Títol:Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta
Autor: Josep Maria Aymà
Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)
Caminant sense fronteres
Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.
Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.
Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.
L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…
Josep Maria Aymà
En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.
“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.
En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.
Més informació
Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15 Sant Cugat A Fons aquí
Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbalaquí
Ens vàrem trobar poc després de les deu del matí i vàrem fer un itinerari clàssic amb parades. Us poso aquí a l’inici una imatge del plànol urbà per tal d’orientar, recordar o acompanyar la lectura.
PARADA 1: Som al Passeig de Mar (Passeig Manuel Puigvert): Inici de l’itinerari)
Calella és un municipi de la comarca del Maresme. És coneguda com la capital turística de la Costa del Maresme i es caracteritza per ser una ciutat cosmopolita i alegre amb un clima típic del Mediterrani. Està situada a 50 km de Barcelona, a 50 km de Girona i a 6 km del Parc Natural Montnegre – Corredor. Calella està compresa entre els termes de Sant Pol de Mar i Pineda de Mar per la costa i Sant Cebrià de Vallalta cap al NW.
La configuració de la seva trama urbana, amb una gran zona de vianants i comercial —així com la disposició de 15 places, agradables espais verds i una gran oferta d’allotjament, fan de Calella una de les destinacions turístiques més importants del país.
Des de fa uns anys, s’ha endegat un procés ambiciós: esdevenir una ciutat de referència en el turisme esportiu, de salut, cultural i familiar. La clara aposta de la població per l’esport i la cultura es demostra en una àmplia oferta d’activitats esportives, culturals, artístiques, lúdiques i familiars promogudes per l’Ajuntament, així com en la gran varietat d’instal·lacions i disciplines esportives que es poden practicar a la ciutat.
Respecte al seu terme municipal:
al nord hi ha els turons, amb Can Carreras.
a l’est hi ha el rierany dels Frares, que al sud separa el nucli urbà del barri del Poble Nou de Pineda.
a l’oest, els turons arriben fins al mar formant una costa abrupta, anomenada popularment Les Roques, i on hi ha el Far i les Torretes.
al sud, hi ha el seu nucli urbà que arriba a l’oest fins a Les Roques. Entre el nucli urbà i el mar hi ha la via (única com ja sabeu) del tren, els passeigs marítimsManuel Puigvert (al centre) i el de les Palmeres, i finalment la platja que continua a l’est amb la del terme municipal de Pineda.
la Riera de Calella, procedent del nord-est del terme, forma la vall d’en Guli; i que, al sud i passada la carretera, separa l’antic nucli urbà de la zona dels hotels (a l’oest), si bé aquesta zona dels hotels també s’ha estès al nord de la carretera per la vall d’en Guli.
Habitants: 19.236 (a data de 2021).
Història
De l’edat antiga al segle XIV. El naixement de Calella.
Les primeres restes que trobem a l’actual municipi de Calella, que daten dels segles I aC i I dC., corresponen a una vil·la romana coneguda com la vil·la del Roser, ja que se situen entorn del turó amb el mateix nom, prop de l’hospital de la ciutat.
Fotografies del jaciment al costat de la carretera NII i prop de l’hospital. No fem la visita ja que en aquests moments s’estan fent obres i tot està tapat de plàstic (viquipedia.org)
No serà fins al segle XI quan trobarem dades que afirmen l’existència del veïnat de Capaspre. Aquest petit nucli s’integrava a la parròquia de Pineda de Mar i depenia del senyor del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita.
El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. En aquell moment, alguns veïns van construir les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera. El document més antic que fa referència a Calella és el testament del Bisbe Bernat Umbert, redactat el 1101. Altres dates importants pel naixement de la ciutat són el 1327 (quan el vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, donà el privilegi de tenir mercat, per fira, i la carta de poblament: “la pobla de la Calella”) i el 1338 (quan s’amplien els privilegis de mercat).
Aquests privilegis, confirmats el 1423 per Violant de Cabrera en nom del seu marit, i el 1426 pel mateix Bernat Joan de Cabrera, i el desenvolupament de la pesca, van afavorir el creixement urbà: durant el segle XV moltes famílies pageses del veïnat de Capaspre i de pobles veïns abandonen els masos i s’instal·len a la vila, que comptava amb una torre de defensa i una nova capella dedicada a Sant Elm.
L’edat moderna
Durant el s. XVI la ciutat va anar traçant el seu entramat urbà i, el 1525 el Papa hi autoritza construir una església. Tres anys després, s’inicien les obres del temple parroquial. Mentre durava la construcció, els calellencs rebien els sagraments a la capella de Sant Elm, dedicada a partir del segle XIX a Sant Quirze i a Santa Julita. El 1564 es consagra la nova església i el 1599 Gastó de Montcada, marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, atorga nous privilegis establint l’organització definitiva del consell municipal, representat per jurats i consellers, renovables anualment, i dividint els habitants en tres classes: acomodats, menestrals i jornaleres. A la dècada de 1570, Abraham Ortelius cartografia per primera vegada el nom de Calella en un mapa de la península. El 1586 Calella ja comptava amb un plànol urbà fet a escala.
Després d’un llarg període d’estancament a causa de les guerres i les epidèmies que assolaren el país durant el segle XVII, a partir del 1714, un cop acabada la guerra de Successió, la vila inicia un procés de creixement demogràfic i econòmic, passant dels 768 habitantsdel 1718 als 2.637 el 1787. Durant aquests anys, les tradicionals activitats agrícoles i pesqueres es van veure ampliades amb la construcció de vaixells. El darrer terç de segle, gràcies a la liberalització del comerç amb les colònies americanes, va ser l’època daurada del comerç ultramarí, que contribuí decisivament al desenvolupament industrial de tota la comarca. El 1790 ja hi havia més de 200 telers dedicats a la fabricació de mitges de seda i de cotó. A la fi del segle, molts nous carrers s’havien afegit al nucli inicial, mentre els grans eixos de desenvolupament eren el carrer de l’Església i el carrer de Jovara.
Els segles XIX i XX
Tot i les guerres i revolucions, l’activitat industrial (tèxtil) i el comerç transatlàntic mantenen la seva producció. A partir de 1854 s’inicia la construcció de grans vaixells i barques de pesca. El dia 1 d’agost de 1861 el tren arriba oficialment a Calella, tot i que ja feia parades a un baixador provisional des de 1859. La població començava un període de creixement des dels 3500 habitants el 1860 fins als 4316 de l’any 1900. La causa d’aquest creixement va ser la instal·lació de les primeres fàbriques mogudes a vapor, que va compensar el sotrac del comerç marítim causat per la pèrdua de les colònies.
Les primeres dècades del segle xx van ser una època d’esplendor per a la indústria calellenca, estroncada per la guerra civil. La davallada del sector tèxtil va anar paral·lela a l’espectacular desenvolupament del turisme, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquest procés queda reflectit clarament en la demografia: un fort creixement entre 1900 i 1930, un estancament entre 1930 i 1960, i un creixement espectacular durant els anys seixanta i setanta.
La fantàstica Torre dels Anglesos situada davant del pas a nivell del tren va ser enderrocada poc abans de les primeres eleccions municipals de 1980 i substituïda per un anodí bloc de pisos (bibliocalella.blogspot)
En els anys 1970 i fins a la meitat dels anys 1990, va ser un destinació turística molt important per al turisme centreeuropeu (alemany, holandès, danès, anglès, francès), i així va ser coneguda popularment com a Calella dels Alemanys, ja que se n’arribà a triplicar la seva població en la temporada alta de turisme (que coincideix amb final de la primavera, l’estiu i el principi de tardor). Actualment s’ha ampliat la varietat turística, arribant a rebre visitants de pràcticament tots els països d’Europa. Durant aquesta època turística i especulativa es van fer autèntics disbarats (enderrocar cases precioses, com ara la Torre dels Anglesos).
PARADA 2: El Passeig de Mar (Passeig de Manuel Puigvert)
El contrast entre l’antiga estació de tren i la “moderna” que vàrem poder retratar durant la visita.
Ens desplacem uns metres fins la balustrada del passeig:
El projecte de passeig s’estén entre els anys 1895 i 1904 any en què es va acabar de plantar l’última filera d’arbres. El seu gran impulsor fou l’alcalde Manuel Puigvert, del qual avui dia porta el nom. L’any 1927 i seguint la planificació de l’arquitecte Jeroni Martorell, fou remodelat amb la barana encara avui dia existent. Martorell projectà la urbanització del passeig de Mar, un ampli passeig separat de la platja per mitjà d’una balustrada de formigó ornada amb elements decoratius propis de l’època. Aquesta obra, que abarca la zona compresa entre la Casa de Pescadors i el carrer de Mar (Bartrina), es va realitzar per a delimitar el passeig de la platja i les vies del tren. Tant la balustrada, com els elements que la componen, són elements de caràcter neoclàssic que segueixen un esquema compositiu basat en el sistema de les proporcions. La balustrada i les escalinates es van realitzar amb motlles de fusta i argamassa de formigó armat de l’època en el qual com a àrid s’utilitzà arena de la mateixa platja.
El Passeig de Mar amb la balustrada (calellafilmoffice.cat) Enguany la severa poda dels plataners no proporciona massa ombra A la fotografia de la dreta podeu veure al final l’edifici vermellós que s’alça on hi havia una joia arquitectònica, cosa no diferent del que ha passat arreu del país.
D’aquesta obra cal remarcar també la importància del drenatge amb canals de formigó i reixes de l’arbrat per una banda, i per l’altra, la gran diferència de cota existent entre el passeig i la platja, fent que la balustrada tingués realment sentit com element contenidor del passeig en relació a la platja; actualment, tant el sistema de drenatge, com aquesta funció de barana, han quedat totalment fora de context amb les modificacions que ha sofert el passeig al llarg dels anys.
Actualment hi ha un projecte de rehabilitar la balustrada.
PARADA 3: Can Dalmau (Habitatge privat)
Aquesta casa va ser construïda l’any 1920 seguint un estil noucentista – historicista. Jaume Dalmau Llibre, fabricant de gèneres de punt, amb fàbrica entre els carrers Cervantes, Jovara, Balmes i Clavé, fou alcalde de Calella entre els anys (1923-1929) i va fer possible sota la seva gestió, l’embelliment del passeig de Mar amb la balustrada i la compra de la finca de “Can Pelayo” per convertir-la en parc municipal. El seu pare, Jaume Dalmau, associat amb Joan Prat havien creat la fàbrica de gèneres de punt “Prat i Dalmau”, al carrer Jovara cantonada Indústria, que més tard passaria a ser la de “Vilaró i Llobet”.
Diverses fotografies on es veu Can Borràs. El monument a la Sardana en el passeig de Mar
Aquest conjunt de casa i pavelló, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell, es situa a l’extrem del carrer Jovara, mentre que el pavelló ho fa al carrer d’Anselm Clavé com la majoria de cases d’aquest estil: Can Boix, Els Filipinos, Cals Menuts, Can Rosendo Llobet… La casa de planta rectangular de 7×20 m, amb semisoterrani, baixos, primer pis i terrat, té una estructura de tres crugies separadas la 1ª i 2ª per l’ escala. L’entrada es situa alineada amb l’escala; a la façana que dóna al carrer St. Pere i al pati trobem un annex en planta baixa, que queda ajuntat amb una terrassa de la primera planta.
El pavelló de planta rectangular de 7×13, amb dos crugies, sembla haver estat realitzat en dues fases: una primera, que fa cantonada amb una coberta que sobresurt a tres aigües (el pavelló pròpiament dit), i posteriorment la segona amb coberta plana (quan s’ habilita com a habitatge independent aquest conjunt). Aquest conjunt arquitectònic, presenta un estucat reticular, amb un sòcol de pedra a la casa, obertures en planta baixa amb arc de mig punt amb motllures, baranes amb balustres al terrat i les terrasses, columnes d’inspiració clàssica a la pèrgola del pati així com a la finestra en planta primera del pavelló… Destacar-ne de tot el conjunt, la coberta del pavelló de teula ceràmica vidriada, amb el ràfec sobresortint amb mènsules de fusta i el remat ceràmic inferior del mateix, així com les columnes i bigues per a la formació de la pèrgola, element molt repetit en altres cases d’igual factura.
PARADA 4: Estàtua home assegut i cases davant del pas per a vianantssobre la línia fèrria
Escultura “als savis”: una de les escultures que trobarem durant l’itinerari i que representa els “avis” o els “savis” que fan tertúlia per arreglar el món i que continuen reunint-se aquí fent tertúlies d’aquelles “arregladores”.
L’escultura dedicada als “savis“
Can Macaya (La Torre) és un habitatge privat construït l’any 1895; és una casa d’estiueig amb un gran jardí, feta construir per l’indiano calellenc Lluís Macaya a finals del segle XIX. És un interessant edifici modernista de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes de ràfec molt pronunciat, a dues aigües, façanes amb relleus horitzontals, motllures d’estuc i diversos elements de fusta i ceràmica. Cal destacar també el treball de forja de les baranes.
Les Cases de Rosendo Llobet són un habitatge privat d’estil historicista-neoclàssic, construïdes entre el 1918 i 1948. És un conjunt de casa i pavelló d’estil neoclàssic projectat també per Eusebi Bona i Puig per a Rosendo Llobet, fill de Josep Llobet Guri que, juntament amb el seu cosí Josep Guri Sabater, havien creat el gran empori industrial de gèneres de punt Vapor Vell (1884), Vapor Nou (1891) i Llobet Guri S.A. Josep Llobet Guri, tingué quatre fills, Rosendo, Fèlix, Lluís i Josep. Rosendo tenia aquesta casa del carrer Jovara i la del costat, tocant amb “La Torre”. L’edificació principal consta d’una façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en d’altres cases d’aquestes característiques com són la de Can Boix, Cals Menuts, Els Filipinos o Can Dalmau.
A l’esquerra: La Torre de Can Macaya i la casa modernista de Rosendo Llobet de façana vermellosa que té obertura al Passeig de Mar. En el centre es veu el mateix, però en un primer pla de la casa de Rosendo Llobet A les dues fotos de la dreta es veuen el pavelló i l’entrada al pati de la casa de Rosendo Llobet i les altres dues construccions
La casa, de grans dimensions, consta de planta baixa, pis, golfes i terrat i es separa d’un costat per tal de deixar un pas de servei amb accés independent des del carrer. L’escala, paral·lela al carrer Jovara, parteix la casa en dues parts juntament amb un lucernari. En la planta baixa trobem a peu de carrer un despatx, l’estudi i el vestíbul, i al darrera la sala d’estar i el porxo; a dalt les habitacions. Del costat que es separa de la mitgera s’hi enganxa un annex en planta baixa, destinat a gimnàs, cuines i d’ altres serveis menors juntament amb el soterrani. La façana queda composada de manera tripartita seguint un eix de simetria que forma l’ entrada i el balcó de la primera planta. Dividida en tres parts ben diferenciades, trobem una planta baixa on les obertures d’ arc de mig punt, són embellides amb ornamentacions de pedra esculpida; una planta primera d’on sobresurt un potent balcó amb balustres, i les finestres de forma rectangular s’ emmarquen amb motllures de pedra; i les golfes per damunt un ràfec fictici de coberta, on la façana es revesteix de pissarra simulant ser coberta, sobresortint tres llanternes de forma arrodonida amb el mateix tractament. Del conjunt, cal destacar la gran alçada de planta baixa, el sòcol i la imponent porta d’entrada a la casa. Destacar també el pavelló de mateixa factura que la casa i la decoració de la mitgera a tot el pati. Aquí podríem parlar del temps de flors quan s’obren moltes cases i es decoren amb motius florals una de les quals és aquesta sovint.
A l’esquerra de la casa anterior i tocant a la Torre, trobem un altre habitatge privat que, a diferència de les del mateix estil, té la façana situada al carrer Anselm Clavé, i no al de Jovara, deixant a l’extrem oposat un petit magatzem en planta baixa. La casa, d’estil modernista, disposa d’entrada i un gran finestral en planta baixa. Alineades al primer pis trobem dues balconeres amb un balcó corregut; a les golfes, trobem cinc finestretes, una al costat de l’altra. Les obertures, totes elles d’arc rebaixat, s’ornamenten amb motius neoclàssics esculpits a les llindes i als costats; la façana presenta un estucat color vermellós imitant l’obra vista que combinat amb els elements decoratius esculpits de pedra a les finestres, sòcol, balcó i cornisa la diferencien de la resta d’ edificacions d’aquest estil, no tan bellament decorades. Aquesta casa, d’estil modernista però que barreja elements neoclàssics, és anterior a la seva casa principal (Clavé, 98-100), tal i com es pot comprovar a les fotografies de l’època. Segurament Rosendo Llobet la comprà anys més tard, però no fou ell qui la manà construir, sinó que devia haver estat la casa d’algun “americano” de finals del segle passat.
Caminem pocs metres de la parada 4 i trobem un parell de cases més d’interès arquitectònic:
PARADA 5: Nous habitatges privats amb interès arquitectònic
La primera és Can Ballester (Can Saleta), amb data de construcció entre 1900-1932. Aquesta casa, és una de les cases modernistes més interessants i bellament decorades de Calella. Les obertures en façana es repeteixen sempre de manera imparell: així trobem un finestral en planta baixa tripartit, tres balconeres en planta primera amb un balcó corregut que sobresurt al centre, (en ambdós casos l’obertura central és de majors dimensions), i en planta segona una finestra correguda repartida amb cinc parts, formada per una filera d’ arquets. Aquestes obertures es realitzen amb arquets i columnes de regust clàssic i el conjunt es decora amb detalls ceràmics, particularment lluïts sota el balcó. És digne de remarcar també el ràfec de coberta, les baranes, les persianes de planta primera i sobretot, la petita torre que corona la teulada que forma una petita cúpula i caracteritza la casa. Restaurada fa uns anys, ha afegit un annex realitzat amb el mateix estil i acabats que la resta, destinat a garatge. Aquest annex era el petit pavelló en planta baixa de la casa del carrer Jovara 164.
També interessant són Els Filipinos, un habitatge privat construït el 1906, el nom del qual fa referència al país on havien fet fortuna els seus propietaris. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal amb façana al carrer Jovara i un petit pavelló a l’extrem oposat del pati (això és el que nosaltres veiem des del passeig de Mar), que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques. La casa de 5,80 metres de façana i 20 de fondària, amb baixos, primer, segon pis i terrat, presenta una façana arrebossada amb motius florals esgrafiats i formes corbes, en els guardapols de les finestres i el coronament del terrat. Aquestes formes corbes també s’utilitzen en els emmarcaments de les obertures, característica formal d’un modernisme més avançat. En el pavelló posterior, es repeteixen aquestes característiques, remarcant aquí les flors ceràmiques que decoren la façana. Al centre de cada flor s’hi pot veure unes roses fetes d’esmalt de color grana.
Un altre pavelló és el de Cals Menuts. Aquesta casa era de Juli Pedemonte, un dels tres germans Pedemonte (Emilio, Juan i Juli) que tenien la fàbrica de gèneres de punt al carrer Ànimes entre Bruguera i St. Antoni (“Pedemonte Hermanos”, després “Textil Calellense”). El seu pare Bonaventura Pedemonte, juntament amb el seu germà Juan, els quals eren descendents de l’italià Juan Pedemonte, que es va traslladà a Calella en la seva adolescència i es va casar amb una noia de la població, iniciant el negoci familiar de la indústria tèxtil. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal, la casa, amb façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques.
Les dues primeres fotografies mostren Can Ballester. A la tercera fotografia es pot veure el pavelló que s’obre al passeig de Mar d’Els Filipinos. La fotografia de la dreta mostra el pavelló de Cals Menuts.
PARADA 6: Can Borràs
Propietat dels germans Borràs Cuadras i construïda l’any 1929, aquest edifici queda dividit interiorment en dues o tres particions segons assenyalen les diferents entrades i divisió vertical que trobem a les façanes, essent cada part d’un germà diferent. Cas atípic d’edificació en cantonada, tant per la seva morfologia, com per la seva distribució interior. L’any 1548 fou edificada una torre fortificada vora mar, com a defensa de la pirateria. Tal i com es pot veure al plànol de Simancas de 1582, la torre quedava emplaçada al final del carrer de mar, just on ara trobem el pas soterrani, al costat de la casa de Can Borràs.
La façana de mar de Can Borràs
Aquest edifici de línies academicistes, té una entrada per Bartrina i una altra entrada per Clavé, la qual es bifurca a dreta i esquerra. Les façanes composen les obertures sempre alineant les de planta baixa amb les del nivell superior. La façana a Bartrina centra l’entrada i una balconera al pis superior, deixant finestres a banda i banda; per A. Clavé l’altra entrada queda sota una galeria de tipus venecià, formada per uns arcs de mig punt recolzats sobre pilarets, que descansen sobre una barana decorada amb motius vegetals igual que l’espai intersticial entre els arcs, que sobresurt de tot el conjunt. Destacar-ne també l’estucat de color vermellós i els emmarcaments de finestres, així com les motllures que separen els pisos i el sòcol a base de ceràmica vidriada de color verd.
PARADA 7: Sobre el pont de la Riera de Capaspre
Ens situem sobre el pont de la Rierra de Capaspre, la riera principal de Calella que aporta sediments al mar i obre una àmplia vall, l’anomenada vall d’en Guli. Si mirem cap el Montnegre, podem veure a l’esquerra l’amplia zona d’hotels que fins ben entrada la primera meitat del segle XX eren camps de conreu. A la dreta i mirant el carrer Anselm Clavé hi ha cases a diferents distàncies sobre la vorera. Abans de la construcció del passeig de mar, la línia de costa arribava a les vies de tren i amb ocasions dels temporals, l’aigua de mar podia arribar a les cases. La dinàmica litoral que aporta sediments de manera contínua i la construcció del passeig han canviat la fisionomia del passeig i del poble. Tornant a la riera, a ma dreta podem veure alguna de les cases del barri de Pekin que podrem observar amb deteniment en posteriors parades. Si mirem ara en direcció sud, podem veure la muntanya de Capaspre i dues de les construccions més emblemàtiques de Calella: El Far i Les Torretes.
Fotografia superior: El Capaspre des del pont de la Riera; podem distingir al cim de la muntanya les dues Torretes. Inferior esquerre: en el monticle inferior de la muntanys es pot veure el Far i una gran grua que feia reparacions del recent desprendiment de roques. Inferior centre: dues fotografies d’inicis del segle XX que mostren com els temporals arribaven a la via del tren i pràcticament a les cases. Inferior dreta: la riera des del pont; es pot veure a l’esquerra de la foto la zona d’hotels, la riera completament coberta i a la dreta les cases de Pekín.
El far de Calella és un edifici municipal obert al públic com a aula museu. Es troba situat al cim d’un promontori d’uns 50 metres d’altitud. Al lloc on ara hi ha el far, hi havia hagut una antiga torre de guaita defensada per un canó de ferro, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs dels pirates algerians i que va ser enderrocada per a la seva construcció. L’actual edifici està classificat com a far de tercer ordre. Una R.O. de 9 d’octubre de 1856 va arrencar els treballs d’edificació del far, que finalment, sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada, va poder ser inaugurat el dia 15 de desembre de 1859 i, segons Domènec Mir, el seu cost fou de 127.000 rals (poc més de 180 €).
Dues vistes del Far de Calella (pinterest.com)
Edifici en planta baixa, de forma rectangulari proporcions simètriques, amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. En un principi, la llanterna era alimentada amb oli a pressió i, més tard, el combustible va ser substituït per parafina i petroli. L’any 1927 fou electrificat, l’aparell òptic es va millorar i es canvià per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions. Actualment, la llum del far assoleix una distància d’unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons. Calella va negociar amb l’Autoritat Portuària per poder gestionar el seu far com a mínim durant 25 anys. A conseqüència d’aquests importants gestions el juny del 2011, l’Ajuntament va inaugurar una gran aula-museu i centre d’interpretació per donar a conèixer la història de les comunicacions a partir de tres elements: el far i la senyalització marítima; les torretes i l senyalització òptica; les campanes i la senyalització acústica. També disposa d’una sala polivalent d’uns 200 metres quadrats.
Les Torretes (viquipedia.org)
Les Torretes són antigues torres de telegrafia òptica. A mitjans del segle XIX van ser construïdes al cim del Capaspre dues torres destinades a la transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb una complexa codificació. Les torres de Calella constituïen una estació intermèdia entre la torre dels Encantats de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al 1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i amb nombroses espitlleres, era servida per soldats, i tenia fonamentalment funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials. De planta quadrada, amb dos pisos o nivells i terrat cadascuna, d’estil neoclàssic, i construïdes a base de murs de maçoneria amb la mateixa pedra de la zona, maó massís en la formació d’obertures, espitlleres i el terrat, i fusta en la formació dels pisos i els aparells de telegrafia.
PARADA 8: Panoràmica sobre les escales que porten a la carretera.
Pugem les escales del final del passeig que porten a la carretera NII. Podem veure des d’aquí la panoràmica de la platja llarga, el passeig de mar i, caminant uns metres en direcció a Sant Pol, les caletes que el Capsapre forma per procés erosiu (Rocapins, la Vinyeta i Roca Grossa), el que a Calella diuen “les Roques“.
Diferents imatges de Calella i de les Roques i les petites cales
PARADA 9: Caminem fins les escales de la piscina i anem a l’esquerra de la piscina
Hem vist prèviament algunes de les obres de Jeroni Martorell a Calella. Expliquem ara algunes coses de la seva vida i obra.
Jeroni Martorell i Terrats (1876 -1951) :
Fill d’una família d’arrel calellenca, amb casa pairal situada a l’antic carrer de Mar (avui Bartrina), va estudiar el batxillerat i la carrera a Barcelona, obtenint el títol d’arquitecte l’any 1903. Molt documentat i especialitzat en l’antiga arquitectura clàssica, especialment la d’estil romànic, fou distingit amb predilecció pel mestre Josep Puig i Cadafalch. Inicià la seva carrera immers en el corrent estilístic modernista, però aviat evolucionà cap els nous postulats del noucentisme, sota la influència del moviment secessionista vienès. Acabada la carrera, i després d’un llarg viatge d’estudis per l’estranger, guanyà el concurs per a la construcció de l’escola Industrial de Sabadell (1907-10) i el de la Caixa d’estalvis a la mateixa ciutat (1905-15), una de les seves obres més ben aconseguides. Va dirigir la restauració de diverses esglésies, la de Calella, Sant Just i Pastor, i la del Pi a Barcelona, esglésies romàniques com les de Terrassa, Montblanc, la restauració del monestir de Poblet, i la de la Casa dels Canonges a Barcelona…; també va realitzar diversos projectes de grups escolars arreu de Catalunya. Arquitecte director del Servei de Conservació de Monuments a la Diputació Provincial de Barcelona (1915); soci de la “Real Acadèmia de San Fernando”; vocal assessor tècnic de l’associació de la ciutat… Va guardar especial estima per Calella, d’on fou arquitecte municipal durant molts anys i on va dirigir les reformes i embelliment de la ciutat: Parc Dalmau, barana ornamental del Passeig Puigvert, edificis del Mercat, Biblioteca, Escorxador, Can Dalmau.
Al costat de la piscina municipal, trobem l’antic escorxador i torre de l’aigua. Construcció noucentista, coetània del mercat i la biblioteca, projectada l’any 1927 per Jeroni Martorell. Aquest edifici ha sofert diverses modificacions i reformes per incrementar-ne la seva capacitat al llarg del temps i actualment acull les instal·lacions del gimnàs de la piscina municipal. Compost per una nau de planta rectangular allargada, acabat amb una coberta a dues aigües amb cavalls de fusta i lluernaris que sobresurten de la mateixa, cal destacar-ne la forma en que s’acaben les finestres, simulant formes corbes d’influència modernista que es repeteixen a les finestres de la biblioteca i en el coronament de la façana del mercat; els guardapols són també aquí de ceràmica vidriada de color verd. Al costat de l’Escorxador trobem una torre de proveïment d’aigua, molt semblant a la del Mercat.
L’antic escorxador (viquipedia.org)La Torre de l’aigua, prop de l’escorxador (viquipedia.org)
PARADA 10: Riera davant del carrer Jovara
El carrer Jovara o carrer llarg. Quatre idees de la història del barri de Pekin: El Barri de Pekin de Calella se singularitza per tenir uns senyals identitaris propis. Sovint es diu que és una Calella dins Calella. La dita popular ‘No gaire, de Calella i pekinaire’, referma aquesta doble pertinença. Qualificatius propis que marquen ja una personalitat, com el de ‘catrà’. Un mot que s’aplicava al jovent, especialment del barri, que amb l’arribada del turisme a Calella (anys 50-60), es dedicà a anar al darrera d’estrangeres per seduir-les (el compositor calellenc, Jordi Feliu, fa la sardana ‘Els catrans de Calella’, en què es reconeix aquesta figura). Són només dues mostres dels trets diferencials dels pekinaires.
PARADA 11: La llopa de Calella
Una llegenda local de la primera meitat del s. XX parla de la Llopa de Calella. Aquesta història verídica comença quan un pagès del poble, en Francesc Coll, conegut com en Quico de ca l’Urrel·li, va explicar una tarda a la taverna del poble que havia vist un llop vagarejant per les seves terres. Alarmats, els calellencs van decidir organitzar una batuda per capturar-lo i poder viure tranquils. Un cop morta la bèstia i quan tot el poble en parlava, va aparèixer una dona, tota angoixada, que vivia en un mas entre Sant Pol i Calella. Buscava la seva gossa, de raça pastor alemany, que s’havia perdut feia poc. El temut llop va resultar ser la gossa de la senyora Montaner, que havia estat morta per la seva aparença i per la ignorància de la gent. Així és com aquesta gossa va entrar a formar part de la llegenda i història de Calella.
La llopa de Calella, situada a la riera (bibliocalella.blogspoty.com)
PARADA 12: Plaça de l’Ajuntament
Des de la Riera entrem pel carrer Barcelona, girem pel Colom i veiem les cases del barri de Pekin. Girem a la dreta pel carrer de la Riera i arribem a la plaça de l’Ajuntament:
El nucli urbà de Calella va començar a configurar-se a partir de la carta de poblament atorgada pel vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, el 1338. Les primeres cases s’agruparen a l’entorn de la plaça, on s’hi celebrava el mercat (el Mercadal), i on discorria el vell camí públic de la costa (any 1327). Dels fogatges de 1497 i 1515 podem deduir que el nucli urbà era habitat per unes quaranta famílies, en una època en que les successives epidèmies, les guerres i les condicions socials de la pagesia dificultaven el creixement demogràfic. Aquests són alguns dels edificis més importants de l’època:
Entrant a la plaça de l’ajuntament pel carrer de la Riera trobem Can Galceran (Can Giol) un habitatge privat (n 2 en el mapa inferior). Al produir-se el creixement de la vil·la cap a mar i cap a llevant i no cap a ponent al tenir la barrera de la riera a prop, aquesta casa conserva fins ben entrat el segle XIX unes dimensions i unes característiques morfològiques que no trobem en cap altra cas, com són la lliça i el molí, elements diferencials que la caracteritzen. Els noms de Monet, Ço, i Galceran entre altres foren les famílies que al llarg del temps habitaren aquesta casa i li donaren nom, essent el darrer propietari, Albert Giol i Galceran (1858-1945), investigador i historiador local, qui li donà el definitiu.
Fotografia de Can Giol de les primeres dècades del segle XX. En el centre, fotografia actual de Can Giol. Al costat, detall de la finestra central de la casa Diverses fotografies del grup a la plaça de l’ajuntament: darrera el nostre grup, l’edifici de l’ajuntament i al fons de la plaça Can Giol.
Iniciada la seva construcció el 1430, fou engrandida en dates posteriors mitjançant diferents compres de terrenys, podent considerar-se la totalitat com a una obra dels segles XV – XVI. Casa pairal de forma quasi quadrada amb baixos, primera planta i segona planta sota teulada i coberta a dues aigües. Amb estructura interna tipus basílica catalana, es composa de tres naus, essent la central de major amplada en planta baixa i pis originalment. Amb la façana principal orientada a llevant, cap a la plaça del mercadal, composada amb un portal adovellat (15 dovelles), centrat amb una finestra gòtica amb escut i un matacà defensiu al mateix eix i una entrada lateral que donava al celler. A la part posterior anant cap a la riera, trobem la lliça i l’antic molí, dels quals encara se’n conserven alguns vestigis. La tipologia dels elements decoratius de la façana, d’estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes, fa pensar que la casa va ser obrada o reformada durant el segle XVI. Les dues finestres gòtiques estan formades per dos arquets conopials units en una mena de capitell penjat, sense columneta central, i emmarcats per un motllurat rectangular delimitat per unes figuretes esculpides a banda i banda dels arcs. La finestra central és completada per un escut.
Mapa de la plaça de l’ajuntament i els carrers adjacents amb els edificis que tenen significació arquitectònica i/o històrica
El Mercadal, número 1 en el mapa, era el lloc de mercat des del 1338 fins el començament del segle XX. Fou el primer nucli de la població, i s’hi feia el mercat tots els dimecres (dia dedicat al déu “Mercuri”, patró de mercaders i caminants) i durant segles, els deu dies de la fira de l’Ascensió (del diumenge anterior al dijous de l’Ascensió fins el dimarts següent). La seva data concreta depèn de la Pasqua i oscil·la entre el 30 d’abril i el 25 de maig.
Les dues cases, gairebé bessones que ocupen l’antiga Casa Roger. A la dreta, fotografia de la plaça on podem veure Can Campaneria a l’esquerra de la imatge, Can Salvador en el frontal de la imatge i a la dreta de la imatge el blanc edifici de l’ajuntament vell (petstravel)
A l’esquerra de la plaça venint de Can Giol, trobem Can Campaneria (antiga casa Roger) n 3 en el mapa. Ocupava el solar de les dues cases actuals. Era l’antiga casa dels batlles naturals del terme al segle XVI i després Marquesos de Llupià. El més singular era una torre forta independent de la casa i unida per un pont de fusta, que es trobava al davant de la casa, sota l’actual carrer i en part plaça.
L’Ajuntament Vell (s. XIX), n 5 en el mapa, és un edifici municipal obert al públic, actualment com a sala de conferències i exposicions. Originàriament, va ser el primer hostal de la vila a la baixa Edat Mitjana, edificat sobre un terreny de la família Fogassot i després va passar a ser fleca i carnisseria i altres utilitats del comú. Encara en resta una part d’aquella època: és la bonica portalada de pedra, de punt rodó que donava pas a la vella carnisseria.
Façana blanca de l’Ajuntament Vell a l’esquerra de la primera imatge. Placa dedicada als castells i que marca la tradició castellera de la ciutat Tres instantànies de l’Ajuntament Vell amb el Mastegamosques.Font de la plaça dedicada a la mare de la Teresa
La història d’en Mastegamosques va estretament lligada a enQuirze i la Minerva. Es va estrenar amb els primers gegants, l’any 1935. Va patir la mateixa sort que ells i també es va donar per desaparegut a l’esclatar la Guerra Civil. Del mateix constructor Narcís Legarés, representa un bufó vestit de color vermell i verd amb cascavells i amb un espolsador a les mans. El ballet dels gegants el descriu així: “I en Mastegamosques tot movent ses nines tosques, va davant marcant-li el pas”. Gràcies a aquest fragment del ballet dels gegants i també d’algunes fotos, es pot deduir com aquest capgròs originàriament movia els ulls. L’actual va ser inaugurat el 16 de setembre de 2002 conjuntament amb la parella de gegants. També va ser construït per en Toni Mujal.
Can Salvador (s. XIV-XV) n 4 en el mapa, ocupa la posició més septentrional de la plaça. Casa pairal del segle XIV. Segons el registre d’escriptures, l’any 1341 ja existia la Casa dels Salvador de Plaça, essent engrandida en èpoques posteriors per successives compres de terrenys annexes. Aquesta casa pot ser considerada com una de les primeres que formaren l’actual nucli urbà de Calella al voltant del mercadal.
Can Salvador, seu de la biblioteca municipal
La casa té una edificació principal de planta; consta de planta baixa, primera i segona o sota teulada, amb coberta a tres aigües i la façana principal orientada a migjorn amb un portal centrat amb arc rebaixat i finestra gòtica al damunt transformada en balcó. Originàriament, la casa hauria tingut una estructura interna de basílica catalana per la simetria dels buits de façana, amb tres naus o crugies -sent la central la de major amplada- amb planta baixa i pis; el portal centrat amb arc adovellat de punt rodó, i una finestra gòtica en el mateix eix. La coberta devia haver estat a dues aigües, fet que demostra la diferència material entre la paret dels baixos i primera planta amb la de segona planta sota teulada que es va aixecar anys més tard. La quarta crugia, amb entrada independent, sembla un engrandiment de la casa destinat a celler o altres usos secundaris; el punt d’inflexió que fa la façana posterior a pati així ens ho demostra. A la cantonada d’aquesta quarta crugia, però, trobem les mènsules de suport d’un matacà defensiu, situat a l’entrada del carrer que donava a mar; això ens fa pensar que la formació de la segona planta sota teulada i la coberta a tres aigües que comprenia les quatre crugies, es va fer en un curt espai de temps d’ençà la construcció primigènia de la casa, (abans de l’any 1582).
La família Salvador forma, a partir de finals del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, una important nissaga d’apotecaris i botànics que fan expedicions i herboritzacions per Catalunya, Espanya i molts llocs da l’Europa meridional. Les seves importants col·leccions d’herbaris van ser localitzades després de molts anys i, des de mitjans del segle XX, formen part destacada de l’Institut Botànic. Actualment, després d’una reforma completa, ha esdevingut la seu de la biblioteca pública “Can Salvador de la Plaça”.
PARADA 13: Carrer de les Escoles Pies
Aquesta parada la vàrem suprimir per tal d’economitzar temps, però la incloc pel seu interès. Museu Arxiu Municipal Josep M. Codina i Bagué (s.XVI-XVII), n 8 en el mapa. És un edifici municipal obert al públic, tot i que el dia de la visita només obria en horari de tarda. El Museu Arxiu de Calella és ubicat en un gran casal del segle XVI – XVII, -on hi ha el museu– i un altre edifici que dóna al carrer Bartrina, -on hi ha l’arxiu-. Ambdues ales s’integren a través d’un pati, on es celebren tota mena d’activitats culturals.
Casa pairal de planta rectangular que conserva el portal adovellat de punt rodó i les mènsules que sostenien el matacà de defensa. Estaria formada originàriament per un cos de planta baixa, primera planta, (segona sota teulada) amb coberta a dues aigües i estructura amb dues crugies, essent la d’entrada de major amplada, amb dues parts. Entre els anys 1639-1669 es van realitzar les obres d’annexió de tot el conjunt, aixecant la segona planta restant, refent la coberta unitària, i formalitzant les finestres amb llinda recta, brancals i ampits de pedra actuals. Interiorment, només es conserven les parets interiors de càrrega de l’edifici original; la resta ha estat totalment modificada.
El carrer de la Pansa (tal com s’anomenava antigament el carrer Escoles Pies) fou paral·lelament amb el carrer de Mar (Bartrina) un dels dos eixos de creixement de la vil·la cap a la platja. El nom del carrer de la Pansa recorda la indústria d’assecar raïm a que es dedicaven els que allí vivien. L’edifici era la casa de l’hereu March, antiga nissaga calellenca i també allotjà el Consell de la ciutat a principis del segle XVIII. Durant molts anys fou la presó i se la conegué per “can Liro” fins que, ben entrat el segle XX, passà a ser el Museu Arxiu de la ciutat.
Façana de l’Arxiu municipal amb la porta adovellada i, a la part superior, les mènsules que devien suportar el matacà (costadebarcelonamaresme.cat) Fotografia de la façana (viquipedia.org) Peces de la indústria tèxtil (arxiudecalella.org) La Farmacia Barri a l’Arxiu municipal (costadebarcelonamaresme.cat)
L’origen del museu data de 1959, tot i que no s’obrí al públic fins el 1979. Des d’aleshores, el fons del museu s’ha anat engruixint fins arribar a comptar amb més de 15.000 objectes i documents. Al seu interior, també s’hi troba la farmàcia Barri, d’estil modernista, que es va traslladar al museu en la seva totalitat i la pinacoteca Gallar, de gran valor artístic. L’arxiu històric municipal també emplaçat a l’edifici, compta amb un important fons documental nodrit de les aportacions municipals i de diverses entitats i famílies calellenques. Actualment porta el nom de Josep M. Codina i Bagué, fundador i primer director del museu-arxiu de Calella.
PARADA 14: Carrer de Francesc Bartrina
En el carrer Bartrina trobem dos edificis amb forta càrrega històrica: La Capella de Sant Quirze (s. XV), n 11 en el mapa, que només obre al públic per celebracions especials i concerts. Els perills de la mar van portar a l’edat mitjana a la devoció a Sant Elm, patró dels navegants i per això, en acabar el segle XIV, la vil·la tenia una capella dedicada a aquest sant, vora la platja, amb un magnífic retaule i un sacerdot beneficiat. Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, per tal d’administrar els sagraments mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau, servei que va tornar a fer entre 1747 i 1755 quan s’esfondrà el temple parroquial.
La confraria del Santíssim s’establí per primera vegada a Calella l’any 1543, dins el temple de Sant Elm. El nou temple parroquial no va ser consagrat fins el 30 de novembre de 1564. Fins el 1819, la Universitat de Calella (autoritats de la parròquia i municipi) es reunia dins del petit temple. La capella també fou utilitzada un quants anys com a escola. El mes de març de 1820, els patrons de Calella Sant Quirze i Santa Julita, són acollits a la capella de Sant Elm degut a l’esfondrament de l’ermita situada a la riera de Capaspre. Els sants són col·locats a l’altar major i el retaule gòtic es trasllada a la capella lateral. Des d’aleshores la capella és anomenada de Sant Quirze (el 16 de juny de 1668, els calellencs havien rebut solemnement unes relíquies dels seus sants). L’any 1936 la capella és saquejada i incendiada. La reconstrucció aixecaria més la capella, refent el coronament de la façana principal, obrint les finestres de la façana lateral i fent de nou la coberta i interior del temple.
Capella de Sant Quirze i Santa Julita (calellafilmoffice.cat) Interior de la capella. L’ofici de la “festa petita” el mes de juny es fa sempre en aquesta petita església sota la presidència de la Secretària de l’Ajuntament (calellafilmoffice.cat)
Pel que fa a l’arquitectura, es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular amb una capella lateral al costat de la sagristia, formant una reculada de l’edificació. Són visibles quatre pilars que sostenen arcs amb punt d’ametlla dividint la nau en tres parts. Teulada a una vessant perpendicular a la façana principal al carrer de Mar (avui Bartrina) amb portal adovellat d’arc rodó, campanar d’espadanya i una fornícula central amb imatge dels sants. L’interior de l’església és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt, situades a la façana lateral. El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, acompanyat per sant Nin i sant Non, patrons dels pagesos, destruït el 1936. També sembla que, cap el 1450, un mariner calellenc va oferir a sant Elm un valuós exvot consistent en una “coca votiva” (nau en miniatura), actualment conservada al museu marítim de Rotterdam.
Al costat de l’esglèsia trobem Can Bartrina, n 12 en el mapa. L’edifici pren el nom de la família Bartrina, procedent de Barcelona, que enllaçà durant el segle XIX amb la família Roca, dipositària de tots els drets patrimonials de la casa Prim, de Calella, descendents de les cases Coma de Capaspre, Bataller i March de la Riera, una de les més antigues nissagues calellenques.
La casa pairal de la família però, era la del costat (Bartrina 22-24), on va néixer i morir l’il·lustre advocat i polític Francesc d’Assís Bartrina i Roca. La casa que estem descrivint fou comprada i restaurada per ser destinada a una filla de F. Bartrina quan aquesta es va casar, i actualment és propietat d’Anna Maria Morros, una néta. De la casa pairal dels segles XIV-XV, tan sols se’n conserven la façana i la torre de defensa. La resta de l’edifici és fruit d’una reconstrucció de caire historicista efectuada els anys 20 per l’ arquitecte Sellés, per encàrrec de la familia Bartrina-Morros.
Can Bartrina en segon terme, al costat de la capella de Sant Quirze i Santa Julita (viquipedia.org) Detall de la Torre de defensa de Can Bartrina (monumentalnet.org)
Edifici de planta rectangular amb primera planta sota teulada i coberta a una vessant. La façana, simètrica i equilibrada, es caracteritzà pel ràfec pronunciat de la coberta recolzat sobre mènsules, el portal adovellat de punt rodó, amb un escut al damunt, i un finestral tardogòtic, bellament esculpit igual que la finestra de la torre, situada al mateix nivell. Cal destacar la torre de defensa rectangular que s’aixeca dues plantes per sobre de la casa, amb cantoneres de pedra i coronada amb un matacà del qual només en resten les mènsules que el sostenien.
Cal senyalar que la casa pairal primigènia hauria tingut una estructura de basílica catalana amb tres crugies, la central de major amplada, tal i com reflexa la façana; una segona planta sota teulada i una coberta a dues aigües sense el ràfec tant sobresortint, fruit de la restauració dels anys 20. El conjunt, juntament amb la torre de defensa, quedaria completat el segle XVI. També cal senyalar que la finestra de la torre, que és similar a la de l’entrada, s’afegí en la reconstrucció dels anys 20 al igual que les mènsules que sostenen el ràfec de coberta. Interiorment, trobem una casa senyorial de principis de segle, de la qual podem destacar-ne la majestuositat de l’escala de fusta d’accés a la primera planta, els terres, els banys i el mobiliari originals de l’època.
PARADA 15: Plaça de l’Església
Caminem un escàs centenar de metres i arribem a l’Església Parroquial de Sta. Maria i S. Nicolau, n 15 en el mapa. Fins el segle XVI, Calella va ser integrada dins la parròquia de Pineda de Mar i no va ser fins l’any 1525 que obtingué del papa Climent VII la butlla que li atorgava el dret a constituir-se en parròquia independent. El 1528 van ser adquirits els terrenys per a la construcció del nou temple, encomanat al mestre d’ obres barceloní Pere Suaris el 1539. Mentre els calellencs construïen el temple nou, anaven a rebre els sagraments dins la capella de sant Elm.
Posteriorment l’obra fou confiada al constructor Antoni Mateu, que al mateix temps edificava l’església de sant Martí d’Arenys. La seva mort prematura va obligar a contractar el famós escultor i mestre d’obres Jean de Tours, que va morir a Calella el 1563 deixant l’obra inacabada. Finalment, s’encarregà l’enllestiment del temple als mestres Joan Soler, calellenc, i Perris Rohat, francès resident a Mataró. Sembla que les obres van acabar-se ben de pressa, ja que la nova església va ser consagrada el 1564. El 1747 s’esfondra el campanar provocant la destrucció del temple, que va ser reconstruït de bell nou el 1755 i ampliat a partir de 1785 amb un transsepte o creuer, i amb la capella dels Dolors, segons el projecte de Josep Morató de Vic.
L’església va ser parcialment destruïda de nou el 1936 i refeta entre 1940 i 1951, segons el projecte de Jeroni Martorell.
Fotografies de l’interior del temple anteriors a la Guerra Civil Les dues darreres fotos mostren l’estat del temple després de la destrossa pràcticament total que va patir-nees pot observar a la darrera foto l’ensorrament total de la coberta
La planta de l’església té forma de creu llatina, d’una nau, amb creuer i absis poligonal, seguint el model barroc derivat de Sant Felip Neri de Barcelona. Nau amb cinc trams de volta, dos dels quals –els braços del creuer- desiguals; la intersecció d’ aquest és coberta amb una cúpula semicircular. Entre els contraforts de la nau central s’obren quatre capelles a cada costat, per sobre de les quals hi ha el trifori. Un entaulament corre sobre les pilastres al voltant del temple, recolzant l’inici de la volta. El temple és il·luminat per la rosassa gran de la façana principal i dues finestres a cada costat de la nau.
Diverses fotografies de l’església parroquial de Calella
La façana té un esquema de tres cossos amb tester semicircular i laterals decreixents, portada arquitravada amb frontó trencat, fornícula i rosassa central. La portada d’estil barroc, obra de Jean de Tours, anomenada dels Apòstols, consta d’un retaule de pedra del segle XVI, estil plateresc, ocupats els intercolumnis per nínxols amb les testes dels dotze apòstols. A la fornícula hi ha sant Nicolau de Bari, sota l’advocació del qual juntament amb la de santa Maria va ser consagrada la nova parròquia. L’església es completa amb un campanar de base quadrada, amb cos superior octogonal.
Agafem ara el carrer de l’Església, autèntic pulmó comercial de Calella, fins el carrer Sant Josep. Girarem per Sant Josep a l’esquerra i pujarem fins creuar el carrer de Sant Jaume (la carretera N-II) fins el Parc Dalmau. Abans de creuar la carretera, a la dreta podrem veure el Mercat Municipal, també obra de Jeroni Martorell.
PARADA 16: Parc Dalmau
El Parc Dalmau conegut popularment ara com “Els pins”. Creat el 1928 i conegut anteriorment com “els pins de Can Pelayo”, una finca privada comprada per a ús públic per l’alcalde Dalmau de Calella. Aquesta és una de les obres que Jeroni Martorell projectà com arquitecte municipal. D’aquest espai, arquitectònicament destacaríem per una banda, les obres efectuades en obra vista, com són les bancades del Pati de l’Ós, la Font dels Lleons, o els murets i escales que conformen diferents espais enjardinats i per una altra, el sistema de recollida d’aigües amb canals, reixes i d’altres elements. La font dels Lleons, és un clar exemple d’aquesta arquitectura en obra vista, i detalls ceràmics, amb parts arrebossades, que trobem arreu del parc i que el caracteritzen.
De passeig pel Parc Palmau
Amb una extensió aproximada de 18,4 hectàrees és un magnífic espai natural amb jardins i boscos i lloc on se celebra cada any l’aplec de la sardana, l’aplec pairal de Catalunya i el més important de tots els que es fan actualment.
Si voleu escoltar una sardana en un aplec al Pati de l’Ós, aquí us envio aquest regal: El record de Calella, preciosa sardana, la composició de la qual també té una petita història que tindrem temps de comentar.
Noia amb flabiol i tamborí. Homenatge a l’Aplec pairal de Catalunya
Calella ha declarat bé cultural d’interès local el refugi antiaeri del Parc Dalmau. El refugi està situat en un racó d’una de les esplanades del parc on ara es gronxen els infants i amaga molta història. El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 del general Franco contra la legalitat representada pel govern de la República, va comportar l’esclat de la Guerra Civil i un dels factors més importants en el decurs del conflicte fou la guerra aèria. En indrets com aquest, la població civil va protegir-se dels bombardejos que es van patir durant el conflicte armat per part de l’exèrcit franquista amb l’ajut de l’aviació de Mussolini i Hitler, els seus aliats.
Pel condicionament de l’espai, l’Ajuntament va demanar una subvenció de 12.000 euros a la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat per poder desenvolupar el projecte. Es tracta d’un refugi de galeries i túnels que estan excavats directament a la roca i s’endinsen a la muntanya. Aquest espai encara és recordat per molts calellencs que el van haver d’utilitzar quan les bombes queien sobre la ciutat.
PARADA 17: La fàbrica Llobet
Ens enfilem dins del Parc uns cent metres en direcció nord-est i veurem en perspectiva la fàbrica Llobet:
La Fàbrica Llobet i Guri és un edifici municipal obert al públic. Cap a la fi del segle XIX s’instal·laren a Calella les primeres fàbriques tèxtils mogudes per vapor: la més important va ser la que fundaren Josep Llobet i Guri i Josep Guri i Sabater i que va comercialitzar la prestigiosa marca “El Faro de Calella”. Aquest edifici, de grans dimensions, va arribar a tenir entre 1500 i 2000 treballadors, va ser construït a finals del anys vint i va entrar en funcionament el 1930. L’arquitecte, Eusebi Bona i Puig (Begur 1890 – Barcelona 1972), fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura (1922-1960). Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de P. Nebot en la transformació de la Torre Güell de Barcelona en l’actual Palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l’historicisme de la “Unión i el Fènix” (1930) a la major austeritat del “Banco Español de Crédito” (1942-1947), ambdós edificis a Barcelona. Fou l’arquitecte de la família Llobet Guri, pels quals projectà la nova fàbrica de la carretera, i les cases dels seus fills.
Pel que fa a l’edifici, aquest està estructurat en dues grans naus (amb soterrani, planta baixa, pis i sota coberta) separades per dos patis amb un cos central d’unió destinat a la càrrega i descàrrega. A un lateral, un cos paral·lel a la carretera té com annex la sala de calderes. La façana principal, d’inspiració clàssica, s’ordena simètricament transmetent una contundent impressió de solidesa. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Calella, i al seu interior s’hi allotgen diverses entitats i dependències municipals. Tot i així, degut a les seves grans dimensions i per tal de poder aprofitar els espais adequadament, l’Ajuntament està elaborant un pla d’usos per aquestes instal·lacions.
La Fabrica Llobet – Guri, vista des de la carretera NII (bencatfilmcomission.com) Detall de l’entrada (radiocalellatv.cat) El museu del Turisme annex a l’edific (consha.es) Visió de la fàbrica Llobet des del Parc Dalmau
Actualment s’utilitzen força espais dels tres edificis municipals, s’hi troben les seus de diverses entitats calellenques així com també els estudis de Ràdio Calella i Calella TV, l’Escola de Música Can Llobet i l’escola El Far; hi ha dues naus de grans dimensions, una amb columnes i una altra sense columnes, que serveixen per a esdeveniments diversos com ara balls de carnaval, festivals de dansa, concerts i recitals, teatre, desfilades de moda, exposicions, etc., magatzems municipals, tallers de la brigada d’obres de l’ajuntament, també hi ha magatzems de les entitats de la ciutat que ho necessiten. A la cantonada amb el carrer Sant Pere s’hi ubica el Museu del Turisme. Les instal·lacions esportives de la Fàbrica Llobet inclouen unes instal·lacions de tennis taula i un “boulder” (rocòdrom). A la planta baixa de l’edifici que dóna al carrer de les Ànimes, durant tres cursos hi ha estat l’Escola Universitària del Maresme i s’hi impartien els estudis de Diplomatura en Turisme. Avui aquests espais es dediquen a seminaris i altres activitats de la mateixa escola.
Ara desfem el camí fins al carrer Sant Josep, travessem novament la carretera i continuem fins el carrer Església i acabem el nostre itinerari a la Sala Mozart.
La Sala Mozart és un cafè, cinema, teatre i centre musical de la localitat de Calella, fundat el primer de juliol de 1896 per la família Salom. En l’actualitat, el cinema és titularitat de l’Ajuntament. En paraules d’Arcadi Lluís Salom, nét del fundador del cafè, l’establiment no està ubicat en una àrea comercial, com gairebé tots els cines d’ara, no has d’agafar el cotxe per arribar-hi, sinó que es manté, com sempre, al carrer més cèntric de la població, oferint una programació regular cada dia. L’Arcadi diu que la documentació de què disposa li permet afirmar que el Mozart és el cine més antic d’Espanya.
Fent el vermut a la Sala Mozart
Des dels seus orígens fins ara, la Sala Mozart no ha perdut la seva essència. El dia que es va inaugurar es va fer una sarsuela i de cinema se’n fa, que consti per escrit, des de 1904. Els darrers espectacles fets a Can Salom també són una sarsuela, com la “Leyenda del beso” que es va fer abans de Nadal i projeccions de cinema. Per tant, amb totes les distàncies que hi ha, la programació segueix sent la mateixa que fa més d’un segle enrere. L’Arcadi us explicarà amb detall la història de Can Salom.
En acabat vàrem anar a dinar al passeig de Mar. En arribar al restaurant ens vàrem trobar amb la sorpresa d’un detall personalitzat que una molt amiga de la Teresa i jo ens havia deixat a cada cadira. La jornada va continuar amb un llarg àpat i una encara més llarga sobretaula.
Aquesta colla nostra s’ha inventat una activitat, que, com tot, la pandèmia ha maltractat, que consisteix que cada un dels membres es prepari una visita guiada pel seu barri o lloc de naixement, si no és Barcelona, i es fa durant un dia o un matí, depenent de les distàncies, això sí, sempre acompanyat d’un bon dinar. Aquesta vegada li ha tocat al barri d’Horta, el penúltim que es va annexionar a Barcelona el 1904, una mica abans que Sarrià.
Hem fet un itinerari de 3,30 hores caminant que aquí conscienment resumeixo, i que els enllaços que incorporo us en donaran molt més detall. Els enllaços procedeixen d’una pàgina web Memòria del Barris: història gràfica dels barris d’Horta i Guinardó. Es molt més que gràfica, és un model de com es pot fer la història local, que Horta fa tant temps que desenvolupa. Ha estat la meva font de capçalera, i em sembla que no cal repetir, el que allà s’explica amb tant d’esforç de tots els que hi col·laboren. Les fonts sempre són els documents primaris.
Des de la Plaça Eivissa hem anat cap al carrer Aiguafreda per veure els espais de les antigues bugaderes d’Horta. Pel camí hem vist on hi havia la Fonda Gaig, on encara es malconserva la masia de Can Querol, Can Bacardí, on ara hi ha un col·legi de monges, i de tornada Ca l’Eudald.
Des del passeig Maragall hem girat cap a Tajo i ens hem parat a la plaça de les Santes Creus, antic centre del poble on hi havia l’Ajuntament que ara és els Serveis Socials del barri. Hem vist l’antiga can Gras convertida en un parell d’espais d’oci i hem pogut contemplar l’edifici que havia estat El Auxilio Social regentat per la Falange en plena postguerra.
Carrer Horta amunt hem deixat enrera la Bodega Massana i una torre d’aigua (1) i hem pujat fins la Plaça Eivissa, allà hem parlat dels seus orígens, de la casa més antiga del 1777, ni un rètol per recordar-ho, del mercat, del Cine Unión, de la conservació del que tenim, de cóm es fa, etc… com exemple la casa Giol, finalment salvada, però sense ús determinat i, òbviament, del Quimet i del Juanito, el lloro.
Quimet enllà, al carrer Rajoler, hem vist unes petites cases heroiques al bell mig d’edificis que les volen menysprear; i les cases modernistes (2) del carrer Sanpere i Miquel una filera de cases que encara estan orgulloses d’estar allà. I desprès d’arribar a una una altra torre d’aigua, la de Can Travi, hem girat per Alt de Mariner per veure el Foment Hortenc, just han acabat les obres de remodelació amb un ajut que se’ls ha concedit, i ens va ser permés entrar a dins per comprobar-ne les millores. Per molts anys!
Un cop de nou al carrer Horta, l’hem travessat, no sense abans admirar els aparadors de Can Grau, situada on hi havia l’antiga pastisseria Mayol i ser motiu d’alguna temptació, cosa que hem evitat. Els havia promés un vermut. Des d’aquell punt hem pogut admirar Can Mariner, una gran masia convertida avui en la Biblioteca del barri. Just al costat ens esperava la que anomenen la casa del metge, avui una residència d’avis, i una mica més amunt al Carrer Chapí hem vist la casa de la llevadora.(3) També una casa que havia tingut un buganvilla monumental i va estar en perill per l’especulació. S’ha arribat a una solució intermitja, però sense buganvilla.(3)Aquí em voldria aturar per fer notar la gran presència d’arbrat i parcs que te el barri, per això el vaig escollir des de l’any 1974, però no sempre la seva cura és la que convindria. Porto anys batallant amb el districte, perquè no hi hagi ni un escolcell sense arbre, ja n’hem perdut uns quants, i just l’any passat em van començar a fer cas, però no encara del tot, hauré d’insistir a la regidora.
Feliu i Codina ens tenia reservades diverses sorpreses: els Lluïsos d’Horta, entitat també responsable de moltes activitats culturals del barri, i el centre Civic Matas i Ramis. Hem vist algunes antigues cases molt ben conservades i hem arribat davant de la Unió Esportiva Horta per observar un conjunt de cases modernistes arranglarades, un fet força comú al barri, alguna de les quals s’ha renovat sense massa criteri. També al carrer Mestre Dalmau hem admirat cases grans i més petites a banda i banda. Com el Modernisme (3) també s’expressava amb diferents estètiques o segons les diferents butxaques.
Hem tornat sobre els nostres passos per enfilar el carrer de la Rectoria, fent cantonada amb Salses, on un altre reguitzell de cases a dreta i esquerra ens demostren diferents possibilitats econòmiques dins d’un mateix estil.
I arribem a Sant Joan d’Horta, el modern, per a l’antic encara ens falta una mica, i donem una ullada a la baixada del carrer Chapí, també amb fileres de cases senzilles, però ben conservades per la gent que se les estima.
Carrer Campoamor amunt podem contemplar les grans cases d’estiueig que s’han conservat i no les que ja fa anys van decidir vendre per fer pisos amb més o menys encert. Ho dic perquè recentment he vist al menys dues cases que s’han reformat amb molt respecte. Davant de les antigues Dominiques hem vist aquell modernisme monumental i auster d’escoles, fàbriques, colònies, etc; allà he recordat com les families van gestionar els embats de l’1 d’octubre. Hem girat pel carrer Sant Gaudenci, no sense abans veure la torre d’aigua de Can Cortada, per arribar a Salses i comprovar una de les fileres més ben conservades de cases, en una de les quals va viure la família Valls. I retornant hem acabat de pujar el carrer Campoamor, l’antiga rambla Cortada.
Les cames ens recordaven l’estona que feia que caminavem i ens hem aturat a l’antic Tennis Horta, avui un centre de paddle, que com qui no vol la cosa resguarda a les seves parets posteriors les restes de l’antic Sant Joan d’Horta, (4) encara que no hi ha ni una placa que així ho recordi. Allà ens hem aturat a fer un bon vermut, sota uns til·lers.
Al cap d’una estona hem tornat a engegar, no sense abans contemplar la gran masia de Can Cortada vaig tenir un record per l’antic Bar Soto, que ara tornarà a obrir, i encara més record per uns Romans que l’any 1987 van treure el cap a resultes de les obres de l’Avinguda de l’Estatut, com ho havien fet en unes altres anteriors dels edificis del costat. Ambdues van ser estudiades i tapades per donar pas a una via ràpida, i a un futur dipòsit pluvial, les obres del qual semblava que no s’acabarien mai.
Però els resultats han estat satisfactoris. El parc de les Rieres d’Horta està per sobre d’aquest dipòsit monumental, va resseguint la via de l’Estatut, que surt del Túnel de la Rovira cap a Ronda de Dalt. Un parc amable, que s’ha fet finalment amb vegetació mediterrània, amb diferents espais i mobiliaris urbans per a tothom, un indret que permet fer-hi actes socials.
Els he fet notar la casa i espai de mostra i venda del ceramista Aguadé, deixeble de Llorenç Artigas, que té el taller prop dels Mistos i el Pavelló de la República. Avall va hem vist can Travi Vell, que ara és un espai de la Guardia Urbana, i que al seu moment de presses i Olimpíades va perillar i molt. Hem travessat l’avinguda i hem entrat als Jardins de Rosa Luxemburg tot veient com jugaven els nens de l’Escola Pau Casals i ja hem arribat al restaurant de Can Travi Nou on ens esperava un bon i llarg dinar entre amics.
Ara ens quedarà una altra jornada més curta per visitar el Pavelló de la República, no només l’edifici sinó el seu fons. I potser anar a recordar l’Avi, el primer elefant de Barcelona, que va donar orígen al Zoo de la ciutat, i que durant uns anys va estar a la finca dels Martí Codolar, i fer una ullada al taller Aguadé, per veure cóm fan la ceràmica que tants restaurants ens posen davant per embellir el menjar, i… anar fent… Fins la propera.
____________________
(1) Aquí es parla de les mines i d’alguna de les torres d’aigua que anomeno.
(2) Relació de cases d’estiueig que anem nombrant al llarg de l’escrit
(3) La casa del metge i de la llevadora es veuen a la descripció del Carrer Chapí
(4) S’explica a la part de Sant Joan d’Horta nou
Finalment, si ho voleu, podeu veure les llibreries del districte d’Horta-Guinardó
2 Sant Pere Màrtir – estil neo-romànic 1956 (Escaldes-Engordany) – Patró
3 Capella de Sant Andreu (hospital de V. Meritxell-Andorra V.)
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella – Patró Veure part I
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
6 Església de Santa Coloma S.IX-X Veure part II
7 Santuari de Canólich Veure part I
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
9 Sant Esteve de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
12 Mare de Deu de les Neus de Llumeneres (Nagol- particular)
13 Sant Martí de Nagol
14 Sant Serní de Nagol. Veure part II
15 Sant Pere d’Aixirivall
16 Sant Romà d’Auvinyà
17 Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
18 Sant Cristòfol de la Rabassa
19 Sant Esteve de Juberri (particular)
20 Sant Miquel de Fontaneda
21 Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa ( particular) – carretera Fontaneda
22 Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – particular).
Sant Miquel
D’Engolasters a Santa Coloma
1 Sant Miquel d’Engolasters :
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
2 Sant Pere Màrtir – (Escaldes-Engordany) – Patró
D’estil neo-romànic, construïda amb pedra tallada de granit, testimoni dels profunds canvis socials i econòmics que Andorra va viure durant la primera meitat del segle XX. Edificada entre l’any 1952 i el 1956, reformada i ampliada entre el 1978 i el 1981. Situada a l’avinguda de Carlemany. Campanar de torre, amb tres campanes, planta basilical amb nau central i dos laterals, absis semicircular i porxo amb arcs de mig punt. Pintures interiors i exteriors inspirades en models d’estils romànics. Retaule procedent de l’església de Sant Romà dels Vilars del segle XVII. Serigrafies i ceràmiques de les Benaventurances.
En mig de la plaça, enfront l’entrada principal, i molt a prop del pont de Tosca (vegeu la sisena part – ponts romànics) podràs contemplar l’escultura de la “Puntaire”, a causa de la importància que va tenir el sector tèxtil, els paraires i teixidors, a la parròquia. Després de la visita és recomanable passejar i gaudir pel barri antic d’Escaldes-Engordany, de la seva oferta comercial, gastronòmica i dels bons exemples d’arquitectura tradicional andorrana.
3 Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra la Vella)
Situada en l’antic camí ral que anava d’Andorra a la Massana, al costat de la Creu Grossa, creu gòtica de terme. Petita edificació romànica amb orientació llevant- ponent, de planta rectangular, absis semicircular, petit campanar d’espadanya d’un sol ull i coberta de dues vessants. Originàriament tenia la porta d’entrada orientada al sud. Posteriorment s’obre amb la porta d’arc de mig punt situada en el costat o paret de migdia i protegida per un porxo.
Construïda entre els segles XI i XII, i amb moltíssimes transformacions i totalment reconstruïda en l’any 1958, pel seu estat del tot ruïnós.
Sant Esteve
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
És una església fortificada a la conca del riu d’Enclar, entre muntanyes, construïda a finals del segle VIII, situada a la necròpolis i al conjunt fortificat de l’època visigòtica del Roc d’Enclar. Va quedar enrunada completament, i totalment restaurada recentment.
últim enfonsament
Nau rectangular, sols amb l’obertura de la porta d’accés, i la porta interior que comunica amb el campanar que està adossat a la paret sud i de planta circular. L’absis amb dues finestres d’esqueixada molt simple, una situada a llevant i l’altre a migjorn, i coberta de volta de canó.
El campanar vora de l’absis, amb un primer pis amb finestres allargades, molt primitives i irregulars, en el segon pis hi ha set petites finestres amb forma de ferradura d’arcs ultrapassats.
L’edifici és del tot irregular, de pedres de granit, i l’absis de pedres tosqués.
Als voltants de l’ermita es conserven sitges per guardar el blat, l’oli o el vi. I les restes d’una important necròpolis amb tombes escavades a la roca del segle IX, així com altres enterraments dels segles XI i XII.
El conjunt medieval del Roc d’Enclar està situat a uns 150 mts, per damunt de Santa Coloma. A partir de documentació, antigues fotografies, monedes, ceràmiques, esquelets i altres troballes funeràries, així com altres restes arqueològiques paleocristianes, romanes i medievals, l’any 1980 es va poder reconstruir les poques ruïnes que quedaven.
De l’antic castell de Sant Vicenç d’Enclar, i de les seves fortificacions, sols en queden els fonaments, però va ser un lloc estratègic durant segles, lloc de defensa i de control econòmic, polític i administratiu del pas cap a les Valls, pels comtes d’Urgell, pels comtes de Foix, pel comte Borrell i o pels bisbes d’Urgell. Aquesta fortificació emmurallada ha sigut testimoni de l’expansió, dels conflictes, dels acords i dels pariatges.
Roc d’Enclar on els romans ja hi tenien una explotació vinícola i una fortalesa situada en un lloc estratègic, sempre per controlar qualsevol incursió o accés a les valls.
campanar de Sant Vicenç
La via ferrata construïda l’any 2000.
Santa Coloma
6 Església de Santa Coloma:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
La conca del riu d’Os
7 Santuari de Canòlich:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
vista de Canòlich
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
Seguint la carretera una vegada superat el poble de Bixessarri, deixant el riu d’Os a l’esquerra, enfilem la carretera CS-112, i a uns 4 Kms, amb forts giravolts i pendents, arribem al magnífic lloc d’Aixàs. Quatre cases, o més ben dit una masia, a uns 1.500 mts d’altitud, on es respira una tranquil.litat i un silenci sorprenent. Uns prats verds impressionants, unes vistes de les muntanyes del seu entorn i del seu cel imponents.
Església totalment reformada, sense rastre de l’original, situada dalt d’un turó, que ofereix unes vistes imponents, sobre els penya-segats de la vall del riu d’Os de Civís, i del Santuari de Canòlich. Base rectangular i coberta de llicorella, absis de volta de canó, dues finestres, una al centre i l’altre a migjorn. Porta d’entrada lateral i d’arc de mig punt i campanar d’espadanya.
No sé si existia antigament alguna construcció romànica o sols és una còpia de les moltes existents al Principat, però pujar fins aquí a dalt i gaudir d’aquestes espectaculars vistes i de tot el seu entorn, és una autèntica meravella. No he estat capaç de trobar cap mena de documentació.
vista d’Aixàs
9 Sant Esteve de Bixessarri
Una vegada visitada l’esplèndida panoràmica d’Aixàs, i de tornada a la vall pel camí de Sant Julià de Lòria, visitem el poble i l’església de Sant Esteve de Bixessarri del segle XVIII.
De planta rectangular, coberta de dues aigües i de bigues de fusta. Petit campanar de cadireta d’un sol ull, gran porxo, quatre finestres i sense absis. En la càrrega de la porta hi ha la data de l’any 1701. A l’interior es conserva un retaule del S. XVIII, dedicat a Sant Esteve.
El poble petit, amb poc més de 40 habitants, està partit pel riu i la carretera, llueix de cases molt ben conservades i típiques de l’entorn i magníficament restaurades.
poble de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
Petita església, actualment situada dins d’un pati i horta particular (vall fèrtil). No he trobat documentació sobre la seva història, sols que molt a prop d’aquesta petita ermita existia un pont que travessava el riu Valira, el pont d’Aixovall. Existeix documentació de l’any 1176, era el pas per anar a les poblacions de Bixessarri i al Santuari de Canòlich. El pont romànic va desaparèixer durant uns forts aiguats l’any 1982.
Molt a prop hi ha un oratori pont d’Aixovall, referència per als peregrins, que mira i indica el camí cap al Santuari de Canòlich.
A l’interior de l’ermita hi ha un mural de ceràmica, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del desaparegut pont d’Aixovall.
El nom d’Aixovall té varies referencies: Ipso Vallo (1071), Exovall (1089), Xovall (1179)
La Vall i la Parroquia de Sant Julià de Lòria
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
vista de Sant Julià camí de Nagol
D’origen romànic del S.XII, l’únic que és conserva és el campanar llombard de tres pisos, finestres geminades, arcs de mig punt adovellats de planta quadrada i coberta a quatre vessants amb lloses de llicorella, construït amb blocs de pedra regulars. L’absis va ser modificat durant el S. XVIII. La nau central totalment reconstruïda l’any 1940. El 1974 es va ampliar la nau eliminant el comunicador i el cementiri.
A l’interior retaules barrocs de Sant Julià, de l’Immaculada del S.XVIII i de Sant Germà, i dues talles de fusta policromades de la verge de Canòlich patrona de la parròquia i de la verge del Remei del S.XII. i dos retaules dels S. XVII i XVIII.
La parròquia de Sant Julià és la més meridional de les set parròquies del Principat, situada entre els 850 i 2600 mts d’altitud. Està formada per cinc Quarts: Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Nagol, i Aixirivall.
12 Mare de Déu de les Neus de Llumeneres (Nagol) (particular)
És el poble menys poblat del Principat, l’any 2018 tenia tan sols cinc habitants, situat a 1820 mts d’altitud, situat quasi al final de la carretera de Nagol, dins de la parròquia de Sant Julià de Lòria.
La capella és molt petita i privada, la família propietària conserva les escriptures originals. És de proporcions molt reduïdes, base rectangular amb parets de pedra, teulat de pissarra i fusta de dues vessants amb un campanar d’un sol ull, càrrega sobre de la porta i dues finestres, una a cada costat. La paret posterior enganxada a l’edifici de la mateixa propietat que l’ermita.
13 Sant Martí de Nagol
Es troba a 20/25 minuts a peu del poble de Nagol, situada en un lloc estratègic encastada dins d’un turó de pedra pel costat nord de la nau, i per un penya-segat que cau en picat pel seu costat sud, dominant tota l’entrada de la Vall de Sant Julià, amb unes vistes immillorables.
És d’estil romànic, i construïda amb rocs de la mateixa muntanya, documentada des de l’any 1048. Es trobava totalment en runes, i l’any 1981 el servei de Patrimoni Cultural la restaura, sols es conservaven els murs laterals i l’absis. Es va reconstruir la façana amb la porta d’entrada i el campanar d’espadanya d’un sol ull. La porta actual és una reixa que pernet veure l’interior, on hi ha un petit altar situat sota la finestra de l’absis.
De planta rectangular i molt irregular, deguda la seva situació mig penjant, sols es pot accedir per la porta d’entrada al costat est, i amb ajut d’una corda subjecte a la paret de la muntanya. El sostre és de fusta i cobert de pissarra del país. L’absis semicircular amb volta de quart d’esfera i cobert amb lloses de llicorella. Durant la seva restauració s’efectuaren excavacions, que van descobrir ceràmiques, monedes i una petita necròpolis.
Sant Martí
Sant Sernì
14 Sant Sernì de Nagol:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
Sant Julià des de Sant Sernì de Nagol
15 Sant Pere d’Aixirivall
Petita església barroca de tradició romànica, construïda l’any 1603, segons consta en una inscripció que hi ha a la fusta de sobre de la porta de l’entrada principal. Està situada al mig del nucli antic d’Aixirivall i en castrada al pendent de la muntanya, per la seva part posterior. Està a cent metres de la nostra casa familiar. Declarada monument del Patrimoni Cultural d’Andorra, bé d’interès cultural. Es troba a 1356 metres d’altitud, seguint la carretera de la Rabassa i després del desviament de la carretera de la Peguera, amb corbes i forts pendents des d’on podrem gaudir de vistes impressionants en el mirador de la Plana a 1512 mts. A part de la bellesa del seu entorn, i la tranquil.litat que s’hi respira, l’aspecte a destacar del poble és l’arquitectura d’estil rústic de les seves cases i carrers. El nom d’Aixirivall ja es menciona l’any 1176, i de fet hi ha experts que consideren el topònim com a pre-romà.
L’església de planta rectangular, l’absis no marcat exteriorment amb volta de canó, la nau és coberta amb encavallades de fusta. El campanar és de cadireta i finestral de mig punt. La porta d’entrada és de fusta amb dues finestres. A l’interior es conserva un retaule barroc dedicat a Sant Pere del S. XVII.
carrers d’Aixirivall
16Sant Romà d’Auvinyà
Edifici pre-romànic del S. XVII i restaurat l’any 1964. Segueix el mateix patró de les altres petites construccions de la resta de les valls. D’una sola planta rectangular, coberta de fusta i pissarra del país, absis trapezoidal de la mateixa alçada que la nau i volta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull i arc de mig punt. Porta lateral i finestra sota el campanar, en la paret frontal. On acaba la nau i comença l’absis s’hi afegiren dos contraforts. A causa del pendent del turonet, on està ubicada, hi ha parts semienterrades.
Auvinyà és una molt petita població que pertany a Sant Julià de Lòria. L’any 2019 hi havia censats 223 habitants. Existeix la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà que simbolitza la independència i les llibertats andorranes enfront del poder feudal.
17Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
Temple de nova planta, construït de pedra vista, sense gens d’interès romànic ni arquitectònic, eregi’t per una família particular en devoció i memòria de Sant Iu, en mig d’una zona residencial de nova construcció.
L’any 2005 es va desenvolupar un projecte familiar a partir de 7 cases pairals antigues , i la construcció de 19 cases noves més la nova església. El projecte és el somni, i la il.lusió en memòria del predecessor familiar, que es diu i vol mostrar a generacions venidores com devia ser en poble andorrà de fa segles….. Un poble reapareix de nou, de sobte, en ple segle XXI a 1176 mts d’altitud, tal com devia ser l’any 857, en ple segle IX (data on consta per primera vegada) l’antic poble d’Auvinyà…. S’ha produït el miracle de Sant Iu…. Totalment surrealista. Un conjunt luxós inspirat amb l’antiga arquitectura medieval. Tot un espectacle visual recorda un ancestral poble andorrà, apartat de tot soroll, i envoltat de camps, i excel.lents vistes.
Evidentment curiós de visitar, on es vol representar un poble medieval, però que en comptes de gaudir d’una sensació de pau i solitud, vaig experimentar una sensació desèrtica i buida…..
La zona residencial és de caràcter privat, amb cert grau d’obertura per a tothom.
El Co-princep i arquebisbe d’Urgell va dir que “la voluntat de l’església és que aquest temple sigui utilitzat per a moments celebració de la fe i que estigui obert a tothom i no només a un ús privat” i que “el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià, ja que aquest no disposa de pica baptismal, i no s’hi poden celebrar oficis com casaments i o enterraments, entre altres”.
població residencial d’ambient medieval
Molt a prop d’aquí, troben altre”lloc” surrealista en plena natura…
JUVERRI:
Poble de Juverri: pertany a la Parròquia de Sant Julià de Lòria, situat a 1281 metres, a l’esquerra del riu Valira i al costat del Bosc de Juverri. L’any 2015 tenia censats a 196 habitants.
Sant Esteve de Juverri
Jardins contemporanis de Juverri: situats a 1250 metres d’altitud, fa una dècada un veí va començar a col.leccionar escultures, artístiques i d’animals a mida natural. Anys després, la propietat i el Comú de Sant Julià arribaren a un acord, perquè es pogués gaudir de tan estranya col.lecció, el veí cedir les escultures i el Comú el bosc. La visita és gratuïta.
La Peguera
capella privada-imitació església romànica
La Parròquia més meridional d’Andorra, hi ha els interessants ports de muntanya com el Coll de la Gallina, el Santuari de Canòlich, Os de Civís i o la pujada de Fontaneda. Sense oblidar la pujada als boscos i l’alt de la Rabassa, seguin l’ascensió per la població de Juverri, o pel costat de la població d’Aixirivall, passant pels esplèndids paisatges i fabuloses vistes de les bordes de Peguera, on s’uneixen les dos vessants.
Camí Comabella:
Naturlandia: Trobaràs les úniquespistes d’esquí nòrdic del Principat, a 2.000 metres d’altitud, a la zona de la Rabassa, contacte amb la naturalesa. Efectuen un munt d’activitats a l’aire lliure, a més d’un parc d’aventures amb la seva atracció estrella: el Tobotronc.
tobotronc
senderisme- ruta Pi cremat
esquí nòrdic / pistes parc de la Rabassa
18Sant Cristòfol de la Rabassa
És una petita capella/oratori construïda a finals dels anys 50, situada al mig del bosc de la Rabassa, anant cap la Comabella, en una zona de pícnic, descans, pau i relaxació.
19 Sant Esteve de Juverri (Aixirivall – particular)
g
Església del S.XI d’estil romànic, orientada a llevant, en un pendent molt pronunciada i amb una panoràmica espectacular. Es troba dintre d’una propietat particular, anant cap a la Rabassa. De construcció senzilla i d’una gran barreja de pedres i rocs de tota mena que li donen un aspecte molt rústic. L’absis de quart d’esfera i semienterrat, pel desnivell del terreny i sense cap obertura, per aquest costat sobresurt tan sols un metre, base rectangular, campanar de cadireta d’un sol ull, i teulat de fusta cobert de pissarra. La porta molt tosca amb arc de mig punt situada al mur sud, al costat petita finestra amb forma de creu igual que la del mur de ponent. No té cap mena d’ornamentació.
El Llosar
20Sant Miquel de Fontaneda
No se sap la data concreta de la seva construcció, però el seu estil romànic se situa entre els segles XI i XII.
Nau petita i molt senzilla rectangular, sense cap ornamentació, amb campanar de dos ulls d’espadanya, i a sota hi ha dues obertures, una en forma d’òcul i a la part inferior un altre es forma d’espitllera. L’absis semicircular sense cap finestra central, porta situada a migjorn en la paret lateral amb arc de mig punt, de molta bellesa i simplicitat, la paret posterior està enganxada a la muntanya.
Situada per sobre del poble de Fontaneda, dominant tota la vall, amb unes vistes esplèndides. S’ha de pujar una rampa, per un camí o carrer molt estret a travessant i vorejant diverses cases del poble. En arribar s’ha d’obrir una petita porta sota un petit mur de pedra que dóna accés a un pati – terrassa des d’on es domina tota la vall – la seva construcció és de pedres de diverses mides i mides irregulars, molt rudimentàries. Al seu interior hi ha restes de pintures romàniques. L’altar és un bloc d’una sola peça tallada, de les més primitives del Principat.
Bé inscrit en el Patrimoni Cultural d’Andorra.
21Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda – particular)
Capella/oratori documentada des de l’any 985, és de planta rectangular i absis semicircular típics del romànic andorrà. És una de les ermites més petites, (7,8 mts exterior – la nau fa 4,6 m. per 4 m ampla), l’absis semicircular (fa 2,5 m de radi exterior), per la seva estructura i característiques es pot classificar com a pre-romànica.
Situada en un turó a 100 mts, per sobre del Gran Valira, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, seguin la carretera de Fontaneda. A l’altra banda de la Valira es pot veure la pujada empinada cap a la Rabassa.
Els murs són blocs de pedres de mida reduïdes, sense polir, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.
L’absis de volta de canó i el petit campanar d’espadanya d’un sol ull, estan situats en el pendent del penya-segat que dóna al riu. La porta d’entrada, en el mur de l’oest, està encarada a la muntanya en mig de les vinyes, feta de blocs de pedra molt rudimentàries.
Com a única obertura, a part de la porta d’entrada, sols hi ha una senzilla espitllera situada a l’abis, al costat de migjorn.
És de propietat particular, envoltada de ceps, dintre de la finca de Mas Berenguer, que amb molt de gust i molt servicial, ens va atendre un dels cuidadors de la finca i de les vinyes, i així varen tenir el gust de poder visitar.la, gaudir del seu encant i situació privilegiada sobra el riu Valira i de l’entrada de la parròquia de Sant Julià, podent efectuar les corresponents fotografies.
Mas Berenguer
Poca gent sap que Andorra, també, és terra de vins d’ençà de l’Edat Mitjana.
A finals del S.XIX amb la plaga de la fil.loxera, la vinya va caure estrepitosament. La pagesia va buscar altres alternatives, i és on es va imposar el cultiu del tabac. A partir del 2000 es va reconduir la seua plantació i explotació, tot i que molt tímidament. Actualment a Andorra hi ha cinc cellers que elaboren vins d’altura.
22Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – `particular)
Petit nucli rural que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, fent frontera amb el municipi de L’Alt Urgell-Les Valls de Valira, propers als nuclis d’Argolell i d’Arduix (Espanya) i Fontaneda (Andorra). Aquests dos pobles varen ser el pas de Camí d’Andorra, per on varen fugir milers de persones – refugiats, durant la cruel Guerra Civil Espanyola.
Situada a 1425 mts d’altitud, seguint la carretera de Fontaneda, fins a arribar a l’encreuament amb la carretera de la Collada de la Gallina, on hi ha un petit oratori de la Mare de Déu. Seguint a l’esquerra la carretera del Mas d’Alins, arribem al final del camí a un tancat, que és l’inici de la finca particular. No la vàrem poder visitar. Altres veïns de la zona ja ens varen dir que difícilment es pot accedir a la finca. Diuen que és més factible l’accés des d’Arduix.
Construcció, del S. XII, romànica, molt senzilla, i típicament rural, sense cap mena d’ornamentació. De nau rectangular i coberta de fusta, absis semicircular i volta de pedra de quart d’esfera, molt més petit i estret que la nau central. La porta d’accés situada en el mur sud, amb arc de mig punt adovellat, molt rústic i rudimentari. Al mur de l’oest, campanar de cadireta d’un sol ull.
Lauredià:
Vins de muntanya / carretera de Fontaneda
Sant Pere d’Aixirivall
carrer d’Aixirivall
La parròquia de Sant Julià de Lòria està formada per cinc quarts o subdivisions:
Quart de Bixessarri (Bixessarri i Aixovall)
Quart d’Auvinyà (Auvinyà i Juverri)
Quart d’ Aixirivall (Aixirivall)
Quart de Fontaneda (Fontaneda, Les Pardines, Mas d’Alsins i la Muxella)
I quart de Nagol (Nagol, Certes i Llumeneres).
Va ser el centre de la indústria del tabac, una de les més importants d’Andorra.
6 Sant Joan de Caselles S. XI-XII, una de les tres joies del romànic andorrà, amb el Crist Majestat, Veure part I
7 Església de Sant Serní de Canillo – Patró
8 Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’època barroca del S. XVII)
9 Església de Sant Miquel de Prats del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.
10 Santuari de Meritxell – Veure Part I
Encamp
11 Sant Romà de les Bons S. XI-XII, amb restes d’antigues fortificacions. Veure part II
12 Santa Eulàlia d’Encamp – Patrona
13 Sant Miquel de la Mosquera
14 Sant Marc i Santa Maria
15 Sant Romà de Vila
16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals
Engordany
17 Sant Romà dels Vilars
18 Sant Jaume d’Engordany
Soldeu/ el Tarter
1 Església de Sant Pere del Pas de la Casa:
Construïda l’any 1985, no té gens d’interès artístic. L’anomeno aquí perquè és l’única població que mira al vessant atlàntic tocant a França.
A principis del S. XX sols existia una cabana de pastors, coneguda amb el nom de Pas del Bac o Bac de la Casa.
Pas de la Casa, població fronterera i únic accés des d’Andorra amb França, que pertany a la parròquia d’Encamp.
Port d’Envalira, és el port de muntanya, amb carretera més alta dels Pirineus, a 2.409 metres; túnel de peatge a 2.000 metres i pistes d’esquí de Grandvalira.
2 Capella de Sant Bartomeu de Soldeu:
Petit campanar d’espadanya, amb un sol ull. Cor de fusta, per sobre del qual hi ha una finestra en forma d’òcul, tapat per un retaule, un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha dins del Principat, del S. XVI que presideix l’altar. Destacar un baldaquí que representa la glorificació de Jesús, del S. XV, únic existent en totes les valls.
Soldeu va ser durant molt temps el poble habitat més alt dels Pirineus – 1.825 m. –
Ermita de la Vall d’Incles:
Vall d’origen glacial que destaca per la seva gran bellesa paisatgística i per la seva gran varietat de flora i fauna. Anant cap als llacs de Juclà, durant els anys seixanta es va construir una ermita, còpia de les petites esglésies romàniques del país, a 1.820 metres, evidentment sense gens d’interès d’estudi arquitectònic. És una de les valls més espectaculars del Principat. Vall ideal per gaudir del senderisme, i una de les millors rutes que ens condueixen a l’estany Primer de Juclà, el més gran d’Andorra, seguint el camí s’arriba al refugi i l’estany Segon de Juclà i al Pic d’Escobes, frontera amb França.
Refugi de Juclar situat a 2.310 mts d’alçada al costat dels Estanys de Juclar
3 Sant Pere del Tarter:
Construcció en el S. XVI, l’any 1545, de pedres irregulars d’origen local, a la zona del Tarter, espai que correspon a bordes diverses conegudes com a Prada Redó, situada en l’antic camí ral, de Canillo a Soldeu, entre les poblacions de Ransol i Soldeu.
Sant Pere del Tarter
anys 40
És de planta rectangular, amb absis quadrat, coberta de dos vessants de fusta i lloses de pissarra, i volta de canó. Campanar d’espadanya amb arc de mig punt. L’interior està decorat amb pintures murals. Es conserva una escultura de Sant Pere Màrtir i quatre medallons de bronze que representen els evangelistes. Va ser restaurada l’any 1966, amb la façana arrebossada de calç.
4 Ermita de Sant Jaume de Ransol : (el Tarter)
Ermita molt petita de bonica construcció preromànica de pedra típica de la zona, situada en un paratge on sembla que no hagi transcorregut el temps, en el petit nucli de Ransol, parròquia de Canillo. Campanar d’espadanya amb vessant de dues aigües i planta rectangular. L’any 1827 va ser ampliada, i de resultes de la construcció – ampliació de la carretera, l’any 1963 es va traslladar a uns 40 metres del seu lloc original. En el seu interior es conserva un fresc dedicat a Sant Pere del S. XVII que prové de l’església de Sant Pere del Tarter. És l’única església de la parròquia de Canillo que formaria part d’una de les branques del Camí de Santiago.
Canillo
5 Església de Sant Antoni de l’Aldosa: (L’Aldosa – Canillo )
Església, molt senzilla amb façana i porta al descobert, del segle XV, construït l’any 1666, seguint l’estil i el model romànic, sense porxo, molt ben conservada, de nau i absis rectangular, amb campanar, molt petit, d’espadanya de fusta. Reconstruïda recentment, al S.XIX l’any 1848 amb retaule del S. XIX, dedicat a Sant Antoni de Pàdua. L’interior està pintat amb motius ornamentals. Situada en el petit pobla de l’Aldosa, a la parròquia de Canillo. Bastant més senzilla que la resta de les esglésies de la zona.
6Sant Joan de Caselles:
Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat.
7 Església de Sant Serní de Canillo:
Es fonamenta en la mateixa roca de la muntanya emblemàtica del Roc del Quer. És d’època barroca S.XVII, de planta rectangular, amb una torre-campanar d’origen romànic, de planta quadrada adossada a la nau, és el més alt de les Valls, 27 metres i presideix amb majestuositat el poble de Canillo. L’església de Canillo es menciona per primera vegada a la catedral d’Urgell l’any 839, amb el nom de Kanillau.
balcó d’en Quer
Gràcies a les excavacions arqueològiques, en el subsòl de la nau, ens consta una església anterior del S.XI, i uns enterraments al passadís central, duts a terme entre el S. VII i XVIII. Aquestes restes estan museïtzades i es poden veure en el sol de la nau central. El Sant Crist és gòtic de fusta policromada i original de finals del S. XIV. La reixa de ferro de 6 m d’amplada, és una obra mestra d’art popular. Retaules barrocs del S. XVII, amb escenes del martiri de Sant Serní.
De l’església del S. XII, resta la part que va fer de baptisteri durant segles. Va ser ampliada al S. XVII, fa 6,25 m d’amplada, 23 de llargada i 7,65 d’alçada.
A l’exterior restes de murs romànics. A l’entrada del temple es conserva la pila baptismal que avui dia fa les funcions de font.
La capella està situada a l’antic nucli de Canillo, i podem aprofitar la visita per voltar pels carrers i cases típiques d’aquest poble que respiren personalitat pròpia.
8 Ermita de la Santa Creu de Canillo:
Església històrica d’arquitectura popular religiosa de l’època barroca, construïda al S. XVII i XVIII. Situada a la riba del Valira d’Orient, a la part baixa del poble de Canillo anomenada “l’Areny”, en la intersecció de l’antic camí ral a Prats i al carrer Major, al fons presidida per l‘església de Sant Serní. Lloc de confluència obligada i d’espais diferents: el poble i els camps de cultiu / prats. Era lloc de peregrinació, passatge, pregària, parada, recer, donava la benvinguda al poble, era confluència de camins, i era on a les acaballes de l’estiu els pagesos donaven les gràcies per les collites recollides.
De dimensions molt reduïdes, retaule barroc del 1739, de planta i absis rectangular, coberta de dues aigües, campanar d’espadanya que conserva la campana original, porxo en la façana i porta principal de ferro. La nau amb dos contraforts adossats. La coberta de la nau, l’absis i porxo són de bigues de fusta i cobertes de lloses de pissarra del país. En el retaule de la Santa Creu, s’hi representa la crucifixió. L’entrada és d’arc de mig punt de pedra tosca, flanquejada per dues finestres protegides pel porxo.
Església declarada monument del patrimoni cultural d’Andorra.
La parròquia és el centre d’esports d’hivern amb el Palau de Gel, i les instal.lacions d’esquí de Soldeu – el Tarter. També és centre religiós d’Andorra, amb el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, patrona del Principat, i l’església romànica de Sant Joan de Caselles.
Seguint el camí ral direcció al poble de Prats, a 10 minuts a peu de Canillo, es troba la Creu gòtica dels 7 braços, del S. XVI, és la més original de les creus d’Andorra, veritable joia, de dimensions reduïdes, i d’artista anònim, des d’on es pot contemplar una meravellosa panoràmica de Canillo, adossat al Roc del Quer, amb la vall de Montaup.
9 Església de Sant Miquel de Prats:
És l’exponent d’un exemplar romànic rural fet amb mitjans rudimentaris i amb materials humils. El primer document data de l’any 1312.
Consta d’una nau rectangular, de mides molt petites i murs molt robusts i força irregulars. Absis semicircular, semienterrat al pendent de la muntanya, correspon al període romànic, la resta sembla de finals del S. XIII.
La porta és senzilla, construïda amb dovelles de pedres calcàries que formen el muntà de l’obertura, tancat amb un arc un xic apuntat.
creu de Carlemany
El retaule va ser venut als anys 1920, i recuperat l’any 2006. El govern, l’any 2007, n’ha fet una còpia instal.lada a la mateixa església.
Passat el llogaret de Prats, a uns 7 minuts damunt a una solemne roca trobem la creu gòtica del S.XVI batejada amb el nom de Carlemany.
La roca on s’ubica és un lloc evidentment estratègic, un balcó privilegiat, des d’on es pot contemplar una de les vistes més impressionants de la Vall d’Orient: Coll d’Ordino, Roc de Salve, Bordes de Mereig, Roc d’en Quer, Pic de Casamanya, poble de Parts, bosc de Canya, muntanya d’Escaldes, cortals d’Encamp, i als seus peus el Santuari de Meritxell.
La creu i el nom de Carlemany segella la identitat, la grandesa i l’horitzó d’aquestes terres.
Meritxell
Seguint pel camí ral, trobem dos oratoris, que assenyalen l’arribada pròxima al Santuari i Patrona d’Andorra. Els pedestals són de pedra del país, que sostenen la capelleta que fa de sagrari.
Santuari Ntra.Sra. Meritxell
10 Santuari de Meritxell:
Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat (I).
11 Sant Romà dels Bons:
Sant Romà dels Bons
Veure la segona part, Guia del Romànic andorrà (II).
Encamp
12 Santa Eulàlia d’Encamp : (Patrona)
És l’església parroquial, modificada i ampliada en diverses ocasions (època barroca S. XVI i XVII, i en època contemporània 1925 i 1989), mantenint part de la seva arquitectura d’origen romànic, la paret de migjorn, la paret de ponent i el campanar.
Nau de planta rectangular. L’absis romànic, enderrocat l’any 1924. Conserva el porxo més antic del principat, S.XIV, i al seu costat hi ha un comunidor, un dels únics del país que es conserva, de planta rectangular i finestres als quatre vents, destinat a exorcitzar les tempestes i les pedregades, on se celebrava, també, el Consell del Comú.
En la darrera reforma, l’any 1989, es van descobrir els fonaments romànics, ampliant considerablement l’església.
La porta d’entrada és de grans dimensions, i d’arc de mig punt. El campanar del S. XII, de 23 mts d’alçada, un dels més alts, d’estil romànic-llombard d’Andorra, amb una inclinació de 50 cmts, de planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades d’arcs cecs llombards, i una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca a la coberta.
A interior pica baptismal romànica decorada amb flors de lis, tres retaules barrocs del S. XVII i XVIII, i un nou vitrall.
Es pot visitar, amb reserva de guia. Entrada gratuïta. Aprofitar i visitar el nucli històric d’Encamp.
comunidor de Sta. Eulalia
13 Sant Miquel de la Mosquera: (Encamp)
Es troba just a l’entrada del centre històric d’Encamp. Segueix el mateix model arquitectònic de les capelles rurals del Principat, de data incerta. Construïda a les acaballes del S. XVI, existeix un registre que data de l’any 1611 i ampliat el 1769. És una capella molt petita, però molt gran, preciosa per dins, per poder admirar i gaudir en el seu interior del retaule dedicat als patrons del poble de Mosquera, Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista així com pintures romàniques de l’any 1860, que representen l’entrega de les taules de la Llei a Moisès, i la transfiguració de Crist, realitzades pel mestre Oromí de la Seu d’Urgell.
Parcialment excavada a la roca, coberta de fusta i llosa a dues aigües. Amb dues portes d’entrada, situades una en cada lateral, i a la façana principal, molt curiós, hi ha dues finestres molt baixes de pedra tosca del país, i per sobre d’aquestes un altre de rectangular, per sota del campanar d’espadanya d’arc de mig punt, i absis de volta de canó.
casa típica D’Encamp
Es realitzen misses diàries, i per això es recomana la seva obligada visita, gràcies a la seva molt bona conservació d’estructura d’estil romànic.
Sant Miquel de la Mosquera – 1930
Encamp, parròquia situada a 1300 metres d’altitud. Dels sis pobles que formaven antigament la parròquia –Encamp, Tremat, Mosquera, les Bons, Vila i el Pas de la Casa – sols aquests dos últims han quedat diferenciats del nucli principal.
14 Sant Marc i Santa Marìa: (cementiri d’Encamp)
D’origen romànic edificat en la segona meitat del S.XII, hi ha restes arqueològiques d’un mausoleu o edificació funerària, anterior a l’època romana, S III – IV. Està ubicada dins del mateix cementiri comunal d’Encamp.
Planta rectangular, i absis semicircular reformat en el S. XVI i transformat en un absis trapezoidal. Fragments de pintures romàniques, pintades en la base dels seus murs. Campanar d’espadanya, de dos ulls amb arcs de mig punt. Sota la coberta del campanar hi ha dos caps humans esculpits de manera molt tosca.
A l’interior retaule policromat del S. XVII, amb escenes de la vida de Santa Maria.
Bé d’interès Cultural d’Andorra.
15 Sant Romà de Vila: (Vila – Encamp)
Petita església d’origen romànic, datada al S. XIII, encara que mostra les nombroses reparacions que ha patit l’edifici al llarg de la seva història, en època barroca; declarada bé d’interès Cultural d’Andorra. Probablement el mur de la porta d’entrada i el campanar són originals del S. XII.
Planta d’única nau rectangular amb absis trapezoidal, campanar d’espadanya d’un sol ull cobert de dos vessants, igual que el sostre que està enllatat de fusta i lloses de llicorella al damunt. Campana de tradició gòtica. Porta d’entrada lateral.
El frontal de l’altar policromat amb el Maiestas Dominies s’envolta de quatre parelles d’apòstols, l’original es conserva al MNAC.
16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals : (Encamp)
Ens apartarem un moment del romànic per gaudir d’una de les vistes panoràmiques més espectaculars i visitar una petita ermita moderna, plenament integrada en el paisatge, construïda l’any 1999.
Ubicada a la carretera que s’agafa a la sortida d’Encamp en direcció a França… Tot just al punt rodó on s’agafen les cabines del telefèric del Funicamp que porten a les pistes de Gran Valira, es gira a mà dreta, direcció Els Cortals d’Encamp. A uns 5 kms, a una corba tot just on comença el pla dels Cortals hi trobem l’església de Sant Jaume a tocar d’un mirador privilegiat on gaudirem de tot un entorn natural immillorable.
estany d’Ensangents
Els Cortals de Encamp
Cortals és una vall, que davalla de l’alt del Griu (2.850 mts), de la cresta dels Pessons, dels tossals de la Llosada i de l’Ovella. El Coll dels Cortals (2.441 mts) i el Coll de la Devesa, que comunica amb la Vall de la Valira. Els estanys del Griu, els rius dels Cortals, d’Ensangents i dels Àgols.
Vora el riu, hi ha un nucli de les Bordes dels Cortals d’Encamp a 1.850 mts., centre de pasturatges.
Damunt d’un serrat i al costat de la coma d’Ensangents s’alçava l’església pre-romànica del S.X de Sant Jaume dels Cortals, totalment reconstruïda l’any 1999.
Si seguim per la carretera, podem connectar amb el telefèric de les pistes del Grau Roig.
Engordany
17 Sant Romà dels Vilars: (els Vilars – Engordany)
Església pre-romànica del S. X, petita, rural, molt rudimentària, amb tècniques i mitjans molt austers, molt simple arquitectònicament, amb absència total de qualsevol ornamentació. Es troba al peu del pic de Padern a 1.861 mts d’altitud a petit poblet dels Vilars d’Engordany.
Nau de planta única rectangular, teulada i absis quadrangular, coberts amb vessants de dues aigües.
A causa del desnivell del terreny al costat oest es construeix un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert. La porta quadrada molt tosca que s’obre pel lateral de la façana sud, i una petita finestra. Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella. Petit campanar d’espadanya d’un sol arc amb coberta de mig punt bombada. No s’hi celebra cap funció parroquial motiu pel qual a l’interior, no s’hi pot accedir. Catalogada com una de les més antigues del Principat, amb vistes magnífiques sobre Escaldes-Engordany i Andorra, declarada bé d’interès cultural.
mirador de S. Romà dels Vilars
18 Sant Jaume d’Engordany:
Documentada per primera vegada l’any 1040. Es va anar degradant pel desús fins a arribar a l’abandonament absolut, ensorrant.se totalment l’any 1950. El 24 de juliol de 1992 es va aixecar i consagrar un nou temple, d’estil contemporani, amb la voluntat de recordar els elements arquitectònics medievals, edificat sobre les mateixes runes de l’antiga església.
1940
Aquest temple preromànic durant molts segles va fer d’església per als veïns d’Engordany, però el gran creixement d’Escaldes respecte d’Engordany, amb la indústria tèxtil i posteriorment l’obertura d’establiments hotelers i la gran afluència del turisme, i juntament amb la decadència de les activitats agrícoles i agropecuàries, van fer que la vida social i econòmica es traslladés a l’altre costat de la vall.
El lloc és conegut pel Turó de Montcada o Turó de les set fonts:
La font de la Mitja Costa i la font Pudenta.
Una de les fonts més importants i visitades va ser la font Del Ferro, desapareguda l’any 1970 arran de la construcció de l’autopista. De la font Tapioles, situada molt a prop de la desapareguda font del Ferro, només en queda un tub, en una zona emboscada i de difícil accés. La font d’en Sans, està situada a pocs metres del dipòsit d’aigües i del cementiri de Montcada, les dues restants situades molts a prop de Can Cuiàs, són la font Trobada i la font de la Vinya.
El Cim
La Pau delTuró / Covid 2021
Les Fonts:
Font de Ferro de Montcada: Situada a prop d’una pedrera amb vetes de sals de ferro, a 100 metres per amunt de l’autopista, en una zona molt emboscada. Font desapareguda arran de l’explotació de la pedra calcària de la pedrera i de la construcció de l’autopista, molt a prop de la fàbrica de ciment. Fa poc més d’un any, es va reconstruir una font improvisada, per recollir la minsa quantitat d’aigua que surt i que es recull en una petita bassa. Segurament és una filtració de la desapareguda font d’aigua ferruginosa.
Font de Ferro anys 20
La font va deixar de rajar a causa de la destrucció de la mina, durant els anys 50 i 60. Els que tenim entre 60 i 70 anys, recordem haver.hi ha anat, tot i el risc de les explosions que s’efectuaven al Turó i als voltants de la font per enderrocar la pedra i traslladar.la a la fàbrica Asland.
1849
Avui dia impossible de localitzar el lloc exacte, crec que no en queda ni rastre, a causa del mal estat de l’entorn i possible desaparició de l’últim intent que es fa efectuar de la recuperació improvisada de la font.
Era coneguda per les seves aigües ferruginoses i excel.lents virtuts curatives en infinitat de malalties cròniques. Existeixen publicacions, fins i tot a la “Gaceta de Madrid”, dels anys 1849, 1850 i 1851, fen menció de les propietats medicinals-curatives de la font.
Font Pudenta:
L’escriptor Francisco de Zamora, en un dels seus qüestionaris sobre Catalunya l’any 1787 descriu les fonts del Turó de la següent manera: “ …. En esta montaña hay siete fuentes, una de las quales debe tener particulas minerales pues huele mucho. El color amarillo de la otra indica también lo mismo”
anys 50
Font Pudenta 1955
Originàriament estava a l’altre costat de la via. Renfe la va traslladar a resultes de les obres ferroviàries de l’actual R4. Situada al terraplè que suporta la via del tren, a l’Avinguda de la Riera de Sant Cugat a MiR, entre les estacions de Montcada / Manresa i de Montcada / Sta. Maria / Terra Nostra.
Font de la Mitja Costa:
font M.C. any 2021
font M.C any 2020
Frontal de pedra arrebossada que es recolza al marge de la muntanya. Surt un raig petit i es cola per una reixa que alimenta un abeurador situat uns metres més avall.
Situada al sender de la pujada al Turó de Montcada, a Terra Nostra. A la cruïlla Crisantems amb la GR 92, a 100 metres abans d’arribar a la Pau del Turó. Està envoltada de sotabosc i alzines.
En la Crònica o Llibre dels feits del rei Jaume I, en el setge del Castell de Montcada, l’any 1223, ja es nomena la font “….. i el castell de Montcada és tal que, en tenir bones fortificacions, si no hi ha gana no pot ser pres per cap estol, perquè tenen prou aigua al costat del castell d’una font que brolla per la part nord, a mitja costa del castell, i ningú pot prendre la font a menys que prengui el castell”.
Pla del castell – Ca n’Oller 1970
A la Pineda que hi ha el camí que enfila cap a la font del turó cada primer de maig, abans de l’esclat de la guerra civil, se celebrava un famós dinar popular.
Font de la Vinya:
Situada a prop de Can Cuiàs enfront del mirador de l’Estel a l’altre costat de l’autopista. (vegeu coordenades – Klein Ibèrica – marbres Montcada).
L’any 2008 era una gran construcció formada per una llarga mina i una bassa que emmagatzema l’aigua per regar els horts. L’any 2016, es va sanejar la zona traient les barraques i tota la brossa; es va tapar la font.
Des de finals d’any 2018 l’associació “La Horda, associació ecologista”, cuida la font i ha netejat part del dipòsit original, i afavorir la biodiversitat de la zona.
Actualment molt abandonada i de dificil accesibilitat.
Font Trobada:
Es tracta d’una bassa rectangular de totxo vist, on sortien uns tubs, que serien per bombar aigua als horts propers. Està situada a l’indret de Can Cuiàs, enfront del mirador de l’Estel. L’any 2016 es va sanejar la zona de barraques, i es va netejar el dipòsit, fins a trobar el nivell freàtic de l’aigua, per on brollà la font.
Molt a prop de la font de la Vinya, on l’associació “la Horda” ha efectuat la mateixa tasca, i la font segueix la mateixa sort.
el Turó 1940
Font d’en Sans:
Gran paret frontal, on comença la mina que continua uns metres endins del turó, situada a pocs metres del dipòsit d’aigua que hi ha damunt del cementiri de Montcada, per sobre de l’autopista a uns pocs metres de la fàbrica de ciment.
Actualment està molt enrunada, i segurament hi havia una pica, juntament amb una canonada que portava l’aigua a una bassa propera que servia per a rec dels horts desapareguts fa un grapat d’anys.
L’entrada de la mina, la bassa i l’entorn estan en molt mal estat de conservació i de difícil accés.
Una vegada efectuada la visita de la font d’en Sans, retornem al dipòsit d’aigua, seguint de baixada de nou pel cementiri i entrant a MiR, trobem la Font Pudenta 2:
font Pudenta 2 MiR
Construcció de pedra moderna, en castrada al marge de la cruïlla dels carrers Quarters i Passeig de la font Pudenta a MiR, camí al cementiri de Montcada. Font connectada a la xarxa municipal. Vol fer homenatge i donar record a les moltes fonts que varen existir, fen famós al Municipi i al Turó de Montcada per les qualitats de les seves aigües. Avui per desgràcia, totes elles desaparegudes, i o amb molt poca aigua…
La fama d’aquestes aigües:
Va ser tanta la fama d’aquestes aigües durant tot el S. XIX, que molts metges recomanaven als seus malalts que anessin a fer un canvi d’aigües a les fonts del Turó pels seus grans beneficis medicinals. Atrets per la riquesa natural de l’entorn, sectors benestants de la burgesia catalana van decidir anar a estiuejar a Montcada.
Rec Comtal a Vallbona
Rec Comtal casa la Mina
Rec Comtal MiR
No es pot oblidar, l’estructura hidràulica de primera i gran magnitud que va ser el Rec Comtal. La séquia, que a l’edat mitjana es va decidir millorar els aqüeductes romans, que portaven aigua des de Collserola i del Besòs, com a principal abastidor d’aigua de la ciutat de Barcelona. Antecedent que ja existia com a canal i hereu de l’antic aqüeducte romà, de més de 12 Kms. i de gran importància per a Barcino, fins a finals del S.XIX.
el Rec per Can Sant Joan
Avui el podem seguir des del seu primer inici per on l’aigua surt a la superfície a l’antiga Casa de la Mina, construït al S. XVIII, en aquest edifici es feia la partició de cabals entre el rec Comtal i la mina Antiga de Montcada, avui casal d’avis de Montcada, fins a pràcticament a l’inici de Trinitat Vella, molt a prop de la Casa del Guarda antiga estació elevadora, després de regar l’última horta de Barcelona – La Ponderosa – on el Rec retorna al seu riu Besos.
el Besos i el Turó anys 20
L’any 1965 es va suprimir definitivament el subministrament de l’aigua.
Amb el descuit de l’administració i la falta d’educació feien del rec cada vegada més un lloc deteriorat i marginal. Fins que els veïns van començar mobilitzacions de protesta.
L’associació de veïns de Can Sant Joan va lluitar per a restaurar el Rec. Així doncs, la gent mirava il.lusionada com el rec s’obria de nou pas en la història del veïnat. El nou rec ha de ser un digne signe de reivindicació, fen d’ell un lloc social, equitatiu, vivible i sostenible. Un espai recuperat enjardinat amb un recorregut mediambiental viable.
Can Sant Joan
Al S. X, els comtes de Barcelona van construir un canal pel regadiu dels camps i per moure i fer girar els molins fariners. En temps de Jaume I, es va fer el primer intent d’aprofitar el Rec pel subministrament d’aigua potable, a la part baixa de la ciutat, fonts de Canaletes, del Portal de l’Àngel i de Portaferrissa, entre d’altres, fins que amb l’arribada de la indústria el rec es va embrutar convertint.ho en el nou clavegueram.
Però el Rec Comtal necessita una menció, un “super/maxi” capítol a part, per dedicar.hi tot el seu voluminós estudi, amen que hi ha infinitat de llibres i d’historiadors on poder consultar tota la seva Gran Història.
poblat ibèric les Maleses
poblat ibèric les maleses
Els ibers varen escollir el turó per fer-hi un poblat i els romans un enclavament per vigilar i controlar l’entrada a Barcino.
Durant segles, l’Edat Mitjana, el turó ha estat un enclavament d’enorme importància estratègica sobre l’accés al pla de Barcelona. Aquesta condició li ha permès exercir el control sobre les terres de l’entorn i condicionar l’evolució històrica, cultural i econòmica del territori que l’envolta.
Durant tot el segle XIX va ser lloc d’estiueig, amb un fort creixement urbanístic, gràcies a les qualitats de les seves aigües curatives i a desgràcia de les epidèmies de còlera que devastaren la ciutat de Barcelona, per acabar sent finalment coneguda per la muntanya de la fàbrica de ciment.
L’aigua i el control del territori va ser moneda de canvi dels senyors de Montcada. La família de la Casa de Montcada habitava el castell situat al cim del turó, i els seus membres van arribar a exercir càrrecs destacats a la Cort, de gran Senescal, de lloctinent de Catalunya, de cap de l’exèrcit reial, i representant del comte de Barcelona. Fins i tot van entronitzar a la Reina Elisenda de Montcada, quarta i última esposa del rei Jaume II.
1267 – 1327
El llinatge de Montcada data del 1017, saga nobiliària de gran transcendència durant l’Edat Mitjana. La mencionada fortalesa va ser destruïda per ordre expressa de Felipe V durant la guerra de Successió, el 1713, inclús obligant a baixar les pedres del destruït castell al pla per evitar de nou la seva construcció.
“Un poble sense història perd la seva identitat !!!”
6 Església de Sant Corneli i Sant Cebrià – Ordino –Patrons
7 Santa Bàrbara d’Ordino
8 Sant Ermengol de l’Aldosa
Arinsal
9 Església de Sant Andreu del Prat del Campanar (a 400 mts d’Arinsal)
10 Sant Andreu d’Arinsal
11 Sant Climent de Pal (vegeu part II)
12 Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)
La Massana
13 Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons
14 Sant Cristòfol d’Anyós
15 Sant Joan de Sispony
16 Sant Antoni de la Grella (Sispony-túnels- Anyós)
El Valira:
Tristaina
El Valira del Nord neix als estanys de Tristaina, al peu del pic del mateix nom a la parròquia d’Ordino, travessant les poblacions del Serrat, Les Salines, Llorts, Arans, La Cortinada, Ansalonga, Ordino, La Massana, Anyós i Engordany.
Els Pessons
El riu Valira d’Orient neix al circ dels Pessons (Grau Roig), a la parròquia d’Encamp. A travessant les poblacions de Soldeu, El Tarter, L’Aldosa, El Vilar, Canillo, Molleres, Els Bons, Encamp i Escaldes.
Gran Valira: El Valira del Nord i el d’Orient, s’uneixen a la localitat d’Escaldes-Engordany, i segueix el seu curs per les poblacions d’Andorra la Vella, Santa Coloma, La Margineda, Aixovall i Sant Julià de Loria, fins a desembocar al riu Segre a la Seu d’Urgell.
El Gran Valira al seu pas per Sant Julià
La Vall d’Ordino:
Lloc per gaudir del paisatge i del típic poble d’Ordino, a 1.300 metres d’altitud, on es conserven esglésies romàniques, antigues bordes i masies. Es pot visitar, contactant amb l’oficina de turisme, una de les cases senyorials més antigues i millor conservades, la farga i la casa-museu Rossell, així com la casa d’una de les principals famílies nobles andorranes, amb més de tres segles d’història, la casa-museu d’Areny-Plandolit. Gaudir de passejades a la vora del riu i descansar en alguna de les seves ermites, descobrir racons, masies farcides d’històries, la ruta del ferro i els molins fariners, la ruta dels traginers, entorn de moltes fargues.
El Serrat
Efectuar rutes pel camí ral, on trobarem varietat d’excursions on descobrir llacs, rius, pics, valls, boscos, fons, prats, infinitat de paisatges atractius en l’interior del típic Pirineu andorrà, amb la bellesa, la tranquil.litat i el silenci que els caracteritza. I en temps de neu les pistes d’esquí dels sectors d’Arcalís, Arinsal i Pal.
Sant Cristòfol d’Anyós
El Serrat
Sant Pere del Serrat.(Ordino)
Construïda entre els S. XVI i XVII, i reconstruïda en el S. XX. Edifici de planta rectangular coberta de dos vessants, petit campanar d’espadanya amb obertura de mig punt, situat damunt de la porta. En l’interior conserva retaule del final del S. XVI. El Serrat, petit llogaret de muntanya, a 1.540 mts, situat a la Vall d’Ordino, últim assentament abans d’arribar a l’estació d’esquí Ordino-Arcalís. És patrimoni Cultural d’Andorra.
2 Sant Serní de Llorts (Ordino)
Situada a la població de Llorts, pertany a la parròquia d’Ordino. Bé d’interès Cultural de tradició medieval. Segurament va substituir el temple antic original d’època romànica del S. XVII. Construïda de pissarra negra, planta rectangular. L’absis i la sagristia estan afegits. Coberta de dues aigües. Façana amb porta central i arc de mig punt. Dos campanars d’espadanya, un sobre la façana principal amb dues obertures de mig punt i un altre de senzill sobre l’arc triomfal de volta de canó.
A l’interior cor de fusta i retaule barroc dedicat a Sant Serní de meitats del S. XVII
3- Sant Martí de la Cortinada
Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II).
4-Sant Miquel d’Ansalonga
Es trobà documentació del S. XVIII, i va ser rehabilitada a meitats del S.XX. Donava servitud religiosa al petit nucli d’Ansalonga, situada arran de l’antic camí ral, enfront del poble i a la riba oposada del Valira del Nord, avui carretera d’Ordino al Serrat, anant camí dels estanys de Tristaina a 2.300 mts. Bé inventariat d’interès Cultural d’Andorra.
Coberta de dos vessants, de llates de fusta recobertes de pissarra del país.
Campanar d’espadanya d’una sola obertura amb arc de mig punt adovellat. L’any 1970 se cega la porta d’accés situada la façana principal i es trasllada al costat esquerre de la nau. Aquesta porta cegada està flanquejada per dues finestres ferrades amb arcs rebaixats. La porta actual, també amb arc rebaixat, i a sobre amb finestra quadrangular protegida amb reixa de ferro. Sense absis aparent a l’exterior.
A l’interior terra empedrat, cor de fusta i retaule, de finals del gòtic, dedicat a Sant Miquel Arcàngel.
5- Sant Roc de Sornàs (Sornàs-Ordino)
Situada en el centre del nucli de població de Sornàs, a la parròquia d’Ordino. Declarat Bé d’interès Cultural.
És de construcció molt senzilla sacra rural, data de l’any 1730.
De planta rectangular amb absis quadrangular que no apareix marcat a l’exterior. Coberta de dos vessants. La porta d’entrada situada a la façana principal, flanquejada per dues finestres i campanar d’espadanya, amb arc de mig punt adovellat.
A l’interior de la nau està coberta amb encavallades de fusta, i l’absis cobert amb volta de canó. Cor de fusta. A l’altar hi ha un retaule barroc dedicat a Sant Roc.
6 Església de Sant Corneli i Sant Cebrià
(Ordino – Patrons)
Església construïda inicialment sobre els vestigis d’un antic temple de l’època medieval, sens dubte una de les més pintoresques de la vall, remodelada en el S.XVII. Última reforma entre els segles XIX i XX. A la interior talla romànica de la Mare de Déu de fusta policromada de finals del S.XI, és una de les més petites del Principat, sols de 44 cmts d’alçada. També hi ha cinc retaules barrocs dels S.XVII i XVIII, dedicats als patrons de l’església del S.XVII.
És de planta rectangular, té dues capelles laterals per banda i un absis quadrangular.
Totes les reixes de l’església són de ferro de les fargues d’Ordino del S.XVII. A l’exterior hi ha un altre dels pocs comunidors d’Andorra que s’utilitzaven per exorcitzar en contra de les tempestes de les plagues i protegir les collites, està obert als quatre vents.
Situada en l’alt d’una penya, al final del carrer, on des de la seva terrassa es pot veure unes meravelloses vistes de la Vall d’Ordino.
7 Santa Bàrbara d’Ordino
Capella de construcció i dimensions molt petites i senzilles, situada al camí ral a uns centenars de metres de l’entrada del poble d’Ordino, al costat del riu Valira del Nord, d’època medieval, i reconstruïda en els S. XVII i XIX.
És de planta rectangular, coberta amb llates encavallades de fusta de dos vessants, sostingudes per un arc toral al centre de la nau, i recoberta per lloses i amb absis quadrangular de volta de canó feta de pedra tosca. Té un ull de bou per donar llum sobre de l’altar. La porta d’accés, amb arc de mig punt adovellat, franquejada per dues finestres rectangulars de fusta i protegides per reixes de ferro. A l’interior es conserva una talla romànica de finals del S. XI, de la Mare de Déu del Remei, de fusta policromada, de 44 cmts d’alçada. És una de les més petites, juntament amb la Verge de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Està situada en una zona molt relacionada amb la mineria i la metal.lúrgia, per tant està dedicada a la seva patrona, la dels miners i els fargaires.
Durant l’última reconstrucció, l’any 2003, es van trobar restes de l’altar i restes de pintures murals. L’església està catalogada com Bé d’Interès Cultural.
8- Sant Ermengol de l’Aldosa (Ordino)
Església dels S. XVIII al XIX, al poble de l’Aldosa de la Massana. De planta rectangular i absis quadrangular no aparent a l’exterior. Té coberta de dues aigües sobre encavallats de fusta, campanar d’espadanya. A l’interior retaule i pintures del S.XIX.
Pal – Arinsal
9 Església de Sant Andreu del Prat del Campanar
(a 400 mts d’Arinsal)
A 1.505 mts d’altura, a la sortida del poble d’Arinsal, direcció a les pistes d’esquí, dins la parròquia de la Massana.
És d’origen romànic, però reconstruïda, totalment, l’any 1975, de resultes de la descoberta de les runes d’una antiga ermita al lloc conegut com a Prat del Campanar. De l’antiga capella sols queden restes d’uns murs, que estaven sepultats per diverses allaus. L’edifici actual consta d’una nau rectangular i absis semicircular dels segles XII i XIII, i coberta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull.
Actualment pertany a una família particular. Un porxo adossat a la capella és el panteó familiar.
Ubicada al centre del poble.
10 Sant Andreu d’Arinsal
Ubicada al centre històric del poble d’Arinsal, en el Comú de la Massana, del S. XVII. Va ser restaurada completament l’any 1963. Edificada sobre el terra rocós, de base quadrangular i aixamfranada a la muntanya en un dels seus costats. La torre del campanar, també quadrangular, adossada a l’església i a una casa. Es cobreix a dues aigües, amb encavallades de fusta, llosa de llicorella, i arc de mig punt. Integrada dins del conjunt del cas històric amb pedres del país. A l’interior acull petita talla barroca de Sant Andreu i un retaule del S. XVII de la Mare de Déu de les Neus.
11 Sant Climent de Pal
Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II)
12 Sant Romà d’Erts
Situada en arribar a la petita població d’Erts, venint de la Massana, en l’encreuament de la carretera d’Arinsal i la de Pal.
Edifici del S. XVIII, situat en un lloc proper a les ruïnes de l’antiga capella romànica. De construcció i mides molt senzilles, d’única planta i absis rectangulars, coberta per unes voltes de canó.
Façana amb la porta d’entrada de fusta i dues finestres quadrangulars, protegides per un petit porxo a dos vessants. A sobre veiem el campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt, i de mides molt desproporcionades en comparació a l’església.
A l’interior retaule barroc dedicat a Sant Romà, i amb pintures laterals que fan referència al martiri del Sant, procedent de l’antiga ermita del S. XI.
La Massana
13 – Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons
Església de grans dimensions, barroca, reformada i ampliada en el S. XVII (1622), construïda damunt d’un antic temple medieval, situada en la plaça del poble en el nucli antic de la Massana. D’una sola planta molt ampla, amb dues capelles laterals, tot ella coberta amb voltes de canó. La coberta de la nau central és a dues aigües, la capella lateral del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües, totes elles de llosa de llicorella.
L’entrada principal està coberta per un petit porxo de dues aigües. La torre del campanar està adossada al costat nord, amb diverses obertures d’espitlleres.
En el seu interior es conserven cinc retaules del S. XVII. L’altar major dedicat a Sant Iscle, és un dels més grans del Principat, amb una creu de fusta barroca.
És patrimoni cultural d’Andorra.
14 Sant Cristòfol d’Anyós
Església romànica al nucli d’Anyós, a la parròquia de la Massana, situada, estratègicament en un lloc elevat a l’extrem de l’altiplà del poble a 1.310 mts d’altitud. Des del seu enclavament és poc veure la vall d’Escaldes-Engordany, Sispony, la Massana i Ordino. L’església d’origen medieval del S.XII, era de 5 x 4 mts, amb nau rectangular i absis semicircular, construït de blocs de pedra, i cobert amb volta de quart d’esfera. Al S.XVI, es va ampliar la llargada de la nau i la seva alçada, amb una nova coberta. Dels orígens de l’època romànica es conserven l’absis i el mur nord. S’aprofita la part baixa del campanar de planta quadrada integrant.lo a la nau, aixecant un nou campanar amb una finestra a cada cara, amb teulada a quatre vessants.
El 1936, s’arrancaren les pintures murals romàniques, del S.XII, que van ser comprades per un antiquari de Madrid. També es pot veure un retaule de la primera meitat del segle XVI, i un conjunt pictòric de la mateixa època dedicat a Sant Cristòfol.
El 1939 el comprà un col.leccionista particular americà i varen ser exposades en el Brummer Gallery de Nova York. En l’actualitat es desconeix el seu destí. Sols es conserven les pintures murals de l’absis, que representen escenes del Sant Sopar, d’estil protogòtic datat del segle XIV, i les del mur de ponent, d’època gòtica i barroca dels S. XIII a XVI.
La porta principal, de fusta i amb un tirador de tradició romànica, està formada per un arc senzill de mig punt de dovelles irregulars, s’han de pujar set esglaons per accedir.hi. Sols a travessar la porta troben la pica baptismal original de granit.
L’església i la festa de Sant Cristòfol, estan declarades bé d’interès cultural. Pel seu enclavament, enmig d’un paratge d’extraordinària bellesa, fa que sigui un lloc escollit per celebrar casaments i molts altres actes religiosos.
El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol patró dels automobilistes, se celebra en aquesta església la benedicció de vehicles.
15 Sant Joan de Sispony
Església d’època barroca, construïda l’any 1641, que va substituir l’antiga romànica de Sant Joan Vell, que està a la sortida del poble, al costat del cementiri i de la que només queden unes quantes runes. Possiblement és d’origen romànic, però que ha estat totalment reformada des dels seus fonaments.
És de planta rectangular i sagristia adossada. La porta d’entrada amb arc de mig punt i ocult a sobre. El campanar, també està adossat, amb torre de cinc pisos, i espitlleres en les tres primeres plantes, i finestres més grans cobertes amb arc de mig punt en els dos pisos superiors. La nau està coberta amb volta de canó.
A l’interior es conserva talla gòtica de Sant Joan. L’absis està decorat amb pintures murals del S.XIX, que amb les de la Mosquera i de l’Aldosa, són de les poques que és conserven al Principat. Aquest conjunt és un valuós testimoni de l’art religiós de les Valls d’Andorra.
Pel que fa al mobiliari de l’església de Sant Joan Evangelista de Sispony, s’ha de fer referència a la talla gòtica, que es pot comparar amb la de Sant Joan de Caselles, i amb l’altar de cuir hi ha un cert paral.lelisme amb el de Sant Climent de Pal.
16 Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony – túnels – Anyós – la Massana)
Capella adossada a la pedra, on el riu Valira del Nord passa engorjat al costat de la gorja de la Grella, entre picades parets i dins una densa i espessa vegetació, a la riba de l’antic camí ral, a sota de la població de Sispony, que unia les poblacions de la Massana i Escaldes-Engordany.
Està dedicada a Sant Antoni Abat patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions, que s’invocaven al Sant en passar per aquest mal pas engorgat provocant una forta pressió d’aigua.
Les obres de l’obertura dels túnels, varen malmetre molt la capella, que va ser reconstruïda per complet a mitjans del S.XX
A pocs metres de l’església visitar el pont romànic del mateix nom
(vegeu la sexta part- ponts romànics).
De construcció medieval, totalment restaurada, és de planta rectangular, sense absis. La porta està protegida per un petit porxo, per resguardar als fidels i actualment per guardar material dels escaladors desplaçats a la zona que grimpant per les parets de l’entorn, on hi ha algunes vies d’escalada prou conegudes.
La teulada és de lloses de pissarra modernes del país. Damunt del porxo de l’entrada, hi ha el petit campanar d’espadanya d’un sol ull.
És un afluent del riu lleidatà Segre, que és el principal eix del sistema hidrològic andorrà. Neix al circ glacial granític dels estanys, d’aigües cristallines, dels Pessons, a la parròquia d’ Encamp.
Creua Andorra de nord a sud per desembocar al Segre més enllà de la Seu d’Urgell. Els seus braços tenen forma de ”Y”, el Valira del Nord (El Serrat), i el Valira d’Orient (El Tarter), per unir.se a Escaldes-Engordany, i formar el Gran Valira.
Els Pessons
1 – Pont d’Ordino: (les Salines)
Pont romànic que unia l’antic camí de les poblacions d’Ordino i el Serrat. El 15 de febrer de 1980 és traslladat, per obres a la carretera, des del Lloser d’Ordino, fins més amunt del poble de Llorts. Pont d’un sol arc sobre el riu Valira del Nord. El seu perfil és d’esquena d’ase, té calçada empedrada i amb una petita muralleta. Val la pena relaxar.se i contemplar les fabuloses vistes envoltades de pedres romàniques, i traslladar.se a aquella època, per veure i assistir a la fermesa de la seva estructura per aguantar el pas del temps, el pes dels carruatges i de la mateixa història.
2 – Pont dels Escalls: (Escaldes – Valira Nord)
SONY DSC
Situat a la parròquia d’Escaldes, antic camí ral entre Andorra la Vella i Engordany, sobre el riu Valira del Nord, poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Orient. Construït amb dovelles de pedra tosca, d’un sol arc de mitja punta entre dues penyes i és revestit a la part superior d’un paviment de pedra.
Monument del patrimoni cultural d’Andorra. És famós perquè el 1278 es va firmar els Pariatges, entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, document de reconciliació i arbitratge, que va donar forma a la institució del Principal, document històric d’Andorra, fins a la Constitució de 1993. El 1881 va ser signat el Tractat del Pont dels Escalls, que va posar fi a la revolta de les discòrdies entre andorrans del 1880. És un dels ponts situats a més alçada per damunt del riu, malauradament avui està força abandonat.
3 – Pont de la Tosca: (Escaldes – Valira d’Orient)
Es troba al sector d’Escaldes, construït l’any 1820, segons la data gravada en el mateix pont. En aquesta parròquia, a més del pont de la Tosca, hi ha més ponts, que són elements bàsics i eren l’única via de comunicació entre els diferents nuclis de població, atès que els tres rius, els Valira – el Valira del Nord i el Valira d’Orient -, i el riu Madriu conflueixen a Escaldes-Engordany.
Està 8 minuts caminant del pont d’Engordany.
Testimoni de l’antic camí Reial de la Vall d’Orient, per enllaçar entre la frontera hispana-andorrana, passant per Encamp fins a França.
Construcció íntegrament de pedra, seguint les tècnique medievals, amb un sol arc de mig punt, i una llum d’uns 7 metres, de terra empedrat i una petita muralla, amb una alçada màxima de deu metres per sobre del llit del riu, i accentuada inclinació deguda al desnivell del traçat del camí.
La silueta del pont es reconeix i forma part de l’escut de la parròquia d’Escaldes-Engordany.
4 – Pont d’Engordany: (uneix Escales i Engordany)
Pont d’Engordany, construït l’any 1785, de pedra calcària, d’un sol ull, d’arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i muralleta. Inclina cap a la riba esquerra del riu a causa del desnivell del terreny, de 9,5 metres en el seu punt més alt.
A la riba dreta hi ha el naixement d’un arc amb dovelles de granit, resta d’un antic pont destruït per una riuada l’any 1772.
Declarat monument del patrimoni cultural d’Andorra. Uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Situat al Valira d’Orient. En creuar el pont es troba l’Arxiu Històric.
5 – Pont de Sant Antoni de la Grella: (Sispony – Anyós – La Massana)
Pont de Sant Antoni de la Grella, també anomenat pont de Sispony. D’origen romànic, que passa per damunt del riu Valira del Nord. Era pas i element indispensable per als desplaçaments que unia, seguin el camí ral, les parròquies de la Massana i Andorra la Vella.
De construcció senzilla d’un sol ull d’arc de mig punt rebaixat amb dovelles sense tallar, muralleta i calçada empedrada. De 21,20 metres de llargada i 5,55 metres d’alçada màxima.
Al costat, aprofita la visita de la capella romànica de Sant Antoni de la Grella. Està adossada a la roca de la muntanya i a sota del poble de Sispony, on el riu Valira passa entre les parets de pedra i densa vegetació de la ribera. Està dedicat a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions.
El pont va ser reconstruït a meitat del S.XX, per obres de remodelació de les infraestructures de l’entorn.
6 – Pont de la Margineda: (Aixovall – Sant Julià)
Construït al S XV. És el pont medieval més antic, més gran i esvelt que es conserva al Principat d’Andorra. Situat al camí ral que anava de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella travessant Santa Coloma. Passa de munt del principal riu del Principat, el Gran Valira. De 9,5 metres de llum –amplada de l’arc – en el seu punt més alt de 33 metres de llargada i de 9,20 metres d’alçada. L’amplada del pont fa 2,80 metres a la part central i 5,30 metres i 5,90 metres als dos extrems. L’alçada de la barana és de 80 centímetres. Les dovelles són blocs de pedra tosca, per tal d’alleugerir.ne l’estructura, i els murs són fets de pedres de granit, pedres extretes del mateix riu Valira, anomenades valirenques. Té un únic arc de cavalló, de gran diàmetre de mig punt rebaixat amb molta potència. Té forma d’esquena d’ase, no gaire accentuada, amb barana de pedra. Terra empedrat en tota la seva longitud, igual com el camí ral a tocar del pont.
A finals del S. XV –l’any 1487 – es constata l’existència d’un nou pont. Gràcies, l’estudi realitzat l’any 2007, es pot concloure que el Pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, a finals de l’edat mitjana. Tot i que consta en algun document que ja existia un primer pont en el S. XIII.
Al costat del pont hi ha l’escultura commemorativa de la celebració del Primer Congrés de Llengua i Literatura Catalanes en aquestes terres, obra de l’autor Vicenç Alfaro.
Bé declarat monument i patrimoni arquitectònic d’interès cultural d’Andorra.
És la porta d’entrada a una de les concentracions monumentals més importants del Pirineu, amb la fenomenal església de Santa Coloma i el seu campanar cilíndric. Conserva el traçat dels carrers i algunes construccions de l’Andorra rural del segle XVIII. Es pot visitar la Torre dels Russos i el jaciment arqueològic de la Margineda.
Seguin el camí cap a Santa Coloma, troben el Roc d’Enclar, i la seva via ferrata, on hi ha restes d’una explotació vinícola, zona arqueològica de fortificacions i construccions militars romanes, que protegien les valls andorranes, juntament amb l’església de Sant Vicenç d’Enclar del S.VII i principis del S.VIII.
En un treball que s’inscriu dins una línia de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra, hi ha els primers resultats d’investigació del jaciment del Roc d’Enclar, sobre l’evolució del poblament a les valls, juntament amb l’estudi de la Balma de la Margineda, on es refugiaven els primers habitants d’Andorra, fa 12.000 anys. Hi ha troballes corresponents a l’epipaleolític, que són uns dels elements patrimonials més rellevants de les terres d’aquest llogaret.
Aprofita i visita el petit poble de la Margineda, on se celebren les famoses Barranques, una de les festes majors més vives i innovadores del país.
Des de 1999 es troba en la llista indicativa de la UNESCO, per la seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat en el marc del Conjunt Històric de Santa Coloma – Es recomana visitar l’església de Santa Coloma i l’espai Columba.
Espai Columba :
És un equipament cultural que custodia, conserva i presenta les pintures murals de l’absis de l’església de Santa Coloma, i diversos objectes litúrgics provinents d’altres esglésies andorranes.
A l’església s’ofereix una projecció de videomapatge, on es pot observar la recreació de les pintures murals en el mateix absis del qual van ser arrencades als anys 30. Aquesta experiència ens transporta a l’aspecte original que tenia l’església al segle XII.
Petit resum de la seva història. Segons la llegenda popular, fou Carlemany qui fundà Andorra l’any 805.
A mitjans del S.IX ja es cita les parròquies d’Andorra com a dominis dels Comtes d’Urgell. En l’època medieval van aparèixer diverses fortaleses, torres i esglésies que marcaven territori i permetien controlar els accessos. Augmenta el poder dels bisbes d’Urgell en ple S. XII i lluites amb els comtes de Foix. Aquestes lluites, a finals del S.XIII, es van resoldre amb un document que on s’establien les bases per compartir la sobirania del territori, donen l’origen al Principat d’Andorra.
El pacte dels Pariatges (acord entre una senyoria laica i una senyoria eclesiàstica – règim de sobirania compartida) entre el bisbe d’Urgell, Pere D’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III de França l’any 1278. Aquesta decisió tan salomònica, responia a una urgència davant un estat creixent d’agitació davant una immediata acció militar del comte de Foix contra el bisbe d’Urgell. Finalment s’aconseguí un règim que aleshores era molt comú (com a la veïna Llenguadoc), el pariatge.
L’any 1419, es crea el Consell de la Terra, com a primera forma parlamentària i l’any 1702 el Consell General. L’any 1981, es crea el Consell Executiu i s’inicia el camí cap a la primera Constitució d’Andorra, convertint-se el Principat en un estat independent de dret, democràtic i social. El text definitiu se signa el 14 de març de 1993 i el 28 de juliol s’integra dins l’ONU, aconseguint el reconeixement internacional.
El romànic és l’art per excel·lència d’Andorra, a més és el percentatge més important del seu patrimoni cultural, condicionant la seva posterior història, i fidel reflex del seu passat, on els artistes d’aquestes terres van saber fusionar aquest art universal amb el seu entorn natural i particular en una sola peça. Totes les seves esglésies, típiques del preromànic i el romànic andorrà, ens sorprendran per les seves reduïdes dimensions, senzillesa i sobrietat, sense escultures monumentals, però riques en pintures i murals. De construccions d’una sola nau, amb un absis, una sola entrada i campanars d’espadanyes, mantenint l’essència que s’inicià entre els S. XI i XII. Aquestes torres o campanars, són de vital importància perquè varen ser utilitzats com a mitjà de comunicació entre pobles, fent servir les seves campanes o senyals de llums, fins i tot com a elements de defensa. Els seus interiors tenen una rica gamma de pintures, destinades a ornamentar i guarnir l’altar i satisfer la devoció religiosa.
Primera part
Esglésies emblemàtiques d’ Andorra
SANTUARI DE MERITXELL
SANTUARI DE CANÒLICH
SANT JOAN DE CASELLES
SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA
SANTUARI DE MERITXELL
Recull la història de la devoció del poble andorrà a la seva Patrona. El papa Francesc concedi l’any 2014, la distinció de Basílica Menor. És situat a la parròquia de Canillo.
Sobre l’origen del nom hi ha diverses hipòtesis:
Prové del terme “mereig”, apòcope de migdia
L’arrel llatina migdia prové de “meridianus”
El terme “mereig”, en el camp agrari, es refereix a les pastures que es trobaven al vessant solana de la muntanya. El Santuari es troba en aquesta orientació “sol de migdia”.
Derivat del protobasc, fusió de Mari i Etxea, “casa de Mari”, deessa de la mitologia precristiana basca.
El santuari vell, capella dedicada a Santa Maria. Edifici, originàriament romànic aixecat durant la segona meitat del S. XII, fou reformat per complet durant el S. XVII, durant l’època barroca.
La primera vegada que trobem documentat el lloc de Meritxell data del 8 de gener de 1176, tres-cents vuitanta caps de casa de la Vall d’Andorra firmaren una concòrdia amb els canonges de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el primer testimoni escrit, conegut, on apareixen els noms de Meritxell i de Molleres.
La manca de documentació escrita més antiga, no exclou l’existència d’aquest lloc habitat per una petita comunitat, formada pels petits nuclis de Meritxell i Molleres, que es troben al costat del camí ral d’Encamp a Canillo, passades les gorges de la Bor. La petita església s’aixecava sobre una roca per sobre del Valira d’Orient, sota del camí ral guanyant altura es dirigeix cap a Prats, on es troba l’església de Sant Miquel de Prats. En el transcurs del camí ral ens creuarem dos petits oratoris i la Creu de Meritxell o de Carlemany, des d’on es pot gaudir d’esplèndides vistes de la vall, i de l’imponent tallant del Roc de Quer que presideix el poble de Canillo.
Vers l’any 1658 es va fe la nova església barroca, que en gran part correspon a l’actual. En el S.XIX es construeix el cambril i es decora l’interior amb pintures murals.
Seguia la mateixa tendència humil de les construccions d’aquest estil. Constava d’una sola nau de planta rectangular, campanar d’espadanya, coberta de dues aigües, coronada a llevant per un absis semicircular i porxo adossat al mur sud. Actualment podem veure el seu mur oest i els fonaments de l’absis, integrats a l’edifici barroc.
Incendiada l’any 1972, – es va destruir amb tot el que contenia: imatges, retaules, altars i la major part dels objectes de culte. Es conserven només la reixa de l’altar i les ruïnes dels murs, – després de la Diada Nacional del 8 de setembre i rehabilitada l’any 1994.
Ha estat condicionada com a sala d’exposicions, que realitza un recorregut per la història i culta sobra la patrona i espai de record, on s’exhibeix de manera permanent la mostra “Meritxell Memòria”.
La talla original de la Verge del S. XII va desaparèixer amb l’incendi. La imatge actual és una reproducció, però amb els mateixos trets que la talla medieval.
El santuari nou, inaugurat l’any 1976, a partir d’una nau de creu grega, amb àbsis de planta quadrada coberta amb volta de canó, que sintetitza l’obra de l’home i el paisatge que l’envolta. El mateix Bofill va dir: “ es una recreació del romànic”.
Al seu interior la reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, està acompanyada pels set sants patrons de les set parròquies:
Sant Serni de Canillo
Santa Eulàlia d’Encamp
Sant Corneli d’Ordino
Sant Iscle de la Massana
Sant Esteve d’Andorra la Vella
Sant Julià de Sant Julià de Lòria i
Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany.
La inspiració romànica la trobem en el claustre, adossat al costat sud. Al costat nord es troba el pati amb reminiscències islàmiques. La torre del campanar de grans dimensions, va ser inspirada en el romànic català. La llum envaeix la sala principal, completament diàfana, pràcticament sense parets i amb portes de vidre. Compta amb estructura de pedra de pissarra del país amb arcs i finestres blanques. Les torres resten sense acabar, i volen mantenir presents les restes romàniques del santuari anterior. Es troba ubicat en una zona de pau, naturalesa i vistes desbordants.
L’obra també s’inspira en estils artístics del renaixement italià, i jocs de figures geomètriques, que combinant el color blanc i negre.
El nou Santuari es recolza en tres pilars: fe, identitat i cultura, que han de sostenir el conjunt arquitectònic que intenta integrar.se en la natura, creant un gran impacte visual al visitant.
Els dos edificis, completament integrats a la muntanya i a la naturalesa, han estat declarats béns d’interès cultural.
El Santuari forma part de la ruta Mariana, juntament amb El Pilar (Saragossa), Torreciutat (Osca), Lourdes (França), Montserrat (Barcelona) i el propi Santuari de Meritxell.
No va ser fins al 24 d’octubre de 1873 el Consell General, consigna i declara oficialment, que Nostra Senyora de Meritxell, sigui considerada patrona de les Valls d’Andorra, per la seva especial protecció des de temps immemorial en situacions difícils – enfront guerres Napoleòniques, Carlines o davant perills d’aiguats, epidèmies o altres desastres.
El 23 d’agost de 1913 es pordueix la declaració canònica del Patronat de la Mare de Déu i el 8 de setembre de 1921, la coronació de la Verge com a patrona d’Andorra.
Obert tots els dies del any, compta amb visites guiades gratuïtes de maig a octubre, prèvia consulta d’horaris.
SANTUARI DE CANÒLICH
Santuari edificat on un pastor de Bixessarri es va trobar la talla romànica de la Verge de Canòlich el any 1223, catalogada com a bé d’interès Cultural d’Andorra.
Situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria a 1635 metres, i de difícil accés, l’entorn natural on es troba ubicada aquesta ermita és un dels detalls que més et seduiran.
L’etimologia del topònim, no està del tot aclarida i, a hores d’ara, no s’ha trobat l’origen del seu nom.
No es conserva cap estructura de l’antiga església romànica on ara s’aixeca l’actual santuari que data del S. XVII i que fou totalment reformat a principis del S.XX.
Consta d’una nau rectangular, campanar d’espadanya, volta de canyó i un gran arc amb retaule barroc dedicat a la Verge Maria, del S. XVIII. La imatge original de la Verge del S.XII, va ser coronada el 1999 pel Vaticà, en commemoració dels 775 anys de la seva trobada (1223-1998), i s’ubica a l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, com a patrona.
El darrer dissabte de maig els habitants de la zona celebren la coneguda Trobada de Canòlich, aplec i esdeveniment religiós, per viure de prop l’espiritualitat i veneració a la imatge, potenciant la generositat i la devoció que els fidels mostrant pujant a peu des de Bixessarri.
Davant del pont romànic d’Aixovall hi ha un petit oratori, a l’esquerra del Valira, on els vianants dirigien la mirada cap al santuari per purificar-se, sent l’únic punt des d’on és visible el santuari.
Durant segles es va considerar una gran mostra de devoció que els fidels i pelegrins pugessin a peu fins dalt de la muntanya per participar en els actes religiosos del santuari.
Al S. XVIII, era un dels tres principals santuaris de les Valls, juntament amb el santuari de Meritxell i el de Sant Antoni de la Grella (a la Massana).
Es pot visitar, amb guia, des de mitjans de Juliol a mitjans de setembre, fen reserva a l’oficina de turisme de Sant Julià.
SANT JOAN DE CASELLES
Església romànica del S. XI i XII, situada a la parròquia de Canillo i on es conserven documents de l’any 1162 i 1176. És la mostra perfecte de l’estil arquitectònic romànic Andorrà.
Consta d’una nau rectangular alta, senzilla, sostre de fusta, amb i absis semicircular. La torre del campanar és de planta quadrada de tres nivells de finestres, les dues superiors d’estil llombard geminades. Actualment es comunica interiorment amb la nau. En origen eren cossos independents, cas únic al Principat. La porta d’accés està al costat nord, degut a que al costat sud, on normalment estan orientades les portes, hi ha un precipici molt pronunciat sobre el Valira d’Orient. El porxo original és el que protegeix la porta nord. El segon porxo, situat a l’oest, als peus del temple, va ser construït segles després. Tots dos són de bigues de fusta i sostre de pissarra del país.
A l’interior trobem la imatge d’estuc de grans dimensions del Crist en Majestat, un mural de pintures amb escenes del Calvari, del S. XII, i un retaule gòtic del S. XVI, – 1527 – darrere la reixa de ferro de l’altar, i que destaca per la seva gran qualitat artística, feta amb foc i martell, explica la vida de Sant Joan, el patró de l’església amb influències dels estils renaixentistes italià i alemany.
Juntament amb els temples de Santa Coloma i La Cortinada, és una de les tres joies del romànic Andorrà, sobretot per la seva originalitat i autenticitat.
La sagrera que rodejava el temple, va anar desapareixen a mesura que s’ampliava la carretera nacional. Es conserven fotografies antigues, on es pot apreciar el espai de terra protegit que envoltava aquesta església.
En època feudal la sagrera es considerava territori sagrat, on els nobles, en molts casos, aplicant la violència, volien sotmetre les terres a vassallatge.
SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA
Està al bell mig del nucli històric de la capital d’Andorra, en la plaça dels Prínceps de Benlloch i a primera línea del carrer més comercial en el seu tram més alt. Es pot aprofitar la visita per passejar als voltans de l’església, i descobrir el centre històric, d’Andorra la Vella, amb els seus tradicionals i singulars edificis de granit. Fou originàriament romànica del S. XI – XII, ampliada , modificada i reconstruïda el 1940, per el famós arquitecte català Josep Puig i Cadafalch en ple S.XX, i declarada bé d’interès cultural. Conserva l’original absis semicircular romànic del S.XIII, amb bandes llombardes, el més gran d’Andorra. També dues finestres de doble esqueixada i coberta de quart d’esfera feta de pedra tosca i el campanar de planta quadrada amb torre de tres pisos.
A l’interior es conserven dos retaules barrocs amb molt bona qualitat. Les pintures murals romàniques de l’absis i del presbiteri, del S.XIII, es conserven al MNAC. Cal ressaltar també la biga policromada romànica que travessa l’absis de banda a banda i que devia sostenir un baldaquí malauradament desaparegut així com el magnífic “quadre de les ànimes” del S.XVIII
Hi ha visites guiades durant els mesos d’estiu, concertar-les a l’oficina de turisme.
Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:
La pujada al Turó: començarem l’excursió al nucli de Terra Nostra, a la plaça del Poble, a uns cent metres troben el mític i emblemàtic arbre “l’Alzina” símbol del poble, al costat l’estació de Montcada i Reixac-Santa Maria. Seguim pel carrer Priorat i girem a l’esquerra a 600 metres, fins a arribar a l’esplanada de l’antic Castell, avui Parc de Ca n’Oller, on comença la pista forestal fins a arribar a la font de la Mitja Costa, a 1,5 quilòmetres de la sortida.
L’Alzina 1955
2021
1961
A 250 metres muntanya amunt arriben a la Pau del Turó, on veurem una esplèndida vista de tot Terra Nostra, del Vallès, Montserrat i de part del Parc Natural de la Serralada de Collserola.- un dels parcs metropolitans més grans del món. Hem recorregut uns 1,7 quilòmetres en 20/25 minuts. Seguim la pista i a uns 500 metres, arribem l’encreuament, a la nostra dreta, del Turó dels Quatre Pins, on es troba el dipòsit d’aigües que subministra tota la zona industrial del Coll de Montcada i de Terra Nostra/Santa Maria.
1960
Continuem ascendint muntanya, 250 metres més, i arribem al Mirador d’Occident, amb fabuloses vistes de la Serralada de Collserola, amb Torre Baró, Vallbona, Can Cuiàs, Ciutat Meridiana, el Forat del Vent en plena serra, el Cementiri, el Tibidabo i La Torre de Collserola dels JJOO 1992. A sota i en primer pla Montcada Bifurcació-Can Sant Joan important nus ferroviari. L’antiga fàbrica Asland, i el nus/merder impressionant d’autopistes, autovies, carreteres, ponts i vies d’entrada i sortida del monstre de Barcelona, fins a veure, al final, les tres emblemàtiques xemeneies de Sant Adrià, i perde la vista a la Mediterrània.
La Pau del Turó 1965
Hem recorregut uns 2,7 quilòmetres, amb una mitja hora de temps. A partir d’aquí, forta rampa de pujada fins a arribar a l’esplanada del Pla del Turó, on hi ha una roca pintada que ens indica el sender de pujada per a fer el cim, a través d’un fort camí per a cabres. Portem uns tres quilòmetres, i en uns 40 minuts.
Baixada cap al mirador del Vallès Occidental: Petit recorregut a l’esplanada de la qual s’extreia el ciment, avui forma un camp completament pla denominat Toll de Llevant.
En aquests Toll de Llevant, l’any 2017 va ser el lloc de partida per a recuperar i fer efectiva la recuperació de les més de quatre hectàrees en què es varen plantar més de 2.600 arbres i més de 2.200 arbustos, donant per a finalitzada l’explotació minera, després de cent anys -1917. Sent el tret de sortida per la restauració total del Turó.
Seguim el camí des de la roca que ens indica el cim, arribem a un encreuament, o anem cap a l’antiga fabrica Asland o agafem un sender estret de baixada i tornem a Terra Nostra.
Si agafem el primer, a uns 250 metres del roc mencionat, ens trobem el mirador del Vallès Occidental, des d’on podem gaudir dels Pics de la Mola de 1.104 metres, el Tagamanent de 1.056 metres, Montserrat-Sant Jeroni de 1.236 metres, Puiggraciós de 807 metres, Matagalls de 1.696 metres i el Turó de l’Home de 1.706 metres, així com una esplèndida vista de tot el Vallès, del Besòs i la Serralada de Marina. El recorregut és de més o menys d’un quilòmetre, ………..
Des d’aquest mirador podem fer la circumval.lació al Toll de Llevant, l’actual esplanada recuperada d’una de les antigues pedreres i tornar de nou a l’indicador de la roca del cim.
També podem seguir baixant fins a arribar de nou al mirador d’Occident i retornar per on hem pujat.
L’altra opció és: des de l’últim encreuament agafem el sender estret de baixada a Terra Nostra, el descens es força empinat, però molt feréstec i de bosc espès, amb un sota bosc magnífic, en el que ens podem trobar part de la fauna de la zona, variants d’ocells, llebres i en alguna ocasió algun porc senglar.
Arribarem, de nou, al pla de la Pau de Turó. Aproximadament des del Roc fins al pla de la Pau, haurem recorregut 1,5 quilòmetres.
Per no tornar pel mateix camí, de baixada anirem per la zona industrial del Coll de Montcada, arribarem al carrer Camí de Sant Iscle, per on seguirem baixant dins de la població fins a arribar, de nou, a l’estació de la Renfe i a la plaça del Poble.
El total de la ruta ha sigut d’uns vuit quilòmetres amb una durada d’una mica més d’hora i mitja (uns 100 minuts). No hem tingut en compte la durada de la pujada al cim.
El turó dels quatre Pins: Des del pla de la Pau del Turó, i abans del mirador d’Occident, trobem l’indicador, que a mà dreta ens indica el camí a seguir per arribar al Turó dels 4 Pins, on hi ha el dipòsit d’aigua que subministra tot Terra Nostra. Veurem la Serralada de Collserola, la ctra. de Barcelona a Sabadell, el tram que va al Cementiri, Montserrat, la Mola i el corredor verd que va des de Collserola a Granollers….
Com el Vallès no hi ha res !!!!
La pedrera i l’escombrera:
Des de la plaça del poble, direcció a la zona industrial i al final del carrer de Sant Iscle, agafem la pista forestal que ens duu fins a l’encreuament del Turó dels 4 Pins. A mà esquerra baixem per un caminet molt suau, fins a arribar a l’antiga pedrera, avui l’escombrera……. Hi ha poc més de dos quilòmetres de recorregut.
Avui, en aquest espai d’aspecte lunar, encara hi podem trobar gran quantitat de minerals i de terres de mil colors que s’han dipositat per a reomplir els forats de les excavacions, que es varen dur a terme per part de la cimentera durant dècades.
En el transcurs del recorregut, que efectuarem durant uns 30 minuts de passeig per la caldera/ pedrera/ escombrera lunar, podem trobar força restes minerals deixats o retornats per a reomplir les cavitats i reintroduir el nou espai natural.
El paragènesi de la pedrera és força variat: pissarres de silurià i calcàries, vetes de variscita, minerals de calci ferrita, carbonats fluorapatites, coure, granits, sulfurs, òxits, hidròxits, sulfats, silicats, etc…
Una vegada hem recorregut part de la caldera i recollir alguna mostra de minerals, seguin la pista que recorren els camions de descàrrega, baixant fins a la proximitat de la fàbrica de ciment, a uns 2 Kms.
El mirador d’Occident: Des d’aquets lloc podem veure on acaba Can Sant Joan o Bifurcació on hi ha una petita muntanyeta, és on finalitza el límit territorial de Montcada i Reixac, i comença Vallbona. Aquets indret era el lloc d’entrada a Barcelona, entre les serralades de la Marina i Collserola a la llera del riu Besós.
Situem.nos històricament mil anys enrera: Era la frontera natural, per entrar a Barcelona. Qui dominava aquets punt, militarment parlant, controlava la ciutat – Segles XVI / XVII.
A Barcelona hi havia cinc llocs on executaven o penjaven, als condemnats. Quatre d’aquestes forques estaven dintre de la ciutat, i la cinquena estava situada, segons consta, en aquets indret. D’aquí ve la dita de la quinta forca, expressió que, a dia d’avui, encara fem servir, per dir que una cosa o algú està molt lluny.
Entre l’actual barri de Trinitat Nova i el començament de Collserola, als indrets de la Torre del Baró, on estava la quinta forca, penjaven a l’entrada de la ciutat, als lladres i altres condemnats a mort, i els deixaven penjats durant setmanes per donar exemple i recordar als forasters, que no s’hi valia a badar….
La pujada al cim:
Des del Pla del Turó, i seguint la indicació del roc, comencem a pujar per un camí de cabres, uns dos-cents cinquanta metres de forta pujada i uns 10/15 minuts de durada, segons els nostres pulmons. Val la pena l’esforç per gaudir de l’esplèndida vista de 360 graus a 273 metres d’altitud per veure tot el Vallès, tant l’Occidental com l’Oriental i de l’entrada de Barcelona.
El mirador del Vallès,
Des del Pla del Turó, el roc del Cim, a uns 200 metres, a l’esquerra de la tanca metàl.lica, seguin el camí del bosc s’arriba al mirador del Vallès, des d’on veurem, el turó de Roquetes 304 mts, el turó de Segarra 328 mts, el Tibidabo 512 mts, el turó de Valldaura 437 mts, el turó dels quatre Pins 179 mts, la Serra de na Joana 171 mts i el Puig de Guàrdia 199 mts.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.