Autor: Mercè Bausili

Categories
Llibres

Trilogía de los Balcanes

La tradició cultural britànica està lligada a l’Imperi i als conflictes bèlics en els quals ha participat. Aquests fets han portat nombroses persones a viatjar i a representar la Corona a qualsevol indret del món, més encara en els darrers dos segles. Diplomàtics i polítics, es clar, però també professors, comerciants, periodistes i un reguitzell de representants dispars i diversos de la societat britànica, arístòcrates, espies i vividors de tota mena. En fí, una munió de gent i de fets que han proporcionat a la literatura i al cinema una font exhaustiva de narrativa i de guions.

Aquest és el cas que ens ocupa, un de tants, però que ara es concreta en la persona d’Olivia Manning una dona que les circumstàncies per matrimoni la van portar a l’Est d’Europa durant la II Guerra Mundial, i que va anar evitant els nazis en el seu avançament, trepitjant-li els talons en la seva fugida.

L’editorial Libros del Asteroide ha publicat la Trilogía Balcánica, integrada per: La gran fortuna, La ciudad expoliada i Amigos y héroes. Aquesta trilogia juntament amb l’encara no publicada aquí Trilogía del Levante, van ser reunides sota el nom de Fortunes of War.

Ambdues constitueixen el gran fresc de la II Guerra Mundial al sud-est d’Europa i l’Orient Mitjà. Manning va lliurar el primer manuscrit, La gran fortuna a l’impremta als 52 anys, una vegada havia quallat una intensa experiència a Romania amb el seu marit, “Reggie” Smith. La parella va arribar a Bucarest amb l’Orient Express el mateix dia que la Gran Bretanya declarava la guerra a Alemanya. Manning va abandonar la ciutat camí de Grècia poc abans que els alemanys ocupessin Romania. Reggie la va acompanyar una setmana després, en un èpic vol de Lufthansa un d’aquells dies en què la majoria d’aquests viatges es torçaven cruelment cap a Alemanya o Itàlia. Poc després, Grècia va entrar en guerra contra Alemanya i el periple del matrimoni Smith-Manning va continuar per Alexandria, El Caire, Jerusalem, i Xipre, abans de tornar a Anglaterra el 1945.

El relat és una galeria de nobles desclassats, falsos prínceps, mercaders de la misèria, pidolaires, tafurs, intel·lectuals de pacotilla, periodistes sense diari, buscavides, agents dobles, cràpules i buròcrates estèrils que Manning dissecciona amb el bisturí de la seva excepcional narrativa. Un retrat també de l’estupidesa humana, en la millor línea de com també ho va descriure Carlo Cipolla, en aquell llibre memorable Allegro ma non troppo

Les ciutats i les seves gents, els paisatges, els costums estan descrits com a constant sorpresa per qui ho escriu, les reunions socials i l’èxode com a activitat continuada, també de la gent que travessen fronteres amb una humiliació irreparable. La por i sobretot el desconcert omplen les pàgines. Descripcions precises i detallistes. Mosaic de personatges, de llocs, de rutes, d’ensurts, de pactes. Li agradava molt parlar sobre la seva pròpia vida. Aquesta és una de les seves virtuts, perquè ens permet seguir el trànsit de l’enamorament al desencís en la relació amb el seu marit. Reginald Donald “Reggie” Smith, fervent socialista, professor itinerant del British Council, un tipus sociable i pagat de sí mateix fins a l’extenuació. S’havien conegut poc abans d’aquest viatge. De fet, Reggie va voler entrevistar-la perquè estava fascinat per una novel·la de Manning, The wind changes, ambientada al Dublín bèl·lic del 1921, on una dona viu enfrontada al dilema d’una doble relació amb un patriota irlandès i un escriptor anglès. Pel que sembla, quan es van casar, Olivia encara no coneixia que seria destinat a Bucarest i que Reggie era espia de la Unió Soviètica. Sabem que ella va ser conscient d’aquesta faceta del marit més endavant, perquè va compartir amb els seus afins les seves sospites de que tenien el telèfon intervingut al seu retorn al Regne Unit, el 1945, però no tenim certesa de la data en què va conèixer aquesta doble vida. Reggie havia estat reclutat pel cèlebre agent Anthony Blunt, agent doble de la KGB i del MI5, insigne professor d’art al Trinity College i un de “els cinc de Cambridge”. És una llàstima que ja no estigui disponible a Filmin aquesta sèrie.

Aquestes novel·les són el diari del desencís, del sense rumb, el tràfec, el bullici i la soledat que solen nodrir la malenconia. La ironia, de vegades sarcàstica, de Manning és autènticament britànica, aquesta distància que és capaç de prendre, fins i tot de si mateixa en el paper d’acompanyant. Es un retrat àcid de la societat benestant britànica, de les seves institucions, és la descripció de les vides i els projectes, si se’n pot dir així, d’unes persones que han estat educades per no tenir-ne.

Us haureu fixat que a les portades apareixen una parell d’actors britànics molt coneguts, això és perquè també hi ha la sèrie de la BBC del 1987, que amb el nom del primer llibre La gran fortuna, ha recopilat l’argument dels sis llibres de les dues trilogies. La podeu veure a Filmin en 7 capítols. La sèrie exagera molt més, suposo perquè resumeix, les característiques dels personatges que ratllen l’absurd, i que sovint bufetejaries a gust. Es un tipus d’humor molt britànic, que sovint incomoda, per la indolència dels seus protagonistes. Aquesta classe tan benestant, tan educada, tan inutil.

Dues maneres de constatar, un cop més, que la incredulitat va ser un factor molt negatiu en la recepció i assimilació dels fets, i sovint, en la presa de decisions.

Si us ve de gust llegir bones novel.les sobre la IIa Guerra Mundial, hi ha autors consagrats com Eric Vuillard, Irène Némirovsky, Primo Levi, Stefan Zweig, Joseph Joffo, Curzio Malaparte, Imre Kertész o Vasili Grossman, entre altres, es clar, que us garanteixo són excepcionals.

Categories
Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix ​​en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Categories
Llibres

Fouché, el paradigma de la indignitat

Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.

En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.

Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.

Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.

Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.

Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.

Categories
Cinema i sèries

La orquesta

No sé ni per on començar, i ja veureu perquè. Es tracta d’una serie danesa que ha estrenat Filmin, a la qual he arribat per casualitat, i el guionista de la qual és el mateix que el de l’exitosa Borgen. Doncs anem sobre segur. Doncs no, aquesta sèrie no és per a tots els públics, senzillament perquè treballa amb un humor diferent al que estem acostumats, no és simplement sarcàstica és una destroyer. Tal com raja. Ha escollit explicar les misèries d’un grup humà, en aquest cas l’Orquestra de Copenhaguen, però podria ser qualsevol altre col.lectiu.

Si en llegiu les crítiques us diran que en 10 capítols de mitja horeta es vol entrar en les relacions d’enveja, les amoroses, de poder, de les ambicions i venjances, etc… entre els membres del que hauria de ser un equip cohesionat en la recerca d’un fi superior, elevar la música a Art pel bé dels qui en gaudeixen i dels qui es formen. Sí, és això, i tant, però és molt més que les intrigues i els cops de colze entre rivals i aspirants a la glòria.

És un retrat d’una societat on la normalitat i la convenció, l’èxit? és haver esdevingut un imbècil. Es una societat que va al col.lapse, precisament perquè es creu que ho te tot control.lat i que ho està fent tot bé per seguir sent civilitzats. És el fracàs més estrepitòs del liberalisme, del capitalisme i de la postmodernitat, tot alhora. És un escarni d’on estem i no se sap on anem. Qualsevol dels temes que us preocupin de la societat avançada en la que vivim, aquí estan tractats sense miraments, no és ironia és una pulla al bell mig de l’estòmac. Hi ha un mirall sempre que no perdona, pot resultar incòmode.

Molts comentaris de la prensa i dels ususaris veig que es queden pel damunt del que es cou per sota. Es brillant, però no tothom ho ressistirà. Aviso.

Categories
Llibres

Ruta d’escapada

L’editorial Anagrama ha publicat un parell de llibres del professor i advocat Philippe Sands, membre destacat als judicis internacionals celebrats al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de la Haia.

Ruta d’escapada és fruit d’una investigació immensa. I així queda constància en tot l’aparell crític i bibliogràfic que conté. Tal com diu el meu admirat Anthony Beevor, amb el qual vaig tenir el plaer de fer un curs al CCCB, es tracta “Un triomf de la investigació i una narració brillant“

La veritat i la mentida, tan antagòniques, o tan properes, tan embolicades que estan al món de la política, les finances, a tot arreu …. i no ara, naturalment, que està desbocada. Aquest llibre explica les turbulències personals, ètiques i polítiques que es van donar al final de la II Guerra Mundial, amb aquells que la van perdre, i el passat dels quals els feia culpables davant la justícia internacional. Un cas verídic, com tants altres, de canvi d’identitat per defugir una persecució per accions menyspreables. Per exemple a Cracòvia. Un passat que, en molts casos, ni la família els voldrà reconèixer.

Els contexts, els episodis, les cojuntures són extenses, minucioses, rigoroses, a vegades quasi trepidants, sí, agitades, turbulentes. Una història ben trabada, que òbviament no puc explicar, unes fonts d’informació ben trobades. Una magnífica lectura d’estiu.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museum of Fine Arts, Boston. Un dels seus tresors

Vista aèria del Museu de Belles Arts de Boston

Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.

Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de MET de Nova York.

I quin és un d’aquests tresors? Aquest

Crist en majestat de Santa Maria de Mur al MFA Boston

Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.

Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.

El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.

El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.

Categories
Viatges i itineraris

Boston, allà on tot va començar

The Freedom Trail (1)

Boston és una ciutat magnífica, amable, a l’abast dels que l’habiten, neta, organitzada, culta, investigadora, verda i cara, la dels Celtics, on els únics que corren són els runners, no els cotxes, d’aqui la famosa Marató, també la de les 24 universitats, i la de la primera Biblioteca Pública municipal dels Estats Units. A part del MIT i Harvard.

Però si hi ha una cosa que m’ha impressionat és com afirmen i recorden que allà es va guanyar la Independència. És alliçonador de la manera com està present a la ciutat, com a recurs turístic i històric alhora, i amb quina qualitat i rigor se’ns presenta. La ciutat té una oferta universitària, científica i cultural com cap altra, i la seva Història, allà s’escriu i s’explica en majúscules.

El Freedom Trail (Camí de la Llibertat) és un itinerari a peu, d’uns 4 km., pels diferents llocs, 16 concretament, en els quals van esdevenir els fets més importants dels inicis de la revolta a Boston el 1775 contra la metròpoli, la Gran Bretanya, fins la redacció de la Constitució a Filadèlfia el 1787. Tot el seu recorregut, d’inici a fi, està assenyalat a terra amb una línia singular i específica.

1.- El Boston Common és el parc públic més antic de Nord-Amèrica i el més popular de Boston. Compte amb una extensió de gairebé 50 hectàrees. Els seus orígens daten de 1634 quan colons puritans van comprar els drets sobre 44 acres de terra per usar-les com a pastures per a la comunitat. No obstant això, és a la dècada de 1830 quan es prohibeix la pastura de bestiar i es tanca, sorgint així l’autèntic parc. Al segle XIX, finalitzada la guerra civil, el parc és embellit amb estàtues i fonts. El 1987 va ser declarat Fita Històrica Nacional dels Estats Units.

2.- Massachusetts State House és la seu de govern de l’Estat de Massachusetts. L’edifici va ser aixecat entre el 1795 i el 1798 i la coberta de la cúpula està realitzada en coure i recoberta per làmines d’or de 23 quilats. Aquest edifici va servir d’inspiració per al Capitoli de Washington i per a molts dels capitolis estatals dels Estats Units. El disseny de l’edifici és obra de l’arquitecte Charles Bulfinch que es va inspirar en dos edificis londinencs. La primera pedra va ser col·locada per Paul Revere i Samuel Adams el 4 de juliol de 1795. La finalització dels treballs va tenir lloc al gener de 1798. L’última gran incorporació de l’edifici és The great Hall, construït el 1990 i utilitzat per a la celebració de cerimònies oficials.

Com a curiositat, cal destacar que la cúpula va rebre popularment el nom de El Centre de l’Univers en indicar el quilòmetre zero de l’Estat de Massachusetts. El ‘Nurses Hall’ o ‘Saló de les Infermeres’ rep el seu nom de l’escultura que representa les infermeres que van participar a la Guerra de Secessió i compta amb murals que narren els fets.

3.- Park Street Church data de 1809 i va ser erigida als terrenys que ocupava el graner del cementiri de Granary

El disseny del temple és obra de l’arquitecte Peter Banner que es va inspirar en els dibuixos de l’església londinenca St. Bride del conegut arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723). La “Religious Improvement Society” va aconseguir recaptar 100.000 dòlars entre els seus feligresos per a la construcció d’església de Park Street. La primera pedra es va col·locar l’1 de maig, concloent la construcció del temple a finals del mateix any. La primera cerimònia religiosa va tenir lloc el 10 de gener del 1810.

La torre del campanar de l’església compta amb una alçada de 66 metres i es va convertir en l’edifici més alt dels Estats Units, rècord que va mantenir fins al 1846, quan va ser superat per l’església de la Trinitat (Trinity Church) de Nova York.

L’església de Park Street, Congregacional Conservadora, compta amb una llarga tradició missionera de la doctrina evangèlica i el compromís en temes socials. El 1829 es va fer famosa quan l’abolicionista William Lloyd Garrison va fer la seva primera gran declaració pública contra l’esclavitud. Actualment, la congregació de l’església de Park Street compta amb 2000 membres, pertanyents a més de 60 països, i ofereix classes d’anglès per a estudiants internacionals i immigrants.

4.- Granary Burying Ground pren el nom del graner que es va trobar situat al costat del cementiri, al lloc que actualment s’aixeca l’església de Park Street. Va ser fundat el 1660 i és el tercer més antic de Boston. Hi ha les restes d’importants ciutadans, entre ells tres signants de la declaració d’independència dels Estats Units: Samuel Adams, John Hancock i Robert Treat Paine. S’estima que al cementiri hi ha enterrades unes 5000 persones.

5.- King’s Chapel i King’s Chapel Burying Ground l’esglesia va ser aixecada el 1688 per ordre del rei Jacob II d’Anglaterra sobre part dels terrenys del cementiri més antic de Boston, per assegurar la presència de l’església anglicana als nous territoris. El primer temple es va erigir en fusta, però el creixement de la congregació anglicana va fer necessari la construcció d’una església més gran al voltant de l’antiga capella de fusta. Està aixecada en granit i la seva construcció va ser finalitzada el 1754. La columnata va ser finalitzada després de la Revolució, i per estalviar costos es va elaborar en fusta pintada simulant granit. L’arquitecte Peter Harrison va ser l’encarregat del disseny i menció especial requereix el seu magnífic interior, considerat un dels exemples més elegants d’arquitectura georgiana dels Estats Units.

El cementiri de la King’s Chapel és el més antic de Boston remuntant-se el seu origen a 1630 i va ser utilitzat només durant 30 anys. Originalment també ocupava els terrenys de l’actual King’s Chapel. Donada l’antiguitat del cementiri, hi ha les restes de molts dels primers colons, entre ells John Winthrop, Hezekiah Usher o Mary Chilton, la primera dona que va arribar a Nova Anglaterra.

6.- Benjamin Franklin Statue & Boston Latin School està considerada la primera escola pública dels Estats Units. El seu origen es remunta al 1635 quan els colons Puritans van crear la primera escola a casa del mestre Philemon Pormont. Poc després, l’escola es mouria a School Street. Actualment l’Escola Llatina de Boston està ubicada al veïnat de Fenway.

Una estàtua de Benjamin Franklin rememora el lloc que va ocupar aquella primera escola pública dels Estats Units a la qual van assistir Benjamin Franklin, Samuel Adams i John Hancock.

7.- Old Corner Book Store Tomas Crease va construir aquesta estructura com la seva farmàcia i residència poc després del gran incendi del 1711 que va destruir la casa d’Anne Hutchinson, que es trobava ubicada en aquest lloc. Timoteu Carter va obrir l’Old Corner Bookstore aquí el 1829. Entre 1845 i 1865, els llibreters Ticknor i Fields li van donar una important significació literària al lloc com a editors de Hawthorne, Longfellow, Emerson, Thoreau i altres autors nord-americans i britànics que sovint es reunien en aquest lloc.

El 1960, quan es projectava l’enderrocament de l’edifici per construir un aparcament, els ciutadans de Boston van recaptar diners per crear la Historic Boston Incorporated per tal d’adquirir i conservar aquest edifici.

8.- Old South Meeting House va ser construïda el 1729 i està considerada com un lloc clau de la història americana on es van celebrar reunions i esdeveniments que van donar peu a la Revolució Americana. El 16 de desembre de 1773 va tenir lloc entre aquestes parets la reunió que va donar lloc a la revolta del Te o Tea Party.

Anteriorment als successos que van donar lloc a la ‘Revolta del Te’, ja el 1765 un grup de comerciants i gent de negocis van prendre el nom de Fills de la Llibertat per protestar contra l’Acta del Timbre, contra els impostos britànics, congregant a un gran nombre de persones. El 16 de desembre de 1773, Samuel Adams va donar el senyal que poc després va provocar el Motí del Te a Griffin’s Wharf. ‘Old South Meeting House’ va ser convertit pels britànics en taverna d’oficials. També van estar aquí els estables del 17è regiment de Dracs de Cavalleria Lleugera.

Actualment està considerada Fita Històrica Nacional, i a més de museu, continua sent lloc de celebració de conferències i esdeveniments.

9.- Old State House o ‘Antiga Casa de l’Estat’ va ser la seu del Govern colonial britànic entre 1713 i 1776, existint encara sobre les façanes del mateix, símbols que recorden el seu passat. Assolida la independència, l’Old State House va acollir la primera cambra legislativa de Massachusetts. L’edifici ha servit des de la construcció de la ‘Massachusetts State House’ de mercat, lògia maçònica i ajuntament. Actualment dues de les plantes es destinen a exposicions sobre la societat i història de Boston

De l’època colonial, l’edifici conserva l’unicorn i el lleó reial de la Corona Britànica que es troben sobre les parets del costat més oriental. A la façana oest, un escut amb un nadiu americà i una inscripció escrita en llatí envoltant l’escut, recorda la primera colònia de la badia de Massachusetts. La torre, que en el seu temps sobresortia de les teulades de Boston, ens recorda el passat britànic i és un clar exemple d’arquitectura colonial.

10.- Site of Boston Massacre Davant de la façana est de l”Old State House’ es troba el Lloc de la Matança de Boston, on el 1770 soldats britànics van obrir foc contra una multitud que els insultava i atacava amb pedres i boles de neu. El succés va provocar la mort de cinc persones i va donar gran publicitat als indpendentistes.

Un gran cercle de pedra recorda el lloc on van passar els fets. A prop del lloc dels fets es va recuperar un mosquet que pot ser visitat a l’exposició que es troba a l”Old State House’. També es pot trobar a aquesta exposició l’informe redactat pel jutge on es van detallar els esdeveniments.

11.- Faneuil Hall és una construcció de maó d’estil georgià, donat pel comerciant Peter Faneuil a la ciutat de Boston el 1742. L’edifici, anomenat ‘El Bressol de la Llibertat’ pels discursos patriòtics que s’hi van donar, ha tingut permanentment utilitat de mercat i lloc de reunions. Un dels més famosos oradors del Faneuil Hall va ser Samuel Adams, qui el 1763 ja va suggerir la unió de les colònies britàniques americanes per a la seva lluita contra el govern britànic. Davant la façana principal de l’edifici hi ha una estàtua del mateix Samuel Adams.

El Fanueil Hall va haver de reformar-se a finals del segle XVIII per ampliar-se i acollir el nombrós públic que hi acudia. Els treballs van finalitzar durant els primers anys del nou segle. Els treballs van ser duts a terme per l’arquitecte Charles Bulfinch. El 1898 serien realitzats nous afegits. Finalment, l’edifici seria restaurat a la dècada dels 70 del segle passat.

12.- Paul Revere House La casa més antiga de Boston és la de l’heroi Paul Revere, conegut per la seva llegendària cabagada el 1775 per avisar els rebels de Lexington de l’arribada dels britànics.

La construcció data de 1680 aproximadament i va ser aixecada al lloc que va ocupar la Segona Església Parroquial de Boston, després de l’incendi de la mateixa en 1676. Va ser construïda en fusta pel ric governant Howard, i consta de tres plantes amb habitacions espaioses. La casa va patir reformes importants durant e segle XVIII per adaptar la seva cort a l’estil georgià dominant del moment, sent modificada la teulada i cobert. L’estat original va ser recuperat a la restauració de 1907-1908.

Paul Revere va ocupar la casa entre el 1770 i el 1800 amb la seva segona esposa, amb la qual va tenir 8 dels seus 16 fills. La xemeneia del darrere es creu que va ser afegida en aquella època. Després de la venda de la casa, els baixos de la mateixa van ser utilitzats com a botiga de dolços, fàbrica de cigars, banc i fruiteria.

És el 1902 un besnét de Paul Revere adquireix la casa per evitar-ne la demolició, encarregant a l’arquitecte i conservacionista històric Joseph Chandler, la restauració de l’immoble. El 1908 la casa de Paul Revere obriria la seva porta com a casa-museu històrica. Dins la casa s’exposen peces i utensilis de l’època, així com mobiliari i peces realitzades al seu taller.

13.- Old North Church o Antiga Església del Nord, data de 1723 i va ser aixecada amb maó a l’estil georgià dominant de l’època. L’església està coronada per una agulla i està inspirada a St. Andrew’s-by-the-Wardrobe, de Sir Christopher Wren a Londres. L’església conserva actualment els típics bancs tancats de l’època, on amb maons calents o escalfadors plens de brases es lluitava conta el fred. L’Old North Church o Christ Episcopal Church alberga les primeres campanes forjades a Estats Units.

El 1775 el sagristà Robert Newman, seguint instruccions de Paul Revere, amb dues torxes penjades al campanar va advertir de l’avenç dels britànics que es dirigien cap a Lexington i Concord.

14.- Copp’s Hill Burying Ground Originalment anomenat North Burying Ground, Copp’s Hill va ser el segon lloc d’enterrament a la península de Boston i va ser construït el 1659. La zona va adquirir el seu nom actual gràcies a la seva associació amb William Copp, un sabater i primer colon que vivia prop de l’actual Prince Street.

Durant la Revolució, la ubicació destacada del soterrani amb vistes al port li va donar una importància militar estratègica. Al costat sud-oest, els britànics van establir la seva bateria nord i un moviment de terres des del qual van dirigir el bombardeig de Bunker Hill i, finalment, l’incendi de Charlestown. La llegenda diu que les tropes britàniques van utilitzar làpides per a la pràctica d’objectius. Molts han interpretat les cicatrius rodones del sepulcre del capità Daniel Malcolm com el resultat de boles de mosquet disparades a poca distància.

Usat contínuament com a soterrament durant la dècada de 1850, Copp’s Hill és el lloc de descans de més de 10.000 persones. Hi ha enterrats aquí:

Edmund Hartt, el constructor de la USS Constitution
Robert Newman, que va col·locar les llanternes a Christ Church la vigília del famós passeig de Paul Revere, i
Prince Hall, activista contra l’esclavitud, soldat i fundador de l’Ordre Maçònic Negre. En el moment de la Guerra, més de 1.000 negres i esclaus lliures van ser enterrats a Copp’s Hill. A més, milers d’artesans i comerciants estan enterrats aquí. Les làmines i els seus epitafis reflecteixen la naturalesa de l’economia dels segles XVII i XVIII del North End.

15.- Bunker Hill Monument és un obelisc dissenyat per a conmemorar la Batalla de Bunker Hill, en la qual els britànics tractaran de trencar l’assalt que els rebels nord-americans havien fet al voltant a la ciutat de Boston.

Va ser construït entre 1827 i 1843 a Charlestown amb granit portat de la localitat de Quincy a través d’una línia del ferrocarril, que va ser creada especialment per a aquest projecte. Medeix 77 m. El monument no està al Bunker Hill sinó a la Breed’s Hill, on la majoria dels combats han tingut lloc en realitat. L’associació del monument, que havia comprat tota la zona de batalla, va haver de vendre els terrenys excepte el turó per poder pagar la construcció.

El monument, un dels primers dels Estats Units, va ser erigit per conmemorar la batalla, el major conflicte entre les forces britàniques i patriotes nord-americans en la guerra el 17 de juny de 1775. Davant es troba una estatua al coronel William Prescott, un altre heroi de la batalla. Durant els enfrontaments, i segons alguns historiadors, es va pronunciar la famosa frase “no dispareu fins que no els hi veieu el blanc dels ulls”.

16.- USS Constitution Al moll 1 de les drassanes de Charlestown Navy Yard hi ha el vaixell insígnia de l’Armada americana, l’USS Constitution, el vaixell de guerra més antic en actiu dels Estats Units, botat el 1797.

El vaixell té el sobrenom d’Old Irdonsides, guanyat a la guerra del 1812 després de suportar els canons del vaixell de la corona britànica ‘Guerriere’. En aquesta guerra atraparia nombrosos vaixells mercants i va derrotar cinc vaixells de guerra britànics. Abans, l’USS Constitution va servir per patrullar les aigües del Mediterrani i protegir els vaixells americans.

El vaixell es va salvar del desballestament gràcies al poema Oliver Wendell Holmes, titulat Old Ironsides. Compost el 1830 l’autor va demanar ajuda pública per salvar el vaixell, ja que les reparacions per a la seva posada de nou en servei eren costoses. Finalment el pressupost va ser aprovat i el vaixell salvat. El 1907 l’USS Constitution va ser convertit en museu. El 1997 seria restaurat, sent capaç de navegar pels seus propis mitjans. Cada 4 de juliol, Dia de la Independència dels Estats Units, l’USS Constitution salpa per recórrer el port, canviant a més la seva posició d’amarrament per tal de protegir ambdós costats del vaixell de les condicions ambientals.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest és un molt breu resum d’una ruta emblemàtica, que explica molt bé els orígens d’aquesta ciutat i d’aquest país. Una manera de posar en valor el passat, d’entendre la memòria i els fets, i de retre homenatge als avantpassats, de forma amena i exigent alhora. Una autèntica satisfacció.


__________________________________________
(1) Per no tenir problemes de capacitat de la pàgina, pel pes que insertar fotografies comporta, he fet una cerca d’imatges externa, a l’entitat que ho gestiona, National Park Service i l’he enllaçada a la capçalera de cada descripció. Espero que funcioni.

Els noms enllaçats que es van repetint, els hi he respectat i repetit l’enllaç, per facilitar la lectura.

Us passo una mica de bibliografia amplia preparada per una llibreria especialitzada. I insisteixo en la sèrie John Adams, tot i d’altres opcions.




Categories
Llibres

Dickens ho va avisar: la ferocitat del progrés

Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.

A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.

Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.

Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.

Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.

Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.

(1) Dickens i la societat victoriana Conferència de Sam Abrams al CCCB, dins el curs Les grans civilitzacions d’Europa, El segle XIX II, L’època burguesa, de l’Institut d’Humanitats

Categories
Teatre

Els Conway d’en Llàcer

L’Àngel Llàcer és un home d’espectacle. Et podrà convèncer o no el que fa, però una cosa és segura, estarà molt ben fet. Dit això, què ha fet amb els Conway? un espectacle, que es delia per fer, on es serveix de l’escenogràfia de Marc Salicrú, que pocs teatres permeten, com un element més del temps i la vida que transcorre a l’obra i com aquest temps tracta als seus protagonistes.

Els britànics ens tenen acostumats a aquest tema, és molt reiteratiu a la seva literatura. Protagonistes i víctimes dels estralls pels imperatius de les revolucions industrials, de l’Imperi i dels aires entre les dues Guerres, viuen en pròpia pell els sacseigs i les incerteses, i res és segur, el futur no es pot preveure, ni tirant les cartes, i el passat ens mostra tots els errors comesos. Una mare (Marcia Cisteró), que n’ha fet molts i a qui fins i tot li costa acceptar-los quan són ineludibles. Les bombolles dels benestants són fràgils i esclaten. Això els hi passa als Conway. La nostalgia i la malenconia, inevitables, no serveixen de res, no ajuden, per això hi ha un personatge (Biel Duran) el més insignificant, el més menyspreat, que ho sap, i resulta ser el més visionari, el més llest?

Podríem fer la comparació amb l’obra que Mario Gas va representar fa trenta anys. No ho faré, perquè cada creador té visions, motivacions i criteris per encarar una peça, i totes poden ser encertades, també depenent del moment en el qual es fan.

Al principi he ressaltat l’escenografia, i no ho faig perquè sigui épatant, que sí, tècnicament astuta i enginyosa, sinó perquè defineix l’obra, l’acompanya, s’hi integra, la custodia. Teatre de text sí, amb un primer acte que fa patir una mica, perquè sembla que estem davant de Mujercitas, però Priestley ho va concebre així, suposo, per advertir-nos que tot serà molt vulnerable, malgrat l’alegria de les noies. I a partir d’aquí els aconteixements es precipitaran.

Quan es va fer el TNC va rebre moltes crítiques de massa monumentalitat i altres adjectius, que proferien professionals encongits, aquells que confonen el bon teatre amb l’escassetat, amb l’estretor, impedint que totes las altres arts i els oficis que li són comuns es manifestin com el director prefereixi. Avui el Nacional ha aconseguit un prestigi, que ningú li pot questionar; els diferents directors/res del qual han treballat per fer un teatre per a tots els públics, i de nivell, a vegades difícil de transitar entre tradició i innovació. No he sigut mai, mai, partidària de rebaixar el nivell dels productes culturals, més encara si es pensa en el gran públic, al contrari. El TNC ho és de públic i el paguem entre tots. I en Llàcer ha fet això, ni més ni menys. Aquí també ho sabem fer. Perquè tenim grans professionals de totes les especialitats teatrals, i per això els fem sortir a saludar els primers. I en vull ressaltar un, el Traductor, un assidu del nostre teatre, Joan Sellent, recentment reconegut amb el Premi de la Crítica, que tot i estar ja retirat l’ha traduïda, per saber el producte que en volien fer.

Hi ha una cosa que l’Àngel faria de primera. Ahir vaig poder felicitar a la Directora i no vaig creure convenient ni esmentar-ho, i és el que l’anterior Director va encetar, i seria una posada al dia del teatre català, del popular, del clàssic, del del Paral.lel. Hi ha molt que recuperar, en llenguatge, en història i costumari, en música, i fer-li un peeling general perquè lluieixi amb l’adaptació que els temps demanen.

Aquí alguns del que ja s’han fet del mestre Rusiñol

L’auca del senyor Esteve

Llibertat

L‘Hèroe

El Jocs Florals de Canprosa

Hi ha molts més autors revisables, que al seu moment l’ironia i la crítica ja la practicaven, no cal tenir por de caure en el provincianisme, els professionals que tenim no ho farien mai.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Vermeer, l’escomesa de la privacitat

La carta d’amor, 1669-70, Rijksmuseum, Àmsterdam

Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.

Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.

La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.

Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.

En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.

El carreró i la casa de Vermeer, avui a Delft