Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.
A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.
El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord, campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:
First Round Draft Order:
1.- Houston: escull a Hakeen Abdul Olajuwon
2.- Portland: escull a Sam Bowie
3.- Chicago: escull a Michael Jordan
Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any, 29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.
També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf
En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.
Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.
Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del Concurs de Mates de la NBA, atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).
El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.
Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains
Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.
Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué
Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema
Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:
No és solament una història d’amor en blanc i negre.
És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
Diàlegs amb respostes de doble sentit.
Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
Posats i primers plans de perdonavides
Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
Personatges que fumen i beuen tothora.
Grans actors secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis
Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.
Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista.
Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.
Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.
Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.
Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.
La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic. Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.
Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.
Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.
Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.
Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat
Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.
Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.
La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.
Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.
Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)
És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.
L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.
Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.
L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.
Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.
S’acaba amb la famosa frase:
«Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’
“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”
Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:
Humphrey Bogart – Rick Blaine – nord-americà guanyador
Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
Minisèrie de TV (2020). 4 episodis. Unorthodox relata en els seus quatre episodis la vida d’Esther Shapiro (Shira Haas), una adolescent de 17 anys que pertany a una comunitat de jueus ortodoxes de Brooklyn, New York. Després del seu matrimoni concertat amb Yanky (Amit Rahav), un jove de 19 anys, l’Esther veurà com la seva vida canvia radicalment al veure’s supeditada a qualsevol decissió del seu marit. Però, al quedar-se embarassada, prén el valor de reprendre el contacte amb la seva mare, que viu a Berlín i de qui la varen separar als 3 anys d’edat. La jove aconsegueix fugir a la capital alemanya per començar una nova vida, però el seu marit decideix seguir-la per intentar que torni a la seva comunitat.
Comentari:
La minisèrie Unorthodox s’ha convertit en un altre del títols que durant aquest perìode de confinament està tenint un èxit inesperat a Netflix. És la primera producció de la plataforma rodada, pràcticament en la seva totalitat, en ídix (yiddish: idioma judeoalemany de les comunitats jueves asquenazis). La ficció està inspirada lliurement en l’autobiografia de l’escriptora Deborah Feldman (Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots), la qual cosa implica que gran part del que es narra està basat en fets reals. Feldman era una jueva religiosa que pertanyia a la comunitat Satmar de Williamsburg, Brooklyn, i que, després de ser criada i educada sota les estrictes regles ultraortodoxes, va decidir trencar un pacte que li portava massa patiment, deixant enrera una asfixiant forma de vida i un matrimoni arreglat. Les normes religioses de vestimenta d’aquesta comunitat són tan estrictes que fins i tot estan escrites amb cartells en alguns locals, recordant constantment el que s’ha de fer i el que no està permés fer. Les dones no poden utilitzar mitges que tinguin el mateix color que la pell ni cantar en veu alta. Han de rapar-se i cobrir el seu cap amb una perruca després de casar-se, accedir a tenir sexe amb els seus marits cada divendres, vestir prendes que tapin el coll i portar faldilles que no pugin de l’alçada dels genolls. Els pares mai poden llegir llibres laics i no hi pot haver accés a Internet a cap part de la casa. Aquesta comunitat és una resposta a la Segona Guerra Mundial. Originària de la ciutat de Satmar, a Hungria, es va formar amb supervivents de l’Holocaust que es van mudar a Brooklyn per fundar una comunitat tancada, utilitzant la seva llengua materna, el yiddish, per aconseguir mantindra-la viva. La comunitat té la seva pròpia flota d’ambulàncies, policies voluntaris, autobusos escolars i un sistema d’escoles privades. És un “micro-món” dintre de la ciutat de New York. El carrer principal del barri és Lee Avenue.
A l’estar inspirada lliurement en l’autobiografia de Feldman, la sèrie es prén moltes llicències respecte a la seva font, de fet, la protagonista es diu Esther Shapiro en lloc de ser anomenanda com l’autora. I també s’han canviat les circumstàncies de la seva arribada a Berlín (Feldman ja hi va arribar com a escriptora reconeguda, mentre que Esther Shapiro hi arriba com a desconeguda). De totes maneres, tant la sèrie com l’autobiografia, posen de manifest com per a una dona és doblement complicat sortir d’aquestes comunitats religioses tant opressives, al dependre económicament dels homes.
Hi ha vàries escenes particularment impactants a la sèrie, em quedo amb dues d’elles: la cerimònia del casament i la cara de satisfacció de la protagonista la primera vegada que s’emprova uns pantalons texans.
La sèrie està dirigida per Maria Schrader. La teniu disponible a la plataforma Netflix.
Sèrie de TV (2017-actualitat). 3 temporades. 30 episodis. Marty Byrde (Jason Bateman) és un assessor financer amb una aparent vida normal en família. Casat amb Wendy (Laura Linney) i amb dos fills, Charlotte (Sofia Hublitz) i Jonah (Skylar Gaertner), tots ells porten una vida tranquil·la i ordinària. Però, sota aquesta aparença, la vida de Marty amaga un gran secret: ell és l’encarregat de blanquejar els diners d’un dels càrtels de la droga més importants de Mèxic. Tot sembla anar bé, fins que un fet inesperat obliga a Marty a emportar-se la seva família des de Chicago fins a Ozark, Missouri.
Al començament de la 3era. temporada, Marty i Wendy, ja convertits en propietaris i gerents del casino però vigilats de prop per l’FBI, veuen crèixer les seves discrepàncies sobre com portar el negoci. Wendy intenta assegurar les seves vides expandint els negocis del càrtel de Navarro, mentre Marty vol seguir blanquejant diners d’una manera discreta i constant, sempre sota la cada cop més estreta vigilància de Helen Pierce (Janet McTeer), l’advocada del temible narco mexicà. (FILMAFFINITY).
Comentari:
En aquests temps de confinament, resulta difícil trobar quelcom que sigui capaç de captar el nostre interès, quelcom que ens distregui per unes hores de totes aquelles informacions negatives i colpidores que ens arriben constantment. Amb “Ozark” jo ho he aconseguit a estonetes, i per això us la vull recomanar. A vegades, recorda a la mítica sèrie “Breaking Bad“, tot i que no arriba al seu nivell d’excel·lència, però la situació d’una família aparentment normal també es veu totalment capgirada pels esdeveniments. Totes dues sèries ens descriuen els horrors del món de la droga. A més, els personatges van evolucionant cap el mal (breaking bad, en anglés, significa fer-se dolent), de mica en mica, i ho anem veient en petits gestos, en mirades, en silencies. Els actors estan magnífics i són capaços de transmetre’ns la sensació de que no hi ha altra manera de solucionar el problema que fer “una patada endavant” i anar fent el problema cada cop un xic més i més gran. Resulta difícil no solidaritzar-se amb la família Byrde. La frontera entre el bé i el mal no sempre queda ben clara…
La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.
Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.
George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.
Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.
Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.
Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.
Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?
Avui, en el canal TCM de televisió, he pogut gaudir d’aquesta extraordinària pel·lícula, i m’he animat a comentar-la. Transcorre durant la Primera Guerra Mundial.
Un soldat greument ferit perd les cames, els braços, part de la cara. No hi sent, no te orelles. No parla, no te boca. No hi veu, no te ulls. No te olfacte, no te nas. Però no perd la consciència, i gràcies al seu coneixement del morse aconsegueix comunicar-se amb la seva infermera i cuidadora, mitjançant cops de cap al coixí.
A la pel·lícula es van entrellaçant els moments d’angoixa, desig i ansietat per saber què ha passat i cóm está, amb records i imatges de la seva vida abans de la guerra.
Quan comprèn que te connexió i que l’infermera l’entén, aquesta ho comunica als seus superiors, caps, oficials i metges militars, així com al capellà castrense. Els militars no es creuen el que veuen, que tingui i expressi sensacions i sentiments i ordenen a tots els presents que guardin el més absolut secret.
Gràcies al morse els hi diu que l’han d’exhibir a les fires. Que vegin cóm és possible que un tros de carn sigui capaç de pensar. Igual que els espectacles de les dones amb dos caps, els nans, els contorsionistes o els malabaristes. Així la gent podrà contemplar els horrors, l’absurditat i la crueltat d’una guerra.
Els militars li comuniquen també via morse, que estan fent tot el possible per alleugerir el seu patiment i trobar un remei per curar les seves lesions. És aleshores quan s’adona que l’exèrcit no li farà ni cas… amb el consentiment explicit del capellà.
John prega que el matin, que el matin …
L’infermera que sempre l’acompanya i cuida, també estava present en les converses militars. Resa a Déu perquè li doni forces per aplicar-li l’eutanàsia, però és sorpresa pel cap militar, que la substitueix. Ordenant l’aïllament, la incomunicació i que el mantinguin tancat sensa llum en una habitació.
Ara sap que es quedará sol per a la resta de la seva vida
SOS …. SOS… SOS…. golpeja el cap al coixí
Dalton Trumbo és un novel·lista, guionista i director de cinema acusat diverses vegades per deslleialtat, subversió i poc esperit patriòtic, per introduir en els seus guions elements comunistes o de protesta dins de l’industria del cinema. Acèrrim defensor de la llibertat d’expressió, fet pel que es veurà obligat a signar, sovint, amb diferents pseudònims. És el guionista de Papillon, Espàrtac i Exode, entre altres.
Dirigeix l’any 1971 la seva propia novel·la escrita el 1939, en plena guerra del Vietnam. Pel·lícula evidenment antibelicista i amb un cert missatge d’apologia de l’eutanàsia
Está basada, en part, en la història explicada a Sam Mendes, pel seu avi patern, que va participar en la Gran Guerra.
Durant la Primera Guerra mundial, dos joves soldats britànics, Schofield i Blake, reben l’ordre d’executar una missió suïcida, aparentment impossible de dur a terme. En una carrera contra-rellotge, es tracta de travessar les línies enemigues per lliurar un missatge, i anul·lar l’ofensiva, i així evitar una matança de centenars de soldats anglesos, entre ells el propi germà de Blake.
Comentari:
El director Sam Mendes, ens enfoca la guerra des d’un altre punt de vista, no precisament el de les grans batalles, ni amb gaire detalls bèl·lics.
El seu enfocament parteix de la desesperació i l’angoixa de no poder arribar a temps per lliurar l’ordre, i que els seus companys, no caiguin en el parany de l’exèrcit alemany.
Reflecteix la desesperació, les penúries de trobar les trinxeres abandonades, els pobles destruïts, les granges cremades, els llacs i rius plens de cadàvers en descomposició i putrefactes.
És l’impacte de la guerra sobre la joventut, que els obliga sempre a donar un pas endavant.
Notas del director:
Mendes ens diu: “Sempre m’ha fascinat la Gran Guerra, a resultes de les històries que m’explicava el meu avi. Degut a la seva alçada, 1’63, fou escollit missatger. La seva alçada li permetia anar d’un lloc a un altre sense ser vist per l’enemic. Corria, literalment com un esprinter, per la seva vida.”
“La pel·lícula es ficció, però moltes escenes i aspectes estan recollides d’històries que va explicar-me el meu avi, i d’altres que li explicaren a ell altres soldats. Aquest senzill germen d’una idea, d’un sol home de dur un missatge d’un lloc a un altre, em va quedar gravada i va ser el punt de partida de 1917.”
Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?
La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.
Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800
Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.
Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792. Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.
La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.
Villa Capra, La Rotonda. Vicenza
Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.
Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.
Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.
Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.
Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).
El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les, que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».
La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.
Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.
Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.
Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.
Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.
Descripció: Sèrie ambientada a l’Oest Americà a l’any 1884. Una banda de malfactors, encapçalada per un terrible assassí busquen a un antic protegit, que els ha abandonat i robat el botí; aquest es recupera de les ferides a La Belle, un poble en el que només queden dones perquè tots els homes van morir en un ensorrament de la mina.
Comentari: La sèrie va jugant amb el present i amb flashbacks que expliquen la relació dels dos personatges enfrontats. Un western amb molts dels tòpics d’aquests films, però ben realitzat. La fotografia és excel·lent amb paisatges incomparables, interiors molt ben il·luminats i ambientats. Les interpretacions de tot el repartiment estan a un gran nivell. Una sèrie recomanable.
El 1940, a Nova York, Jerry Salinger, encara un escriptor principiant, coneix Oona O’Neill, la filla del dramaturg nord-americà més gran de l’época. Tot i que l’enamorament és immediat i s’envolta de tot el glamour dels còctels i les companyies més exquisides de la dècada, el seu idil·li no comença fins a l’estiu següent. Però l’atac a Pearl Harbor i el reclutament de Salinger per lluitar a Europa convertirà la seva relació en un amor pràcticament impossible, una història apassionant per on desfilen personatges cabdals de la cultura del segle XX: Scott Fitzgerald, Truman Capote, Ernest Hemingway, Eugene O’Neill, Charles Chaplin…
Comentari
La relectura de El Vigilant en el camp de sègol m’ha portat a descobrir tot de personatges vinculats a la misteriosa vida de J.D. Salinger. Aquesta novel·la de Frédéric Beigbeder barreja fets reals amb moments imaginats per fer-nos entendre fets crucials en la vida de Salinger i també en la història del segle XX. Partint de la relació amorosa de Salinger i Oona O’Neill ens capbussem en l’horror de la guerra i en les consequències del pas del temps. M’han semblat particularment colpidores les pàgines dedicades a la participació de Salinger en el desembarcament de Normandia i a l’alliberament del camp d’extermini de Dachau.
La novel·la té una gran quantitat de referències i mencions que obliguen a consultar Wikipèdia i Google en molts moments, per entendre exactament de quin personatge o de quin fet s’està parlant: escriptors, músics, cançons, restaurants, locals mítics del New York de l’época… És una lectura que et fa treballar, fins i tot en alguna ocasió l’autor s’adreça al lector perquè busqui determinat video o determinada foto a Internet, una picada d’ullet al lector que provoca una interacció interessant i aporta credibilitat al text.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.