Avui, en el canal TCM de televisió, he pogut gaudir d’aquesta extraordinària pel·lícula, i m’he animat a comentar-la. Transcorre durant la Primera Guerra Mundial.
Un soldat greument ferit perd les cames, els braços, part de la cara. No hi sent, no te orelles. No parla, no te boca. No hi veu, no te ulls. No te olfacte, no te nas. Però no perd la consciència, i gràcies al seu coneixement del morse aconsegueix comunicar-se amb la seva infermera i cuidadora, mitjançant cops de cap al coixí.
A la pel·lícula es van entrellaçant els moments d’angoixa, desig i ansietat per saber què ha passat i cóm está, amb records i imatges de la seva vida abans de la guerra.
Quan comprèn que te connexió i que l’infermera l’entén, aquesta ho comunica als seus superiors, caps, oficials i metges militars, així com al capellà castrense. Els militars no es creuen el que veuen, que tingui i expressi sensacions i sentiments i ordenen a tots els presents que guardin el més absolut secret.
Gràcies al morse els hi diu que l’han d’exhibir a les fires. Que vegin cóm és possible que un tros de carn sigui capaç de pensar. Igual que els espectacles de les dones amb dos caps, els nans, els contorsionistes o els malabaristes. Així la gent podrà contemplar els horrors, l’absurditat i la crueltat d’una guerra.
Els militars li comuniquen també via morse, que estan fent tot el possible per alleugerir el seu patiment i trobar un remei per curar les seves lesions. És aleshores quan s’adona que l’exèrcit no li farà ni cas… amb el consentiment explicit del capellà.
John prega que el matin, que el matin …
L’infermera que sempre l’acompanya i cuida, també estava present en les converses militars. Resa a Déu perquè li doni forces per aplicar-li l’eutanàsia, però és sorpresa pel cap militar, que la substitueix. Ordenant l’aïllament, la incomunicació i que el mantinguin tancat sensa llum en una habitació.
Ara sap que es quedará sol per a la resta de la seva vida
SOS …. SOS… SOS…. golpeja el cap al coixí
Dalton Trumbo és un novel·lista, guionista i director de cinema acusat diverses vegades per deslleialtat, subversió i poc esperit patriòtic, per introduir en els seus guions elements comunistes o de protesta dins de l’industria del cinema. Acèrrim defensor de la llibertat d’expressió, fet pel que es veurà obligat a signar, sovint, amb diferents pseudònims. És el guionista de Papillon, Espàrtac i Exode, entre altres.
Dirigeix l’any 1971 la seva propia novel·la escrita el 1939, en plena guerra del Vietnam. Pel·lícula evidenment antibelicista i amb un cert missatge d’apologia de l’eutanàsia
Está basada, en part, en la història explicada a Sam Mendes, pel seu avi patern, que va participar en la Gran Guerra.
Durant la Primera Guerra mundial, dos joves soldats britànics, Schofield i Blake, reben l’ordre d’executar una missió suïcida, aparentment impossible de dur a terme. En una carrera contra-rellotge, es tracta de travessar les línies enemigues per lliurar un missatge, i anul·lar l’ofensiva, i així evitar una matança de centenars de soldats anglesos, entre ells el propi germà de Blake.
Comentari:
El director Sam Mendes, ens enfoca la guerra des d’un altre punt de vista, no precisament el de les grans batalles, ni amb gaire detalls bèl·lics.
El seu enfocament parteix de la desesperació i l’angoixa de no poder arribar a temps per lliurar l’ordre, i que els seus companys, no caiguin en el parany de l’exèrcit alemany.
Reflecteix la desesperació, les penúries de trobar les trinxeres abandonades, els pobles destruïts, les granges cremades, els llacs i rius plens de cadàvers en descomposició i putrefactes.
És l’impacte de la guerra sobre la joventut, que els obliga sempre a donar un pas endavant.
Notas del director:
Mendes ens diu: “Sempre m’ha fascinat la Gran Guerra, a resultes de les històries que m’explicava el meu avi. Degut a la seva alçada, 1’63, fou escollit missatger. La seva alçada li permetia anar d’un lloc a un altre sense ser vist per l’enemic. Corria, literalment com un esprinter, per la seva vida.”
“La pel·lícula es ficció, però moltes escenes i aspectes estan recollides d’històries que va explicar-me el meu avi, i d’altres que li explicaren a ell altres soldats. Aquest senzill germen d’una idea, d’un sol home de dur un missatge d’un lloc a un altre, em va quedar gravada i va ser el punt de partida de 1917.”
El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.
En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint
La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.
El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.
El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.
La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.
Comentari:
Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.
Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.
El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.
Paul Preston – autores trabalibros.com
Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.
La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.
El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.
La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.
L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.
L’any 1894, el capità francès Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, és acusat de traïció por espiar per Alemanya i condemnat a cadena perpètua a la Illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Entre els testimonis que van fer possible aquesta humiliació hi ha el coronel Georges Picquart, encarregat de liderar la unitat de contraintel·ligencia que va descobrir l’espia.
Però quan Picquart se n’assabenta que es continuen passant secrets militars als alemanys, s’endinsarà en un perillós laberint de mentides i corrupció, posant en perill el seu honor i la seva vida.
Comentari (Nando Salvà “EL PERIODICO”)
És lògic que ‘El oficial y el espía’ generés controvèrsia al veure la llum fa uns mesos; el seu director, Roman Polanski, sembla haver-la dissenyat per equiparar-se amb el seu personatge central, al seu dia víctima d’una de les injustícies més conegudes de la història. No fa falta ser un expert en lleis per opinar que hi ha alguna cosa perversa en la recerca de similituds entre un soldat acusat injustament d’alta traïció i un cineasta que fa 42 anys va admetre haver agredit sexualment una nena, però en tot cas l’intent resultaria més indignant si la pel·lícula no afligís tanta tebiesa i tanta apatia dramàtiques.
‘El oficial y el espía’ recrea el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès d’origen jueu que el 1895 va ser declarat culpable d’espionatge malgrat la falta de proves, desposseït del seu rang militar i reclòs en una presó d’ultramar, i va deixar així al descobert les profunditats de l’antisemitisme que fuetejava la societat gal·la. Narrada des del punt de vista de l’home que més va lluitar per provar la innocència de Dreyfus, el tinent coronel Picquart, la pel·lícula encadena converses plenes de personatges unidimensionals i diàlegs expositius per insistir una vegada i una altra en la podridura del sistema i en el procés de fer que l’espectador senti el suspens malgrat saber per endavant com acabarà la història. És especialment interessant si tenim en compte que a Polanski sempre se li ha donat bé crear aquesta mena de tensió.
Entre tot l’excés de xerrameca, el detall obsessiu pels decorats i els somnífers ‘flashbacks’, és cert, ‘El oficial y el espía’ ofereix esclats de violència sobtada que fan despertar el relat de la seva inèrcia narrativa, però aquells moments puntuals no fan sinó ressaltar la falta d’energia que tota la resta de la pel·lícula evidencia.
Títol original: Monos. Any: 2019. Durada: 102 min. País: Colombia. Direcció: Alejandro Landes Guió: Alexis Dos Santos, Alejandro Landes (Història: Alejandro Landes) Música: Mica Levi; Fotografia: Jasper Wolf. Repartiment: Julianne Nicholson, Moises Arias, Jorge Román, Sofia Buenaventura, Laura Castrillón, Sneider Castro
Sinopsi: Vuit adolescents, gairebé nens, guerrillers sobrenomenats MONOS, entrenats per un sergent paramilitar, que tenen com a missió cuidar un ostatge “la doctora” (una dona americana).
Comentari: Pel·lícula visualment impactant, situada en un Territori indefinit de l’Amèrica Llatina, on la natura (muntanyes i selva) són els protagonistes.
Els paisatges, la música amb un to metàl·lic i electrònic penetrant i la relació entre els nens guerrillers, et va impregnant d’angoixa però a la vegada et transmet una dolça sensibilitat, tot i que la trama és dura i violenta en algunes escenes, jugant amb el efectes especials de llum i so, el director ho treballa molt bé.
Personalment m’ha recordat a Aguirre, la cólera de Dios de Werner Herzog, en un altre context, però si en la sensació que et deixa, potser per l’indret!
Pel·lícula especial, no surts indiferent. La meva opinió, molt recomanable.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.