La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
El passat 22 de setembre, vàrem viure una tarda mot interessant amb la presentació i tertúlia del llibre Catalanofòbia. Una Immersió Ràpida, del Dr. i autor Josep Pich i Mitjana, en una de les sales de l’Ateneu barcelonès.
L’acte va aplegar un gran nombre de tertulians, que principalment volíem conèixer les motivacions i reflexions de l’estudi rigorós. Contrastant les manifestacions i cites més rellevants que és recopilant en el llibre i les conseqüències i hostilitats sofertes pel poble Català.
“La catalanofòbia fruit del nacionalisme més intransigent i excloent conreat tant per les dretes com per les esquerres espanyolistes. Tot i no haver pogut erradicar ni la llengua, ni la cultura ni el sentiment identitari català. Malgrat les mides uniformistes i castellanitzadores emprades”.
Borja de Riquer
Expressió de masses de l’espanyolisme, és la mostra de l’anticatalanisme sorgit del retard econòmic i cultural de la resta de l’estat i del xovinisme espanyol en contra de tots els catalans, als quals identifiquen amb una subclasse social…
Els militars que varen lluitar contra els independentistes cubans – (1898 – Cuba no era considerada una colònia, sinó una província d’ultramar, fins que es va perdre a favor dels americans) van veure una rèplica peninsular dels fets que havien portat les perdudes dels territoris d’ultramar. Això ha portat els espanyols d’extrema dreta a dir que preferien una Espanya: “antes roja que rota”.
Ferrer Gironès: ”Són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de la violència”.
Una de les manifestacions més clares de la catalanofòbia és la persecució cap a la llengua catalana.
Josep Benet: “La persecució del català va culminar amb l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.
La guerra dels Segadors va ser el moment en què sorgí la primera personificació dels catalans com a enemic interior de la “patria española”.
La constitució de Cadis de 1812: el seu primer article “ La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, és a dir, de tots els que habitaven l’imperi espanyol.
Catalunya vençuda, però no submisa: del segle XVIII.
Les cites: base de la catalanofòbia
Cap 1:“Trabaje… por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” – Comte-duc de Olivares 25/12/1624
…”por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” l’Espanya dels Austries i la Guerra dels Segadors 1624-1659.
Cap 2:“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” La fi de l’Estat català d’Antic Règim. Catalunya del segle XVIII.
“En tanto que en Cataluña quedare un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”. Frco. Gómez de Quevedo y Santibañez Villegas.
Quevedo mostra “una enemistat i incompatibilitat ètnica que només es pot resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic”.
Els catalans: “respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por temor de la fuerza superior de las tropas”. José Patiño, 13 de juliol de 1714.
Espartero
Cap 3:“Sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal… solo así, doblaréis nuestra cerviz”. La consolidació del règim parlamentari liberal i la Renaixença (1814-1868)
Durant la guerra del Malcontents del 1827, els catalans que varen participar en la insurrecció i la rebel·lió, els seus líders van ser executats i uns tres-cents presos van ser deportats a Ceuta.
1842, el general Espartero: “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
19 de maig de 1849 el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, aconsella als catalans, que renunciïn a la seva identitat per convertir-se “en adelante no más que españoles”.
1851 el general Joan Prim va ser elegit parlamentari. La resistència catalana a acceptar un sistema políticament centralista i culturalment uniformitzador va provocar reaccions de catalanofòbia… en el seu discurs del 24 de novembre de 1851: preguntar el perquè de tanta opressió a Catalunya… “pero si siendo españoles los queréis esclavos, y queréis continuar la política de Felipe V… y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como ciudad maldita: porque así, y solo así doblaréis nuestra cerviz”.
Es consolidava la imatge dels catalans com a rebels… i els partidaris del centralisme del gobierno central temien un potencial separatisme català. Els espanyols veien als catalans com el enemigo interior.
Alhora es pretenia no només erradicar l’analfabetisme, sinó també promoure l’alfabetització del castellà, la llengua oficial de España.
La Guerra d’Àfrica 1859-1860, la societat catalana va passar de l’entusiasme espanyolista, a la reivindicació de la seva pròpia nacionalitat…
1867 Reial Ordre, responia a la voluntat d’unificar lingüísticament i culturalment tota Espanya, amb els rumors que circulaven d’un hipotètic separatisme català i fins i tot la possibilitat de l’annexió de Catalunya a França…
Cap 4:“ Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación a mi patria… pertenezco a mi idolatrada España”. El Sexenni democràtic i la primera República (1868-1874). Emilio Castellar 29 de juliol de 1873.
En triomfar la Revolució de 1868, el 30 de juliol el govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia, i enderrocant a Isabel II. Amadeu de Savoià, va ser monarca i cap d’estat des del 16 de novembre de 1870 fins a la seva abdicació l’11 de febrer de 1873.
Estanislao Figueres i Moragas, polític català, primer president de la Primera República Espanyola 1873, durant 4 mesos escassos. En una reunió del Consell de Ministres va arribar a dir cridant: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. L’11 de juny de 1873, va deixar la seva dimissió sobre la taula i va agafar un tren cap a París.
El va substituir Francesc Pi i Maragall, polític català, que fou el segon president i cap de govern de la Primera República. Va durar trenta-vuit dies. No va poder evitar la insurrecció obrerista d’Alcoi i dimitir el 18 de juliol de 1873. El va substituir Nicólas Salmerón, que va dimitir al·legant problemes de consciència per signar dues sentències de mort, el seu mandat durar cinquanta-un dies, i el succeeix Emilio Castellar, que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. El seu mandat es va iniciar el 7 de setembre de 1873, fins al 3 de gener de 1874, escassos quatre mesos.
caricatura de 1873 La primera República Espanyola – L’aventura de la Història
Llei del Notariat del 9 de novembre de 1874: “cuando se hubiese de insertar documento, frase o palabra de otro idioma, o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción en escritura en castellano”.
El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez, proclama monarca al fill d’Isabel II Alfonso XII, que retorna a Espanya i restaura la monarquia borbònica.
La primera República va ser efímera i convulsa, però va ser l’embrió dels projectes de la segona República del 14 d’abril de 1931.
Cap 5:“Una cosa és Espanya i una altra Catalunya!!” La restauració del catalanisme (1875-1901).
Antonio Cánovas del Castillo, va crear un sistema polític que prioritzava el torn de partits, entre conservadors i liberals, que el monarca anomenava, un nou cap de govern procedent del partit opositor en cada torn.
L’escriptora i periodista irlandesa Hannah Lynch, va conèixer nobles catalans que detestaven el castellà i preferirien la dominació francesa o anglesa a continuar formant part d’Espanya.
L’espanyolisme es fa més evident amb persones vinculades al liberalisme com el polític del diari ElImparcial (menys mal) Fernando Soldevilla Ruiz “en su alarde de españolismo puro y sin tacha, los catalanes son una enfermedad desdichadamente crónica”, o Antonio Royo Villanova o intel·lectuals com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset (menys mal que eren liberals !!)
Cap 6:“Fusilará a algunos miles para que los demás nos dejen tranquilos” . La politització del catalanisme i l’esclat de la catalanofòbia (1901-1923) – general Valeriano Weyler Nicolau, a gritos de viva España.
“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, tendremos enemigos y guerra”.
Enric Prat de la Riba 1870 – 1917 / Les Bases de Manresa 1892 / Bartomeu Robert i Yarzábal – Dr. Robert 1842 – 1902 / Frederic Rahola i Trèmols 1859 – 1919 / la lliga regionalista – Francesc Cambó i Batlle 1876 – 1947 fundador de la Lliga Regionalista 1901.
“Amantes de nuestra patria adorada… cabe plantearse los verdaderos problemas de nuestro porvenir: La Unión Ibérica, la conquista o la destrucción de Gibraltar, la civilización y colonización del Norte de África… y el separatismo con caracteres serios y graves, para desgracia y deshonra nuestra… que la gangrena del separatismo se va extendiendo por desgracia en aquellas miserables revoluciones cuyo final fueron las pérdidas de nuestra Cuba y Filipinas, es todo el movimiento político que hoy se desarrolla en Cataluña. Las ideas no se fusilan”.
… proposaven una sèrie de mesures: que els catalans no poguessin exercir càrrecs oficials a Catalunya, restricció dels seus drets civils com a espanyols, així com la selecció dels funcionaris i professors per treballar a Catalunya i uniformització (supressió) d’erradicar la llengua catalana.
El 1905, el Progrés Autonomista va celebrar el tercer aniversari de la independència de Cuba.
El “partit militar”, començava a posar-se nerviós davant l’amenaça de reproduir-se a Catalunya el fet que varen succeir als territoris d’ultramar el 1898.
Els primers enemics interns varen ser els jueus expulsats en el 1492; els segons els musulmans expulsats en el segle XVII, i ara som nosaltres.
Quan mora Isabel la catòlica, el 1504, li diuen al rei que tornes a casa seva “por perro catalán”.
El desastre d’Annual: causa de la gran crisi política; el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i la incompetència dels militars espanyols, avesats a disparar contra civils, juntament amb la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, deteriora la monarquia d’Alfons XIII i dona peu pel cop d’estat de Primo de Rivera (1923).
Desastre d’Annual 1921
Guerra del Rif 1922
El fet que el govern espanyol acceptés la constitució de la Mancomunitat 1914 – 1923/25, tot i les seves limitacions, va significar reconèixer l’existència legal de Catalunya, tot i que, els militars mai no van suprimir la capitania general catalana.
Severiano Martínez Anido, el varen enviar a Barcelona, on va actuar com si estigués en campanya, i com a cap de la policia de Barcelona, aplicar la “llei de fugues”.
Cap. 7: “Las Regiones no Serán Nunca Autónomas: los Municipios, sí”.La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, va fer l’últim intent per recuperar el projecte de regionalitzar Espanya i atenuar l’aplicació del R.D. contra el “separatisme”. El 25 de març de 1925, el monarca com a “rey patriota”, i com a bon descendent de Felipe V, seguirà les seves “arrels”, purgant el personal de totes les Institucions Catalanes, eliminant la llengua i tots els símbols públics del catalanisme.
Josep Puig i Cadafalch
L’any 1928 van ser enderrocades les quatre columnes que representaven les quatre barres de la senyera catalana, situades a plaça Espanya. No volien que un símbol catalanista i a més del mateix Puig i Cadafalch, fos present durant l’Exposició Internacional del 1929.
Cap. 8: “España es una sola ley, una sola lengua, una sola cultura, una sola economía y un solo amor. El Estatuto quiere pluralizar estos sentimientos y no debemos consentirlo”. La II República i la Guerra Civil (1931-1939). – “publicación de El Imparcial”.
El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament va proclamar la República i Francesc Macià va declarar la República Catalana, com a estat integrat a la Federació Ibèrica, des del Palau de la Generalitat, i a Madrid es proclamava la Segona República.
Francesc Macià i Llussà
La Generalitat provisional va nomenar una ponència per redactar l’Estatut de Núria el 20 de juny de 1931. “El Imparcial” (te collons) afirmava que: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. El posicionament d’Unamuno, envers l’Estatut, era plenament compartit per l’extrema dreta espanyolista…
L’agost del 32, fracàs del cop d’estat militar encapçalat pel general Sanjurjo…
Lluís Companys presideix la Generalitat després de la defunció de Macià el Nadal de 1933.
Azaña va dir: “Cataluña es el baluarte de la Republica” i els nacionalistes espanyols catalanòfobs l’acusen de “separatista”. Companys proclama l’Estat Català dins de la República federal espanyola. L’exèrcit fidel al govern central va reprimir la insurrecció amb 74 morts, més de 250 ferits i milers de detinguts.
El 7 d’octubre de 1934, empresonament del govern de la Generalitat
El 7 d’octubre la “Falange Española” de José Antonio, organitza una manifestació amb el lema “Viva la unidad de España”. La Generalitat de Catalunya és declarada amb rebel·lia i tot el govern va acabar empresonat. Comparaven els catalanistes amb els jueus. Això vinculava la catalanofòbia amb l’antisemitisme (com l’Alemanya nazi). En les eleccions de febrer del 36, els presos de la Generalitat van ser alliberats i el govern restituït.
José Calvo Sotelo, monàrquic i exministre de la dictadura de Primo de Rivera va dir: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera…”
José Antonio y la Falange
El juliol del 36, un dels motius del cop d’estat va ser la catalanofòbia, que desencadenar amb la Guerra Civil. Els colpistes s’auto-identificaven com a “nacionales”, perquè eren els nacionalistes “apanyols”. Franco aspirava a construir un nou “imperi apanyol”. Crea la Falange y las Jons i publica articles que acusaven a tots els catalans: “sin excepcionar, a que todos los catalanes fueran injertos de masonería y separatismo”.
1968 el periodista del diari falangista i d’extrema dreta, va difrondre l’odi contra Catalunya i defensava que: “Cataluña debería ser sembrada de sal”. Franco l’abril de 1938, va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de prohibir l’ús públic de la llengua catalana. “Si sabes hablar, habla español”. Es va concretar peticions de desmembrar Catalunya i eliminar-ne el nom, anar contra els “judeo-catalanes” impulsors del separatisme. Que Tortosa passés a formar part d’Aragó que tota Catalunya es convertís en territorio aragonés, a la vegada que els catalans paguessin una contribución especial como reparación pels danys de guerra (cosa, crec, que avui dia encara estem pagant).
Cap. 9: “Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939-1975).
El seu nacionalisme es reflectia en el lema: “España una, grande y libre para unir los nombres de Dios y España”, a crits de:“! arriba España !”.
Varen tornar a la càrrega perseguint i prohibint el català, clausurar totes les entitats catalanes, estengueren la seva repressió a qualsevol signe i símbol públic de catalanitat. Prohibir els noms en català al registre civil, canviar els noms de carrers i poblacions, inclús en les inscripcions de les làpides dels cementiris. Sols saben vèncer, com sempre han demostrat durant segles, amb violència i a base de cops d’estat.
Utilitzar el català era motiu de depuració professional i fins i tot motiu de presó. Durant més de 25 anys el periodisme en català va ser erradicat. Fins a l’any 1965 la Universitat no va poder restablir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes… “Si eres español, habla español”.
L’escola i el servei militar era una fàbrica d’espanyols: “a la mili et faran un home”.
Tot i introduir el castellà a les escoles, a la televisió, a les empreses i al servei militar obligatori, no varen aconseguir erradicar el català.
La Vanguardia, passa a dir-se “La Vanguardia Española”. La propietat continua en mans de la família Godó, però el franquisme s’atorgava la potestat de nomenar els directors generals de tots els diaris, tant públics com privats. Durant 21 anys Galinsoga va ser-ne el director, implantant la ideologia del règim.
Galinsoga, el 29 de juny de 1959, es va indignar perquè en una església, que va entrar per escoltar missa, se celebra en català i va exclamar a crits: “Todos los catalanes son una mierda”. Iniciant fortes amenaces al rector de la parròquia.
Això va indignar a tota la societat catalana, i es va començar un complot per a no comprar el diari. El grup que va engegar la campanya del boicot, estava liderat per Jordi Pujol i Soley.
La població catalana deixa de comprar el diari. Els Godó davant les pressions demanen al dictador que substitueixi a Galinsoga com a director, a causa de les perdudes econòmiques.
Franco accedeix i posa a un tal: Aznar Zubigaray, ves per on, “el abuelo de José Mari”.
2 de març 1974
Imatges de la presó “Modelo” – visita abril 2025
Cap. 10: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…”. La transicio i l’Espanya de les Autonomies (1975-2003).
Ja soc aquí !!
La transició va començar com a feixista, va evolucionar cap al nacional-catolicisme i després amb democràcia orgànica i ara en una monarquia democràtica parlamentària (?)
El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya, amb el famós: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí “.
Amb la constitució del 1978, es va establir una “ruptura pactada amb la dictadura”, que es fonamenta “en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos… “. Els set ponents de la Constitució varen haver d’acceptar inexcusablement l’article núm. 2, obligats per la Moncloa a acceptar requisits indispensables per la seva aprovació, en especial Jordi Solé i Tura, i que si no acceptaven les mencionades imposicions que havia enviat la Moncloa, tot podia quedar en un no-res. Es corria el risc d’una nova Guerra Civil. Com diu l’article núm. 8: “Las Fuerzas Armadas, tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
La constitució espanyola no va ser tal, va ser un pacte polític.
Art. 2: “La nación española es indivisible”
Art 3: “El castellano es la lengua española oficial del Estado”.
La catalanofòbia queda reflectida en el text constitucional, en l’article 145 “En ningún caso se admitirá la federación de las Comunidades Autónomas. La hacienda pública española es igual per a totes las regions, excepto vascos, navarros y canarios”.
En l’any 1979 l’estat de les autonomies: “café para todos”.
Les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar CiU.
L’any 1981, el diari “Ya” afirma: “Sepan los catalanes, que Cataluña no es una nación, sino una parte de la nació española”… “que se nos dirigan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Que bastante mal lo pasamos los españoles cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”.
1984: Felipe González, que mai s’ha amagat de la seva catalanofòbia va afirmar: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
En el 1990, Carmen Rico Godoy, tot i ser feminista i antifranquista, també va ser anticatalanista, en afirmar: “de catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos… no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda”.
O del president socialista extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va dir en el 1991: “Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porque le haya tocado la lotería, sino porque ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior”.
1994, el membre de la RAE, Gregorio Salvador deia: “Lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad… comienza a haber catalanes que no saben hablar el castellano”. O Lorenzo López Sancho de l’ABC que els catalans, com els “judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”, i no diguem de la Fundación FAES, que va defensar que apanya era una nació “milenaria”; o del “terrorista” Jiménez Losantos: “desde hace un cuarto de siglo el nacionalismo catalán ha atropellado deliberadamente y sistemáticamente los derechos individuales de millones de ciudadanos españoles”. De Paco Umbral, de José Antonio Vara, d’Eduardo Zaplana, Alejo Vidal Quadras, Juan Carlos Girauta, Mario Vargas Llosa i de tants i tants altres aberrants catalanòfons; n’hi ha per escriure un llibre.
El 1996, el PP: “Pujol, enano habla castellano”, tot i que Aznar: “Hablo catalán en la intimidad”. No oblidem a sa majestat Juan Carlos I l’abril de 2001, amb la famosa frase, títol d’aquest capítol “… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”… (Té collons…)
El 2003 el govern del PP es materialitza una gegantina bandera apanyola a la plaça de Colón de Madriz i l’estructura radial dels trens d’alta velocitat. Amb la majoria absoluta d’Aznar, afirma: “…quiero una España sin guetos culturales y sin tribus ni mitos étnicos”.
“Dicen que Cataluña es una nación, pero nación aquí solo hay una: Es-pa-ña!”.
Cap. 11: “No debemos ceder al chantaje de minorías en extinción”. El nou Estatut, el procés i la revifada de la catalanofòbia (2003-2022-24).
El 14 de març del 2004, abans que Zapatero guanyes les eleccions va exclamar: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el pueblo de Cataluña”.
Gregorio Salvador, sotsdirector de la RAE, en 2004, contrari al bilingüisme, perquè ciutadans espanyols començaven a parlar malament el castellà: “No se puede abandonar la segunda lengua del mundo por otra de más pequeña”. O “Alejo” Vidal Quadras: “No debemos ofender a España hablando en catalán en el Congreso y convertir Cataluña en un oasis de corrupción”.
Repercussions econòmiques: Mariano Rajoy, 2006: “Los catalanes hacen cosas”, “el castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco”. Esperanza Aguirre, 2006: amb l’oferta pública de Gas Natural, a Endesa va dir, si la seu passava de la capital apanyola a la catalana o sigui: “fuera del territorio nacional”, seria “mejor que Endesa fuera controlada por una firma alemana antes que por Gas Natural”.
Això no és anticatalanisme, és catalanofòbia. Amb les eleccions del 2008 Endesa va establir la seva seu social a Madriz. Tant les dretes com les esquerres espanyoles volen el centralisme, el km 0.
El socialista Pedro Solves, davant de l’argument que el nou Estatut ”blindaria” una sèrie de competències, replicarien que “no hay más blindaje que la Brunete”.
Alfonso Guerra abril 2006: “Nos hemos ventilao el Estatuto como nos ventilamos el plan Ibarretxe”. O els missatges del catalanòfob Alberto Boadella: “Vivo en Cataluña, pero es como un exilio” – “si yo fuera presidente, metería a Mas entre rejas” – “sin el catalán seriamos más felices”.
Agost de 2009, Libertad Digital: “Cataluña vive de lo que mata. Es la comunidad parasita por excelencia de Europa”.Joaquin Leguina del PSOE: “Cataluña es el único lugar de España en el cual los cacos de los diferentes partidos roban juntos”; “la independencia es ilegal, la guardia civil no”. Juan Ignacio Wert, ministre de cultura del PP. “algunos niños se esconden en el patio para hablar castellano y que no les castiguen”- “se han de españolizar a los niños catalanes”.
Setembre de 2012, José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se romperá Cataluña, egoístas campesinos y mezquinos os echaran fuera de Europa y del euro, el sistema de pensiones se os colapsará y los títulos universitarios no serán válidos; incluso el Barça no podrá jugar la liga… “
Cal recordar l’assalt l’11 de setembre de 2013 al Centre Cultural Blanquerna de Madriz, amb fortes agressions verbals i físiques al crit de: “No nos engañan, Cataluña es España”. O la presidenta d’Aragó del PP Luisa Fernanda Rudi, manifestant que aquí no es parlava el català sinó la lapao.
El 2014 l’exministre socialista Maria Antonia Trujillo: “Vamos a ver, ¿para qué asuntos importantes sirve saber catalán ?”.
En l’intent del 14 de març de 2014, d’Artur Mas de celebrar una consulta de participació ciutadana, el poder judicial espanyol i Mariano Rajoy va iniciar una persecució contra tots els organitzadors i va esclatar un gran episodi de catalanofòbia descomunal arreu del país.
El “popular” Miguel Angel Rodríguez, en un programa d’Antena 3 que presentava Susana Griso, recordant l’afusellament del president Companys el 15 d’octubre de 1940: “El problema que tiene Mas es que quiere ser víctima y lo que le vendría bien es que lo fusilaran y entonces estaría fantástico”.
Alfonso Guerra va afirmar que: “votar la independencia es tan ilegal, como hacerlo sobre si los maridos pueden golpear a sus mujeres o si expulsamos a los gitanos de España”. O quan Rosa Díez que va declarar: “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”.
El 24 de març de 2015, després de l’accident d’aviació de Germanwings, es varen fer piulades que deien:“Lo del accidente de aviación me parece muy bien si había catalanes dentro de él”.
Germanwings
Un “gran” espanyolista, Albert Ribera, que no és catalanista, en un acte d’imprudència supremacista, va fer una petita crítica a “lord” Jiménez Losantos, i aquest el va humiliar públicament , “… ni dios te va hacer ni caso, porque eso es así y tú no tienes ni idea. Esto te pasa porque eres catalán, por muy anti-independentista que fueses”. (2016)
I no cal dir el que va passar amb el procés, el referèndum del primer d’octubre, amb Puigdemont, la proclamació de la República, els piolins i pallises. En definitiva, l’opinió del nacionalisme apanyol-catalanòfob, tal com va sentenciar José García Domínguez a Libertad Digital: “Una nación solo puede existir si, llegado el caso, se está dispuesto a defenderla con las armes en la mano. Por eso España lo es y Cataluña nunca lo será”.
La manifestació de l’11 de setembre de 2017 va ser la més multitudinària i pacifica de la història, amb pancartes de “Referèndum és Democràcia”. L’aplicació de l’article 155, el 20 de setembre va arribar a Barcelona el més gran contingent policial de tal magnitud que els “agents”, van ser allotjats en vaixells ancorats al port de Barcelona amb condicions més que deplorables, al crit de: “A por ellos” – “el uno de octubre, no habrá ni urnas, ni papeletas ni lugar para votar”. ”. Amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 8º de la “sagrada constitución”, hi havia pocs dubtes de fet que si intervenia l’exèrcit, estaríem parlant de morts i no de contusionats.
aporellos.es
Mostra de l’espanyolisme més merdós i banal amb actuacions policials humiliants, incapaços de detectar ni una punyetera Urna ni papereta. Un altre cop va ser la societat civil catalana qui va defensar les urnes i les votacions, al preu de rebre una fortíssima i brutal violència de les anomenades forces d’ordre públic, que han de vetllar per la seguretat de tots els seus ciutadans. Fets històrics que romandran en la memòria del nostre Gran País-Catalunya.
U d’octubre 2017
El 21 de desembre de 2017, Mariano Rajoy dins de l’aplicació de l’article 155 convocà eleccions autonòmiques. La llista més votada va ser Ciutadans de Inés Arrimades (otra que tal baila). El bloc independentista, força dividit renova la majoria parlamentària, però Carles Puigdemont i la resta de candidats proposats, estant inhabilitats, empresonats o a l’exili. Finalment, el 10 de maig de 2018 Joaquim Torra i Pla fou investit com a 131º president de la Generalitat i forma govern amb coalició de Junts i Esquerra. Després del contundent missatge del Borbó del 3 d’octubre, queda pales, una vegada més, que la catalanofòbia, molt encabronada continua molt activa.
No obstant els vots independentistes varen ser fonamentals per la moció de censura que presidia Mariano Rajoy i es canviés pel socialista Pedro Sánchez.
Amb l’arribada de la Pandèmia, el president de la generalitat Joaquim Torra va ser destituït i inhabilitat per no treure una pancarta del Palau. Es varen tornar a fer eleccions, i les va guanyar el PSC, però les formacions independentistes amb majoria varen mantenir el control de la Generalitat, amb Pere Aragonès. Tot i que les forces independentistes estaven cada vegada més i més dividides.
L’agost de 2024, començar la lluita del concert econòmic, amb Illa al capdavant de la Generalitat; el procés definitivament s’ha acabat, però la catalanofòbia no, tal com va dir Jordi Sánchez.
I tornem a la càrrega amb cites malsonants dels principals líders “socialistos i espanyolistes”, com Alfonso Guerra, Felipe González i la realitat que aquest professen i mantenen és quan afirmen: “La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, “ quien lo niegue será acusado de insolidario” García Page / Amén !!.
Cap. 12: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”.
Conclusions: S’ha explicat en els diferents capítols de forma cronològica, el xoc de dues culturals enfrontades de fa segles. Impossibles d’entendre’s, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII. La catalanofòbia té unes arrels històriques profundes. I pensar o dir que la comunitat internacional ens observa i ens defensarà, és una utopia… És una merda!!, tal com va quedar reflectit en el Tractat dels Pirineus de 1659, o en el Tractat d’Utrecht entre 1713 i 1715, ni en el manifest The Deporable History of the Catalans d’Anglaterra de 1714. Ni a inicis del s. XIX quan l’imperi francès es va annexionar Catalunya, fins a perdre’ns enfront de la derrota de l’imperi rus. Ni els vencedors de la I GM amb el dret d’autodeterminació dels pobles no van escoltar les reivindicacions catalanes. Durant la Guerra Civil espanyola, la república francesa ens va donar de nou una altra punyalada per l’esquena tremenda. Ni les Nacions Unides després de la II GM no varen ser capaços d’imposar la legalitat internacional, per erradicar el feixisme d’Europa.
Queda més que demostrat que la comunitat internacional es fa l’orni; sempre cega i sorda, davant conflictes extremadament importants; com els actuals conflictes bèl·lics d’Ucraïna i de Gaza. Qui té el poder i la força de les armes: Mana.
“La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén res” – Ferran Requejo.
“Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la” – George Santayana.
Ens hauríem d’aplicar la dita que: “No hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.
Els patriotes nacionalistes i la seva “constitución”, no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats espanyoles, i si no els agrada, com va diria Groucho Marx: “se aplicará el articulo 8º”
El nacionalisme espanyol no ha sigut, ni és ni serà capaç, d’erradicar ni la llengua catalana ni el catalanisme.
Tanmateix, el moviment independentista català faria bé d’abandonar les “Il·lusions” i basar la seva actuació en el realisme, perquè el “dinosaure continua present”, i ens considera una “minoría en extinción”. El que no hauria de passar és que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.
Sense oblidar les persecucions culturals esportives i econòmiques que ha patit, un escut, un sentiment, de la nostra història com el F.C.B., però això és temari d’un altre capítol.
Molt agraït al professor i doctor Josep Pich i Mitjana, per aquest excel·lent llibre.
Extracte del Llibre “Catalanofòbia – Una Immersió Ràpida”.
Fotografies: Wikipedia, Google i pròpies.
Avui, recordem: 27/09/2025 – el 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme.
27/09/2025 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme
Resumin: “Catalunya és un miracle”.
Molt recomanable la seva lectura per entendre la relació Catalunya/Espanya. El professor Pich l’analitza des de l’any 1641, fins als nostres dies, aclareixin el perquè d’aquesta “relació” amb rigor acadèmic estricte.
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersióràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.
A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)
L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.
A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)
Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:
“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)
o el capítol 4:
“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)
I el capítol 9:
“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)
Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.
El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010 on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.
A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)
El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són lescauses de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.
Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Aquest encapçalament és una de les frases que ahir varem escoltar amb la rotunditat de qui ha fet de l’estudi de la filosofia i de la llengüa la seva manera d’entendre el món i de compartir-la. No en va, sempre ha dit que qualsevol professor també ho és de llengüa.
Els que l’hem conegut i gaudit durant tota la seva tasca docent universitària, sabem que s’ha premiat per primer cop la filosofia, tan necessària als nostres dies, però també s’ha reconegut la trajectòria d’una bona persona i d’un gran mestre, també de la traducció.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Avui molts mitjans de comunicació ho expliquen amb diferents veus, jo només ho volia recordar, també amb una mica d’enyorança i, si se’m permet, satisfacció.
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.
Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.
És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.
És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.
Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.
Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.
Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.
El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.
Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.
El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
El 2024 es va inaugurar aquest Museu del Barroc de Catalunya a la ciutat de Manresa que pertany a la xarxa de Museus d’Art de Catalunya gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, el MNAC i també amb fons de la Unió Europea.
Voldria afegir algunes consideracions des del punt de vista d’un manresà “exiliat” a Barcelona.
S’ha construït un edifici de disseny, modern i emblemàtic al costat de l’antic museu de la ciutat aprofitant un solar que havia estat una església dels jesuïtes. Aquesta ubicació pot tenir molt sentit si pensem que els jesuïtes va ser l’ordre que va implementar el Barroc per tot el món. El nou museu està localitzat al principi del barri de Les Escodines un barri de tradició pagesa i ara molt degradat.
Nou Museu del Barroc de Catalunya
S’han recollit peces de Manresa i altres que hi havia disperses per Catalunya aconseguint commoure al espectador com pretenia l’art sorgit del Concili de Trento. És l’art que ve amb la contrareforma i que s’adaptarà als canvis socials al llarg del segles XVII i XVIII.
L’exposició és relativament curta però toca tots els aspectes d’aquest art que ha estat poc considerat en els últims anys. Fonamentalment són peces religioses convivint amb els encàrrecs de la naixent burgesia comercial. Hi trobem obres dels millors artesans del moment en escultura, retaules, tapissos, pintura, ceràmica, objectes de vidre, forja,… i com no!! columnes salomòniques.
Adjunto les fotos d’algunes de les peces que més m’han interessat
Conjunt de sants de diferents artistes i procedències
Hi trobem també un dels retaules salvats de l’altar major de la que fou església del Roser de Manresa cremada al 1936 junt amb un dibuix del que fou aquest altar.
L’altar major de l’església del Roser abans de l’incendi provocat
Un dels retaules que es va poder salvar
Peces de ceràmica d’un convent de monges
Sant Pau. Terra cuita policromada de Jaume Padró i Cots (Manresa, c.1735-Cervera 1804)
Per concloure cal dir que a més de l’interès del continent i contingut del museu en sí mateix, es pot arrodonir el dia visitant: La Cova de Sant Ignasi i la Manresa ignasiana de què ja ha parlat la Mercè Bausili, el carrer del Balç- magnífic exemple d’urbanisme medieval- la Basílica de Santa Mª de La Seu i el seu museu, el Pont vell, edificis modernistes de la ciutat…En fi cal una visita a Manresa
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.