Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.
Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.
Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.
Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.
Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.
La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.
Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.
Es fa difícil resumir tots els actes, podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noacantant i compositora israeliana, la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat. Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.
Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.
Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.
Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià i no al de la mediterrània del sud.
Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.
En resum, debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.
A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.
Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.
Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.
El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.
Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.
Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita.
Autor: Orlando Figes
Publicat en anglès el 2019 i traduït al castellà el 2020
Ed. Taurus història-Penguin Random House
Orlando Figes (Londres 1959 – ) nacionalitzat alemany des de 2017. Professor d’història de la Universitat de Cambridge i de Londres. Les seves investigacions es refereixen principalment a diferents aspectes de la història de Rússia, de la Unió Soviètica i dels països de l’est d’Europa.
Llibre d’història molt ben documentat amb quasi 70 pàgines de notes i 50 d’índex alfabètic.
A l’obra, l’autor considera que els inicis de la cultura europea comuna es produeixen a partir de la segona meitat del segle XIX. Ens ho fa veure des d’un punt de vista molt particular. En efecte, a través d’un triangle d’artistes de diferents nacionalitats, una cantant d’òpera espanyola educada a França i que posteriorment es dedicà a ensenyar i a compondre, un escriptor rus que va viure molts anys de renda i un empresari director de teatre i marxant d’art francès. Amb ells veurem com les revolucions, els canvis de règim, les guerres, entre altres aspectes, afectaren aquesta nova cultura europea global.
Pauline Viardot-García (1821-1910), Louis Viardot (1800-1883) i Iván Turguéniev (1818-1883)
El llibre ens explicarà com entre els anys 1840–1890 comença “una cultura de masses relativament integrada arreu del continent” com a conseqüència de la millora de les comunicacions, gràcies en gran part al desenvolupament del ferrocarril (ens diu que a Alemanya entre 1850 i 1869 es va passar de 5.856 a 17.612 km. i a França de 2.915 a 16.465 km.) i també de l’expansió del vaixell de vapor.
Considera el tren una força democratitzadora ja que va permetre enviar llibres ràpidament a baix cost arreu i també aconseguir que les companyies i els músics es desplacessin i fossin itinerants. Ens presenta l’ideal il·lustrat de Kant de comunitat política internacional enfront dels nacionalismes que començaven en aquesta l’època i que acabarien triomfant.
Ens parla de tres branques de la cultura: la música, la literatura i la pintura que són arts que encara avui no podem considerar excessivament populars. Des d’un inici es basaven en la protecció de les monarquies, més endavant dels nobles i en aquests anys en què apareix la burgesia aquesta també s’hi interessa, això sí, des de l’òptica del sistema capitalista que farà funcionar les arts com un negoci.
Hi trobem també el començament de les Exposicions universals, a partir de les exposicions nacionals anteriors, amb la Great Exhibition de Londres de 1851 com a símbol d’una economia que començava a globalitzar-se lentament, partint de demostrar al món el potencial industrial i comercial del país.
També explica detalladament, la creació dels drets d’autor i el sistema de royalties que començaran a aparèixer el 1850 i els anys que va costar que tots els països fessin lleis al respecte sobre el que avui coneixem com a propietat intel·lectual (Conveni de Berna per a la Protecció d’Obres Literàries i Artístiques de 1886) i que eren molt importants també per les traduccions que començaven a fer-se i que també contribuïen a la globalització de la cultura.
Els protagonistes que coneixen diverses llengües, viuen fonamentalment a l’Europa central, París, Baden-Baden la ciutat balneari situada a l’entrada de la Selva Negra (formava part del gran ducat de Baden que s’annexionarà a Prússia amb la unificació alemanya) i també a Londres. A més, viatgen molt, hi fan estades llargues a altres llocs. Es relacionen amb els compositors, cantants, pintors i escriptors contemporanis de manera que a l’obra se’ns presenten tots aquests altres personatges: Delacroix, Chopin, Flaubert, Dickens, Dostoievski, Beethoven, Chaikovski i molts d’altres.
En resum, una obra cabdal pel coneixement d’una part molt important de la cultura europea com a síntesi d’estils artístics basats en valors i en idees comunes. Una cultura europea que comença a desenvolupar-se en aquests anys gràcies als avenços tecnològics que varen permetre la internacionalització i que malgrat les contínues guerres ha aconseguit anar-se consolidant.
Repartiment: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
Génere: Drama / Música
SINOPSI:
És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor ha de fer el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre tots els que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola, tot i que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
2019: Premis del Cinema Alemany: Nominada a millor pel·lícula
2019: Festival de Karlovy Vary: Premi especial de jurat, millor actriu (Harfouch)
2019: Festival de Valladolid – Seminci: Secció Oficial
COMENTARI:
Pel·lícula subtil, en part gràcies a la magnífica interpretació de la protagonista Corinna Harfouch.
Ofereix una visió meticulosa de la frustració i les formes de gestionar-la, amb unes relacions familiars complexes, però d’una objectivitat implacable.
Té molts personatges interessants. Amb moments molt poderosos i profunds.
Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i músicaen temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.
Portal de continguts de geografia i literatura que, a través de les comarques i els pobles i ciutats que conformen la geografia catalana, vol recuperar i fixar la memòria d’espais, indrets, cases, monuments, edificis patrimonials o llocs mítics que han estat el centre d’interès dels escriptors catalans des dels trobadors i Ramon Llull fins als nostres dies.
Es una base de dades de la Universitat de Vic de lliure accès. En aquest blog ja varem presentar Espais Escrits que es complementa perfectament amb aquest que presentem avui. Blogs amb unes tasques els resultats de les quals expliquen amb quin rigor s’ha treballat la documentació. Un parell d’eines per passar-hi l’estona descobrint llocs, textos i autors, i per fer turisme de proximitat.
El projecte Càntut neix l’any 2012 per recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Compta amb tres vessants: el cançoner, amb més d’un miler de cançons amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques… recollides per caçadors de cançons i cantades per avis i àvies; el festival, que es duu a terme durant la tardor a Cassà de la Selva amb l’objectiu de fer viure aquests repertoris, i les produccions, amb projectes amb vida pròpia que enllacen la tradició oral amb l’actualitat. (Extret de la seva pàgina web)
És especialment recomanable la pàgina del Cançoner des de la qual es té accès a un cercador per poder arribar directament a les cançons cantades pels que n’han donat notícia. I l’apartat Enllaços on ens fem conscients de la importància i de l’amplitud de la tradició oral arreu.
L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.
Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.
El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.
Col·lecció de discos del segell Gitanes:Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.
Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.
Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.
Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud. Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.
S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube
André KerteszRobert CapaHenri Cartier BressonRobert DoisneauAgència MagnumWilly Ronis
Si heu arribat fins aquí espero que molts ho hagueu recordat amb un somriure i altres, els més joves, haureu après una mica d’història, de la música i de les persones.
La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.
Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.
George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.
Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.
Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.
Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.
Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?
La pàgina Documanía TV recull una gran quantitat de documentals de diferents temes. Avui vull comentar els documentals musicals que podem veure en aquest espai.
En aquesta adreça podeu accedir a una pàgina espectacular. Segons el mateix títol, ens presenten Más de 100 documentales de música, músicos y grupos.
Si fem un cop d’ull, trobem documentals de Jazz, Blues, Rock dels anys 60, Heavy Metal, U2, Sex Pistols, Bob Dylan, Jimmy Hendrix, Janis Joplin, Woodstock i molts d’altres. També hi ha documentals sobre Beethoven i sense oblidar els dedicats a The Beatles, The Rolling Stones, Frank Sinatra, Elvis Preasly, Pink Floid i alguns més.
Vull fer una menció especial al documental sobre la Història del Jazz, dirigit per Ken Burns per a la BBC i presentat, entre d’altres, per Winton Marsalis. Llegim a la seva presentació:
Explora la història del principal gènere musical americà fent un seguiment del seu desenvolupament en la cultura afroamericana, el seu ascens a la fama, la seva edat d’or del jazz des de la dècada de 1920 fins a la de 1940 tant del jazz pur com de el swing, i la situació del jazz a l’actualitat.Durant aquest recorregut per la vida de l’jazz aprendrem de les vides i els treballs musicals dels seus músics principals com Louis Armstrong, Duke Ellington, Billie Holiday, Benny Goodman, Charlie Bird Parker i molts altres que van ajudar a donar forma al Jazz per convertir-lo en el vibrant gènere musical que coneixem.La sèrie també reflecteix com el jazz ha estat el reflex dels problemes polítics i socials de la societat afroamericana dels Estats Units en el transcurs de la seva història.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.