Categories
Llibres

August

Fotografia Edicions 62

Sí, exactament, és el mateix autor de la descoberta Stoner, John Williams. Aquí a Catalunya, a Espanya, s’hi ha arribat tard, però encara hi ha editorials que se la juguen, perquè saben que partia d’una gran exigència.

Es tracta d’una de les novel·les històriques en majúscules, i de romans, de la talla del Jo Claudi de Graves, de les  Memòries d’Adrià de la Yourcenar o de la Muerte de Virgilio de Hermann Broch. Totes elles novel·les escrites des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. Williams busca explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia, i també considera que no aprèn del passat.

Aparentment és una biografia d’August, i ho és, però no només. Es una gran novel·la històrica, també, però va molt més enllà, i el secret no és altre que el fascina el que escriu i sobre qui ho fa, però tampoc és només això. Aquesta novel·la explica, entre altres, la frontera entre la vida privada i la pública, i cóm aquesta pressiona sobre la privacitat, sobre la veritat i l’aparença. La novel·la parteix d’alguns fets històrics, però és una obra de la imaginació, on la veritat no és la de la disciplina històrica, sinó la de la ficció. L’art pot ser una mentida que porta a la veritat, del caos a l’ordre. De la mort de Cèsar a l’esdevenir del primer emperador romà. Amb grans referències culturals i històriques al món d’August i dels seus coetanis, és un passeig per les reiterades conductes del ser humà al llarg de la història, on hi apareixen tot els valors de l’essència humana.

Es una novel·la molt “moderna” en el sentit que li donaven els intel·lectuals i novel·listes durant la segona meitat del segle XX. Aparentment de lectura àgil i fàcil, té un desenvolupament formal i textual molt enginyós: A la novel·la August és perifèric tot i que tothom va parlant d’ell, sempre apareix en diferit, excepte al final. Tots ballen al voltant d’August i cada un d’ells l’explica i el nostre ull sintetitza, com si miréssim un quadre molt a prop. L’expliquen parcialment i nosaltres el sabem del tot. Es una tècnica pròpia del segle XX i correspon al relativisme que inundarà la literatura intentant demostrar que la veritat absoluta no existeix. Amb el narrador múltiple hi ha intents aproximatius de les diferents veus. Hi ha una negació dels valors absoluts, es viu en un món de valors relatius i la complexitat de l’altre supera les nostres habilitats per a conèixer-lo. Passes d’una veu a una altra, i d’un text a un altre, és pluritextual. Es una novel·la de veus, i de més coses… Crida l’atenció sobre el fet artístic per ell mateix, … però això ja és un altre jardí…

La seva lectura no ha de fer basarda. Fins i tot recomanaria llegir la seva breu obra, que tota gira al voltant de l’esser humà, així de senzill.

Bust d’August a l’Ara Pacis. Roma
Fotografia Mercè Bausili

Edició original Augustus, publicada el 1972, premiada amb el National Book Award de ficció el 1973

Categories
Llibres

Las razones del mal (Peter Hayes)

L’autor,  especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se  en multitud de  proves historiogràfiques, fa  la seva interpretació i en  molts casos s’aparta  dels  paradigmes  considerats  fins ara.

L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen  de  l’antisemitisme que  situa històricament com una conseqüència  de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes  de la Revolució Francesa i de  l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social  de la ciència al  llarg del  segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita  d’Europa, però s’hi  van donar unes condicions històriques concretes  que  van possibilitar l’arribada  al poder  d’un partit degenerat  que va posar en pràctica els  principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït  per  nombrosos enemics externs  i interns, un dels quals eren els jueus.  L’actitud victimista va  tornar els  alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de  l’ascens dels nazis al poder.

Entrada ferroviària al camp d’Auschwitz – Birkenau (Congreso Judío Latinoamericano (congresojudio.org)

Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en  què el procés va ser gradual , que  no hi havia  un pla preconcebut  d’extermini massiu i que la guerra  de conquesta  a l’est d’Europa va  posar masses de població jueva sota  el  domini nazi  i això va  accelerar  paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va  ser ràpida i  total. El motiu és  bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de  població jueva  eren disponibles en ocupar la Wehrmacht   grans territoris, la  forma d’aniquilació en massa s’havia  de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels  perpetradors, Hayes  aporta una motivació nova diferent de l’existent en les  dades historiogràfiques:  l’odi no  és una  condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme  d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els  jueus sinó que els odiaven  perquè els havien de matar. 

Un altre punt a tractar és el  motiu pel qual els  jueus no es van rebel·lar  més sovint. Alguns autors  com Hannah Arendt han abordat aquesta  qüestió tot  acusant els  Consells Jueus de col·laborar en les  deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata  a  aquesta pregunta sense analitzar quin  era  el  marge real dels  jueus  i analitza  les  múltiples  variables que hi intervenien  per arribar a la conclusió que poc més del  que  van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona  i dona resposta a diverses afirmacions que es fan  entorn a  l’Holocaust com ara si els  aliats podrien  haver  intervingut de manera activa  aturant les matances,  si els alemanys van desviar  molts recursos per  executar l’extermini o la creença molt estesa que els  principals  perpetradors van  eludir la responsabilitat en acabar  la  guerra.

Un dels punts  importants és el  qüestionament argumentat en oposició a les  tesis  de  Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust  es pot enquadrar dins  de  la  modernitat. La idea que subsisteix després  de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la  població jueva dels diferents països  ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme  preexistent  en  les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes  societats amb  els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és  la negació de l’Holocaust,  idea ridículament absurda però que algunes  ments  obtuses  i intransigents encara plantegen.

Comentari final:

Quan en  una classe d’història  dels cursos Gaudir UB,  el professor Alberto  Pellegrini va  citar aquest assaig  com un dels  millors que  s’han publicat sobre  l’Holocaust, la  veritat  és que em va faltar temps  per  llegir-lo  amb avidesa  i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el  tema, i aquest no dona més informació de  la que  els múltiples  llibres  han  aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda  i  desmunta  mites estesos, alguns  inclús  en gent  de rigor acadèmic. És un llibre totalment  recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.

Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen  (“No ho deixeu créixer!”)”.

Categories
Llibres

Memorias de Coco

Portada del llibre Ed. Norte Sur

Descripció: Una de les moltes biografies de Coco Chanel, però aquesta està feta per l’escriptora Louise de Vilmorin que va conèixer Coco l’any 1947 i immediatament va saber que n’escriuria una biografia, la qual cosa va succeir el 1957. Aquesta té l’avantatge que la Coco hi té molt a dir.

Comentaris: Aparentment parlar de dissenyadors de moda pot semblar superficial, però quan es parla d’ella, de la Coco, s’ha de fer una pausa, o dues, i abordar-la des d’altres punts de vista que no siguin els merament comercials, publicitaris, etc. Fem-ho des de la innovació, l’estètica i la ruptura?

La Chanel va obrir els armaris dels homes i de les dones i els va barrejar: les dones podiem anar amb sabata plana, amb dos peces, pantalons, jerseis i bruses còmodes; va escurçar les faldilles i va experimentar amb diferents classes de teixit. Això va ser un alliberament immens per un cos que feia anys que estava “encotillat” de veritat i també per a aquelles dones que ja començaven a treballar. Es va carregar la tirania del cabell llarg i les noies van començar a portar el pentinat a la “garçon”. La clàssica bossa amb cadena, no era res més que per poder-la penjar i tenir les mans lliures. Va popularitzar la bijuteria, deixant les joies per a aquelles que necessitaven que els hi comprés el marit, perquè elles no tenien independència econòmica. Va procurar que les dones fessin vida a l’aire lliure de manera que esdevinguessin bronzejades, un sinònim de vida saludable. Va aconseguir que el negre no fos un símbol de dol i viudedat, sinó un exponent d’elegancia, que facilitava la combinació amb altres colors.

Va ser una de les primeres empresàries de la història, el 1910 va obrir el seu propi taller i el 1918 ja hi treballaven 300 empleats. I com sempre, va tenir detractors i entusiastes, les dones les primeres.

Són celèbres moltes frases que han quedat per a la història, que demostren que mai es va sentir en inferioritat de condicions per expresar-se.

L’acte més valent és pensar per una mateixa, i en veu alta.

Fotografia Arxiu Chanel

Gabrielle Chanel. Manifeste de mode. Una exposició retrospectiva al Palau Galliera, seu del Museu de Moda, a Paris.

Categories
Llibres

(Sidonie – Gabrielle Colette): Colette

Colette 1873-1954
Fotografia Vanity Fair

Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.

Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?

El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.

Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.

A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.

La seva bibliografia té poca disponibilitat a les llibreries, però al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals n’hi ha una bona representació. Una bona biografia editada per Siruela és aquesta.

L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.

Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.

Colette 1873-1954
Fotografia XLSemanal.com
Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Categories
Galeries i museus

Guerrero Medina

La sala Espais Volart (Ausiàs March, 22) de Barcelona presenta, fins al 24 de maig, una exposició del pintor José Maria Guerrero Medina, anomenada El meu compromís.

Més d’un centenar d’obres protagonitzen l’exposició més important de l’artista feta fins ara. Aquestes 110 obres i 2 mosaics, creats entre 1962 i 2018, ens permeten admirar les diferents etapes de l’artista.

A la primera part, trobem obres de la temàtica titulada Fragments de memòria. Guerrero Medina juga creativament amb les imatges que la memòria li ofereix. Segons Vázquez Montalban, les criatures de Guerrero Medina tenen la musculatura forçada per les seves circumstàncies interiors i exteriors, i les seves distorsions i mutilacions les ha captades el pintor a través d’una dramatització subjectiva de la seva experiència, de la seva memòria.

A continuació trobem les obres que pertanyen a l’anomenat Art-denúncia. Amb un estil marcadament expressionista, els personatges apareixen deformats i mostren angoixa i reivindicació

A la tercera part tenim una sèrie de pintures titulades Exili, que mostren la seva visió de l’exili després de la guerra civil.

Per acabar, veiem una sèrie anomenada Pintant Velázquez. Aquí, Guerrero Medina ha representat, amb olis sobre tela, personatges del quadres de Velázquez, després d’haver fet unes 80 aquarel·les petites sobre mateix tema.

Una exposició molt recomanable.

Categories
Llibres

Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder

Sinopsi

El 1940, a Nova York, Jerry Salinger, encara un escriptor principiant, coneix Oona O’Neill, la filla del dramaturg nord-americà més gran de l’época. Tot i que l’enamorament és immediat i s’envolta de tot el glamour dels còctels i les companyies més exquisides de la dècada, el seu idil·li no comença fins a l’estiu següent. Però l’atac a Pearl Harbor i el reclutament de Salinger per lluitar a Europa convertirà la seva relació en un amor pràcticament impossible, una història apassionant per on desfilen personatges cabdals de la cultura del segle XX: Scott Fitzgerald, Truman Capote, Ernest Hemingway, Eugene O’Neill, Charles Chaplin…

Comentari

La relectura de El Vigilant en el camp de sègol m’ha portat a descobrir tot de personatges vinculats a la misteriosa vida de J.D. Salinger. Aquesta novel·la de Frédéric Beigbeder barreja fets reals amb moments imaginats per fer-nos entendre fets crucials en la vida de Salinger i també en la història del segle XX. Partint de la relació amorosa de Salinger i Oona O’Neill ens capbussem en l’horror de la guerra i en les consequències del pas del temps. M’han semblat particularment colpidores les pàgines dedicades a la participació de Salinger en el desembarcament de Normandia i a l’alliberament del camp d’extermini de Dachau.

La novel·la té una gran quantitat de referències i mencions que obliguen a consultar Wikipèdia i Google en molts moments, per entendre exactament de quin personatge o de quin fet s’està parlant: escriptors, músics, cançons, restaurants, locals mítics del New York de l’época… És una lectura que et fa treballar, fins i tot en alguna ocasió l’autor s’adreça al lector perquè busqui determinat video o determinada foto a Internet, una picada d’ullet al lector que provoca una interacció interessant i aporta credibilitat al text.

Absorbent i engrescadora. Molt recomanable.

Categories
Internet i blogs amics Música

Els arxius del Cercle del Liceu

Sala La Rotonda, Ramon Casas. Cercle del Liceu
Fotografia Cercle del Liceu

La Societat del Gran Teatre del Liceu està posant a l’abast públic un gran corpus documental que ressegueix la vida del Teatre, des dels seus inicis fins avui. Aquesta documentació tan extensa està formada per: partitures, programes de mà, llibrets, escenografies, cartells, documentació tècnica i administrativa, fotografies, etc…

Les noves tècniques d’identificació digital i les bases de dades, de les quals es serveixen les biblioteques i els arxius, estan permetent el tractament i difussió de l’abundant i divers material que generen els teatres d’òpera de tot el món. Des del 2011, un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la Biblioteca d’Humanitats permet anar posant en obert tota aquesta documentació. Encara no s’ha acabat d’incorporar-ho tot, però es va pel bon camí.

Arxiu Històric del Liceu

Pin commemoratiu de la nacionalització del GTL el 1936
Fotografia El País

Categories
Llibres

El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger

Els dos llargs dies que Holden Cauldfield, el jove protagonista, passa a Nova York són la seva fugida personal. Fuig del món dels adults, un món que rebutja, intentant protegir la seva infantesa, un territori pur que ja no és el seu. Holden Cauldfield sap que s’està fent gran i que no pot deturar aquest procés natural; es rebel·la i, volent actuar contra l’inevitable pas del temps, el noi opta per un camí incert i de difícil tornada…Amb El vigilant en el camp de sègol, J. D. Salinger va escriure la que ha estat considerada la gran novel·la americana. Certament, aquest és un títol ja clàssic de la literatura nord-americana i, de fet, de la literatura occidental contemporània.   

Comentari

Vaig llegir aquesta novel·la fa molts anys. M’ha calgut una relectura ara per valorar-la correctament. Són els pensaments sense barreres d’un adolescent, enrabiat amb el món i enrabiat amb els adults, un noi que no vol crèixer i que només pot connectar amb el nens petits, aquells que encara no han estat corromputs i que encara no han perdut la innocència. El que també m’ha ajudat a comprendre tot el que ens explica J. D. Salinger en aquest llibre ha sigut veure la película Rebelde entre el Centeno, on s’explica l’enigmàtica vida de l’autor, que va decidir recloure’s a Cornish (New Hampshire), fugint dels seus perturbats seguidors, i dedicar-se exclusivament a escriure, sense publicar res més després d’aquest llibre. A la películ·la també ens parla del gran amor de J. D. Salinger, Oona O’Neill, filla del dramaturg Eugene O’Neill, que el va deixar mentre ell era soldat a la Segona Guerra Mundial per casar-se amb Charles Chaplin (36 anys més gran que ella). La seva unió va durar 34 anys, fins a la mort de l’actor, i van tenir 8 fills.

Al llarg de la pel·lícula, sovint els pensaments i els diàlegs del propi Salinger es confonen amb els del protagonista d’ El vigilant en el camp de sègol, Holden Cauldfield, i això ens ajuda a entendre millor el llibre i donar sentit a la que, sens dubte, ara ja valoro com una gran obra mestra que cal rellegir de tant en tant.

Categories
Teatre

Només la fi del món

Cartell La Perla 29

Descripció: La Companyia La Perla 29 presenta Només la fí del món de Jean-Luc Lagarce (1957-1995) traduïda per Ramon Vila dirigida per Oriol Broggi i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert.

Comentaris: Difícil, molt difícil de comentar. Es veu i es percep la intenció de l’autor, sobretot si es coneix la seva biografia. Però l’obra està plena d’alts i baixos, no tant argumentals sinó per la distribució dels temps, també es pot atribuir a una decisió de la direcció. En tot cas, hi ha un recurs que es fa feixuc, que ho ralentitza massa, en excès, i és que una mateixa idea es repeteix de moltes maneres i en diferents moments de l’obra, recurs recurrent en molts novel·listes contemporanis. També fluctuacions de la intensitat argumental, una mica muntanya russa. El que sí cal ressaltar és la interpretació, la qualificaria de filigrana. Difícil de recomanar, quasi dues hores d’immensa tristesa, d’una falta de comunicació, que acabarà amb tot. En tot cas cal saber què es va a veure.