Mes: Desembre de 2021

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

_{Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)}

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

_{Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)}

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

_{Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)}

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

_{Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)}

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre: