Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent
Costat esquerra – nombres senars
L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)
Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals marques de moda i cadenes hoteleres.
Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).
Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3
El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.
2024
(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)
Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.
Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.
Festa interior del Palau Samà
La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.
Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.
P.G núm. 11-antic Palau Samà
Palau Samà
L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.
Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.
Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.
Palau Marset
Font Wallace enfront del palau Marset
L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.
La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).
Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.
Casa Vidal Ribas
Xalet Ortembach 1934
Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.
Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó
El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.
Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.
Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s. Fotos: Josep Branguli.
Edifici de la Unió i el Fènix
L’au Fènix
Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.
Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.
Amb un jardí en el pati interior, una font central, umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.
Casa Malagrida
Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.
Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.
Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.
Cases adossades – Anys 1880’s
A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.
Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.
L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.
El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).
La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.
Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.
Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.
Mitgera de la Casa Agustí Manaut, Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs, Rbla. Catalunya núm. 3.
Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.
Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.
També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.
“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.
IX- 2023
Banc Sabadell 1980-2008.
I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.
1895
Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.
Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’Eldorado – Bank of Canada – Casa Marcel.lí Jané amb la Maison Dorée, magatzems Catalunya i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat laCasa Agustí Manaut. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’Hotel Colon.
Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.
Casa Pascual i Pons:Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.
La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.
En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.
La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.
L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.
Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.
L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.
Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes, des de l’any 1912 fins al 1982.
El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.
Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.
Amb latorre poligonal- costat C/ Caps.
Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.
Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis
(vegeu annex IV).
El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.
El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.
A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart. A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel. La Plaça de Catalunya encara no existia…
Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans de l’enderroc de l’hotel Bristol
Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926). Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.
Fontanella / Portal de l’Àngel Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés.
Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.
Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.
Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.
Edifici i cúpula original
Juliol del 36
Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès 1932
Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62
Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.
L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.
El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.
En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.
“La piscina” del Canaletas / 1965 – 1970
1922
1950
1904
El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).
El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.
La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.
1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons
Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz
Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.
Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
pelotaris
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.
La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.
Costat esquerre – Pelai
Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.
Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940
En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.
Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…
Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900 Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4
Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.
L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.
1920
Núm. 2:Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del EbroSA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.
La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel Puig
1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”
Núm. 3: Casa Teodor Bosch:Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.
1912
Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.
Cerveseria Restaurant Catalunya 1910
Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.
El Triangle de 1940
L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,
“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.
Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.
(vegeu part VII)
El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.
Compra per B. Central-1928
Teatre Eldorado 1914
Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920
Núm. 6:“La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.
Núm. 7:Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.
Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.
Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7
L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.
La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.
Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.
És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.
Núm. 8:Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.
(Vegeu part VII)
Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.
D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina
Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.
Casa Agustí ManautRambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37
(Vegeu part VI)
Costat muntanya
Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :
(vegeu part II i part VII):
L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.
Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.
El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.
Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.
L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.
Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023
Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla i l’Hotel Colon.
Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí Manaut, les tres de la Casa Pich i Pon, i el Gran Hotel Colon.
Núm. 10-11:Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)
Icona de la jove miliciana amb fusell – any 36 al terrat de l’hotel
Anys 20
L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.
Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.
1918
La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).
1937- PSUC
El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.
Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.
Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.
Passeig de Gràcia, 2Casa Pascual i Pons:
(vegeu part VI)
Costat dret – Vorera banda Besòs
Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.
Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927
Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917
Hotel Victòria 1931
Núm. 13:Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.
“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…
Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.
1966/67
La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.
Núm. 14:Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)
Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.
Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona
Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.
“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).
El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.
El Corte Inglés 20-09-62
El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.
Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.
L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.
Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.
Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre Siscart i el Corte Inglés – 1990. Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.
Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.
Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.
La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.
La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…
Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús
amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.
Costat vorera Mar o vorera Sud
Casa Manuel Baixeras /Telefònica
(vegeu part VI)
Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”
(Vegeu part VII)
Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia , casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.
Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.
La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.
Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.
Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.
En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.
Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.
Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons
Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.
Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17 i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a ser el “Banco de España”. Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps i Pàmies.
Casa Camps i Pàmies 1924
Núm. 19: Casa Camps i Pàmies:(1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.
L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.
Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919
(vegeu part VII)
Société Générale de Banque 1919-77
L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.
En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.
L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.
Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920, a la dreta la Casa Teresa Maspons.
Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo:(1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).
(vegeu part VII)
L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.
Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.
Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.
(vegeu part VII)
Banca Arnús 1918
L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).
L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.
L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.
Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)
Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.
(Vegeu part VII- hotel Continental)
L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.
Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.
Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.
(vegeu part VI)
Els 7 edificis vorera mar, anys 1906
Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924
Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931
Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990
Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919
Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923
Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918
Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.
Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart. Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.
Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.
La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.
(vegeu part VI)
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.
Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.
14-08-2006
Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).
Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa. A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark. A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.
La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti(1404-1472), un influent teòricde la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medicivan exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbiode clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció delgelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.
Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.
Porta Praetoria
El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.
Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.
El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.
El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.
És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus(Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…
Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.
Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.
1. Porta Praetoria
Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.
Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.
2. Porta Principalis Dextra
Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.
Call / Boqueria / Avinyó
3. Porta Principalis Sinistra
És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.
Porta Sinistrao “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918
4. Porta Decumana
La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.
En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.
Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.
Columnes d’August
A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.
El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat
La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.
Casa Padellàs – MUHBA
Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino
Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:
Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.
– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.
– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.
Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.
Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.
– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.
– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.
El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.
A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.
Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.
L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.
En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.
Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.
Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.
Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC
I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.
Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.
Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.
Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de METde Nova York.
Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.
Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.
El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.
El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.
La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al·luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos, matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:
(I) Primera part:
1- Balneari de Vallfogona
2-Vallfogona de Riucorb
3-Guimerà
4-Ciutadilla
5-Nalec
6-Vallbona de les Monges
7-Verdú
1-Balneari de Vallfogona
Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal·lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.
L’any 1929, es fa una important renovació de les instal·lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista.
L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.
D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterrànies. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada
(Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)
2-Vallfogona de Riucorb
Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.
Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.
En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.
El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.
Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.
Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.
Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.
El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.
El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i grolleres. S’instal·la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.
El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.
3-Guimerà
Comarca de l’Urgell, província de Lleida.
Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.
El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.
El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,
Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.
La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.
Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.
Hospital i l’escola
Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.
Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.
És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.
Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.
Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.
4-Ciutadilla
Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran pati interior.
Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar ocupat per un equip de filmació.
Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.
5-Nalec
Comarca de l’Urgell.
Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.
Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.
6-Vallbona de les Monges
Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.
Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.
Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.
És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.
Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.
Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.
La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.
Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes
Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.
Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.
Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.
Selecció de les realitzacions exposades:
Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
El Grup R (1952-1961)
Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
Polígon Montbau (1958-1964)
El disseny als anys 60
Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
Edifici Banca Catalana (1965-1968)
Truiteria Flash Flash (1969-1970)
Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
Vinçon (1972-1973)
Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
El Contra Pla de la Ribera (1974)
Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)
En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.