Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars. És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès. Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.
ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.
De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.
Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.
El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya del Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.
“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”
«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»
Els debats que necessita Barcelona per recuperar l’orgull de ciutat. La Barcelona d’avui és fruit de la determinació i dels grans consensos del passat, i ha demostrat una vegada i una altra que la seva vitalitat és més sòlida i engrescadora que la percepció que en tenim. És hora de deixar les lamentacions i passar a l’acció. Aquest llibre aporta una mirada lúcida i provocadora sobre la realitat i el futur de la capital de Catalunya. Amb exemples clars, amb dades i amb propostes desacomplexades al voltant de temes clau com el trànsit, el turisme low cost que degrada els nostres barris, l’aeroport que ens ha de connectar amb el Pacífic, l’eterna rivalitat amb Madrid, com fer perquè la pobresa no s’hereti o la gran oportunitat que sorgeix amb l’ampliació del Clínic. Són els debats que hem de tenir perquè Barcelona aprofiti les oportunitats que té a tocar i que li han de permetre protagonitzar un altre gran salt endavant. «Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans. És, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa.» (sinopsi d’EBOOK).
En uns moments com els que vivim ara amb una ciutat potes enlaire i quan s’acosten les eleccions municipals, en Miquel Puig ens aporta dades i arguments per pensar el que Barcelona podria arribar a ser. Us recomano molt aquesta lectura.
La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser, és un llibre d’Arallibres amb 253 pàgines, publicat el gener de 2023.
L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.
Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament, “En poques paraules” i “Seré breu”.
Joan Tudela
En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…
Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:
“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.
“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.
“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.
“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.
“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.
“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.
“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.
“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.
“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.
“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.
“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.
“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.
“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.
“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.
“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.
“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.
“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.
“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.
“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.
“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.
“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.
“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.
“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.
“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.
“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.
“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.
“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.
“Un aforisme és un microassaig”.
Etcètera, etcètera…
Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.
Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Autor: Antoni Gelonch
Viena edicions, 2022
Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
Albert Camús: L’home revoltat
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homosapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.
La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.
És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.
El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.
Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.
Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología Autor: Diego Hidalgo Ed. Catarata. Col·leció Mayor Madrid, 2021
Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.
Diego Hidalgo
Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.
Anestesiados
Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.
Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.
Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…
Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.
La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.
Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:
“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.
La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…
Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.
Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?
La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.
Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…
També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.
Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.
Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.
Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…
Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.
S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.
Cap al final ens dona un missatge molt clar:
“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.
En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.
El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.
Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.
Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.
Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.
En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.
Anxo Lugilde: La vella companyia
Més informació
«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]
El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.
Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.
Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.
El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes. Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.
Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.
Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.
Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.
Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.
El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.
Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.
Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.
Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.
Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.
Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres“.
Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.
Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.
En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.
Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”
Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme. Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicologia social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.
MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979
MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989
Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat. L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte. Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives. El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur. No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?… Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.
Detall de la Marsellesa de l’Arc de Triomf
En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)
Gravat al·legòric de la república conservadora.
Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa. Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a l’hora de triar quin seria el símbol definitiu.
Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postalde l’agost del mateix any es dissenyà el primer segell de correus francès que representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El primer país que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A grans trets consistia en pagar la correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.
Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.
La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter. Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal. Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort. És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.
Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans. Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.
La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat
Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem. En mostrem dos de les que tingueren èxit:
Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RFMarianne maçonnique de Paul Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda de la dreta els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.
Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La majoria porten un text a la base. A més de RF ja comentat, la major part d’inscripcions diuen: “A la gloire de la Révolution française”, “Honeur et Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.
Trobarem també altres tipus de símbols, columnes de la llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les inscripcions esmentades.Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És tota una iconografia que a part de potenciar la República i l’estat-nació també ajuda a incrementar el municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals.
Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots els edificis públics. Tot són símbols que ajuden a una finalitat, crear consciència d’estat
En sentit contrari, tenim que el gall cantant davant d’un sol ixent no triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il est libéral plutôt que radical.
En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme, del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les repúbliques burgeses d’endolcir la simbologia no reeixiran, el laïcisme també hi ajudarà i la Marianne amb la gorra frígia es consolidarà com a símbol d’identitat de la República i de França.
En resum, un llibre clàssic sobre el simbolisme republicà. Interessant per ajudar a reflexionar sobre la dificultat de la consolidació dels canvis de règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia catòlica a una república laica.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.