Etiqueta: Catalunya

Comentaris de Josep Sauret

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Sinopsi

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont van ser els principals artífexs institucionals de l’èpica col·lectiva que protagonitzàrem l’1 d’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació; d’altres, a empentes i rodolons. La pressió política i mediàtica de l’Estat va ser asfixiant, i si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum, va ser, sobretot, perquè president i vicepresident van anar-hi plegats. Avui, un és a la presó i l’altre a l’exili. No són els únics injustament privats de llibertat.

Aquesta obra narra, analitza i contextualitza, des de la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntim del vicepresident Oriol Junqueras, el rerefons que va determinar les dures decisions de la tardor catalana: la precipitació del 20-S, la celebració del referèndum, el desconcert posterior a la proclamació de la República, l’ingrés en centres penitenciaris dels presos polítics, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC per eixamplar la base de l’independentisme, la celebració de les eleccions del 21-D i els entrebancs per configurar un nou Govern. Però, més enllà del relat apassionat i de la informació inèdita d’aquest període transcendental, hi ha la voluntat manifesta de reivindicar i fer justícia a la figura i el treball d’Oriol Junqueras. Un llibre que vol ser també un homenatge i un nou clam per exigir el seu alliberament.

Comentari de Josep Sauret

El llibre, probablement, és una versió “oficial” ateses les persones que el signen, d’Esquerra Republicana, sobre els fets polítics a Catalunya des de les eleccions de 2017, amb el pas al costat de Mas, fins a les primeres conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’estada a les diferents presons fins al judici. Ve a ser una mena de biografia política del vicepresident, en aquells dies. Hi trobem la gestació dels desacords i dels desafectes entre els dos partits de govern. També, parla sobre la forta crisi interna que els post convergents van patir.

Hi ha episodis molt detallats, un exemple serien els incidents en la seu del Departament d’Economia i d’altres, gairebé ni se’n parla, com podria ser la política exterior del Govern. Es parla de la gestació del referèndum; de com hi havia consellers i conselleres contraris fins al moment de la remodelació del Govern, que es va fer dos mesos abans; de la implicació personal de Puigdemont i de Junqueras per aconseguir tirar-lo endavant, tot i les dificultats internes i les que va plantejar el Govern espanyol.

També, explica la manca de preparació institucional per després del referèndum, de la proclamació de la República i la poca coordinació del Govern sobre què fer. La decisió individual de cada conseller i consellera d’exiliar-se o d’anar a la presó. La justificació de Junqueras per quedar-se, formulada en un article de quatre anys abans, a Núvol: Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però — volent donar testimoni fins el final de la integritat del seu comportament – es va encarar a aquells que el condemnaven.

L’obra comenta la hostilitat d’algunes persones del carrer en les anades a Madrid; com Pablo Llarena va anar construint el relat de la violència organitzada; com Carmen Lamel·la ja tenia decidit l’ingrés a presó, abans d’escoltar-los i mai els hi va notificar personalment les resolucions. El tema de les fiances, en el cas d’alguns consellers per tornar-los a posar a la presó, uns dies després. Hi surten temes del pensament de Junqueras sobre la cohesió interna del grup que cal que sigui ampli i divers (per demostrar-ho, l’autor s’esplaia explicant-nos els amics de Sant Vicenç dels Horts). No vol discursos identitaris. No és partidari d’explotar la simbologia. Manté la idea de “Catalunya un sol poble” heretada del PSUC. Clama contra el règim penitenciari, que castiga  a més del pres, a la família i especialment als fills i les filles.

L’autor fa una certa autocrítica quan ens diu que varen gestionar malament el resultat electoral de l’1 d’octubre, en confondre una victòria parcial amb una d’absoluta. No queda molt clar si no és, només, una crítica al soci de Govern. Explica totes les investidures fallides, Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i la definitiva de Quim Torra.

Sergi Sol justifica l’exili de Marta Rovira sense explicar si va canviar o no d’opinió sobre què fer amb el resultat de les eleccions. També, diu que el partit de Puigdemont és de dretes i no entèn la problemàtica social de la gent del carrer.

Hi ha una part molt humana quan ens parla de les sensacions de la presó, dels trasllats de centre penitenciari, dels companys de captiveri, de les visites que va rebent, …

Resumint, un llibre interesant per conèixer la versió d’un dels protagonistes importants del període de referència. Pensem que és un relat que no ho explica tot (possiblement no convingui, encara) i ens porta cap a una justificació d’uns fets que per Esquerra Republicana i el propi Junqueras  és important.

M’explico. De la investidura a l’exili

El llibre segons Carles Puigdemont

“No És un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.”

Carles Puigdemont: ”El mes senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació es perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no es un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta historia no quedem bé. Jo tampoc, es clar”.

Comentari de Josep Sauret

Es tracta d’un llibre de memòries d’un període molt concret. Com en altres casos, es pot entendre com una justificació de les actuacions del protagonista. Hi trobem la solitud del poder, l’allunyament de la família, tot un seguit de tòpics que no per ser-ho deixen de ser certs.

El text és imprescindible per conèixer què va passar en aquest període, des del punt de vista d’un dels seus protagonistes principals. Evidentment, és la història des d’una òptica parcial i caldrà tenir present la visió dels altres protagonistes quan la donin. Fonamentalment, pensem en la dels altres partits polítics que hi varen participar, en la del Govern central i en la dels que, inútilment, varen intentar fer de mitjancers.

En el llibre s’inclouen anècdotes personals, que donen un caire humà a la persona del president que, sempre, es positiu a l’hora de justificar-se i presentar-se com una persona de carrer, com la majoria dels qui llegim el llibre.

Hi ha episodis molt detallats, per exemple, un excés de marques dels cotxes utilitzats en alguns moments, que aporten poc i en canvi hi trobem mancances importants que, tot i que entenem que no convenia encara explicar, és evident que per entendre bé la complexitat del tema cal relatar-les. Ens referim, per exemple, a no donar informació sobre qui era l’estat major, o bé sobre el canvi de Govern poc temps abans de l’1 d’octubre. Potser per no ferir susceptibilitats?

També, hi trobem a faltar altres temes, al nostre entendre més importants, que ajudarien a comprendre millor la situació que es va produir després del referèndum i abans de l’exili. A continuació en relacionem alguns.

Es parla molt poc de les entitats sobiranistes. No hi trobem l’opinió del president al respecte (com empenyien, com discrepaven, la participació en el setge del Departament d’Economia, què en sabia el Govern?). Són temes que no queden explicats.

En canvi, surten detallades les gestions per aturar l’aplicació del 155, que fan diverses persones, des del lehendakari Urkullo, fins a diferents empresaris. Pel contrari, no s’esmenten els intents del conseller Vila, que queden poc explicats, tot i que queda clar que el president el deixava fer i lògicament en tenia informació.

Es mencionen poc els contactes internacionals, només, quan escolten els cònsols, però, no és diu res de quins van ser els resultats, què diuen, què en pensen. Només, el 24 d’octubre, a la pàgina 558, hi surt un lacònic: ´El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte  en què hi pot haver violència´.

En el llibre surten molt poc els consellers i les conselleres, les seves opinions, el que fan dins la seva àrea, el que no fan, sobretot pel que fa als d’Esquerra Republicana. Entenem que des d’un partit no es vulgui fer comentaris de l’altre amb qui s’ha compartit projecte i govern, però, així com del vicepresident se’n parla, als consellers i les conselleres sembla que se’ls ignora. Podríem dir que, únicament, apareixen al final quan decideixen quedar-se o exiliar-se. És en aquest punt que tornem a trobar la part humana. Hi veiem molta comprensió  pels casos particulars i una acceptació total a les decisions personals, que van molt lligades a les opcions familiars de cada conseller i consellera.

En resum, un llibre interessant que tot i referint-se a fet coneguts, es llegeix amb ganes i que caldrà complementar amb les diferents visions que, probablement, altres protagonistes aniran fent amb el temps.