L’any 1743, al final del braç de Ponent, es va projectar l’ampliació del port de Barcelona i es va preveure un far en acabar l’espigó per dirigir l’entrada dels vaixells.
Finalment, a les acaballes de l’any 1772, es va construir una torre piramidal a la bocana del port, on també si van instal·lar la comandància de Marina, el despatx de passaports i el control de sanitat.
El port va anar creixent i aquell far inicial va quedar envoltat de noves instal·lacions portuàries. Calia traslladar-lo a un lloc més visible. Es va iniciar la nova construcció del nou far l’any 1906 a la muntanya de Montjuïc, gestionat per l’Autoritat Portuària de Barcelona.
El Far amb l’antiga capitania del Port de Barcelona
La Torre del Rellotge ha tingut un paper clau en l’urbanisme barceloní.
En deixar de funcionar es volia enderrocar-lo per destinar el seu espai a activitats comercials portuàries. Finalment, la Junta d’Obres del Port va decidir conservar el far pel seu valor històric i patrimonial, canviant-li l’ús.
L’any 1912, es va decidir substituir l’antiga llanterna del far per un gran rellotge de quatre esferes.
Campanar de la Catedral
Aquest edifici històric des del S. XVIII, s’ha convertit en un símbol fonamental del barri de la Barceloneta. Estem parlant de l’edifici patrimonial més antic del Port de Barcelona, visible des de nombrosos punts, situat al famós Moll de Pescadors.
La torre no només té un valor patrimonial, també va ser un element clau per la creació i la fixació del sistema mètric decimal. A finals del S. XVIII el científic Pierre François André Méchain, va dur a terme tasques de mesurament realitzant triangulacions des de la Torre, juntament amb el campanar de la Catedral i el Castell de Montjuïc.
Entrada del castell de Montjuïc
L’escultura del Meridià, va ser un regal de la ciutat francesa de Dunkerque a Barcelona el 7 de juliol del 1992, just abans de la celebració dels Jocs Olímpics, i en commemoració dels 200 anys de la mesura del meridià que passa per Dunkerque, París i Barcelona. Es va col·locar al mig de la plaça de les Glòries, alineada amb l’avinguda Meridiana perquè segueix la mateixa orientació del meridià.
Meridià – Plaça de les Glòries.
Si parlem de l’Eixample, la ubicació de la Torre coincidia amb la intersecció entre un paral·lel i el meridià de París.
És el punt de confluència de la prolongació de dues avingudes importants de la ciutat, que va dissenyar Ildefons Cerdà, que preveia una avinguda Diagonal de nord a sud seguint un meridià i un altre d’est a oest seguint un paral·lel.
Fotografies Barcelofília: Passos elevats per a vianants Avd. Meridiana – anys: 1964 – 1993
Pas elevat per a vianants Avd. Meridiana/pont del carrer Aragó
Ho va aprofitar per dissenyar les avingudes Paral·lel i Meridiana, que coincideixen exactament amb les línies fictícies que els donen el nom.
Les famoses tres xemeneies de La Canadenca – La vaga de 1919 – Avd Paral.lel
Fotografies Barcelona Secreta: Avd. Paral.lel 1913
Les dues avingudes, desfasades 90º tenen el seu origen i es creuen, justament aquí a la Torre del Rellotge.
Per determinar la seva posició exacta, el cas del meridià va recórrer als càlculs del sistema mètric decimal establer per Méchai i a partir d’ells va determinar l’avinguda Meridiana.
Actualment, la Torre del Rellotge ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Local.
Durant l’any 2022, es va celebrar el 250è aniversari de la Torre
Tres imatges històriques del Port i de la Ruta de la Llum.
Documentació: Time Put/Barcelona – Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelona experience / Moll de Pescadors, 1. Port de Barcelona. Barri de la Barceloneta i la visita a la mateixa Torre.
Fotografies: Pròpies – l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona – Barcelofília – Barcelona Secreta i de l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Barcelona.
Ha costat anys i anys que l’obrissin al públic, en general. De fet jo tan sols l’havia vista mirant entre els forats de la reixa, quan la porta d’entrada estava oberta. Anys tancada i abandonada, només s’obria pel casament d’algun influent, o per algun acte oficial. Des de febrer de 2025 es pot visitar, pagant, això sí. També es poden fer visites guiades.
L’esglesia de Sant Sever, que es va salvar de la cremada durant la Guerra Civil, és d’un barroc molt tardà, molt afrancesat, i la restauració l’ha deixat impecable, fins i tot “lluenta”. El Barroc a la Ciutat hi és, però costa que ens hi fixem i que ens el proposin.
Consta d’una sola nau capçada amb absis poligonal i capelles laterals. A la decoració interior, destaquen les gelosies, els esgrafiats, els vitralls, l’orgue i el dauratge. El retaule central, de gran potència escenogràfica, no va ser encarregat a Pere Costa fins a 1754, que l’acabà l’any següent.
Un barroc que intenta allunyar-se dels principis del Concili de Trento, del barroc romà, és el barroc de l’Absolutisme catòlic dels Borbons a Espanya, de caràcter més clàssic, amb una finalitat d’actuar com a argument convincent del poder real. La convicció que el poder només és perfecte, si es manifesta mitjançant la brillantor de l’escenari, i també amb l’objectiu de manifestar la veracitat, validesa i grandesa de l’Església a través de l’art. El Barroc del catolicisme és sinònim de multiplicació d’imatges, fet que va saber orientar cap a la Doctrina una inquietud que hauria pogut derivar cap a la màgia. És l’art, també civil, que afavoreix la sumptuositat i el luxe que es creien necessaris pel prestigi de la monarquia, i aquest serà un atribut absolutament francès.
El 1929 es va enderrocar una casa adjacent per obrir la plaça Garriga i Bachs. Com a conseqüència, el mur de l’església que quedava al descobert es va embellir amb una façana-cortina decorada amb escultures de Josep Llimona
Tal com vaig dir en el primer capítol, hi ha censades 125 cases-fàbrica. Impossible nomenar-les totes. Sols he fet referència a una petita part d’aquest gran patrimoni que hem de conservar i protegir. En aquest apartat faré una petita pinzellada en algunes de les més notables ubicades en Ciutat Vella per la seva notable rellevància. En especial, per raons personals, les situades en el carrer de la Reina Amàlia i en el seu entorn.
Casa Pau Llobera – Hotel Continental:
Antic convent de Sant Bonaventura any 1670. El 1836 el maquinista Louis Perrenod instal.la una foneria. El 1839 és venut a uns industrials, un d’ells, Pau Llobera instal.la una màquina de vapor per moure torns. El 1841 un hostaler compra l’edifici on tan sols es conserva l’estructura i l’antic claustre amb el nom de Fonda d’Orient. El 1882 va ser reformat de nou, el claustre avui és el Saló Comtal de l’Hotel. L’any 1925 passa a denominar.se Granja Orient. L’any 1929 nova reestructuració de la façana. El 1931 és convertir finalment en Hotel Orient. Durant la Guerra Civil és ocupat per la CNT i es destina a hospital militar i el soterrani a refugi antiaeri. Avui dia pertany a la cadena Atiram, situat a la Rambla dels Caputxins, 45-47 / carrer de la Unió.
Hotel Orient i façana de la casa-fàbrica del carrer de la Unió
En els núm. 3 – 5 del carrer de la Unió (es conserven les façanes de dues cases-fàbrica) hi ha uns comerços i habitatges que conserven el seu encant. L’edifici del núm. 10 millor conservat, avui convertit en un hostel.
L’Hotel també va ser una casa-fàbrica
Carrer del Carme: El seu nom prové de l’antic convent del Carme dels carmelites calçats. És un carrer ple d’història, amb quantitat d’edificis a visitar que va des de l’església de Betlem a la Rambla, fins a la plaça del Pedró, passant per la font de Santa Eulàlia, l’Hospital i Capella de Sant Llàtzer, l’antic Hospital de la Santa Creu, per on creua el passatge de l’Hospital amb l’antiga Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina, el Teatre Anatòmic, el Col·legi de Cirurgia, la Biblioteca de Catalunya, i l’antiga casa de Convalescència que acull l’Institut d’Estudis Catalans.
En el carrer del Carme, núm. 46-48 i plaça Joan Amades, 51 el grup escolar Milà i Fontanals. I al llarg de tot el carrer, podem admirar aquests altres edificis d’interès:
Antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu
Epifani Fortuny núm. 23 – Josep Vintró núm. 25 – Pau Vilaregut núm. 30 – Lluís Papiol núm. 31 – Jacint Compte núm. 53 – Antoni de Monasterio núm. 59 i Ca l’Erasme de Gònima núm. 106 (vegeu cap. I). Moltes d’elles d’estil neoclàssic i o d’estil modernista català, catalogades com a bé cultural d’interès local.
La casa Ramon de Martí és un edifici situat als carrers del Carme núm. 24 i de Montjuïc del Carme. L’any 1861 va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos. L’any 1870 obertura d’uns magatzems. El 1885, l’indià Francesc Mitjans Canal efectua unes reformes d’estil modernista, en els baixos i s’inaugura el magatzem de la coneguda llenceria “El Indio”. Durant l’Exposició de 1929 fou un gran reclam comercial, amb revista pròpia dels seus dissenys.
L’any 1941 es va traspassar el negoci a la societat Baldà i Riera, finalment va tancar el 2015. L’edifici tot i estar catalogat com a patrimoni artístic i bé cultural d’interès local presenta símptomes d’un profund deteriorament.
Façana esgrafiada
carrer del Malnom
Carrer del Carme, 76: la façana conserva esgrafiats, falses finestres i elements arquitectònics de cortinatges i de figures humanes. Edifici molt deteriorat, enfront veiem el carrer del Malnom, més deteriorat si cap.
Com pot anomenar-se un carrer així?
Segurament el nom es deu al reflex d’un moment viscut de la seva història.
Quan es va tirar la muralla que passava per la Rambla per tal d’ampliar la ciutat de Barcelona, el Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic. És allà on s’enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució. Tothom apunta al fet que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida.
Doc: bdebarna.net
En el carrer d’en Botella, núm. 13, enfront de la Casa Alabau (vegeu cap I), el 14 de juny de 1939, en un edifici auster i senzill va néixer “ese niño del Raval – Manuel Vázquez Montalbán”.
Impregnat pel seu barri natal sempre va fer dures crítiques i cròniques de la seva ciutat atrotinada, tot i que la transformació que ha sofert el Raval ha vingut acompanyada d’un espectacular canvi de cultures, nacionalitats, religions, costums i condicions.
En l’entrada de l’edifici hi ha una placa en record de l’escriptor i periodista.
Casa de Manuel Vázquez Montalbán
Casa-fàbrica i passatge Bernardí Martorell:
Casa Martorell – façana del carrer Sant Rafael.
Interior del Passatge Bernardí Martorell
Entre el carrer de l’Hospital núm. 99 i el carrer de Sant Rafael, 18-20; conjunt arquitectònic catalogat com a bé cultural d’interès local. L’any 1824 el fabricant de teixits de cotó arrenda la casa-fàbrica, que anys més tard pot comprar.
L’any 1848 Bernardí Martorell encarrega i reestructura la casa-fàbrica per un conjunt de quatre escales de veïns amb 18 botigues, cinc pisos amb 24 habitacions i terrat, avui encara existents, que configuren l’estructura de l’actual passatge Martorell. L’estructura del carrer de l’Hospital fora enderrocada, la del carrer Sant Rafael encara es conserva. Tot el recinte catalogat com a bé cultural d’interès local. Hi visqueren diverses generacions dels Martorell.
Façana molt vistosa i ben conservada d’estil neoclassicisme – historicisme arquitectònic
La casa-fàbrica Comas:
L’estàtua va ser construïda per la foneria Comas i es va haver de muntar una bastida més alta que el mateix monument, obra de l’empresa “Torras Herrerias y Construcciones.” Fotografía: La Vanguardia.
La Foneria-carrer Sant Vicenç
Foneria Comas, edifici situat al carrer Ferlandina, 32 – Sant Vicenç, 30 – i la Paloma, 15 bis. L’any 1845 Josep Comas i Serrallonga construir una casa de planta baixa i dos pisos. La Foneria funcionà després de la seva mort i es va especialitzar amb estàtues de bronze com la del general Esparteo -1886- la del monument a Colon -Exposició Universal de 1888, o la del general Prim 1892. Avui en dia l’edifici està destinat a habitatges.
L’any 1855 l’empresari de foneria i maquinista Comas presenta un projecte per reformar una quadra i instal·lar una altra foneria, situada entre els carrers del Tigre núm. 27, el carrer de la Paloma i el carrer Sant Vicenç. Espai avui conegut com “La Paloma”.
Ambdós edificis estan catalogats com a bé del Patrimoni Industrial, Arquitectònic-Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella. Una vegada va cessar la seva activitat industrial, l’any 1903, es va obrir com a Sala de Ball i de Festes. L’any 2007 va tancar. Avui encara manté el seu aspecte exterior com la nau industrial inicial. Setze anys més tard s’ha reobert, com a sala de festes, mantenint tota la seva essència.
La Foneria – al fons La Paloma
Interior de la Paloma – Foto: Metròpoli
La Paloma enfront de la Foneria – carrer Sant Vicenç
Un cop s’acabà l’activitat industrial, l’espai es convertí en la popular sala de ball La Paloma.
Casa-fàbrica Rupert-Laporta
És l’ampliació de l’antiga casa-fàbrica Rupert (1888-1910) de ronda Sant Antoni amb Valldonzella. Durant molts anys va ser la tenda estrella de la marca Electrodomèstics Miró.
L’edifici avui està en lluita per ofertes especulatives del gremi del totxo, tot i que és un espai patrimonial protegit per l’Ajuntament de Barcelona. Resta, com altres edificis emblemàtics de la Ciutat, pendent de què passarà…
Casa-fàbrica Rupert-Laporta – Situada enfront de l’antiga fàbrica de Cervesa.
Amb l’enderroc de les muralles, Louis Moritz inaugura la fàbrica l’any 1864 a la Ronda de Sant Antoni, 41 aprofitant les pedres de l’antiga muralla per la seva construcció. Després de la remodelació de l’any 2011, encara poder gaudir d’aquestes pedres en la planta baixa i en el refugi antiaeri.
Doc: moritz.com
Carrer de la Reina Amàlia:
Carrer de les Carretes
En el núm. 3 de Reina Amàlia, la casa-fàbrica Lloberas, amb estructura típica de casa-fàbrica de filats, patí interior de màquines, porta central d’arc de mig punt i amb la inscripció de la data de construcció de l’edifici “1839”. Actualment hi ha petits tallers i habitatges.
Al carrer de les Carretes, just a la part de darrere de la casa LLoberas existeix l’edifici del mateix any, que formaven part dels habitatges que pertanyerien a la fàbrica.
casa-fàbrica Lloberas
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Albert Prat
C/ de la Reina Amàlia, 6
Carrer de la Reina Amàlia núm. 6 – Casa-fàbrica de teixits Albert Prat.
En el núm. 10 el taller de construccions Pere Colomer, conjunt d’edificis -cases-fàbrica – entre el carrer de la Reina Amàlia núm. 10 i la Ronda de Sant Pau, núm. 46, avui finques enderrocades. L’any 1854, instal.la una màquina de vapor en una de les quadres. En el núm. 10 s’anunciava així: “Fundición de piezas de hierro y construcción de màquinas de vapor, molinos harineros y prensas de todas clases”.
La casa-fàbrica Sagrera: en el carrer Reina Amàlia, 11 – 11 bis. La façana principal, que donava al carrer, estava destinada als habitatges. Les quadres se situaven en el patí interior.
L’any 1838 el fabricant de filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell sol·licitar permís per construir un edifici de planta baixa i tres pisos. El 1844 instal·lar una màquina de vapor. A principis del segle XXI, la casa fou “okupada”, (2002-2007) i molt deteriorada. Un cop desocupada i enderrocada s’hi han construït una promoció de nous habitatges.
Reina Amàlia 11 i 11 bis de nova construcció i l’antiga casa núm. 13
L’any 1840 Salvador Sagrera cedí una cessió de domini i és construir una altra casa-fàbrica en el núm. 13 de planta baixa i quatre pisos, seguin el mateix projecte que l’anterior.
Doc: wikipedia
La casa-fàbrica Sagrera
“I en aquest núm. 13 la casa dels meus avis paterns…”edifici d’habitatges que continua amb la mateixa estructura de finals del segle XIX. Fou la residència dels avis des d’inicis del segle XX. L’àvia despatxava en una parada de gallina del Mercat de Sant Antoni. El pare, per descomptat, va estudiar fins a acabar el batxillerat en la veïna Escola Pia de Sant Antoni, alternant els estudis amb el treball d’aprenent en una impremta-tipografia del carrer de la Cendra núm. 18-20. Passada la guerra civil torna a la feina d’impressor, on va arribar a cap de taller. El primer domicili de casats dels pares vara ser en aquest edifici.
Impremta carrer de la Cendra, 18-20
Carrer Cendra
Reina Amàlia núm. 13
Casa-fàbrica Tomàs Mestres,de filats i teixitsen el núm. 18.
Mercat de Sant Antoni
En el núm.30-32 existia la casa-fàbrica Torres i Bellbey: El fabricant de productes químics Jaume Torres i Bellbey, l’any 1859 demanar permís per instal·lar màquina de vapor. L’any 1860 es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona amb les seves pròpies novetats. L’edifici es va enderrocar per a la construcció d’un bloc d’habitatges de Núñez i Navarro.
Casa Estruch, en el núm. 38 – 38 bis(vegeu cap. I)
Casa Dotres i Clavé del carrer Sant Pau, 116 i Reina Amàlia, 41 (vegeu cap.I).
I finalitzem la visita del carrer de la Reina Amàlia, enfront de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp. El nom del carrer Amàlia està dedicat en honor a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, reina consort i tercera esposa de Ferran VII d’Espanya.
Altres llegats “menys” històrics:
No tot erenflors i violes ni bons costums, pas el contrari. El Raval de l’època preindustrial (1751-1900) era un dels barris més densos i degradats d’Europa, amb una esperança de vida limitada a causa de les llargues jornades laborals, tractes vexatoris, abusos i pèssimes condicions higièniques i de vida insalubres.Època plena d’infeccions plagues i epidèmies. D’una forta explotació laboral, revoltes socials, amb fortes repressions per part dels patrons i de càstigs exemplars a tots aquells que es manifesten i provocant aldarulls, acomiadaments, pallisses i detencions.
Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada:
Centre penitenciari, des de l’any 1839 al 1936. Començar a funcionar com a presidi municipal de correcció, d’homes i dones. Situat a l’actual plaça de Folch i Torres, just on es troba l’IES Milà i Fontanals al barri del Raval de Barcelona. Molt poca gent que viu a l’antic districte cinquè coneix la història d’aquest espai on les condicions dins dels murs eren extremes, la reclusió i el càstig eren exorbitants i les malalties es convertien en epidèmies mortals.
Plaça Folch i Torres – Institut Milà i Fontanals
La seva capacitat era d’unes 300 persones, però hi va haver confinats fins a 1500 presos que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. L’any 1904 obri la presó Model al carrer Entença i varen traslladar a tots els homes. La presó de dones o la Presó Vella, com se la va anomenar a partir del trasllat dels homes, va caure en el més estrepitós oblit. Els terres i les parets queien a trossos, les condicions de les preses eren del tot inhumanes, malvivien en condicions insalubres i deplorables.
L’envoltava el pati dels cordelers, on es feien les execucions públiques.
El dia de l’alçament militar de l’any 36, els anarquistes varen posar fi i enderrocar la que va ser la pitjor presó que ha existit a Barcelona.
Retrat de Ramon Casas de l’execució d’Aniceto Peinador al Pati dels Cordelers de la presó.
Els Corders. Un gremi maleït:
El Raval / C. Cendra
Els corders eren aquell gremi de mestres que es dedicaven a fer cordesque servien per a l’ús domèstic i naus comercials. Les sogues, també, s’utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. L’exclusió social dels corders arribava fins a l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses com a la resta dels feligresos.
Els condemnats que anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall”, l’actual carrer Corders, on tenien establertes les seves botigues al barri de la Ribera.
També hi havia fabricants de corders als voltants de l’actual plaça de Joaquim Folch i Torres, per la presència de la presó de dones…
Documentació: Històries de Barcelona.- Documentació: Tot Barcelona – vikipedia – metròpoli.
Gravat d’una execució a Tyburn Tree – Londres 1640
Documentació: La guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural.
L’històric carrer dels Tallers comença fora de les muralles medievals i envoltada d’horts i terra de cultius. Gràcies al torrent de les rambles – l’aigua – per qüestions d’espai i salubritat si aposentaran carnissers, pelleters, corders/soguers, teixidors, forns de terrissers, artesans… per estar allunyats de zones poblades i de carrers estrets. Durant l’edat mitjana si varen establir els primers bordells de la ciutat. Carrer ple de misteris, llegendes, d’històries fosques, de bruixes, de jueus i gitanos.
El nom es diu que prové dels tallers dels qui tallaven carn i dels tallers que feien les teules.
Segles més tard s’inicia la industrialització amb les primeres fàbriques de vapor com la Bonaplata i de terrisses com can Tarrés.
Un edifici peculiar que fou propietat d’ “Energia Eléctrica de Cataluña S.A.” (1911-1923) com podem veure amb el rètol que figura en la seva façana, situat en el carrer de Tallers amb Ramelleres. Una de les primeres companyies elèctriques de Catalunya. Des de fa temps convertit amb habitatges.
L’impremta i papereria Llenas al carrer Tallers 32 amb Jovellanos. Botiga tècnica amb encant, art, cultura i tradicions que resisteix el pas del temps.
“Energia Eléctrica de Cataluña S.A.”
L’Ovella Negra
Qui no ha estat o coneix, molt a prop de la Casa Magarola en el carrer de les Sitges núm. 5, l’Ovella Negra. Testimoni de tradicions, encreuament de cultures, emocions, tipisme i modernitat. Barreja entre el vell i el nou. Racó emblemàtic, ple de records i de nostàlgies. Antic i mític bar/taverna, amb bona música, àmplia selecció de cerveses i caves, lloc de culte i tradició. Al carrer del Bonsuccés núm. 7 el bar restaurant Julivert Meu. A principis de la dècada dels 70, dos estils contraposats, l’antítesi, el contrast de l’un de l’altre. La tasca del “progre” del revolucionari envers el local del “pijo”, del senyoret, del vestuari i les formes correctes, de les classes benestants i adinerades. Les contradiccions del progressisme inconformista, del naixement de la nova cultura en contradicció de la moderació i del conformisme.
Papereria – impremta Llenas
En el núm. 7 del carrer de Jovellanos, l’agost de 1888 diverses societats obreres que agrupaven a més de 5.000 treballadors van celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, així va néixer la Unió General de Treballadors, un dels primers sindicats de classe d’Europa. (documentació: faristol informatiu situat enfront del núm. 7).
l’Ovella Negra
Carrer Jovellanos
El Julivert Meu
cocteleria Boadas
La Vanguardia
En el núm. 52-60, en l’any 1903 s’instal.la a l’antiga fàbrica de sabó “Morera Hermanos i Cia.”, la redacció la rotativa i els tallers de l’històric diari “La Vanguardia” que connectava amb el carrer Pelai, avui convertit amb hotel.
El carrer Tallers va ser durant dècades, paradís musical – discos de vinil / discos Castelló – i lloc d’esbarjo per a joves – cocteleria Boadas, en el núm. 1 / lloc de trobada d’escriptors, periodistes i d’artistes.
Carrer que uneix les Rambles amb la plaça de La Universitat. Ha sigut un carrer que es resisteix al pas dels anys, on es van mutant els negocis segons gira el vent. És un dels carrers més coneguts i amb molta activitat del centre de Barcelona. Avui amb botigues de moda “rockera”, “underground”, tendes “vintage” de “piercings”, tatuatges, camisetes de grups “heavys i punkis”…
Casa Magarola carrer Tallers: Félix i Francesc de Magarola, l’any 1756, establir una fàbrica d’indianes de teixits de cotó estampats al carrer Tallers 22 i 22 bis. L’any 1779 inicien una gran reforma transformant la casa-fàbrica amb una gran casa senyorial – palau neoclàssic, amb porta i entrada principal amb escala noble. Formada per tres cossos verticals amb planta baixa, tres pisos i golfes. La façana és de pedra de Montjuïc. En el patí central es conserven dues de les antigues quadres, avui està cobert per una estructura. Va acollir diverses entitats culturals durant bona part del segle passat. L’any 2002 es fan obres per adaptar-lo com apartaments de nivell.
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Magarola
Casa Tarrés: Carrer Tallers, 45. En aquest carrer hi ha constància que s’havien instal·lat tallers de terrisseria abans del 1350. No va ser fins a l’any 1841 que Antoni Tarrés i Bosch va instal·lar el seu taller en aquest solar, on construir tres cases, un pati interior, un gran hort, naus per teixir i elaborar ceràmiques, un forn i altres construccions relacionades amb la terrissa.
En el pati va acollir una important activitat productiva de terracota amb forns de gerres del segle XVII i una important producció de balustres, medallons, elements ornamentals i plafons ceràmics que es trobaran en la majoria d’edificis barcelonins de l’època. L’any 1852 es construeix un edifici planta baixa i quatre pisos, tres grans forns, enormes soterranis per emmagatzemar llenya i diferents edificis relacionats amb el vidrat de les ceràmiques. La casa-fàbrica que es destinarà per l’ampliació de la fabricació de ceràmica, realitzarà les millors terracotes de mitjans segle XIX. L’edifici serà malmès pels bombardejos de la Guerra Civil. Es reconstruirà l’any 1939.
Túnel del temps del passatge més genuí i emblemàtic del Raval.
Actualment, el conjunt de la casa-fàbrica són habitatges d’estil neoclàssic. L’interior de l’illa que formava part de la fàbrica fou enderrocat l’any 2003 i es fa servir com a camp de pràctiques pels estudiants d’Arqueologia de la veïna Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquest solar s’adscriuria al “suburbium” de la romana Bàrcino, fora muralles, en concret a 645 metres de la porta nord-oest de la muralla, des d’on sortia en camí als actuals carrers dels Arcs i de Canuda fins a desembocar en l’actual carrer Tallers.
Les excavacions de la UB, té tres objectius:
Delimitar l’espai que ocupa el camp de pràctiques i l’antiga Casa de la Misericòrdia.
Completar de manera segura l’arquitectura de l’obrador del taller del ceramista Antoni Tarrés.
Conèixer amb precisió les diferents fases de l’obrador: la construcció de maons, les argiles, objectes ceràmics, adorns per façanes, la ceràmica vidriada i el seu gran talent per la decoració escultòrica en terracota.
En les campanyes d’excavació del taller d’Antoni Tarrés ha sigut possible configurar les diferents àrees funcionals de la terrissa:
Ubicació dels forns per coure les peces.
Basses de decantació per deixar reposar l’argila obtenir-ne diferents qualitats.¡¡
Molins per triturar l’argila d’on sortirà la pasta per fer els productes ceràmics i per moldre els elements minerals que formaren els vidriats de les peces i dipòsits i contenidors on es barrejava la pols d’aquestes minerals amb aigua.
Resta pendent més excavacions d’ubicacions d’altres forns i més dependències que no s’han pogut identificar.
Documentació: Universitat de Barcelona – Camp de pràctiques del grau d’arqueologia – Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I).
Casa-fàbrica Bonaplata: coneguda com El Vapor, l’any 1833 al carrer Tallers al costat de les velles muralles s’inicia el període de la indústria moderna amb maquinària de filar i telers mecànics. Va ser la primera empresa a fer servir la màquina de vapor com a força motriu a Catalunya i a tot l’estat espanyol.
Foto: Wikipedia / Demolició de la muralla – 1855 / Al fons la fàbrica Bonaplata
Amb l’arribada d’aquestes noves tècniques metal·lúrgiques l’agost de 1835, sorgeix un creixent malestar de la situació entorn la classe obrera, la fàbrica va ser assaltada, tirotejada i cremada, durant la bullanga per un grup d’obrers i gent marginada en contra de la mecanització, pel fet que les màquines els prendrien la feina.
Durant els anys 1836 i 37, es van reparar i ampliar les instal·lacions de la fàbrica i és comprar una segona màquina de vapor.
L’any 1855 després de diverses fusions, consorcis i creacions de noves societats, l’empresa catalana “La Maquinista Terrestre i Marítima” adquireix procedent de la liquidació, la societat Bonaplata.
Didàctica del patrimoni cultural /Catalunya m’agrada. cat
Foto: Betevé / Incendi de la fàbrica tèxtil de la família Bonaplata.
Documentació: Catalunya m’agrada.cat – Meet barcelona.cat
Carrer Tallers, núm. 77: dos atemptats en un mateix edifici.
foto: elnacional.cat – El Papus
Estat de l’atac terrorista 20-09-1977 foto: El nacional. cat
L’any 1973 neix i s’instal.la en aquest edifici, El Papus – Revista d’humor crític, agressiu, satíric i neurastènic, arremetia contra el feixismeen un moment de fortes reivindicacions socials. El 20 de setembre de 1977 va patir un atemptat, per part d’un grup d’extrema dreta anomenat triple A, en forma de maletí-bomba, causant la mort del conserge i 17 ferits de diversa gravetat. El silenci de les institucions i la impunitat dels terroristes foren el llegat de la tragèdia. Set anys més tard un altre atemptat, en aquest cas per part de Terra Lliure, fa esclatar un artefacte a les oficines del SOC, sense víctimes.
Documentació: faristol, espai de memòria
El papus – carrer Tallers 77
Plaça Castella:
Sant Pere Nolasc.
L’antic convent dels Pares Paüls de la Congregació de la Missió foren uns terrenys que envoltaven l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc. L’edifici va acollir i canviar la seva funció en distintes ocasions: convent, monestir, hospital militar, baluard, fàbrica, caserna militar, magatzem i presó. Aquest espai avui el coneixem com a plaça Castella.
Finalitzada la Guerra Civil, l’hospital i durant anys, es va fer servir per acollir els presoners rojos que havien resultat ferits en els batallons de treballs forçosos, amb el patètic nom de “Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers”. La Vanguardia del dia 5 de febrer de 1939 comentava així: “Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial”.
El desembre de 1942 l’hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca.
L’espai va ser enderrocat i l’ajuntament franquista el dia 12 d’octubre de 1943 va batejar com a Plaza Castilla.
Documentació: Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
façana casa-fàbrica C/ Tallers, 75 – Valldonzella
Casa modernista Balet i Nadal
Casa modernista Domènec Balet i Nadal, al carrer Tallers, 68 bis de l’any 1906. Planta baixa i tres pisos d’alçada, tres eixos verticals amb balcons individuals semicirculars de forja.
Façanes cases-fàbrica C/ Tallers 76 al 80
Finalitzem la visita a la plaça de la Universitat.
Documentació: Guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / barcelonaentremuralles.com / Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
L’Ajuntament de Barcelona ha promogut el Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de Ciutat Vella per protegir 26 cases-fàbrica del Raval, construïdes a finals del segle XVIII i ben entrat el segle XIX, que incorporaven en un mateix conjunt l’ús productiu i l’habitatge i que explicant la transició del petit taller a la fàbrica de grans dimensions amb l’arribada de la màquina de vapor.
Petita casa-fàbrica del carrer Riereta, 1
Típica casa-fàbrica del Raval
La visita se centrarà en una petita part d’aquestes cases-fàbrica protegides del Raval, dins del districte de Ciutat Vella.
Hi ha censades unes 125 cases-fàbrica entre el barri del Raval i el de la Ribera -barri ple d’història- a llevant del Rec Comtal, al voltant de l’antic pla d’en Llull que englobà, també, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i l’anomenat barri de Santa Maria del Mar, amb la seva monumental església gòtica.
Construïdes en el segle XVIII, es cataloguen com a elements industrials d’interès patrimonials, per així evitar el seu enderroc i conservar la seva tipologia d’edificació que es caracteritza en una sola peça la fàbrica i residència. La seva construcció és d’estil militar, totes elles uniformes i semblant als aquarteraments. Molts d’aquests edificis no van ser protegits, i s’han enderrocat per tosques iniciatives immobiliàries i especulatives.
Edifici del carrer de la Riereta 38 i 38 bis – Casa-fàbrica Gassó – d’aparença a les cases casernes d’estil militar.
La Barcelona emmurallada va buscar un espai fora muralles per donar resposta al creixement industrial, que ens arribà influenciat d’Anglaterra, per l’estampat de teles – les conegudes Indianes – juntament amb el comerç de l’aigua ardent. La zona del Raval, entre el Rec Comtal i el llac d’aigua dolça, un terreny que no estava ocupat massivament i que donava joc a crear una industrialització urbana, amb construccions d’una sola peça la fàbrica i l’habitatge entre hortes, convents i hospitals – Sant Pau del Camp, horta de les Bombes i carrer de les Tàpies on es va projectar els coneguts Camps de les Indianes, amb el creixement de la proto-indústria i la proto-burgesia.
(El terreny que trepitgem avui dia del Raval era zona pantanosa, conegut com el Cagalell -antiga llacuna d’aigua dolça i neta del neolític-, espai entre el carrer Hospital, església de Sant Pau del Camp, avinguda del Paral·lel, la Rambla i a poca distància de la línia de la costa – al costat de l’estàtua de Colon).
El Raval i el Cagalell, han sigut llocs bàsics per entendre, posteriorment, la formació de la Ciutat. (Consulta del mapa de les rieres del neolític – Paleo Barcino – La desapareguda llacuna del Raval: la Vanguardia).
De resultes del Decret de Nova Planta, després de la guerra de Successió, la resistència a la centralització, el procés/increment gradual recaptatori, les tensions socials i culturals, que pertorbaren les economies i la perduda de l’autonomia local, el creixement de les poblacions, la revolució industrial arreu, la demanada i el comerç de teixits – el coto, la llana – el comerç de l’aigua ardent, i les necessitats existents culminaren en moviments regionalistes/nacionalistes encaminats a crear noves iniciatives econòmiques i culturals en diverses parts del país. L’any 1736 és produir un fort creixement de població. L’any 1751 la creació de 34 empreses. El 1784 hi havia més de 80 fàbriques d’Indianes a Barcelona. El procés de blanqueig i assecat era molt llarg i complex que requeria grans espais, perquè les teles eren humitejades i esteses al sol, d’aquí el nom que denominem el “camp o prat d’indianes”.
Xemeneia de la Companyia de Filats de Cotó, Santaló Germans i Cia – Fabricació d’Indianes.
L’estampador d’indianes. Gravat de P.P. Moles i P.P. Montanyà inclòs en un pagaré a la fàbrica d’indianes de Joaquim Espalter i Rosás i Cia. Barcelona 1802 – AHCB.
Aquest moviment va anar en augment fins a l’any 1856, que a conseqüència de l’arribada del vapor és produir un canvi econòmic important. Canvis d’orientació, de reestructuració i d’ubicació de les empreses; situant-les fora de les ciutats i barris habitables. Les fàbriques es construeixen i es traslladen fora de Barcelona, a Sant Martí, Gràcia… amb la creació de les noves Colònies Tèxtils, res a veure amb les cases-fàbrica.
L’any 1832 al carrer Tallers s’instal·la la primera indústria moderna, la fàbrica de vapor dels germans Bonaplata. L’any 1803 ja tenien un negoci d’Indianes a Barcelona mateix, la primera de Catalunya i d’Espanya.
Foto:arquitecturacatalana.cat, d’autor desconegut. Es pot veure el baluard dels Tallers acabat d’enderrocar. Al fons, a la dreta la fàbrica Bonaplata. 1856
S’han protegit, un conjunt d’edificis a partir d’uns estudis detallats del seu valor patrimonial-històric/artístic i amb una tipologia industrial molt característica. Molts dels quals s’han conservat amb gran integritat. Altres, unes 17, s’han protegit parcialment i han sofert importants modificacions, atès el seu estat original. En tots aquests edificis protegits, no si permet construir-hi més metres quadrats de nova edificació, s’han de conservar tots els espais diàfans, es condiciona tot allò que perjudiqui i alteri el valor de l’edifici, i s’estableix que els espais industrials dels interiors dels patis d’illa no es modifiquin, sols és permès la seva conservació i manteniment, no es pot efectuar cap mena d’alteració en els espais diàfans industrials ni en planta baixa dels edificis que comportin alteracions del seu estat original, per preservar el seu valors original i la seva tipologia.
Típic interior del pati/quadra de les cases fàbrica. Foto “La Vanguardia”: La recuperada Can 60.
Tots aquells altres edificis, que hagin d’efectuar modificacions, rehabilitacions, demolicions o altres transformacions, a part dels que estan catalogats, estan subjectes a un estudi previ per protegir-los, per si fossin objecte d’interès com a conjunt patrimonial històric.
Al marge d’aquestes 26 cases-fabrica, l’Ajuntament ha suspès 38 llicències d’edificis a punt de ser enderrocats i s’han efectuat estudi d’altres 64 per si són d’interès històric.
Segons la història a finals del segle XVIII, aquest despertar fabril, Barcelona trobà un espai deshabitat fora muralles ple d’horts i convents…, per acollir la creixent industrialització urbana. En aquest espai tan singular és on comença tanta història, molt abans que el Poble Nou es convertís en el “Manchester Català”.
És al Raval on comença la nostra memòria industrial i obrera, les arrels del nostre progrés social, justament en aquest embrionari activisme sindical i associatiu de Ciutat Vella.
Novecento: el gran fresc italià de Bertolucci
Les que han sobreviscut, ara son patrimoni urbanístic de la ciutat.
Un altre patrimoni que ha heretat la Ciutat ha sigut reconvertir les antigues fàbriques tèxtils en equipaments públics, com Can Batlló o la Fabra i Coats.
Es tracta de prevenir perdudes molt significatives a causa del deteriorament a mans d’especuladors immobiliaris i d’economies submergides. No es tracta de fossilitzar barris sencers sinó de recuperar part de la nostra història carregada de vivències per saber d’on venim, i preservar el valor total del conjunt i poder-ho explicar i entendre-ho.
Casa- fàbrica Mir C/ Om, 10 els balcons estan dividits en dos habitatges, que ens dona idea de les petites dimensions dels pisos.
LaRuta:
El punt de trobada va ser a la plaça de Raquel Meller i la primera visita, al carrer de l’Om, 10 antiga Casa fabrica Mir, d’estil neoclàssic, d’una tipologia arquitectònica que combinava l’ús de l’habitatge- la casa- amb l’ús industrial – la quadra, i un pati quadrat interior on s’organitzaven les activitats productives.
Segimon Mir l’any 1779 construeix una Casa-fàbrica de grans dimensions de 40 metres de façana i de cinc plantes d’alçada, de composició simètrica amb un únic portal central de doble alçada que donava entrada accés a les instal·lacions interiors. Anys més tard – 1832 – s’hi instal.la la foneria de Louis Perrenod, en paral·lel a la fàbrica “El Vapor” del carrer de Tallers. L’any 1850 s’hi instal.la la societat “Barcelonesa de Bronces y otros Metales”.
Xemeneia és l’únic element que queda de l’antiga fàbrica de vapor Santaló -Torrens, situada als jardins de Sant Pau del Camp – carrer de les Tàpies.
L’any 1797 els germans Pere i Joan Santaló fundant la societat destinada a la fabricació i comercialització d’indianes, amb la casa-fàbrica en un dels terrenys de les Hortes inferiors de Sant Pau, que arribarà a ser una de les més importants i de més llarga trajectòria de la ciutat. L’any 1832 es lloga les instal·lacions als germans Pau i Carles Torres, que crearan una fàbrica de teixits, amb la nova tecnologia del Vapor.
Casa-fàbrica Santaló-Torrens, C/ de les Tàpies – carrer de l’Hort de Sant Pau, a tocar de l’antic Monestir – Avui dia aquests antics magatzems i les seves instal·lacions estan destinades al “Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella”.
Casa fabrica Santaló Torrens 1894 – Documentació: barcelonaentremuarlles.com Foto: Gaietà Barraquer i Roviralta.
Casa-fàbrica Nadal, l’any 1782, Antoni Nadal compra uns horts, amb casa i sínia als voltants del monestir de Sant Pau del Camp, abans de l’obertura del carrer de les Tàpies, que limitava entre el carrer Nou i el carreró de les Hortes de Sant Pau. Magatzems de planta baixa i pis de 5200 metres quadrats amb un breu disseny de façana i petites finestres i grans portalades de pedra amb arc rebaixat i ull de bou d’influències de l’Escola d’Enginyers Militars, avui carrer de les Tàpies 3, 5 i 7, i el núm. 6 del mateix carrer amb 50 metres de façana i 22 de profunditat.
El nom del carrer de les Tàpies ve de l’existència d’una tàpia que separava les cases de les hortes de fora muralles.
Casa-fàbrica Nadal – carrer de les Tàpies 3,5 i 7
Indianes Antoni Nadal
L’any 1794, Antoni Nadal comença a edificar al carrer Nou, cases de quatre plantes i tres escales destinades a habitatges de caràcter residencial per operaris i l’edifici del carrer de les Tàpies destinat a magatzems.
Avui el núm. 7 és una residència d’estudiants i caserna de la policia.
Can Ricart: antiga casa-fàbrica de filats de cotó, més tard el 1835 és construir i sol·licitar permís per instal·lar la màquina de vapor i a partir d’aleshores s’amplià la seva activitat al tissatge. Situada entre els carrers de Sant Oleguer, de les Tàpies i de Sant Pau del Raval, conservada parcialment. Avui hi ha el Centre Esportiu Municipal Can Ricart.
CEM Can Ricart
La casa-fàbrica Gassó és un conjunt d’edificis situats al carrer de Sant Pau, 84 i de la Riereta 37 – 37 bis parcialment conservats. De construcció purament d’estil militar.
Casa-fàbrica Gassó
Antoni Bonaventura Gassó i Borrull, important comerciant dedicat a la importació i exportació de mercaderies, va comprar l’any 1898 uns extensos terrenys situats a les antigues hortes de Sant Pau i construir un edifici de planta baixa, entresol i tres pisos a la cantonada dels carrers de Sant Pau i de la Riereta. L’any 1804, Gassó va construir un segon edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau, actual núm. 80.
Durant el bombardeig de la ciutat l’any 1842 dut a terme pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la fàbrica, com d’altres de la zona, queda bastant malmesa.
Casa-fàbrica Valentí – 1798, conjunt de dos edificis situats al carrer de la Riereta, 24 i 24 bis al Raval, l’any 1870 és produir un incendi, i és sol·licitar permís per instal·lar-hi un generador de vapor i la corresponent xemeneia.
Josep Valentí i Martí casat amb Ignàsia Colom i Tarrés, que estava emparentada amb Salvador Bonaplata i Corriol – un dels germans de la pionera empresa Bonaplata del carrer Tallers, famosa per ser la primera fàbrica de vapor de la península – 1832.
L’aparició d’aquesta nova maquinària i malgrat l’oposició de la gent, el barri del Raval es va omplir de vapors, molts es van ubicar en antics convents i cases-fàbrica. S’inicien moviments hostils, forts enfrontaments i protestes fins a provocar l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Els obrers tenien por de perdre la feina. Fou el punt de partida de la revolució industrial a Catalunya.
Casa-fàbrica Tous
Casa Tous
Casa-fàbrica Tous, carrer de la Riereta, 35. L’any 1833 Nicolas Tous i Soler construir la casa-fàbrica de teixits i filats; avui s’ha convertit en un conjunt de lofts de disseny de luxe articulat en concepte d’habitatges de coliving – cinquanta apartaments d’estil industrial novaiorquès – que comparteixen espais comuns en ple Raval de Barcelona.
La Casa-Fàbrica Torruella – Can Seixanta: Construïda entre 1832 i 1833, per Magí Torruella, amb una superfície de 5.500 metres quadrats, l’Ajuntament ha comprat l’antic recinte fabril per preservar el patrimoni industrial i la memòria obrera de la ciutat. Ha projectat la rehabilitació, a través de diversos col·lectius “Salvem Can 60”, Fundació Tot Raval i Sostre Cívic, per poder efectuar equipaments i habitatges públics en règim de cessió d’ús gestionada mitjançant una cooperativa.
Documentació: La Vanguardia.
Can seixanta
Carrer de la Riereta 18, 20 i 22
És exemple de la tipologia de cases-fàbrica que barreja els usos industrials i d’habitatge en un context preindustrial i d’evolució dels models fabrils del teixit industrial urbà dels segles XVIII i XIX. La finalitat de la intervenció de l’administració, és valorar el patrimoni passat de la ciutat aprofitant la seva arquitectura i riquesa patrimonial del conjunt i reestructurar el seu contingut adaptant-lo a les noves necessitats del barri.
El sobrenom de Can 60 bé de la suma dels números que ocupa la fàbrica en el carrer de la Riereta 18, 20 i 22, l’altra teoria és conegut pel desgavell organitzatiu, de descuit i el desordre existent en el procés productiu… es deia que era un total “caos”!!
Foto: Ramón Sales-BCNRO
Can 60
Casa-fàbrica Torruella
foto: El Periódico-pati interior
Salvem el recinte històric fabril de Ciutat Vella Can 60
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora
Casa-fàbrica Lloberas: Francesc Lloberas i Gelpí va obtenir la cessió d’un terreny, on faria construir la casa-fàbrica en els carrers Riereta núm. 13 i de l’Aurora núm. 14 bis del Raval de Barcelona. Edifici catalogat com a bé del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic al districte de Ciutat Vella, també s’incorporen al Patrimoni Industrial del Raval, la casa-fàbrica Balius, carrer de l’Aurora/ Riereta núm. 11 i 11 bis, veïna de la casa-fàbrica Terrés -any 1840 – amb dues d’estil neoclassicista.
Casa-fàbrica Lloberas C/ Riereta, 13
El Sr. Lloberas, l’any 1829, va tenir una primera fàbrica al carrer de la Cera. Amb l’obertura del carrer de la Reina Amàlia construir, l’any 1839, una nova fàbrica de teixits i una segona casa al carrer de les Carretes, que dotaven de l‘habitatge a la fàbrica del carrer de la Reina Amàlia. L’any 1842, obrí un altra fàbrica de filats al carrer Riereta amb el cos de la fàbrica al carrer de l’Aurora.
Avui en dia encara existeix, amb bon estat de conservació, magatzems, tallers i habitatges.
En el núm. 11, bis del carrer de l’Aurora, entre els anys 1978-1983, acollí el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona –CIFB; la seva façana vara ser una de les icones de renovació del barri del Raval. Alguns autors exposats foren Louis Daguerre, Robert Frank, Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Cornell Capa – germà del famós Robert Capa. L’exposició inicial fou inaugurada per Agustí Centelles, conegut fotoperiodista de les més famoses fotografies de la Guerra Civil. Hi ha una placa commemorativa a l’entrada de l’edifici.
Documentació: MACBA
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora núm. 11 – 12 i 12 bis
Casa-fàbrica Domènech: edifici situat al carrer de l’Aurora,12, catalogat com a bé del patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella incorporat al Patrimoni Industrial del Raval com a Fàbriques i Cases Fàbrica. L’any 1841 el fabricant de teixits de cotó Josep Domènech i Farnés construeix edifici d’habitatges de planta i quatre pisos enfront del carrer l’Aurora. A l’interior hi ha dues quadres de doble murs i pilars de càrrega, com a zona industrial.
Casa Dotres i Clavé-C/ R. Amàlia
Part de la façana original que sobresurt de la casa-fàbrica Dotres i Clavé al C/ Reina Amàlia, 41.
Fàbrica Dotres i Clavé: Situada al carrer de Sant Pau, 116. L’any 1833, arran d’una amnistia tornen a Catalunya dos exiliats progressistes perseguits per Ferran VII, Gaspar Dotres i Miquel Clavé. Compren unes hortes de grans dimensions on construeixen el cos principal de la fàbrica amb la façana enfront del Monestir. La façana principal del carrer Sant Pau cantonada amb Reina Amàlia és l’únic que es conserva.
Casa Dotres i Clavé C/ Sant Pau, 116
Sant Pau del Camp: Monestir benedictí romànic molt ben conservat. Els primers documents daten de l’any 977, tot i que en la làpida de la tomba de Guifré II hi ha inscrit la data de l’any 911, a qui s’atribueix la creació del Monestir. En estar fora muralles, va ser atacat moltes vegades. El 985 les tropes d’Almanzor el varen destruir quasi per complet. A partir d’aquesta data és convertir sols en església.
Foto: Viquepèdia – pati interor casa Estruch
Casa Estruch
Casa-fàbrica Estruch: Pere Estruch era propietari d’uns terrenys, amb casa d’habitatges i dues quadres industrials emplaçades al voltant d’un pati central, que serviran de base per la construcció de la nova casa-fàbrica de teixits de cotó. L’any 1846 es construeix una gran parcel·la amb 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de Sant Pau. La casa segueix la tipologia de casa-fàbrica segons els criteris de l’època, la cantonada amb el carrer de Sant Pau farà les funcions d’habitatge pels directius i contramestres i la fàbrica pròpiament dita en el núm. 38 i 38 bis del carrer de la Reina Amàlia.
Anys més tard es construeix la xemeneia per convertir-se amb fàbrica de vapor. Des de l’exterior a través de l’entrada principal de l’edifici la podem veure.
Amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, l’any 2013, queden al descobert restes neolítiques. Els treballs arqueològics realitzats han permès recuperar nombrosos materials ceràmics, que han fet possible localitzar i ampliar molta informació de restes de l’època prehistòrica del neolític i del bronze en ple barri del Raval.
Casa-fàbrica Alabau: catalogada com a bé cultural d’interès local. Francesc Alabau i Forns ric teixidor de seda, propietari d’una fàbrica d’indianes en el núm. 16 i 16 bis del carrer Botella, ajuntar tres cases equipades amb 12 telers, que en fer les reformes pertinents van quedar una sola unitat amb una façana esgrafiada. Actualment està en procés de rehabilitació integral.
Rehabilitació de la casa Alabau Carrer d’en Botella, 16
Casa Ca l’Erasme
La casa-fàbrica Gònima, coneguda popularment com a Ca l’Erasme, (1746-1821). És un edifici senyorial d’estil neoclàssic amb una façana austera i un interior decorat amb valuoses pintures murals mitològiques. Era un conjunt d’edificis de planta baixa entresol i de tres pisos amb 12 escales dedicat a habitatges i a la fabricació de teixits estampats o indianes, del qual sobresurt la casa-palau del propietari, situada al carrer del Carme, 106 catalogada com a bé cultural d’interès local.
Edifici molt afectat pels bombardejos durant la Guerra Civil espanyola; així i tot, es conserva la casa Palau. L’interior es va veure completament modificat per a encabir-hi habitatges de lloguer. Encara es poden veure restes originals de pintures d’estil barroc. S’ha conservat la sala, o saló principal, amb important decoració pictòrica, en el sostre hi ha un fresc amb una escena del carro d’Apol·lo i diversos plafons murals, on s’explica la història de David.
Foto: Meet-barcelona
Casa-fàbrica construïda en horitzontal, amb finestres i balcons molt grans en comparació a la resta d’edificis de l’època, situada enfront de l’església de Sant Llàtzer. Sembla una casa de les futures colònies tèxtils que apareixeran a les riberes dels rius en diverses conques a tot Catalunya.
Casa Ca l’Erasme
Documentació: Guia Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / Ajuntament de Barcelona – Espais recobrats / Betevé / La Vanguardia / barcelonaentremuralles.com / Meet Barcelona / Open House Barcelona / Omnium.cat – fenciutatvella.com / MACBA / museuhistoriaciutat.cat / “les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Quaderns d’Història, Ajuntament de Barcelona.
Fotografies pròpies a excepció de les quals anomeno.
Text: Carlo Goldoni Direcció: Oriol Broggi Treball de text: Ramon Vila
Una producció de: La Perla 29
Oriol Broggi dirigeix aquest “divertimento” lleuger, amb una posta en escena senzilla on la importància del text és primordial, treballat amb gràcia i profunditat i representat per un repartiment d’actors de gran qualitat. Mireia Aixalà, en el paper de Coralina, molt enginyosa i divertida i a destacar també els personatges dels criats.
Coralina, la serventa amorosa, és una invitació a submergir-te en una història fresca i dinàmica que ens arriba de la Venècia del segle XVIII i que avui ens parla amb humanitat i ironia.
Amb Coralina, la serventa amorosa, el Teatre La Biblioteca es converteix amb una festa, un embolic de personatges teatrals però molt reals.
Personalment amb va recordar els arguments d’algunes de les “òperes buffa” de Mozart.
Carlo Goldoni neix a Venècia el 25 febrer de 1707. La seva família era burgesa però amb dificultats econòmiques. El 1733 marxa a Milá on va emprendre la tasca d’escriptor. De tornada a Venècia comença a escriure comèdies. En aquests textos Goldoni defensa un teatre de caràcters per sobre la farsa i la improvisació. Les obres de Goldoni són fresques i predicibles. El dramatug venecià va saber traslladar La Commedia dell’Arte de les places als teatres. Els seus personatges parlen de grans temes: el poder i l’amor.
Una obra molt recomanable, per passar una bona estona i deixar de banda durant dues horetes, les preocupacions del dia a dia.
Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.
Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.
El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.
1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.
2.-Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.
Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.
3.-Park Street Churchdata de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary
El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.
La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.
L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.
4.-Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.
5.-King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.
El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.
6.-Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.
Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.
7.-Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.
El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.
8.-Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.
Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.
Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.
9.-Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston
De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.
10.-Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.
Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.
11.-Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.
El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.
12.-Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.
La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.
Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.
És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.
13.- Old North Churcho Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.
El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.
14.-Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.
Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.
Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:
Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.
15.-Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.
Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.
El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.
16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.
El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.
El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.
Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.
__________________________________________ (1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.
Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.
Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.
Els anglesos creuen aquest país [Itàlia] en eixams, acampen a les hostatgeries, corren per tot arreu a veure-ho tot i no és possible imaginar un llimoner a Itàlia sense una anglesa a sota, olorant les fulles. Heinrich Heine “Quadres de viatge”
En el cas de les dones viatgeres hauriem d’ampliar una mica més la mirada, més enllà del Grand Tour, més que res perquè hi ha casos molt curiosos abans, i perquè el gruix d’aquestes intrèpides es dona al llarg del segle XIX, vinculat directament a la literatura de viatges que tant varen llegir i desprès també conrear, a l’expansió de l’Imperi, i a les grans rutes navals i ferroviàries que s’havien obert.
Egeria.Retrat de El Fayum de manera ilustrativa. Portada del llibre sobre el seu viatge
Sembla que Egèria, aquesta és la grafia normalitzada a dia d’avui, hauria estat la primera viatgera al s. IV, a l’Hispania Romana, i que el seu destí va ser Terra Santa. D’ella sabem que va fer un llarg viatge de tres anys des de la seva Galícia natal fins a Jerusalem. No sabem si fou monja o simplement membre d’una primitiva comunitat religiosa femenina, però la veritat és que el seu llibre Peregrinació a Terra Santa el dedicarà a les seves estimades germanes. Gràcies a aquesta joia, de la qual no se n’han conservat totes les pàgines, podem seguir part del seu periple guiada per les Sagrades Escriptures. El manuscrit està redactat en llatí vulgar, tal com era parlat a l’època, cosa que ha estat de gran utilitat per estudiar la transició del llatí clàssic al tardà. Fins a l’any 1884, l’única referència a aquesta dona apareixia en una carta als monjos del Bierzo. Egèria va haver de ser una dona d’alt bressol, ja que el seu viatge el va fer escortada per soldats i portant salconduits que li van permetre arribar al seu destí en bones condicions. El fet d’estar considerada la primera m’ha agradat que iniciés aquest petit resum.
Ara, fent un salt d’equilibrista, ens situarem ja al Grand Tour, i desprès en citarem algunes de les del XIX.
Com hem vist es tractava d’una experiència eminentment masculina a la qual poques dones hi van tenir accés. La majoria de les que es van aventurar a viatjar fins a destins llunyans, ho van fer acompanyant els seus germans, pares o marits o, fins i tot, un cop haver enviduat i tenir llibertat per perseguir les seves pròpies inquietuds, un fet que veurem que sovinteja.
A mesura que el segle XVIII s’acostava a la fi, les dones van començar a viatjar més, però, sobretot, van començar a oferir-nos els seus particulars punts de vista sobre el gran viatge. Aquestes dones en el seu recorregut italià ens permeten conèixer quines van ser les seves inquietuds, en què es van fixar, a què van dedicar el seu temps lliure i, en definitiva, què va suposar per a elles aquesta autèntica aventura que va ser el Grand Tour.
Atès que el viatge tenia un fort component educatiu, la preparació que se’n feia estava estretament lligada amb el seu gaudi. Molts dels llocs inclosos a l’itinerari no eren fàcilment comprensibles per a algú que no estigués àmpliament versat en la història i la literatura de l’antiga Roma. Encara que les dones aristòcrates de la Gran Bretanya del segle XVIII, van rebre, majoritàriament, una educació àmplia, que incloïa la història i la literatura antigues, així com diversos idiomes, inclòs en llatí, no se n’esperava el mateix grau de coneixement que s’hi buscava. Era la creença general, que una saviesa excessiva, és a dir, l’erudició, restava feminitat a les dones (al mateix temps, presumir d’aquesta mateixa erudició fins a límits excessius, feia els homes efeminats). Per aquest motiu, les dones no solien expressar les seves opinions pel que fa a les antiguitats que es visitaven al llarg del Grand Tour. Si ho feien, solien limitar-se a reflectir opinions més expertes que les seves com ens demostren les paraules de Lady Lyttelton, a finals del segle XVIII
Elles solien preferir les evocacions literàries que inspiraven aquests mateixos llocs i que als homes els suscitaven tants records del passat. D’altra banda, sabem que alguns dels guies antiquaris més erudits de la Roma de finals del segle XVIII van intentar fer les antiguitats més atractives per a les dones, oferint-los, en les visites, detalls que a elles podien resultar-los d’especial interès.
Són molts els aspectes del viatge que els relats de les dones, ja fossin aquestes narracions escrites amb intenció de ser publicades, diaris personals o cartes, reflectien molt millor que els dels homes. Sobre les espatlles requeien els aspectes eminentment socials de l’estada a les ciutats italianes. En lloc de les maratonianes sessions de visites a llocs arqueològics i col·leccions d’antiguitats, bona part del seu temps el destinaven a cultivar les relacions socials amb la noblesa local o a les compres. Són les que ens narren els costums de l’època, la indumentària de l’aristocràcia i la decoració dels seus palaus, alhora que ens ofereixen una visió eloqüent de la condició de les ciutats que visitaven. Aquestes dones de finals del segle XVIII i principis del XIX tendien a utilitzar aquestes observacions com a mètode de comparació de la societat i l’Estat en qüestió, amb la forma de vida a la Gran Bretanya de l’època. Així, la brutícia o la neteja d’una ciutat demostraven el grau de civilització a ulls dels britànics. Moltes són les reflexions d’aquest tipus que es troben als relats de les dones, com el realitzat per Charlotte Eatton, durant la visita al Panteó de Roma, ja al segle XIX.
Lady Lyttelton i Charlotte Eatton
Com és evident es van veure enormement limitades. El primer obstacle de tots va ser el mateix itinerari que per a elles, durant molt de temps, mai va arribar més al sud de Paestum. De fet, el mateix viatge des de Roma a Nàpols ja era una tortura per a moltes dones, a causa del mal estat dels camins i de l’escassetat dels allotjaments. Un altre gran impediment per al gaudi del viatge el constituïa allò que podien veure i allò que no. Moltes de les obres d’art recomanades eren en monestirs als quals elles no tenien accés i moltes altres, directament, els estaven prohibides per la temàtica. Els objectes amb referències sexuals més òbvies solien romandre coberts o en cubicles tancats perquè les dones no estiguessin incòmodes en trobar-se en presència seva. Temes com el de Leda i el cigne no eren gens adequats per a les dames. Tampoc no es considerava apropiada per a elles la contemplació de nus masculins, encara que els femenins no semblaven provocar cap mena de preocupació en el públic femení, ni en el masculí. Malgrat totes les restriccions i tots els formalismes, a mesura que el segle XVIII avançava, cada cop més dones van poder gaudir del Grand Tour i, amb això, oferir-nos una perspectiva molt més enriquidora de la multiplicitat d’aspectes i experiències del viatge.
Quan hem parlat en general del Grand Tour, hem dit que alguns quan tornaven, passaven per Paris. Doncs bé, la dona anglesa que també ho feia, es considerava molt per sobre de les frivolitats de la francesa i s’interessava per temes molt més apassionants. La seva forma de vestir, molt més pràctica des de feia anys, (recordem que els britànics no van abandonar el camp, fet pel qual tenien dues classes d’indumentària), li facilitava fer activitats amb comoditat i, lliure de prejudicis, es va començar a preparar a fons. Tant en el gènere epistolar com en el de viatges va arribar a ser insuperable, ja que aportava frescor, sensibilitat, detalls, pinzellades de la realitat que mai no havien captat els viatgers masculins, i tot això amanit amb un sentit finíssim de l’humor.
Per completar el quadre de la participació femenina al Grand Tour, només restaria al·ludir a les pintores que es van especialitzar a retratar els viatgers, com Rosalba Carriera i Angelika Kauffmann, o aquelles anònimes dames cultivades que van rebre als seus salons els viatgers de pas per París, Viena, Weimar o Madrid.
I no podem obviar una de les millors escriptores de l’època, Madame de Staël. I no només per l’ingent obra literària, sinó, i també molt important pel que va significar, la política, i obviament per la dels viatges que va fer. Una dona que es va rodejar dels intel·lectuals i polítics del moment. Els seus “salons” eren tertúlies que marcarien importants decisions en els ambients del poder.
Staël amb la seva filla Albertine el 1801
Pero en voldria esmentar algunes molt oblidades, que he descobert buscant molt i anat de referència en referència. Per exemple, Ida Pfeiffer. No és anglesa és una austríaca d’aquelles que la viudedat li va donar ales. Però quines ales, la van portar fins a l’Índia des de Jerusalem, Egipte, i es clar, Roma.
Maria Sibylla Merian que li deien la dama de les papallones, alemanya, però el cert és que va ser la primera entomòloga femenina i una extraordinària il·lustradora. Separada del marit i desprès de molts estudis sobre la metamorfosi de les papallones, marxa amb la seva filla a Surinam, on va poder veure als esclaus portats des de Guinea, i els efectes del colonialisme, fets que la varen preocupar molt.
Ida Pfeiffer i Maria Sibylla Merian
El Grand Tour, com a tal, acabaria cap a 1825, quan va aparèixer el transport a vapor, que el va fer més barat, segur i accessible, encara que la joventut més cultivada i privilegiada ho va seguir duent a terme al llarg del segle XIX, cosa que va impulsar i va afavorir enormement la formació i educació de les dones en general i de les britàniques en particular. El segle XIX va “normalitzar” el viatge femení, dins dels paràmetres d’aquell moment, però de ben segur que totes les noves viatgeres, naturalistes, etc. van trobar els camins no tan costeruts.
Seguint amb el que vaig opinar sobre l’educació de les elits, resumirem què va representar el Grand Tour que van començar a fer aquestes des d’Anglaterra, als inicis del s. XVIII.
Sovint es parla d’aquest fenòmen cultural com l’inici del turisme, i fins i tot més col·loquialment dels primers Erasmus, evidentment no entés con ho vivim ara, però sí que hi confluien dues premises: la necessitat de conèixer els altres, i la convicció que això era educatiu, que era un pas per arribar a la maduresa i al que aquesta exigeix. Com tots sabem la Il·lustració va dedicar esforços a l’educació de les seves elits. Educació no només eren unes normes de convivència, sinó acumular sabers, de tot tipus humanístic i científic. I sobretot entendre el passat, allò que aquest té de portador de valors, bons i dolents, per rescatar-los o foragitar-los.
Antecedents
El 1670 es va publicar per primera vegada El viatge a Itàlia, obra pòstuma de Richard Lassels. Aquest sacerdot catòlic, que havia viatjat per Europa i havia treballat com a tutor per a la noblesa anglesa, va escriure al seu llibre que tots els joves de l’aristocràcia haurien de fer un “grand tour”, és a dir, un viatge pel Vell Continent per conèixer altres països, entrar en contacte amb les grans cultures del passat i, en general, convertir-se en allò que anomenariem “gent de món”. La noblesa britànica va prendre bona nota de la recomanació i així el Grand Tour es va convertir en una etapa gairebé obligada de formació per als fills, i més endavant també algunes filles, de la noblesa i l’alta burgesia. Generalment es realitzava en acabar els estudis i abans d’entrar oficialment a la societat dels adults amb les obligacions que aquesta comportava, entre d’altres el matrimoni. Per això, des del punt de vista dels seus protagonistes, el Grand Tour també representava la seva última oportunitat de gaudir, amb la deguda moderació, de les llibertats de la joventut.
Per entendre aquest fenomen cultural ens hem de situar a l’Europa especialment del XVIII, amb una Gran Bretanya triomfadora a la Guerra dels Set Anys, una Europa turbulenta i una Itàlia extremament dividida i plena d’intrigues palatines. A Anglaterra l’aristocràcia veu com el seu prestigi decau alhora que augmenta el poder de la burgesia, a causa del canvi de propietat de la terra. Aquesta redistribució del poder econòmic va afectar el perfil de l’estudiant, que va créixer en nombre i diversitat.
A diferència d’altres països europeus, els règims absolutistes dels quals deixaven a l’aristocràcia un escàs marge de maniobra, a la Gran Bretanya del segle XVIII, els nobles exercien un paper rellevant en la política i la diplomàcia.
Després d’un llarg període de convulsions, el país s’havia establert com a monarquia parlamentària i gaudia d’estabilitat política i religiosa. Travessava, a més, una etapa de gran prosperitat, resultat de l’aplicació de noves tècniques de cultiu, l’inici de la industrialització i, sobretot, el desenvolupament del comerç, impulsat pel poder naval. En aquest context, els gentlemen consideraven que un dels seus deures era vetllar pel bon funcionament de la cosa pública, per això participarien activament en política. La imparable expansió colonial els va brindar una oportunitat encara més gran. El govern necessitava alts funcionaris per portar les regnes de l’Imperi, i qui millor que els membres de la noblesa per assumir aquesta responsabilitat. La idea de viatjar es va veure impulsada pel corrent empirista, que propugnava que l’origen del coneixement és l’experiència. Al seuAssaig sobre l’enteniment humà, del 1689, l’anglès John Locke, pare de l’empirisme i del liberalisme, sostenia que les idees arriben a l’home exclusivament a través dels seus sentits i dels estímuls físics a què s’exposa. Des d’aquest punt de vista, el viatge esdevenia un element indispensable per a qui desitjava desenvolupar la seva ment i millorar el coneixement del món.
Primera edició del llibre de Richard Lassels
Primera edició del llibre de John Locke
Primera edició del llibre de Francis Bacon
De fet, el filòsof Francis Bacon havia publicat el 1597 un assaig titulat “Of Travel” en què exposava un decàleg de motivacions que tot viatger havia de tenir en compte. Entre elles destacaven l’experiència que ajudaria a afrontar amb èxit la vida política futura o madurar i convertir-se en adult. A més, aconsellava visitar les ciutats, però no romandre-hi gaire temps, així com crear-se un cercle d’amics que li servirien com a futurs contactes.
D’altra banda, la Geografia era la ciència de moda a Gran Bretanya al segle XVIII, fet que va provocar l’èxit de les publicacions de viatges. Es feien gran viatges navals d’interès polític i científic. Alguns governs van subvencionar molts viatges, arribant a la banalització del Grand Tour. S’estandarditzaren els itineraris, el temps i les destinacions. Va aparèixer el Petit Tour, amb preus més assequibles, i es va crear el primer “paquet turístic” de la història, que comprenia París, Brussel·les i Amsterdam
El viatge
Joves estudiants, aristòcrates o acabalats, artistes o científics britànics del segle XVIII, i ben entrat el segle XIX, es llançaven a un viatge, que podia durar mesos o anys. Uns ho feien amb la intenció de completar la seva educació, d’altres buscant el coneixement i l’aventura.
Als estudiants acabats de sortir d’Oxford, Cambridge… els escortava un clergue, un militar retirat, un conegut de la família que feia de conseller, administrador, educador i guaita. Quaderns de viatge per anotar les seves experiències i aprenentatge, llibres didàctics, peces de roba per a totes les ocasions, llençols i tovalloles, el cofre de ferro on guardar els diners i salconduits, i alguna petita arma, per si de cas, omplien els seus baguls.
Molts artistes es van unir a aquest ritual, plasmant les seves anècdotes viatgeres als seus escrits. Aquest va ser el cas del matrimoni de Percy i Mary Shelley i del poeta John Keats, que va buscar en el clima i la bellesa romana una cura per a la seva tuberculosi. L’edifici on va viure i va morir el jove poeta, al número 26 dels esglaons de la Plaça d’Espanya, avui alberga un museu en honor als poetes anglesos romàntics. I no oblidar-nos de Lord Byron, el més intrèpid de tots.
La casa-museu a Roma dels Shelley i Keats, Piazza di Spagna
Generalment es considerava obligada una estada a París, que fins i tot desprès de la Revolució Francesa era el referent de l’aristocràcia europea, i en alguna ciutat del nord d’Itàlia com Torí, Milà o Venècia; encara que allò habitual, si el pressupost ho permetia, era prosseguir el viatge cap al sud passant per Florència i Roma. Aquest recorregut va passar per molts canvis segons l’època, els esdeveniments històrics, les tendències o les oportunitats que oferís una destinació concreta. Així, per exemple, al segle XVIII la puixança de Prússia va augmentar l’interès per estendre el viatge a les zones de cultura germàniques, quan anteriorment el món mediterrani era el centre d’atenció; o després del descobriment de Pompeia i Herculà, entre 1709-1748, la visita a les ruïnes es va convertir en la parada final de molts viatgers, alguns dels quals acabaven el Grand Tour amb una ascensió al Vesuvi. Fins i tot la mera presència d’un personatge de renom en un lloc determinat podia influir en l’itinerari, com va passar durant l’exili de Voltaire a Suïssa o després de la mort de Lord Byron a Grècia.
Les ruïnes de Pompeia amb el Vesubi al fons
Influïts per la literatura novel·lesca de Laurence Sterne a Viatge Sentimental, el Viatge a Itàlia de Goethe i pel pare de l’arqueologia i la història de l’art, Joham Joachim Winckelmann, els futurs dirigents de l’imperi britànic trobaven a Itàlia, especialment a Roma, el compendi de les seves ambicions culturals només de passejar per aquests carrers on les ruïnes, el Renaixement, el Barroc i la vida quotidiana convivien de manera genuïna.
I precisament per això, les famílies de bé no estaven disposades a enviar els seus fills sols a un viatge que, juntament amb l’oportunitat d’una gran formació cultural, era vista també com un camí fàcil cap a la perversió. Es tractava, al capdavall, de joves educats en una societat molt rígida i moralista, que “posats en llibertat” podien dilapidar el pressupost del viatge amb festes, cortesanes, jocs d’atzar i altres tipus de diversió que podien tacar el bon nom de la família o fins i tot posar-ne en perill la seguretat.
Per aquest motiu, i com ja hem dit, els que partien cap al Grand Tour ho feien acompanyats d’una persona de confiança absoluta. Era desitjable que es tractés d’algú de mitjana edat, que hagués fet ell mateix el viatge en el seu moment i que pogués refrenar tant les temeritats del seu protegit com solucionar de manera discreta els eventuals problemes que sorgissin. Sovint també acompanyava el viatger, en qualitat de company, algú d’una edat similar a la seva i sempre del mateix sexe, que estigués al costat on el seu tutor, per correcció, discreció o fingida ignorància, no hi pogués ser: per exemple, a les més que habituals visites a les cortesanes.
Les cartes de recomanació per als artistes eren imprescindibles. D’aquesta manera, al jove li era més fàcil entrar a la societat italiana i aprendre de primera mà els secrets de l’art. Fins i tot n’hi havia que encarregaven a aquests artistes els seus retrats amb un fons de ruïnes, monuments… que testimoniessin la seva estada italiana. Un centre de reunió per a aquells primers touristes va ser el Cafè Greco de la Via Di Condotti, que durant els seus 250 anys ha servit cafè a personatges de la categoria de Casanova, Andersen, que vivia al pis de dalt, Goethe, Stendhal i tants altres.
Un cop a Itàlia, (procedents de Dover i havent passat probablement per Calais, Reims, Besançon i Ginebra hi entraven pels Alps o feien la ruta també des de Calais cap a Lio, Avignó, Niça i Gènova), començava el veritable pelegrinatge intel·lectual per l’antiguitat clàssica.
Primeres edicions del llibres de Sterne, Goethe, Stendhal
Els llocs, les ciutats
Així doncs, Itàlia, o millor dit, la multitud d’estats que la conformaven abans de la unificació, va ser sempre l’escollida per la varietat d’oportunitats que oferia: contacte amb les grans civilitzacions de l’antiguitat, una riquesa artística enorme i algunes de les corts més elegants d’Europa; cal no oblidar que, a més de la formació cultural, se suposava que el Grand Tour havia de ser una instrucció en els costums de l’alta societat. Si Milà i Torí eren els referents quant a refinament, Venècia era l’exemple de la grandesa ostentosa. Florència el bressol del Renaixement i Roma de l’antiga civilització. I el més important, Itàlia era tot allò oposat a la rígida Anglaterra d’aquella època, un veritable xoc cultural per als joves de l’alta societat, un destí “exòtic”, sobretot si parlem de Nàpols. Això també portava una certa càrrega de superioritat moral per part de l’aristocràcia anglesa, que en general veia l’Europa mediterrània com una terra del passat, rural, endarrerida i llibertina.
El bressol del Renaixement, Florència, constituïa el primer destí important. Els intel·lectuals del segle XVIII, admiradors dels clàssics, consideraven que l’art renaixentista feia una interpretació “moderna” del classicisme, i per això li atorgaven un gran valor, a diferència del que passava amb el Gòtic o el Romànic, que menyspreaven. L’estada a la capital toscana se centrava en l’estudi de l’art, il·lustrat amb la contemplació de les obres mestres de la pintura, l ‘escultura i l’arquitectura que omplien tota la ciutat. A partir de la seva obertura al públic el 1769, la Galeria dels Uffizi es va convertir en cita obligada per a tot visitant culte. Segons la Unesco, a Florència es dóna la concentració d’art de fama internacional més gran del món. Més d’un component del Grand Tour va patir o assaborir la síndrome que va posar de moda Stendhal al seu llibre Roma, Nàpols i Florència, del 1817, mentre contemplava la basílica de la Santa Crocce, o quan la bellesa fa mal, després de l’acumulació del gaudi artístic que Florència comporta.
Florència, Piazza della Signoria, al segle XVIII, amb els Uffizzi al fons
Siena, de la terra de la qual s’extreu l’homònim pigment ocre utilitzat en la pintura artística des de temps immemorials, també era una destinació obligada per a aquella expedició a la recerca de l’art. Molts feien coincidir la seva visita amb la llegendària carrera de cavalls del Palio.
Festa del Palio a Siena
Però entre Florència i Siena, en plena exhuberància toscana, s’alcen les torres de San Gimignano, l’enclavament etrusc, parada i fonda perfectes en el pelegrinatge cap a Roma, on es va allotjar Dante Alighieri el 1300 per questions polítiques i diplomàtiques, i va ser meta ineludible per al Grand Tour. Encara es veuen a la llunyania 15 de les 72 torres, pioneres dels gratacels, que construïdes per famílies adinerades al segle XIII, competien en altura com a símbol de poder. Tota la Toscana estava dins la ruta.
San Gimignano, Toscana
Venècia, la cirereta del pelegrinatge britànic que buscava perdre’s entre els seus canals admirant aquesta enorme mansalva d’estils arquitectònics que descriu John Ruskin al seu llibre Pedres de Venècia del 1853. Contemplar les obres de Tizià, Tintoretto, Veronese i adquirir algun vedute sobre les vistes urbanes del Canaletto, tan admirat pels components del Grand Tour que van aconseguir traslladar-lo el 1746 a la Gran Bretanya on es va establir durant nou anys. Tot i haver perdut el seu caràcter de potència marítima i mercantil i trobar-se en plena decadència, la Ciutat dels Canals seguia sent una cruïlla entre Orient i Occident, cosa que li atorgava un cert exotisme. Era també un centre artístic de primer ordre on florien la pintura, les arts decoratives i la música. Però el que més atreia de Venècia era la magnificència de les seves celebracions, civils o religioses, que tenien el seu apogeu en el període del Carnaval, que es prolongava durant més de dos mesos.
Preparació per les passejades del Carnaval, Venècia
Verona, la ciutat de l’amor va ser immortalitzada per Shakespeare gràcies a l’amor impossible de Julieta Capuleto i Romeo Montesco, una obra que ell va recollir i engrandir. La jove aristocràcia anglesa viatjava a la ciutat atreta pel sonat romanç. Altre cop John Ruskin, en el seu llibre Verona i altres lectures (1857), parla de la ciutat del Vèneto com el seu lloc preferit a Itàlia, aconsellant als seus amics i lectors dedicar-hi temps i afecte.
El balcó de Giulietta Capuleto, Verona
Milà, la moderna on il·lustres, assidus al cafès literaris com el Giacomo i fundadors de l’influent periòdic II Caffè, com Giuseppe Verdi i molts altres, van viure i van crear a Milà, la ciutat hospitalària i de mentalitat oberta del segle XVIII. En aquesta ciutat es van forjar els primers focus del nacionalisme italià i, encara que més tard Florència i després Roma van ser les capitals del nou estat, Milà sempre ha estat considerada la capital econòmica d’Itàlia i capital mundial de la moda. Els anglosaxons la visitaven per estar a l’última, especialment pel que fa al bon vestir.
El Duomo de Milà al segle XVIII
Després d’una llarga i de vegades penosa i freda travessia pels Alps, apareixia Torí, i amb ella la calidesa i el sol d’Itàlia que tant anhelaven veure. Àmplies avingudes, cafès, vida de carrer. Allí aprendrien a ballar, a vestir, a viure en societat, a comportar-se com un gentlemen. L’opera a Il NuovoTeatro Reggioseria un al·licient més, esperant-los a l’altra banda dels Alps. Els cafès eren i segueixen sent l’artèria vital de Torí, que es regeix per aquests deliciosos llocs situats entre les moltes arcades de la ciutat, on se serveix el mateix l’apericena(aperitiu i sopar) que s’assaboreix un Bicerin, la beguda tradicional típica de Torí, a base de cafè, xocolata i crema.
Representació d’una òpera barroca a Torí, segle XVIII
Una visita ineludible per als joves amb aspiracions artístiques era Roma, seguint el criteri segons el qual calia observar, descobrir, viure… En altres paraules, la ciutat que va donar origen a tanta bellesa suposava el cim de l’educació erudita. El pintor Joshua Reynolds ho resumeix molt bé en el seu llibre de 1778 Quinze Discursos: “Rafael no va estudiar en una Acadèmia, sinó a tot Roma. Les obres de Miquel Àngel, especialment, van ser la seva millor escola”.
Els vestigis de l’Imperi romà, com el Colosseu, el Panteó o els fòrums, fascinaven els nouvinguts. Era el clímax del viatge. Poder ser-hi, observar-los, fins i tot tocar-los, era una experiència excepcional. Com que Roma i l’Antiguitat clàssica s’havien convertit en el model a imitar, la Ciutat Eterna atreia també artistes i estudiants d’art de tot Europa que anaven per aprendre dels mestres. La barreja resultant imprimia els forts contrastos que exhibia la ciutat: al costat de les ruïnes clàssiques i els esplèndids palaus i places hi havia carrers sense pavimentar i un estat d’abandó que sorprenia els visitants. No oblidem que el concepte de Patrimoni cultural és més modern, de finals del XIX, i que no es concreta fins desprès de la 2a Guerra Mundial.
En Panteó de Roma al segle XVIII
La visita a Nàpols era cosmopolita i divertida. La ciutat més gran d’Itàlia d’aquell moment dividida en estats, la Nàpols de la reialesa, bella i florent, a l’empara o desemparament del Vesuvi. Tant, que el gran regal per a aquells que recorrien la península itàlica com a part de la seva formació era Nàpols. Allí, el seu tutor s’evaporava per deixar al pupil gaudir de la seva llibertat. Com hem dit, el descobriment recent, a mitjans del XVIII, de Pompeia i Herculà, les ciutats enterrades per l’erupció del Vesuvi el 79 dC, i les excavacions fomentades per Carles III d’Espanya, van ser motiu de peregrinació per als components del Grand Tour que van tornar a casa amb els baguls plens de frescos, mosaics i pedres amb què omplir els antiquaris londinencs i les prestatgeries privades.
Mercat a Nàpols al segle XVIII
El Col·leccionisme
Una part essencial del Grand Tour era el col·leccionisme de souvenirs, que podien anar des de retrats a peces d’art antic, i això significava carregar un equipatge que anava en augment a mesura que el viatge avançava. Hi havia artistes especialitzats en el que avui anomenaríem postals, com Giambattista Piranesi o Giovanni Paolo Panini, i els més rics es podien permetre adquirir fins i tot una pintura de Canaletto, del que diuen que es va inventar Venècia; aquests pintors, anomenats vedutisti, feien autèntiques fortunes venent estampes de les ciutats als turistes del nord. Altres personatges, poc escrupolosos, venien peces antigues que freqüentment eren falsificacions. Es va donar un fervor generalitzat per adquirir objectes d’art antic i obres d’art del moment, que va provocar un enorme tràfic, sobretot entre Itàlia i Anglaterra durant el segle XVIII i part del XIX. S’estava desenvolupant la primera indústria del souvenir i professions com restaurador o escultor van adquirir importància. En analitzar els objectes que s’adquirien durant el viatge, com ara llibres, dibuixos, estampes, pintures, escultures, plànols o antiguitats de qualsevol tipus, s’arriba a la conclusió que hi havia dues raons fonamentals a l’hora d’obtenir-los. La primera, la utilitat, mitjançant elements que ajuden els viatgers a visitar la ciutat, com ara plànols o guies; i la segona, els recordatoris, que podien ser des de gravats o vista de ciutats fins a objectes d’allò més peculiars. Pel que fa a les antiguitats, observant els permisos d’exportació d’obres i d’excavació podem veure clarament com el nombre de sol·licituds que s’acceptaven des de la Gran Bretanya supera amb escreix la resta de països. Roma, a partir de la meitat del Settecento, es convertia en una aglomeració de turistes, comerciants i antiquaris. Un aspecte gens menyspreable del viatge il·lustrat per Europa era la possibilitat d’adquirir i col·leccionar objectes procedents de les excavacions. Tot i que el Gran Tour va ser un fenomen restringit, la condició privilegiada dels que el realitzaven va fer que exercìs una influència molt significativa en els gustos artístics i literaris d’Anglaterra. Els bustos i les escultures de marbre de l’època romana, així com els bronzes, les medalles i altres objectes antics, causaven furor entre els viatgers del Gran Tour, que tornaven carregatsla. La seva exhibició a les biblioteques. A Itàlia es creen dues grans biblioteques nacionals: la Biblioteca de Florència i la Braidense de Milà, múltiples salons on la Reina Cristina de Suècia i la princesa Colonna, Marie Anne Mancini, van rivalitzar com a amfitriones de salons a la Roma del segle XVII i al XVIII, o Aurora Sanseverino va rebre pensadors, poetes, artistes i músics a Nàpols, convertint-se en una figura central de la Itàlia barroca. O una visita jardins italians constituïa un símbol de riquesa i estatus. No tots podien permetre comprar escultures originals, per la qual cosa no va trigar a desenvolupar-se la producció de còpies en marbre a escala natural o reduïda. Aquestes còpies van passar a augmentar els museus privats d’Anglaterra. Per exemple, se sap que, el 1719, Richard Boyle, comte de Burlington, va tornar a Londres del seu viatge a Itàlia amb 878 peces artístiques al seu equipatge. Boyle es convertiria en un excel·lent arquitecte, una cosa excepcional per a un noble anglès, i va ser qui va introduir a Anglaterra l’estil pal·ladià, que tant influiria en el neoclassicisme britànic. En una època en què la fotografia encara no existia, la pintura, en concret, les vistes de paisatges i ruïnes, així com els retrats dels participants del Gran Tour en algun dels llocs visitats, es va convertir també en objecte de col·lecció i prestigi.
Representacions de viatgers comprant antiguitats
Jardins Villa d’Este, Roma – Planol de la Villa La Rotonda de Palladio –
Richard Boyle – Quadre de viatger amb alguna de les compres
Altres llocs
La capital francesa era el cor de l’Europa elegant i sofisticada. Si a Itàlia els joves s’havien dedicat primordialment a estudiar l’art i la història, a París el que prevalia era la vida social. Els afortunats que disposaven de les cartes de presentació adequades tenien l’oportunitat d’accedir a l’alta societat francesa i participar-hi. Tot i que la diversió formava part de l’experiència, l’objectiu era, com a la resta del Gran Tour, de caràcter pedagògic: els joves britànics havien d’aprendre a comportar-se en societat amb desimboltura i refinament. A les classes de ball, esgrima o equitació els succeïen les representacions al teatre i a l’òpera, i les vetllades als distingits i cosmopolites salons de París, on es degustaven menjars exquisits i es conversava de temes mundans.
Finalitzada l’etapa parisenca, de diverses setmanes o mesos, només quedava seguir fins a Ostende i embarcar de tornada a Anglaterra. El Gran Tour permetia innombrables variacions. De vegades, el recorregut es completava amb estades als Països Baixos i als territoris de cultura germànica: Viena i Innsbruck, Berlín i Potsdam o Dresden eren destinacions freqüents. Alguns joves, a més, ampliaven els seus estudis a prestigioses universitats alemanyes, com les de Leipzig, Munic o Heidelberg. Altres arribaven fins a Sicília, on visitaven les magnífiques restes arqueològiques gregues, i uns quants, els més aventurers, el cas del Lord Byron, (recordar que Agrigento va fascinar Goethe), s’atrevien a viatjar fins a Grècia, país d’excepcional interès, però considerat de risc, ja que aleshores es trobava en poder de l’Imperi otomà.
Espanya estava pràcticament exclosa dels itineraris del Gran Tour. Als ulls dels anglesos, es tractava d’un país pobre, sumit en una profunda decadència i habitat per gent ignorant i supersticiosa. Des del punt de vista cultural, oferia poc o cap interès. Cal no oblidar que Espanya constituïa la quinta essència del Barroc, moviment poc valorat pel neoclassicisme imperant en aquell moment. A més, ho consideraven un territori ple de dificultats per al viatger: pèssimes infraestructures de comunicació, posades velles i brutes o menjar poc recomanable. Tot i així podem citar uns quants llibres. No va ser fins al segle XIX quan Espanya es va convertir en destí, gràcies als viatgers romàntics, àvids d’exotisme i aventura.
Una visió romàntica del sud d’Itàlia
L’Agrigento que va fascinar Goethe
Literatura de viatges
Així veiem que una altra de les conseqüències d’aquest fenomen social va ser la creació de la literatura de viatges i de novel·les, la trama de les quals es desenvolupava en alguna d’aquestes expedicions. La importància que la literatura de viatges va adquirir al segle XVIII confirma la importancia que aquestes obres van tenir en la faceta instructiva de la societat del moment. Adoptant la premissa de «viatjar per saber», el viatge es va convertir no només en un exercici de formació individual, sinó en un instrument de formació i informació de primera magnitud. Governs, institucions i individus van fer dels viatges unes de les fonts d’informació més importants. Expedicions que van ser portades aviat a la impremta, completant el caràcter pedagògic i didàctic de les mateixes, en anar acompanyades de gravats de llocs, homes i costums mai fins ara conegudes. Amb aquesta finalitat, si ens instruïm per instruir, recorrem algunes de les obres emblemàtiques de la literatura de viatges de la Il·lustració
Molts autors parlaven d’Itàlia, molts i els seus escrits arribaven als futur viatgers. Com el ja citat John Ruskin. El cirurgià i escriptor escocès Tobias Smollett va presentar el 1766 als anglesos la regió de Ligúria als seus Quaderns de viatge per França i Itàlia.
Allà embarcaven alguns dels joves aristòcrates de tornada a casa, portant calaixos plens de sedes, marbres, llibres i obres d’art. Livorno que gaudia de fama per ser una urbs cosmopolita on diverses comunitats convivien pacíficament, es va convertir en el punt preferit d’arribada dels viatgers americans.
Els futurs viatgers compraven aquests llibres abans de marxar i contribuïen a la seva creació a la tornada. A més, en molts casos, amb la necessitat de plasmar les seves aventures a l’estranger escrivien les seves memòries, ajudant els futurs historiadors a conèixer una mica millor la realitat del moment i com es veien entre ells els nadius de diferents països
John Ruskin, Tobias Smollet, Joshua Reynolds
En tornar al seu país, enriquits amb el bagatge material i cultural acumulat, s’esperava que els joves aportessin la seva experiència a la societat menys afortunada. Molts van escriure quaderns de viatge amb les seves impressions, que alhora inspirarien i ajudarien futurs viatgers, però que també reforçaven els tòpics sobre el que un podia esperar trobar-se a cada país. Cal destacar que, quan la tradició es va estendre també a les filles de l’aristocràcia i la burgesia, moltes van trobar al Grand Tour una de les poques oportunitats per conèixer món i escriure-hi: una d’elles, Mary Shelley, va concebre la magnífica novel·la Frankenstein en el curs d’una estada plujosa a Suïssa.
Livorno des d’on partien cap a Anglaterra, i on arribaven els primers turistes americans
Evolució i canvis
A cavall entre els segles XVIII i XIX, la Gran Bretanya va viure un període de fort creixement, empesa per la Revolució Industrial. Va sorgir una burgesia acomodada que desitjava emular l’aristocràcia en molts aspectes, entre ells, la possibilitat de viatjar a l’estranger. Paral·lelament, el ferrocarril i les línies marítimes regulars van reduir el cost dels viatges, alhora que van incrementar-ne la seguretat. Els desplaçaments llargs i incòmodes van quedar enrere, i ja no calia disposar de mesos o anys per visitar altres països. D’aquesta manera, la nova burgesia industrial s’unia a l’aristocràcia al Gran Tour, al qual per primera vegada tenien accés també les dones. Aquesta popularització seria la fi del Gran Tour com a tal. Els viatges del segle XIX van perdre tot allò que feia del Gran Tour una experiència única: la seva finalitat formativa, les estades de diversos mesos que permetien entrar en contacte amb la societat europea i el fet que fos privilegi d’una elit. El pas al viatge romàntic va esdevenir diferent. La visita a nous llocs ja no cercava tant la formació com el gaudi dels sentits. La preocupació principal del viatger era ara contemplar paisatges, llocs històrics i monuments. Així va ser com es va gestar l’experiència turística tal com es coneix avui dia.
El desenvolupament del ferrocarril de vapor a principis del segle XIX va tenir un impacte directe a la manera d’entendre el Grand Tour. D’una banda, va fer més assequibles i ràpids els viatges, estenent els horitzons fins a destinacions que típicament no havien format part del recorregut com Rússia, Turquia i Espanya. Però precisament, la facilitat més gran per viatjar va fer disminuir el prestigi social del Grand Tour. El costum es va traslladar llavors als rics nord-americans, que malgrat el desenvolupament econòmic del seu país no tenien una llarga tradició cultural que havien de buscar a Europa.
En perspectiva, no és exagerat dir que els viatgers del Grand Tour van inventar moltes facetes del turisme modern com ara els viatges d’estudis, la passió pels souvenirs o l’intercanvi cultural; fins i tot els paquets a preu tancat, que no només evitaven que l’aventura sortís del pressupost sinó que també permetien als pares controlar millor en què es gastaven els fills els diners del seu “viatge de formació”.El Gran Tour va ser un fenomen precursor del turisme, però no el seu origen directe. Seria el viatge de plaer romàntic el que realment conduís a la consolidació del turisme modern, tot i que caldria esperar un altre segle per assistir al naixement del turisme de masses.
Un descobriment descomunal. Benedetta Craveri, (*) descomunal perquè la seva especialització en la societat aristocràtica del Grand Siècle francès fa que els seus llibres siguin també una lliçó d’història formidable. Força traduïda al castellà, Siruela ens apropa la seva obra amb la convicció que demostren les bones editorials en allò que aposten.
En dic assignatura pendent en general, ara que tothom creu que sap de tot, els tertulians d’ofici parlen del que no saben, les xarxes socials només “bavardejen” i a molts els costa expressar amb certa claredat una idea; en qualsevol cas, per a qui segur està encara pendent només d’aprovar és per certes elits polítiques, econòmiques, sindicals, el periodisme amb presses i un llarg etc….
Les dames franceses del Barroc i la Il·lustració. Sense por podem dir que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades als seus gineceus, però van transformar la seva debilitat en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o moltes altres, la debilitat femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes.
Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, als sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va cultivar un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d´aquesta societat mundana va ser l´art de la conversa. En principi, la xerrada no era sinó un joc destinat al plaer i la distracció. Però es va començar a sotmetre a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions dels altres. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tan important com l’origen nobiliari. La conversa igualava.
Aquelles dones van ser protagonistes d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que els negava l’exterior. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un nou ideal de sociabilitat fonamentat en el poder, no de la força, sinó de la paraula.
El llibre és més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de la mà de la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, trufat de veus i anècdotes, de retrats i descripcions d’ambients. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint-se en l’embrió de la societat civil i en el germen de l’opinió pública. Escriu amb una deliciosa amenitat, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa. Sense necessitat de recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones prenen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat eclipsada.
No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van embellir. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir.
(*) Recomano la lectura dels dos articles disponibles a l’enllaç sobre l’autora
A aquest enllaç podeu accedir a l’audio d’una xerrada de Meri Torras al CCCB dins el cicle El Segle de les Llums Les grans civilitzacions d’Europa, 5, organitzat per l’Institut d’Humanitats el 2016
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.