Exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya Organitzada en col·laboració amb diversos museus i institucions sards
Fins l’11 de gener
En general coneixem poc Sardenya la segona illa més gran del Mediterrani tot i la seva proximitat -uns 600 Kms des de Barcelona-, amb una població de més d’un milió i mig de persones.
L’exposició pretén apropar-nos-la, difondre el coneixement de la prehistòria sarda i sense amagar-ho, millorar l’oferta cultural i fomentar el turisme a l’illa.
Figura de pugilista
La mostra va des del primer megalitisme – Sardenya, l’illa megalítica uns 4.000 anys abans de Crist- fins l’inici de l’època romana després de les guerres púniques
Figura femenina
Suposem que per raons obvies hi trobem moltes peces petites de pedra, d’argila, de ferro i de bronze -les dues últimes lògicament de l’edat de bronze-.
Nau en miniatura
Les grans construccions i peces ens les mostren amb uns vídeos molt cuidats i reconstruccions virtuals en 3D. Son molt còmodes de visionar. També hi ha molts cartells explicatius i una línia del temps que ens ajuda a situar l’exposició dins la història de la Mediterrània.
Guerrer amb dos escuts
De la primera època destaquen els grans dòlmens, els menhirs – més de 740- i les tombes circulars. De l’edat de bronze els nurags,les cases dels ogres i les tombes de gegants.
Els nurags semblen ser el que avui en diem sales multifuncionals. Construïts entre el 1800 i el 1150 aC. eren el centre de la vida social, religiosa, administrativa. També estructures defensives, residencials i marcadors de control territorial. Es calcula que n’hi ha uns 7.000, fets de paret seca, son torres de planta en diferents formes geomètriques i diverses plantes coberts per una falsa cúpula. Tenen corredors, escales i cambres simples o múltiples.
Nurag de Barumini
Les cases dels ogres, també construïts amb pedra seca, segons la tradició hi vivien antics éssers gegants i malvats amb trets humans.
També ens presenten les tombes de gegants, monuments funeraris de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. El “mal nom” vindria de la tradició popular sarda.
Les excavacions han començat amb certa intensitat en època recent -anys 70 del segle passat- trobant-se jaciments lògicament a la costa però també a l’interior.
En resum, una interessant exposició que ens permet veure l’evolució d’una de les civilitzacions mediterrànies fins aproximadament el naixement de Crist i comparar-la amb les altres dins el mateix període.
Nota de l’autor: Les imatges son fetes per l’autor directament el que fa que es vegin reflexos en alguns casos. Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació.
Crèdits
Exposició promoguda per la Fundació Mont’e Prama, –amb finançament de la Regió Autònoma de Sardenya, “Gran projecte Mont’e Prama”–,en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana- Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, es reconeix també la col·laboració de l’Ambaixada d’Itàlia a Madrid, el Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. L’organització general ha estat a càrrec de Villaggio Globale International.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver
Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón
Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver
Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.
A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.
Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.
És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.
L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.
Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.
El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.
Xilografies i escultures de fang
Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.
Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta
Taques
L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.
Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.
Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.
Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.
Trames
També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.
Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.
Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.
Formes
Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.
Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.
Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar. Aiguafort.
Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.
Imatge 8. Una de les joies exposades
Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.
En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats
MNAC: Exposició Zurbarán
Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.
Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.
Exposició de Francesc Galí
Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.
Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.
Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela
Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene
Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí
El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.
Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)
En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.
Acomiadament de les obres de Sixena
Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.
Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.
Pavelló Mies Van Der Rohe
Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.
CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts
Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.
Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…
L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.
A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.
Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.
Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.
Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado
Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.
Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.
Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.
Per acabar la jornada
Teatre Lliure: La brama del cérvol
Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny
El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.
Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.
Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada
A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…
Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.
Exposició a la Pedrera fins el 2 de febrer de 2025 Comissaria: Penélope Curtis
Interessant exposició per als amants de l’escultura abstracta. Ens mostra la transició del pas del marbre com a material de treball a tot tipus de pedres emprant la talla directa sense fer models en argila o guix i que tècnics qualificats creessin l’obra definitiva.
Foto JSC
Es tractava de buscar nous materials. Això va implicar per a l’artista tenir més coneixements tècnics i més llibertat de creació.
Es busca que la pedra es presti a la corba i el poliment per aconseguir formes diferents, també que el buit sigui un element més del volum de la peça.
Foto: J. Sauret
El lloc, La Pedrera, no pot ser més encertat per aquest tipus d’exposició ja que el diàleg entre les obres i l’espai que les conté sorgeix fàcil.
Foto J. Sauret
Hi ha més de vuitanta obres. Als autors de la primera generació pionera, nascuts entre finals del segle XIX i començaments del XX: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis.
Eduardo Chillida. Foto JSC
Els seguiran els d’una segona generació: Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding que també hi tenen obra en una secció complementaria.
Luciano Fabro, Foto JSC
Hi trobem també un documental molt interessant en què Bárbara Hepworth ens explica com entén l’escultura i el seu procés creatiu. Ens presenten moltes imatges dins de l’estudi de Cornudella treballant i dialogant amb el paisatge natural de la zona.
Finalment, hi ha una petita mostra que explica què és una roca i què és un mineral i els diferents tipus de roques: magmàtiques, sedimentàries i metamòrfiques.
Foto JSC
Nota: Les fotos dels autors pretenen mostrar el diàleg de les peces exposades amb l’entorn de la Pedrera.
Pot semblar un crit de guerra, però no, es tracta quasi d’una peregrinació laica. El valor d’aquesta exposició és també el fet que els ha reunit a tots, a tots aquells artistes catalans que van anar marxant esglaonadament cap a un lloc que els canviaria la vida i la forma de pensar i sentir l’art que portaven a l’equipatge. París. Anys més tard Hemingwayescriuria que no havia estat en va, per a ell ni pels seus coetanis. Sense menysprear la visió còmplice que Woody Allen en va fer el 2011.
Al tombant del segle XX tothom anava a París, què hi passava, què n’esperaven?
Entre 1889 i 1914 es donen les condicions perquè Paris esdevingui el nucli de la cultura europea, i no només de les arts. Les successives exposicions universals que s’hi celebren, juntament amb la grandiosa reforma arquitectònica que Hausmann hi va executar, van permetre que la ciutat es presentés amb un esplendor renovat i la confiança en la tecnologia i el progrès. I els artistes catalans hi van arribant al ritme d’aquestes Exposicions: 1878, 1889 i 1900. Estem a la Belle Époque. La llibertat creativa crida a artistes, músics i escriptors i cada un d’ells en farà el seu propi relat, passant des del naturalisme, al simbolime o al cubisme. L’arribada de la Gran Guerra ho capgirarà tot, el mapa d’Europa i, com no, les actituds artístiques i també el mercat de l’art. El 1918 el món és un altre.
Paris des de l’arribada a la Gare d’Orsay o a la Gare de Lyon se’ls presenta magnífica, oferint la vida, l’art i la llibertat. Els carrers en moviment de dia i de nit. Això és el que percep Picasso quan hi va el 1900 per assistir a l’Exposició Universal amb Carles Casagemas. Però la seva realitat aviat serà una altra a Montmartre i Montparnasse, i en menys mesura al Barri Llatí. Rusiñol, Picasso i Sunyer hauran de deixar tota la grandeur enrere i conviure amb la més estricta austeritat. Aquests dos barris són els nuclis on s’hi trobaran tots, amb tots els altres que també hi arriben de qualsevol part del món.
Aquest TOTHOM són: Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Pablo Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Manolo Hugué, Oleguer Junyent, Xavier Gosé, Pau Roig, Josep Clarà, Enric Casanovas, Pablo Gargallo, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Emili Fontbona, Alexandre de Cabanyes, Damià Pradell i Pere Torné i Esquius. Els prodreu trobar descrits al Diccionari d’Artistes de l’IEC i el MNAC. Els estimuls que ofereix Paris als seus visitants es troben també a llocs com el Moulin de la Galette, a Le Chat Noir, a l‘Auberge du Clou, al Moulin Rouge i Le Divan Japonais i al Cirque Medrano.
L’exposició Universal de 1900 consagra la figura de La Parisienne tan simbòlica com la Torre Eiffel, construida per a aquest esdeviment, i que, com aquesta, esdevindrà un reclam publicitari. Les dones parinsenques es converteixen en un tema constant de l’imaginari artístic de la ciutat: les artistes, les ballarines de cancan i de les quadrilles dels balls, les dels cafès concert, les prostitutes de les maisons closes i les de la vida bohèmia figuren en aquest imaginari col·lectiu en funcio del medi en què actuen i viuen. I les que surten de casa per passejar, practicar esport o omplir cafès i bulevards i que s’incorporen a la iconografia de la ciutat. Aquestes dones ja estan molt allunyades de les que pintava Ramon Casas. Xavier Gosé i Ismael Smith en seran testimonis i ens oferiran unes figures femenines de moderna indumentària, que marcaran el que serà la moda de la dècada de 1920.
Durant la Belle Époque l’agitació artística i intel.lectual passa per diferents i a vegades contradictoris moviments: els simbolisme, el decorativisme, el primitivisme, que donarà peu a les avantguardes, el decadentisme i el paisatgisme. I els artistes catalans s’hi van identificant, fins que el 1910 Josep Clarà ho transporta a un mediterranisme en l’escultura i Joquim Sunyer en la pintura. I a Barcelona es fa la primera exposició cubista liderada per Picasso. Com ja hem dit tot es fa miques amb l’esclat de la Gran Guerra, i amb l’armistici tot canviarà, els mapes sociopolítics i les tendències estètiques.
Les avantguardes es consoliden a París i a d’altres ciutats convalescents, per exemple a Alemanya i amb molta força. Els que ara anomenem els anys d’entreguerres ho capgiren i ho contesten tot. Montmartre queda convertit en una evocació, l’ha desplaçat Montparnasse amb molta ebullició, però diferent. Casas i Rusiñol ja són història i Picasso segueix innovant. Molts artistes, sobretot els Noucentistes, tornen a Catalunya. El triomf de les avanguardes i elrappel à l’ordrede Jean Cocteau situen el relat en altres paràmetres, que obriran nous horitzons als artistes, als catalans també.
La bohemia, joventut i llibertat, que Montmartre irradia arreu, havia permès que els artistes es retratessin entre ells explicant encara millor quina vida portaven i amb qui es relacionaven. Les cròniques que Rusiñol envia a La Vanguardia amb els dibuixos de Casas seran l’autobiografia de la bohemia, sense amagar les penúries urbanes que molts van patir. La vida de tots ells, artistes, músics, escriptors i periodistes, a París, transcorre entre la creació i l’aprenentatge, les descobertes de diferents paisatges i el lleure. I els escenaris són els tallers, les acadèmies, els cabarets, els conservatoris, les sales de concert i de ball i cadascú s’hi integra i ho interpreta a la seva manera. Aquest serà el seu gran llegat, que avui tots gaudim i celebrem. Una exposició que també és una gran festa.
El 2024 es va inaugurar aquest Museu del Barroc de Catalunya a la ciutat de Manresa que pertany a la xarxa de Museus d’Art de Catalunya gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, el MNAC i també amb fons de la Unió Europea.
Voldria afegir algunes consideracions des del punt de vista d’un manresà “exiliat” a Barcelona.
S’ha construït un edifici de disseny, modern i emblemàtic al costat de l’antic museu de la ciutat aprofitant un solar que havia estat una església dels jesuïtes. Aquesta ubicació pot tenir molt sentit si pensem que els jesuïtes va ser l’ordre que va implementar el Barroc per tot el món. El nou museu està localitzat al principi del barri de Les Escodines un barri de tradició pagesa i ara molt degradat.
Nou Museu del Barroc de Catalunya
S’han recollit peces de Manresa i altres que hi havia disperses per Catalunya aconseguint commoure al espectador com pretenia l’art sorgit del Concili de Trento. És l’art que ve amb la contrareforma i que s’adaptarà als canvis socials al llarg del segles XVII i XVIII.
L’exposició és relativament curta però toca tots els aspectes d’aquest art que ha estat poc considerat en els últims anys. Fonamentalment són peces religioses convivint amb els encàrrecs de la naixent burgesia comercial. Hi trobem obres dels millors artesans del moment en escultura, retaules, tapissos, pintura, ceràmica, objectes de vidre, forja,… i com no!! columnes salomòniques.
Adjunto les fotos d’algunes de les peces que més m’han interessat
Conjunt de sants de diferents artistes i procedències
Hi trobem també un dels retaules salvats de l’altar major de la que fou església del Roser de Manresa cremada al 1936 junt amb un dibuix del que fou aquest altar.
L’altar major de l’església del Roser abans de l’incendi provocat
Un dels retaules que es va poder salvar
Peces de ceràmica d’un convent de monges
Sant Pau. Terra cuita policromada de Jaume Padró i Cots (Manresa, c.1735-Cervera 1804)
Per concloure cal dir que a més de l’interès del continent i contingut del museu en sí mateix, es pot arrodonir el dia visitant: La Cova de Sant Ignasi i la Manresa ignasiana de què ja ha parlat la Mercè Bausili, el carrer del Balç- magnífic exemple d’urbanisme medieval- la Basílica de Santa Mª de La Seu i el seu museu, el Pont vell, edificis modernistes de la ciutat…En fi cal una visita a Manresa
Vista del Monestir des de la propera Torre de Bellesguard de Gaudí
A la falda del Tibidabo, i al bell mig de la Bonanova, hi ha l’imponent monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, construït entre els anys 1911 i 1922, i que destaca per les grans dimensions i l’aspecte medieval. Obra de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell i Puig, l’edifici segueix l’estil neogòtic que tan de moda estava entre els arquitectes de l’època.
Exemple paradigmàtic del modernisme historicista, que reinterpreta estils d’èpoques anteriors, del monestir de Santa Maria de Valldonzella destaquen els imponents volums, l’ús de maó vist i, sobretot, l’aspecte gòtic de tot el conjunt. L’església i el claustre en són les parts més espectaculars.
L’origen de l’actual monestir de Valldonzella és una petita ermita romànica situada a la serra de Collserola. Des que es va fundar, i fins al segle XX, aquesta comunitat de monges va patir diferents incidents, saquejos i trasllats, fins que el 1913 es va instal·lar a l’edifici actual, construït expressament per a la comunitat. Actualment, i seguint la tradició benedictina, la comunitat ofereix servei d’allotjamenta grups i individus que vulguin passar uns dies de recés espiritual i assistir als actes litúrgics de la comunitat.
A tocar de les instal·lacions del CosmoCaixa, sembla que és un indret molt desconegut pels barcelonins, no tant pels que ens visiten per conéixer el Modernisme de la Ciutat.
L’Antic Hospital Sant Sever als anys 30 i la restauració que ha sofert els darrers anys
L’Antic Hospital de Sant Sever, situat al carrer de la Palla, 19, ha estat objecte d’una total remodelació i una modificació dels usos, que han finalitzat recentment i que ara allotja la Fundació Casacuberta Marsans, una fundació privada que, a part de restaurar l’edifici, i proporcionar pisos de lloguer, hi presenta una col·lecció d’art començada fa només 30 anys.
Aquest edifici històric ha estat recuperat amb la intenció de restaurar la seva memòria. Les seves dependències eclesiàstiques han estat rehabilitades per acollir una selecció d’obres de la col·lecció, reintegrant la naturalesa d’aquest espai de culte, ara dedicat a l’art.
Es tracta d’una col·lecció eclèctica i està formada per un conjunt d’obres d’art hispànic, entre els quals destaquen tan la pintura i l’escultura gòtica i hispanoflamenca, com la pintura que va configurar la modernitat artística en el canvi del segle XX. També inclou pintura barroca, ceràmica, objectes litúrgics, pintura i escultura contemporània i un extens conjunts de marcs espanyols dels segles XVI al XX.
La col·lecció espera anar creixent, tot i que no s’exposa tota sencera, sí que les peces van canviant, amb la qual cosa la majoria d’obres passaran per l’espai expositiu. De moment la visita és només dues tardes per setmana, i es fa amb visita guiada, amb cita prèvia.
El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.
L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.
L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra – Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.
L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:
La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.
Ceràmica pre-industrial: Les activitats artesanals rurals predominants eren la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.
Ceràmica industrial: La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.
Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.
La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.
Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic
“ba_Ro” Vullpellac – i de Terrissa Negra Lluís Heras /Serra de Daró
Fotografies pròpies.
La Biennal
Els passats dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.
Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.
Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.
Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.
Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.
Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.
El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.
El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.
Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.
Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia Josep Ferrés i petit resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.
Parant taula
Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.
Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac
Terrissa Negra – Lluís Heras Serra de Daró
Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.
Vaixelles d’Autor – L’Artesania de l’Empordà es reivindica
Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.
Estudi Raventós – Vullpellac
La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.
Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic [ba_Ro] de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró
Fotografies pròpies.
Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica– la Bisbal d’Empordà.
Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.
Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.
Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.