Etiqueta: Assaig

Categories
Llibres

Salvadors de la cultura que la fan perviure

Per Joan Alcaraz

Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.

“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.

En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).

Oriol Pi de Cabanyes

Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.

Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…

Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.

I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.

Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.

No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.

Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…

Categories
Llibres

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Per Joan Alcaraz

Títol: Yo, el rey

Autora: Pilar Eyre

Gènere: Novel·la

Editorial: La Esfera de los Libros

Lloc i any d’edició: Madrid, 2020

Edició: 4ª (desembre del 2020)

Pàgines: 503

Autor de la ressenya: Joan Alcaraz

Joan Alcaraz, periodista

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.

I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”

Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…

Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal  fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.  

Categories
Llibres

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Per Josep Sauret

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Erik Olin Wright (1947-2019)

Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines

L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.

Erik Olin Wright  (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític

Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.

Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem. 

Partint dels ideals de la revolució francesa liberté, egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.

Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.

En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema. 

Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.

Defineix també els principals components del socialisme democràtic:

  • La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat. 
  • L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades. 
  • L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
  • Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
  • Que la banca sigui una empresa de servei públic.
  • Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
  • Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
  • Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.

L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política 

En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.

Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.

Més informació

  • Ressenya de Guillermo Martínez: “¿Otro mundo es posible?: el anticapitalismo en el siglo XXI” a Público 09/12/2020
  • Un llarg resum del propi Erik Olin Wright: “Com ser anticapitalista avui” a Catarsi magazin 22 febrer de 2021.
  • Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
  • Erik Olin Wright (1947-2019). Dossier Sin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”

Categories
Arts plàstiques Internet i blogs amics Llibres

Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte

Il·lustració principal: Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons

Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte

En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleó de Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:

  • Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.

Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.

1
2
  • Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
  • Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.

Napoleó, la revolució i els catalans d’Antoni Gelonch

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic.  Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats  (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.

El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa?  (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya?  Perquè no  va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa  va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?

I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”

Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.

Napoleón Bonaparte d’Albert Manfred

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).

La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.  

L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.

Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.

Vegeu la ressenya de Ramón Villa García “La gran paradoja: Napoleón I, emperador de la República” 19 Juny 2021 a Zenda Libros que podeu llegir aquí. Molt recomanable.

Categories
Llibres

Los amnésicos: Historia de una familia europea

https://www.marcialpons.es/media/img/portadas/9788490669358.jpg
Géraldine Schwarz
Los amnésicos
Traducció de Núria Viver Barri
Barcelona, Tusquets, 2019, 396 pp.

A l’obrir aquest llibre el lector queda submergit en una atmosfera d’emocions. La seva autora, amb talent wagnerià, aixeca el teló i la tragèdia entra en escena: Alemanya ha quedat destruïda en el combat iniciat per ella mateixa. L’Exèrcit Roig ha entrat a un Berlín destrossat.

Schwarz se centra en els Mitläufer, els “que segueixen el corrent”; com els seus quatre avis: ella és d’origen francès per via materna i alemany per via paterna. Aquesta doble condició la va empènyer a estudiar les diferents maneres en què es va gestionar la memòria del que va passar a mitjan el segle XX a Europa: com en uns països es va fer un treball de memòria més d’hora i envejable (Alemanya), mentre que en altres es va trigar massa, es van posar excuses o es va maquillar la realitat (França, Àustria, Itàlia). És a dir: partint de la història familiar, l’autora explica part de la història d’Europa, d’aquí la importància del subtítol de l’assaig: Història d’una família europea. Schwarz vol contribuir a trencar aquesta “conspiració de silenci” aquest bloqueig que impedia als que van viure aquells anys, tant a les víctimes com als qui van consentir, parlar del que havia passat. Una família de Mitläufer. L’autora també fa referència a que hi va haver responsables i aprofitats en l’altre bàndol. També s’esmenta que per als tribunals en què es jutjava als botxins del Tercer Reich suposava un problema evitar esmentar “els crims de guerra dels Aliats”. O que, durant el procés de desnazificació, anglesos, nord-americans, francesos i soviètics van treure profit del coneixement tecnològic dels alemanys, sobretot en el sector armamentístic. Los amnésicos no és original en això d’explicar la història a través de les històries. No obstant això, Schwarz va un pas més enllà. El recorregut que traça, passant dels seus avis als seus pares i després a la seva pròpia biografia, condueix fins a l’actualitat, i en la gestió de la memòria històrica troba el motiu de l’auge del populisme d’extrema dreta al nostre continent. Ric en referències a historiadors i intel·lectuals com Hannah Arendt, Karl Jaspers, Theodor Adorno i Max Horkheimer, amb abundants al·lusions a la literatura i la cinematografia que han tractat els mateixos temes i amb un precís epíleg de José Álvarez Junco. Aquest guanyador de diversos premis, entre ells el de millor Llibre Europeu 2018, és una interessant radiografia del passat europeu per explicar el seu present, però també per alertar sobre el que podria succeir si es menyscaben els valors democràtics que tant ha costat conquerir: “el camí d’una Europa a l’altra és el d’una inversió de la moral.”

_________________________________________

Alguns articles que m’han semblat interessants

Jordi Corominas i Julian a El Confidencial

Ignacio Martínez de Pisón a La Vanguardia

Transeúntes indiferentes ante una tienda judía destruida y saqueada en la Alemania nazi. 
Transeünts indiferents davant d’una botiga jueva destruïda i saquejada

Categories
Llibres

Les Bèsties Poncianes

Alguns dels pòsters dels autors apareguts

Edicions Poncianes ve publicant una col·lecció de pòsters on s’uneixen imatge i literatura. Les Bèsties literàries són recollides i/o traduïdes per reconegudes figures de la crítica i la traducció. El confinament ha fet tot el contrari del que el seu nom indica i les ha alliberades, de manera que han arribat a la xarxa, perquè tothom les conegui i s’hi pugui enfrontar, si vol. Adjunto un article de Núvol on hi trobareu més informació recent.

Categories
Llibres

Va de llibres sobre llibres

Ara que les biblioteques d’alguns grans hospitals s’han convertit en una part més del centre, per guarir les conseqüències de tanta estupidesa humana, voldria parlar de llibres relativament recents que parlen d’això, dels llibres i dels contenidors que els custodien: biblioteques i llibreries. Llibres amens que expliquen històries, situacions concretes, anècdotes i curiositats que ens faran bé, i potser arrencaran algun somriure.

A Alberto Manguel com autor el vaig conéixer ja fa anys per una meravella de llibre que es diu Guia de lugares imaginarios on es repara la nostra actual manca de llocs reals per descobrir, per un ventall d’imaginacions que els autors de tots els temps han visitat i desenvolupat, per ajudar a viatjar al lector més incrèdul.

Però ara voldria comentar La biblioteca de noche una “història” de les biblioteques molt poc canònica, perquè no és completa, ni ho pretén, ni és cronològica, tampoc. És la història d’un vici. És la immersió en els motius que mouen al ser humà a col·leccionar, endreçar i conservar el llibre, fins ara, només imprès. L’índex ens ho deixa claríssim: què es pot buscar o necessitar quan algú té l’empeny de “posseir” una biblioteca. Poder, identitat, una llar, supervivència…? Per què aquesta acumulació, aquests laberints? És un llibre erudit i alhora molt entretingut per tal com l’escriu i les vivències que hi descriu.

I Jorge Carrión és, entre moltes altres coses, el que ara s’anomena un crític cultural, però d’alt nivell, perquè sempre parla del que sap. És una persona molt vinculada al món del llibre i de les llibreries, és un gran coneixedor dels processos que segueix la indústria editorial i sobretot dels engranatges de les llibreries com a fet culturai i també com a negoci. Per això recentment ha escrit un llibre alliçonador Contra Amazon, una defensa de l’ofici de llibreter en front de les mal enteses rapideses que tots reclamem a la vida. L’impacte editorial ha estat important, diria que preventiu.

Comentem doncs Librerías, una mica com l’altre ens farà viatjar per llibreries emblemàtiques d’arreu, i ens explicarà cóm han arribat a ser llocs, des dels seus inicis, essencials en la vida cultural d’una ciutat, o en un procès polític, o cóm han aconseguit posicionar-se com a centres d’atenció per als lectors d’un barri, una ciutat o un país. També una llicó del valor que el llibre té en la formació de les persones i del pensament. El repertori de les descrites és generós, moltes les hem visitat, altres les tenim a prop, i algunes poden ser motiu de descoberta en un proper viatge.

Penso que ambdós llibres són “preciosos” per aportar-nos una calma constructiva aquests dies de confinament i tristesa. O tots quatre, depèn de cóm controleu el vici.

Categories
Llibres

El infinito en un junco

Portada d’Edirorial Siruela

Va per la vuitena edició, ha guanyat dos premis prestigiosos, les crítiques dels entesos s’hi han rendit, i per què? Perquè no és un llibre, no és un assaig, és un tresor. Llibres com aquest et reconcilien amb tu mateix per tenir la sort de fer-te’l teu, tant teu que no voldries que s’acabés mai. La meravellosa prescripció lectora que fan els llibreters professionals té això, que te l’encerten molt sovint, i t’asseguren un plaer igual d’extraordinari. Això Amazon no ho pot fer.

Un cop més l’Editorial Siruela s’apunta un altre èxit de catàleg amb un llibre que explica la seva pròpia història. Sí, la història del llibre, com tantes n’hi ha, com tantes en vindran. Aquí és com entrar en una novel·la d’aventures, les que ha passat un suport que ha arribat fins avui, malgrat totes les inclemències que l’han acompanyat.

Però el primer que caldria dir és que està molt ben escrit, molt. Com diu Rafael Argullol «Una admirable indagación sobre los orígenes del mayor instrumento de libertad que se ha dado el ser humano: el libro». I aquesta admiració que té l’autora pel fet de la lectura i el que representa el contagia al lector, sense més, perquè ha decidit explicar-ho com si ho fes en una petita i amena reunió d’amics, sense disgressions ampuloses o historicistes, senzillament, com qui baixa un riu sense posar resistència.

Entrevista de la Cadena Ser a Irene Vallejo, el 26-12-2019, Sant Esteve