‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019
Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.
El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.
Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña
Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes
El passat 16 d’octubre va fer anys del naixement d’Oscar Wilde, (Dublin 1854-Paris 1900) i el 30 de novembre, tal dia com avui fa anys de la seva mort. Com que pel 150è aniversari aquest bloc no existia, faré un molt breu repàs per la seva figura, a la qual estimo sense condicions. Per aquella data del 2004 les cases de subhastes varen aprofitar per treure a la venda les poques cartes inèdites i desconegudes de l’autor que encara existien, alguna primera edició dedicada de les seves obres, així com algun llibre de la seva biblioteca, que l’autor sovint dedicava i regalava als seus múltiples amics. El catàleg de vendes, molt eloqüent, va incloure també un full en el qual l’autor va escriure sis epigrames, unes notes manuscrites d’una conferència que va donar a Philadelphia en 1882, així com diversos manuscrits d’obres relatives a Lord Alfred Douglas. Els pocs objectes eren un resum de la vida i la tràgica mort de Wilde, i remeten directament al seu gran talent així com a les seves grans debilitats. Entre els llibres en venda estava la seva còpia de l’obra d’Aristófanes, Clouds (1865), un text de quan Wilde estudiava a Oxford, ple d’anotacions i comentaris. Anglo-irlandès d’origen, alumne destacat de la gran universitat de Dublín, Trinity College, Wilde havia heretat el que el crític Vivien Mercier va definir com la tradició còmica irlandesa, The Irish Comic Tradition, que es remunta a la literatura celta, a Swift, a Maria Egdeworth i a tants autors i autores anteriors i posteriors a ell com Shaw, Synge, Joyce o Beckett. Més que heretar, Wilde, el més ocurrent i enginyós dels seus contemporanis, la va reprendre per transformar-la una vegada més i portar-la fins a uns límits sense precedents. Prova d’això són els seus famosos i constants epigrames que se segueixen repetint incansablement generació rere generació, així com sobretot les seves comèdies, El ventall de la Senyora. Windemere, La importància de d’anomenar-se Ernest, Una dona sense importància, i Un marit ideal, obres d’un humor total, sovint absurd, escenificades entre 1892 i 1895. La seva perdició va ser precisament, en gran part, l’excés d’enginy que el va portar a ser un gran conversador de tots assetjat en les llargues nits de gresca literària londinenca. L’excel·lent formació clàssica que rep a Irlanda, es consolida a Oxford a on arriba becat als vint anys, i estudia a les aules del gran mestre esteticista John Ruskin, crític del materialisme i defensor del socialisme utòpic que va interessar també intensament a Wilde, a jutjar pels seus relats i pels seus escrits crítics. El seu altre gran mestre és Walter Pater, que exalta la bellesa a ultrança i l’individualisme, i influeix també poderosament en Wilde. Aquestes influències van portar a escriure assajos com ara “L’ànima de l’home sota el socialisme” (1891) i l’enginyós “La decadència en l’art de la mentida” (1889), si bé el seu tarannà va ser sempre apolític, així com clarament amoral, lluny sempre de qualsevol creença radical. Del seu interès pel esteticisme dóna també bon compte el seu relat El retrat de Dorian Grey (1891), així com els contes que va escriure en part per llegir als seus propis fills: El fantasma de Canterville, El gegant egoista, El príncep feliç, El millor amic, Un coet molt especial, El rossinyol i la rosa, El jove rei, tots ells inclosos en el volum publicat el 1888, El fantasma de Canterville i altres contes. També el 1891 va publicar dos volums més de relats i contes: El Crim de Lord Arthur Savile, i Una casa de magranes. Submergit molt aviat en la vida intel·lectual de Londres, l’èxit social de l’autor és espectacular, el qual es converteix en el més famós dels dandys. A partir de 1886, encara que casat i amb dos fills, l’autor comença a visitar a joves estudiants d’Oxford. Aviat comença una intensa relació amb Robert Ross, l’únic amic que li va ser fidel fins més enllà de la seva mort. En 1891, Wilde va conèixer a Lord Alfred Douglas, un jove capritxós i indulgent amb qui va portar una vida cada vegada més dissipada i allunyada de la seva família, i la influència del qual va ser obertament destructiva per a l’autor. A partir de 1889, tot i això, Wilde viu uns anys d’intensa creativitat que culmina amb el clamorós èxit de les seves comèdies. Convertit en el dramaturg més aplaudit d’Anglaterra, Wilde aconsegueix un èxit personal i professional intens i fulminant. Sense cap control, malbarata els diners amb la mateixa facilitat amb que els guanya, però la disbauxa de la seva vida esclata en el famós escàndol a qual, per raó de la seva avidesa econòmica, l’obliga Douglas a sotmetre’s, per tal d’oposar-se i desprestigiar el seu pare, el marquès de Queensberry. Com és ben sabut, Queensberry acusa Wilde de practicar l’homosexualitat, legalment prohibida llavors, i Wilde, que podia haver evitat el judici i fugit d’Anglaterra, instigat per Douglas, s’enfronta a Queensberry i perd un dels plets més tristament famosos de la història. La seva estada de dos anys a la presó de Reading destrueix definitivament a Wilde, però li inspira també pàgines memorables. Mentre està a la presó redacta De Profundis (1905-1906), un text que dirigeix a Douglas en el qual li recrimina la seva nefasta influència sobre ell. Després del seu alliberament, Wilde escriu un poema commovedor, La balada de la presó de Reading (1898) en el qual exposa la seva tragèdia amb intensitat i rigor. Wilde va passar els seus últims anys a l’exili parisenc, vivint en condicions molt precàries de la caritat de la seva dona i dels seus llavors ja poquíssims amics. Segons els seus biògrafs, encara que Douglas va estar amb ell un temps després que sortís de la presó, va ser Ross, el seu únic veritable amic a l’hora del fracàs i la malaltia, que, d’acord amb els desitjos de l’autor, va cridar a un capellà catòlic que li va administrar un bateig provisional i l’extremunció al setembre de 1900 quan l’autor, pocs mesos després de sortir de la presó, s’estava morint a causa d’una infecció d’oïda relacionada amb una neuro-sífilis. Vuit anys més tard, Ross havia saldat també les moltes deutes de Wilde gràcies a l’edició de les seves obres, i comptava amb el suficient marge com per comprar una tomba al cementiri Pierre Lachaise de París en el qual dipositar les seves cendres.
Aquí una llista d’obres preparada per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Hi ha un parell de biopics que expliquen prou bé la persona.
Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.
La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.
Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.
En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.
L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.
Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.
Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.
Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.
Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.
Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.
Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.
Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.
Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.
Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.
Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.
Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin
Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.
Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.
Des de feia temps volia tornar a llegir Homer, no ho feia des de quan estudiava, i intuia que m’agradaria molt pels anys que jo també he acumulat. L’Odissea, que tant havia traduït al batxillerat. Vaig decidir triar molt bé l’edició, sempre és una acció molt important quan s’han de llegir traduccions, o es vol informació complementària al text. I també volia que fos una edició recent, amb un llenguatge treballat pel públic actual. Desprès de comparar i preguntar em vaig decidir per aquesta que us presento en edició de butxaca. Tot i que Joan Francesc Mira el conec com a traductor d’una magnífica Divina Comedia, que m’acompanya els darrers temps a l’hora d’esmorzar, per tant la tria em venia força prescrita. I l’encert ha estat total. És d’una pulcritud, d’una sensibilitat que només ho pot fer qui coneix i estima molt el text que l’ocupa. Cada cant precedit d’un breu resum, i unes notes a peu de pàgina molt aclaridores, sense castigar. Ell mateix dedica unes línies a orientar-nos cóm llegir Homer. Rigorosa i alhora addictiva. Una gran novel·la d’aventures.
No voldria deixar d’esmentar la introducció que fa Jordi Cornudella perquè és senzillament magnífica. Un recorregut històric detallat, però també antropològic, iconogràfic pels mites i pels fets que es narren. Un resum molt ben fet per situar-nos; una bona manera de començar la gran aventura.
El gran Richard Ford ens té acostumats a una narrativa amb un pes específic reconegut, ben diversa, intel·ligent, vivencial… no en va el 1996 va guanyar dos premis de prestigi alhora: el Pulitzer i el Faulkner per El dia de la independència. Aquí deixo la seva bibliografia.
El llibre que recomano ara és un llibre petit, senzill, aparentment fàcil, sense problemes ni estridències de cap mena. I és així. Cóm ho diuen allò? Al pot petit la bona confitura? Doncs és exactament això. D’una simplicitat narrativa evident, té la grapa d’arribar a partir de l’emoció, de la narració del record, del quotidià, de la simple vida dels seus pares. I com que d’escriure en sap un munt, aquestes biografies omplen unes planes delicioses de les vivències d’unes persones que es treballen la vida, i mai millor dit. Un llibre per alegrar-te una tarda, faci calor, fred, vent o pluja. Tu estàs allà i ja t’està bé.
Adjunto l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer l’any passat (2019) a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Va ser un luxe.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.