Etiqueta: Roma

Categories
Galeries i museus

Romans, els primers globalitzadors

Joan Alcaraz

“Imperium. Històries romanes”

Exposició permanent a la seu barcelonesa del Museu d’Arqueologia de              Catalunya

Ja pensava que aquesta exposició m’agradaria i, per tant, hi anava ben predisposat, però la visita va superar les meves expectatives. La mostra permanent del MAC www.mac.cat -presentada en dos nivells- és una conjunció perfecta entre l’exhibició de valuoses peces originals, la reeixida explicació per mitjans audiovisuals i el molt complet relat.

Una gran ocasió, en definitiva, per tal que les i els que ens apassiona l’Imperi Romà -com ja vaig mostrar en la ressenya d’una altra exposició Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia – tinguem una ocasió important de gaudir aquesta passió. En el meu cas, compartida també amb l’Imperi d’Egipte i el dels inques -singularment per Machu Picchu. Però això són figues d’un altre paner…

L’exposició del MAC explica molt bé la història i la societat dels qui van ser els primers globalitzadors a l’Edat antiga, tot i que això, òbviament, cal relativitzar-ho. Els territoris de l’Imperi Romà -després dividit entre el d’Occident i Orient- van arribar a abastar, poc o molt, mig continent europeu, i a Gran Bretanya es van haver de deturar a Escòcia; algunes regions occidentals d’Àsia, i una llenca costanera del continent africà. Però el seu desenvolupament -amb la monarquia inicial, la república i l’imperi- és un compendi d’impuls des del poder, intercanvi de pobles i civilitzacions i estructuració social.

Una síntesi ben resolta

Què va ser, doncs, aquella globalització capdavantera? Com vivien els seus diversos habitants? Quina herència ens ha deixat Roma? Aquestes i d’altres preguntes queden molt ben contestades en el decurs de la visita a Imperium. Històries romanes. S’hi sintetitza molt bé la trajectòria històrica de la civilització que va tenir en Roma -i més tard, també en Constantinoble- el seu centre neuràlgic. La composició de la seva societat, amb el paper hegemònic -com pràcticament a totes- de les classes benestants, i la funció dels ciutadans, els militars organitzats en legions, els esclaus, els lliberts… També la subordinació -repetida al llarg de la Història, i per sort matisada en temps recents- de les dones, o l’intercanvi i interconnexió entre ciutats, ètnies, territoris…

En poques paraules, una exposició altament recomanable. I, com que és permanent, hi ha temps d’anar-la a veure. Però creieu-me: no trigueu massa. Ara que som en període de vacances, pot ser un bon moment.

Categories
Galeries i museus

Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia

Per Joan Alcaraz

“Pompeia. L’últim gladiador”

Exposició a les Drassanes Reials

(Museu Marítim de Barcelona)

Fins al 15 d’octubre del 2023

Exposició virtual aquí

Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.

Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.

Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.

Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…

Un espectacle virtual col·lectiu

L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.

A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.

En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Viatges i itineraris

Domus Aurea

A vegades, grans troballes arqueològiques o històriques “es descobreixen” amb l’ajuda de la casualitat.

Aquest és el cas de la Domus Aurea l’obra colossal que Neró va fer construir, desprès de l’incendi que l’any 64 d.C. arrassà l’antic palau, la Domus Transitoria. Encara més gran, ocupava unes 50 hectàrees, connectava un parell dels set turons de Roma: l’Esquilí i el Palatí. Desprès de la mort de Neró hi van viure altres emperadors fins que Trajà literalment la va colgar el 104 d.C. Era un edifici que es considerava un símbol de decadència i vergonya per als successors de Neró, per la qual cosa es van retirar tots els elements realitzats en marbre, pedres precioses i ivori en el termini d’una dècada. Al damunt s’hi van costruir al llarg dels anys, entre altres edificis significatius, el Colisseu, les Termes de Trajà, el Mercat de Trajà.

Gran part de les estances del palau van quedar ocultes fins al segle XV, quan un jove romà va caure accidentalment a través d’una esquerda i va trobar casualment l’accés a una de les voltes tapades sota la terra, que Trajà hi va bolcar, (encara avui es veu). Les decoracions murals descobertes llavors van ser la inspiració del motiu de grotescos que es va fer habitual al Renaixement. La paraula grotesc deriva de grotta, en al·lusió a les ruïnes subterrànies de la Domus. Aviat els joves artistes de Roma van començar a estudiar els frescos, i el seu efecte entre els artistes del Renaixement va ser immediat i profund com es pot veure en la decoració de les sales de Rafael Sanzio al Palau Apostòlic de la Ciutat del Vaticà.

Les restes trobades a les posteriors excavacions mostren un bon estat de conservació. Tot i això, limitacions pressupostàries han impedit durant dècades la conservació adequada del conjunt, que ha patit esquerdes i humitats que feien perillar la seva sustentació i que desaconsellaven l’accés del públic. El 1999 va obrir les portes al públic després de dues dècades de restauració, però des del el 2005 fins al 2019 ha anat obrint i tancant, segons ho aconsellaven la seguretat i les restauracions, ara sí, definitives. És precisament el 2019 que una nova cambra subterrània va ser descoberta. Recoberta de frescos d’animals reals i mítics, se li ha posat el nom de «càmera de l’esfinx». Segons la directora del Parc Arqueològic del Coliseu, aquesta cambra “ens explica l’atmosfera dels anys del regnat de Neró”

Fellini el 1972 a la pel.lícula Roma recrea una troballa, mentre s’està construint el metro de la ciutat, una casa romana plena de pintures que quan entren en contacte amb l’aire desapareixen, un homenatge molt personal a aquesta casualitat que deiem al principi, i que segueix fent de Roma una de les ciutats més fascinants. (Ja no està disponible el trailer per visualitzar-ho)

Igual com ho és per a les persones que l’estimem i admirem repetidament, també “descobrir” espais com aquest, d’una envergadura catedralicia que no fa més que recordar-nos que els antics potser ja ho sabien tot, o quasi tot.

Aquí deixo un vídeo que fa el recorregut actual.

I una de les recreacions en 3D de la revista Altaïr

Categories
Música

Roma a la Mercè

Cartell Mercè 2022

Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:

Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.

Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.

Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.

Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.

Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.

Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.

Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.

Categories
Llibres

El fatal destí de Roma

De KYLE HARPER

Kyle Harper, ens ofereix una nova visió de la decadència i de la caiguda de l’Imperi Roma. Del paper determinant que el canvi climàtic i les malalties infeccioses varen ser decisives en la seva fatal ruïna i desaparició. Un punt de vista molt diferent de com ens han explicat la història. Ens condueix a una reflexió, a una nova forma de veure la història que podem enllaçar amb els problemes recents del nostre present. S’ha de tenir en compte les fortes variacions del clima, el canvi meteorològic del planeta com a factor essencial en l’esdevenir de la història i de l’aventura humana. El curs de les malalties, hambrunes, epidèmies, sequeres…. en el transcurs del temps, i les conseqüents turbulències que varen influir en els canvis polítics, socials i econòmics, que a la vegada varen provocar, també, canvis alimentaris.

S’han de tenir en compte les nefastes conseqüències de l’expansió i conquestes de nous pobles i territoris, portades a terme per les legions, i l’explotació dels esclaus transportats en pèssimes condicions…. propagant noves malalties al retornar a Roma. Així com la corresponent influència de les grans concentracions de població a les ciutats (Roma va arribar al milió d’habitans), amb els problemes derivats de la higiene, salubritat, neteja i contagi de malalties del tot desconegudes,… plagues, tifus, lepra, colera, pesta antonina, etc….

Tot aquest farcell de circunstàncies i la mateixa estructura de l’Imperi, que connectava amb tot el món conegut, a través del comerç, (els romans varen arribar a l’India i a la Xina), i de les legions amb les seves conquestes, els moviments de població, (animals, esclaus, i nous aliments– p.e. cereals), van donar joc a una alta capacitat pandèmica i a fortes malalties contagioses….

Una plaga produïda per un fort exèrcit inexpugnable ferotje i invisible… al què és impossible combatre, derrotar i vèncer.

En la majoria de llibres d’història se’ns diu que el problema de Roma, del seu fracàs o caiguda de l’Imperi, va ser perquè l’Estat gastava massa, que tenia una estructura i un sistema polític molt gran i caòtic, que per culpa del despotisme dels seus emperadors, el farragós sistema burocràtic, juntament amb les guerres internes dels lideratjes militars, l’expasió del territori, i de les amenaces externes varen fer inviable la continuïtat i supervivència del monstre.

Però hi ha una nova teoria: el canvi climàtic i la verola, van ser el causant més plausible del monumental desastre.

Gràcies als estudis dels últims anys, als registres de pedres rupestres, ossos humans pel seu format i cicatrius, dents, etc… hi ha proves de la salut, malalties, dietes, biografies biològiques, gens, moviments migratoris (d’humans i botànics), que demostren juntament amb el canvi climátic i la força de la naturalesa (l’Optim Climàtic Romà / Holocens), i òbviament, també per raons bèl·liques, polítiques i econòmiques, que varen ser els causants de la desaparició i de la destrucció de Roma.

Com diu Harper : Els gèrmens són molt més mortífers que els germànics”

P.D.  Avui hi tormen a ser…Un altre cop hem passat del que ens diu la història. No aprenem.

Categories
Llibres

August

Fotografia Edicions 62

Sí, exactament, és el mateix autor de la descoberta Stoner, John Williams. Aquí a Catalunya, a Espanya, s’hi ha arribat tard, però encara hi ha editorials que se la juguen, perquè saben que partia d’una gran exigència.

Es tracta d’una de les novel·les històriques en majúscules, i de romans, de la talla del Jo Claudi de Graves, de les  Memòries d’Adrià de la Yourcenar o de la Muerte de Virgilio de Hermann Broch. Totes elles novel·les escrites des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Williams busca explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia, i també considera que no aprèn del passat.

Aparentment és una biografia d’August, i ho és, però no només. Es una gran novel·la històrica, també, però va molt més enllà, i el secret no és altre que el fascina el que escriu i sobre qui ho fa, però tampoc és només això. Aquesta novel·la explica, entre altres, la frontera entre la vida privada i la pública, i cóm aquesta pressiona sobre la privacitat, sobre la veritat i l’aparença. La novel·la parteix d’alguns fets històrics, però és una obra de la imaginació, on la veritat no és la de la disciplina històrica, sinó la de la ficció. L’art pot ser una mentida que porta a la veritat, del caos a l’ordre. De la mort de Cèsar a l’esdevenir del primer emperador romà. Amb grans referències culturals i històriques al món d’August i dels seus coetanis, és un passeig per les reiterades conductes del ser humà al llarg de la història, on hi apareixen tot els valors de l’essència humana.

Es una novel·la molt “moderna” en el sentit que li donaven els intel·lectuals i novel·listes durant la segona meitat del segle XX. Aparentment de lectura àgil i fàcil, té un desenvolupament formal i textual molt enginyós: A la novel·la August és perifèric tot i que tothom va parlant d’ell, sempre apareix en diferit, excepte al final. Tots ballen al voltant d’August i cada un d’ells l’explica i el nostre ull sintetitza, com si miréssim un quadre molt a prop. L’expliquen parcialment i nosaltres el sabem del tot. Es una tècnica pròpia del segle XX i correspon al relativisme que inundarà la literatura intentant demostrar que la veritat absoluta no existeix. Amb el narrador múltiple hi ha intents aproximatius de les diferents veus. Hi ha una negació dels valors absoluts, es viu en un món de valors relatius i la complexitat de l’altre supera les nostres habilitats per a conèixer-lo. Passes d’una veu a una altra, i d’un text a un altre, és pluritextual. Es una novel·la de veus, i de més coses… Crida l’atenció sobre el fet artístic per ell mateix, … però això ja és un altre jardí…

La seva lectura no ha de fer basarda. Fins i tot recomanaria llegir la seva breu obra, que tota gira al voltant de l’esser humà, així de senzill.

Bust d’August a l’Ara Pacis. Roma
Fotografia Mercè Bausili

Edició original Augustus, publicada el 1972, premiada amb el National Book Award de ficció el 1973