Categories
Galeries i museus

Terracotta Museu

El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.

L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.

  Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté

El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.

L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.

  Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.

L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:

La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.

Ceràmica pre-industrial:  Les activitats artesanals rurals predominants eren  la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.

Ceràmica industrial:  La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.

Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.

La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.

Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic

“ba­_Ro”  Vullpellaci de Terrissa Negra  Lluís Heras /Serra de Daró

 Fotografies pròpies.

La Biennal

Els passats  dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.

Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.

Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.

Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.

Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.

Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.

El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.

El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.

Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.

Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia  Josep Ferrés i petit  resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.

Parant taula

Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.

Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac 
Terrissa Negra – Lluís Heras         Serra de Daró

Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.

Vaixelles d’Autor  –  L’Artesania de l’Empordà es reivindica

Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.

Estudi Raventós – Vullpellac

La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.

Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic  [ba­_Ro]  de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró

Fotografies pròpies.

Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica–  la Bisbal d’Empordà.

Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.

Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.

Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Street Art

                          Museu Banksy

Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…

El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.

El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.

Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.

Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.

Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.

Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.

La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.

La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.

Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.

Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels  milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.

Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.

De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.

Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o

“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.

Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.

Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.

No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.

La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.

L’increïble i famosa obra  de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.

La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.

                                                    Steve Jobs

Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.

L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.

La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…

L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.

La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.

El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.

La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.

L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.

La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.

L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.

Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.

Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.

                         Putin derrotat

Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.

Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.

Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.

També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.

Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.

La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).

En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.

Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”. 

L’èxit està servit…

Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:

“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.

Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.

The World of Banksy – the immersive esperience

Categories
Galeries i museus

Una recerca infinita

“Espècies Minerals. L’univers a les pedres”

Exposició del 20 de gener al 26 de març de 2023.

Visita comentada a càrrec de l’artista David Rosell, a la sala Muxart – Espai d’Art i Creació Contemporanis – Plaça de les Hores s/n, Martorell.

En David en la seva visita guiada ens comenta com podem observar els límits entre l’artificial i el natural a través de minerals extrets de la natura.

Aquests minerals, una vegada intervinguts o recreats mitjançant eines de tall, dolls d’aigua o sorra i procés de trencat, l’artista ens pretén mostrar què contenen en el seu interior, tant abans com després de passar pel forn.

És un recull de pedres ceràmiques i les exposa a manera de col·leccions mineralògiques i presentades de forma científica.

L’artista destaca que:  “Són elaboracions de zero, a partir de les matèries primeres, algunes comprades als proveïdors, altres de trobades a la natura -com ara argiles, pissarres i lutites- o restes del taller. Tot això s’ajunta i surten pedres noves, i que transformen amb processos ceràmics de temperatura amb el forn, i afegint color”.

La col·lecció, es va exposar primer a Vulpellac, després a Barcelona i ara arriba a Martorell “unes 150 peces, estructurades en quatre categories segons la seva mida”.

Una característica important de la mostra és que cada peça és única i no es podrà tornar a repetir: “Jo ja no tinc aquesta preocupació de reproduir aquesta creació una segona vegada perquè ho plantejo com una cosa que m’he trobat. Ja en tinc una i no passa res si no la puc repetir”.

Rosell, afirma que el fet d’utilitzar aquesta forma d’expressió artística no és casualitat: “Jo em dedico a fer vaixelles habitualment. Tenim el taller amb la meva companya l’Anna Ballesté, l’Estudi Ceràmic ba_Ro (de Ballesté i Rosell), i en el nostre dia a dia treballem amb les mateixes matèries primeres que componen els minerals: el silici, el sodi, el potassi, l’alúmina…”.

“Totes les peces tenen una referència. Els dos últims números són el 01, el 02, o el 03. Les que posa 02 són les que he fet jo des de 0; les que s’identifiquen amb 01 són pedres que he agafat de la natura i he posat aquí directament sense cap intervenció, i per últim, els 03 són peces que he fragmentat, polit o posat al forn, per deixar que sigui la temperatura qui les transformi”.

David Rosell és un ceramista barceloní format a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona i que té el seu taller a Vulpellac (el Baix Empordà), on combina la recerca, que manté viva la seva curiositat, amb la creació de noves peces artístiques, on aconsegueix que aquestes peces de ceràmica s’expressin mitjançant la temperatura a la qual les exposa. A més conviu amb l’elaboració de vaixelles per a xefs de renom. Aquest coneixement que té de les tècniques pròpies de l’ofici de ceramista, esdevé de la important recerca i estudi de les seves estades a centres ceràmics com Sargadelos, el Taller-Escola Ramon Fort, i de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, entre altres. A més és membre de l’Associació de Ceramistes de Catalunya i de l’Associació de Ceramistes de La Bisbal.

ESPÈCIES MINERALS

Durant milers de milions danys, els processos geològics han donat lloc a les roques i minerals de la Terra. A aquests processos deu la ceràmica la seva existència: l’erosió de les pedres ha creat la matèria primera que fem servir els ceramistes. La recent obra de David Rosell reflexiona sobre aquesta connexió. La seva recerca artística es concreta en una extensa sèrie de pedres ceràmiques que donen forma a la seva obra recent «Espècies minerals». Les peces exposades estan situades al límit entre l’artificial i el natural. Aquí, l’obra pot ser una recreació, una intervenció sobre el material donat per la natura, fins i tot també una pedra en el seu estat natural. Amb una presentació inusual i encertada, David Rosell mostra les seves peces muntades sobre unes caixes d’arxivadors de cartó numerades, com si fossin una col·lecció mineralògica sistemàtica i científica. Buscant un format que facilités aquest discurs, decideix ordenar-les principalment segons la mida. Convida d’aquesta manera l’espectador a seguir-li el joc i esbrinar el procés de la seva creació, sigui natural o artística.

Com l’artista admet, el seu mètode investigador és molt intuïtiu i espontani, un sistema força anàrquic, però un sistema, al cap i a la fi, que es basa en proves i assajos preliminars i que finalment es deixa guiar per la seva intuïció a l’hora de barrejar materials i tècniques per a les peces pensades com a definitives. Abans i després de sortir del forn, l’artista intervé en la peça amb eines de tall, dolls d’aigua o sorra o simplement trencant-les per buscar què amaguen a l’interior. Així el procés es manté viu i roman la seva fascinació i curiositat a través dels anys.

Henri Christian Verreet

L’univers a les pedres; una recerca infinita

Espècies Minerals és una col·lecció en creixement. Després d’haver estat exposada a Espai Tònic l’octubre del 2020 i a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener de 2021 arriba ara a la Fundació Muxart ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

Les darreres incorporacions d’aquest “work in progres” inclouen tres grups d’espècies minerals.

Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres i de la zona del Congost de Martorell que han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire.

David Rosell

Visita guiada, textos, comentaris i explicacions…. By David Rosell”

Cases modernistes de la plaça de la Vila – Ajuntament.

Gràcies a la situació de la sala Muxart, vàrem aprofitar el dia per poder visitar els edificis modernistes situats en la plaça de les Hores, la plaça de la Vila i el carrer Francesc Santacana, en ple cas antic de Martorell, molts dels quals inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, com els edificis de la plaça de la Vila núm. 13 i la del núm. 35 de finals del S. XIX.

Casa Francisca Martorell — Casa Mestres — Casa esgrafiada

Casa Llopart

També vàrem tenir oportunitat, de visitar l’antic refugi antiaeri de la guerra civil. L’1 d’agost de 1938, s’iniciaren les obres.

L’arribada de Franco, el 23 de gener del 1939, va venir precedit pel bombardeig d’una esquadrilla de la “Legion Condor” alemanya. Deixant una càrrega mortífera de 18 persones mortes i la destrucció de més de 30 cases.

Aquest mateix dia 23 de gener, l’exèrcit, república, abans d’arribar les topes franquistes, van volar els ponts del carrilet dels FGC, el del MZA (Madrid- Saragossa- Alacant), el pont de ferro sobre el riu Noya, el pont de la carretera de Terrassa i el Pont del Diable, en retirada, per dificultar l’avanç de les tropes rebels.

L’any 1990, a conseqüència de les obres de pavimentació de la plaça de la Vila, es va localitzar el refugi, rehabilitant.lo per poder ser visitat. En record i homenatge als morts dels bombardeigs d’aquell fatídic dia, i altres víctimes d’aquella guerra.

De 37 metres de llargada i més de 6 metres de profunditat, amb 27 graons per accedir.hi, i amb coberta de volta de canó.

Sols teníem coneixement del Pont del Diable, l’element més emblemàtic de la ciutat. La vila estava encerclada per muralles, el testimoni més antic és la del carrer Revall núm. 65 amb un tram de muralla del S XI, que si entrava pel Portal de les Hores, on ara es troba la Sala Muxart. També es conserven restes d’unes termes i d’una petita vila romana.

http://www.martorell.cat/martorell/el-municipi/historia.htm

Història de Martorell

Vàrem estar de sort, també, de poder visitar la farmàcia Bujons, a la mateixa plaça de la Vila núm.41 de l’any 1842, on es conserven amb les parets plenes de pots de vidre i de ceràmica amb els mons dels productes minerals o vegetals, escrits a mà. Taulell d’estil modernista, i estanteries de fusta. A rere botiga podem veure els estris típics del laboratori farmacèutic per fer les fórmules magistrals – morters, balances, receptaris i altres estris- així com una petita biblioteca, amb més de 2000 llibres de farmàcia i medicina. Va estar en actiu fins a l’any 1957. L’any 1989 es va restaurar com a element cultural per poder.la visità. El dia d’avui, torna a estar en restauració; així i tot, vàrem tenir la gran oportunitat de visitar.la.

No vàrem tenir la sort de poder visitar el museu de L’Enrajolada, estava tancat. En el carrer Francesc de Santacana, núm.15. Casa antiga senyorial del 1876, actualment museu amb una àmplia col.lecció de rajoles i ceràmiques.

En els S. XIV i XV, Martorell s’engrandeix, seguin el camí fins a trobar el Pont del Diable.

Museu de L’Enrajolada

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Dues exposicions als espais Volart de la Fundació Vila Casas

Per Josep Sauret

Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas ens ofereixen aquesta tardor i fins a final d’any dues mostres molt diferents. Una de Daniel Enkaoua, un pintor nascut a França i que viu ara a Barcelona i l’altra, Cigarrillos París que agradarà als amants de la publicitat, basada fonamentalment en cartells publicitaris de principi de segle XX de la marca de tabac argentina propietat de l’olotí Manuel Malagrida.

Daniel Enkaoua – Visage paysage

Daniel Eukaoua, format a França i a Israel, és fonamentalment un pintor figuratiu tot i que a l’exposició hi trobem també natures mortes i paisatges. Són quadres o de gran format o molt petits. Sorprenen els de les humils verdures, alguns molt grans.

Aquesta exposició, comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, reuneix l’essència de la producció recent d’Enkaoua, a més d’obres anteriors que es consideren indispensables

Són pintures lluminoses sobre fons neutres que les destaquen. La llum en Eukaoua té molts matisos, mai és igual. Són imatges tranquil·les dins de molts colors en què hi trobem violència i tendresa al mateix temps a partir d’una pinzellada molt original. En molts casos el veiem com un impressionista més.

Mirem algunes de les obres exposades:

Tres obres de l’Exposició Daniel Enkaoua – Visage paysage a Espais Volart de la Fundació Vila Casas

“Cigarrillos París” i la publicitat moderna

La segona exposició, amb un caràcter totalment diferent, ens endinsa a més del món de l’art en el de la publicitat.

A través de la marca argentina de cigarretes Cigarrillos París amb tabac de Cuba creada per Manuel Malagrida en aquell país, hi trobem la innovació publicitària que va fer a través dels cartells publicitaris i els concursos que va fer per seleccionar-los.

El concurs dels Cigarrillos París fou convocat el desembre de l’any 1900, dotat amb 22.000 francs –en diners constants, una xifra encara no superada– i un total de 31 premis. La majoria dels originals premiats, realitzats pels millors cartellistes del moment, va ser dipositada al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.

Aquesta exposició, coorganitzada amb el Museu de la Garrotxa pretén explicar, a través dels principals cartells presentats en aquest concurs, però també de fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum.

A finals del segle XIX i principis del XX fou el moment àlgid del cartellisme en la creació de la publicitat de les marques. Malagrida en va fer ús, junt amb altres tècniques revolucionàries de l’època. Deixava de ser cert allò que  “el buen paño en el arca se vende”.

Tot ho tenia estudiat, des del nom París que era el de la principal metròpoli artística mundial i símbol de modernitat i luxe i on ell hi havia viscut dos anys, fins els homes vestits de frac i les senyores amb elegants vestits de nit.

Dos cartells ens han cridat especialment l’atenció, el primer ens mostra una festa d’una classe social alta que es diverteix tot fumant. I la segona una obra de Ramon Cases, una senyora molt ben vestida, també fumant.

Amb independència de la qualitat dels cartells i de la seva contextualització hi ha dos aspectes que voldríem destacar. Un és la tipografia emprada en els cartells: al no haver-hi el que avui en diem llibre d’estil d’una imatge comercial, els artistes cartellistes feien servir en els missatges tipografies variades i lògicament diferents. A l’exposició en trobem un bon recull.

Diferents tipografies de la marca “Cigarrillos París”

Aquesta diversitat tipogràfica no contribueix precisament a crear una imatge total i coherent com pretenia el Sr. Malagrida. Evidentment, es va superar amb la creació d’una normativa per cada producte marca.
L’altre aspecte és que a Espanya també s’ha fet ús d’imatges de persones benestants per anunciar temes relacionats amb el fumar. Atès que el tabac és un monopoli estatal, no calia anunciar un producte que no té competència, per la qual cosa hem d’anar al paper de fumar per trobar publicitat relacionada amb el tema, i aquí sí que trobem a partir de la segona meitat dels anys 20, publicitat relacionada amb què fumen la gent de una determinada classe social, persones elegants i modernes. D’una forma clara doncs, estem dient que si vols ser com ells, cal que fumis tal com ens deien des de l’Argentina uns 25 anys abans. Presentem dos vinyetes filatèliques en aquest sentit.

Vinyetes filatèliques amb publicitat sobre paper de fumar. Col·lecció Josep Sauret

En la primera hi veiem una dona vestida de festa fumant i en la segona un home també molt ben vestit, amb un elegant barret, fumant i ensenyant-nos una paquet de paper de fumar de la casa anunciadora. El missatge doncs, és repeteix anys després, fumar és símbol de persones modernes que triomfen socialment, d’aquí la importància innovadora de la marca “Cigarrillos París”.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposicions fetes amb el cap

El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.

Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.

El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.

El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.

La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.

Categories
Establiments singulars

Flowers by Bornay

N’hi diuen El Bulli de l’art floral, o el Tarantino de les flors, i tant és, possiblement sigui cert, no només per les composicions, sinó també per l’entorn que les acompanya.

Anys enrere, el lloc que ara ocupa l’espai, era una antiga nau hivernacle que donava molta vida a al barri de Sants a Barcelona, ​​amb la seva gran palmera que sobresortia pel sostre i un petit llac interior. Després d’una temporada abandonat, les plantes anaven amagant salvatgement les parets de l’espai i Flowers by Bornay se’n va enamorar, el va transformar completament i li ha donat una nova vida. Avui, convertit en taller de decoracions florals amb fama a nivell internacional, no només ofereixen arranjaments florals, sinó també el seu espai, amb totes les característiques necessàries per dur a terme tallers, esdeveniments, concerts, sessions de fotos, rodatges … Un espai en el qual barregen art, música, cinema, dansa i altres fonts d’inspiració perquè, a l’hora de crear els seus rams, siguin tots únics i irrepetibles. Aquí la localització.

I l’Hivernacle de la Ciutadella? No li agrada a ningú?

Categories
Establiments singulars

Coral Bells Oficis

Quan volem una emoció determinada, busquem deliberadament en nosaltres mateixos fins obtenir-la: un brillant vidre rosat de plaer, un verd o morat bocí de por.
Aldous Huxley

El vidre és potser el material més subtil amb el que es pot treballar, permet molta imaginació, però també la demana de qui l’observa desprès. Aquesta petita i elegant botiga del Gòtic ven majoritàriament vidre fet per artistes d’arreu, amb una bona representació dels locals. Els objectes són diversos, com ho són els seus usos. Pots entrar sense saber què vols i t’orientaran fins a resoldre el darrer dubte. També és una botiga per autoregalar-se, si al vidre li trobes la màgia que sempre incorpora. La seva pàgina web és plana, només un anunci, això sí, amb col·laboradors il·lustres. Una delícia pels ulls, en aquest cas val més que la visita sigui presencial. Quan hi havia turistes, m’agradava veure’ls com badaven.

Aquí us deixo la localització.

Categories
Establiments singulars

La Frivé

Treball en paper de Carla Busquets en venda a la Llibreria Ona

Els japonesos són uns experts en l’estampació de paper, amb tipologies ben diferents com el whasi, ogura, chiyogami, katazome… i la seva influència ha estat arreu imitada i reconeguda.

Al barri de Sant Andreu hi ha la Carla Busquets, una artista que treballa el paper i amb el paper, utilitzant diferents tècniques, antigues o no, per a diverses finalitats. La Frivé és una botiga i un taller per aprendre, també. Un lloc per fer regals i per fer-se regals, (només amb una visita podrem fer-nos una idea de les possibilitats del suport) i sobretot per saber valorar la feina feta amb cura, amb gust i amb l’objectiu de reciclar, d’aquí que ens ofereixi, entre altres, la restauració i l’enquadernació per estalviar-nos llençar.

______________________________________________

Aquí teniu una petita mostra, Aquí la localització

Categories
Establiments singulars

Blue Pottery

Els nostres parents de l’Est d’Europa, els polonesos, des de fa molts segles elaboren una ceràmica vistosa, alegre i clàssica alhora, que en principi no s’adiu gens amb un poble que ha patit tant, però és també tradicional i molt arrelada als seus usos i costums. De tot això n’han fet un producte de qualitat, per exportar, turístic també, amb una certa identitat.

A Barcelona, fins abans de la pandèmia, hi havia una botiga a La Ribera que ens oferia aquests objectes, bàsicament de cuina i parament de la taula. Això s’ha acabat i ara només vénen en línia, però si ho poden fer és perquè abans s’havien fet un nom, i tant. Si veieu un programa a TV3, al migdia, que es diu Cuines, i el porta un noi entrat en muscles, a qui tot li sembla brutal, allà hi veureu les seves safates i d’altres atuells.

Personalment m’agrada molt, perquè té un punt d’imperfecció volguda, de naïf, res a veure amb l’anglesa o la francesa. També és cert que aquesta vistositat, a mi, em demana tenir poques peces, precisament per mantenir la seva peculiaritat, com la de Sargadelos, per exemple, una altra que ja fa temps va marxar de Barcelona, una botiga que també ens proporcionava llibres en gallec.

Us convido a visitar Blue Pottery, la seva pàgina, on hi trobareu una mica la història d’aquesta ceràmica, un blog amb entrades ben diverses i curioses, receptes de cuina, etc… tradició polonesa en un clic.

Categories
Llibres

Les diverses oportunitats del llibre

Fotografia: Numismaticayfilatelia.com

No descobrirem res de nou si diem que des de fa molts anys podem adquirir llibres usats: és a dir el llibre de segona mà, el llibre vell i el llibre antic. Llibreries de tota la vida, famílies que durant generacions s’hi han dedicat amb professionalitat sovint per conservar un llegat editorial i patrimonial. Fires específiques, congressos, trobades de col·lecionistes, subhastes i ara grans plataformes que ens faciliten cercar a la xarxa el llibre que ja no circula.

Tot i així caldria diferenciar aquests establiments segons la tipologia del document que ens ofereixen:

Les que liquiden restes d’edició són les que aconsegueixen excedents que les editorials guarden als magatzems, i que també les anomenem saldistes. Pel que fa al llibre de segona mà, llibre vell i llibre antic, tot i ser una divisió que sembli massa concreta, es necessaria perquè s’ha de diferenciar aquell llibre força nou que ha arribat a una llibreria per donació o venda d’un lector al llibreter, (el de segona mà) del llibre que ja té uns anys, un cert valor, i el seu estat físic també el defineix, (el llibre vell), d’ambdós també en direm llibre d’ocasió, però és cert que encara no tenen el valor que arriba a definir el que anomenem un llibre antic. Tot això pot semblar aleatori, però els llibreters ho saben diferenciar escrupulosament. Un altre factor serà quanta disponibilitat hi ha d’un exemplar, tot i que estarem parlant majoritàriament d’exemplars exhaurits o descatalogats.

Des de fa una desena d’anys a Barcelona s’han multiplicat les llibreries de segona mà, algunes amb força èxit. O fins i tot aquelles que, entre el llibre nou, hi fan un racó pel de segona mà o el vell. Es un fet que pot tenir múltiples explicacions. Tots coneixem aquell pis que es buida amb una biblioteca personal inclosa; gent molt lectora que viu en pisos petits i necessita fer espai i una tria periòdica; un llegat bibliogràfic que no interessa, etc…, i que les biblioteques no poden recollir, no han de recollir, excepte en comptades ocasions. Tota aquesta oferta, aquest excedent conscient, ha coincidit també amb una demanda, que s’ha fet més habitual i possiblement aquesta sigui la clau del seu èxit, la del llibre de segona mà, però també un èxit molt fràgil i ho demostra que n’hi ha més d’una dotzena que ja han tancat durant aquests mesos que portem de pandèmia. Són les primeres víctimes.

També cal recordar una obvietat pel que fa a totes les llibreries actuals, no només venen llibres, com les biblioteques no només els presten, són centres culturals, de barri, de cooperatives, són una aproximació més o menys extensa a una temàtica, a una especialitat. Amb bar, cafeteria, on autors i lectors es volen trobar. Algunes són autèntiques maquinàries de generar interès i curiositat. Això, en les que ens ocupen ara no hauria de ser tampoc estrany, i, en canvi, no és gaire habitual. Si l’augment d’aquests establiments segueix creixent, sense estudiar el possible i real public interessat, les darreres xifres ho fan molt necessari, les ofertes adicionals de cara al client podrien marcar la diferència

He extret de Llibreries de Barcelona. Un passeig per la diversitat, que he posat al dia aquests mesos de confinament, els llistats per les diferents tipologies de llibreries que avui ens fixem. Algunes apareixeran en més d’una llista perquè poden tenir diferents tipus de llibres. Espero que en trobeu moltes que encara no coneixieu. Veureu que al costat de les dades s’indica el districte on estan i la geolocalització.

Restes d’edició

Llibre de segona mà

Llibre vell

Llibre antic

Col·leccionisme

Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, 2016