Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
No és la primera vegada que algún autor tracta aquest tema, però sí és la primera que jo ho llegeixo, entre altres coses pel prestigi de l’autor i per la vessant històrica/cultural que presenta, la que a mi més em justifica una lectura de no ficció.
Com diu la ressenya del propi llibre, el silenci no és la falta de soroll, només; allò que molts anyorem mentre vivim, sobretot fora de casa. Aquest seria él més elemental dels desitjos. El silenci és la capacitat d’introspecció, de mirar cap a dins, de coneixement d’un mateix i de l’entorn.
L’autor aquí fa una cosa que atrapa, al menys a mi, i és viatjar des de la primera modernitat de l’home fins ara, a partir de moments, d’autors i obres que coneixem, però que mai els hi hem vist la perspectiva que ell ens ofereix. Tot plegat és un passeig per la història del pensament i dels fets. En realitat, el llibre de Corbin és una recopilació dels pensaments que sobre el silenci han generat altres pensadors o literats. El valor afegit de l’obra consisteix, precisament, en la síntesi que se’n duu a terme i, sobretot, en l’agrupació temàtica de les cites. L’autor reconeix, des de les primeres pàgines, que el seu treball sorgirà de la seva transcripció. I el lector entendrà el transcurs de la significació del concepte, precisament per qui ho havia advertit, i en quin moment. En el meu cas he reconegut aspectes d’autors que conec, però que no m’havia fixat mai en certes particularitats.
Corbin es refereix a la situació dels nostres dies, en què, d’una banda, baixa el llindar de tolerància al soroll i, d’altra banda, els mateixos que propicien aquest nou anhel de silenci el destrossen sistemàticament amb intensitats sonores fins ara desconegudes. Fins i tot parla de l’aprenentatge i de diferents disciplines per imposar-lo.
I francament és molt suggerent. Tot plegat incita a capbussar-se en altres dels seus llibres.
Anterior a una altra meravella de les seves, aquí Irene Vallejo ens complau amb una novel.la gens a l’ús, una novel.la èpica, d’aventures, d’amor, com les d’abans. Amb un entramat històric més que conegut: la guerra de Troia, La Il.líada, Cartago, Dido i Enees, Virgili, August, la Eneida i la fundació de Roma. Ens torna a endinsar en el món antic, que tan bé coneix i sap transmetre. Una novel.la de mites, d’acció, de personatges que ens els apropa en tota la seva “humanitat”.
Tot plegat en un bell text que barreja el mite i la poesia i que, malgrat estar situat en un passat llunyà, posa sobre la taula temes, situacions i dilemes atemporals com l’amor, el poder , el pes de la culpa i el remordiment o la violència. Al costat d’això, cal destacar el ritme que l’autora imprimeix a la novel·la i la construcció dels dos personatges principals, profundament humans en els seus dubtes i contradiccions.
Les tres veus humanes porten la veu cantant quant a la narració dels successos, mentre que la veu d’Eros, una delícia, funciona com una mena de manipulador de fils que de tant en tant s’entreté en digressions sobre allò humà i allò diví. I la veu d’un Virgili abocat a la història de Dido i Enees des de segles posteriors serveix, alhora, per introduir un element de “modernitat” en situar l’autor dins l’obra i l’autor davant de la seva obra.
I ho fa amb una de les eines que millor sap treballar, el llenguatge. En mans seves la llengua pren vida, es com un riu que travessa tots els esculls, es torna voluptuosa, suggerent, enèrgica i delicada alhora. Qui hagi llegit El infinito en un junco sabrà de què estic parlant, i qui no ho hagi fet encara, l’animo que es permeti una llaminera immersió en el passat que ens ha format.
Mai havia llegit un text que manifestés amb la mateixa intensitat l’odi i la tendresa, ras i curt.
I cóm es fa això? Doncs portant una mare i un fill i unes circumstàncies al límit, a l’extrem quan els sentiments salten, i no se’ls pot, ni se’ls vol aturar. Desprès d’haver-los amagat, interpretar-los malament, i tot allò que les covencions ens diuen que hem de mantenir a ratlla.
I no us ho desvetllaré, això no es fa. Només dir que et fas un fart d’empassar saliva des del principi. I quan t’hi lliures, perquè sinó, no es pot llegir, la tristesa i l’alegria fan de tu un garbuix de contradiccions que només poden fer que agrair haver-lo llegit.
Sempre he pensat que els països amb grans crisis, guerres, etc. a la llarga desenvolupen una literatura agosarada, lligada al territori, al que els ha definit. I des de fa temps, l’Est d’Europa, els Balcans són espais d’una riquesa literària que no ofereix dubtes, comparable al que van ser abans i desprès de la I Guerra Mundial.
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.
Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.
Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.
De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor, ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.
La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.
L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.
Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.
Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.
Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.
Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal.
Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
La tradició cultural britànica està lligada a l’Imperi i als conflictes bèlics en els quals ha participat. Aquests fets han portat nombroses persones a viatjar i a representar la Corona a qualsevol indret del món, més encara en els darrers dos segles. Diplomàtics i polítics, es clar, però també professors, comerciants, periodistes i un reguitzell de representants dispars i diversos de la societat britànica, arístòcrates, espies i vividors de tota mena. En fí, una munió de gent i de fets que han proporcionat a la literatura i al cinema una font exhaustiva de narrativa i de guions.
Aquest és el cas que ens ocupa, un de tants, però que ara es concreta en la persona d’Olivia Manning una dona que les circumstàncies per matrimoni la van portar a l’Est d’Europa durant la II Guerra Mundial, i que va anar evitant els nazis en el seu avançament, trepitjant-li els talons en la seva fugida.
Ambdues constitueixen el gran fresc de la II Guerra Mundial al sud-est d’Europa i l’Orient Mitjà. Manning va lliurar el primer manuscrit, La gran fortuna a l’impremta als 52 anys, una vegada havia quallat una intensa experiència a Romania amb el seu marit, “Reggie” Smith. La parella va arribar a Bucarest amb l’Orient Express el mateix dia que la Gran Bretanya declarava la guerra a Alemanya. Manning va abandonar la ciutat camí de Grècia poc abans que els alemanys ocupessin Romania. Reggie la va acompanyar una setmana després, en un èpic vol de Lufthansa un d’aquells dies en què la majoria d’aquests viatges es torçaven cruelment cap a Alemanya o Itàlia. Poc després, Grècia va entrar en guerra contra Alemanya i el periple del matrimoni Smith-Manning va continuar per Alexandria, El Caire, Jerusalem, i Xipre, abans de tornar a Anglaterra el 1945.
El relat és una galeria de nobles desclassats, falsos prínceps, mercaders de la misèria, pidolaires, tafurs, intel·lectuals de pacotilla, periodistes sense diari, buscavides, agents dobles, cràpules i buròcrates estèrils que Manning dissecciona amb el bisturí de la seva excepcional narrativa. Un retrat també de l’estupidesa humana, en la millor línea de com també ho va descriure Carlo Cipolla, en aquell llibre memorable Allegro ma non troppo
Les ciutats i les seves gents, els paisatges, els costums estan descrits com a constant sorpresa per qui ho escriu, les reunions socials i l’èxode com a activitat continuada, també de la gent que travessen fronteres amb una humiliació irreparable. La por i sobretot el desconcert omplen les pàgines. Descripcions precises i detallistes. Mosaic de personatges, de llocs, de rutes, d’ensurts, de pactes. Li agradava molt parlar sobre la seva pròpia vida. Aquesta és una de les seves virtuts, perquè ens permet seguir el trànsit de l’enamorament al desencís en la relació amb el seu marit. Reginald Donald “Reggie” Smith, fervent socialista, professor itinerant del British Council, un tipus sociable i pagat de sí mateix fins a l’extenuació. S’havien conegut poc abans d’aquest viatge. De fet, Reggie va voler entrevistar-la perquè estava fascinat per una novel·la de Manning, The wind changes, ambientada al Dublín bèl·lic del 1921, on una dona viu enfrontada al dilema d’una doble relació amb un patriota irlandès i un escriptor anglès. Pel que sembla, quan es van casar, Olivia encara no coneixia que seria destinat a Bucarest i que Reggie era espia de la Unió Soviètica. Sabem que ella va ser conscient d’aquesta faceta del marit més endavant, perquè va compartir amb els seus afins les seves sospites de que tenien el telèfon intervingut al seu retorn al Regne Unit, el 1945, però no tenim certesa de la data en què va conèixer aquesta doble vida. Reggie havia estat reclutat pel cèlebre agent Anthony Blunt, agent doble de la KGB i del MI5, insigne professor d’art al Trinity College i un de “els cinc de Cambridge”. És una llàstima que ja no estigui disponible a Filmin aquesta sèrie.
Aquestes novel·les són el diari del desencís, del sense rumb, el tràfec, el bullici i la soledat que solen nodrir la malenconia. La ironia, de vegades sarcàstica, de Manning és autènticament britànica, aquesta distància que és capaç de prendre, fins i tot de si mateixa en el paper d’acompanyant. Es un retrat àcid de la societat benestant britànica, de les seves institucions, és la descripció de les vides i els projectes, si se’n pot dir així, d’unes persones que han estat educades per no tenir-ne.
Us haureu fixat que a les portades apareixen una parell d’actors britànics molt coneguts, això és perquè també hi ha la sèrie de la BBC del 1987, que amb el nom del primer llibre La gran fortuna, ha recopilat l’argument dels sis llibres de les dues trilogies. La podeu veure a Filmin en 7 capítols. La sèrie exagera molt més, suposo perquè resumeix, les característiques dels personatges que ratllen l’absurd, i que sovint bufetejaries a gust. Es un tipus d’humor molt britànic, que sovint incomoda, per la indolència dels seus protagonistes. Aquesta classe tan benestant, tan educada, tan inutil.
Dues maneres de constatar, un cop més, que la incredulitat va ser un factor molt negatiu en la recepció i assimilació dels fets, i sovint, en la presa de decisions.
L’editorial Anagramaha publicat un parell de llibres del professor i advocat Philippe Sands, membre destacat als judicis internacionals celebrats al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de la Haia.
Ruta d’escapada és fruit d’una investigació immensa. I així queda constància en tot l’aparell crític i bibliogràfic que conté. Tal com diu el meu admirat Anthony Beevor, amb el qual vaig tenir el plaer de fer un curs al CCCB, es tracta “Un triomf de la investigació i una narració brillant“
La veritat i la mentida, tan antagòniques, o tan properes, tan embolicades que estan al món de la política, les finances, a tot arreu …. i no ara, naturalment, que està desbocada. Aquest llibre explica les turbulències personals, ètiques i polítiques que es van donar al final de la II Guerra Mundial, amb aquells que la van perdre, i el passat dels quals els feia culpables davant la justícia internacional. Un cas verídic, com tants altres, de canvi d’identitat per defugir una persecució per accions menyspreables. Per exemple a Cracòvia. Un passat que, en molts casos, ni la família els voldrà reconèixer.
Els contexts, els episodis, les cojuntures són extenses, minucioses, rigoroses, a vegades quasi trepidants, sí, agitades, turbulentes. Una història ben trabada, que òbviament no puc explicar, unes fonts d’informació ben trobades. Una magnífica lectura d’estiu.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.