Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.
En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.
Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.
Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.
Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.
Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.
Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.
Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”) indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.
Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:
Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:
“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.
També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.
D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que criticatant en les seves memòries com a febre bel.licista.
La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.
Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….
Crítica del Confidencial:
“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”
L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925. – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.
És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….
En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.
El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”
Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’AfersExteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria noparticipava de l’esperit bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.
On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir – Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”
“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.
Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.
L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.
“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.
“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.
Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….
Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit. Avui ho anomenen “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.
Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:
“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”
El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.
La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.
Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.
Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….
Comentari:
Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.
El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.
L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.
Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.
Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.
La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.
Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”. Pàg. 80
Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.
Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.
Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.
Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”
L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.
On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.
Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.
La religió no va ser gaire important en la seva educació. En una entrevista va dir:
“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”
Tal com diu altre crític:
“És un relat de la seva pròpia obsessió” – “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”
Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.
Deixa una nota escrita:
“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”
“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.” – S. Zweig.
Sinopsi Zweig viatja a Rússia com a integrant de la delegació dels escriptors austríacs, pels actes conmemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, durant el setembre de 1928. El 1914, mentre escrivia sobre Dostoievski, va voler visitar Rússia per conèixer el país, però va desitir-hi en esclatar la Gran Guerra, la revolució i la por als comunistes i bolxevics. Aquesta será l’única visita que farà a Rússia, tot i saber que en tan poc temps, dues setmanes, no tindrà marge per obtenir i captar les impressions, per aspirar a tenir una validesa objectiva i sòlida de la nova Unió Soviética. Tot i així va escriure: “va ser a Rússia on vaig sentir i experimentar, com en cap altre moment de la meva vida, la força del corrent de la nostra època”.
La frontera
Res és diferent d’altres duanes, res de controls rígids, marcials o desagradables. Aixó sí, retrats de Lenin, Engels i Marx arreu. Hem d’evitar totes aquestes mentides i exageracions d’actes severs i menyspreables, que es diuen quan parlem de Rússia.
Zweig va creuar amb una veintena de persones més, l’interior d’aquell extens i immens territori, tot traspassant una muralla invisible, un recinte fortificat aïllat de la resta d’Europa, amb unes idees i costums del tot diferents.
Adaptació al rus
A part del canvi d’hora, s’ha de canviar de mentalitat i del sentit del temps i de l’espai. Aquí les distancies són enormes, un viatge de dos o tres dies és un petit desplaçament. El temps es ridícul i retardar-se una hora o més a una cita, és el més comú i normal i no passa res. Un aprèn a esperar i a ser pacient. Cap poble d’Europa ha patit tantes guerres, revolucions, fams, devastacions, martiris, èxodes, matances, persecucions, exterminis com la població russa i els ha sofert amb tanta fermesa, heroïcitat i fortalesa.
Moscou
La ciutat és un bullici, existeix una activitat i un moviment que un no sospita trobar. En contraposició, les seves cases són silencioses, els edificis foscos, ombrívols, tétrics i vells. No hi ha cap tipus de propaganda comercial, tan sols indicacions i frases polítiques.
El Kremlin
El Kremlin és una impressionant fortalesa, que amuralla esglèsies, catedrals, palaus, torres de vigilancia i vells edificis. Durant més de cinc-cents anys, d’aquí va emanar l’immens poder de l’Imperi dels Tsars, que ara habiten els líders revolucionaris.
Al costat la Plaça Roja, on Trostski esperonava els soldats, camperols i obrers a la lluita. Al fons la catedral de Sant Basili, joia de la ciutat. El mausoleu de Lenin, on els russos amb solemnitat, fan llargues hores de cua i rigorós silenci, desfilen davant seu, a més de la impressionant filera de tombes dels revolucionaris caiguts que varen donar la vida per la llibertat del poble. Una vegada més es veu com els dirigents polítics, converteixen en màrtirs els seus morts i en religió la seva ideologia.
Imatges de Lenin, de la falç i el martell arreu, i sobre l’antiga residència dels tsars, oneja la grandiosa bandera roja.
Museus Una altra curiositat són els museus, més de cinquanta, que a diferència dels protagonistes de la Revolució francesa, els soviètics, amb la confiscació de totes les obres d’art a particulars, prínceps i magnats, les vàren posar al servei del poble per culminar amb l’idea marxista que tot és de tots.
Els intel·lectuals Un proletariat, uns camperols, uns obrers que han aconseguit la lliberat i han accedit al poder, però els intel·lectuals no han millorat les seves condicions de vida. Ho comprova amb la seva visita a Eisenstein, que vivia en una habitació d’allò més senzilla, tot i tenir ofertes de milers de dòlars per traslladar-se a Estats Units. En això radica l’heroïsme del poble rus. El resultat i l’experiència social russa no ha fracassat gràcies a l’energia i rigor fanàtic dels seus dirigents, a la paciència exemplar del seu poble, acostumat al patiment, i al compromís dels seus intel·lectuals. Fins i tot amb la seva visita a Gorki comprova allò que són capaces de fer les classes subalternes del poble rus.
Tolstoi Zweig ens explica la seva participació en els actes commemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, en l’immens Gran Teatre de Moscou, davant de quatre mil persones, al costat de Sergei, fill de Tolstoi. La visita al seu poble natal, i a la tomba més impressionant i més bella del món, que mai hagi vist. El viatge a Leningrad (l’antiga Sant Petersburg), construïda fa més de tres segles, en la que un no pot deixar de sorprendre’s, de les magnituts dels seus palaus, avingudes i places. El Palau d’Hivern i l’Hermitage icones de la revolució, on va tenir ocasió de veure els magnífics i valuosos tresors que habitualment no s’ensenyen. La ciutat on el tsar Pere I el Gran va aixecar el gran imperi. On fa, tans sols deu anys, un dia, els obrers arribats d’arreu de Rússia prenien el poder i tot canvià a Sant Petersburg.
En el penúltim capítol – “Tolstoi, pensador religiós i social” – Stefan Zweig, ens transmet la veritable essència, personalitat i pensament de qui es considerat uns dels escriptors més importants de la literatura mundial, (Guerra i Pau, Anna Karenina) i Els miserables, de Victor Hugo, un dels llibres que més el va marcar. Ens decobreix la seva història, des de l’experiència negativa, viscuda en l’exèrcit, així com la presència d’execusions sumarísimes, que li donen una visió diferencial del món, i el marquen per vida. Abandona la seva posició familiar aristocràtica, per viure amb els camperols. Funda una escola per impartir classes entre els més desfavorits. Adopta i es transforma en pacifista i defensor de la no violència, creu en l’anarquisme i acaba sent vegetarià, com a protesta apassionada de la grandesa i força espiritual de la massa humiliada. Tots aquets fets i vivències el porten a adoptar una posició pacifista, de no violència. Aquesta resistència passiva, aquesta no violència, no oposar-se al mal amb la força, sinó la solució passiva, no violenta, de lluita, van tenir, tenen i tindran un profund i fort impacte entre molts personatges històrics d’arreu del món, i que es veu reflectida en tota la seva obra literària, i dins de tota la societat. Fins ben començat el segle vint, coneixem el poble rus, sobretot gràcies a Tolstoi,Aleksandr Puixkin, Ivan Turguénev, Fiódor Dostoievski i Maksim Gorki Tolstoi és el més irresistible enemic de l’Estat i de les autoritats eclesiàstiques i critica tots els ciments on descansa l’Esglèsia i l’Estat.
Ens comenta i menciona diverses frases “Entre els rics i els pobres s’aixeca un mur de falsa educació, i abans de ajudar els pobres, hem d’enderrocar aquest mur, mentre arriba a la conclusió que la nostra riquesa és la causa de la misèria dels pobres”. “Quan un poble ve patint tant sofriment i accepta amb semblant heroïsme tan sacrifici per estimar una idea, em sembla més important incitar a admirar l’aspecte humà que prendre una decisió política” “La veritat és que l’Estat es una conspiració disenyada, no sols per explotar, sinó sobre tot per corrompre els ciutadans…”
Descripció: Ningú venia tants llibres a Europa en l’atrafegada dècada dels anys 20, ningú va ser tan oblidat després, ningú va viure una vida tan convulsa, a la foguera dels anys en els quals naixia el nazisme, tant que va ser incapaç de suportar-la i fa fugir amb la seva dona al Brasil, desesperat davant la derrota que semblava inevitable del cosmopolitisme i la societat oberta: de la barbarie.
Els llibres del jueu humanista vienès Stefan Zweig van tornar en els últims anys a Espanya. Va escriure molt i sobre variats temes, a cavall entre la ficció i la realitat, entre la novel·la, la biografia i l’assaig. El lector que encara no hagi provat la prosa eficaç i addictiva de Zweig hi trobarà el plaer de la lectura.
Comentaris:«Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer».
La crítica l’ha alabada com una de les novel·les cabdals, que explica millor la desigualtat en l’amor, un monòleg que revela els secrets més íntims del cor humà, una història brillant per la qual no passa el temps, entre altres coses perquè destil·la una modernitat que a principis del segle XX va capgirar molts dels esquemes de la novel·la convencional.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.