Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.
Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.
El projecte Càntut neix l’any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Compta amb tres vessants: el cançoner, amb més d’un miler de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques… recollides per caçadors de cançons i cantades per avis i àvies; el festival, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva amb l’objectiu de fer viure aquests repertoris, i les produccions, amb projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. (Extret de la seva pàgina web)
És especialment recomanable la pàgina del Cançoner des de la qual es té accès a un cercador per poder arribar directament a les cançons cantades pels que n’han donat notícia. I l’apartat Enllaços on ens fem conscients de la importància i de l’amplitud de la tradició oral arreu.
Imatge principal: Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà (Col·lecció de Joan Amades), Costumari Català. El curs de l’any, Volum V, segona edició en facsímil juliol de 1983, primera edició 1956
Us explico una petita història que em va passar ahir. Volia preparar una ressenya sobre Montserrat i vaig anar a consultar el Costumari Català de Joan Amades. La primera sorpresa vas ser que el dia 27 d’abril no hi havia cap referència a Nª Sª de Montserrat. Vaig consultar l’índex i el vaig trobar al dia 8 de setembre. Naixement de la Mare de Déu. Amb una nota que deia que “Entre les Mares de Déu trobades figura la de Montserrat, que havia celebrat la seva festa el dia d’avui, fins a data molt recent, en què fou establerta el dia 27 d’abril. El llibre del Joan Amades de la primera edició és de 1956. No he trobat encara quan passa a celebrar-se el 27 d’abril.
En el CostumariCatalà hi ha històries, tradicions, costums i llegendes magnífiques sobre Montserrat, entre elles una del Fra Joan Garí o Fra Garí.
Joan Amades descriu així aquest personatge: Hom creu que, cada any, a l’hora de cantar la Salve al monestir de Montserrat, surt de la seva cova l’ànima del Fra Garí, i, ràpida com el vent, baixa fins el monestir, on acut per escoltar el cant. Així que s’ha acabat, amb la mateixa rapidesa se’n torna cap al seu catau. Hi ha també qui creu que va escoltar el cant dels monjos cada dissabte. Molta gent vella l’havien ben vist.
Personatges i melodia del ball representatiu de fra Joan Garí, del barri del Raval de Barcelona. Recollit per Joan Amades. Transcripció musical del mestre J. Tomàs, Costumai Català, Volum V, pàg 23.
Portada d’una història de fill i canya de la vida de fra Joan Garí i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat que serví d’inspiració per a dictar els parlaments de la dansa dramàtica o comèdia de plaça. Biblioteca de Joan Amades: Costumari Català, Volum V, pàg. 24.
Tota aquesta informació la trobareu al web Llegendàrium. Un viatge pel floklore i les tradicions nascudes a les terres de parla catalana. Molt i molt recomanable. Cada article és una petita joia literària, etnogràfica i a més amb les millors il·lustracions que he vist sobre el tema. Els textos i les il·lustracions estan protegits, com hauria de ser també en altres casos, per tant, els heu de llegir i gaudir al web Llegendàrium.
Encara en el Costumaripodem llegir textualment: També era invocada la nostra Madona contra els incendis de boscos. A mitjan segle passat (segle XIX) se’n va declarar un d’immens a Montserrat que amenaçà cremar tota la muntanya i àdhuc estendre’s terres enllà. Els monjos, que temien ser víctimes del foc van acudir a la Mare de Déu, i en un tancar i obrir d’ulls l’incendi s’apagà. Fixeu-vos que en la il·lustració del Costumari la referència a Nª Sª de Montserrat encara figura el dia 8 de setembe.
Incendi dels boscos de Montserrat, segons la capçalera d’un romanç de l’estrall. Col·lecció de Joan Amades. Costumari Català, Volum 5, pàgina 29.
Tornant al web Llegendàrium hi ha encara un altre article sobre Montserrat: Els Gegants Regirarocs de Montserrat. No deixeu de visitar i de llegir i de mirar les precioses il·lustracions d’aquest web. Us sorprendrà favorablement.
El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.
El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)
Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.
Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)
La Republica Catalana fou el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i es fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.
Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”. Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”). Font: Gran Enciclopèdia Catalana
14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)
Josep Maria Planes i Martí, escriptor manresà (1907-1936). Pioner i víctima del periodisme d’investigació.
Josep Maria Planes i Martí Font: Gran Enciclopedia Catalana
14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana. Davant la magnitud emocional d’aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula. Impossible de resumir, de vertebrar en una crònica periodística, tot el que han vist els nostres ulls, tot el que ha sentit el nostre cor.
Cada ciutadà guardarà en el fons del seu pensament el record inesborrable d’aquesta diada. L’autor d’aquestes ralles, un de tants ciutadans, es limita a escriure el seu dietari d’aquest 14 d’Abril, marcat en la Història amb lletres d’or que brillaran eternament sota el cel blau de Catalunya
Dos quarts de tres de la tarda. Encara no hem sortit de casa i no tenim notícia de res del que passa. Els discos que llença la ràdio amenitzen els postres del nostre dinar. Tot d’un cop, la serpentina de música banal s’interromp i el speaker proclama la següent notícia: “A l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, ha estat proclamada la República.” Com? La República? Cinc minuts després, la ràdio insisteix: “Acabem de rebre la visita del representant oficial de l’Ajuntament de Barcelona, el qual confirma la proclamació de la República Catalana, presidida per Don Francesc Macià.”
Sortim de casa. El carrer presenta el seu aspecte normal. És difícil de compaginar la magnitud del moment amb aquesta aparent tranquil·litat. En arribar a la Plaça de la Universitat, la cosa ja canvia. Grups de manifestants arborant banderes catalanes i republicanes celebren la gran victòria del poble. En les solapes dels homes, en el pit de les dones, comencen a florir, com en una primavera meravellosa, llacets catalans i republicans. A la Plaça de Catalunya l’onada popular ja ha agafat unes grans proporcions. El públic volta un piquet de guàrdies de seguretat, els aplaudeix, els victoreja. “Visca la guàrdia republicana!”. Els guardes saluden, somriuen, desarmats davant d’aquesta onada de cordialitat. Poble magnífic! Ahir, eren aquests mateixos guardes els encarregats de reprimir els teus entusiasmes. Avui, ni un bri de malvolença, ni el més lleu instint de venjança entelen l’alegria del moment. Visca la República! Visca la guàrdia republicana!
La Rambla! Com descriure l’espectacle emocionant d’aquesta Rambla meravellosa. En aquestes hores inoblidables hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava el cor de Catalunya. Entre l’orgia de moviment, de llum i de color, les banderes onegen al vent, com flames vives de llibertat. En totes les cares hi ha un somriure, en totes les boques un visca! emocionat. El clam de la multitud s’enfila cap el cel com un himne de victòria.
Els cotxes, els tramvies, tota mena de vehicles s’han convertit en tribunes ambulants d’una joia embriagadora. Visca la República! Visca Catalunya! La gent, a peu dret, crida, canta. gesticula. Visca la República! Visca Catalunya! Una noia s’enfila en una cadira: Avui és el dia més feliç de la meva vida. Faig un petó a qui vulgui!
Les floristes no paren de combinar rams de flors amb els colors de Catalunya i de la República. A l’embocadura del carrer de Ferran un grup s’ha aturat i aplaudeix. Què passa? Són els empleats d’un establiment que acaben de cobrir amb paper un plafó que deia: proveedores de la real casa. Carrer de Ferran enllà, la riuada humana augmenta. Crits, banderes, llaços… La Plaça de Sant Jaume està atapeïda de gent. Impossible donar un pas. Mil complicacions per entrar a la Casa de la Ciutat. La condició de periodistes ens franqueja el pas per una porta lateral. Els primers companys que trobem ens conten el succeït. En Lluís Companys, junt amb l’Aragay, s’han possessionat de l’Alcaldia. El senyor Martínez Domingo, alcalde accidental, oferí alguna resistència formulària:
Jo no puc entregar la vara, sense tenir ordre. Ara, si vostès se la volen prendre per la força… L’escena es desenrotlla al saló de l’Alcaldia. La vara està posada sobre la taula. L’Aragay troba la solució justa. Agafa la vara i l’entrega a En Companys:
Té. Ja ets Alcalde. I En Martínez Domingo: Perfectament, senyors. I, com a ciutadà, em tenen a les seves ordres… Poc després, En Macià s’ha presentat a la Diputació. El senyor [Joan] Maluquer oposava moltes resistències a entregar el càrrec.
He estat elegit pels diputats i no abandonaré aquest lloc com no sigui per la força… I En Macià, amb un gest magnífic, ha resolt el gran moment. Ha posat, suaument, la mà a l’espatlla del vell president:
En té prou amb això? – li ha dit. Moments després, la República Catalana era proclamada des dels balcons de l’Ajuntament i la Diputació.
Quan hem entrat a Casa de la Ciutat, eren les cinc de la tarda. En el saló d’una de les tinències d’alcaldia, estaven dinant els herois de la gran jornada. El senyor Macià presideix la gran taula. A les seves vores, En Ventura Gassol, en Joan Casanoves, l’Aiguader, En Companys, En Lluhí, l’Aragay… La figurable venerable de l’Avi, serè, tranquil, inalterable, en aquests moments àlgids de la gran jornada, quina emoció no encomana a l’escena d’aparença banal! Un dinar modest, improvisat sobre unes taules que mai havien servit per a menjar-hi. I la gent que seu al voltant són els que acaben d’escriure una pàgina d’or en la Història de Catalunya!
Arriben una comissió d’Acció Catalana que ve a posar-se al servei de la gent que han proclamat la República de Catalunya. En Macià i En Bofill i Mates s’abracen, emocionats. Mentrestant, a fora, a la Plaça, el poble no para de cantar, d’aplaudir els oradors espontanis que sorgeixen de totes bandes. Un camió carregat d’atuells s’obre pas, dificultosament, entre la multitud. Porten els aparells per la instal·lació d’altaveus als balcons dels edificis oficials.
El Saló de Cent està pleníssim de públic. Hom espera pacientment la proclamació dels nous consellers municipals; ningú no es vol perdre aquest moment històric. Ara apareix un militar, que és entrat en triomf. Va vestit de gran uniforme, amb tots els atributs de la seva jerarquia: és el general López Ochoa, que ve a posar-se a les ordres d’en Macià i de la República.
Els fets es succeeixen amb una rapidesa vertiginosa. Ara resulta que l’Emiliano Iglesias, posant un colofó sensacional a la seva vida d’aventurer de la política, s’ha apoderat del govern civil… Una manifestació a la Model, i han est alliberats tots els presos… Moments d’angúnia. Què passarà? L’Avi venerable, una mica corbat sota el pes de tanta glòria, va a instal·lar-se a la presidència del Palau de la Generalitat. No sé què té aquesta figura, que en aquests moments palpitants de la nostra Història inspira una confiança absoluta irresistible… Estem segurs que no passarà res de mal!
Mentre al Saló de Cent és proclamat el nou Ajuntament de Barcelona i el seu Alcalde, Jaume Aiguader, des d’un dels balcons de la Diputació En Carrasco Formiguera s’adreça al poble: Tenim notícies recents de Madrid. El botxí de Catalunya ja és fora! La notícia és rebuda amb una boja alegria. Voleien banderes, barrets i mocadors. Visca Catalunya! Visca la República! El poble ha triomfat. Cap crit venjatiu de “mori!” no enterboleix el moment. El poble és generós.
Els oradors es succeeixen en els balcons de la Diputació i de l’Ajuntament, mentre dintre dels edificis uns homes de bona voluntat treballen desesperadament per encarrilar, per solidificar la naixent República. Entre els dos edificis, el poble segella i llença a l’espai amb els altaveus de la glòria aquesta tasca històrica.
Tornem cap a la Rambla. Tot Barcelona és al carrer. Ja tot el poble és una bandera i totes les veus són un cant. Els tramvies han perdut llur forma sota el raïm humà que els ha pres per assalt. Els ciutadans s’abracen els uns als altres. Aquí, un grup d’estudiants ha hissat una noia bonica com un sol que crida “Visca Catalunya!”. Més enllà, un vell de barbes apostòliques s’ha enfilat en una cadira i llença unes visques a la República mullats en plors… Impossible descriure l’embriagament popular.
En les terrasses dels cafès, dintre dels bars i els restaurants, tothom és a peu dret. Tot són visques, i cants i barrets enlaire… I la manifestació única, inoblidable, s’escampa per tot arreu. Tot Barcelona vibra sota aquest clam de llibertat. La fantasia dels reclams lluminosos es barreja amb aquesta orgia de color; i els clàxons dels autos i els crits de la multitud… Fins a les estrelles, immòbils en el cel, deu arribar al panteix d’aquesta Catalunya renaixent!
… I encara no havíem viscut l’emoció més profunda que ens reservava aquest dia de meravella. Fou a la nit, a tres quarts de dues. Érem en una de les finestres de Casa de la Ciutat. La Plaça de Sant Jaume, estava, si és possible, més plena que mai. En aquest moment, el so vibrant de les trompetes dels soldats talla l’aire, trèmol d’emoció. Pausadament, la tropa s’obre pas entre la multitud fins a situar-se sota el balcó central del Palau de la Generalitat. Entre la multitud es fa un silenci imposant. La gent presenten la magnitud d’aquell moment únic que estem vivint i espontàniament, d’un sol gest, tothom es descobreix. I sona clara, neta, la veu d’un oficial que llegeix -en català!- la proclamació de la República de Catalunya.
Una esgarrifança d’emoció ha envaït la gentada. En els ulls dels qui tenim a la vora hi veiem perlejar unes llàgrimes. I ara ve un silenci més profund encara. Hom diria que se sent el bategar de tots els cors… va a parlar En Macià: Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint…
Alguns dels protagonistes del 14 d’abril de 1931 i altres que no ho van ser
Protagonistes més o menys destacats
Francesc Macià i Llussà. Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.
Lluís Companys i Jover. Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.
Amadeu Aragay i Daví. Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.
Jaume Aiguader i Miró. Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.
Ventura Gassol i Rovira. Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.
Joan Casanovas i Maristany Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.
Joan Lluhí i Vallescà. Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.
Jaume Bofill i Mates. Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.
Manuel Carrasco i Formiguera. L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.
Macià Mallol i Bosch. Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.
Eduardo López de Ochoa. Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.
Josep Oriol Anguera de Sojo. Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.
Amadeu Hurtado i Miró. Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .
Els qui poc o molt s’hi van resistir
Emiliano Iglesias Ambrosio. Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.
Severiano Martínez Anido. Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.
Joan Maluquer i Viladot. Polític i jurista. El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.
La delegació del Govern de la República Espanyola que aigualí la República Catalana
Lluís Nicolau i d’Olwer. Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.
Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.
Fernando de los Ríos Urruti. Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.
Altres personatges que no hi van poder o saber participar Antoni Rovira i Virgili, Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.
Perles negres, Perles blanques, és un blog que pretén informar i posar en el seu context històric els diferents arguments i contraarguments sobre el debat nacional anomenat de diferents maneres en la historiografia: la qüestió catalana, el problema catalán, el regionalisme, el nacionalisme, el procés, etc.
A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres trobats en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.
Els escrits que s’articulen dins cada Perla, basats sempre en textos contrastats, pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.
La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència. La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.
Aquestes perles tenen almenys dos colors i enmig totes les tonalitats de grisos: negres i blanques; centre i perifèria; espanyols i catalans; centralista i federalista; uniforme i diversa; unilingüe i plurilingüe, etc.
Les perles, no pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.
Fins el dia d’avui s’han editat 51 “Perles” sobre les complexes i tibants relacions entre Catalunya i Espanya o si voleu entre les institucions catalanes i l’estat espanyol i també entre una ideologia uniformista hispànica i una visió federalista, catalanista o senzillament regionalista, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.
Les cinc Perles més visitades són per ordre descendent:
És interessant constatar que entre les Perles més visitades pels lectors, dues siguin sobre la resposta autoritària de l’Estat o directament la repressió (Els fets del Cu-Cut i el càstig de l’anell), mentre que dues siguin explorar o reinvindicar vies alternatives a un estat centralista (Els memorials de greuges de 1885 i de 1888, i el Pacte Federal de 1869). La cinquena Perla presenta les dues visions antagòniques sobre la celebració de la festa nacional de cada país.
Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.
Col·labora en l’edició, difusió i recerca Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu (2015-2020) i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història”.
Aquesta és una iniciativa que va sorgir als pocs dies de posar-nos en confinament. És una gran inicitiva, com quasi totes les que ténen els llibreters a aquest país: Es tracta d’entrar a aquesta pàgina i comprar per avançat i en línia un llibre a la llibreria que tinguis de capçalera o del barri (ja veureu que se n’hi han adherit moltes). D’aquesta manera la llibreria comptarà amb uns diners per fer front a les despeses mentre duri el confinament. Quan això acabi, podràs tenir l’enorme plaer d’anar-hi passejant i que et donin el llibre que ja hauràs pagat farà dies, força dies.
Els diaris i les xarxes se n’han fet ressó àmpliament, però jo voldria destacar l’opinió i el consell dels experts.
El Museu de la pell d’Igualada organitza cada any un Festival de fotografia, una cita amb alguns dels millors fotògrafs del moment. La ciutat es bolca en diferents exposicions i actes paral·lels que mostren quin és el moment que viu aquest art a tot l’Estat. Aquí teniu els diferents espais expositius.
El meu gust personal em fa destacar la fotògrafa Isabel Muñoz. Fa anys que la segueixo perquè des del primer dia em va captivar cóm mira, cóm interactua amb l’objecte que fotografia, i des d’on ho fa, sempre són les emocions. Te sèries molt diferents sobre el cos humà, que treballa amb cultures i tradicions diverses, el respecte als animals, la dansa, els gest i el misteri del què o qui te al davant. La seva fotografia és una acte de descobriment, primer, i de coneixement, desprès. Tècnica i necessitat d’explorar són el tàndem perfecte.
La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.
Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.
Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”
La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)
“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs
Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .
“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul
La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània, professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera
La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.
“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló
Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador
“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal
El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).
El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.