La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti(1404-1472), un influent teòricde la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medicivan exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbiode clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció delgelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.
Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.
Porta Praetoria
El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.
Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.
El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.
El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.
És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus(Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…
Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.
Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.
1. Porta Praetoria
Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.
Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.
2. Porta Principalis Dextra
Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.
Call / Boqueria / Avinyó
3. Porta Principalis Sinistra
És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.
Porta Sinistrao “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918
4. Porta Decumana
La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.
En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.
Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.
Columnes d’August
A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.
El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat
La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.
Casa Padellàs – MUHBA
Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino
Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:
Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.
– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.
– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.
Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.
Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.
– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.
– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.
El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.
A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.
Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.
L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.
En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.
Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.
Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.
Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC
I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.
Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.
Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.
Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de METde Nova York.
Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.
Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.
El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.
El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.
La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al·luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos, matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:
(I) Primera part:
1- Balneari de Vallfogona
2-Vallfogona de Riucorb
3-Guimerà
4-Ciutadilla
5-Nalec
6-Vallbona de les Monges
7-Verdú
1-Balneari de Vallfogona
Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal·lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.
L’any 1929, es fa una important renovació de les instal·lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista.
L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.
D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterrànies. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada
(Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)
2-Vallfogona de Riucorb
Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.
Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.
En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.
El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.
Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.
Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.
Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.
El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.
El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i grolleres. S’instal·la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.
El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.
3-Guimerà
Comarca de l’Urgell, província de Lleida.
Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.
El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.
El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,
Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.
La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.
Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.
Hospital i l’escola
Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.
Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.
És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.
Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.
Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.
4-Ciutadilla
Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran pati interior.
Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar ocupat per un equip de filmació.
Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.
5-Nalec
Comarca de l’Urgell.
Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.
Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.
6-Vallbona de les Monges
Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.
Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.
Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.
És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.
Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.
Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.
La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.
Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes
Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.
Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.
Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.
Selecció de les realitzacions exposades:
Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
El Grup R (1952-1961)
Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
Polígon Montbau (1958-1964)
El disseny als anys 60
Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
Edifici Banca Catalana (1965-1968)
Truiteria Flash Flash (1969-1970)
Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
Vinçon (1972-1973)
Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
El Contra Pla de la Ribera (1974)
Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)
En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.
Capital de la comarca del Maresme. Amb les restes d’un assentament d’origen iber i de l’antiga ciutat romana – Iluro – fundada en el S. I a. C.
Bressol d’un dels exponents del barroc català, amb la Capella dels Dolors, dins de la basílica de Santa Maria. La Cooperativa. Població natal de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch.
Municipi amb un extens i ric patrimoni. Capital cultural plena de manifestacions arquitectòniques amb edificacions singulars, fàbriques, botigues, mercats i habitatges, que tot passejant podrem gaudir al llarg d’aquesta visita.
Un important creixement industrial, econòmic i demogràfic, condicionarà un model d’edificis, d’equipaments, cases, botigues, cellers, fàbriques, casals, masies, ateneus, magatzems, per les classes populars i per la nova burgesia.
El 28 d’octubre de 1848, s’inaugura el primer ferrocarril i estació de la península: Mataró – Barcelona.
L’estació, actual va ser construïda l’any 1905, està catalogada com “Bé Cultural d’Interès Local”. Enfront es troba la plaça Miquel Biada i Bunyol en honor a qui fou promotor del primer ferrocarril.
La Nau Gaudí: La ciutat moguda per la força del vapor i de l’expansió industrial tèxtil desenvolupa un fort creixement urbà i demogràfic. Neix la Nau, és el primer edifici que va construir Antoni Gaudí, l’any 1883. És l’única obra que no va ser promoguda per cap mecenes, ni burgès ni per l’església, sinó per la Cooperativa Obrera Tèxtil Mataronina, per efectuar i tractar el blanqueig de cotó.
Aquesta construcció gaudiniana dels arcs com a elements sustentadors, va servir més endavant a Gaudí, obrir el camí per projectar les golfes de la Pedrera, o la famosa cripta de la Colònia Güell. Els arcs parabòlics cobreixen grans superfícies sense recórrer a columnes i murs, que juntament amb els emmarcats de fusta els articula en arcs molt esvelts i resistents.
Hem de ressaltar els curiosos urinaris / latrines exteriors, amb els seus peculiars respiradors o sistemes de ventilació.
Tot aquest creixement, va donar una fesomia nova a la ciutat, amb noves fàbriques de filatura, xemeneis, el transport del carbó via marítima i el naixement del ferrocarril.
Durant la celebració dels 150 anys del naixement del famós arquitecte, l’Ajuntament de Mataró, encarrega a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet, l’obre de restauració, reconstrucció i rehabilitació, de l’antiga Nau de blanqueig, per destinar.la a equipaments d’ús públic.
Des del mes de novembre de l’any 2010 és la seu de la gran col·lecció Espai Bassat.
Edifici declarat monument historicoartístic -1969 – i Bé d’Interès Nacional – 1982.
Ens dirigim per la Rambla fins a arribar a la plaça Santa Anna, de camí podem observar uns preciosos edificis modernistes.
La Beneficència. Edifici amb un caire modernista -1892-, projectat per un jove de tan sols 25 anys, Josep Puig i Cadafalch. Va ser la seu de les Institucions de Beneficència de Mataró. Edifici de tres plantes, d’obra vista, amb elements decoratius neogòtics i alguna que altre escultura.
Davant troben un edifici amb sotabalcons enrajolats, i l’antiga matalasseria Leandro Bonet -1900-. Actualment és La Gofreria. Encara conserven elements de fusteria originals, i les portes plegables amb motius florals i elements modernistes.
La casa de la Ciutat del S. XVII. El saló de Sessions, remodelat a finals del S. XIX, per Josep Puig i Cadafalch. Ressaltar l’espectacular sostre i els decorats amb escuts d’armes i de les petites agrupacions gremials. Finestres vidriades i objectes de forja.
Ens dirigim pel carrer Nou, on hi ha el Foment Mataroní. A tot el llarg del carrer podem observar diversos edificis modernistes fins a la plaça Sta. Anna, on més tard visitarem la Basílica de Sta. Maria.
Casa Parera, dissenyada per Puig i Cadafalch – 1894 -. Façana amb esgrafiats florals, i coronada per dos relleus mitològics de referències medievals
Ens dirigim al Mercat de la Plaça Gran-El Rengle, pel camí podrem gaudir d’espectaculars edificis d’interès cultural d’estils modernistes… imatges de cases mataronines del S. XVI, amb elements de gòtics tardans, d’un veritable valor històric patrimonial.
Cases Milà i Escolà: façanes de colors naturals, portals amb marc de pedra i finestres d’estil gòtic tarda, al costat de la centenària Farmàcia Spa, Can Llorell, amb l’escut d’armes de la família d’estil renaixentista.
Casa Serra Arnau: del S. XVI, avui Museu de Mataró.
Casa Vila Picó, conserva un finestral gòtic.
Can Palauet o torre de la Vídua: amb una finestra del S. XV, avui l’Arxiu Municipal, Històric Comarcal.
Edifici d’El Rengle: l’arquitecte mataroní Emili Cabanyes i Rabassa, amb la col.laboració de Puig i Cadafalch, construeixen -1892 – un edifici de parades de mercat fitxes. El sostre d’estil modernista, d’estructura tradicional amb columnes de ferro, cornises vidriades, rajoles ornamentals i altres elements de ferro forjat. Rodejant l’edifici, els dies de mercat s’instal.len parades de marxants ambulants, principalment, de fruites i verdures fresques dels pagesos de la contornada.
A la plaça Xica, botiga de queviures, La Confiança, tant en l’interior com en l’exterior d’estil modernista, que ens deixen visitar. Dissenyada per Puig i Cadafalch -1894- Rajoles vidriades, ferro forjat, rètol amb el nom de l’establiment gravat en fusta.
Botiga especialitzada en torrons i neules artesanes, polvorons, ametllons, pinyons. Xocolates i bombons. Productes a granel, arrossos, pastes, fruits secs, galetes, llegums. Salses, patés, mels i melmelades i gran varietat de licors catalans.
A la plaça de Sta. Maria, farmàcia centenària i de remeis medicinals Spa, des de 1635, una nissaga de vuit generacions, que té editat un llibre amb tota la història local, social, política, econòmica, mèdica i farmacèutica. A tot el llarg del carrer de Sta. Maria i Sant Cristòfol i troben botigues amb encant, molt típics i de productes exclusius, com Cafès Manigua -1915- venda de cafès, sucres i cacau, des de 1966 compagina el negoci de cafès amb el de cereria, que havia existit en aquest mateix local des de l’any 1871. La porta de l’establiment és vidriada, també es van recuperar uns rosetons, rètols de ferro forjat, un antic taulell i una bona col.lecció de molinets de cafè i màquines de torrar el gra de l’època modernista.
Queviures Can Bosch, és un museu viu de l’activitat comercial -1840 – amb el nom de “Flor de Maig”, a partir de 1916, Joan Bosch i Pujadas reorganitza la botiga que ha sobreviscut fins al dia d’avui, on podem reviure, amb els seus llarguíssims taulells, bàscules, cartells publicitaris, botes de vi, estanteries i molts altres utensilis de principis del S. XX.
La Formatgeria Mataró, especialistes en formatges artesans. El Racó de Can Joan, bar típic de tapes, o de vins com Can Montserrat – celler des de 1895, amb una ceràmica, al carrer, que diu: Vi de pagès … No !!!, vi de raïm Sí !!!-. El Celler Castellví – 1899 -. La Granja Caralt – 1932 -. Farmàcia La Creu Blanca, des dels anys 20 i d’estil neoclàssic.
Molt a prop de tota aquesta zona cèntrica, conjunt històric i cultural, en el carrer del Carreró núm. 39, hi ha la casa natal de Puig i Cadafalch.
Basílica de Santa Maria: Situada en el centre històric de la vila, en el cor de ciutat vella de Mataró, d’estil barroc, amb carrers i places que encara conserven façanes esgrafiades, finestres vidriades, baranes de balcons de ferro forjat, grans portals de pedra, portes de fustes nobles i rajoles decorades en els sotabalcons.
Edifici d’estil neoclàssic del S. XVI, d’una sola nau de creu llatina, cal destacar el retaule barroc, l’impressionant orgue i la capella dels Dolors.
El monumental orgue, construït per Gaietà Estadella i Soler l’any 1927, va ser indultat de la seva crema i destrucció el 1937, per haver interpretat “La Internacional”, quan estaven a punt de cremar-lo. És l’orgue més gran i de major qualitat de Catalunya, tant pel seu nombre de tubs, com per la seva extensió del teclat.
A l’edifici annex hi ha el Museu Arxiu de Sta. Maria.
La basílica de Santa Maria de Mataró, acull en un racó del seu interior (a la banda dreta del creuer de la basílica) La capella dels Dolors – 1698 -, és una joia pictòrica, i segurament la millor obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt, del barroc religiós català. De gran valor artístic, cultural i patrimonial, per la seva antiguitat, de 300 anys d’història, i estat de conservació.
Obra que va realitzar entre el 1722 i el 1737. Segurament no hi ha cap altre conjunt patrimonial d’aquest abast tan ben conservat, en tan pocs metres quadrats i en un entorn del tot desconegut. Degut aquest entorn i situació ignorada o amagada de la capella, s’ha conservat dels espolis, guerres i altres desastres.
Es diu que és la “Capilla Sixtina” del barroc català. S’ha de destacar els frescos, els olis, elements escultòrics i les sis grans teles que representen el “Via Crucis”. De gran interès artístic i cultural, la sagristia, la cripta, el balcó, el camerino i la joia de la corona: la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, situada en la planta pis a sobre de la sagristia, cambra de planta octogonal coberta completament per pintures dels apòstols i evangelistes.
Casa Graupera: fàbrica – 1895 – de galetes, torrons i neules. Avui en dia, també, ho fan manualment de forma artesanal i durant tot l’any.
Trobarem neules de la seva famosa recepta medieval del 1267, i la del seu besavi fundador Vicents Graupera i Plana.
Casa Sisternes: una de les primeres obres de Puig i Cadafalch -1893 – façana d’estucats, totxo d’obra vista, rajoles i ferro forjat.
Ens dirigim cap al carrer de la Riera on trobem l’antiga Presó.
No tot són “flors i violes”. La Presó ara és un bell edifici, però s’hi amaguen crims impunes i episodis aterridors. El poder de la ment sobre la ment, la pena de mort, la tortura, la repressió i l’època franquista.
És una construcció de rellevància històrica d’arquitectura penitenciària. Obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat, de l’any 1851. Entra en funcionament l’any 1863. És la primera construcció d’aquest tipus de l’estat espanyol, exemple del model panòptic. Segueix el model del filòsof i jurista britànic Jeremy Bentham (1748-1832), figura clau de la teorització de la reforma penitenciària del S. XIX.
També és l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció i restauració del Monestir de Ripoll.
És un edifici fortificat. Construït de manera que tota la seva part interior és visible des d’un mateix lloc, facilitant el control del pres sigui on sigui. Dona origen al concepte de la dictadura de la mirada, instrument de control i de subordinació del pres.
Aquest model penitenciari s’aplicarà, en part, a la presó de la Model de Barcelona l’any 1904.
Considerat un dels edificis de més valor patrimonial de la ciutat, la importància i significació de la presó rau més enllà del seu model arquitectònic, és subjecte i testimoni dels batecs convulsius dels segles XIX i XX a Catalunya.
De planta semicircular, planta baixa i pis. La zona rectangular, eren les dependències administratives i la zona semicircular, eren el patí i les cel.les.
Era una presó mixta. A la planta baixa les cel·les de les dones estaven connectades amb el safareig, l’escola i el dormitori dels seus fills, els quals podien romandre a la presó mentre eren petits.
La darrera execució pública, en uns terrenys propers a la presó, on s’aixeca el patíbul, va ser l’any 1896. L’executada és Rosa Boix, acusada d’haver assassinat el seu marit.
Hem de tenir en compte que entre el 1936 i el 1939 a la ciutat de Mataró hi va haver al voltant d’unes quaranta víctimes de la repressió republicana. Principalment eclesiàstics, industrials, militars i grups de falangistes.
Hi ha una placa que diu: “Estas casas son unos manantiales de infección, un lugar de podredumbre, sepulcro de vivos, morada de horror y triste descanso en el camino del sepuplicio”.
J Tuñí l. Boet, 1832
El final de la guerra civil, després del cop d’estat, s’aplica la legislació repressiva franquista amb càstigs exemplars a tots aquells que haguessin defensat la legitimitat republicana i a tots aquells que mostressin oposició o no adhesió al nou règim. Moltíssimes víctimes són acusades i condemnades a llargues penes de presó i a judicis sumaríssims en consells de guerra.
Durant aquesta època, els presos declarats perillosos pel nou règim eren traslladats a les presons de Barcelona, per a resoldre les sentències exemplars.
Va deixar de ser presó l’any 1967. El 2001 la Generalitat la declara “Bé Cultural d’Interès Nacional”. Des de l’any 2014 ha sigut un espai d’exposicions, de celebracions i activitats col·lectives. L’any 2019 s’efectuen obres de rehabilitació i d’adequació, perquè l’any 2022 esdevé la seu d’Art Contemporani de Mataró on s’efectuen visites guiades, amb itineraris que és dedicat al record d’esdeveniments concrets, representacions de commemoracions i simplement fer memòria històrica d’aquells actes que varen canviar el curs i el sentit col.lectiu d’un poble.
“D’aquí per què és important que un poble conservi la seva memòria -.Per què, dels nostres comportaments, valors i actituds…….”
—————————————————————
Finalment, passarem per davant de la Casa Coll i Regàs, que no podrem visitar. Sols es pot fer visites concertades, de llarga durada, els dissabtes i diumenges. És visita a part obligada.
És l’obra modernista més representativa i emblemàtica que projecta Josep Puig i Cadafalch. L’any 1897, rep l’encàrrec de l’empresari tèxtil mataroní Joaquim Coll i Regàs.
L’edifici és una mostra de com es combinen diversos estils arquitectònics amb materials de construcció, com l’esgrafiat, de rajoles vidrades, d’escultures, finestres i balcons ornamentals, i ferro forjat. Actualment, és propietat de la Fundació Iluro – Obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Sorpresos per un objecte no identificat al carrer d’Argentona, 55 de Mataró.
—————————————————————————————–
El context històric modernista s’ha d’explicar dins l’etapa de la revolució industrial, de la transformació urbanística, dels grans fluxos de mobilització i de migració proletària massives a zones industrials. Un gran canvi de creixement social, industrial, de distribució comercial, de producció en massa i d’avanços tecnològics. Un període que va des d’inicis de l’any 1880 fins al començament de la Gran Guerra.
Es veu representat a tot arreu: edificis, fàbriques, grans magatzems, teatres, monuments, estacions de tren, salons, hotels, exposicions, habitatges….., tant d’àmbit privat com públic.
L’estètica i la idea modernista, va créixer exponencialment en la publicitat per augmentar les necessitats i el consum. Principalment associada al luxe, a les classes adinerades i a la creixent burgesia. D’inspiració i referència explícita a la natura. Sense oblidar el paper molt significatiu de la dona, que finals del S. XIX aconsegueix certa independència. La seva influència en la publicitat, el disseny de roba, l’espectacle, la cosmètica i certs productes alimentaris, i per descomptat en el món de l’art i de l’espectacle és del tot decisiva.
Frase referent al modernisme:
“No tinguis res a casa teva que no sigui útil o que no creguis que és bonic.”
I ara a dinar !!!!!
—————————————————————————–
Ens va fer de guia i amfitrió, a tots els membres del grup, el nostre company, veí i ciutadà de la Vila, Josep Rabat, membre del grup i del bloc, “Gaudir la Cultura”.
Moltes de les notes i de l’escrit/resum que publico, són extractes, resums i comentaris del guia local que ens va acompanyar en quasi tota la ruta, i de la guia oficial de la basílica, així com altres comentaris i anècdotes del nostre amfitrió…
He compartit fotografies de les companyes Pilar i Montse, i del company Ernest. La visita es va efectuar el passat dia 20 d’abril.
A finals del S. XIX, fa 153 anys, la família Bosch, comença la història de l’elaboració del “Anisado Refinado”. Els germans Josep i Vicenç Bosch, iniciant una història plena d’anècdotes i inspiracions amb una forta visió de futur – avui en diem “màrqueting”- on van aconseguir moltíssims reconeixements i premis apreciats en mig món.
Fills de botiguers i comerciants d’aiguardents a granel, cafès, sucres, xocolates i d’altres productes d’ultramar, situats a l’antic centre de Badalona, fabriquen una producció limitada d’aquest aiguardent, per al consum d’alguns treballadors que duien a terme tasques al port de Barcelona.
Als voltants de l’any 1830, s’inicia de la revolució industrial a Catalunya.
L’any 1837, a l’illa de Cuba, s’inaugura la primera línia de tren d’Espanya, i sèptima del món, “L’Habana – Güines”, i el mataroní Miquel Biada i Bunyol, observa els avantatges d’aquest transport, i afirma i decideix que tornarà a la seva ciutat natal per promoure la construcció d’un ferrocarril.
Tren de l’Habana – 1837
El primer ferrocarril de la península, Mataró – Barcelona, es crea entre els anys 1841 i 1843, finalment s’inaugura el 28 d’octubre de 1848, amb el nom de: “Compañía del Camino De Hierro de Barcelona a Mataró”. Malauradament, Miquel Biada mort uns mesos abans, víctima d’una pneumònia.
Tren Mataró – Barcelona 1848
A causa del col.lapse i creixement de la indústria a Barcelona, cal ampliar i sortir a la rodalia. L’any 1850 es comença a crear la zona industrial de Badalona, és llavors quan els germans Josep i Vicenç – 1865 – amplien el negoci familiar, aprofiten la línia de ferrocarril i l’expansió industrial.
L’any 1870, fundant la fàbrica. Entre els anys 1880 i 1892 es construeix l’edifici actual d’estil modernista. Avui, situada al C/ Eduard Maristany, 115, amb la façana posterior de cara al passeig marítim, al costat del Pont del Petroli on el juliol de l’any 2012, es va inaugurar la famosa estàtua, emblema icònica i símbol de la marca i de la ciutat de Badalona.
Vicenç va opositar i guanyar la plaça de notari, tot i que mai va exercir com a tal, però els coneixements d’advocacia li van servir per actuar en temes legals i econòmics, per unir-se al negoci del seu germà, dedicant-se a la innovació, llançament i fundació de l’empresa de licors i aiguardent “José Bosch i hermano”, fins que amb la defunció prematura del Josep, el 1897, es converteix amb l’únic impulsor i mecenes de l’important creixement de l’empresa, aconseguint el producte “Anisado Refinado Vicente Bosch”, nom actual del conegut i popular “Anís del Mono”.
Sala de destil.lació
Elaboració i procés de fabricació:
Sala de neteja, de purificació i mescla del gra: matafaluga 70%, i la resta regalèssia, badiana xinesa (anís estrellat xinès), més altres herbes aromàtiques, fan la infusió a altes temperatures. Una vegada efectuada la mescla, amb les proporcions adients, s’inicia el procés de destil-lació, en la sala dels alambins i serpentins – són els originals des de fa 153 anys – per obtenir l’oli i l’essència destil-lada més la fórmula magistral s’aconsegueix l’autèntic sabor de l’“Anís del Mono”.
La sala de destil·lació, el dia d’avui amb les seves instal·lacions molt ben conservades, encara elabora artesanalment l’anís seguint el mateix mètode original.
Una sola gota de l’oli producte de l’essència de la infusió destil·lada és igual a una ampolla de producció.
Les sales de la neteja i purificació del gra i les herbes de la matafaluga, juntament amb la sala de destil-lació, són les dues úniques sales que restant en funcionament.
Sales actuals en desús:
La sala del xarop, el sucre i l’aigua calenta que es mescla amb turbines per fer la dissolució adient.
Anís dolç: uns 200 grms. de sucre per litre, aprox. 35º d’alcohol. Etiqueta roja
Anís sec: 20 grms. de sucre per litre, aprox. 42º d’alcohol. Etiqueta verda
La sala del dipòsit i fermentació de l’alcohol, per produir la barreja.
La sala del filtratge, per fer transparent l’anís, i la sala d’embotellament.
L’estiu de l’any 2021, va ser últim que es va fer tot el procés complet fins a l’embotellament. L’empresa en passa de tenir dos-cents cinquanta treballadors a sols tres que actualment resten en plantilla.
Sols es du a terme amb tot el procés de fabricació l’elaboració dels productes: Aromes de Montserrat, Crema Catalana, Ratafia, i esporàdicament alguna crema de petita producció.
La Botella:
La primera botella era totalment llisa. Les formes romboidals, que avui en dia encara és el gran èxit de la marca, és la inspiració d’una còpia similar amb algunes variacions i remodelacions d’un petit envàs de perfum francès, que Vicenç Bosch va comprar a la plaça Vendòme de París i regalar a la seva esposa.
Li va sorgir la idea, que donar pas a la forma de l’envàs actual. Després de sol-licitar permís al perfumista francès i pagar-li els drets corresponents.
Registra la patent l’any 1902, per comercialitzar el licor.
La seva forma adiamantada, també, ha sigut instrument musical, per animar moltes de les festes nadalenques.
L’etiqueta i el perque del nom:
També de forma romboidal, amb la imatge del “mono”.
Existeixen dues teories de l’origen d´aquesta figura .
Primer supòsit:
Es basa en l’origen de les espècies de Charles Darwin: L’home és descendent d’una espècie de simi.
El “mono” humanoide, meitat “mono” meitat home.
Es diu que la cara del “mono” és el rostre de la cara del famós biòleg anglès.
En el pergamí de la mà dreta del simi es pot llegir: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.
Segon supòsit:
En aquella època la burgesia catalana, mostrava el seu poder en tenir objectes, plantes o animals exòtics portats de terres llunyanes.
Es diu que el Sr. Vicenç va encarregar que li portessin uns simis de la selva. Un dels quals va anar a parar a la fàbrica. El tenien engabiat i exposat dintre del recinte per impulsar la seva imatge. Així la gent podien visitar-lo i a la vegada li feien propaganda. De fet, la gent quant volia visitar l’animal exòtic, deien: amen a veure el ”mono” a la casa de l’anís, o anem a “visitar la fàbrica del mono”. D’aquí sorgeix el món de la marca: “Anís del Mono”.
De resultes del gran èxit de les visites, es va encarregar a un dibuixant el fenomen de crear un humanoide que sostenia amb la mà la botella d’anís.
El dibuix arribar a la fama, guanyant diversos premis i concursos. L’any 1913 a la famosa Puerta del Sol, de Madrid, es va convertir en el primer anunci lluminós publicitari, i mesos més tard un altre a la Plaça de Catalunya.
Vicenç Bosch va ser un pioner i innovador de les campanyes i cartells publicitaris, un avançat en el seu temps.
En els cartells hi figuren dones molt elegants i de cert nivell social. L’alcohol era un producte, sols, destinat als homes, a la noblesa i a la reialesa. Amb aquests cartells, va forçar el seu consum a l’entorn femení.
En l’etiqueta podem observar una falta d’ortografia, de la que se’n va fer promoció. Mai s’ha vogut corregir, sent un símbol, marcat de tradició i d’identitat: “Destillacion especial”.
A l’etiqueta adiamantada, tampoc no figura enlloc la paraula “Anís del Mono”.
Anys més tard, a la part superior i sota del coll de la botella es va posar el nom comercial de la marca.
Ha servit d’inspiració als pintors Ramon Casas i a Pablo Picasso.
Des dels anys 1906 – 1909, la fàbrica emblemàtica encara conserva un molt bo i apreciat valor artístic i patrimonial.
La sala d’arxiu, el despatx de gerència, el taulell de l’entrada, la caseta o estança del guarda, amb el seu corresponent mobiliari de fusta, tots ells dissenyats per l’arquitecte de l’època modernista tardana Joan Amigó i Barriga, amic íntim de la família, s’ha convertit en la peça museística, de l’empresa.
Tota una exposició de cada una de les diferents botelles que s’han fabricat, i de tots els arxivadors típics de comandes, factures i albarans.
L’Anís del Mono ha obtingut moltíssims premis, condecoracions, medalles, diplomes, certificats de qualitat i monedes commemoratives dels diferents premis aconseguits. Empresa guardonada amb innumerables fires, esdeveniments i exposicions.
La beguda dels germans Bosch arribà a ser líder mundial.
També és podem admirar altres detalls modernistes, com els vitralls de la façana principal, entrada de la sala de destil.lació, marquesines, mobiliari, l’habitatge del guarda, i el rètol de ferro forjat amb el nom de l’empresa a l’entrada del recinte.
Durant les nits d’estiu s’organitzen activitats musicals i petits concerts, oferint una petita degustació.
El disseny de la seva peculiar i característica botella adiamantada, la seva famosa etiqueta, amb la imatge del simi, ha sigut tot un èxit sense precedents i totalment vigents actualment.
Poques marques i imatges han perdurat tant en el temps.
La fàbrica és patrimoni local
Des de l’any 1970 és propietat d’Osborne al Puerto de Santa Maria.
Des de fa dos anys a Badalona, sols es fa el procés de mescla de les herbes i la destil.lació, la resta de la producció s’elabora a la província de Cádiz.
——————————————————————————————–
Decumanus – Baetulo
Després de visitar la fàbrica, seguidament, aprofitem el dia i l’estada a la ciutat, ens dirigim a través del carrer del Mar, principal artèria comercial i zona de vianants, fins a la plaça de l’Ajuntament.
Travessem la Via Augusta, i arribem al Museu de Badalona.
Baetulo, important patrimoni històric de la ciutat de Badalona.
Joia impressionant de les restes de l’antiga ciutat romana.
Ciutat fundada pels romans durant la primera meitat del segle I a.C. En una zona molt propera al mar, i amb moltes possibilitats agrícoles, situada en un petit turó, i emmurallada. A la part alta hi havia cases benestants i a la baixa, que és la que es visita. Situada molt a prop de la Via Augusta i del fòrum, que constituïa el centre, on hi havia les termes, els habitatges i nombroses botigues.
Gaudirem d’una expléndida visita, traslladant.nos a través dels seus carres. Una mostra del seu sistema urbanístic – Decumanus & Cardo – i dels diferents edificis públics i privats.
Tipus d’arquitectures, parterres, subsols, edificis, habitatges, el domes i l’atri, les termes públiques – (un dels edificis més importants del món romà, on tothom tenia accés- rics i pobres, joves i vells, homes i dones, persones lliures, lliberts i eslaus – això sí, en diferents dies i horaris) -, vestuaris, patis, jardins, palestres, gimnasos.
Esbrinarem els diferents tipus i formes de vida, d’oficis, tendes, tallers, saunes, banys, latrines, claveguerams i col.lectors. Altres restes arqueològiques, mosaics, àmfores, eines, rodes, restes de les muralles i del fòrum. El cultiu, la producció i l’exportació de vins i d’olis.
La joia de la corona: “La Venus”, deessa de la bellesa, de l’amor i de la fecunditat. Figura lleugerament flexionada, i en la part posterior de la seva espatlla s’endevinen dos flocs de cabell de la seva cabellera.
Tot això ens permetrà descobrir com vivien els “baetulonenses”.
És una ruta sorprenent on descobrirem els racons més emblemàtics, és retrobar-nos, en els aspectes més senzills, puntuals i notables de la seva història: el modernisme, la ceràmica, el gòtic, les masies centenàries, l’art i llegat cultural que hem de conservar, així com els seus antics i encara imaginaris camps de conreu de temps passats, que havien sigut el paisatge més característic del seu entorn. Efectuarem una passejada curta i tranquil·la, que ens transportarà en el temps i en l’espai, per poder comprendre i gaudir d’un racó, no tan llunyà, de la nostra història i que hem de lluitar per a conservar.lo, perquè no desaparegui.
L’Hostal Picalquers: entre el 1387 i 1799 va ser carnisseria, l’any 1765, és transformar en el primer hostal d’Esplugues, en estar situat en la carretera reial – després carretera de Madrid a França-, anomenat l’Hostal de la Carretera o l’hostal nou Picalquers, amb la carnisseria, i amb l’estable al costat. Edifici adaptat com a nova masia d’estil basilical i coberta de dues aigües. A principis del S.XX, va ser destinada a magatzem. L’any 1940, l’ajuntament compra l’edifici per destinar.lo, l’any 1944, com a Casa de la Vila.
Can Brillas avui és el Casal de Cultura Robert Brillas. Masia de l’any 1808, a partir de 1888 va ser adaptat com a celler per la família Brillas. A principis del segle XX la façana va ser reformada en un estil barreja de modernisme i historicisme, amb un coronament mixtilini d’inspiració barroca. Des del 1973 és propietat municipal, situada molt a prop de l’antic Camí Ral
Durant la dècada de 1880 inicià la producció cava sense cap nom concret ni marca comercial, aquest sistema de producció canvià el 1923 i es crea la marca Marguery. El tancament de les caves Marguery arriba l’any 1972.
La Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, va ser el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX. Adquirí un protagonisme especial durant el modernisme, època en què va ser proveïdora d’arquitectes de renom, com ara Antoni Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Enric Sagnier o el mateix Eusebi Güell, entre molts altres. Les seves ceràmiques es poden apreciar en l’Institut Pere Mata, la Casa Ametller, el Palau Macaya, la casa de Puig i Cadafalch d’Argentona o la casa Coll i Regàs de Mataró, entre moltes altres obres del modernisme català.
Els primers forns van ser construïts entre els anys 1858 i 1860. Aquest període coincidirà amb la posada en marxa del Pla Cerdà a la ciutat Comtal que provocarà un augment de demanda en la construcció. La fàbrica el maig de 1894 ja funciona en maquinària de vapor. Aquesta s’utilitzava per moure els molins de terres i les màquines de pastar i remenar fang i permetia el funcionament de premses.
La xemeneia, de vint-i-dos metres d’alçada que avui encara existeix, servia perquè poguessin sortir els fums d’aquesta màquina de vapor. Són el valuós testimoni de la vinculació ceramista en terres catalanes des de l’any 1886. Existien sis forns de tipus àrab, dos exteriors, que encara es conserven i que es poden visitar; dos enterrats i dos més de tipus d’ampolla. L’empresa va estar en funcionament des de l’any 1850, fins a l’any 1984; sent l’empresa més puntual de la ceràmica industrial de Catalunya. Avui l’estructura de la fàbrica és un nou espai i projecte museístic dedicat a la ceràmica i a l’arqueologia industrial.
Majoritàriament, tota la ceràmica i rajoles del modernisme creat a Barcelona, sortien d’aquesta fàbrica.
Can Tinturé: Bona part de les cases del carrer de l’Església, construïdes en el costat oriental, són terrenys de la masia Colomer, de finals de segle XIX, com serà el cas de Can Tinturé, d’estil neoclàssic.
L’edifici històric de Can Tinturé està emplaçat al centre històric d’Esplugues, en una torre, rodejada de jardins, construïda l’any 1898 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa, i segons encàrrec de Joan Tinturé i Camprecios (1866 – 1915, regidor i alcalde d’Esplugues), considerat un dels pioners del sistema del ciment armat.
L’any 1977, l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament d’Esplugues, per destinar-lo com a equipament museístic – conegut com La Rajoleta -, l’any 2003, durant la diada de Sant Jordi, es va inaugurar com el primer museu monogràfic de l’estat espanyol dedicat a la rajola de mostra, amb peces de la col.lecció de rajoles de Salvador Miquel, i la seva evolució estètica en el decurs del temps, des dels seus inicis de l’època medieval fins a les peces de la fàbrica Pujol i Bausis.
Al costat s’hi va col.locar l’escultura de Xavier Corberó: “La Família”, enfront l’edifici La Masoveria, que està adaptat per a funcions auxiliars del museu.
Claustre del Monestir de Montsió: El Monestir de Santa Maria de Montsió al carrer de l’Església, número 82, és la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura. La congregació va ser fundada per la infanta Maria, filla de Jaume II i tieta de Pere III el Cerimoniós, l’any 1348, poc abans de la seva mort. Es fundà amb el nom de Sant Pere Màrtir. Després de diversos trasllats, s’instal·la a la seu actual l’any 1948. El claustre està des de 1947 a Can Casanoves, propietat emplaçada a Esplugues de Llobregat, comprada al comte de Montseny per la comunitat de monges dominiques claustrades.
La primera comunitat de monges dominiques claustrades s’instal·la a Barcelona el 1351 en una casa prop del portal de Jonqueres. Després de diversos canvis d’allotjament, el 1423 passà a l’antic convent agustinià de Sta. Eulàlia del Camp, situat prop de la plaça Santa Anna, el qual posseïa el claustre gòtic datat del 1388 i adoptà el nom de Santa Maria de Mont-Sió A finals del segle XIX, el claustre i l’església foren traslladats a la Rambla Catalunya.
El 1947 tota la comunitat es traslladà a Esplugues. El 1948 es decidí portar el claustre al nou convent. El trasllat, pedra a pedra, fou dirigit per l’arquitecte Armand Mas i Tullà. El convent s’annexionà així a la casa i, a l’Eixample, restà l’església convertida en parròquia de Sant Raimon de Penyafort. El claustre gòtic del segle XIV, que alguns autors han definit com a joia, és sens dubte la peça arquitectònica més valuosa d’Esplugues.
Claustre gòtic de planta quasi quadrada i coberta de bigues de fusta tallada. Consta de dos pisos de galeries amb arcs ogivals formant un total de 34 ogives. Els arcs estan recolzats en columnes de pedra de Girona.
Can Ramoneda: Data del S. XIV. El primer propietari documentat és Pau Ramoneda, regidor del poble en 1597. Segons Rafael d’Amat i de Tallada, baró de Maldà (1746-1819), posseïa la millor collita de cereals en la població i el seu vi era de la millor qualitat. Aquesta casa pagava censos a les monges del monestir de Sant Pere de les Puelles.
De planta baixa, pis i golfes, façana simètrica, rellotge solar, porta principal d’arc de mig punt i pedra adovellada.
Can Cortada: Maria Dolors d’Amat-Càrcer i de Ros era marquesa de Castellbell i Castellmeià, baronessa de Maldà i Maldanell, amb Grandesa d’Espanya. D’entre les seves propietats hi havia Can Cortada, emplaçada a la vora de l’església Santa Magdalena. Igual que el seu avantpassat – el conegut autor del “Calaix de Sastre”, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà-, solia fer estades durant algunes èpoques de l’any, L’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) recupera i confisca la casa l’any 1768, la renova i conferir l’aspecte senyorial actual.
Al primer pis i ressalten els set balcons amb paviment de rajola vidrada, suportat per cinc volutes de ferro forjat. Té dues façanes principals. La façana posterior, orientada cap a l’antic camí ral, té el seu accés amb una escalinata de doble vessant.
A finals del segle XVIII la població ja s’havia quintuplicat, passant de tenir 120 habitants i 22 cases el 1705, a tenir 621 habitants i més de 150 cases l’any 1804.
Esplugues, ha esdevingut escenari de lluites i, sovint, camp d’operacions militars atès l’emplaçament de mirador de la muntanya de St. Pere Màrtir. Noms com el mariscal la Mothe, en la seva intervenció en la guerra dels Segadors, o el del general Manso en les guerres napoleòniques i d’altres més lligats al transcurs de les guerres carlines expliquen la complicitat històrica que Esplugues ha tingut amb la resta del país al llarg de la història.
El vergonyós personatge, “duque de la victoria” Espartero, també va designar com a residència Can Cortada, des d’on va dirigir i donar l’ordre de bombardeig la ciutat de Barcelona l’any 1842 (tots coneixem la seva maleïda frase). Des de Montjuïc es van llançar un miler de bombes durant catorze hores. Els generals, Pavia (1870-1895) i Primo de Rivera (1827-1930), també varen visitar aquesta “casa”……
Can Pi: Aquesta masia està documentada des del 1516, quan era propietat d’Antoni Guasch. En 1625, pren el nom del seu antic propietari Pau Pi, fins a l’actualitat, que fou conseller del poble. El baró de Maldà s’hi refereix com la segona casa més rica d’Esplugues. Des del carrer de la Creu, hom pot apreciar la tipologia de la masia de planta basilical el qual va ser ampliat al segle XVIII amb un cos adossat a la part del darrere, per instal.lar un celler. A una de les finestres d’aquest cos hi ha inscrita la data de 1728.
Amb teulada a dos vessants en el cos central i d’un únic pendent en els dos laterals asimètrics, rematada per tres arquets de mig punt a les golfes. L’any 1925, una part del terreny fou cedida a l’església per tal de construir una nova capella.
Va arribar a ser la casa més important de la Vila.
Espai XC: Xavier Corberó i Olivella (Barcelona 1935 – Barcelona, 24 d’abril de 2017) fou un escultor català. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres.
Va començar a construir l’Espai Corberó l’any 1968. És un conjunt de diversos cossos i espais que provenen d’antigues edificacions, remodelats i creats a partir de la dècada del 1970.
Un projecte èpic que va néixer amb la compra d’una masia, Can Cargol, que transformar amb la seva residència i taller artístic i com a refugi per a altres artistes, al qual al llarg de cinc dècades aniria sumant altres vuit edificis, 300 arcs i un teatre subterrani per a 250 persones amb les seves habitacions laberíntiques, escales que recorden les arquitectures impossibles de M. Cornelis Escher, estanys, jardins, patis amb arcades de ciment a diverses altures i un bosc habitat per personatges en pedra i bronze. Una estructura que va ser concebuda com el seu propi taller i seu.
El jardí de l’anterior casa Calvet és avui ocupat per un singular jardí escultòric amb obres de basalt. Les escultures, a manera de tòtems, tenen la mateixa semblança artística que la desena de peces emplaçades a la petita plaça Montserrat Roig, davant del monestir.
“Trobada” grup escultòric.
També Woody Allen va estar en aquest complex en 2007, convertint-lo en el taller artístic de Javier Bardem, on convivia amb Scarlett Johansson i Penélope Cruz en Vicky, Cristina, Barcelona. No va rodar en l’Espai XC –encara molt incipient— sinó en la mateixa casa de l’artista.
En èpoques passades, aquest indret estava ocupat per horts amb algunes construccions que feien les funcions de masoveries d’algunes de les cases pairals veïnes.
Actualment, l’espai està tancat per remodelació i noves obres de condicionament.
Església parroquial Santa maria Magdalena: Hi ha constància des de l’any 1103, però després de moltíssimes reformes, l’any 1843 es decidí efectuar un nou engrandiment, que dura fins a l’any 1864. Aquest fet va comportar la pràctica desaparició de l’església gòtica existent i la construcció d’un nou temple. S’hi aixeca en un costat el campanar de base quadrada de 45 metres d’alçada d’inspiració renaixentista. L’any 2003, amb motiu dels nou-cents anys de la parròquia, es procedí a efectuar noves obres d’arranjaments, i la incorporació de l’actual pòrtic de l’entrada.
Carrer Montserrat: o carrer de la rectoria
Autèntica joia de la corona, forma part d’un singular i autèntic conjunt paisatgístic d’aire rural, noble i pintoresc que evoca un temps desaparegut. Un carrer sinuós que descendeix tot vorejant un torrent, per desembocar al pont d’Esplugues. Tot i que, malauradament, es va perdre part d’aquest patrimoni artístic, cultural i referent de la nostra història rural i mig medieval per sempre més, per la voràgine de creixement i especulació de les grans ciutats, en la que és molt més important la construcció d’una autopista, que la conservació de la història, per saber d’on venim qui som i on t’anem.
S’hi pot trobar el pou de Can Cargol del S. XVII, el Raval de Sant Mateu, i l’antic conjunt històric del turó de la Sagrera, i el parc del Torrent – el nom d’espluga significa, torrent, gruta, cova, barranc, cavitat, balma…..
Can Cargol: Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat, en el núm. 63. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original.
Està formada per tres cossos distribuïts en planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants. Rellotge de sol i asimetria de les finestres, emmarcades de pedra. Arc peraltat amb vestíbul d’accés i festejadors amb unes magnífiques reixes a les finestres.
Durant l’any 1969 s’hi fan reformes a càrrec de l’arquitecte Emili Bofill.
Evidentment, s’ha de tenir en compte la gran contribució que va efectuar el conegut escultor Xavier Corberó que hi va tenir la seva residència.
A la façana hi destaca el rellotge de sol i l’asimètrica col·locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d’accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l’escala i part dels paviments són originals.
Al davant de la masia, a l’altre vessant del carrer, el safareig i l’edifici annex.
Can Bielet: S. XVI que contribueix a accentuar el tipisme de l’estructural carrer, enigmàtic i sinuós. Edifici masia, amb rellotge de sol, de tipus basilical, dividida en tres cossos, amb entrada principal alçada per sobre del nivell de terra, amb d’arc de mig punt.
L’empedrat del terra és extraordinari, que formen diferents figures fetes em canto rodal; estrelles, mitges llunes, sols, mans – la coneguda mà d’Esplugues-, les Quatre barres, tot un marc configurant un petit univers i un insòlit paisatge que ens evoca èpoques futuristes difícils d’explicar per a quan varen ser fetes.
A tot el llarg del carrer podem observar habitatges, maies, cases pairals, que incorporen elements d’un gran interès artístic i monumental, d’arts colonials, d’estils neogòtics, balcons i o baranes de ferro forjat amb motius florals, o amb els terres d’aquests balcons fets de ceràmiques, que ens situen en època modernista, dins d’una zona rural per excel.lència.
Tot el carrer és Patrimoni Cultural.
Tornem a la civilització….. Arribem de tornada a carrer de Laureà Miró, a tocar del pont d’Esplugues, i seguim fins Can Clota.
Can Clota: d’Esplugues de Llobregat, és una gran masia d’origen medieval i està situada prop del torrent de Can Clota. Es va construir probablement al segle XIV, amb modificacions fetes sobre el segle XVII, la trobarem en el carrer Laureà Miró s/n. Al segle XV va ser propietat de Simó Canyet fins que l’any 1734 va ser adquirida per Jaume Clota, poc després passar a mans del baró de Vilagayà, els successors del qual encara en mantenen la propietat. La seva torre només és visible des de la carretera d’Esplugues.
Consta de planta baixa, dos pisos i un torricó-mirador, de planta quadrada, voltat de finestrals antigament coberts. A la llinda del portal d’entrada hi ha l’escut heràldic de la baronia amb la inscripció: “Triump hum non est sine sanguine”. A l’est hi ha situada la capella, pública, datada l’any 1689, segons la inscripció d’una pedra conservada a la sagristia. Del gran jardí cal destacar-ne una bassa voltada de galeries d’arcs de mig punt, a manera de claustre, a doble filera, que subministrava l’aigua per regar els camps de conreu que estan a la rodalia de la finca.
Can Vidalet: El Parc de Can Vidalet és un jardí d’inspiració romàntica i un dels parcs històrics més emblemàtics de la Xarxa de Parcs Metropolitans.
La finca de Can Vidalet era una zona exclusivament dedicada a l’agricultura, dins de l’actual demarcació hi havia tres finques de famílies importants. Una adquirida en 1858 per la família Vidal i Ribas i les altres dues propietats de Juncadella.
La finca comprendria tres cases senyorials: Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Durant la guerra civil les propietats van ser confiscades i únicament es va mantenir Can Vidalet.
Al mig del parc hi ha dues boques d’entrada d’uns antics refugis de la guerra civil.
El recorregut es pot anar seguint a través de les indicacions i cartells expositors, que hi ha a tot el llarg de la visita, on figura un petit resum detallant, a grans trets, els edificis, places i altres llocs d’interès que l’Ajuntament d’Esplugues, ha marcat com a guia.
En l’elaboració d’aquest treball, he agafat part d’alguns apunts dels companys Antoni Alcon i Francesc Buil, amb els qui vaig compartir la visita efectuada del curs de la Universitat de Barcelona: Gaudir UB – cursos pel plaer de saber.
Fa ja uns quants anys parlar d’una sala com aquesta a Barcelona, no tindria res d’especial, perquè n’hi havia d’altres de les mateixes característiques. Però avui, haver conservat una sala de barri (l’antic cinema Nàpols) i dotar-lo dels avenços tècnics més enfurismats (la web ho detalla tant pel que fa a so com a imatge) i conservar una pantalla com un camp de futbol i amb un teló, és una proesa, és una meravella.
L’equip que s’hi va atrevir, ja fa uns anys, el 2014, tenien molt clar què volien oferir, calia saber si hi hauria públic tan cinèfil i purista per emplenar un cinema d’aquestes dimensions. El temps ens ha dit que quan les coses es fan ben fetes i amb criteri, i també un cert risc, poden sortir bé. I així és. Els que hi anem perquè volem que funcioni, sempre sortim enfortits, encara més convençuts, que una pantalla gran, un só magnífic, la VOSE, un aforament ampli i còmode ens retorna al cinema que tant bé explicava el Terenci.
La programació és molt diversa, hi ha estrenes i hi ha reposicicions, cicles etc. de manera que sempre pots trobar-hi alguna peli per descobrir o per recordar.
Ben restaurat, recordant els cinemes dels anys 30, amb un personal molt eixerit, és un reclam per a aquells que vulguin que les histories els entrin per tots els sentits. Aneu-hi, s’ho mereixen, i repetireu.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.