Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.
La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.
Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.
En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.
L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.
Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.
Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.
Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.
Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.
Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.
Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.
Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.
Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.
Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.
Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.
Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin
Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.
Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.
Des de feia temps volia tornar a llegir Homer, no ho feia des de quan estudiava, i intuia que m’agradaria molt pels anys que jo també he acumulat. L’Odissea, que tant havia traduït al batxillerat. Vaig decidir triar molt bé l’edició, sempre és una acció molt important quan s’han de llegir traduccions, o es vol informació complementària al text. I també volia que fos una edició recent, amb un llenguatge treballat pel públic actual. Desprès de comparar i preguntar em vaig decidir per aquesta que us presento en edició de butxaca. Tot i que Joan Francesc Mira el conec com a traductor d’una magnífica Divina Comedia, que m’acompanya els darrers temps a l’hora d’esmorzar, per tant la tria em venia força prescrita. I l’encert ha estat total. És d’una pulcritud, d’una sensibilitat que només ho pot fer qui coneix i estima molt el text que l’ocupa. Cada cant precedit d’un breu resum, i unes notes a peu de pàgina molt aclaridores, sense castigar. Ell mateix dedica unes línies a orientar-nos cóm llegir Homer. Rigorosa i alhora addictiva. Una gran novel·la d’aventures.
No voldria deixar d’esmentar la introducció que fa Jordi Cornudella perquè és senzillament magnífica. Un recorregut històric detallat, però també antropològic, iconogràfic pels mites i pels fets que es narren. Un resum molt ben fet per situar-nos; una bona manera de començar la gran aventura.
El gran Richard Ford ens té acostumats a una narrativa amb un pes específic reconegut, ben diversa, intel·ligent, vivencial… no en va el 1996 va guanyar dos premis de prestigi alhora: el Pulitzer i el Faulkner per El dia de la independència. Aquí deixo la seva bibliografia.
El llibre que recomano ara és un llibre petit, senzill, aparentment fàcil, sense problemes ni estridències de cap mena. I és així. Cóm ho diuen allò? Al pot petit la bona confitura? Doncs és exactament això. D’una simplicitat narrativa evident, té la grapa d’arribar a partir de l’emoció, de la narració del record, del quotidià, de la simple vida dels seus pares. I com que d’escriure en sap un munt, aquestes biografies omplen unes planes delicioses de les vivències d’unes persones que es treballen la vida, i mai millor dit. Un llibre per alegrar-te una tarda, faci calor, fred, vent o pluja. Tu estàs allà i ja t’està bé.
Adjunto l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer l’any passat (2019) a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Va ser un luxe.
No descobrirem res de nou si diem que des de fa molts anys podem adquirir llibres usats: és a dir el llibre de segona mà, el llibre vell i el llibre antic. Llibreries de tota la vida, famílies que durant generacions s’hi han dedicat amb professionalitat sovint per conservar un llegat editorial i patrimonial. Fires específiques, congressos, trobades de col·lecionistes, subhastes i ara grans plataformes que ens faciliten cercar a la xarxa el llibre que ja no circula.
Tot i així caldria diferenciar aquests establiments segons la tipologia del document que ens ofereixen:
Les que liquiden restes d’edició són les que aconsegueixen excedents que les editorials guarden als magatzems, i que també les anomenem saldistes. Pel que fa al llibre de segona mà, llibre vell i llibre antic, tot i ser una divisió que sembli massa concreta, es necessaria perquè s’ha de diferenciar aquell llibre força nou que ha arribat a una llibreria per donació o venda d’un lector al llibreter, (el de segona mà) del llibre que ja té uns anys, un cert valor, i el seu estat físic també el defineix, (el llibre vell), d’ambdós també en direm llibre d’ocasió, però és cert que encara no tenen el valor que arriba a definir el que anomenem un llibre antic. Tot això pot semblar aleatori, però els llibreters ho saben diferenciar escrupulosament. Un altre factor serà quanta disponibilitat hi ha d’un exemplar, tot i que estarem parlant majoritàriament d’exemplars exhaurits o descatalogats.
Des de fa una desena d’anys a Barcelona s’han multiplicat les llibreries de segona mà, algunes amb força èxit. O fins i tot aquelles que, entre el llibre nou, hi fan un racó pel de segona mà o el vell. Es un fet que pot tenir múltiples explicacions. Tots coneixem aquell pis que es buida amb una biblioteca personal inclosa; gent molt lectora que viu en pisos petits i necessita fer espai i una tria periòdica; un llegat bibliogràfic que no interessa, etc…, i que les biblioteques no poden recollir, no han de recollir, excepte en comptades ocasions. Tota aquesta oferta, aquest excedent conscient, ha coincidit també amb una demanda, que s’ha fet més habitual i possiblement aquesta sigui la clau del seu èxit, la del llibre de segona mà, però també un èxit molt fràgil i ho demostra que n’hi ha més d’una dotzena que ja han tancat durant aquests mesos que portem de pandèmia. Són les primeres víctimes.
També cal recordar una obvietat pel que fa a totes les llibreries actuals, no només venen llibres, com les biblioteques no només els presten, són centres culturals, de barri, de cooperatives, són una aproximació més o menys extensa a una temàtica, a una especialitat. Amb bar, cafeteria, on autors i lectors es volen trobar. Algunes són autèntiques maquinàries de generar interès i curiositat. Això, en les que ens ocupen ara no hauria de ser tampoc estrany, i, en canvi, no és gaire habitual. Si l’augment d’aquests establiments segueix creixent, sense estudiar el possible i real public interessat, les darreres xifres ho fan molt necessari, les ofertes adicionals de cara al client podrien marcar la diferència
He extret de Llibreries de Barcelona. Un passeig per la diversitat, que he posat al dia aquests mesos de confinament, els llistats per les diferents tipologies de llibreries que avui ens fixem. Algunes apareixeran en més d’una llista perquè poden tenir diferents tipus de llibres. Espero que en trobeu moltes que encara no coneixieu. Veureu que al costat de les dades s’indica el districte on estan i la geolocalització.
L’hem llegida, l’hem vista en pel·lícules, també en múltiples sèries anteriors. Aquesta britànica, que ja fa temps ofereix Filmin, per mi té diversos alicients: Paul Dano, una molt cuidada posada en escena, fins als mínims detalls, que servidora tan agraeix, i sobretot la confirmació del què va representar el Romanticisme europeu, sovint massa oblidat. Moltes sèries i llargmetratges, adaptats de llibres o no, ho han reflectit, per dir-ne una ara mateix, la també britànica Oneguin del 1998, i és que el nostre individualisme, ara tan exagerat, ve exactament d’allà, poca broma.
Els autors romàntics ténen la peculiaritat de fer cercar la felicitat individual, personal, a aquells que se suposava que des de sempre ja la gaudien de forma habitual. Individus, homes i dones, embolcallats pel comfort i la cultura, que es questionen la seva posició al món, i cóm el senten, el viuen, el pateixen. I per què? Potser perquè la racionalitat il·lustrada i la norma aristocràtica havien arribat a extrems que no li conferien un espai real a la llibertat, que una burgesia liberal, cada cop més urbana, anava guanyant en diferents parcel·les. El cas és que des d’Alemanya i Anglaterra s’exten com la pòlvora revolucionària i els sentiments adquireixen un protagonisme més que notable. Ja tenim doncs el dilema: el que sento és meu, però la societat no m’ho permet. Als homes, als mascles, també. Si a tot això li afegim Napoleó, l’invasió de Russia, l’honor de la pàtria, una aristocràcia tancada i egòlatra, i el xoc de tradició/sentiments tenim una novel·la romàntica, com tants milers se’n van escriure. L’amor romàntic, ara tan denostat i que ha fet tant mal, era revolucionari, perquè es permetia aparéixer i defensar-se.
Tolstoi era un personatge romàntic? doncs sí, i a més era rus i molt peculiar, la seva biografia n’és una mostra, The last station del 2009 ens ho explica, i coneixia molt bé la literatura europea i els anar i venir de tants diletants.
Una sèrie que s’esmerça a conferir-li el mateix tó de la novel·la amb maneres i ritmes actuals, ah! no apta per aquells que volen acció, que ténen pressa, i que els detalls i els diàlegs no són el seu fort.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.