Éric Vuillard en l’Ordre del dia, premi Goncourt 2017, ens relata uns fets poc coneguts i també les interioritats, que varen succeir, amb l’annexió i ocupació de l’Alemanya nazi a Àustria. Les mentires, la represió pura i dura, el poder de la por i altres mecanismes que varen dur a terme els nazis en l’inici de la segona Guerra Mundial, i que encara ressonen a dia d’avui.
Vuillard narra, a mode d’una pel·lícula, com Hitler com a canceller alemany, Hermann Goering, president del Reischstag, i Hjalman Schach ministre d’economia i director del Reischsbank, sol·liciten i presionen, a vint-i-quatre prohoms, que són l’elit de les finances i de la indústria alemanya, perquè financiïn el Partit Nazi a les properes eleccions de 1933. Goering, els hi diu: “Si el Partit nazi obté la majoria en aquestas eleccions, serán les últimes en els próxims cent anys”.
El discurs de Hitler, curt i contundent, es va reduir a dir-los: es tracta de posar fi a un govern i a un règim feble, allunyar les amenaces comunistes i bolxevics, suprimir els sindicats, instaurar l’ordre, crear llocs de treball, i aconseguir importants beneficis. Hitler, enllesteix en mitja hora aquesta reunió, i queda Goering al capdevant ,que pren la paraula: “El Partit nazi no te calés…I ara senyors, passin per caixa…”
Aquestes empreses germàniques, moltes d’elles, es van enriquir a base d’explotació, de mà d’obra barata i de presoners de guerra i varen fer unes fortunes impresionants, i avui en dia, encara en actiu, continuen sent empreses punteres.
En 1958, un grup de jueus de Brooklyn, varen sol·licitar una disculpa i una reparació a totes aquelles empreses beneficiàries, de la brutal explotació. Hem de pensar que són empreses capdevanteres, en el món de l’acer, del carbó, la metarl·lúrgia, la indústria farmacèutica i tecnologica, etc… I que després de anys de negociacions i de comentaris antisemites van arribar a un acord: es van comprometre a abonar mil dos-cents cinquanta dolars a cada supervivent. Encara que molts d’ells no varen cobrar mai.
És destacable com Vuillard ens relata l’incident de Lord Halifax, al ser invitat a Berlin, per a conèixer personalmnet a Hitler, i quan el va confondre, amb un criat al veure el ridícul personatge. També hi va poder constatar l’odi envers els comunistes i els bolxevics russos, les seves intencions d’annexionar-se Àustria, d’ocupar Txecoslovàquia i Polònia, així com el seu gran sentiment antisemita.
També relata els incidents de l’incendi del Reischtag, l’inaguració del camp de Dachau, l’esterilització dels malats mentals, l’argumentació del racisme, la justificació de l’existència d’una raça ària superior, o la nit dels gavinets llargs. Entre aquests moments, sobresurt les diverses entrevistes corruptes entre Hitler i el canceller austríac Schuschinnigg, així com l’escridassada monumemtal que li diu: “Només hi ha un argument per convèncer: la por!”
Contrasta amb un moment esperpèntic com és l’entrada dels panzers nazis, en territori austríac. O bé el sopar entre Ribbentrop i el premier Chamberlain, tractant de minimitzar l’abusiu tractat de Versalles i de les seves consecqüencies socials i económiques.
Finalment, Vuillard fa un retrat psicològic del Führer que diu que atreia els altres amb una immensa força magnética, i després els repel·lia amb tanta violència, que obria un abisme impenetrable.
Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin
Les “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat, però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.
A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.
Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev, partidaris d’un procés polític més lent i gradual durant el qual s’hauria de donar suport al govern provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.
L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenininterpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.
“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per Ben Kingsley com a Lenin
Mein Kampf
Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!
Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol. El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera. El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres. Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies. Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.
Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín
Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)
Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.
Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment». Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.
Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia. El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.
La Internacional Amunt els damnats de la terra! Amunt els qui pateixen fam! La força pel dret és vençuda, s’acosta el bell temps de la pau.
El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.
“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre
El llibre roigde Mao Zedong
El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials. El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavantun intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents. El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari. En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.
El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial
Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991. En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.
Per respondre i aprofundir en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).
Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana) i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar.
Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda.
Sí, exactament, és el mateix autor de la descoberta Stoner, John Williams. Aquí a Catalunya, a Espanya, s’hi ha arribat tard, però encara hi ha editorials que se la juguen, perquè saben que partia d’una gran exigència.
Es tracta d’una de les novel·les històriques en majúscules, i de romans, de la talla del Jo Claudi de Graves, de les Memòries d’Adrià de la Yourcenar o de la Muerte de Virgilio de Hermann Broch. Totes elles novel·les escrites des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Williams busca explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia, i també considera que no aprèn del passat.
Aparentment és una biografia d’August, i ho és, però no només. Es una gran novel·la històrica, també, però va molt més enllà, i el secret no és altre que el fascina el que escriu i sobre qui ho fa, però tampoc és només això. Aquesta novel·la explica, entre altres, la frontera entre la vida privada i la pública, i cóm aquesta pressiona sobre la privacitat, sobre la veritat i l’aparença. La novel·la parteix d’alguns fets històrics, però és una obra de la imaginació, on la veritat no és la de la disciplina històrica, sinó la de la ficció. L’art pot ser una mentida que porta a la veritat, del caos a l’ordre. De la mort de Cèsar a l’esdevenir del primer emperador romà. Amb grans referències culturals i històriques al món d’August i dels seus coetanis, és un passeig per les reiterades conductes del ser humà al llarg de la història, on hi apareixen tot els valors de l’essència humana.
Es una novel·la molt “moderna” en el sentit que li donaven els intel·lectuals i novel·listes durant la segona meitat del segle XX. Aparentment de lectura àgil i fàcil, té un desenvolupament formal i textual molt enginyós: A la novel·la August és perifèric tot i que tothom va parlant d’ell, sempre apareix en diferit, excepte al final. Tots ballen al voltant d’August i cada un d’ells l’explica i el nostre ull sintetitza, com si miréssim un quadre molt a prop. L’expliquen parcialment i nosaltres el sabem del tot. Es una tècnica pròpia del segle XX i correspon al relativisme que inundarà la literatura intentant demostrar que la veritat absoluta no existeix. Amb el narrador múltiple hi ha intents aproximatius de les diferents veus. Hi ha una negació dels valors absoluts, es viu en un món de valors relatius i la complexitat de l’altre supera les nostres habilitats per a conèixer-lo. Passes d’una veu a una altra, i d’un text a un altre, és pluritextual. Es una novel·la de veus, i de més coses… Crida l’atenció sobre el fet artístic per ell mateix, … però això ja és un altre jardí…
La seva lectura no ha de fer basarda. Fins i tot recomanaria llegir la seva breu obra, que tota gira al voltant de l’esser humà, així de senzill.
Bust d’August a l’Ara Pacis. Roma Fotografia Mercè Bausili
Edició original Augustus, publicada el 1972, premiada amb el National Book Award de ficció el 1973
Va per la vuitena edició, ha guanyat dos premis prestigiosos, les crítiques dels entesos s’hi han rendit, i per què? Perquè no és un llibre, no és un assaig, és un tresor. Llibres com aquest et reconcilien amb tu mateix per tenir la sort de fer-te’l teu, tant teu que no voldries que s’acabés mai. La meravellosa prescripció lectora que fan els llibreters professionals té això, que te l’encerten molt sovint, i t’asseguren un plaer igual d’extraordinari. Això Amazon no ho pot fer.
Un cop més l’Editorial Siruela s’apunta un altre èxit de catàleg amb un llibre que explica la seva pròpia història. Sí, la història del llibre, com tantes n’hi ha, com tantes en vindran. Aquí és com entrar en una novel·la d’aventures, les que ha passat un suport que ha arribat fins avui, malgrat totes les inclemències que l’han acompanyat.
Però el primer que caldria dir és que està molt ben escrit, molt. Com diu Rafael Argullol «Una admirable indagación sobre los orígenes del mayor instrumento de libertad que se ha dado el ser humano: el libro». I aquesta admiració que té l’autora pel fet de la lectura i el que representa el contagia al lector, sense més, perquè ha decidit explicar-ho com si ho fes en una petita i amena reunió d’amics, sense disgressions ampuloses o historicistes, senzillament, com qui baixa un riu sense posar resistència.
Avui que el canvi climàtic està en boca de tothom, resulta força oportú reflexionar sobre com una petita alteració del clima pot afectar el comportament social més enllà del que és estrictament científic.
Entre 1570 i 1700 es va produir una època excepcionalment freda que es coneix com “la petita edat de gel”. Les temperatures van caure fins al punt que ports del Mediterrani, com el de Marsella, es van arribar a glaçar. Sobre el riu Tàmesi s’hi feien fires, i algunes aus morien de fred en ple vol.
Durant el segle XVII la producció agrícola i ramadera va caure radicalment i, en conseqüència, la fam i la misèria es van estendre, provocant migracions cap a les ciutats degudes a la davallada de l’economia al camp.
L’església, tant la catòlica com la protestant, va aprofitar la situació per amenaçar la població, interpretant l’onada de fred com una amenaça de Déu.
A conseqüència de tot això, el pensament occidental va iniciar un procés de canvi que va portar a l’inici de la Il·lustració, per combatre la concepció d’aquests fenòmens naturals com a càstigs divins.
Tanmateix, en aquest període van aparèixer grans pensadors com Descartes, Voltaire, Montaigne o Spinoza, que van assentar les bases del pensament modern.
Algunes cites:
64- Las autoridades religiosas… libraban una encarnizada batalla en favor de la Biblia como única fuente de conocimiento, lo cual en la práctica significaba que cada observación de la naturaleza se fundaba en citas de las sagradas escrituras.
132- los pobres eran poco más que ganado, mano de obra barata… su pobreza era útil, no perjudicial, siempre y cuando el hambre no les debilitara tanto como para impedirles trabajar.
169- En las grandes ciudades el mundo se encontraba en un proceso de cambio constante que convertía necesariamente a todos sus habitantes en consumidores que ya no producían sus alimentos, sus viviendas, su ropa y enseres ni los conseguían mediante el trueque; ahora tenían que comprarlos.
279- Llevamos victimas humanas al altar del crecimiento económico.
L’autor, especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se en multitud de proves historiogràfiques, fa la seva interpretació i en molts casos s’aparta dels paradigmes considerats fins ara.
L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen de l’antisemitisme que situa històricament com una conseqüència de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes de la Revolució Francesa i de l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social de la ciència al llarg del segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita d’Europa, però s’hi van donar unes condicions històriques concretes que van possibilitar l’arribada al poder d’un partit degenerat que va posar en pràctica els principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït per nombrosos enemics externs i interns, un dels quals eren els jueus. L’actitud victimista va tornar els alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de l’ascens dels nazis al poder.
Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en què el procés va ser gradual , que no hi havia un pla preconcebut d’extermini massiu i que la guerra de conquesta a l’est d’Europa va posar masses de població jueva sota el domini nazi i això va accelerar paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va ser ràpida i total. El motiu és bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de població jueva eren disponibles en ocupar la Wehrmacht grans territoris, la forma d’aniquilació en massa s’havia de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels perpetradors, Hayes aporta una motivació nova diferent de l’existent en les dades historiogràfiques: l’odi no és una condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els jueus sinó que els odiaven perquè els havien de matar.
Un altre punt a tractar és el motiu pel qual els jueus no es van rebel·lar més sovint. Alguns autors com Hannah Arendt han abordat aquesta qüestió tot acusant els Consells Jueus de col·laborar en les deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata a aquesta pregunta sense analitzar quin era el marge real dels jueus i analitza les múltiples variables que hi intervenien per arribar a la conclusió que poc més del que van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona i dona resposta a diverses afirmacions que es fan entorn a l’Holocaust com ara si els aliats podrien haver intervingut de manera activa aturant les matances, si els alemanys van desviar molts recursos per executar l’extermini o la creença molt estesa que els principals perpetradors van eludir la responsabilitat en acabar la guerra.
Un dels punts importants és el qüestionament argumentat en oposició a les tesis de Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust es pot enquadrar dins de la modernitat. La idea que subsisteix després de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la població jueva dels diferents països ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme preexistent en les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes societats amb els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és la negació de l’Holocaust, idea ridículament absurda però que algunes ments obtuses i intransigents encara plantegen.
Comentari final:
Quan en una classe d’història dels cursos Gaudir UB, el professor Alberto Pellegrini va citar aquest assaig com un dels millors que s’han publicat sobre l’Holocaust, la veritat és que em va faltar temps per llegir-lo amb avidesa i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el tema, i aquest no dona més informació de la que els múltiples llibres han aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda i desmunta mites estesos, alguns inclús en gent de rigor acadèmic. És un llibre totalment recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.
Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen (“No ho deixeu créixer!”)”.
Aquesta setmana del mes de març al final de la qual hi ha el diumenge 8 “dia internacional de la dona”, la societat ens dona una mica més de protagonisme tot i que cada any la nostra veu s’escolta amb més força i contundència. Esperem que aviat arribi la desitjada igualtat de gènere ja que portem molts i molts anys de lluita.
En aquest context m’agradaria parlar de FLAMENCA o ROMAN DE FLAMENCA, novel·la anònima occitana, escrita entre 1240 i 1270 a la Roergue. Només se’n conserva un fragment de 8.095 versos a Carcassona. Escrita en Occità i traduïda al català per Anton Maria Espadaler, doctor en filologia romàntica i professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona, i que posteriorment la cantant Rosalía s’inspira en la novel·la, pel seu disc “El mal querer”.
SINOPSI
La història en principi gira al voltant de la gelosia. L’acció, l’ambient i els personatges que la protagonitzen son nobles de la cort, per tant amb una moral i ètica cortesa. Archimbaud de Borbó, un cavaller, és el marit de Flamenca, una dama jove de una bellesa extrema que desperta l’admiració allà on va i dels qui la contemplen, és per aquest motiu i per la desconfiança, que Archimbaud decideix tancar-la amb una torre, només pot sortir per anar a l’església, acompanyada per ell i dues serventes. La situació de Flamenca, difosa popularment a través de poemes, arriba a un cavaller Guillem de Nerves, que es proposa d’alliberar-la. Comença una descripció del plaer i el desig d’una manera sublim.
COMENTARI
Flamenca, censurada per l’Esglèsia, es podria considerar la primera novel·la feminista del s.XIII. És ridiculitza la gelosia del marit i es mostra una dona culta intel·ligent i amb unes idees molt avançades sobre l’amor i el sexe, és a dir un cant a la llibertat, una reivindicació a la igualtat entre el sexes, on poden ser permesos als amors il·lícits.
Descripció: Una de les moltes biografies de Coco Chanel, però aquesta està feta per l’escriptora Louise de Vilmorin que va conèixer Coco l’any 1947 i immediatament va saber que n’escriuria una biografia, la qual cosa va succeir el 1957. Aquesta té l’avantatge que la Coco hi té molt a dir.
Comentaris: Aparentment parlar de dissenyadors de moda pot semblar superficial, però quan es parla d’ella, de la Coco, s’ha de fer una pausa, o dues, i abordar-la des d’altres punts de vista que no siguin els merament comercials, publicitaris, etc. Fem-ho des de la innovació, l’estètica i la ruptura?
La Chanel va obrir els armaris dels homes i de les dones i els va barrejar: les dones podiem anar amb sabata plana, amb dos peces, pantalons, jerseis i bruses còmodes; va escurçar les faldilles i va experimentar amb diferents classes de teixit. Això va ser un alliberament immens per un cos que feia anys que estava “encotillat” de veritat i també per a aquelles dones que ja començaven a treballar. Es va carregar la tirania del cabell llarg i les noies van començar a portar el pentinat a la “garçon”. La clàssica bossa amb cadena, no era res més que per poder-la penjar i tenir les mans lliures. Va popularitzar la bijuteria, deixant les joies per a aquelles que necessitaven que els hi comprés el marit, perquè elles no tenien independència econòmica. Va procurar que les dones fessin vida a l’aire lliure de manera que esdevinguessin bronzejades, un sinònim de vida saludable. Va aconseguir que el negre no fos un símbol de dol i viudedat, sinó un exponent d’elegancia, que facilitava la combinació amb altres colors.
Va ser una de les primeres empresàries de la història, el 1910 va obrir el seu propi taller i el 1918 ja hi treballaven 300 empleats. I com sempre, va tenir detractors i entusiastes, les dones les primeres.
Són celèbres moltes frases que han quedat per a la història, que demostren que mai es va sentir en inferioritat de condicions per expresar-se.
L’acte més valent és pensar per una mateixa, i en veu alta.
Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.
La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials.
Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.
El programa del curs era:
1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)
2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)
3. Els protocols dels savis de Sió,(per Daniel Roig)
4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)
5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)
6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)
7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)
8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)
9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio)
10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde)
El professorat:
Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
El Manifest del Partit Comunista
El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit.
Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.
El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta.
Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.
Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marxnarra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx.
La cabana de l’oncle Tom
L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant. La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans. El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.
El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.
Els protocols dels savis de Sió
Aquest llibre és l’obra antisemita més important i de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el títol de Protokoly Sionskij Mudretsov.L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar la violència dels pogromscontra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social i política d’aquests convulsos anys.
El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de 24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.
La primera versió és escrita en francès (1895) i després, traduïda al rus, es publica en fascicles a la revista Znamya,lligada a l’extrema dreta russa,a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.
El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.
El segon sexe
Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el seu company la resta de la seva vida. Beauvoir va ser novel·lista, filosofa existencialista i feminista compromesa.
El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len la dona com a ésser social.
El llibre està estructurat originalment en dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritatdisfuncional) li serveix per assenyalar la manca de reciprocitat en les relacions entre homes i dones.
El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.
Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista. Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi estat una obra polèmica.
El manifest del futurisme
El manifest del futurisme (Manifest du Futurisme en la seva primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el diari francès Le Figaro el 1909. Aquest text té dues vessants o dues lectures diferents. Per una banda representa el tret de sortida de la primera avantguarda artística del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té una implicació directa en el naixement del feixisme.
Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als inicis del segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en part la seva carrera literària i amb qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial del moviment futurista
El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…
En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels Fasci italiani di combattimento (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.
Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.
Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?
El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.
Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.
A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.
L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.
Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.