Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana

Per Joan Alcaraz     

Jordi Pàmias: Trenta poemes comentats

Pròleg de David Jou

Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 126 (maig del 2022)

No m’havia trobat mai -i no sé si és massa freqüent- amb un llibre de poesia en què l’autor comentés, un per un, els seus poemes. Però la fórmula em sembla atractiva, sobretot perquè permet al poeta reflexionar sobre la seva poesia i saber-la interpretar de cara als lectors.

Ara, el poeta segarrenc Jordi Pàmias ho fa a l’entorn de la seva poesia cristiana, en una antologia de la seva obra en la qual aquesta característica resulta especialment significativa. L’autor és un cristià convençut, però la seva és una fe oberta i dialogant, lluny, doncs, de les concepcions més conservadores de l’Església Catòlica. Fixeu-vos que a un agnòstic com jo -però interessat en la dimensió cultural de les religions- no li costa massa distingir entre “cristià” i catòlic”, perquè són dos aspectes que, tot i que relacionats, no signifiquen ben bé el mateix.

Tal com diu, en un excel·lent pròleg, el president de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), David Jou -poeta ell mateix-, els comentaris als poemes “permeten veure no tan sols l’evolució, sinó les fites més intenses de l’experiència espiritual personal, amb distanciaments i fredors, emocions i dubtes, escrúpols i desenganys, retorns i retrobaments”, així com referències molt valuoses a diversos models literaris. Aquestes referències revelen com “la consideració profunda d’alguns elements aliens a la tradició cristiana també contribueixen a plantejar-se qüestions existencials i religioses d’envergadura, des d’una perspectiva més plural i complexa, però sense abandonar els valors cristians de fons”.

Crist en Majestat (Pantocràtor) de Sant Climent de Taüll

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums, i també és autor de dos dietaris i una obra de teatre. Té la majoria de premis poètics i literaris i també ha obtingut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Des de l’any 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Els poemes pamians s’entenen encara millor a partir dels comentaris, tot i que la producció de Pàmias no és difícil de llegir ni de comprende. I desitjo que, com a mi, aquesta poesia -i l’específicament cristiana- us interpel·li, i encara més si també sabeu fer la distinció entre cristià i catòlic. Si sou sensibles -com ho és Jordi Pàmias- als ecos del Concili Vaticà II i a la línia innovadora del papa Francesc. Encara que també sigueu agnòstics o fins i tot ateus. Amb tot el dret de creure, dubtar-ne o, fins i tot, no creure, o sigui: el més democràtic i el que més convingui…

Més informació sobre Jordi Pàmias

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps.
Durant trenta anys va exercir de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums: El foc a la teulada, La nit en el record, Lluna d’estiu, El do de la paraula, Terra, mite, àngel i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos. Entre els seus títols destaquen, per exemple, Flauta del sol, Àmfora grega, Narcís i l’altre, Fuga del mil·leni, Terra cansada, Al cor del món o La paraula i el cant. També és autor de l’obra de teatre Camí de mort i dels dietaris Des de la foscor: un dietari dels anys 60, Quadern de tres estius i Déu no té pressa. Ha rebut, entre d’altres, els premis Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Jaume Fuster, Premi Crítica Serra d’Or, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura; des de 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Jordi Pàmias

Trenta poemes comentats, de Jordi Pàmias, Fundació Joan Maragall, podeu llegir-los aquí (PDF)

Categories
Arts plàstiques Llibres

Poseu un gat a  la vostra vida

Per Joan Alcaraz

Laura Agustí: Historia de un gato. Lumen (Barcelona, abril del 2022)

Dins del camp de la novel·la gràfica -que cada cop té més prestigi-, s’escau comentar aquest llibre de la il·lustradora i escriptora Laura Agustí, d’origen aragonès i resident a Barcelona. És un recorregut per l’univers dels gats, i a tots els que ho som, de gatuns, això ens produeix satisfacció. Ja se’n van adonar els antics egipcis, que adoraven els gats no solament des d’un punt de vista simbòlic, sinó també perquè s’adonaven que aquest animal, amb la seva habilitat per caçar rates, els protegia les collites.

I·lustració de Historia de un gato de Laura Agustí , ed. Lumen

Historia de un gato ens explica la relació de l’autora Laura Agustí amb Oye, un gat siamès que va arribar a casa seva quan no era més que un cadell blanc que cabia a la mà, i que va restar amb la Laura disset anys. Aquesta història es complementa amb curiositats diverses i consells savis per a  totes i tots els que estimem el món dels gats, en el meu cas mitjançant la gateta Leia, un encant d’animal.

Laura Agustí autora d’Historia de un gato

Adjuntes al relat, les nombroses il·lustracions de Laura Agustí, plenes de sensibilitat i ofici, barregen amb subtilesa romanticisme, modernitat i nostàlgia. Amb el seu traç fi en blanc i negre, l’univers gatú s’hi reflecteix amb gràcia, destresa i màgia. I en el text, resulta especialment interessant la referència històrica dels gats en el món de l’art, mitjançant creadors com Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Hieronymus Bosch El Bosco, Pieter Brueghel, Diego Velázquez, Francisco de Goya, Pierre Auguste Renoir, Edouard Manet, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Paul Klee, Gustav Klimt, Amedeo Modigliani, Henri Matisse, Marc Chagall, Frida Kahlo, Joan Miró, Salvador Dalí, Andy Warhol, Fernando Botero i d’altres.

Leonardo da Vinci

De manera que, a partir de la lectura i la visualització d’aquest llibre, atreviu-vos -si no ho heu fet ja- a posar un gat, o una gata, a la vostra vida. No us en penedireu… 

Pierre Auguste Renoir: “Dona amb gat”
El Bosco

Més Informació

Laura Agustí: “No soy madre ni lo voy a ser, pero sé que habrá gatos en mi vida” Article El Mundo aquí

Categories
Llibres

Los Effinger, una de les millors sagues

Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.

En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.

És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.

(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.

Categories
Llibres

Joan Sauret, el reformisme republicà com a eina de país

Per Joan Alcaraz

Àlvar Llobet: Joan Sauret, tasca i esperança
Fundació Josep Irla (maig del 2022)

L’exili republicà, per Europa i Amèrica, va ser llarg i sofert, i alguns dels seus referents es van passar anys sense tornar al nostre país. És el cas de Joan Sauret, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya des de França i exemple de polític honest, sempre des de l’enyorança del seu Balaguer natal.

A la capital de la Noguera hi iniciaria la seva trajectòria, com a impressor, periodista i impulsor de la revista quinzenal Pla i Muntanya. També col·laboraria a d’altres publicacions, començant per Ressorgiment de Buenos Aires, a la qual s’havia vinculat durant una etapa juvenil a l’Argentina. Recentment, un altre periodista balaguerí, Àlvar Llobet i Sotelo, ens posa a l’abast el seu itinerari vital i la seva lluita política, en un llibre molt reeixit.

Vinculat a ERC des dels inicis i diputat al Parlament de Catalunya, Sauret, dins del nostre Govern, arribaria a ser director general de Sanitat. Ja a l’exili, es vinculà al grup de catalans de Montpeller i fou, durant un temps, internat al camp de concentració de Vernet. L’any 1954 esdevingué secretari general d’Esquerra succeint Josep Tarradellas, càrrec que deixarà el 1976 per a donar pas a Heribert Barrera.

Amic de Tarradellas, un senyor molt seu, hi tindria després força tibantors i fins i tot enfrontaments després que el polític de Cervelló esdevingués president de la Generalitat. Sauret hagué de combatre, singularment, el nucli de tarradellistes residents a Mèxic i se n’aniria sortint, no sense dificultats. Partidari de la unitat de les forces catalanes d’esquerra -amb l’excepció del PSUC-, també buscaria l’entesa amb els nacionalistes bascos i els republicans espanyols i establiria contactes europeistes, sempre amb l’objectiu d’afeblir el règim franquista tant com fos possible.

París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM

El llibre de Llobet, ben contextualitzat, disposa igualment d’una molt àmplia selecció de fotografies que també contribueixen, com la resta d’aquest volum publicat per la Fundació Josep Irla -vinculada a Esquerra Republicana-, a una valuosa recuperació de la memòria històrica. Hi observem amb detall les diferents etapes de la vida de Joan Sauret, el qual, vidu i ja molt gran, decideix retornar a Balaguer per tal de morir-hi en pau. Una ciutat que tenia força oblidada la trajectòria del dirigent republicà, que aquest llibre recupera amb escreix des de la tasca i l’esperança.

Més informació

Podeu descarregar-vos tota la biografia completa editada per la Fundació Irla aquí https://irla.cat/publicacions/joan-sauret-tasca-i-esperanca/

Categories
Llibres

El pes d’una vida: Theodor Kallifatides

En aquest cas no caldria entendre el pes com alguna cosa feixuga, sinó com el valor de l’experiència vital, més encara quan ja s’ha arribat a passar la vuitantena. La seva bibliografia te una quarantena de llibres, i jo n’he llegit només els que presento, però sí que la majoria impliquen continguts, significats, arguments que expliquen, com des del seu “exili” a Suècia des de l’any 1964, segueix envoltat d’una Grècia que no el deixa, encara un arrelament ocurrent ens explica la història d’una vida, d’una manera de fer i de ser. De les dissorts i les alegries d’una joventut a la postguerra de la II Guerra Mundial, en un país on els militars i la corrupció anaven per lliure.

Deliciosa escriptura per a les vivències més domèstiques i personals del jovent grec que tenia que decidir el seu futur, dins o fora. Un repàs també pels fets històrics que els marcarien i els assenyalarien un camí, els faria prendre decisions. D’una senzillesa sorprenent, que als que ens estimem aquell país, que ja ho sabia tot, o quasi tot, fa més de 2000 anys, ens fa somriure i cercar alguns esdeveniments que no coneixiem.

Kallifatides és un contador, un rondaller …. el fred escandinau, potser li ha tret una mica la sornegueria, però no l’astucia, ni la subtilesa.

Us presento una entrevista feta a la Biblioteca Joan Maragall del barri de Sant Gervasi de Barcelona, el desembre de 2022.

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Bomarzo, la història d’una fascinació

La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.

Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·les que es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.

Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibres extraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.

És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.

El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.

Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.

Categories
Llibres

Els invisibles

Joan-Lluís Lluís – Ed. L’Avenç 2020 – 123 pàg.

Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars.
És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès.
Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.

ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.

De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.

Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.

El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya del Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.

“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”

«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»

Categories
Llibres

La señora March

Virginia Feito

En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.

Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.

Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.

La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.

Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.

Aquesta noia promet. La seguirem

Categories
Llibres

Iranzo: la imatge elegant, l’expressió atractiva

Per Joan Alcaraz

Pascual Iranzo: Posa’t de moda

(Edició de Jordi Romaguera)

Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)

Posa’t de moda

Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.

És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.

Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatge personal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.

Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE

En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:

  • “Saber-se vestir”.
  • “L’aura, el vestit invisible”.
  • “La boca o el desig”.
  • “La conducta humana”.
  • “El contingut intel·lectual”.
  • “La cosmètica i l’estètica”.
  • “L’elegància personal o el bon gust”.
  • “El gest, símbol de la comunicació”.
  • “La imatge humana”.
  • “Les mans i les carícies”.
  • “La mirada, el llenguatge dels silencis”.
  • “El mirall, la constància del dubte”.
  • “L’olor i el perfum: les essències”.
  • “La pell, com a vestit”.
  • “El protocol”.
  • “La seducció, el sentit de l’atracció”.
  • “La veu, la bellesa sonora”.
  • “El client”.
  • “El perruquer”.

Etcètera.

Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…

En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.

Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Categories
Llibres

Breve historia del mundo

David Baker

Ed. Antoni Bosch / Barcelona / 2023 / 232 pàgines.

Un llibre força interessant que de forma breu fa un recorregut des del Big Bang fins a l’extinció térmica de l’univers, d’aquí a 10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 anys (10 elevat a 40). Recorre la trajectòria per la que ha passat l’univers des del seu naixement fa 13,800 milions d’anys, de fet això és de l’ordre de 10 elevat a 10, per tant encara estem en un univers molt i molt recent. 

Explica el procés de formació de les estrelles, les galàxies i els planetes en un univers en expansió, que avui mesura una distància de 93.000 milions d’anys llum i que inclou 400.000 milions de galàxies dins l’univers observable.

El procés de la vida comença amb els primers organismes fotosintetitzadors i a partir d’aquí a través de llargs processos de protoevolució arriben els primers organismes unicel.lulars procariotes i eucariotes fa uns 2 milions d’anys.

Repassa les explosions de diversitat, com el càmbric, i les grans extincions, com les del devònic i el cretàci, i els periodes glacials. Avança fins al naixement dels organismes pluricelulars i la seva evolució cap a peixos, rèptils, mamífers… fins l’arribada dels simis que per selecció natural van acabar conformant l’espècie Homo. Homo habilis, Homo erectus i finalment Homo sapiens, ara fa 315.000 anys.

Pensem que una mutació té lloc una vegada cada mil milions de còpies. I això és l’evolució, la selecció natural de gens basada en la seva utilitat evolutiva.

Arribats a l’ésser huma passa per damunt d’alguns esdeveniments fonamentals de la nostra historia. El període de caçadors recol·lectors, sobre els que afirma que tenien millor salut que els humans del període agrari posterior. A partir de la revolució agrícola les poblacions varen prosperar, va començar a escassejar el menjar i els recol·lectors van caure en “la trampa del sedentarisme”. 

A partir d’aquí les societats van entrar en un procés de crisis cícliques a través d’un procés d’ Expansió /Tensió / Crisi / Depressió / Recuperació, que s’ha anat succeint alhora que bastia la historia de la humanitat. 

Resulta difícil trobar un fil que uneixi tots els esdeveniments de principi a fi, probablement l´increment de la complexitat és l’únic fil que s’ha identificat fins ara.

Finalment arriba al moment actual, a l’antropocè, en el que els humans podem ser capaços, a través de la tecnologia i el coneixement de construir diverses possibilitats de futur.  Acaba fent una prospecció cap als futurs imaginables.  Futur projectat / Futur probable / Futur possible / Futur descabellat.