De Gaulle

Aquesta pel·lícula és el primer llargmetratge sobre el general Charles De Gaulle. Es va estrenar a la primavera a França i a les nostres pantalles havia d’arribar a finals de l’estiu. Tal com va tot, al final hem hagut d’esperar fins el novembre ben entrat. El període de la cinta comprèn els mesos de maig i juny de 1940 quan es produeix el col·lapse francès davant l’atac alemany. S’hi intercalen escenes del drama de la família del general i de l’actuació política de De Gaulle durant aquests mesos en què el protagonista passarà, de la seva presència discordant dins d’un consell de ministres presidit per Paul Reynaud, a la seva sortida quan el reaccionari Pétain es fa amb la presidència i provoca l’armistici. En la pel·lícula es relaten també les peripècies de la seva família de camí cap a l’exili. El film està ben dirigit per Gabriel Le Bomin, un director que al llarg de la seva trajectòria ha tractat diverses vegades el tema històric. La interpretació del general (Lambert Wilson) és molt creïble i transporta molt bé al personatge. En cap moment es perd el ritme, les ambientacions són bones i manté constantment l’interès. El personatge històric orgullós, patriota, conscient sempre del seu paper històric pot arribar a carregar en algun moment, però la pel·lícula deixa veure la solitud del personatge en aquests primers compassos de la guerra. El que no es tracta (segurament és encara un tabú històric pels francesos) és l’acceptació majoritària de l’armistici vergonyós de la que esdevindria “França lliure” de Pétain. Però això no és, a ulls del director, el tema principal del film.

Avui, després de totes aquestes setmanes de tancament he tornat al cinema i he vist una pel·lícula que és recomanable i que us farà passar una molt bona estona. Aneu-hi i aprofiteu que la cultura és segura i ves a saber què passarà la setmana vinent.