En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.
Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.
Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.
La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.
Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Em costa fer una ressenya ben feta i fidedigna d’aquest llibre, per dues raons: és polièdric i és molt bó. De totes maneres el pròleg de Jordi Amat ens posa en el camí. ‘L’adversari’ és “el primer clàssic del gènere narratiu més innovador de la literatura del segle XXI: la novel·la de fets reals”
Així és, Emmanuel Carrère practica la novel.la de no ficció, és a dir explica fets reals i ho fa molt bé, amb un llenguatge ric i viu i una estructura narrativa entre el periodisme, la crònica i la novel.la. I quan es llegeix es veu immediatament que tampoc és una bona novel.la històrica, és una altra cosa, és un gènere diferent. El llibre ja té vint anys, ell s’hi va posar aviat a intentar narrar el fets, i ara s’ha fet una nova edició per commemorar-ho. Però Carrère amb aquest temps ha escrit més i ha estat força adaptat.
El que s’explica en aquest llibre ens interessa senzillament perquè no ho entenem, perquè no ens en sabem avenir, perquè el protagonista Jean Claude Romand és “inhumà”?. Com diu Amat es podria fer el mateix anàlisi que va fer Hannah Arendt al llibre La banalitat del mal sobre el judici a Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961, i on va exposar-ne els motius. Això mateix es fa aquí amb la mentida, Carrère, desprès d’hores del judici, entrevistes i correspondència, vol saber perquè es poden traspassar tantes i tantes línies. Un fet que va commocionar, i que segueix resultant esfereïdor.
I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.
La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.
Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.
Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre
Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.
Primeres línies de la novel·la
Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.
La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.
Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.
No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.
Fa temps que hi penso per les nombroses noves traduccions de clàssics que van sortint al mercat, és una afirmació força coral. També el món de les sèries no hi és gens alié, al contrari, i no és recent, ja fa molt de temps, de fet la BBC ha tingut en aquest tipus de bibliografia un pou sense fons per a les seves memorables produccions. Així doncs fem un molt breu repàs de la seva importància literària i social.
La novel·la va dominar la literatura anglesa, i europea, durant l’època victoriana. És una obvietat que qualsevol estudi que faci referència a la literatura victoriana ha de lloar els èxits dels novel·listes i la seva influència en la societat de l’època. Les seves novel·les es consideren obres mestres de la literatura, que van delectar els seus contemporanis i que segueixen arribant a la societat d’avui dia, com ho demostra el fet que hem ressaltat.
Els novel·listes, com els seus predecessors Fielding, Richarson i Jane Austen, compartien una preocupació que es reflectia perfectament en les seves obres: la relacions personals i les socials, passant per l’educació estricte de l’època, la moral o els diners.
És una època en la qual tant personatges de novel·les com ciutadans reals es barallen per trobar-se a si mateixos en relació amb altres persones: relacions familiars, amoroses, laborals, socials… Per això, els autors de l’època escrivien sobre les preocupacions i l’estil de vida dels seus contemporanis, doncs aquests, els seus lectors, esperaven que els novel·listes reflectissin en les seves obres una representació del seu món i de la societat que qualsevol d’ells pogués reconèixer i identificar. De fet, el tret predominant de la novel·la victoriana era la seva versemblança, és a dir, la seva representació propera a la vida social real de l’època. Aquesta vida social estava formada llargament pel desenvolupament de l’emergent classe mitjana i les maneres i expectatives d’aquesta, en oposició a les classes aristocràtiques que dominaven èpoques anteriors. Era la societat sorgida de les revolucions industrials i de l’extensió de l’Imperi.
Fet fonamental a destacar va ser que per primera vegada a la història de la societat anglesa la dona assumeix un paper central, com va quedar reflectit a les novel·les de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell i George Eliot, també com autora.
Jane Austen és una de les escriptores angleses més importants, i potser amb més traduccions, que millor ha plasmat a les seves obres l’època en què va viure. Es va decantar per escriure basant-se en la seva pròpia experiència i examinant els valors morals d’homes i dones en el seu dia a dia. Moltes de les seves obres tracten sobre el fet de casar-se. Aquesta era la preocupació més gran de les senyoretes de l’època, que no tenien expectatives acadèmiques o laborals més enllà de les seves tasques domèstiques. Austen, però, va triar aquest tema perquè li permetia examinar la integritat moral dels seus personatges i de l’època. Advoca a les seves novel·les per una educació liberal per a la dona, allunyada de tots aquests “talents”, ja que considera que la manca de seny comporta un gran risc per a la vida social, per a l’elecció d’un futur favorable i per a la convivència conjugal .
Amb Austen va sorgir un nou estil de novel·la, que diferia dels anteriors en els temes que tractava. Ella no exposa davant d’un lector una successió d’escenes pròpies d’un món imaginari, sinó aspectes quotidians i, per tant, afins a la vida real. La varietat, l’entreteniment i el camí incert del protagonista són temes que l’autora aborda a la quasi totalitat de les seves obres. No és de menor importància la prioritat que presta al detall, i a la descripció realista i il·lustrada de personatges i llocs.
Hi ha molts passatges a l’obra de Jane Austen dedicats als “talents femenins”, referint-nos a les diferents habilitats que una dona que busca marit ha de cultivar per atraure’n l’atenció. Però si hi ha alguna cosa que totes les obres tenen en comú és que cap de les seves heroïnes no està molt interessada per ells. L’interès que l’obra de Jane Austen continua despertant avui dia mostra la vigència del seu pensament i la influència que ha tingut a la literatura posterior.
Jane Austen va viure, però, a l’època de la regència, que constitueix un pont entre el període georgià i el victorià i la seva obra literària es caracteritza per descriure amb precisió la societat rural georgiana i per mostrar, de manera menys precisa, els canvis que aquesta societat estava patint amb l’arribada de la modernitat, reflectida a la revolució agrària, que constitueix el començament de la revolució industrial, i de les seves importants repercussions socials, el colonialisme i l’extensió de l’Imperi Britànic.
Amb la revolució industrial, l’antic ordre jeràrquic que situava al cim la noblesa i els seus béns heretats va patir un procés de canvi, en aparèixer noves maneres d’adquirir riqueses.
L’era georgiana també es va caracteritzar pels canvis socials en l’aspecte polític. Va ser l’època de les campanyes per a l’abolició de l’esclavatge, de la reforma de les presons o de les crítiques a la minada justícia social. Va ser també l’època en què els intel·lectuals van començar a plantejar-se polítiques de benestar social, i es van construir orfenats, hospitals i escoles dominicals.
Durant l’època de Jane Austen no existia un sistema educatiu pròpiament dit, i l’educació dels nens es duia a terme a les escoles dominicals, o, a les famílies acabalades i més educades, a través d’institutriu i de tutors. D’altra banda existien algunes “escoles per a dames”, que gaudien de mala reputació, ja que l’educació “real” que s’hi rebia era molt deficient. També era comú enviar als fills homes a viure a casa d’un tutor, com ho era el pare de Jane Austen. Creixent en aquesta casa, podem pensar que l’autora va ser una dona molt instruïda pel seu temps. I és cert, moltes de les dones benestants, educades a casa sota els coneixements d’una institutriu, tenien formació en arts, música, llengües, filosofia i religió, fins i tot mitologia, però aquests coneixements s’havien de quedar a casa, mai podien ser per exercir-ne una professió; eren les dones més humils les que treballaven, a les fàbriques.
Jane Austen busca trencar barreres socials, mostrant-se reticent a la incapacitat de mobilitat social típica de l’època, i conclou amb el matrimoni dels protagonistes, el contracte civil, i la fusió de classes. Jane Austen demostra tenir un bon gust pel decòrum i per la utilitat, totes dues influïdes per la seva religió cristiana i el tenor moral de la seva composició. Austen es mostra predisposada a ensenyar als seus lectors, no mitjançant discursos ètics en sentit estricte, sinó mitjançant esdeveniments que no són aliens a la vida de qualsevol de les persones que s’endinsen en la història. La novel·la d’Austen constitueix una unitat racional d’històries i esdeveniments entrellaçats per crear un argument comú i lògic.
Charlotte Brontëtambé va reflectir a les seves novel·les les seves experiències personals i la societat de l’època, sobretot les seves experiències després d’una estada a Brussel·les. La seva principal novel·la, Jane Eyre, descriu la vida d’una noia poc agraciada i sense diners que és educada pel seu oncle de manera cruel i que després és enviada a una escola. Els seus problemes i desgràcies no acaben aquí, igual que el cas real de moltes noies de l’època. A l’obra s’hi endevinen profundes qüestions morals i socials i els personatges superen les seves desgràcies després d’haver patit molt, com a la vida real.
Elizabeth Gaskell pensava que els principis cristians eren la millor manera de lluitar contra l’antagonisme social de l’època i així ho va reflectir a les seves obres. La seva preocupació principal eren els problemes socials de l’època. Una època en què els treballadors eren explotats a les fàbriques i on la diferència entre rics i pobres era abismal. Això és el que farà a la memorable North&South. Encara que les seves obres s’ajusten a les convencions victorianes (incloent la de signar el seu nom com a “Mrs. Gaskell”), generalment emmarca les seves històries com a crítiques d’actituds contemporànies, en particular aquelles que concernien les dones, amb narratives complexes i personatges femenins dinàmics.
Mary Ann Evans (George Eliot)sota aquest nom escrivia novel·les, entre altres gèneres, que recollien les vides de provincies, feia de periodista i traductora. Una de les plomes més refinades, més realistes i més crítiques amb la religió.
L’època victoriana es va caracteritzar per profunds canvis socials que va portar els ciutadans a interessar-s’hi i intentar entendre’ls. Per això, la importància de les novel·les victorianes, que tant els reflectien, entre un públic àvid d’autoconeixement. El fet que els i, com hem detallat, les novel·listes de l’època reflectissin la societat real va fer que el nombre de lectors i aficionats a la novel·la s’incrementés de manera notable, sobretot les dones, que per primera vegada a la història es van veure reflectides a les novel·les, obtenint un paper central. Aquest és un fet europeu, no només britànic, el que és diferent és des d’on s’aborden les temàtiques, des de quina tradició. L’increment de la prensa escrita, que aviat hi va veure un negoci en la publicació de novel·les per entregues, i els avenços de l’imprempta, van ser un factor capdal. I és un fet substancial que el personatge femení, a la novel·la de la segona meitat del XIX, es converteix en protagonista. Esdeveniments posteriors propiciaran que surti del paper per anar al carrer a exigir uns drets que mai s’havien contemplat.
Molts són altres autors i autores de l’època, com molts són els subgèneres que és van cultivar: la novel·la realista o naturalista, la històrica, de fantasia, de misteri, humorística, militar, de terror, detectivesca, sensacionalista, gòtica, d’institutriu, etc… s’obrien les portes a molts models de creació que han arribat als nostres dies.
Recomano aquest article d’Espido Freire sobre algunes de les lectures victorianes que es poden recomanar i com les vincula amb la figura de la pròpia Reina. No sense abans trencar una llança pel Retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, l’autor que potser més va patir l’hipocresia d’una societat que va tenir que afrontar la modernitat i els avenços socials, amb una contundència i energia a les que no estava gens avesada i, sovint, molt a desgrat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.