Realment hi ha històries o episodis de la història que no s´han explicat prou, i aquesta sèrie noruega que ara ofereix Filmin, ho intenta esmenar. Tot i que hi ha una pel.lícula anterior, de 1965 Els herois de Telemark, aquí, encara que només sigui pel metratge de 6 episodis, queda més ben explicada, no tan sols pels episodis bèl.lics, més insistents a l’anterior. I et fas moltes preguntes, moltes, però la més evident és la que és motiu d’una nova sèrie, amb factura i segell nòrdics, què hauria passat si els nazis haguessin aconseguit tenir la bomba atòmica?
Les relacions de la recent ocupada Noruega amb el govern de Londres, però també amb els alemanys, o amb els francesos. L’aigua pesant interessa a tots, arribant al moment que la missió és que “ells” no la tinguin. Cóm científics, empresaris agafen posicions davant dels diners, dels progrès de la ciència, de la fama. Postures toves, postures fermes, postures, que desprès de tants anys valores com el que va ser, en principi ningú sabia realment a qui o a què s’estava enfrontant.
A mi, personalment, m’ha resultat molt aclaridora d’uns fets que pràcticament desconeixia. Sobretot no tant pel resultat final, sinó per cóm s’hi arriba i els esculls externs, però també interns, que s’han de salvar. No és una pel·lícula només bèl·lica, que sí, també hi ha un format de thriller evident, m’ha agradat veure les diferents personalitats dels protagonistes com els posen davant de dilemes ètics de primera magnitud.
Marina Espasa va dir al diari Ara: Si hi ha llibres que fan lectors de per vida, aquest n’és un. I justa la fusta. És com una fuetada, però tot i així t´hi agafes sabent que aquest manual de supervivència al qual t´enfrontes, no tindrà compassió del lector.
Escrita amb un estudiat distanciament, amb una deliberada fredor de glacera Agota Kristof ens presenta la vida d’aquests bessons en tres novel·les, que s’editen juntes (Libros del Asteroide i Amsterdam) perquè es necessiten, com es necessiten ells. Amb una tècnica difícil de descriure en poques paraules, perquè és francament notòria, i també molt fàcil d’assimilar, estem davant d’una història portentosa i cruel. Guerra, postguerra, dictadura, guerra freda, la identitat i la misèria humana descrites des d’un allunyament precís i també concís, és important. Demolidora i addictiva. Hi ha moments que s’ha d’agafar aire, però resulta una lectura fabulosa i molt sorprenent.
Li responc que provo d’escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme, i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d’explicar la meva història, però que no puc, no sóc prou valent, que és massa dolorosa per a mi […]
Quan et diuen LA i darrera el cognom, ho sabem tots, vol dir que t’has fet un lloc important en la disciplina que t’ocupa. Ara hi tenim una certa afició, potser massa lleugera, però sí és cert que hi ha autors sobre els quals s’endevina des del principi que trepitjaran fort. Aquest és el cas de La Colombani.
Ho dic ara perquè ja li he llegit els dos llibres que ha publicat en poc temps. Es una narradora d’històries, que suposo ha decidit que siguin sempre les mateixes: les de dones, les de les vides del desastre, de la pobresa, de la desgraciada opulència, d’un mal destí, d’un mal lloc, d’una tria fallida. I, tot i així, cada un dels llibres és ben diferent. Un petit tresor que t’atrapa per la història i per com la narra. Si té un patró en l’argument, també el té en la disposició de l’espai i el temps. Els diversos personatges, que viuen històries diferents, sempre es troben finalment, sense saber-ho, per algun motiu del temps o l’espai, al·liats més que necessaris, però només ho sap el lector. És una tècnica que li resulta còmode i eficaç pel que persegueix, que no és més que ensenyar les diferents cares del coratge de les dones.
Una lectura àgil, desprovista de tota ampul·lositat, que utilitza els temps per anar endavant en el que interessa, sense descripcions que ens facin perdre el fil, va per feina. Suposo que aquests, i la tendresa i mala consciència que desprèn el que hi descriu, són motius suficients per haver estat traduida a desenes de llengües i anar enfilant una edició darrera l’altra.
Des de que vaig llegir/descobrir Estupor y temblores la meva adicció cap a la Nothomb ha anat en augment. Dotada d’un bé molt preuat, per a mi: la brevetat, la concisió, l’economia de la paraula, per defensar-ne la potència de cada una. Històries que molts podrien explicar, però mai escriure-les com ella. Deliberadament punyent, sempre t’enfronta a les passions humanes, i l’originalitat és com les presenta, i encara més com les resolt. Domina els temps sense gaire prejudicis, se’ls acomoda, igual que les descripcions, s’exten més o menys, però el que és segur és que mai, mai res decau.
Aquí hi ha venjança, justificada, si? Mai ho hauria de ser?
Us deixo l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer el 2018 al programa Tot el temps del món
Com es pot endevinar la meva objectivitat ha quedat per terra des del moment que parlo de la mateixa persona dos dies seguits. Però m’ha semblat que el comentari de la pel·lícula Mud es mereixia insistir més abastament en la figura que l’ha inspirat.
Per a molts, entre els quals hi ha escriptors com Faulkner, Eugene O’Neill i Hemingway, en Mark Twain es troba l’orígen de la novel·la americana contemporànea. Per aquest, i encara més, pels motius que em mouen a fer aquesta ressenya, crec que tots els menuts, ja amb edat lectora, haurien de gaudir d’unes pàgines, que els faran protagonistes d’aventures de tota mena, com ho va ser la seva vida, i que sobretot els formaran en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
A l’anterior ressenya el qualificava amb adjectius propers i divertits, perquè una de les coses que més valoro d’ell és el seu enginy. Samuel Langhorne Clemens va estar treballant com a pilot fluvial en els típics “riverboats” que navegaven pel Mississipí, i el pseudònim va ser adoptat de l’expressió mark twain, típica dels cants de treball dels negres en aquests vaixells del riu Mississipí, que significa «marca dos», en referència a dues braces (3,6 m), el calat mínim necessari per a una navegació segura.
Era ateu, molt crític amb el poder, tot i que el va conéixer d’aprop perquè va ser molt popular; feia servir una sàtira finíssima, que t’obliga a aguditzar els sentits, però que traspassa el qualificatiu d’humorista, no en va la Universitat d’Oxford el va fer Doctor Honoris Causa; coneixedor del Sud profund i de l’esclavisme; viatger incansable per Estats Units, per Europa, el Mediterrani i l’Orient Mitjà sempre amb els ulls ben oberts per acabar escribint literatura de viatges; articulista sagaç i subtil per trobar la notícia o explicar contes, com ara Vells temps al Mississipí o Vida al Mississipí. Les seves dues grans novel·les el Tom Sawyer, molt autobiogràfica, i el Huckleberry Finn, sobretot aquesta, el varen consolidar com escriptor d’anomenada, no sense passar per les crítiques dels benpensants, fins a ser prohibida per “l’absoluta immoralitat del seu tó”, la seva incomprensió de l’esclavisme el van portar efectivament a alçar el tó, fins al punt de questionar la societat blanca enfront a la dels “nigger”, la negra, amb un llenguatge tan col·loquial que podia semblar ofensiu, sempre depenent de qui ho llegís, es clar. Així les traduccions van resultar, i encara ho són, complicades per la necessitat d’utilitzar paraules “correctes”. La més clara és nigger, que actualment està descartada de la llengua i de l’ús social. Va fer evident el racisme i la vida de les comunitats d’esclaus amb una eina poderosa: la paraula escrita, que queda fixada, i només la censura la pot obviar.
Té molta més obra posterior, menys coneguda, però no menys important, sobretot pel que fa a la crítica literària que exercia amb mà de ferro a diferents diaris i revistes, o a la seva pròpia editorial.
Home polièdric per excel·lència, d’una vida intensa i apassionada va explicar el seu temps i el seu territori, que estimava i coneixia, sense embuts, amb una actitud cívica i compromesa, altra cosa és com l’han entès o assimilat.
Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.
Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.
En un format clàssic, pel que fa a la manera d’explicar una història, s’enfronta al repte de portar a la pantalla tot un segle de l’evolució de la societat hongaresa amb un actor, Ralph Fiennes, que fa tres personatges d’una mateixa família al llarg d’aquests cents anys, el segle XX. Com moltes altres pel·lícules, agafa una història familiar i ens presenta tots els esdeveniments que es donaran al llarg del segle passat, però cóm ho fa? Per a mi aquí està la importància: No té por del metratge, dura 3 hores justes; el fil cronológic és lineal, sense experiments, com qui agafa un llibre d’història i segueix l’esdevenir de l’Imperi Austro-Hongarès, millor dit d’una família dins d’aquella maquinària de poder i d’identitat; el fil argumental es veu enriquit pel fet que un mateix actor desenvolupi tres personatges, que representen el llinatge d’aquesta família jueva que mostra sempre les seves pròpies semblances, les millors i les pitjors; d’un detallisme historiogràfic buscat, sembla que lluiti per no caure en la nostalgia, que podria provocar el record dels enormes canvis pels quals Hongria ha passat durant el segle XX.
Una pel·lícula que al seu dia va agradar molt als qui agrada el cinema d’autor, i els acosta a realitats poc conegudes, als qui valoren un esforç ingent, quasi enciclopèdic, per copçar el procès històric d’un temps i d’un país, amb un cinema ben fet i responsable. A l’alçada de les narracions de Joseph Roth, Arthur Schnitzler i tants altres. Desprès l’oblit. Una llàstima.
Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i músicaen temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.
Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.
Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.
Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.
Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.
La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.
Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.
Edicions Poncianes ve publicant una col·lecció de pòsters on s’uneixen imatge i literatura. Les Bèsties literàries són recollides i/o traduïdes per reconegudes figures de la crítica i la traducció. El confinament ha fet tot el contrari del que el seu nom indica i les ha alliberades, de manera que han arribat a la xarxa, perquè tothom les conegui i s’hi pugui enfrontar, si vol. Adjunto un article de Núvol on hi trobareu més informació recent.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.