Un llibre on la autora narra l’epopeia d’una jove americana, Sylvia Beach amant i apassionada dels llibres, que obre en un carrer tranquil del París de 1919 la Shakespeare and Company, una llibreria anglesa a França que canviarà el curs de la literatura.
Durant els anys 20 del segle passat París es va convertir en una ciutat oberta. La fi de la Primera Guerra Mundial havia generat unes enormes ganes de viure i la seva fama d’assequible i permissiva va atraure escriptors i artistes d’arreu del món.
Shakespeare and Company era molt més que una llibreria, molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa, com Ernest Hemingway, Ezra Pound, Francis Scott Fitzgerald, James Joyce i molts altres que formaven el nucli literari que s’hi movia al voltant. Allà es reunien i es furgaven algunes de les amistats més importants del segle XX, com la de James Joyce amb Sylvia Beach, i culmina quan la controvertida novel·la de Joyce “Ulysses” prohibida als Estats Units, Beach decideix publicar-la sota la protecció de la pròpia llibreria. L’èxit i la fama que comporten publicar “Ulysses” té conseqüències i uns costos elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce.
Kerri Maher novel·litza uns esdeveniments cabdals per a la història de la literatura del segle XX. Tens la sensació de viure immers en aquella època i en aquelles circumstàncies, amb un estil senzill et mostra la vida que embolcalla el processos intel·lectuals i quotidians dels protagonistes Sylvia Beach, James Joyce i Adrienne Monnier, entre altres.
La Llibretera de París és una novel·la per tots aquells que estimen el llibres i on Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d’una llibreria, una ciutat i una època essencials per saber d’on venim i el que som.
La novel·la és un homenatge a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.
Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.
El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.
El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.
Escrita per Padura el 2009 (i el títol de la qual prové d'un conte homònim sobre un assassí professional que tenia predilecció pels gossos), és una novel·la històrica i biogràfica amb tints de novel·la negra, excel·lentment escrita i documentada durant 5 anys. Ell mateix explica, als agraiments finals, que es va començar a gestar el 1989, quan cau el mur de Berlín i tot es precipita.
És històrica perquè traça un panorama complet del S. XX, des de la Revolució Bolxevic i la 2a Guerra Mundial, passant per la Guerra Civil espanyola fins a la Cuba revolucionària del “Període Especial” i reflecteix fidelment les condicions socials i ideològiques d'una època tan convulsa com ho van ser els anys 30 i 40 del segle passat. A través de la trama fa una encertada anàlisi de les causes de la degeneració i destrucció de la Revolució russa, així com de l'essència de la Revolució cubana.
Trotski i Frida Kahlo
És biogràfica perquè la novel·la gira al voltant de tres personatges (i no un) que estimaven els gossos i les destinacions dels quals, inevitablement, acaben convergint:
Iván Cárdenas, el narrador de la història, aspirant a escriptor que sobreviu a la Cuba del “Període Especial” treballant en una clínica veterinària, sumit en la mediocritat i frustració fins que una trobada casual a la platja el converteix en receptor de les confidències del home que dóna títol a la novel·la, un peculiar personatge que passeja dos bells llebrers russos.
Liev Davidovich Bronstein, “Trotski”, líder de la Revolució bolxevic i fundador de l'Estat Soviètic, condemnat a un exili itinerant (Turquia, França, Noruega, Mèxic) per la persecució malaltissa de Stalin. Un home íntegre, dedicat a la causa del socialisme internacionalista i condemnat a la solitud, parcialment pal·liada per la companyia de la seva dona, Natalia Sedova i la seva gossa, Maya.
Ramón Mercader del Río, el comunista espanyol assassí de Trotski del qual es reflecteix al llibre el llarg procés que pateix fins a convertir-se en un despietat sicari de la GPU estalinista, l'anònim soldat 13, tractant d'entendre els motius que el van portar a assassinar el líder bolxevic. Persona amb pensament i criteris propis és un estalinista convençut que es veu atrapat per les circumstàncies i manipulat per la seva mare, Caritat.
Trotski i Ramón Mercader
És novel·la negra perquè narra detalladament l'assassinat de Trotski amb tots els amaniments propis d'aquest gènere literari: intriga, acció, traïcions, lleialtats, espionatge, etc. i posa el lector en la tessitura de fer de detectiu. Genera una gran compassió i empatia, aconsegueix posar-se al lloc de tots i cadascun dels personatges intentant explicar, després d'una profunda investigació històrica, les circumstàncies vitals dels tres personatges sobre els quals pivota el relat, incloent un important elenc de “secundaris ” com George Orwell, Frida Kahlo o Diego Rivera, i els gossos que estimaven aquests homes: Truco, Churro, Maya, Ix i Dax.
Tres històries paral·leles que són gairebé tres novel·les, narrades amb una tècnica complexa però no feixuga, amb una prosa compacta però estimulant i fàcil de llegir.
I el final… Sorprenent. Fins aquí puc llegir.
La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta. També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.
La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)
Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)
L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la crisi econòmica de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà. La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.
Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)
De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra; és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.
Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)
Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.
El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)
El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.
Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)
Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.
Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.
El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24. Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de centenars de milers de persones que abandonaren penosament la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.
La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.
El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)
La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.
El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro, director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.
Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.
Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.
El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.
L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.
La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava
Mai he sigut gaire seguidora del surrealisme, més enllà de l’enginy que li reconec, però el senyor Magritte sempre m’ha reclamat l’atenció, més que això, em dona l’oportunitat de jugar i en cap cas li he dit que no.
Sovint m’ho he preguntat, on està el secret d’aquesta avinença, i crec que resideix en el seu gust cromàtic i una actitud joganera que m’enlluernen. En el joc que proposa amb la delimitació de la realitat; com tots el surrealistes, direu, sí, però ell ho fa des de una simplicitat que atordeix, fet pel qual, quan el mires, et quedes buscant on està l’enginy, l’astúcia, l’endevinalla. És agut i subtil alhora i et demana que no tinguis por de la seva perspicàcia, que sempre és clarament la seva eina.
El Caixaforum de Barcelona ha portat l’exposició La màquina Magritte comissariada pel Director de la Fundació Thyssen de Madrid, Guillermo Solana, que en aquest breu vídeo ens en fa una clara introducció.
Adjunto la pàgina del Musée Magritte de Brussel·les, que guarda el fons més important de la seva obra, tot i que està repartida per tot el món.
René Magritte (1898-1967). DUANE MICHALS/ARCHIVO CHICAGO TRIBUNE
Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.
“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.
En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).
Oriol Pi de Cabanyes
Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.
Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…
Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.
I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.
Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.
No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.
Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…
es caracteritza per un llenguatge pictòric de gran puresa i elegància, marcat per l’harmonia, l’austeritat, la cadència, la fragilitat, la lleugeresa… i el silenci. Extret del programa de mà
Sense ser capaç de fer aquesta recomanació des de l’expertesa o el coneixement, sí que la vull fer des de l’emoció.
Giorgio Morandi, un fill de la rossa, la grassa e la dotta, o sigui Bolonya, sempre em provoca serenitat, enteresa, una gran calma. Per això parlo de l’emotivitat. La seva manera d’acaparar la llum em fascina. Les natures mortes, les línies rectes cobren una vida especial, uns atributs gràcies a uns colors estudiats, gens aleatoris, i a una llum possible o impossible, però tan és, fins i tot si les figures són planes, estan allà, per recordar que el gust per la simplicitat ha d’estar en els ulls dels que miren, i encara més dels que veuen.
La Pedrera ofereix una molt bona exposició, amb obres procedents de museus i col·leccions particulars. Una delícia.
Luis Claramunt – Naufragis i tempestes. Espais Volart 21.01.2022—01.05.2022
Exposició antològica d’un dels pintors catalans més personals, intensos i dramàtics de l’art català i espanyol de la segona mitat del segle passat. Luis Claramunt (Barcelona 1951-Zarautz 2000) és un pintor difícil de classificar tot i que sembla que com expressionista és on encaixa millor. La seva trajectòria va rebre nombroses influències com és habitual: Goya, Nonell, Van Gogh, Picasso, Munch i el seu amic Barceló entre altres.
L’exposició comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000). L’exposició està organitzada cronològicament i per les diferents etapes pictòriques. Aquesta ressenya no pretén ser cap anàlisi artística sobre l’obra de l’autor, només destacarem les obres que ens han colpit més.
Barcelona (1970-1985)
En una etapa inicial hi trobem quadres amb molt gruix de pintura, foscos, mostrant-nos visions de Barcelona d’espais concrets i particulars. Hi ha present el que ja serà una constant en la seva obra, una cadira, el mar i traços verticals generalment negres. És una etapa de pintura plana, sense gaires perspectives.
Una visió de Barcelona des de el seu estudi
Sevilla(1985-1990)
Més endavant i coincidint amb la seva estància a Sevilla reduirà gruix de pintura, introduirà més colors i la perspectiva en els quadres de paisatges. També és aquí a on s’inicia en el gran format que ja no abandonarà.
Perspectiva sobre el Guadalquivir
Estades a Marraqueix
Durant aquesta estància a Sevilla farà viatges amb llargues estades a Marràqueix, serà la seva etapa orientalista amb influències de Delacroix, Fortuny i Barceló. Són pintures amb molt de color i llum on la presència del desert és constant. És una etapa molt creativa amb escenes amb traços estilitzats que capten les persones i com s’ocupen en la plaça Djemà-el-Fna. Uns exemples seran les imatges que es veuen en el fulletó de presentació de l’exposició i la que ve a continuació on hi veiem un ballarí ambulant.
Ballarí a la plaça
Cada cop pinta més abstracte i les pinzellades son més escasses i gruixudes. Un exemple d’això pot ser la sèrie de quadres que va fer sobre els toros i els toreros, també seguint les influències de pintors ja citats i que serveix per promocionar l’exposició en el fulletó editat i el quadre següent:
Vivint ja a Madrid passa per una etapa de traços negres sobre blanc amb molta abstracció i poc color. Sembla que coincideix amb forts dolors dentals que tenia. Cap al final de la seva vida torna a pintar amb molt color i a un dels seus temes preferits, el mar, ara entre naufragis i tempestes.
En resum, una molt bona exposició, ben presentada com ens té acostumats l’Espai Volart i que cobreix les diferents etapes pictòriques com ha que fer una bona retrospectiva.
L’Espai Volart una meravella modernista per si mateixa i que mai et canses de visitar.
Més informació
“S’acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt” Article d’Antoni Ribas Tur; Ara Cultura 21-01-2022 Aquí
“Luis Claramunt, un artista a contracorrent” per Conxita Oliver El Temps de les Arts27 gen. 2022
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.