Durant la segona meitat del S. XIX, una època d’espectacular expansió urbana, va comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context, es van incorporar patrocinades i a iniciativa de Sir Ricard Wallace (1818-1890) les fonts esculturals Wallace, que les va encarregar, l’any 1872, a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg. Eren característiques de París, on hi havia més d’un centenar. La capital francesa en va regalar, suposadament, 12 unitats a la ciutat de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, quan era alcalde Francesc Rius i Taulet, principal impulsor de l’Exposició.
Fontaine Wallace- París 1911
Les originals eren i són de ferro colat, de color verd, totes elles tenen detalls diferents i amb quatre cariàtides vestides amb lleugers vestits d’estil jònic, que subjecten una cúpula expressant una veritable sensació de moviment, de cares i cossos harmoniosos i estilitzats. Les podem trobar a París i a moltes altres ciutats. Són un símbol per igual arreu del món, fonts que agermanen ciutats. Mostrant al·legories a la simplicitat, la sobrietat, la bondat i a la caritat o, també, les quatre estacions de l’any.
Les cariàtides
Tot i que a primera vista puguin semblar idèntiques, les escultures tenen detalls que les diferencien, ja sigui la posició dels genolls i els peus, la manera en què els vestits estan agafats al pit o els pentinats. La Simplicitat i la Sobrietat mostren els ulls tancats; la Bondat i la Caritat, oberts. Tenen un autèntic valor artístic i estan realitzades amb tota mena de detalls: només cal fixar-se, per exemple, en els dits de les mans i els peus, on es poden distingir fins i tot les ungles.
Corre el rumor que la ciutat estava mancada d’aigua i de fonts – A París es consumien, aleshores, 200 litres per habitant i a la ciutat de Barcelona, sols 20 litres.
Atès al seu disseny es feia molt difícil poder beure directament de la font, així que es va afegir una petita petxina o got lligat a una cadena per major comoditat d’accés, que anys més tard es varen retirar per qüestions de salubritat. Finalment, s’hi va afegir, per poder-hi beure amb comoditat, una petita pica amb un brollador.
Richard Wallace era un personatge molt ben considerat en el món artístic i del col·leccionisme d’art. Durant la guerra franco-prusiana de 1870-71 es va distingir a París per la seva activitat filantròpica: va finançar un hospital, va repartir queviures i va atendre els militars ferits durant el setge dels prussians. Entre altres fets, s’explica que també va crear un cos d’ambulàncies, el qual va pagar de la seva pròpia butxaca.
Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre les fonts com a model i símbol de germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”,i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees.
Foto: “Fuentes Wallace Barcelona Memory”.
Per desgràcia, de les dotze fonts originals, només en queden tres i unes quantes rèpliques, també de ferro colat pintat, que tenen les quatre cariàtides. Hi ha una versió de la mateixa foneria, que substitueix les cariàtides per a nens a l’entrada del Parc de la Ciutadella pel Passeig de Picasso.
Fonts Wallace actuals:
En l’última restauració es pinta tota la font de color verd
Les cariàtides, anys 1980 pintades de color or Al fons la Casa Rocamora
Enfront de la façana del Palau Marset: o del recentment tancat cinema Comedia (Passeig de Gràcia – Gran Via), troben la mítica Font Wallace, una de les 12 originals que es van instal·lar a la ciutat durant l’Exposició Universal de 1888. Font de color verd, amb les quatre cariàtides, dues amb els ulls oberts i les altres dues amb els ulls tancats, malauradament el raig d’aigua al mig, ja no raja. Dues de les cariàtides estan amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.
Wallace/Cariàtides davant cine Comedia.
Originàriament les cariàtides eren de color daurat. En l’última restauració es va pintar tota de color verd. Actualment torna a estar en males condicions.
Inicialment, estava instal·lada a Gran Via, molt a prop del núm. 18 del Passeig de Gràcia davant de l’antic i conegut Gran Cafè Torino, avui la botiga Swatch.
Rambla de Santa Mònica:
És original, situada enfront del Museu de Cera
Les cariàtides de color daurat, dues amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.
a finals del S.XX
Foto efectuada abans de la seva desaparició Gener 2024
Es una de les tres originals que quedan, i que amb l’última restauració, també va ser totalment pintada de color gris. A l’esquerra de la base del peu hi ha en forma de petxina una canella i una aixeta de botó, per poder.hi beure aigua amb comoditat, avui inutilitzable.
Per sorpresa meva, en data 21 de març de 2024, passejant per la Rambla, m’he endut una sorpresa… la font ha desaparegut.
Carrer del General Batet:
Actual seu corporativa d’Aigües de Barcelona – Carrer General Batet
Edifici corporatiu i dels serveis tècnics d’Aigües de Barcelona, al districte de les Corts, baixant la rampa de l’edifici de vidre es troba la font original del model Wallace, de ferro colat de color negre. Antigament, estava exposada dintre dels jardins de l’edifici de l’antiga seu corporativa d’Aigües de Barcelona del Passeig de Sant Joan- Diputació, ara actual seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.
C/ Diputació foto: Fons Cuyàs
Hi ha una placa que explica la història de les 12 fonts Wallace, i segons consta sols se’n conserven tres d’originals, una a la Rambla Santa Mònica, la del Passeig de Gràcia / Gran Via i la d’aquest edifici de les Aigües de Barcelona a Collblanc.
Carrer Roger de Flor:
Encreuament entre Diagonal, València i Roger de Flor. És una rèplica amb les quatre cariàtides i iguales. Tota la font és de color negre.
Rambla dels Caputxins:
Sortint de la plaça Reial, pel carrer Colom i enfront de l’Hotel Orient, trobem una còpia. Es tracta d’una reproducció bastant fidel de l’original a causa d’un accident amb un camió que la va destorçar, l’Ajuntament la va fondre per posar-hi una de semblant. Les quatre cariàtides són idèntiques i amb menys detalls ornamentals que altres fonts. Tota la font és de color negre.
SONY DSC
Carrer de la Marina – Gran Via:
Xamfrà oposat a la plaça de braus de la Monumental hi trobem una replica de la font de color negre, amb les cariàtides daurades i totes iguales.
Passeig Picasso:
És una variant de font Wallace anomenada “dels nens”, també fabricada a França. La principal diferència amb la tradicional és que inclou quatre preadolescents, dos nens i dues nenes, en comptes de les figures femenines. Els nens tenen els cabells curts i estan pràcticament nus; només un plec de roba els tapa els genitals. Les nenes porten una cinta que els recull els cabells i una mena de túniques que deixen els pits al descobert.
Va estar situada durant molts anys a l’interior del parc de la Ciutadella, i que l’any 2010 es va traslladar a l’entrada del Parc al passeig de Picasso, molt a prop de l’estació de França.
Certament, és d’un model bastant diferent de les originals, substitueix les cariàtides per quatre infants. Tot i que s’hi assembla molt al model autèntic, també, se la reconeix com una font Wallace.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada, en la ruta del modernisme del passeig de Gràcia, amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna / Històrics de la Rambla / Fuentes Wallace Barcelona Memory. – Barcelona Metròpoli (Jordi Diaz Callejo) –
Davant l’Arc de Triomf – Foto: Bert i Claret, 1924. ANC
Gran Via enfront de la Universitat Foto: Salvador Crescenti Miró
Molt a prop de l’emplaçament d’on estava situat el monument del Dr. Robert a la plaça de la Universitat, avui instal·lat a la plaça de Tetuan.
Portal de la Pau, proper a l’antiga Foneria de Canons i al monument a Colon. Foto Frederic Ballell.
Es diu que és la mateixa que avui està situada davant del museu de la Cera. Estava localitzada en la confluència de la Rambla, passatge de la Banca i el carrer de Josep Anselm Clavé, orientada a la plaça del Portal de la Pau.
Pla de Palau
Entre la Llotja de Mar i molt a prop del monument de Barcelona al General Moragues.
Plaça Catalunya- Bergara
Estava situada enfront de l’entrada de l’avui centre comercial “El Triangle”.
Documentació i fotografies: Barcelofília: Inventari de fonts Wallace desaparegudes – Passió per Barcelona.
El misteri de les fonts Wallace de Barcelona: hi ha diversitat de comentaris referent a les seves ubicacions de tal lloc o d’altri, o que de sobte van desaparèixer. Tot un misteri. Sols desitjo que l’Ajuntament de Barcelona es faci càrrec de resoldre el “misteri” que envolta aquest petit patrimoni, testimoni d’una època. Esperem que la raó de les “desaparicions” sigui perquè s’està fent una bona tasca de restauració, recuperació i localització i que la Ciutat pugui gaudir, un dia o altri, dels dotze exemplars.
Referent a la font situada davant del Museu de Cera que ha desaparegut, he escrit a l’Ajuntament. Resto a l’espera de la seva resposta. El misteri continua…
“Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància. Pensem que la ubicació de 12 unitats d’aquesta magnitud hauria representat un impacte urbà notable.
Cal afegir que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora”.
Documentació: L’article sencer, sense extractar i amb les notes pertinents es pot consultar en versió digital al número 101 de la revista Barcelona Metropolis – Les Fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting – (Jordi Diaz Callejo de 5 novembre 2016).
Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent
Costat esquerra – nombres senars
L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)
Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals marques de moda i cadenes hoteleres.
Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).
Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3
El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.
2024
(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)
Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.
Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.
Festa interior del Palau Samà
La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.
Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.
P.G núm. 11-antic Palau Samà
Palau Samà
L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.
Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.
Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.
Palau Marset
Font Wallace enfront del palau Marset
L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.
La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).
Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.
Casa Vidal Ribas
Xalet Ortembach 1934
Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.
Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó
El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.
Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.
Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s. Fotos: Josep Branguli.
Edifici de la Unió i el Fènix
L’au Fènix
Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.
Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.
Amb un jardí en el pati interior, una font central, umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.
Casa Malagrida
Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.
Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.
Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.
Cases adossades – Anys 1880’s
A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.
Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.
L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius. El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.
Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.
Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).
Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB
El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.
El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843
Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]
Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)
Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.
La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Barcelona en revolució 1868-1873
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica
Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons
La Vaga de la Canadenca 1919
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)
A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol. Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.
Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)
El fets de Prats de Molló (1926)
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò. Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol. En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.
En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.
Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.
Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.
Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.
Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.
En aquest mateix blog, Joan Solé Camardons, ja va ressenyar-nos Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte, editats el 2021, en ocasió dels dos cents anys de la seva mort. Ara, em permeto acostar-vos un altre volum a l’entorn d’aquell cors intrèpid esdevingut, des d’una progressiva autocràcia, emperador imperialista de França. El seu autor és Jesús Conte, i s’intitula Barcelona sota la bota de Napoleó.
La veritat és que, més enllà del que sabia per coneixements genèrics de la història, no havia llegit res sobre el referent que va inspirar la divertida cançó popular Napoleó tenia cent soldats, i el cert és que la lectura del llibre m’ha complagut. Potser perquè fa referència a Barcelona, en una època del cap-i-casal de Catalunya encara poc estudiada. I també perquè l’autor té la destresa -i el treball que comporta- de presentar-nos aquesta època i el comandament francès durant sis anys (1808-1814) des de múltiples vessants.
Retrat de Napoleó Bonaparte, c1803 de Laurent Dabos
I és que Barcelona va estar ocupada i sotmesa 2.297 dies durant l’anomenada Guerra del Francès. Amb tot el que això suposava de repressió de les llibertats i extorsió econòmica, amb l’ocupació i l’espoli de les cases i l’exigència creixent de diners i queviures per les tropes franceses i les italianes que les donaven suport. La qual cosa va comportar una fugida massiva dels barcelonins, que va reduir la població a la quarta part.
La ciutat, tancada dins unes muralles que més tard es demolirien i en estat de setge perpetu, era governada per Napoleó des de París, qui havia imposat el seu germà gran Josep I -popularment conegut per Pepe Botella- com a rei de la Corona espanyola. Ja que ens queixem tant -i amb tota la raó- de Madrid, cal que sapiguem que Barcelona va estar annexionada de facto durant dos anys (1812-1814) a l’Imperi francès i sotmesa, per tant, a París, situació que li comportava viure aïllada i incomunicada de la resta del Principat.
En aquestes circumstàncies, els barcelonins assistien incapaços als successius intents dels sometents, l’exèrcit espanyol i l’armada anglesa per alliberar la ciutat. Al seu torn, els patriotes que conspiraven intramurs eren passats per les armes o penjats a la força a la Ciutadella o empresonats a Montjuïc, en una època i una situació de gran duresa i que no admetia concessions.
Imatge: L’any 1808, el general Giuseppe Lechi —del cos de l’exèrcit napoleònic comandat pel general de divisió Guillaume Philibert Duhesme— accedia a l’interior de la Ciutadella i del castell de Montjuïc; i desarmava i desallotjava la tropa espanyola sense disparar ni un sol tret. Barcelona 1806. Autor: Moulinier.
Com era aquella Barcelona
A partir d’una exhaustiva consulta en arxius i documents de l’època, Barcelona sota la bota de Napoleó recrea com era la capital de Catalunya des del punt de vista urbanístic, social i econòmic. Com s’esdevenia la seva vida quotidiana amb el comerç i les fàbriques tancades, i amb funcionaris corruptes. I de quina manera, mentre una minoria invertia el temps lliure en els cafès, el teatre, els balls de carnaval i les rifes, molts ciutadans passaven gana i s’amuntegaven en uns establiments de caritat desbordats per la situació.
Imatge: Gravat de Barcelona (1810), obra d’Alexandre Laborde / Font: Institut National d’Histoire de l’Art, París.
Amb un estil periodístic àgil però no mancat de rigor, el llibre sobrevola un període força historiat des de la perspectiva bèl·lica, i amb un protagonista d’àmbit francès i vocació europea sobradament conegut. Una època, tanmateix, no prou analitzada des de l’òptica de la vida quotidiana.
És per això que el gran mèrit de Jesús Conte, periodista i escriptor de llarga trajectòria però no considerat, en principi, un historiador, és haver demostrat, en aquesta obra, la capacitat d’exercir com a tal. Procureu-vos un exemplar de Barcelona sota la bota de Napoleó i ja m’ho sabreu dir…
Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.
A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.
Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.
Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.
Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.
Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.
A finals del S. XIX, fa 153 anys, la família Bosch, comença la història de l’elaboració del “Anisado Refinado”. Els germans Josep i Vicenç Bosch, iniciant una història plena d’anècdotes i inspiracions amb una forta visió de futur – avui en diem “màrqueting”- on van aconseguir moltíssims reconeixements i premis apreciats en mig món.
Fills de botiguers i comerciants d’aiguardents a granel, cafès, sucres, xocolates i d’altres productes d’ultramar, situats a l’antic centre de Badalona, fabriquen una producció limitada d’aquest aiguardent, per al consum d’alguns treballadors que duien a terme tasques al port de Barcelona.
Als voltants de l’any 1830, s’inicia de la revolució industrial a Catalunya.
L’any 1837, a l’illa de Cuba, s’inaugura la primera línia de tren d’Espanya, i sèptima del món, “L’Habana – Güines”, i el mataroní Miquel Biada i Bunyol, observa els avantatges d’aquest transport, i afirma i decideix que tornarà a la seva ciutat natal per promoure la construcció d’un ferrocarril.
Tren de l’Habana – 1837
El primer ferrocarril de la península, Mataró – Barcelona, es crea entre els anys 1841 i 1843, finalment s’inaugura el 28 d’octubre de 1848, amb el nom de: “Compañía del Camino De Hierro de Barcelona a Mataró”. Malauradament, Miquel Biada mort uns mesos abans, víctima d’una pneumònia.
Tren Mataró – Barcelona 1848
A causa del col.lapse i creixement de la indústria a Barcelona, cal ampliar i sortir a la rodalia. L’any 1850 es comença a crear la zona industrial de Badalona, és llavors quan els germans Josep i Vicenç – 1865 – amplien el negoci familiar, aprofiten la línia de ferrocarril i l’expansió industrial.
L’any 1870, fundant la fàbrica. Entre els anys 1880 i 1892 es construeix l’edifici actual d’estil modernista. Avui, situada al C/ Eduard Maristany, 115, amb la façana posterior de cara al passeig marítim, al costat del Pont del Petroli on el juliol de l’any 2012, es va inaugurar la famosa estàtua, emblema icònica i símbol de la marca i de la ciutat de Badalona.
Vicenç va opositar i guanyar la plaça de notari, tot i que mai va exercir com a tal, però els coneixements d’advocacia li van servir per actuar en temes legals i econòmics, per unir-se al negoci del seu germà, dedicant-se a la innovació, llançament i fundació de l’empresa de licors i aiguardent “José Bosch i hermano”, fins que amb la defunció prematura del Josep, el 1897, es converteix amb l’únic impulsor i mecenes de l’important creixement de l’empresa, aconseguint el producte “Anisado Refinado Vicente Bosch”, nom actual del conegut i popular “Anís del Mono”.
Sala de destil.lació
Elaboració i procés de fabricació:
Sala de neteja, de purificació i mescla del gra: matafaluga 70%, i la resta regalèssia, badiana xinesa (anís estrellat xinès), més altres herbes aromàtiques, fan la infusió a altes temperatures. Una vegada efectuada la mescla, amb les proporcions adients, s’inicia el procés de destil-lació, en la sala dels alambins i serpentins – són els originals des de fa 153 anys – per obtenir l’oli i l’essència destil-lada més la fórmula magistral s’aconsegueix l’autèntic sabor de l’“Anís del Mono”.
La sala de destil·lació, el dia d’avui amb les seves instal·lacions molt ben conservades, encara elabora artesanalment l’anís seguint el mateix mètode original.
Una sola gota de l’oli producte de l’essència de la infusió destil·lada és igual a una ampolla de producció.
Les sales de la neteja i purificació del gra i les herbes de la matafaluga, juntament amb la sala de destil-lació, són les dues úniques sales que restant en funcionament.
Sales actuals en desús:
La sala del xarop, el sucre i l’aigua calenta que es mescla amb turbines per fer la dissolució adient.
Anís dolç: uns 200 grms. de sucre per litre, aprox. 35º d’alcohol. Etiqueta roja
Anís sec: 20 grms. de sucre per litre, aprox. 42º d’alcohol. Etiqueta verda
La sala del dipòsit i fermentació de l’alcohol, per produir la barreja.
La sala del filtratge, per fer transparent l’anís, i la sala d’embotellament.
L’estiu de l’any 2021, va ser últim que es va fer tot el procés complet fins a l’embotellament. L’empresa en passa de tenir dos-cents cinquanta treballadors a sols tres que actualment resten en plantilla.
Sols es du a terme amb tot el procés de fabricació l’elaboració dels productes: Aromes de Montserrat, Crema Catalana, Ratafia, i esporàdicament alguna crema de petita producció.
La Botella:
La primera botella era totalment llisa. Les formes romboidals, que avui en dia encara és el gran èxit de la marca, és la inspiració d’una còpia similar amb algunes variacions i remodelacions d’un petit envàs de perfum francès, que Vicenç Bosch va comprar a la plaça Vendòme de París i regalar a la seva esposa.
Li va sorgir la idea, que donar pas a la forma de l’envàs actual. Després de sol-licitar permís al perfumista francès i pagar-li els drets corresponents.
Registra la patent l’any 1902, per comercialitzar el licor.
La seva forma adiamantada, també, ha sigut instrument musical, per animar moltes de les festes nadalenques.
L’etiqueta i el perque del nom:
També de forma romboidal, amb la imatge del “mono”.
Existeixen dues teories de l’origen d´aquesta figura .
Primer supòsit:
Es basa en l’origen de les espècies de Charles Darwin: L’home és descendent d’una espècie de simi.
El “mono” humanoide, meitat “mono” meitat home.
Es diu que la cara del “mono” és el rostre de la cara del famós biòleg anglès.
En el pergamí de la mà dreta del simi es pot llegir: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.
Segon supòsit:
En aquella època la burgesia catalana, mostrava el seu poder en tenir objectes, plantes o animals exòtics portats de terres llunyanes.
Es diu que el Sr. Vicenç va encarregar que li portessin uns simis de la selva. Un dels quals va anar a parar a la fàbrica. El tenien engabiat i exposat dintre del recinte per impulsar la seva imatge. Així la gent podien visitar-lo i a la vegada li feien propaganda. De fet, la gent quant volia visitar l’animal exòtic, deien: amen a veure el ”mono” a la casa de l’anís, o anem a “visitar la fàbrica del mono”. D’aquí sorgeix el món de la marca: “Anís del Mono”.
De resultes del gran èxit de les visites, es va encarregar a un dibuixant el fenomen de crear un humanoide que sostenia amb la mà la botella d’anís.
El dibuix arribar a la fama, guanyant diversos premis i concursos. L’any 1913 a la famosa Puerta del Sol, de Madrid, es va convertir en el primer anunci lluminós publicitari, i mesos més tard un altre a la Plaça de Catalunya.
Vicenç Bosch va ser un pioner i innovador de les campanyes i cartells publicitaris, un avançat en el seu temps.
En els cartells hi figuren dones molt elegants i de cert nivell social. L’alcohol era un producte, sols, destinat als homes, a la noblesa i a la reialesa. Amb aquests cartells, va forçar el seu consum a l’entorn femení.
En l’etiqueta podem observar una falta d’ortografia, de la que se’n va fer promoció. Mai s’ha vogut corregir, sent un símbol, marcat de tradició i d’identitat: “Destillacion especial”.
A l’etiqueta adiamantada, tampoc no figura enlloc la paraula “Anís del Mono”.
Anys més tard, a la part superior i sota del coll de la botella es va posar el nom comercial de la marca.
Ha servit d’inspiració als pintors Ramon Casas i a Pablo Picasso.
Des dels anys 1906 – 1909, la fàbrica emblemàtica encara conserva un molt bo i apreciat valor artístic i patrimonial.
La sala d’arxiu, el despatx de gerència, el taulell de l’entrada, la caseta o estança del guarda, amb el seu corresponent mobiliari de fusta, tots ells dissenyats per l’arquitecte de l’època modernista tardana Joan Amigó i Barriga, amic íntim de la família, s’ha convertit en la peça museística, de l’empresa.
Tota una exposició de cada una de les diferents botelles que s’han fabricat, i de tots els arxivadors típics de comandes, factures i albarans.
L’Anís del Mono ha obtingut moltíssims premis, condecoracions, medalles, diplomes, certificats de qualitat i monedes commemoratives dels diferents premis aconseguits. Empresa guardonada amb innumerables fires, esdeveniments i exposicions.
La beguda dels germans Bosch arribà a ser líder mundial.
També és podem admirar altres detalls modernistes, com els vitralls de la façana principal, entrada de la sala de destil.lació, marquesines, mobiliari, l’habitatge del guarda, i el rètol de ferro forjat amb el nom de l’empresa a l’entrada del recinte.
Durant les nits d’estiu s’organitzen activitats musicals i petits concerts, oferint una petita degustació.
El disseny de la seva peculiar i característica botella adiamantada, la seva famosa etiqueta, amb la imatge del simi, ha sigut tot un èxit sense precedents i totalment vigents actualment.
Poques marques i imatges han perdurat tant en el temps.
La fàbrica és patrimoni local
Des de l’any 1970 és propietat d’Osborne al Puerto de Santa Maria.
Des de fa dos anys a Badalona, sols es fa el procés de mescla de les herbes i la destil.lació, la resta de la producció s’elabora a la província de Cádiz.
——————————————————————————————–
Decumanus – Baetulo
Després de visitar la fàbrica, seguidament, aprofitem el dia i l’estada a la ciutat, ens dirigim a través del carrer del Mar, principal artèria comercial i zona de vianants, fins a la plaça de l’Ajuntament.
Travessem la Via Augusta, i arribem al Museu de Badalona.
Baetulo, important patrimoni històric de la ciutat de Badalona.
Joia impressionant de les restes de l’antiga ciutat romana.
Ciutat fundada pels romans durant la primera meitat del segle I a.C. En una zona molt propera al mar, i amb moltes possibilitats agrícoles, situada en un petit turó, i emmurallada. A la part alta hi havia cases benestants i a la baixa, que és la que es visita. Situada molt a prop de la Via Augusta i del fòrum, que constituïa el centre, on hi havia les termes, els habitatges i nombroses botigues.
Gaudirem d’una expléndida visita, traslladant.nos a través dels seus carres. Una mostra del seu sistema urbanístic – Decumanus & Cardo – i dels diferents edificis públics i privats.
Tipus d’arquitectures, parterres, subsols, edificis, habitatges, el domes i l’atri, les termes públiques – (un dels edificis més importants del món romà, on tothom tenia accés- rics i pobres, joves i vells, homes i dones, persones lliures, lliberts i eslaus – això sí, en diferents dies i horaris) -, vestuaris, patis, jardins, palestres, gimnasos.
Esbrinarem els diferents tipus i formes de vida, d’oficis, tendes, tallers, saunes, banys, latrines, claveguerams i col.lectors. Altres restes arqueològiques, mosaics, àmfores, eines, rodes, restes de les muralles i del fòrum. El cultiu, la producció i l’exportació de vins i d’olis.
La joia de la corona: “La Venus”, deessa de la bellesa, de l’amor i de la fecunditat. Figura lleugerament flexionada, i en la part posterior de la seva espatlla s’endevinen dos flocs de cabell de la seva cabellera.
Tot això ens permetrà descobrir com vivien els “baetulonenses”.
Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873
150 anys de la República Federal
El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.
S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.
A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.
Una obra clàssica encara amb vigència
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
Cinc assaigs més actuals
Obres que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?
En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.
Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.
Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.
Dues antologies de textos
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.
L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.
Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
Tres biografies de republicans catalans
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).
Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
Biografies d’activistes republicans espanyols
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.
Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
Una memòria d’un republicà català
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.
A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».
Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
Altres novetats bibliogràfiques
Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Altres novetats que no he pogut llegir són:
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.