Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.
Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de METde Nova York.
Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.
Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.
El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.
El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.
Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.
Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.
Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.
Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castelldels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.
Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.
Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.
Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.
15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb
Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.
Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.
Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:
Ermita de Sant Roc S. XVIII
Castell de Sant Martí, de l’any 1212
Església de Santa Maria de Vilet S. XIII
Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII
Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII
Església de Llorenç de Rocafort S. XVII
16-Maldà
Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.
El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.
Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.
Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.
17-Rocafort de Vallbona
Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.
Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.
El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.
Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.
18-Arbeca
Província de Lleida, comarca de les Garrigues.
Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.
Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.
L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.
Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.
Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.
Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.
De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”
Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.
——————————————————————————————–
Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:
Els Vilars d’Arbeca
A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.
“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.
A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la “Dieta Mediterrània”.
Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.
També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.
I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.
Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.
Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.
Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.
Gràcies.
Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.
Vila coneguda pel seu art ceràmic negra, on podem visitar tallers i obradors artesans. Des de l’època medieval, l’aigua necessitava els càntirs, per anar a les fonts.
Taller ceràmic
Al centre de la població trobem el castell, conserva elements originals del romànic, del gòtic i del renaixement, i va ser l’eix on s’assentarà i construir de mica en mica la població. Ramon Berenguer I el va conquistar l’any 1055. Després de més dos-cents anys Guillem III de Cervera, el va empenyorar al monestir de Poblet. Va deixar de ser fortalesa i passar a residència dels abats de la Baronia de Poblet que fou la propietària fins a l’any 1835. Passar per diversos propietaris, l’any 1916 va funcionar com a centre cultural i religiós, anys més tard s’instal.la el Sindicat Agrícola de Verdú i finalment el 1988, l’Ajuntament, el compra i fa treballs de rehabilitació i de conservació.
Els monjos van remodelar els tres espais que avui en dia encara es conserven. Un espai o sala on hi ha el molí. Un altre espai – l’antic pati d’armes – convertit i transformat per l’elaboració dels productes agrícolas, dipòsits de gra, premses del raïm, el celler, unes grans piques de pedra per premsar l’oli, els dipòsits i altres estances pel seu emmagatzematge. I una tercera sala que s’utilitzava per a recepcions i concilis, coneguda com el Tinell de Verdú.
Església de Santa Maria, del S. XII, originalment romànica, però al llarg dels segles, amb les diverses transformacions i ampliacions va seguir els conceptes arquitectònics del moment, amb un resultat actual de tres naus, combinant els estils, romànic, gòtic, renaixentista i barroc.
8-Monestir de Santa Maria de Vallsanta
Situat a peu de carretera, a pocs kms de Guimerà, hi ha les restes del convent i de l’església gòtica de grans finestrals de l’any 1235, que funcionar fins al 1589.
Conjuntament amb el monestir del Pedregal, a prop de Tàrrega, i el de Vallbona de les Monges, formaven la triada de monestirs de l’antic cenobi femení cistercenc de la comarca.
9-Molí de vapor de la Cadena
Molí fariner documentat des del S. XI, eren dos edificis situats entre Vallfogona i Guimerà.
L’any 1178 hi ha un document amb el nom del Molí de Solicrup, o Molí de Dalt, que va pertànyer a l’orde dels Templers, fortificat per prevenir els saquejos dels sarraïns. És el més antic i el que té més valor històric i arquitectònic.
Al S. XIX es construí el Molí de Baix, que continuarà servint com a molí fariner fins a mitat del S. XX. Després es va convertir amb el molí de vapor de la Cadena.
També es conserva la xemeneia de vapor que es feia servir per a quan no hi havia prou aigua al riu.
10-La Pobla de Ferran
És un nucli de població, que pertany al municipi de Passanant i Belltall, comarca de la Conca de Barberà a la província de Tarragona.
Del Castell de Ferran encara en queda una torre, de planta quadrada, que es va restaurar l’any 1970. Integrat a l’edifici es conserva l’antiga porta de l’església romànica. Al voral del camí d’entrada a la Pobla hi ha les restes que emmurallava l’antiga vila.
11-Passanant
Aquest municipi de la comarca de la Conca de Barberà, està agrupat per diverses poblacions: Passanant, Belltall, Glorieta, l’antic terme de la Sala de Comalats, La pobla de Ferran, El Fonoll i el poble deshabitat dels Vilars. Amb una població total que no supera els 150 habitants.
Està coronat per les restes i prospeccions arqueològiques d’un castell, masia fortificada o castell-palau, d’unes certes dimensions, destinades a les tasques agrícoles, dels cobraments de delmes i d’altres drets i d’allotjaments del senyor. Per tant, no és assimilable a altres tipus de fortificacions com les del seu entorn, com les de la Pobla de Ferran, la Glorieta o la de Sala de Comalats.
Des d’aquest turó fortificat podem gaudir d’unes vistes espectaculars de tot el seu entorn.
Totes aquestes fortificacions, palaus i castells, ens donen la imatge i el grau de poder econòmic que tenien els senyors de la vila o dels senyors feudals.
Església barroca del S. XVII de Sant Jaume, hi ha constància documental des de l’any 1150, però d’aquell edifici romànic no hi queda cap rastre. El temple actual data de 1770, d’un autèntic art barroc, que conserva en el seu interior, retaules, pintures i talles, que varen ser parcialment malmeses l’any 1936.
12-Conesa
És una vila, actualment, encara mig emmurallada, que conserva les dues úniques portes d’entrada per accedir al seu interior, la porta de Santa Maria i el portal de Sant Antoni, ambdós del S. XIV.
Té una llarga història des del 14 de maig de 1030, en la compra del castell de Montclar per part d’Arnau Odó i la seva muller Conesa.
Santa Maria de Conesa és una església gòtica construïda entre el 1335 i el 1347, amb torre campanar.
Castell de Conesa o Casa Delmera, on es trobava l’antic castell, l’any 1569 l’abat de Santes Creus, va fer construir una nova residència pels monjos que avui és una Gran Casal de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada de doble vessant.
Hospital de Sant Antoni de l’any 1397, construït fora muralla. Actualment, només es conserva el mur perimetral i l’arc d’entrada amb dovelles acanalades a l’interior.
A pocs Kms. Torlanda un petit poble abandonat des de fa anys, del municipi de Conesa, amb restes d’una petita església i castell. Estava situat a dalt d’un turó que domina tota aquesta comarca, des d’on es poden veure unes magnífiques vistes sobre la Conca de Barberà. Avui hi ha instal.lat, un parc o barrera de molins eòlics-aerogeneradors.
13-Rocafort de Queralt
Província de Tarragona.
Castell del S. XI, completament restaurat l’any 1966 amb material i pedres del castell i del poble totalment abandonat de Torlanda. Del conjunt emmurallat es conserven dues portes, la del Sarral i la del Groc.
Església de Sant Salvador del S. XVIII, d’estil neoclàssic amb influències barroques, de l’autor Francesc Abareda, és autor també dels temples de Palau d’Anglesola i de Maldà. La portada de mig punt, que està flanquejada per dues columnes amb capitells corintis.
Celler i Cooperativa – de 1918 – edifici de tres naus, a la façana amb arc apuntalat de totxanes d’obra vista, que emmarquen les portes i les curioses finestres. L’interior Cèsar Martinell construeix amb el sistema dels arcs parabòlics seguint la tècnica d’Antoni Gaudí, que dona una perspectiva de grandiositat i d’espais diàfans.
La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al·luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos, matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:
(I) Primera part:
1- Balneari de Vallfogona
2-Vallfogona de Riucorb
3-Guimerà
4-Ciutadilla
5-Nalec
6-Vallbona de les Monges
7-Verdú
1-Balneari de Vallfogona
Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal·lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.
L’any 1929, es fa una important renovació de les instal·lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista.
L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.
D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterrànies. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada
(Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)
2-Vallfogona de Riucorb
Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.
Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.
En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.
El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.
Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.
Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.
Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.
El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.
El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i grolleres. S’instal·la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.
El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.
3-Guimerà
Comarca de l’Urgell, província de Lleida.
Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.
El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.
El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,
Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.
La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.
Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.
Hospital i l’escola
Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.
Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.
És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.
Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.
Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.
4-Ciutadilla
Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran pati interior.
Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar ocupat per un equip de filmació.
Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.
5-Nalec
Comarca de l’Urgell.
Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.
Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.
6-Vallbona de les Monges
Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.
Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.
Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.
És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.
És una ruta sorprenent on descobrirem els racons més emblemàtics, és retrobar-nos, en els aspectes més senzills, puntuals i notables de la seva història: el modernisme, la ceràmica, el gòtic, les masies centenàries, l’art i llegat cultural que hem de conservar, així com els seus antics i encara imaginaris camps de conreu de temps passats, que havien sigut el paisatge més característic del seu entorn. Efectuarem una passejada curta i tranquil·la, que ens transportarà en el temps i en l’espai, per poder comprendre i gaudir d’un racó, no tan llunyà, de la nostra història i que hem de lluitar per a conservar.lo, perquè no desaparegui.
L’Hostal Picalquers: entre el 1387 i 1799 va ser carnisseria, l’any 1765, és transformar en el primer hostal d’Esplugues, en estar situat en la carretera reial – després carretera de Madrid a França-, anomenat l’Hostal de la Carretera o l’hostal nou Picalquers, amb la carnisseria, i amb l’estable al costat. Edifici adaptat com a nova masia d’estil basilical i coberta de dues aigües. A principis del S.XX, va ser destinada a magatzem. L’any 1940, l’ajuntament compra l’edifici per destinar.lo, l’any 1944, com a Casa de la Vila.
Can Brillas avui és el Casal de Cultura Robert Brillas. Masia de l’any 1808, a partir de 1888 va ser adaptat com a celler per la família Brillas. A principis del segle XX la façana va ser reformada en un estil barreja de modernisme i historicisme, amb un coronament mixtilini d’inspiració barroca. Des del 1973 és propietat municipal, situada molt a prop de l’antic Camí Ral
Durant la dècada de 1880 inicià la producció cava sense cap nom concret ni marca comercial, aquest sistema de producció canvià el 1923 i es crea la marca Marguery. El tancament de les caves Marguery arriba l’any 1972.
La Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, va ser el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX. Adquirí un protagonisme especial durant el modernisme, època en què va ser proveïdora d’arquitectes de renom, com ara Antoni Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Enric Sagnier o el mateix Eusebi Güell, entre molts altres. Les seves ceràmiques es poden apreciar en l’Institut Pere Mata, la Casa Ametller, el Palau Macaya, la casa de Puig i Cadafalch d’Argentona o la casa Coll i Regàs de Mataró, entre moltes altres obres del modernisme català.
Els primers forns van ser construïts entre els anys 1858 i 1860. Aquest període coincidirà amb la posada en marxa del Pla Cerdà a la ciutat Comtal que provocarà un augment de demanda en la construcció. La fàbrica el maig de 1894 ja funciona en maquinària de vapor. Aquesta s’utilitzava per moure els molins de terres i les màquines de pastar i remenar fang i permetia el funcionament de premses.
La xemeneia, de vint-i-dos metres d’alçada que avui encara existeix, servia perquè poguessin sortir els fums d’aquesta màquina de vapor. Són el valuós testimoni de la vinculació ceramista en terres catalanes des de l’any 1886. Existien sis forns de tipus àrab, dos exteriors, que encara es conserven i que es poden visitar; dos enterrats i dos més de tipus d’ampolla. L’empresa va estar en funcionament des de l’any 1850, fins a l’any 1984; sent l’empresa més puntual de la ceràmica industrial de Catalunya. Avui l’estructura de la fàbrica és un nou espai i projecte museístic dedicat a la ceràmica i a l’arqueologia industrial.
Majoritàriament, tota la ceràmica i rajoles del modernisme creat a Barcelona, sortien d’aquesta fàbrica.
Can Tinturé: Bona part de les cases del carrer de l’Església, construïdes en el costat oriental, són terrenys de la masia Colomer, de finals de segle XIX, com serà el cas de Can Tinturé, d’estil neoclàssic.
L’edifici històric de Can Tinturé està emplaçat al centre històric d’Esplugues, en una torre, rodejada de jardins, construïda l’any 1898 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa, i segons encàrrec de Joan Tinturé i Camprecios (1866 – 1915, regidor i alcalde d’Esplugues), considerat un dels pioners del sistema del ciment armat.
L’any 1977, l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament d’Esplugues, per destinar-lo com a equipament museístic – conegut com La Rajoleta -, l’any 2003, durant la diada de Sant Jordi, es va inaugurar com el primer museu monogràfic de l’estat espanyol dedicat a la rajola de mostra, amb peces de la col.lecció de rajoles de Salvador Miquel, i la seva evolució estètica en el decurs del temps, des dels seus inicis de l’època medieval fins a les peces de la fàbrica Pujol i Bausis.
Al costat s’hi va col.locar l’escultura de Xavier Corberó: “La Família”, enfront l’edifici La Masoveria, que està adaptat per a funcions auxiliars del museu.
Claustre del Monestir de Montsió: El Monestir de Santa Maria de Montsió al carrer de l’Església, número 82, és la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura. La congregació va ser fundada per la infanta Maria, filla de Jaume II i tieta de Pere III el Cerimoniós, l’any 1348, poc abans de la seva mort. Es fundà amb el nom de Sant Pere Màrtir. Després de diversos trasllats, s’instal·la a la seu actual l’any 1948. El claustre està des de 1947 a Can Casanoves, propietat emplaçada a Esplugues de Llobregat, comprada al comte de Montseny per la comunitat de monges dominiques claustrades.
La primera comunitat de monges dominiques claustrades s’instal·la a Barcelona el 1351 en una casa prop del portal de Jonqueres. Després de diversos canvis d’allotjament, el 1423 passà a l’antic convent agustinià de Sta. Eulàlia del Camp, situat prop de la plaça Santa Anna, el qual posseïa el claustre gòtic datat del 1388 i adoptà el nom de Santa Maria de Mont-Sió A finals del segle XIX, el claustre i l’església foren traslladats a la Rambla Catalunya.
El 1947 tota la comunitat es traslladà a Esplugues. El 1948 es decidí portar el claustre al nou convent. El trasllat, pedra a pedra, fou dirigit per l’arquitecte Armand Mas i Tullà. El convent s’annexionà així a la casa i, a l’Eixample, restà l’església convertida en parròquia de Sant Raimon de Penyafort. El claustre gòtic del segle XIV, que alguns autors han definit com a joia, és sens dubte la peça arquitectònica més valuosa d’Esplugues.
Claustre gòtic de planta quasi quadrada i coberta de bigues de fusta tallada. Consta de dos pisos de galeries amb arcs ogivals formant un total de 34 ogives. Els arcs estan recolzats en columnes de pedra de Girona.
Can Ramoneda: Data del S. XIV. El primer propietari documentat és Pau Ramoneda, regidor del poble en 1597. Segons Rafael d’Amat i de Tallada, baró de Maldà (1746-1819), posseïa la millor collita de cereals en la població i el seu vi era de la millor qualitat. Aquesta casa pagava censos a les monges del monestir de Sant Pere de les Puelles.
De planta baixa, pis i golfes, façana simètrica, rellotge solar, porta principal d’arc de mig punt i pedra adovellada.
Can Cortada: Maria Dolors d’Amat-Càrcer i de Ros era marquesa de Castellbell i Castellmeià, baronessa de Maldà i Maldanell, amb Grandesa d’Espanya. D’entre les seves propietats hi havia Can Cortada, emplaçada a la vora de l’església Santa Magdalena. Igual que el seu avantpassat – el conegut autor del “Calaix de Sastre”, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà-, solia fer estades durant algunes èpoques de l’any, L’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) recupera i confisca la casa l’any 1768, la renova i conferir l’aspecte senyorial actual.
Al primer pis i ressalten els set balcons amb paviment de rajola vidrada, suportat per cinc volutes de ferro forjat. Té dues façanes principals. La façana posterior, orientada cap a l’antic camí ral, té el seu accés amb una escalinata de doble vessant.
A finals del segle XVIII la població ja s’havia quintuplicat, passant de tenir 120 habitants i 22 cases el 1705, a tenir 621 habitants i més de 150 cases l’any 1804.
Esplugues, ha esdevingut escenari de lluites i, sovint, camp d’operacions militars atès l’emplaçament de mirador de la muntanya de St. Pere Màrtir. Noms com el mariscal la Mothe, en la seva intervenció en la guerra dels Segadors, o el del general Manso en les guerres napoleòniques i d’altres més lligats al transcurs de les guerres carlines expliquen la complicitat històrica que Esplugues ha tingut amb la resta del país al llarg de la història.
El vergonyós personatge, “duque de la victoria” Espartero, també va designar com a residència Can Cortada, des d’on va dirigir i donar l’ordre de bombardeig la ciutat de Barcelona l’any 1842 (tots coneixem la seva maleïda frase). Des de Montjuïc es van llançar un miler de bombes durant catorze hores. Els generals, Pavia (1870-1895) i Primo de Rivera (1827-1930), també varen visitar aquesta “casa”……
Can Pi: Aquesta masia està documentada des del 1516, quan era propietat d’Antoni Guasch. En 1625, pren el nom del seu antic propietari Pau Pi, fins a l’actualitat, que fou conseller del poble. El baró de Maldà s’hi refereix com la segona casa més rica d’Esplugues. Des del carrer de la Creu, hom pot apreciar la tipologia de la masia de planta basilical el qual va ser ampliat al segle XVIII amb un cos adossat a la part del darrere, per instal.lar un celler. A una de les finestres d’aquest cos hi ha inscrita la data de 1728.
Amb teulada a dos vessants en el cos central i d’un únic pendent en els dos laterals asimètrics, rematada per tres arquets de mig punt a les golfes. L’any 1925, una part del terreny fou cedida a l’església per tal de construir una nova capella.
Va arribar a ser la casa més important de la Vila.
Espai XC: Xavier Corberó i Olivella (Barcelona 1935 – Barcelona, 24 d’abril de 2017) fou un escultor català. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres.
Va començar a construir l’Espai Corberó l’any 1968. És un conjunt de diversos cossos i espais que provenen d’antigues edificacions, remodelats i creats a partir de la dècada del 1970.
Un projecte èpic que va néixer amb la compra d’una masia, Can Cargol, que transformar amb la seva residència i taller artístic i com a refugi per a altres artistes, al qual al llarg de cinc dècades aniria sumant altres vuit edificis, 300 arcs i un teatre subterrani per a 250 persones amb les seves habitacions laberíntiques, escales que recorden les arquitectures impossibles de M. Cornelis Escher, estanys, jardins, patis amb arcades de ciment a diverses altures i un bosc habitat per personatges en pedra i bronze. Una estructura que va ser concebuda com el seu propi taller i seu.
El jardí de l’anterior casa Calvet és avui ocupat per un singular jardí escultòric amb obres de basalt. Les escultures, a manera de tòtems, tenen la mateixa semblança artística que la desena de peces emplaçades a la petita plaça Montserrat Roig, davant del monestir.
“Trobada” grup escultòric.
També Woody Allen va estar en aquest complex en 2007, convertint-lo en el taller artístic de Javier Bardem, on convivia amb Scarlett Johansson i Penélope Cruz en Vicky, Cristina, Barcelona. No va rodar en l’Espai XC –encara molt incipient— sinó en la mateixa casa de l’artista.
En èpoques passades, aquest indret estava ocupat per horts amb algunes construccions que feien les funcions de masoveries d’algunes de les cases pairals veïnes.
Actualment, l’espai està tancat per remodelació i noves obres de condicionament.
Església parroquial Santa maria Magdalena: Hi ha constància des de l’any 1103, però després de moltíssimes reformes, l’any 1843 es decidí efectuar un nou engrandiment, que dura fins a l’any 1864. Aquest fet va comportar la pràctica desaparició de l’església gòtica existent i la construcció d’un nou temple. S’hi aixeca en un costat el campanar de base quadrada de 45 metres d’alçada d’inspiració renaixentista. L’any 2003, amb motiu dels nou-cents anys de la parròquia, es procedí a efectuar noves obres d’arranjaments, i la incorporació de l’actual pòrtic de l’entrada.
Carrer Montserrat: o carrer de la rectoria
Autèntica joia de la corona, forma part d’un singular i autèntic conjunt paisatgístic d’aire rural, noble i pintoresc que evoca un temps desaparegut. Un carrer sinuós que descendeix tot vorejant un torrent, per desembocar al pont d’Esplugues. Tot i que, malauradament, es va perdre part d’aquest patrimoni artístic, cultural i referent de la nostra història rural i mig medieval per sempre més, per la voràgine de creixement i especulació de les grans ciutats, en la que és molt més important la construcció d’una autopista, que la conservació de la història, per saber d’on venim qui som i on t’anem.
S’hi pot trobar el pou de Can Cargol del S. XVII, el Raval de Sant Mateu, i l’antic conjunt històric del turó de la Sagrera, i el parc del Torrent – el nom d’espluga significa, torrent, gruta, cova, barranc, cavitat, balma…..
Can Cargol: Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat, en el núm. 63. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original.
Està formada per tres cossos distribuïts en planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants. Rellotge de sol i asimetria de les finestres, emmarcades de pedra. Arc peraltat amb vestíbul d’accés i festejadors amb unes magnífiques reixes a les finestres.
Durant l’any 1969 s’hi fan reformes a càrrec de l’arquitecte Emili Bofill.
Evidentment, s’ha de tenir en compte la gran contribució que va efectuar el conegut escultor Xavier Corberó que hi va tenir la seva residència.
A la façana hi destaca el rellotge de sol i l’asimètrica col·locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d’accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l’escala i part dels paviments són originals.
Al davant de la masia, a l’altre vessant del carrer, el safareig i l’edifici annex.
Can Bielet: S. XVI que contribueix a accentuar el tipisme de l’estructural carrer, enigmàtic i sinuós. Edifici masia, amb rellotge de sol, de tipus basilical, dividida en tres cossos, amb entrada principal alçada per sobre del nivell de terra, amb d’arc de mig punt.
L’empedrat del terra és extraordinari, que formen diferents figures fetes em canto rodal; estrelles, mitges llunes, sols, mans – la coneguda mà d’Esplugues-, les Quatre barres, tot un marc configurant un petit univers i un insòlit paisatge que ens evoca èpoques futuristes difícils d’explicar per a quan varen ser fetes.
A tot el llarg del carrer podem observar habitatges, maies, cases pairals, que incorporen elements d’un gran interès artístic i monumental, d’arts colonials, d’estils neogòtics, balcons i o baranes de ferro forjat amb motius florals, o amb els terres d’aquests balcons fets de ceràmiques, que ens situen en època modernista, dins d’una zona rural per excel.lència.
Tot el carrer és Patrimoni Cultural.
Tornem a la civilització….. Arribem de tornada a carrer de Laureà Miró, a tocar del pont d’Esplugues, i seguim fins Can Clota.
Can Clota: d’Esplugues de Llobregat, és una gran masia d’origen medieval i està situada prop del torrent de Can Clota. Es va construir probablement al segle XIV, amb modificacions fetes sobre el segle XVII, la trobarem en el carrer Laureà Miró s/n. Al segle XV va ser propietat de Simó Canyet fins que l’any 1734 va ser adquirida per Jaume Clota, poc després passar a mans del baró de Vilagayà, els successors del qual encara en mantenen la propietat. La seva torre només és visible des de la carretera d’Esplugues.
Consta de planta baixa, dos pisos i un torricó-mirador, de planta quadrada, voltat de finestrals antigament coberts. A la llinda del portal d’entrada hi ha l’escut heràldic de la baronia amb la inscripció: “Triump hum non est sine sanguine”. A l’est hi ha situada la capella, pública, datada l’any 1689, segons la inscripció d’una pedra conservada a la sagristia. Del gran jardí cal destacar-ne una bassa voltada de galeries d’arcs de mig punt, a manera de claustre, a doble filera, que subministrava l’aigua per regar els camps de conreu que estan a la rodalia de la finca.
Can Vidalet: El Parc de Can Vidalet és un jardí d’inspiració romàntica i un dels parcs històrics més emblemàtics de la Xarxa de Parcs Metropolitans.
La finca de Can Vidalet era una zona exclusivament dedicada a l’agricultura, dins de l’actual demarcació hi havia tres finques de famílies importants. Una adquirida en 1858 per la família Vidal i Ribas i les altres dues propietats de Juncadella.
La finca comprendria tres cases senyorials: Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Durant la guerra civil les propietats van ser confiscades i únicament es va mantenir Can Vidalet.
Al mig del parc hi ha dues boques d’entrada d’uns antics refugis de la guerra civil.
El recorregut es pot anar seguint a través de les indicacions i cartells expositors, que hi ha a tot el llarg de la visita, on figura un petit resum detallant, a grans trets, els edificis, places i altres llocs d’interès que l’Ajuntament d’Esplugues, ha marcat com a guia.
En l’elaboració d’aquest treball, he agafat part d’alguns apunts dels companys Antoni Alcon i Francesc Buil, amb els qui vaig compartir la visita efectuada del curs de la Universitat de Barcelona: Gaudir UB – cursos pel plaer de saber.
Durant el confinament parcial aquesta pàgina s’actualitzarà cada dia
Des d’avui dia 1 d’abril de 2020 fins que tot aquest malson marxi, i ens donem el permís de tornar a ser nosaltres, una mica millors, espero, us aniré posant enllaços de pàgines o portals que crec interessants, sense massa protocols, que no sempre es coneixen i que segur que poden fer obrir més els ulls en una cara de sorpresa. Ve de la Primera Part…..
14 d’abril de 2020
Primer dia d’un desconfinament parcial, d’una barbaritat. Els que tenim la sort de no ser gens essencials des de fa uns anys farem el mateix que alguns dels que sí ho són, malgrat ningú hi pensi, només en temps de necessitat “d’amusement”. Així doncs he pogut actualitzar la meva pàgina sobre les llibreries de Barcelona i n’he incorporat les darreres que han obert, la qual cosa no vol dir que d’aquí uns mesos hagi de completar la pàgina de Memòria d’aquelles que potser hauran de tancar. Si volem que això no passi recordo un cop més el projecte col·laboratiu per mantenir-les obertes, tot i que el suport de Parlem Telecom no m’agrada gens.
15 d’abril de 2020
Aquest estiu no hi haurà turistes, entenc que per a molts és una molt mala notícia, però per a la majoria de barcelonins serà un fet novedós, i que d’alguna manera podrem gaudir-ho de nou com des de feia molt temps.
Nosaltres tampoc podrem fer gaire el turista i anar a llocs exòtics, dels quals no en sabem res, però que queda molt bé dir que s’hi ha anat, segurament a fer-ho malbé. Per tant, una de les coses que podrem fer serà visitar, explorar i sovint descobrir el país, del qual hi ha moltes coses que desconeixem profundament. Si prenem aquesta opció una de les coses que farem serà també ajudar a remuntar l’economia del territori, que prou falta farà. Així que a partir d’avui aniré posant possibles rutes, visites o activitats de diferents tipus que ens puguin reconfortar algunes sortides durant les vacances d’estiu.
Incorporo un mapa interactiu de la revista Sàpiens de la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, un mapa que fa la ruta i descriu una breu ressenya de cada una de les colònies. També de Sàpiens uns apunts sobre la història del tèxtil a Catalunya
16 d’abril de 2020
Recordo que a pocs o uns quants kilòmetres de casa, vinguem d’on vinguem, tenim el claustre gòtic més gran d’Europa, o sigui del món. El del Monestir de Pedralbes, un claustre gran i auster, tranquil que viu el seu màxim esplendor a “l’hora blava” de les 18 a les 21 h. a l’estiu, i que els dimarts i divendres es pot visitar gratuïtament i olorar les moltes plantes aromàtiques que s’hi cultiven. Le Corbusier quan va visitar Barcelona l’any 1930, en visitar el monestir va expressar “quina simplicitat més moderna!, és el millor que he vist a la vostra terra en molts anys“.
Incorporo la pàgina del Monestir dins del portal de Monestirs de Catalunya, una eina molt ben feta, ben treballada des de la història i des del turisme, on ja s’hi estant afegint també el monestirs d’Espanya, Portugal i França.
17 d’abril de 2020
Unes de les rutes que els darrers anys es proposen més són les enoturístiques, per conèixer i entendre el món del vi. Catalunya té bons vins i diverses Denominacions d’Orígen Protegides D.O.P. i la visita a les diferents comarques ens ofereixen sobre el mapa un seguit de possibilitats d’acostar-nos-hi i aprendre sobre el vi i el seu entorn. Que vagi de gust, i amb moderació.
18 d’abril de 2020
Un dels espais que ha costat molt obrir a Barcelona és el que recull l’obra de l’artista Josep Maria Subirachs, i ha costat perquè habitualment la política, l’amiguisme o les “capelletes” no són amigues de l’art, sinó tot el contrari, molt sovint perquè no hi entenen un borrall. Finalment aquesta sala, molt propera allà on ell va néixer, recull de forma representativa quina ha estat la seva àmplia trajectòria artística, i cóm l’ha transitada, des del Renaixement més loquaç fins a l’abstracció més severa.
Si la visitem no entendrem per què ha tardat tant a veure la llum, i potser sí que rumiarem amb quina estúpida facilitat estem obviant la necessitat de promoure i, sobretot d’estimar, la creació artística en qualsevol de les seves vessants. Potser desprès d’aquesta lliçó que ens ha deparat el món que hem desfet, intentarem aplicar-nos una mica encara que només sigui per treure un aprovat.
19 d’abril de 2020
Avui que fa un dia gris i plujòs parlarem de flors, dels colors i del què signifiquen. El llenguatge de les flors té els seus orígens a Orient i s’ha transmès de generació en generació i de cultura en cultura, passant per l’Antic Egipte, l’Edat mitjana, el Renaixement, fins a arribar al Romanticisme, època aquesta en què va tenir el seu màxim apogeu. A dia d’avui el significat de la flor i del color que presenta s’ha perdut, per això incorporo els coneixements de Núria Simon, florista de Vic, que ens recordarà quins són aquests significats, per a la rosa. Ah, el meu és el groc, sense dubtar-ho.
20 d’abril de 2020
Avui he estat molt enfeinada amb una altra part d’aquest blog i he decidit esperar a demà i potser oferir un parell de suggeriments.
21 d’abril de 2020
Un dels llocs que recomanaria per fer una visita d’uns quants dies seria Els Ports. Pel Parc Natural, d’una bellesa inqüestionable que es pot gaudir amb nombroses excursions, i que alguns han comparat amb el Yellowstone europeu, per la diversitat que amaguen i les vistes que ofereixen. Però també pels pobles que en formen part, amb una arquitectura molt ben conservada pels que hi viuen. No puc deixar de mencionar Arnes, com tants d’altres, amb unes vistes magnífiques als Ports i on la pedra és vida, és art.
22 d’abril de 2020
Avui us poso una obra de teatre ben recent Fairfly de la companyia La Calòrica que es va representar al Teatre Tantarantana. Molt enginyosa, corrossiva i encara millor interpretada.
23 d’abril 2020
Com que això, per a la cultura, sembla que anirà per molt llarg, us poso més teatre per veure des de casa, moltes companyies i teatres ho estan fent, i segur que val la pena revisar-ho per a aquelles obres que ens varem perdre, o alguna la volem repetir. En aquest cas és Focus. I el Teatre Lliure programa L’ànec Salvatge d’Ibsen dirigida per Julio Manrique, de dijous 23 a dissabte 25 a les 20h. / diumenge 26 a les 18h. La connexió començarà a les 19:45h. i estarà disponible fins a les 23:30h. i el diumenge, de les 17:45h. a les 21:30h.
24 d‘abril de 2020
La revista Descobrir acaba de publicar un article sobre possibles passejades per Collserola, i m’ha semblat interessant perquè en fa un recorregut per tota la muntanya assenyalant diferents llocs visitables, que per a alguns encara poden ser desconeguts.
Ah! Seriosament, no us oblideu de fer exercici cada dia, de cantar i ballar, de llegir un bon totxo, d’atrevir-vos amb aquell llibre, de saludar els veïns des de la finestra i fer-la petar, de fer manualitats, de cuidar les plantes, de cuinar aquell plat o aquell pastís, de fer videoconferències, de mirar pelis antigues, d’escriure, de fer carícies, de prendre una mica el sol, d’escoltar música per relaxar-vos o tot el contrari, de parlar amb el gos o el gat, si en teniu, d’endreçar, canviar, regirar….
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.