Categories
Llibres

CAMINAR

Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per  boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.

A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….

Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita  amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida  a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.

S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.

La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.

També advoca  per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?

Henry David Thoreau  1817 – 1862

I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.

  • Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
  • Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.

Reflexions que he llegit:

– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.

Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.

– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.

– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?

Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.

– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.

– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res  a la gran maquinària econòmica.

És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..

L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat. 

El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.

Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

La Casa dels Clàssics, un projecte contemporani

Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018

La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.

El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.

La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.

Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?

Categories
Llibres

Las razones del mal (Peter Hayes)

L’autor,  especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se  en multitud de  proves historiogràfiques, fa  la seva interpretació i en  molts casos s’aparta  dels  paradigmes  considerats  fins ara.

L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen  de  l’antisemitisme que  situa històricament com una conseqüència  de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes  de la Revolució Francesa i de  l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social  de la ciència al  llarg del  segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita  d’Europa, però s’hi  van donar unes condicions històriques concretes  que  van possibilitar l’arribada  al poder  d’un partit degenerat  que va posar en pràctica els  principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït  per  nombrosos enemics externs  i interns, un dels quals eren els jueus.  L’actitud victimista va  tornar els  alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de  l’ascens dels nazis al poder.

Entrada ferroviària al camp d’Auschwitz – Birkenau (Congreso Judío Latinoamericano (congresojudio.org)

Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en  què el procés va ser gradual , que  no hi havia  un pla preconcebut  d’extermini massiu i que la guerra  de conquesta  a l’est d’Europa va  posar masses de població jueva sota  el  domini nazi  i això va  accelerar  paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va  ser ràpida i  total. El motiu és  bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de  població jueva  eren disponibles en ocupar la Wehrmacht   grans territoris, la  forma d’aniquilació en massa s’havia  de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels  perpetradors, Hayes  aporta una motivació nova diferent de l’existent en les  dades historiogràfiques:  l’odi no  és una  condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme  d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els  jueus sinó que els odiaven  perquè els havien de matar. 

Un altre punt a tractar és el  motiu pel qual els  jueus no es van rebel·lar  més sovint. Alguns autors  com Hannah Arendt han abordat aquesta  qüestió tot  acusant els  Consells Jueus de col·laborar en les  deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata  a  aquesta pregunta sense analitzar quin  era  el  marge real dels  jueus  i analitza  les  múltiples  variables que hi intervenien  per arribar a la conclusió que poc més del  que  van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona  i dona resposta a diverses afirmacions que es fan  entorn a  l’Holocaust com ara si els  aliats podrien  haver  intervingut de manera activa  aturant les matances,  si els alemanys van desviar  molts recursos per  executar l’extermini o la creença molt estesa que els  principals  perpetradors van  eludir la responsabilitat en acabar  la  guerra.

Un dels punts  importants és el  qüestionament argumentat en oposició a les  tesis  de  Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust  es pot enquadrar dins  de  la  modernitat. La idea que subsisteix després  de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la  població jueva dels diferents països  ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme  preexistent  en  les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes  societats amb  els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és  la negació de l’Holocaust,  idea ridículament absurda però que algunes  ments  obtuses  i intransigents encara plantegen.

Comentari final:

Quan en  una classe d’història  dels cursos Gaudir UB,  el professor Alberto  Pellegrini va  citar aquest assaig  com un dels  millors que  s’han publicat sobre  l’Holocaust, la  veritat  és que em va faltar temps  per  llegir-lo  amb avidesa  i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el  tema, i aquest no dona més informació de  la que  els múltiples  llibres  han  aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda  i  desmunta  mites estesos, alguns  inclús  en gent  de rigor acadèmic. És un llibre totalment  recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.

Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen  (“No ho deixeu créixer!”)”.

Categories
Cinema i sèries

Joker (2019)

Fotografia FilmAffinity

Comentaris: Feia temps, molt, que una pel·lícula no m’incomodava tant, i alhora se m’emportava pels camins de la seva amoralitat. Hi ha un element, sense discussió possible, que hi contribueix i és la interpretació del protagonista. Phoenix està immens. La direcció ha tingut molt clar què volia. Sap transitar per voreres que una mala execució ho destrossaria tot. El seu llenguatge corporal i facial estan al servei de la negació i la destrucció; l’element humà portat fins al caos, fins a posar en qüestió les estructures i el futur que ha decidit emprendre la societat.

Difícil de recomanar, difícil penedir-se d’haver-la vist.

Fitxa de FilmAffinity