Etiqueta: Narrativa

Impertinents, arrogants i provocadors (*)

Els joves americans contra les velles glòries. Es el cas de Scott Fitzgerald i Edith Wharton. Que encarnen dues personalitats, dues generacions molt confrontades, però que s’admiren mútuament.

A aquesta generació que descriurem, Gertrude Stein, als que havien nascut amb el segle, els va anomenar generació perduda, però no en el sentit que molts han donat, en el sentit d’irresponsables, pidolaires, excessius.

També els podem anomenar com la generació del jazz, la música que s’escolta en bars il·legals amb una banda de músics negres que toquen una música qualificada de afrodisíaca i sensual, mal vista, però apreciada pels blancs més moderns.

La bonança dels 20’, que dura 10 anys, d’on surt?. EEUU surt de la I Guerra Mundial poderós perquè ha estat una solució per Europa. Ja ho havia estat a Cuba el 1898 com a potencia internacional, però es considerava un enfrontament local, proper. El President Wilson, al que anomenaven l’arquitecte de la pau, decideix intervenir el 1917, quan ja no té més excuses, i la guerra acaba 1918. Aquella energia acumulada durant els anys que no entraven en guerra, no gastada, la utilitzen per a assumptes interns del país, recordem victoriós.

A finals del s. XIX es fan grans fortunes aprofitant la pau de la Guerra de Secessió, la desregularització del mercat, les indústries de la siderúrgia, el petroli i el carbó. El president Theodor Roosevelt, ric i progressista alhora, acaba aprovant lleis contra els monopolis, perquè l’estat els vigili. En aquest cas Wilson se li assemblaria per pacifista i és a ell a qui li esclata la guerra. Desprès d’aquesta venen presidents neoliberals, capitalistes, i torna una economia lliure, ambiciosa i sense regulacions, entre el 20 i el 29. El president Hoover va ser també un reconegut antintervencionista, inepte, just al contrari del que proposava fer Keynes, i així va facilitar l’acumulació de riquesa, el laissez-faire, intervenint potser s’hauria pogut aturar el crac del 29. Acabada la I Guerra des del 21 fins el 29 Scott Fitzgerald cobra per un conte 7000 $, el que una família de 4 membres consumia en un any, quan mor el 1940 amb més de 100 contes escrits cobra 13 $ per cada un. A partir del Crac del 29 i durant els 30 la literatura es capgira cap al compromís social, i tota l’anterior és considerada un insult.

El PIB creix en aquests 10  anys un 40%, per estimular l’economia redueixen impostos a tothom, i estimulen el consum. El senyor Fitzgerald paga només un 5%. El cotxe esdevé popular, la Ford ja fabrica en sèrie, poden fer un cotxe en 93 hores, quan abans necessitaven més de tres mesos. Els bancs busquen clients per crèdits al consum, com a conseqüència del desplegament de la publicitat, i el país s’aboca a la producció de bens, molts d’ells domèstics. Es triplica el consum de l’automòbil, el gas, l’electricitat, el govern hi ajuda amb la construcció de grans carreteres i que l’aviació sigui practicable i rentable. Es creen les primeres grans companyies aeronàutiques. Es comença a gaudir de les vacances per a tothom i el turisme interior irromp de manera que es crea una nova font de riquesa. Així es coneix la moda francesa i irrompen grans sastres a les ciutats, els quals han d’obeir els gustos tradicionals, i els nous que venen d’Europa, que en molts casos costarà acceptar.

Amb aquest desplegament de comunicacions neixen els barris perifèrics en extensió horitzontal, no vertical. La gran xarxa de carreteres, de motels, autopistes fomenten el cotxe, i la xarxa ferroviària i d’aviació no es queden enrere, per afavorir l’extensió de les grans empreses, enormes metal·lúrgiques i siderúrgiques. El transport es considera vital. Per exemple, s’han de fer arribar les taronges de Florida i Califòrnia a les grans i extenses ciutats de l’Est.

El camp se’n va a les ciutats,  al 29 està totalment despoblat, hi ha una enorme crisi del món agrícola, i els governs posen pedaços demanant més impostos als productors agrícoles mexicans. Els guanys de la grans riqueses no se’n senten, encara.

El racisme modern neix en aquest moment. L’exèrcit que s’havia enviat a Europa era integrat, de blancs i negres, això no havia passat mai abans, ni Lincoln ho havia fet. Lluiten junts per una causa comú, quan retornen als USA es troben amb tot un moviment regressiu, que la guerra els havia fet creure que estava superat.  Tots aquests veterans són els primers que començaran la lluita pels drets civils. Abans W.E.B. Du Bois ja s’havia doctorat a Harvard amb la tesi The new Woman. El Harlem Renaissance es converteix en un moviment extraordinari culturalment parlant. Langston Hughes va escriure aquell Jo també sóc Amèrica i va sorgir el concepte del New Negro. Era un negre sofisticat.

Però mentre hi ha aquesta industrialització accelerada i Harlem vibra amb la música i un renaixement cultural mai més vist, també pateixen la cara fosca: els feliços 20’ ho són per a pocs. Negres, dones, pagesos, obrers ho passen molt malament. Es necessita molt acer pel progrés constructiu i les millores ferroviàries i per fer més cotxes, i només s’enriqueixen els grans  capitals. El treballador no hi guanya res, desprès de jornades laborals eixamplades. Als sindicats  se’ls demana que es creguin la gran inversió  que això demana, i que ja se’ls recompensarà. S’organitza un gran vaga general i el president Harvey torna a tapar forats, donant diners públics per pagar les diferències de sou que el gran capital no atén. Una altra part de la cara fosca és òbviament la immigració, que amenaça els llocs de treball dels euroamericans.

Així doncs al finalitzar la I Guerra, els USA s’acosten a Europa no només militarment, els intel·lectuals van a Paris, i allí es troben amb altres de moltes i diferents nacionalitats i tendències, que ja hi són des de principis de segle. La cara positiva dels 20’ és la que ensenyen els escriptors, i va ser tan important, que quan es parla d’aquest període, ells en són els protagonistes, tot i que a la cara fosca  li costa emergir en la literatura d’alguns d’ells.

De tot això la literatura sembla que no se’n assabenta de res.  El personatge d’en Gatsby sí que ho veu, com una foto fixe del públic, el mite de la felicitat i esplendor, però sense apreciar la duresa de la vida humana, la societat i el món. El feliços 20’ són molt importants per les noves teories literàries que en sorgeixen. Són uns anys d’una franja cultural que conviu amb altres tendències, però entra en el consum cultural de masses, per primera vegada. Els -ismes europeus, les avantguardes entren, també a Harlem. La Stein creu que la literatura i l’art en general poden ser experimentals i radicals. Fins i tot ho va aplicar en la traducció d’obres. S’entrarà de ple en l’anomenada Alta Modernitat, la més extrema, la més exigent, no només modernitzen, aprofiten el camí obert pel llenguatge artístic. Els EEUU havien estat i eren puritans, una teocràcia amb conservadors de ferro que havien deixat petja, però ara es senten atacats pels aires nous i escandalosos que els seus nets abracen. Una cosa tan tangencial com la moda que venia de França, va entrar a dojo en els ambients joves i desacomplexats, en canvi, va ser rebutjat pels seus avis, i així van poder conviure pesades indumentàries del XIX, amb vestits esllanguits, curts i sense corsé ni res que dificultés els moviments naturals del cos femení.

La complexitat es el que defineix la diferencia entre els segles XIX i XX, la vida, el fet artístic: Ezra Pound, T. S. Eliot, a partir del 29 fan una trencadissa, que ja havien fet Joyce i Virginia Woolf a Europa. I Faulkner, entre altres, es desfarà d’Edith Wharton, però també de Scott Fitzgerald. Durant un temps conviuen: la literatura tradicional, les avantguardes europees dels ismes a Nova York, el Harlem Renaissance i l’Alta modernitat.

Als 20’ hem de destacar el valor comercial que s’imposa del fet literari gràcies a editors com Maxwell Perkins, qui va capgirar el món de l’edició: va crear la política d’autor de les empreses editorials, primer, a la seva, Scribner d’on era publicista, una editorial centenària que tenia autors com Edith Wharton i Henry James. Abans no hi havia promoció. Va saber aprofitar la cultura del consum per vendre productes magnífics; si es podia fer amb neveres i cotxes, s’ha de poder fer amb els llibres. Va inventar les sobrecobertes amb grans dissenys gràfics i amb la cara de l’autor. Tècniques de consum per a articles d’elit. Converteix fenòmens literaris en supervendes, els autors es professionalitzen i viuen de la literatura. El cas de Hemingway i del mateix Fitzgerald.  Les altres editorials aviat van apuntar-se a aquest tren, tals com la prestigiosa Faber and Faber.

Als 20’ queda una pista lliure d’autors nascuts i morts al s. XIX: Hawthorne havia mort el 1864, Thoreau el 1862, Ralph Waldo Emerson el 1882, entre altres. Alguns més joves, Mark Twain mor el 1910, Henry James el 1916, William Dean Howells el 1920, la vella guàrdia. Els que neixen a finals del XIX són molt joves quan esclata la I Guerra: Katherine Anne Porter, Dorothy Parker, Anita Loos, Thomas Wolfe, Francis Scott Fitzgerald, John Dos Passos, Ernest Hemingway, William Faulkner, Eugene O’Neill. I no estan adscrits a la tradició anglesa o europea, al final ho regiren tot i marquen tendència, es converteixen en cànon. A Catalunya Marià Manent els segueix i ja en percep l’ombra llarga que deixarà una joventut amb molta força. Els crítics literaris també, com Edmond Wilson, proclamen una relectura dels clàssics, els seus. Herman Melville quan mor quasi no se’l coneix. En el seu centenari el 1919 se n’adonen que l’han llegit molt malament. El 1924 una neboda d’Emily Dickinson publica la seva obra poètica completa, i la crítica hi descobreix com s’anticipava a la poesia que vindria desprès. Aquesta generació és recolza sobre els clàssics per tenir el seu propi segell. Els joves desenterren Walt Whitman amb grans resultats. Fins i tot un britànic com D.H.Lawrence estudiarà els clàssics americans del XIX: per a ells era una literatura sense servituds, americana i americanista, i de molt alt nivell. No formaven un grup, no estaven cohesionats, ja no hi són, però se’ls ha de conèixer.

Les característiques dels escriptors del 20’ també es poden relacionar amb el Tractatus Logicophilosophicus de Wittgenstein, amb la filosofia analítica, que es revolta contra una tradició filosòfica occidental en la que hi veu una sèrie d’errors. Vol refundar-la, que sigui exacte, positiva i precisa. No hi pot haver resposta per a tot, i s’ha d’encongir per tractar els temes sobre els quals se senti legitimada per parlar-ne. Per primera vegada es declara incompetent, per no tenir les garanties a les exigències que se li demanen. La metafísica no es pot tractar. Hi ha una crisi cognitiva, epistemològica, i tot això té un gran impacte en el pensament del moment.

Per a aquesta generació es fa evident que tot els sobrepassa, que no ho poden veure i entendre tot sencer. Ningú té la veritat, tot es subjectiu; a més el psiquiatre francès Jacques Lacan afirmarà que el desig és el motor de la vida humana, i un en genera un altre, i com que no tots s’acompleixen intervenen les frustracions. Vides rutilants i qui no tingui condicions per portar-les, tot i desitjar-les, es veu abocat a la frustració, a la desil·lusió. Ideals autodestructius, doncs. Molts quan són grans, tot i que la majoria moriran joves, en parlen en escrits autobiogràfics, quan ja no són el que eren, vençuts per l’alcoholisme. Aquest és el cas de Hemingway i Fitzgerald, potser els que més car ho varen pagar.

Posen de moda La Moda, pel que té d’efímera, i el canvi que demana, per l’acceleració que comporta. Doncs sí, hedonistes i alhora epicuris. El plaer, la felicitat pel davant de tot, però val més fer poc, però que sigui bo, immillorable. Com els Daiquiris que Hemingway es prenia a El Floridita a l’Havana. Només que se’n prenia 12, no un. Molt refinament i molt excés.

L’afany de riquesa i la facilitat per obtenir-la, gràcies a la desregularització que hem apuntat. Aquesta riquesa pot venir del diner nou, aquell que s’obté invertint o especulant, i el diner vell, aquell que ve de família. El diner, però, rebenta vides, així Hemingway ho explica a Paris era una festa, (1964 pòstum), un llibre molt trist, contra el que es diu, parla del seu segon matrimoni amb una dona rica, la Pauline, que encara el portarà més cap a la destrucció.

En els ambients literaris de la senyora Stein es viu amb una ambició permanent per obtenir l’èxit, tot és immediatesa. Abans això s’aconseguia paulatinament, amb l’edat. Perkins va fer publicar, sota amenaça de marxar, a l’editorial Scribner el que seria el primer èxit de Fitzgerald En aquest costat del Paradís (1920). Això sí, ells compleixen, en 3 dies ven 3.000 exemplars, el compren els joves i el posen en boca de tothom, fins a una venda de 50.000 exemplars en la primera edició. Aquesta insolència el va portar a carregar contra la universitat que l’havia format, Princeton, i va ser el propi rector del moment que li va exigir disculpes. Quan mor el 1940 no deixen de criticar-lo, ho viuen com un descans, i sí, mor i desapareix fins que arriben els moviments de protesta dels 60’, que el tornen a treure, tot i estar molt lluny d’ell, per l’escàndol que sempre personificava el “pare” del Gatsby. Perkins també havia llegit uns consultoris femenins dels diaris, on descobreix la redactora,  Marjorie Kinnan Rawlings a qui convida que escrigui des de les seves terres de Florida on cultiva taronges, i li fa guanyar un Pulitzer.

Les tertúlies que Dorothy Parker organitza a l’Hotel Algonkin, encara avui t’ensenyen la taula, les porta una dona que fuma i beu, sense cotilla ni física ni mental, la beguda en aquell moment era un símbol de protesta, i tenia una llengua viperina. Es temuda en aquestes tertúlies, però tothom hi va. Es una egòlatra vanitosa que sempre va davant, vitalista i enèrgica i a qui li agrada el risc, com a tots ells. Hemingway a la seva Correspondència 1917-1961 (1979) explica com la Parker sempre parla a tercers d’algú que està absent a la tertúlia. El propi autor a Un adéu a les armes  (1929) s’arrisca a presentar un desertor per amor, això sí fora dels EEUU. Una de les coses a destacar d’ell, del seu ofici,  és que treballava molt i de forma metòdica. Cada dia des de quarts de set del matí fins l’hora de dinar, cada dia allà on fos. Fins un dia que no va sortir res, i aquí va desembocar en el seu final. Ell pensava que no podies escriure si no havies viscut una experiència d’alt voltatge. Per això va de safaris, li agraden les festes de braus, posa de moda els San Fermines al món. Muerte en la tarde, (1932) no va de toros, va de l’escriptor, que és el torero. Li demanen a la vida més del que poden tolerar.

Aquesta actitud la trobem també en la danesa Isak Dinesen, o Karen Blixen, una aristòcrata que s’endinsa a l’Africa amb un marit vividor i nul. Quan escriu Memòries de l’Àfrica el 1937, hi ha viscut una guerra mundial, va passar una sífilis i un divorci, i una caiguda del seu negoci del cafè, motiu pel qual va tornar a Dinamarca. Tot això formava part del credo de l’escriptor.

Hi ha un precursor dins dels clàssics americans, Melville, que ja hem dit que va costar apreciar-lo, era balener, ho va viure i ho va convertir en alta literatura, però de Mobby Dick (1851) no en fa una estètica com ells, per això els costarà apartar-se del autobiografisme.

Una de les moltes contradiccions que els podem trobar és com ironitzen i critiquen els tòpics de la societat que els envolta, sobretot la classe mitja, es clar, perquè la consideren puritana i plena de complexos, que ells representa que han abandonat. Tot aquest vitalisme té la seva cara fosca en l’autodestrucció, que els seus llibres i les seves biografies retraten sense miraments. Es una generació tocada pel Romanticisme del XIX, el de veritat. Aleshores es va donar una revolta contra les restriccions que imposava la Il·lustració: una vida ordenada per salvar el món, una via estreta que no deixava viure. Els romàntics volien explorar  fora dels circuits normals. La vida és per buscar-li el límits, per saber-ho tot d’ella. Byron va buscar els límits de la vida eròtica en nombroses aventures amoroses, fins que s’enamora de la seva germana, i hi té una filla. D’allà va sorgir el llibre Caín (1821) i hi explica què és anar més enllà dels límits. El poeta Novalis, per exemple, vivia de nit, perquè la vida era diürna. Els escripstors dels 20′ recuperaran aquest Romanticisme europeu i al seu gran poeta Walt Whitman. Aquesta idea de viure que hem explicat serà recuperada anys desprès pels existencialistes francesos, amb matisos.

Els textos que varen escriure els dels bojos anys 20’, proposaven un canvi de llenguatge, i una innovació també rutilant. Hi ha una voluntat d’ajustar el text literari. La llengua i la forma són ajustades a la vida que es viu, com es viu. Trenquen amb la llengua oficial, la literària i s’identifiquen amb  la que es parla al carrer. Mark Twain ja ho havia fet, però seguia escrivint el costumisme del XIX, que a ells no els interessa gens, no és una llengua preciosista la seva, la vida ha fet un gir, s’ha electrificat. Molts d’ells van ser guanyadors del Premi Nobel i del  Pulitzer.

Es el mateix moment que a Catalunya Josep Carner escriu en una llengua que no ha parlat mai ningú. I a Espanya irromp la Generació del 27. La II Guerra serà possiblement la fi d’un món, perquè tot ha canviat. De totes aquestes característiques generals que anem apuntant, n’hi ha que queden i d’altres queden pel camí. Però el cert és que es tracta d’una generació molt jove i que per primer cop posa els seus incomparables èxits tan primerencs damunt la taula. Com ja hem avançat, amb l’arribada de la maduresa, alguns comencen a tocar de peus a terra i es converteixen en crítics sòlids i solvents del món que els envolta, i aquesta actitud reafirma el seu verdader èxit, William Faulkner, John Dos Passos Eugene O’Neill i més posterior John Steinbeck.

Però a Catalunya també arriben aires americans, o parisencs. Sempre he cregut que, algú tant d’ordre, com Josep Ma de Sagarra és un dels que millor explica què passava en aquella Barcelona pre-republicana a la magnífica Vida Privada (1932). Però hi ha algú que mereix molta atenció. I és una dona …… Seguirà.

____________________________

(*) Resum de part del curs impartit per Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona