És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.
Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com conseqüència de la descolonització, independència i finalment, unificació del país.
Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023
Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.
També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.
Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.
No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.
Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.
Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència emparant-se en la declaració dels drets humans.
Dues fotos de la guerra del Vietnam
Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.
La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.
“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve
Més informació
Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”
Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.
A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.
Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.
Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.
Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.
Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.
Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.
En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.
És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.
(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.
La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.
Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.
Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.
La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.
Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.