Ja fa temps que ho diuen de Pierre Lemaitre, i avui, que França s’enfronta a problemes que no sap ben bé com resoldre, voldria insistir en la seva lectura, per bé que meréixer l’equivalència a l’autor dels Mosqueters, o millor encara, del Comte de Montecristo ha de ser un aval pels lectors. Sobretot per aquells joves als quals ningú s’ha esmerçat a explicar-los bé quina és la seva història.
Jo fa temps que el segueixo perquè en ell es donen un parell de coses que el fan molt recomanable. Té una prosa viva, loquaç, tot i que de vegades s’entreté en allò que més li agrada, i no necessàriament ha de coincidir amb el lector, però sap mantenir l’atenció i explicar bones històries, i no sempre de la manera més “facilona”. Te enginy, molt i ens pica l’ullet de tant en tant, entrant a la narració, com qui no vol la cosa. Però el qualificatiu amb el que el defineixen li ve donat per cóm explica aquestes històries, el que en diriem la intrahistòria.
Fa uns dies vaig retornar al darrer llibre de la trilogia sobre els fills del desastre, una trilogia d’entreguerres, que m’havia deixat encallada a la darrera tercera part feia temps. I me l’empasso. I quan s’acaba, que no s’acaba, es clar, què es va acabar l’estiu del 1940 a França?, res, tot estava començant i tot es tindria que refer. Doncs resulta que tots els personatges de TOTA la trilogia van existir, d’una manera o altra són històries que li van arribar, que les va seguir i que les ha trabat, i de quina manera! quan he llegit l’epíleg: una breu descripció dels personatges i dels fets que van viure, un cop acabada la novel·la, els agraïments als informadors orals o escrits, i la documentació consultada, també he quedat trabada. Quina alegria m’ha donat veure la seriositat, el rigor i el respecte amb que alguns treballen l’entreteniment. (Per contra a la subcultura televisiva que ens està envaint). Chapeau Monsieur Lemaitre! Maintenant je pars pour Les Années Glorieuses, une Tétralogie !!!
Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigaciótardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?
D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.
Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.
No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.
Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.
Gràcies al “pla” projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, iniciat l’any 1860, l’Eixample de Barcelona i particularment el Passeig de Gràcia és l’espai més impressionant dins del context europeu de la ruta del Modernisme Català. El Quadrat d’Or és conegut com el museu a l’aire lliure.
(foto: Viquipèdia)
La Mansana de la Discòrdia: es referia a la rivalitat professional existent de destacats arquitectes que van reformar altres cases i competir en el seu moment pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona, entre ells: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Quan a Gaudí l’encarreguen la casa Batlló, ja sabia de l’existència, dels fets, de les altres dues cases rivals… i era conscient del repte que tenia. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta de Gaudí fou el detonant d’aquesta denominació. Aquestes cases modernistes, actualment formen un conjunt únic dintre de l’anomenat Quadrat d’Or, on la Casa Batlló, junt amb la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, són els tres edificis insígnia més importants de la coneguda “Mansana de la Discòrdia”. És un escenari únic, en el cor del Passeig de Gràcia, entre els carrers de Consell de Cent i Aragó format per cinc impressionats construccions:
1 – Casa Lleó Morera, núm. 35
Francesca Morera, inicia les reformes, entre el 1902 i 1905, de l’antiga casa Rocamora edifici construït l’any 1864, que fou la seu de la “Sociedad del Fomento del Ensanche”. El seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera l’any 1904 continua i finalitza l’obra de Lluís Domènech i Montaner, i li dona el nom a l’edifici.
Any 1902
Any 1903
Es tracta d’una magnífica obra modernista, amb torreta i cúpula central, dues façanes simètriques, columnes de flors i de marbre colomí rossa. Edifici situat en el rovell de l’ou del modernisme barcelonès, en la cruïlla de la discòrdia. En els baixos s’instal·la el primer estudi fotogràfic, fins aleshores sempre s’instal·laven a dalt dels terrats dels edificis per tenir la màxima llum possible. El seu interior destaca pel seu refinament i qualitat artesanal, el vestíbul, l’escala, l’ascensor i la planta principal, representant un dels conjunts més rics i més ben conservats de l’art modernista: mosaics, pintures, marcs, escultures, vitralls, mobiliari, marqueteria, paviments… d’equitativa distribució de tots els detalls, i per descomptat l’encant de tota la seva façana.
És l’únic edifici de l’Illa de la Discòrdia que va aconseguir el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics l’any 1906, descrita com Palau de la Música a escala reduïda. Amb Domènech i Montaner i van col·laborar més de quaranta dels millors artistes i artesans que van fer una de les millors obres modernistes d’una intensa aportació artística.
És un dels edificis més fotografiats, que fou víctima de l’odi noucentista en obrir la botiga de Loewe, l’any 1943. Es van destruir les finestres modernistes de la planta baixa i de les quatre escultures existents, sols dues de les nimfes, les va salvar el porter de la finca, que anys més tard les va vendre a Salvador Dalí. Avui exposades en el Museu de Figueres.
Durant la Guerra Civil, l’edifici i sobretot la torre amb la cúpula va ser malmesa i parcialment destruïda pel foc de les metralladores. L’arquitecte Òscar Tusquets, en els anys 80, restaura i reconstrueix la planta baixa, els pinacles, la cornisa i el templet, recuperant part dels elements arquitectònics.
façana original – casa Lleó
Casa Camil Mulleres, núm. 37
2 – Casa Camil Mulleres, núm. 37
Enric Sagnier Villavechia l’any 1911, va reformar l’edifici de l’any 1868, alterant i enriquint els balcons amb frisos per sota les rajoles, la tribuna i tota la façana, amb cossos sortits i elements ornamentals per sobre de la línia de la cornisa. En el vestíbul hi ha una escala que condueix al pis dels propietaris de l’edifici i un altre per la resta d’habitatges de lloguer dels pisos superiors.
Aquest edifici juntament amb la Casa Bonet, són edificis reconeguts com obres arquitectòniques modernistes, però no varen formar part de la pugna rival dels altres tres edificis.
3 – Casa Josefina Bonet, núm. 39
Inicialment, fou la Casa Torruella construïda l’any 1887 i reformada l’any 1915 per l’arquitecte Marcel.lià Coquillat i Llofriu. És una obra classicista, edifici entre mitgeres de planta baixa i cinc pisos, passa desapercebut donada la grandiositat de l’arquitectura modernista dels seus edificis veïns. Sols destaquen la tribuna central, les finestres de la primera i segona planta, les dobles columnes, els arcs de mig punt i els balcons de pedra. La seva gran curiositat és trobar el Museu del Perfum, inaugurat l’any 1963, tot i que va obrir les portes per primera vegada l’any 1928 en un altre establiment de la ciutat.
No serà l’edifici més famós del passeig, però sí el més aromàtic.
Casa Josefina Bonet, núm. 39
4 – Casa Amatller, núm.41
És el primer edifici del conjunt de la discòrdia. L’empresari xocolater Antoni Amatller l’any 1898 va comprar l’antic immoble de l’any 1875, per situar la seva residència, encarregant el projecte a Puig i Cadafalch – 1898-1900. Que construir un palau gòtic urbà, amb vestíbul o pati central i entrada de carruatges amb vitralls i llampares amb dues escales, una de molt sumptuosa que dona accés a l’habitatge principal i altre de més senzilla per la resta de pisos. Façana plana esglaonada, d’esgrafiats ocres i blancs i rajoles vitrificades vermelles i daurades.
Detalls d’inspiració medieval, escultures a les portes asimètriques d’entrada, finestres i capitells amb ornamentacions florals.
Actualment, és casa museu i fundació amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que incorpora un gran arxiu fotogràfic i biblioteca.
5- Casa Batlló, núm. 43
1904 – 1906 Antoni Gaudí, reforma totalment l’edifici de 1875, per convertir. lo amb la residència de l’industrial tèxtil Josep Batlló. És el tercer immoble de la “discòrdia”. Gaudí va descartar l’enderroc de l’antic edifici i va efectuar una gran reforma integral de l’anterior arquitecte Emili Sala i Cortés (professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí) l’any 1875.
Va ampliar el vestíbul, afegir un cinquè pis, modificar totes les estances, ampliar els celoberts, refer l’escala i eliminar qualsevol angle o línia recta.
Destaca per la seva impressionant façana que reflecteix un mar en calma i la corona un dors d’un rèptil, que simbolitza la lluita de Sant Jordi contra el drac. Ens endinsem dins del ventre d’un drac. La torre d’agulla interpreta la llança que es clava en el drac, coronada amb una creu ensenya de Sant Jordi, símbol del triomf del bé. Les escates blavoses del llom del drac, és tacat de sang vermellosa a un costat de la torre. Els balcons són fragments dels cranis i els pilars de les finestres del pis principal representen els ossos de les víctimes.
En el seu interior ple de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Es divideix amb tres parts. La part superior recorda el llom d’un dragó, fet de peces de ceràmica, on hi ha la torre d’agulla.
La part central, inspirada per la Mar Mediterrània, policromada i coberta de fragments de cristalls i de ceràmica on sobresurten els balcons.
La part inferior, ocupada pel pis principal amb cinc finestrals de cristalls policromats i sostingudes per vuit columnes. Els patis interiors donant lluminositat, l’escala simbolitza l’esquelet d’un dinosaure, les parets donen entreveure una cova erosionada per l’aigua. La totalitat del seu interior és una autèntica obra d’art i d’un gran valor artístic.
És una de les icones de la ciutat de Barcelona i un dels atractius culturals i turístics més ben valorats.
La casa màgica de Gaudí és un viatge a la genialitat. És una de les màximes expressions per conèixer l’obra modernista de Gaudí.
Viatgem a l’origen de la inspiració de Gaudí: La Natura. – Patrimoni Mundial de la UNESCO.
L’edifici dissenyat per Gaudí recupera els ingressos i beneficis d’abans de la pandèmia. La tornada del turisme internacional ha disparat els resultats d’aquest monument propietat de la família Bernat Serra, antics propietaris de Chupa-Chups. (El Nacional.cat)
Diada de Sant Jordi 2024
La Casa Batlló l’any1916
Evidentment, aquest espectacular indret va fer un efecte crida, entre la burgesia catalana, per presumir de tenir la millor de les cases al ben mig del passeig de tanta moda.
El 1906 els Malagrida, fan construir el seu edifici en el núm. 27, Sagnier fa la casa Mulleres al costat de la casa Amatller, la viuda Marfà, l’any 1905 a la cantonada amb el carrer València, entre moltes altres.
Tot aquest fet va desembocar, que el moviment modernista durés encara una altra dècada, mentre que a Europa es va acabar l’any 1905. És quan el passeig es va consolidar com a residència de l’alta burgesia i s’esdevé l’eix de què es coneixeria com el Quadrat d’Or. També i va ajudar la col·locació de les llambordes a tot el passeig, la circulació dels tramvies a les calçades laterals del passeig, la instal.lació dels famosos bancs-fanals de Pere Falqués i l’any 1902, el baixador del tren a l’encreuament del carrer d’Aragó, que va permetre obrir una estació-parada al centre de la ciutat, perquè els viatgers poguessin baixar en un lloc molt més cèntric que la llunyana estació de França.
(foto: El Periódico) L’Illa de la Discòrdia
Casa Lleó i Morera, 35 – Casa Camil Mulleres, 37 –Casa Josefina Bonet, 39 – Casa Amatller, 41 – Casa Batlló, 43.
Podem sentir l’esplendor arquitectònic de la Barcelona de 1900’s, rodejat de records i vivències d’una època memorable.
Documentació: Viquipèdia – Barcelona sempre – Apunts i comentaris de la guia Srta. Alba – Història de la casa Batlló- barcelonapaseodegracia.com
Fotografies: Barcelofília – “La Barcelona de antes” – Pròpies.
La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.
El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.
Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?
Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.
Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.
Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.
Aquesta novel·la aproxima el lector a la crisi financera de 1929, el famós crac bursari que serví d’avantsala a la Gran Depressió mundial que sacsejaria el món d’entreguerres i que seria l’anticip del cataclisme més important del segle XX, la Segona Guerra Mundial. L’acció se situa en els anys vint, on Benjamin Rask i la seva esposa Helen dominen Nova York: ell, un magnat financer de Wall Sreet que ha pastat una fortuna immensa; ella, la filla d’uns excèntrics aristòcrates. Però a mesura que la dècada s’acosta a la seva fi, i els seus excessos revelen un costat fosc, als Rask comencen a envoltar-los les sospites… Aquest és el punt de partida d’Obligacions, una reeixida novel·la de 1937 que tot Nova York sembla haver llegit i que narra una història que pot, no obstant això, explicar-se d’altres formes. L’autor compon amb la, resta del llibre un increïble trencaclosques literari que endinsa el lector en un seguit de veus diferents, versions més o menys confrontades que es van sumant (o restant) entre si i que són un continu interrogatori sobre la veritat o no del que planteja el relat.
Fortuna explora els secrets del capitalisme americà, el poder dels diners, les passions i les traïcions que mouen les relacions personals i l’ambició que ho contamina tot. El llibre s’estructura en quatre parts: la primera és obligacions, que ja he descrit breument en el primer paràgraf. La segona, la meva vida, descol·loca una mica el lector que, en iniciar, la tercera part, memòries, records, comença a albirar per on van els trets del relat i que espera amb avidesa la darrera part, futurs per acabar de situar les peces del puzle i tancar l’obra.
Hernán Díaz, nascut a Buenos Aires l’any 1973, és un escriptor i professor que viu, treballa i escriu a Nova York. És autor de dues novel·les: A lo lejos (2017) i Fortuna (Trust en el seu títol original) de l’any 2022 i que rebé el Premi Pulitzer de ficció l’any 2023. Aquesta última serà adaptada com a sèrie i emesa per la cadena estatunidenca HBO i en la producció de la qual col·laborarà Díaz. La traducció catalana d’EdicionsdelPeriscopi és de 2023, consta d’unes 460 pàgines i amb una curosa traducció a càrrec de JosefinaCaball.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
Un nou concepte per observar i contemplar un espai que amplifica, des d’un elevat observatori una altra ciutat. És molt més que una finestra, estem dintre de l’estructura més visible de la metròpoli. Actua com a radar, que analitza i visualitza totes les transformacions i canvis que interactuen dins de la vida de la gran “Urbs”.
Primerament, a la planta soterrània entrem en una Barcelona que batega on ens permet descobrir, a través d’un sistema de pantalles, veus digitals i d’imatges. Tot un desafiament de fluxos que varien a cada segon, amb un constant canvi de moviments i de mutacions a vegades del tot imperceptibles. Sensacions tecnològiques molt sofisticades, infraestructures informàtiques, satèl.lits, ones i vibracions, moltes vegades inapreciables, però que evidencien un canvi inevitable a un nou món on l’ésser humà ja no és el centre d’atenció ni és el melic de l’univers. Noves energies i batecs sensorials impulsats per les noves tècniques intel.ligents i més sostenibles estan encaminades a fer un canvi inexorable interconnectat i globalitzat. Totes les dades que visualitzem, procedeixen de molts sensors, que registren l’activitat de la ciutat, on moltes són a temps real.
Després d’aquesta experiència virtual, on Ildefons Cerdà va projectar la plaça de les Glòries com a centre de la Ciutat. Idea que realment mai s’ha aconseguit, convertint la plaça en un galimaties d’obres inacabables, d’ençà que tinc ús de raó, ens desplacem a la planta 30 a 125 metres d’alçada
La torre és la tercera més alta de la ciutat amb 144 metres. La torre Mapfre i la de l’hotel Arts, s’alcen a 154 metres. Una vegada finalitzada la Sagrada Família – 172 metres – passarà a la quarta posició.
És tot un espectacle de llum i color, gràcies al seu sistema d’il.luminació, amb més de 4.500 dispositius de leds, que possibiliten la generació d’imatges lumíniques en tota la seva façana. Tota la seva eficiència energètica actua de forma intel.ligent mitjançant un complex sistema informàtic, que juntament amb les lamelles que cobreixen la façana, actuen d’acumuladors fotovoltaics d’energia solar. Està catalogat com “Edifici Verd”.
És una finestra que ens ofereix una vista de 360º, on observem i sentim els sorolls i les vibracions de tots els seus veïns i visitants humans i no humans que conformen i competeixen en una dansa que entrellacen el trànsit rodat, el produït per ones i el virtual.
Des d’aquest observatori canviant podem escoltar el cor de la ciutat i mesurar el pas dels cossos celestes, la força del mestral, l’alçada de les onades, el cant de desenes d’espècies d’aus; sentir el pol.len de les més de 120 classes d’arbrat, la suspensió de les diferents olors, la contaminació de la resta dels fums dels cotxes, vaixells, aeronaus i calefaccions. Veure la Mediterrània, els seus dos rius, les serralades que envolten la ciutat, endevinar el front marítim, el tramat de l’asfalt urbà i el cel que la cobreix… La crònica diària, plural i diversa d’una constant transformació canviant que es dirigeix cap a un futur diferent que traça uns moviments que determinen en cada moment la vida d’una ciutat en constant renovació.
Després de rebre dures crítiques, del fet que la seva arquitectura no encaixava amb l’esquema i fisonomia de la ciutat, ha passat a ser un veritable símbol que la identifica; sent un dels més importants icones de Barcelona, coneguts arreu.
No hi ha columnes internes, les plantes són espais diàfans. La seva estructura està dissenyada de tal manera que la construcció dels serveis i l’escala d’emergència estiguin situades en el nucli de formigó. Totes les seves finestres són quadrades i tenen el mateix format i mida.
És un espai dinàmic amb instal.lacions on emmagatzema, recopila i registre, infinitat de dades de diverses fonts i forces, per interactuar en un major coneixement de la gran bombolla que constitueix Barcelona i el seu entorn més pròxim.
Amb vistes de la ciutat totalment desconegudes. Des d’aquest gran mirador, podem accedir al punt més alt de la torre, a través d’una tela d’aranya, transitable, d’uns 6 kms de cables tensats, suspensa per sobre dels 125 metres d’alçada fins a arribar a superar els 130 metres, per experimentar i “gaudir” pels més agosarats, una altra sensació d’arquitectura urbana especulativa.
Va ser propietat d’Agbar, després una important cadena d’hostaleria va estar interessada, però finalment una empresa d’inversions mobiliàries gestiona i lloga els seus més de 30 pisos a diferents empreses, incloent-hi un auditori.
Es diu que el seu arquitecte, Jean Nouvel, es va inspirar en la idea d’un “géiser”, que brolla de l’interior de la terra. Però va deixar constància que es va inspirar amb els diferents símbols arrelats de Catalunya. Els pinacles de l’obra de Gaudí, de les torres de la Sagrada Família, des d’on podem observar una magnífica panoràmica del Temple, i de les agulles i pics de la muntanya de Montserrat, patrona de Catalunya.
Per acabar d’aprofitar el dia podem visitar en les seves rodalies, el Museu del Disseny Hub de Barcelona: museu de les Arts, la Ceràmica, de la Indumentària i del Disseny, el Mercat dels Encants: un espai únic de més de set-cents anys d’antiguitat on es reutilitza i transforma un model singular d’economia, on poder descobrir un racó molt viu i curiós, l’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya.
Documentació: molts dels apunts estan extrets dels cartells informatius i dels comentaris de la guia, durant el recorregut de la visita – Fotografies pròpies.
Testament cinematogràfic o voleu una classe magistral de cinema? Doncs aquí la teniu. Scorsese filma.
La meva desconeixença sobre els fets m’han mantingut molt alerta de tot el que s’explicava. No entrarem en l’argument, que tothom hores d’ara ja sap de què va. Per mí el que val la pena comentar és cóm ho explica.
És només cinema èpic, o de denúncia, o de gangsters, o antropològic o de policies? Sí, es tot això i en majúscules. Hi ha un domini de la càmera en els primers plans, o sigui en les interpretacions també, igual que hi és en els grans espais, en la captació de la vida de l’home dins de diverses comunitats, i posat en un espai natural que tal com el fa renéixer l’enfonsarà.
En Carlos Boyero de El País diu La sabiduría que almacena la cámara de este hombre impide que mire el reloj, pero casi nada de lo que cuenta me apasiona, no me enamora como en otras ocasiones i no li trec la raó. Per mi és conseqüència de com distribueix l’argument i el temps que li dona. Durant les dues primeres hores t’explica qui són i com viuen els personatges, tots, i com enfronten la que els hi ve damunt amb l’auxili dels blancs que tot ho espatllen. I la darrera hora la dedica a les investigacions que el FBI de Hoover ha de fer de diversos assasinats. (Impagables els plànols que els hi dedica). Aquí hi trobo l’error. No ho pot acabar d’explicar, ho intueixes. I és una llàstima perquè la pel·lícula ho necessita, i els espectadors també. Es necessiten unes seqüències, de les qual n’és un dels millors creadors de la història del cinema. Més quan has descobert que es tracta de fets reals. El metratge de les primeres dues hores, un mestre com ell, l’hauria d’haver reduït en benefici de la trama final, que l’esperes amb fruïció. Sembla com si li interessés més que t’adonis i entenguis el nus, de què representa, que no pas del desenllaç. Això sí, el final és esplendorós. Tot i l’esmena que he comentat, m’ha agradat, molt.
Per a mi la llargada, que tothom comenta, tant és. Com si fos una condemna estar assegut i mirar i aprendre. Apa que no ens vam empassar peplums bíblics de romans, de faraons, o d’altra mena, els de la Metro.
Filminofereix un reportatge sobre Scorsese parlant de cinema. Entranyable. Cóm l’estima!
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.