Mes: Agost de 2023

“Pich i ponades”

Expo 29

Part II

Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.

Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.

**Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917**

Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.

Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)

Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.

Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.

Regidor: 1905

Diputat: 1907-1911

De nou regidor: 1912-15

President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919

Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.

És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.

Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.

Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.

Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)

I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.

L’edifici Pich i Pon

El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.

L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.

L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.

L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.

El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.

**1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon**

Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.

A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.

**Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982**

Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.

Anècdotes del Sr. Pich

Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.

Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).

Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.

L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.

Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.

Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.

L’Exposició del 29

L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:

– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.

– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.

**Pavelló d’Arts Gràfiques- avui Museu d’Arqueologia**

Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.

La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.

Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.

Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.

**Barraquisme, temps de repressió i racionament**

En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).

Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.

Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)

El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.

Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.

També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.

L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.

1929 – **Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres**

L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.

En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.

Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.

Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…

Llocs a tenir present durant la inauguració:

Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.

La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.

Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.

El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.

El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.

El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.

Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.

Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.

Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…

Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Castells, Exposicions, Feixisme, Història, Itineraris, Memòria, Migració, Modernisme, Política, S. XX

Establiments singulars Viatges i itineraris

Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 25 Agost 2023
1 comentari a Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Part I

L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.

Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.

**Exposició d’Indústries Elèctriques 1917**

**Aeri** – **Moll de Sant Sebastià a Miramar**

Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.

La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams

El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.

Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.

Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.

El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototip de tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.

**Primera escala mecànica** **de la ciutat**

L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.

Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.

L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.

– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.

– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.

– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”

– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.

**Es pot visualitzar el filat que seguia la línia**

Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…

Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.

**Estació superior del segon tram – avui enderrocada**

Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.

**Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC**

Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.

El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.

Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.

Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.

L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.

L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.

Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.

També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.

L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

El petit funicular

Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.

Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.

El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)

El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.

A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.

Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.

Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…

Altres dades

Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.

De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.

Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Exposicions, Franquisme, Guerra civil, Història, Itineraris, Monument històric, S. XX

Llibres

Sagues literàries (2)

Ve de la Primera Part. Questions personals pel proper trimestre m’han portat a repassar algunes de les sagues literàries que no apareixien a la primera part. Segueixo donant prioritat a aquelles que s’han consolidat com una narrativa que no busca l’èxit ni els premis de forma immediata, per això no hi trobareu la gran quantitat que s’estan publicant ara i arreu per les grans firmes, i que el seu èxit futur avui ignorem. També obvio tota la literatura juvenil, que dona grans peces per despertar el cuc de la lectura en els més joves.

Encapçalo amb l’edicio actual com a saga, i anoto les parts i la data de la primera edició.

________________________________

John Galsworthy (2022) La saga de los Forsyte

(1906) El propietario

(1918) El veranillo de San Martín de un Forsyte

(1920) El tribunal

(1920) Despertar

(1921) Se alquila

Stella Gibbons (2012) La saga Flora Poste

(1932) La hija de Robert Poste

(1949) Flora Poste y los artistas

William Faulkner (2021-2022) Trilogia dels Snope

(1940) El llogaret

(1957) La ciutat

(1959) La mansió

Gabriele Tergit (1951) Los Effinger, una saga berlinesa

Olivia Manning (2020-2023) Trilogía de los balcanes

(1960) La gran fortuna

(1962) La ciudad expoliada

(1965) Amigos y héroes

Tove Ditlevsen (2021) Trilogía de Copenhague

(1967) Infancia

(1967) Juventud

(1971) Independencia

Gordana Kuic (1986) El olor de lluvia en los Balcanes

Mariolina Venezia (2007) Fa mil anys que sóc aquí

Armin Öhri (2012-2014) Serie Julius Bentheim

(2012) La musa oscura

(2014) El gabinete de los ocultistas

Carlos Ruiz Zafón (2016) El cementerio de los libros olvidados e-book

(2001) La sombra del viento

(2008) El juego del ángel

(2011) El prisionero del cielo

(2016) El laberinto de los espíritus

Rosa Ribas i Sabine Hofmann (2017) Trilogía de los años oscuros

(2013) Don de lenguas

(2014) El gran frio

(2016) Azul marino

John Ronald Reuel Tolkien (2019) El senyor del anells

(1954) La germandat de l’anell

(1954) Les dues torres

(1955) El retorn del Rei

Potser hi haurà una tercera part, no se sap mai.

Etiquetes Mundial, Narrativa, S. XX

Llibres

Trilogía de los Balcanes

La tradició cultural britànica està lligada a l’Imperi i als conflictes bèlics en els quals ha participat. Aquests fets han portat nombroses persones a viatjar i a representar la Corona a qualsevol indret del món, més encara en els darrers dos segles. Diplomàtics i polítics, es clar, però també professors, comerciants, periodistes i un reguitzell de representants dispars i diversos de la societat britànica, arístòcrates, espies i vividors de tota mena. En fí, una munió de gent i de fets que han proporcionat a la literatura i al cinema una font exhaustiva de narrativa i de guions.

Aquest és el cas que ens ocupa, un de tants, però que ara es concreta en la persona d’Olivia Manning una dona que les circumstàncies per matrimoni la van portar a l’Est d’Europa durant la II Guerra Mundial, i que va anar evitant els nazis en el seu avançament, trepitjant-li els talons en la seva fugida.

L’editorial Libros del Asteroide ha publicat la Trilogía Balcánica, integrada per: La gran fortuna, La ciudad expoliada i Amigos y héroes. Aquesta trilogia juntament amb l’encara no publicada aquí Trilogía del Levante, van ser reunides sota el nom de Fortunes of War.

Ambdues constitueixen el gran fresc de la II Guerra Mundial al sud-est d’Europa i l’Orient Mitjà. Manning va lliurar el primer manuscrit, La gran fortuna a l’impremta als 52 anys, una vegada havia quallat una intensa experiència a Romania amb el seu marit, “Reggie” Smith. La parella va arribar a Bucarest amb l’Orient Express el mateix dia que la Gran Bretanya declarava la guerra a Alemanya. Manning va abandonar la ciutat camí de Grècia poc abans que els alemanys ocupessin Romania. Reggie la va acompanyar una setmana després, en un èpic vol de Lufthansa un d’aquells dies en què la majoria d’aquests viatges es torçaven cruelment cap a Alemanya o Itàlia. Poc després, Grècia va entrar en guerra contra Alemanya i el periple del matrimoni Smith-Manning va continuar per Alexandria, El Caire, Jerusalem, i Xipre, abans de tornar a Anglaterra el 1945.

El relat és una galeria de nobles desclassats, falsos prínceps, mercaders de la misèria, pidolaires, tafurs, intel·lectuals de pacotilla, periodistes sense diari, buscavides, agents dobles, cràpules i buròcrates estèrils que Manning dissecciona amb el bisturí de la seva excepcional narrativa. Un retrat també de l’estupidesa humana, en la millor línea de com també ho va descriure Carlo Cipolla, en aquell llibre memorable Allegro ma non troppo

Les ciutats i les seves gents, els paisatges, els costums estan descrits com a constant sorpresa per qui ho escriu, les reunions socials i l’èxode com a activitat continuada, també de la gent que travessen fronteres amb una humiliació irreparable. La por i sobretot el desconcert omplen les pàgines. Descripcions precises i detallistes. Mosaic de personatges, de llocs, de rutes, d’ensurts, de pactes. Li agradava molt parlar sobre la seva pròpia vida. Aquesta és una de les seves virtuts, perquè ens permet seguir el trànsit de l’enamorament al desencís en la relació amb el seu marit. Reginald Donald “Reggie” Smith, fervent socialista, professor itinerant del British Council, un tipus sociable i pagat de sí mateix fins a l’extenuació. S’havien conegut poc abans d’aquest viatge. De fet, Reggie va voler entrevistar-la perquè estava fascinat per una novel·la de Manning, The wind changes, ambientada al Dublín bèl·lic del 1921, on una dona viu enfrontada al dilema d’una doble relació amb un patriota irlandès i un escriptor anglès. Pel que sembla, quan es van casar, Olivia encara no coneixia que seria destinat a Bucarest i que Reggie era espia de la Unió Soviètica. Sabem que ella va ser conscient d’aquesta faceta del marit més endavant, perquè va compartir amb els seus afins les seves sospites de que tenien el telèfon intervingut al seu retorn al Regne Unit, el 1945, però no tenim certesa de la data en què va conèixer aquesta doble vida. Reggie havia estat reclutat pel cèlebre agent Anthony Blunt, agent doble de la KGB i del MI5, insigne professor d’art al Trinity College i un de “els cinc de Cambridge”. És una llàstima que ja no estigui disponible a Filmin aquesta sèrie.

Aquestes novel·les són el diari del desencís, del sense rumb, el tràfec, el bullici i la soledat que solen nodrir la malenconia. La ironia, de vegades sarcàstica, de Manning és autènticament britànica, aquesta distància que és capaç de prendre, fins i tot de si mateixa en el paper d’acompanyant. Es un retrat àcid de la societat benestant britànica, de les seves institucions, és la descripció de les vides i els projectes, si se’n pot dir així, d’unes persones que han estat educades per no tenir-ne.

Us haureu fixat que a les portades apareixen una parell d’actors britànics molt coneguts, això és perquè també hi ha la sèrie de la BBC del 1987, que amb el nom del primer llibre La gran fortuna, ha recopilat l’argument dels sis llibres de les dues trilogies. La podeu veure a Filmin en 7 capítols. La sèrie exagera molt més, suposo perquè resumeix, les característiques dels personatges que ratllen l’absurd, i que sovint bufetejaries a gust. Es un tipus d’humor molt britànic, que sovint incomoda, per la indolència dels seus protagonistes. Aquesta classe tan benestant, tan educada, tan inutil.

Dues maneres de constatar, un cop més, que la incredulitat va ser un factor molt negatiu en la recepció i assimilació dels fets, i sovint, en la presa de decisions.

Si us ve de gust llegir bones novel.les sobre la IIa Guerra Mundial, hi ha autors consagrats com Eric Vuillard, Irène Némirovsky, Primo Levi, Stefan Zweig, Joseph Joffo, Curzio Malaparte, Imre Kertész o Vasili Grossman, entre altres, es clar, que us garanteixo són excepcionals.

Etiquetes Europa, Gran Bretanya, Narrativa, S. XX, Sèries

Llibres

Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 15 Agost 2023
1 comentari a Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Autora: Marta Vallverdú i Borràs

Pròleg: Julià Guillamon

Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines

Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.

L’obra

El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”

Seixantisme

Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?

“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.

Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.

Quinze àmbits, quinze motors

A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.

No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.

En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.

Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.

Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu que l’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.

Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).

País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.

País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents. Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.

La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.

El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.

El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?

El Grup de Folk. Els temps estan canviant. Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.

Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així, segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.

Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.

L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.

La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país.

A parer meu

Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.

Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.

Etiquetes Catalunya, Literatura catalana

Llibres

La llibreria de Tòquio

Post author Per Miquel Nistal
Post date 14 Agost 2023
Sense comentaris a La llibreria de Tòquio

Perduda en el barri de Jimbō-chō a Tòquio, un barri farcit de llibreries i editorials (un total de més de 170!), la jove protagonista i narradora Takako, busca la petita llibreria Morisaki que ha estat regentada durant les darreres tres generacions per la seva família. Allà trobarà el seu oncle Satoru que és qui porta el petit negoci especialitzat en llibres vells. Satoru acull la Takako en el petit apartament situat a l’altell de la llibreria. La jove ha perdut d’una tacada, el seu promés Hideaki, la seva feina i la seva orientació i situació en el món. En Satoru ha quedat també sol després que la seva dona Momoko l’abandonés. La Takako accepta l’oferta del seu oncle i viurà literalment envoltada de llibres. Descobrirà un món que li és alié i les noves relacions humanes i literàries al voltant de la llibreria Morisaki, li ajudaran a redreçar el rumb de la seva vida.

_{Satoshi Yagisawa (llegir.cat)}

És una novel·la breu (161 pàgines) que pots llegir de manera molt ràpida. És àgil, optimista, positiva en un món com el nostre que no es descriu precisament per aquests adjectius. La frescor de les descripcions, dels personatges i de les relacions humanes entre ells, provoquen una lectura immersiva que no pots abandonar, que t’enganxa de la primera fins la darrera línia. El llibre és editat per Navona l’any 2023 i és la primera novel·la de Satoshi Yagisawa (Chiba, Japó, 1977). La bona traducció de Jordi Mas facilita la lectura de manera destacada. Cal esmentar que hi ha una adaptació cinematogràfica (jo no l’he vist) de la novel·la, de l’any 2010 i dirigida per Asako Huyga que podeu consultar seguint l’enllaç.

Cinema i sèries

Ariaferma

Josep Sauret

Títol original: Ariaferma (Aire quieto)

Director: Leonardo di Costanzo

Actors principals: Toni Servillo(“La gran bellesa”) i Silvio Orlando (“El jove Papa”)

Any 2021, durada 117m.

Es pot veure a Filmin en versió en català

Cinema a la fresca a Alaior

Un any més els amics i les amigues d’Alô ens han ofert un programa interesant de Cinema a la fresca durant els mesos de juliol i agost.

En general són pel·lícules d’autor, el que abans en dèiem d’art i assaig, tot i que no vol dir que estiguin necessàriament excloses dels circuits comercials. Aquí ens referirem només a una d’elles.

Argument

Una antiga presó de Sardenya està sent abandonada. En un moment determinat els trasllats es paren i queden uns pocs presos i guàrdies esperant els nous destins. Es crea una atmosfera estranya en què es veuran noves formes de relació entre els homes tancats allà, al marge de les normes burocràtiques i de seguretat que han regit fins el moment.

Ressenya

Estem davant d’un drama de presons totalment diferent d’allò que ens té acostumats el cinema nord-americà. No hi ha violència física i ens presenta un argument que podria ser molt real i en el que passen poques coses i banals encara que tenen transcendència en aquest petit mon tancat.

La pel·lícula rodada en una presó real de l’illa de Sardenya, situada en una regió muntanyosa i poc poblada, és com una illa dins d’una altra. Donada la situació geogràfica, es va assajar molt en l’estudi per rodar directament a la presó en poc temps. Evidentment la covid va complicar-ho tot, ja que varen estar confinats un temps durant el rodatge.

Hi participen com actors alguns antics reclusos de la mateixa presó. És una pel·lícula amb pocs diàlegs i moltes mirades i gestos. El director posa la narració enmig dels dos grups: guàrdies i presos perquè puguem escoltar i copsar els seus punts de vista.

És un al·legat a la confiança entre els homes, a la comunicació, a entendre les circumstàncies de l’altre.

Els dos col·lectius estan tancats i tenen una problemàtica similar. Estan obligats a complir una confusa burocràcia, fonamentalment el carcellers. Els presos també han de pagar la seva culpa, que en alguns casos ja no saben quina és i complir unes normes. Els dos grups es necessiten per sortir de l’impàs en què es troben. Això ens porta a analitzar els conceptes de culpa, càstig, convivència, possibilitat de redimir-se, necessitat de canviar normes,…

Molt bona fotografia en una magnífica interpretació dels dos actors principals: Toni Servillo i Silvio Orlando.

Etiquetes Cinema

Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Post author Per Mercè Bausili
Post date 11 Agost 2023
1 comentari a Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Etiquetes Gastronomia, Història, Itàlia, Música

Arts plàstiques Galeries i museus

Street Art

Museu Banksy

Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…

El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.

El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.

Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.

Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.

Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.

Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.

La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.

La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.

Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.

Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.

Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.

De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.

Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o

“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.

Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.

Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.

No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.

La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.

L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.

La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.

Steve Jobs

Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.

L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.

La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…

L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.

La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.

El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.

La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.

L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.

La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.

L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.

Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.

Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.

Putin derrotat

Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.

Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.

Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.

També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.

Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.

La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).

En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.

Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.

L’èxit està servit…

Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:

“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.

Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.

The World of Banksy – the immersive esperience

Etiquetes Disseny, Exposicions, Política

Llibres

Voluntarios por la revolución

Post author Per gaudirlacultura
Post date 8 Agost 2023
4 comentaris a Voluntarios por la revolución

Josep Sauret

Títol: Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

Autor: Andy Durgan

Editorial Laertes, 2022

Pàgines i notes: 699 pàgines, un estudi exhaustiu, un llibre molt complet amb quadres, apèndixs, nombroses notes i un índex onomàstic molt necessari.

Sinopsi: L’obra descriu l’experiència d’aquests “voluntaris per la revolució” en el context de la política militar del POUM, les característiques i la situació de les forces militars sota el control del partit, la realitat de la seva presència en el front d’Aragó i el paper de les milicianes.

Andy Durgan

Possiblement és l’historiador especialista més important del comunisme no estalinista d’Espanya sobre la guerra civil. Doctor en història per la Universitat de Londres, viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys. Ha publicat més de cent articles, monogràfics i ressenyes sobre diferents aspectes de la guerra civil espanyola i els seus orígens.

Voluntarios por la revolución

El títol i el subtítol (La milicia internacional del POUM en la guerra civil espanyola) ens situen molt bé en el marc en què es desenvolupa. Fins ara era un tema poc conegut. D’una forma general s’incloïen els estrangers que varen participar en la guerra en les Brigades internacionals. Com a molt s’esmentava a Hemingway com un personatge atípic.

Aquí es tracta de situar els aproximadament cinc-cent estrangers (n’identifica 367) que varen combatre a les files del POUM. Amb els seus antecedents de compromís amb els partits comunistes no heterodoxes dels seus països. Ens trobem amb militants antifeixistes italians i alemanys fonamentalment, però també d’altres nacionalitats (fins a 26) pertanyents a diferents corrents socialistes internacionalistes que existien en els complexos anys 30 europeus provinents de la caiguda del tsarisme i de la derrota del proletariat alemany en la revolució del novembre del 18. Avui potser en diríem socialistes independents.

Fa petites biografies en molts casos explicant antecedents i posterior recorregut, en alguns, brigades internacionals, camps de concentració francesos, participació segona guerra mundial,…

Detalla exhaustivament les accions bèl·liques en què va participar el POUM en el front d’Aragó. Molts cops explicades des del costat poumista i també des dels sollevats per intentar eliminar l’efecte propaganda.

També hi trobem una defensa aferrissada a les acusacions que es varen fer al partit fins declarar-lo il·legal i prohibir-lo després dels fets del maig del 37 a Barcelona. Refuta detalladament l’acusació de què col·laborava amb l’enemic.

Valorem que és un llibre necessari sobre una part petita de la història que s’havia tractat molt globalment sense fer atenció a aquest grup de combatents forans que varen venir a ajudar els seus companys espanyols en la resistència contra el feixisme i a fer la revolució social.

A més, el llibre es fa fàcil de llegir ja que te una bona narrativa en la millor tradició de la historiografia anglosaxona.

Més informació

SIDBRINT. Memòria històrica i Brigades Internacionals

Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) és una web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals. El seu objectiu és donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República. Per això s’han creat tres bases de dades relacionades: una de Brigadistes, una de Fonts documentals i una d’Enquadrament militar.

Es poden cercar les fitxes de 388 brigadistes citats al llibre d’Andy Durgan aquí o https://sidbrint.ub.edu/ca/node/54674

CHARLIE_NURSE: “Voluntarios internacionales del POUM por la revolución”; Ihr.world , octubre 3, 2022, Ressenya del llibre d’Andy Durgan aquí: