buit, que compartiràs a l’estar volant literalment per sobre d’una de les valls d’Andorra més impressionants: la Vall de Canillo.
Lloc espectacular des de la seva inauguració l’any 2016.
Visita obligada on podràs gaudir i contemplar, a vista d’ocell a través d’ una plataforma suspesa sota els teus peus i parcialment de vidre, una de les imatges més impactants del Principat que fa levitar al visitant.
Veuràs el riu Valira d’Orient, des de Soldeu fins a Encamp i per sobre de Meritxell; i la vall de Montaup, un indret d’una de les excursions més solitàries i poc freqüentades, amb fortes pujades fins a arribar al refugi, tot travessant alguna tartera fins a l’Estany Gran de la Vall del Riu, i el coll de 2.600 metres d’altitud.
Està situat a 6,5 Kms, muntanya amunt, enfilant el port d’Ordino, i sortint de Canillo.
L’antic mirador ja oferia una magnífica vista, però amb la nova estructura penjant pots sentir el vertigen sota els teus peus, en trepitjar el balcó flotant a través de una passarel.la, d’uns 20 mts de llarg, a 1.930 mts d’altura i amb una caiguda lliure d’uns 500 mts.
Podràs gaudir d’una sensació de calma extraordinària, que t’impulsarà a la meditació o a la reflexió, la mateixa que t’inspira la figura del pensador suspesa mirant a Canillo, observant i desafiant a la naturalesa.
Masia i conjunt fortificat, que data de l’any 1274, recuperat recentment. Que va anar creixent segons les diferens èpoques i necessitats familiars.
Es un lloc per desconnectar, i transportar-te a un espai ancorat en el temps, tal com era antigament. Es tracta de tornar a viure tal com ho feien fa cents d’anys enrere, en mig de la natura, dins d’un espai natural, i gens contaminat.
Aquí no hi trobaràs tecnologia, ni comoditats urbanes, ni televisió, escassament senyals telefònics, i a estones wifi… Sols un lloc apartat on pots assaborir el temps, i on tot transcorre molt lentament.
Una experiència única per retrobar-te i endinsar.te en les nostres arrels i entendre una forma de vida que ha quedat en l’enyorança, per a gaudir de la tranquil.litat i de l’assossec, intrínsec dins del món rural i de la pagesia catalana.
Entorn:
Hi trobaràs un moli d’oli, i un altre de farina, una capella, antigues cavallerisses, golfes, xemeneies, grans salons i espais per somiar en temps passats. Cuines molt antigues, cellers, estables, antics magatzems, pallers, corrals, forns, tallers i espais amagats i necessaris per a la vida autosuficient. Graners, cups, cisternes, pous, abeuradors, femers, eras…. Pasadisos, arcs, voltes catalanes, pedres, ceràmiques, terrisses, empedrats, terrats, teules… així com una sauna natural, espais pel lleura, la lectura i la relaxasió. I evidentment habitacions espaioses, acomodades i decorades en el seu ambient propis per gaudir d’un profund descans, allunyats de tot el mundanal e inhumà soroll que ens envolta en el nostre dia a dia. Tots ells, espais recuperats tal com eren antigament.
Una torre imponent, octogonal, que li dóna personalitat i grandiositat de gran bellesa a tot l’entorn; amb habitacions, grans espais i apartament modernista.
Lloc ideal per celebracions de qualsevol esdeveniment familiar, empresarial, artístic, natural, ecològic, esportiu, mediambiental, de relaxació. Obert a iniciatives i activitats de tota mena. Rutes a cavall, bicicleta, muntanya, senderisme. Rutes gastronòmiques, cata de vins, recollida de bolets, trekking, trail, ioga, running, puenting…. Llocs propers de molt interès artístic d’origen romànic i medieval. Esglésies, santuaris.
Trovalles de restes ibèriques, de monedes romanes que fan pensar en alguna antiga vil·la romana. Dòlmens, coves, fonts, volcans, gorges, paratges idíl.lics i grans espais naturals. Restes de jaciments, que demostren la presència humana des de fa segles. Rodejats de muntanyes, serrats, turons, boscos, prats, terres i camps de conreu, així com lúdicas festes locals de gran interès cultural a poblacions veïnes.
El volcà del Puig d’Adri, situat al peu de la Serra de Rocacorba, entre els pobles de Canet i Adri, forma part del conjunt volcànic de la Vall de Llémena. Aquesta zona, juntament amb la Garrotxa, és l’àrea volcànica quaternària més preservada de la península Ibèrica i té per tant un gran interès geològic, naturalístic, pedagògic i turístic.
Així mateix, l’acció erosiva de la riera de Canet i dels torrents ha generat unes gorges fondes de morfologia alveolar que són úniques al camp volcànic català.
Aquest territori compta amb l’Espai Natural Protegit Muntanyes de Rocacorba, que juntament amb els volcans de Clot de l’Omera i del Puig de la Banya del Boc, estan inclosos a l’inventari d’espais d’interès geològic.
Història del Mas Can Heras:
Un espai en un entorn medieval, i modernista. Un lloc salvatjement aristocràtic de infinitas proporcions, que combina diferents estits de la historia arquitectònica del nostre país. Propietat de la familia Heras des de 1350 fins a principis del S XXI, quan es va incorporar i recuperar per el grup Brugarol, amb un total de 300 hectareas de terrenys cultibables de vinyes, oliveres, boscos d’alzines i d’un subsol tofonaire, de un gran espai natural i de gran bellesa paisajistica, regada per la fertilitat de les capes basàltiques del Volcà del Puig d’Adri.
Capella, del 1771, dedicada a Sant Llorenç, que durant les nits d’estiu, allunyada de la civilització i sense contaminació lumínica es pot observar la gran bellesa de les llagrimes de Sant Llorenç, i de l’immensitat del Univers.
El 26 de juliol de 1771 obtingué permís del senyor bisbe de Girona i autorització papal per la construcció de la capella privada i celebració del culte.
Es un lloc que des de el primer instan cautiva per la seva solepnitat, grandesa i dimensions, per el seu gran i magnífic interés arquitectónic, que invita al descans, a la calma i a la desconexsió, per la seva autenticitat, per el seu acomodat allotjament, per poguer disfrutar del seu espai natural i entorn ancestral.
Més història a tenir en compte, que ens explicarà, el company i guia… una vegada instal.lats.
Espectacular edifici que ens permet resseguir la història del país a través de la seva arquitectura des de l’Edat Mitjana.
Fets històrics que han deixat emprenta a Can Heras:
La guerra dels remences, les mortaldat de la pesta, el bandolerisme, el tifus, la invasió napoleònica, la revolució industrial, el modernisme, i indiscutiblement la Guerra Civil.
El seu actual propietari, el grup Brugarol, l’ha obert al públic, després de la seva recuperació un cop restaurat conservant el seu encant i la seva història, posibilitant el seu allotjament i realitzant celebracions diverses.
Finca documentada, com ja hem dit des de 1274, conserva encara construccions originals d’aquella época, si ve en el temps s’han afegit noves dependencies i estructures, convertin.se en un edifici de grans dimensions, d’un incalculable valor artìstic i arquitectònic, que passa desapercegut, enmig del seu entorn de boscos que l’envolta. Si no fos per la seva magnifica i colosal torre modernista octogonal, que ressalta, i que li dona una personalitat inmillorable de gran bellesa.
Grup Brugarol: societat de la família alemanya Engelhorn, compra la finca – Can Heras – el any 2008 i que a més disposa de:
La Finca Bell-Lloc, casa rural, amb el espectacular celler disenyat pels els arquitectes olotins RCR. A quatre Km. de Palamós
El Mas del Vent, masía i torre del S XVI, restaurat, també reformat per RCR, amb el suposat claustre romànic. (Sant Joan de Palamós)
El Mas Salvà, ubicat al mig de les Gavarres, molt aprop de Palamós, reformat respectan l’arquitectura del S XIII
i l’Hostal la Fosca. situat a Cala de la Fosca / Palamós
En alguns casos i mirant de conservar el màxim possible el passat, algunes habitacions, situades en la part més antiga de la casa, no disposen de llum elèctrica. I en les quals no hi ha llits, sinó només matalassos a terra. Proposant una intervenció mínima per consolidar la construcció original.
Expliquen els responsables del Mas que tenen prohibit desfer-se de les tel aranyes i dels nius dels ratpenats que habiten en molts llocs de la casa, i ens comenten “El luxe, aquí, consisteix en la possibilitat de tornar a les arrels, a una forma de vida que ha quedat enrere” i afegeixen que “tots els espais estan adequats per allotjar-s’hi i gaudir del seu entorn rústic i medieval, i o per qualsevol estada tranquil·la”.
Al marge d’haver recuperat el Mas Can Heras com espai per a l’allotjament i la gastronomia, Brugarol també vol mirar de recuperar el conreu de la vinya a la zona, apostant per vins completament naturals, sense cap afegit químic. El raïm s’haurà de convertir en vi al Celler de Brugarol a Palamós…
Un autèntic Palau Rural , tal com ens ho explica i recopila de forma brillant Maruja Arnau, en el seu article que us recomano molt de llegir…amb dates, fets, història, manuscrits, arrels, nissagues i descendències d’hereus, i sense dubte de les seves mestresses autenticàs heroïnes de la conservació, manutenció, elevasió i prolongació de la casa Pairal…
I acaba dient:
“Abandonem Can Heras a la posta del sol. Des de l’era l’espectacle és fascinant. L’astre rei es va amagant darrere el muntanyam i els últims raigs il.luminen amb tons daurats les pedres restaurades del porxo fent ressaltar la inscripció d’aquell avantpassat que el féu construir.”
Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.
Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.
Vista general de les cases del riu Onyar. Fotografia Joan Solé Camardons
El passat dia 12 de març del 2020, el grup “gaudirlacultura.com” va fer el seu segon viatge i vam visitar la ciutat de Girona. Ens vam desplaçar amb l’Ave, des de Barcelona, anar i tornar el mateix dia, i tot el recorregut el vam poder fer a peu.
Sortida de Barcelona a les 9:55h, arribada a Girona a les 10:34h.
Vam començar la ruta visitant la Plaça del Mercat i el Mercat del Lleó. De camí al Mercat vam poder admirar el Tors de Venus, de l’Arístides Mallol i alguns dels edificis que l’arquitecte noucentiste Rafael Masó va dissenyar a la ciutat. Al passar per l’Antic Hospital de Santa Caterina vam veure el Pati de les Magnòlies, bonic escenari de concerts i representacions de teatre durant els mesos d’estiu i el Festival Temporada Alta.
Col·lage realitzat amb fotografies de diferents integrants del grup.
A continuació vam enfilar cap el camí de la Muralla, on vam poder tenir les primeres vistes generals de la ciutat, per anar-nos adreçant cap al nucli del Barri Vell. Aquest passeig per la Muralla ens va permetre endinsar-nos a Girona d’una manera diferent, ja que molts de nosaltres ja coneixíem Girona.
Passejant la Muralla. Fotografia Pep Bujosa
Vam deixar la muralla per la sortida del Jardí dels Alemanys i seguidament, després de visitar el Jardí de la Francesa, vam rodejar la Catedral per anar a parar a
Jardí de la Francesa. Fotografia Pilar Ordóñez
la Plaça dels Apòstols i arribar a l’escalinata de la Catedral, tot rememorant les escenes de la mítica sèrie Joc de Trons que varen ser rodades en aquestes escales (clicant aquí podreu veure la imatge que us comentava, on es veu que els edificis del davant de l’escalinata varen ser substituïts per una sortida al mar). A continuació vam visitar la Catedral (amb la nau gòtica única més ampla del món), el seu Tresor, el Tapís de la Creació i el magnífic claustre romànic.
Claustre Catedral de Girona. Foto Pilar Ordóñez. Façana i escalinata Catedral de Girona. Foto Montserrat Fernández.
Després d’una parada tècnica per fer les fotos corresponents i contemplar l’edifici de la Pia Almoina, ens vam adreçar cap a la Plaça dels Lledoners, el Mirador dels Maristes i, passejant per bonics i tranquils carrers empedrats, vam arribar fins a les escales de Sant Martí. Des d’allà vam començar el recorregut per un dels carrers més emblemàtics de Girona, el carrer de la Força, que recorre el nucli del que va ser el Call jueu i que ens va portar novament a l’escalinata de la Catedral, des d’on van encaminar-nos cap als Banys Àrabs, Plaça dels Jurats, Església de Sant Pere de Galligants, que afortunadament varem poder visitar el seu meravellós claustre romànic, i Església de Sant Nicolau.
Passant pel carrer de les Mosques, vam arribar al Cul de la Lleona (no li vam poder fer el petó corresponent perquè estava vallada pel tema del coronavirus) i, creuant el riu Onyar, vam poder gaudir de prop de la vista de les típiques façanes de colors de les cases arran de riu, i vam arribar a la Plaça de la Independència, a on vam poder disfrutar d’un merescut descans i d’un bon dinar sota els arcs, amb vistes a la plaça. (Restaurant La Riba, menú 19,80 Euros)
Dinar del grup. Fotografia Pep Bujosa
La parada per dinar va ser llarga i potser varem deixar de visitar algunes coses que m’hagués agradat ensenyar-vos, però l’ambient era molt agradable i gaudir és una part molt important del nostre grup. Com a continuació de la nostra visita, vam tornar a creuar el riu Onyar, aquest cop pel Pont de Sant Agustí, i vam enfilar el carrer de les Ballesteries per arribar a la Pujada de Sant Feliu i visitar l‘Església de Sant Feliu, on vam poder veure la tomba de Sant Narcís, patró de la ciutat.
Façana Església de Sant Feliu. Fotografia Montserrat Fernández
Creuant pel Pont d’en Gómez, vam tornar a la Plaça de la Independència per recórrer el carrer de Santa Clara (Rocambolesc, gelateria d’en Jordi Roca, el petit dels Germans Roca) i passejar pel Pont de les Peixateries Velles (Pont de l’Eiffel) fins a la Rambla de la Llibertat, carrer Ciutadans i Plaça del Vi (seu de l’Ajuntament de Girona).
Des d’allà, vam enfilar cap a Plaça Catalunya, passant pel Pont de Pedra (Pont d’Isabel II) per veure el local que els Germans Roca han inaugurat recentment, dedicat a la fabricació de xocolata, Casa Cacao, i vam començar a fer, de mica en mica, el camí de tornada cap a l’estació de l’Ave, mentre s’anava fent fosc i ens acomiadàvem de la Catedral, ja il·luminada, que presideix la vida de la ciutat. Les notícies que ens anaven arribant pels mòbils ja feien presagiar tot el que malauradament ha acabat succeïnt.
Col·lage realitzat amb fotografies de diferents integrants del grup
Sortida de Girona a les 19:56h, arribada a Barcelona a les 20:34h.
Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa. Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. Gaudeix d’una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques i està a 35 Km de Girona i 15 de Banyoles, per la qual cosa la visita es pot fer com a complement de qualsevol de les altres dues.
La població de Besalú va començar a tenir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pelós, tot i que va perdre aquesta condició arran de la mort de Bernat III, gendre de Ramon Berenguer III, per manca de descendència.
L’origen de la ciutat cal cercar-lo en el castell, documentat ja des del segle X i situat al cim d’un turó. L’any 1966 el poble va ser declarat Conjunt historicartístic Nacional pel seu gran valor arquitectònic, ja que acull un dels llegats monumentals més notables de l’època medieval catalana.
El municipi, situat a 150 m sobre el nivell del mar, té una extensió total de 4,81 Km2 i un cens de 2.450 habitants.
La imatge més representativa de Besalú és el seu Pont Vell.
Pont Vell. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Tot i que ha estat reconstruit en diverses ocasions al llarg del temps, les primeres referències històriques daten del segle XI (a l’any 1075 s’esmenta documentalment). Aquest pont format per set arcades, de caracterìstica forma angular a causa de l’assentament dels pilars sobre les pedres del riu Fluvià, fa 105 m de llargada, i amb torre inclosa, uns 30 m d’alt. Va ser volat parcialment durant la Guerra Civil (any 1939) i reconstruït posteriorment en els anys seixanta del segle XX, per l’arquitecte Pons Sorolla sota els auspicis de la Direcció General d’Arquitectura.
Cúria Reial
Edifici notable d’arquitectura civil del segle XII, construit parcialment sobre la riera del Ganganell. A principis del segle XI va pertànyer al llinatge jueu dels Astruc. A mitjan segle XIV hi va fixar residència Bernat Cavaller que actuava com a batlle comtal i possiblement com a veguer. D’aquest fet s’originà el nom popular que encara designa l’edifici. D’aquesta época daten algunes reformes com l’escala del pati i la sala gòtica.
Monestir de Sant Pere
Monestir de Sant Pere. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Del monestir original només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte bisbe Miró i consagrat pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro. La façana té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme.
Hospital de Sant Julià
Detall capitell Hospital de Sant Julià. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
L’edifici conserva la façana exterior, datada del segle XII i formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. L’hospital fou construït pels comtes de Besalú per atendre els pelegrins que arribaven a la localitat, però els monjos del cenobi de Sant Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva.
Altres llocs d’interès a Besalú són el Museu de Miniatures i Microminiatures i la Sinagoga. Però, sobretot, jo us aconsello perdre-us pels carrerons estrets i empedrats i gaudir de l’atmòsfera que s’hi respira, si teniu la sort de passejar-hi en un dia en el que no hi hagi massa visitants. Trobareu racons preciosos.
Les cadires del carrer Rocafort. L’any 1994 un grup de joves artistes escultors gironins i també italians van conviure a Besalú durant una setmana i van deixar art als carrers de la vila. Podeu trobar algunes cadires formant part de vàries façanes d’aquest carrer.
A Besalú hi va morir i hi es enterrat l’avi Siset (Narcís Llansa i Tubau), qui inspirà la cancó L’Estaca, de Lluis Llach. Havia estat regidor per ERC a l’Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions en la postguerra.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.