Etiqueta: S. XX

Desprès del crack del 29, que empobrirà no només l’economia dels americans sinó també la de tot occident, perdurarien les línies estètiques amb les quals, com ja hem dit, l’art decó havia iniciat la segona dècada del segle XX i impregnat l’arquitectura, el disseny i la moda atorgant-los al mateix temps elegància i avantguarda. La minoritària societat urbana benestant havia pogut incloure en el seu dia a dia l’atreviment d’unes formes certament provocatives, que no per això deixaven de ser altament sofisticades. Coco Chanel, Cecil Beaton, tant des de la vessant de  dissenyador com la de fotògraf, i posteriorment Balenciaga en van ser els artífexs juntament amb una gran quantitat d’excel·lents modistos dels grans estudis de Hollywood. Aquesta segona incorporació també va ser nomès per a aquells pocs supervivents de la desfeta econòmica americana, i fou el cinema qui s’encarregà que el somni arribés a tothom, ensenyant la cara més amable de la vida, produint nombroses comèdies d’amor i luxe, de telèfon blanc, drames passionals, grans adaptacions literàries, l’inquietant cinema negre o el cinema d’evasió, els guions del qual sempre propugnaven l’esforç individual com la millor arma per aconseguir l’èxit. Va ser el moment de la “new deal” i el cinema havia d’encoratjar i no deixar que s’esfumés l’ideal del somni americà, atrets pel qual havien arribat i seguirien arribant importants contingents d’immigrants d’arreu.  

Així arribem a un intent de descriure el que s’ha batejat com el cinema amb “glamour”, on l’aparença ho és tot, l’estètica de finals dels 20 i dels 30 i desprès els 40, que tindrà una influència molt forta en la població, encara més de la que havia tingut durant la década anterior. De manera molt general direm que el dels 30 i el dels 40 és un cinema urbà i en blanc i negre, perquè els personatges viuen a les grans ciutats rodejats d’uns dissenys i uns ambients que en els contrastos dels blancs, negres i grisos tenen el seu millor aliat. La tècnica cinematogràfica i la fotografia havien experimentat un impuls important i així es veia en els productes finals. Les pel·lícules tenien una qualitat estètica molt més elevada. Els vestuaris, els pentinats i els maquillatges sabien encara combinar les moltes rectes amb les escasses corbes, tal com ho feien les sanefes decó.  

El cinema és un gran propagador de la moda i de la manera de viure d’aquests anys 30 i 40, tal com ho venien fent també revistes com Vogue i Life, respectivament. Els vestits jaquetes creuats i amb grans muscleres tant per a ells com per a elles, destil·laven una masculinització quasi militar heretada dels dissenys alemanys de l’època, que alhora marcaven la figura femenina amb cintures molt cenyides; els pantalons masculins i femenins alts de cintura amb grans pinces dibuixaven unes esveltes siluetes i un harmoniós caminar; la indumentària masculina tendeix a la naturalitat i a l’aparença esportiva, que els galans del cinema van exportar; s’utilitzen teles de colors vius (negre, beig, verd i blau), de ratlles o de quadres Príncep de Gal·les (va ser aquest qui les va posar de moda); els abrics es tornen amples com les “trinxeres”, que es segueixen portant des del final del la I Guerra; cabells femenins mitjanament llargs ondulats, discretament al costat o amb grans recollits; homes engominats i amb decidides clenxes; la indumentària femenina retorna la cintura al seu lloc natural i defineix bé la forma del bust; la faldilla s’allarga i s’estreny fins arribar a la forma tub; per a les dones el negre és predominant, alternat amb colors sempre pàl·lids; un altre cop fou Coco Chanel qui el va introduir, aixi com l’ús del gènere de punt i els pantalons.  Filtres i maquillatges per aconseguir cares de cera on el més rellevant sempre eren uns prominents i ben dibuixats llavis; barrets masculins d’ala ampla i flexible, i femenins de petites dimensions com a colofó. Tant si es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, on la fotografia esdevé tant important que el gènere sobrepassarà els anys 50 mantenint la mateixa estètica, com d’una comèdia clàssica, “l’attrezzo” i els “sets” seran tan acurats com glamourosos es presenten els protagonistes. Per no parlar dels grans musicals, els de la MGM en particular, on els vestuaris dels ballarins semblaven estar fets al laboratori per tal d’aconseguir aquell caient que quasi bé permetia volar a la protagonista.  Recordar sempre que el musical cinematogràfic és una rèplica de Broadway, que havia estat, seria i serà la gran cantera d’autors, compositors, actors i actrius.

Estem parlant sempre d’una estètica, i no ens fixem amb els arguments, els guions, etc…, perquè el glamour és bàsicament una estètica, la que imperava en aquells moments, la qual per “necessitats del guió” es va emprar decididament per aixecar la moral del públic, d’aquell que volia creure amb el “american dream”, un públic que al mateix temps la consumia i la demanava, i també va servir per assegurar l’èxit d’una indústria. Recordem la importància que adquireix la fotografia fixa de reportatge i també com a vehicle de difusió i publicitat. Els grans fotògrafs, també els d’estudi, són els artífexs d’aquesta estètica, i les grans productores tenien en ells els vertaders creadors “d’estrelles”.  El que amagava el “glamour” era el producte d’un moment pol·lític molt concret i d’una indústria molt poderosa. Van ser ells que, com ja s’ha dit, en el camp de la moda es van apropiar de l’estètica desenvolupada per Coco Chanel, i la van fer popular als USA fins a ser l’icona de la indumentària de Hollywood. La dona que va seguir fent el canvi en la indumentària femenina que s’havia iniciat als anys 20, de tal manera que la podem considerar el símbol d’una època “moderna”

Ens podríem preguntar si va existir un glamour europeu. Amb les característiques que coneixem l’americà, rotundament no, tot i que de la influència que aquelles dues dècades van exercir sobre el vell continent encara n’estem vivint ara. Europa s’estava preparant per a una guerra, i l’estètica que arribava a travès del cinema de Hollywood es consumia, però els creadors el passaven pels filtres d’una avantguarda molt més intel·lectual. El que més s’estimava dels ianquis era el jazz, (recordem el que va suposar ja als anys 20 a França el fenòmen Josephine Baker), la música de les grans orquestres de l’era del swing, la música amèricana per excel·lència, que omplia les sales de ball. Com veiem del que sí els americans van ser originals creadors va ser de la revolució musical que va representar el jazz, amb tota la seva evolució, i de la seva incorporació a la vida quotidiana de tota la població. Pel·lícules com Radio days (1987) de Woody Allen ens ensenya cóm la música entre a les cases a través de la ràdio, fet que va desenvolupar una indústria discogràfica que aglutinaria des dels pioners fins a la formació de les big bands i l’aparició posterior de grans solistes i grups els 30’s i 40’s, i sota la influència dels quals encara s’hi acomoda molta de la música actual. També, i com hem vist, el gust pel teatre musical, que avui Broadway segueix enriquint, el cinema el va fer seu com un dels vehicles més eficaços per a l’evasió.

També la gran literatura més compromesa i innovadora de certs escriptors, en contraposició al cinema d’evasió. Ells també havien begut de la literatura europea, victoriana i post victoriana, de l’expressionisme alemany i de les avantguardes franceses. Nova York era la seu dels literats, de les grans editorials com Scribner i de les tertúlies organitzades, entre altres, per Dorothy Parker. Amèrica també va ser literàriament “retratada” des de moltes i diverses visions, les que tenien, per citar-ne uns pocs, Dos Passos, Steinbeck, O’Neill, Scott Fitzgerald, Faulkner o Hemingway, totes elles dibuixades des d’angles prou diferents. Aquestes figures formen un gruix preceptor de la novel·la americana actual, i es poden considerar tots ells membres del que s’anomena la Gran Novel·la Americana GNA. Van ser també el propis americans que van visitar i descriure Europa sota els efectes de la seva particular visió. Recordem la importància de personatges com Gertrude Stein, que en el seu pas per Europa va esdevenir una gran coneixedora de les avanguardes artístiques i literàries i una important col·leccionista d’art. 

John Dos Passos – August Strindberg – Eugene O’Neill – F. Scott Fitzgerald – William Faulkner – Ernest Hemingway – Gertrude Stein

L’estètica que he intentat descriure, la que el cinema dels anys 30 i principis dels 40 va escampar per tot el món occidental i que va batejar com glamour no hauria de ser extrapolada a la contemporaneïtat.  Sinònim d’elegància sí, però sempre acompanyada de misteri, de sofisticació, de sensualitat atrapada sota un fred distanciament i molt sovint andrògina.

El final de la 2a Guerra Mundial dibuixa uns altres mapes al món occidental, i amb ells noves maneres d’entendre’l. Passada una primera eufòria triomfalista, el cinema americà, més tímidament que ho faria l’europeu que vivia sota els efectes de la reconstrucció física i moral, pensem en el neorrealisme italià, aposta per temes força més compromesos: conflictes generacionals, polítics, sexuals i sindicals, s’interessa pel món rural, i els actors i actrius hauran d’interioritzar una sèrie de personatges, dels quals el menys important serà l’aspecte estètic, sinó l’autenticitat dramàtica amb la qual els sàpiguen vestir.  La literatura s’escriu segons des d’on t’ha deixat el final de la guerra i el principi de la guerra freda. La recuperació econòmica, l’utilitarisme i el consum propicien dissenys molt utilitaris, en la roba també, el pantaló femení és un èxit i la comoditat intenta imposar-se, no sense algunes esclavituds encara. Les grans orquestres s’estan acabant, perquè la manutenció és massa cara i s’afiancen els vells i nous crooners, les solistes i els quartets. Europa ja comença a ser un mirall de la “cultura”americana, amb resistències militants franceses i italianes. El rock’d roll està a les portes, i amb ell un nou paradigma.

Per acabar, he recollit de la revista Sapiens totes les nombroses etiquetes sota el títol període d’entreguerres. I també he fet una llista a Filmaffinity, que recull majoritàriament pel·lícules de cinema, i alguna sèrie, que expliquen algun aspecte de l’època. He intentat evitar les que són eminenment bèliques. La bibliografia pot ser tant extensa, que si algú desitja alguna referència sobre un tema concret, gustosament li oferiré.

Ja fa uns anys vam celebrar el centenari del naixement del cinema. Les celebracions van ser multitudinàries i arreu, perquè el cinema ha estat i és un art majoritàriament adreçat al públic més ampli. Controvertit i aplaudit, d’entreteniment o reflexiu, el gènere cinematogràfic ha acompanyat milions de persones durant els darrers cent anys, els ha commogut, els ha fet riure; ha servit per explicar els canvis que el món experimentava i s’ha atrevit a jutjar-los.  

També feia cent anys que havien nascut alguns dels homes i dones que amb el temps construirien una tipologia de personatges absolutament idonis per transmetre als espectadors, allò que la indústria que anava prenent cos sabia què volien veure als cinemes: els més grans ideals, les més baixes passions: la vida, en definitiva. Aquests actors i actrius van conformar durant els anys 30 i 40 un planter de “professionals” indispensables. Ells van apropiar-se de tants i tants personatges, propers i llunyans; van entrar a formar part de la vida quotidiana dels espectadors, i van ser àmpliament imitats. Fins i tot van apropiar-se de quelcom que qualsevol actor o actriu inútilment enveja i persegueix avui: el glamour. Inútilment perquè el glamour és un concepte intrínsecament cinematogràfic, i, de la manera com ens l’ha presentat el cinema, pertany a aquell moment concret i a les seves circumstàncies, i allà l’hauríem de deixar.  

Amb la mort de la reina Victòria el 1901 acabava un regnat tan llarg i tan ple d’esdeveniments, que juntament amb la mentalitat característica de l’època han donat com a resultat que hom parli d’Era Victoriana per a referir-se a aquest període. La qui fou reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i emperadriu de l’Índia havia estat 64 anys al tron. La literatura empren una carrera brillant, sovint per denunciar els excessos d’una industrialització salvatge.

Les característiques que havien dibuixat una societat molt concreta es van veure rellevades, entre altres, per un increment del desenvolupament tecnològic que va donar a la vida quotidiana, entre altres aspectes, un nou sentit del temps. L’electricitat, els avions i el telèfon n’eren unes de les causes. Desprès de la 1a Guerra Mundial es va viure un canvi dràstic en les formes de vida i en el sistema de valors. Els vells imperis desapareixien i nous estats es formaven a Europa, i d’altra banda els Estats Units d’Amèrica començaven a tenir una influència creixent en el vell continent. Un exemple molt important serà que les dones no volen tornar a fer només les feines de la casa. Durant els anys de guerra elles havien tirat endavant les fàbriques, les oficines, i no cal dir les escoles i hospitals. Allò que anys abans havien demanat les sufragistes, la guerra ho havia precipitat com una emèrgència.

Com a punt de referència del disseny despuntava, en general, Berlin, i de la moda, en particular, Paris. El 1925 aquesta ciutat va celebrar l’“Exposition Internationale des Arts Decoratifs et Industriels Modernes”  la qual va actuar com una vertadera caixa de sorpreses i de ressonància, tant pels dissenys que s’hi van presentar com pel ressó que van tenir dins la societat industrial occidental. Entre les dues grans guerres la força del disseny es pot considerar incomparable a la de qualsevol altre període. Va embolcallar tots els moviments artístics i es va desenvolupar en directa resposta als canvis científics i tecnològics, socials i polítics del recent estrenat segle XX, i es concreta en el que avui entenem per “art modern”.  Un art que fa de l’experimentació la seva raó de ser, en front de l’academicisme imperant a Europa fins a finals del s. XIX. Ja no es vol imitar la Natura sinó interpretar-la amb nous punts de vista. El naixement de la fotografia els havia pres el relleu.

L’Art Decó, terme emprat segons la terminologia de “art deco(ratif)”, neix exactament com un art decoratiu que tant es va emprar en la construcció d’edificis, com en el disseny industrial, les arts aplicades i la moda. Colors vius, però austers i formes decididament geomètriques van influenciar l’arquitectura, el mobiliari, la indumentària, etc. Tot era geomètric i cúbic; els contrastos de colors tenien una paleta molt àmplia: des del blanc i el negre fins els cromats i els blaus cobalt. Als edificis, la pedra llisa i el metall s’utilitzaven per donar un toc ornamental i aerodinàmic. Les cortines, els murals, els miralls, els mobles, en general, tenien els mateixos dissenys que els propis edificis, i aquests al mateix temps estaven adornats amb materials propis de la decoració d’interiors. Les influències són múltiples i diverses, perquè Europa estava vivint un moment cultural i estètic molt dinàmic i provocador. Des de la Bauhaus i el cubisme, el  futurisme, l’expressionisme i el constructivisme, els coneguts com a ismes, fins els recents descobriments de l’art egipci i asteca. Aquest gust per altres cultures també va ser alimentat per personatges com Diaghilev i els Ballets russos que van viatjar per Europa i Nova York, i van donar a conèixer altres estètiques molt properes al món eslau i oriental. Com cap altre moviment artístic anterior o posterior, l’art decó va esdevenir un fenòmen del disseny industrial, que va deixar la seva empremta en tots els atuells de la vida quotidiana.  

Imatges: Bauhaus, Picasso, Futurisme italià, E. Munch, Constructivisme rus, Ballets Russos

Als EUA hi ha ciutats on l’arquitectura (gratacels) i els dissenys d’interiors de l’art decó han deixat un important patrimoni: Nova York i Chicago, en serien un exemple explicable per la gran febre constructora que vivien. I a la vella Europa ciutats com Berlín, Brussel·les, Viena o Praga també amb una tradició arquitectònica pròpia i sensibles al món del disseny, en serien un altre, potser perquè van ser molt potents amb el seu propi Modernisme, també ho van ser per sortir-ne. Proposem donar una ullada als posters de Cassandre, als interiors de Donald Deskey, als mobles de Gilbert Rohde, a les ràdios de baquelita (material precursor del plàstic i descobert per Leo Hendrick Baekeland), als vestits del pioner Paul Poiret, als sets cinematogràfics de Cedric Gibbons, que va dissenyar l’estatueta de l’Oscar, a les fotografies de George Hurrell, a les coreografies dels musicals de Busby Berkeley, als canvis en el disseny gràfic, als dissenys d’Erte i René Lalique. Aquí us deixo una pàgina on hi trobareu diferents articles sobre l’estil del que estem parlant i que inundarà la modernitat que provoca. Aquí us presento una cronologia útil perquè és una època molt transversal en tots els sentits.

I no oblidem que el 1923 es fan les primeres gravacions comercials de jazz, una música que ja portava un recorregut a la ciutat de Nova Orleans com a conseqüència del treball a les moltíssimes plantacions de Louisiana, a les marching bands dels seus carrers, als mistrels shows dels seus locals i al ragtime que sonava als pianos.

En la indumentària dels anys 20, per posar l’exemple necessari pel que representarà posteriorment el “glamour” dels anys 30 i 40, els creadors de moda segueixen les directrius de l’art decó: del cubisme: els dibuixos geomètrics de les tel·les; de l’art egipci: la decoració i els brodats (d’aquella època data el descobriment de la tomba de Tutankhamon). La industrialització ha perfeccionat els mitjans de producció i com a conseqüència s’obtenen nous teixits i productes indumentaris de bona qualitat i de preu més assequible. Cal que citem a Sonia Delaunay com una de les més importants dissenyadores del moment. Aquesta producció presenta una forta tendència a treballar per a les classes mitjanes acomodades, pel fet que és més rendible produir de mitjana qualitat, però a més gran escala.  

Insistim que el paper de la dona canvia molt durant i després de la 1a Guerra Mundial. Amb els homes al front, han d’ocupar-se de les tasques de dins i fora de la casa. Quan ells tornen elles conserven la parcel·la de llibertat que representava haver sortit de les feines domèstiques, haver accedit al món del treball i haver aconseguit una certa independència econòmica. Les dones americanes guanyen el dret al vot el 1920 al mateix temps que el vestit femení fa un dels canvis més grans de tota la seva història amb el triomf de la línia creadora sobre la forma del cos, per tal de perseguir la comoditat que el lloc que la dona està conquerint requereix. Pensem que als anys 10 a les carreres d’Ascot una espectadora portava la primera faldilla pantaló, tot i que es considera la seva promotora la modista italiana Elsa Schiaparelli. També s’escurcen els cabells i les faldilles. Es perfecciona el maquillatge. Desapareix la cotilla i es crea una línia que aspira a la desaparició de les formes del cos femení. Això s’expressa amb el vestit camisa, que permet tota classe de moviments al cos. Tallar-se el cabell en un primer moment no va ser fàcilment acceptat, tot i que representava una recerca de comoditat i d’higiene; pensem que és la primera vegada que s’abandona el cabell llarg, sinònim de feminitat durant tant de temps, i s’insisteix  en donar “forma” als cabells, la qual cosa va fer proliferar les perruqueries que tallaven a la “garçon” i que desenvolupen la “creació” del pentinat. Els salons de bellesa difonen l’ús del maquillatge, que un estil tan sofisticat com l’art decó va acceptar ràpidament, i la cosmètica va esdevenir una gran indústria fins als nostres dies. Totes les dones, però, vesteixen iguals; la diferenciació social es fa evident només en el tall i la qualitat dels teixits i dels ornaments que agosarats joiers creen a imatge de les joies egípcies o asteques. Els dibuixants de modes presenten uns vestits rectes cobrint figures esllanguides i sense formes. Es la primera vegada que la dona comença a tenir cura de la seva silueta segons marca la moda, tal i com l’entenem ara. Clar és que des de sempre el “gust” ha marcat pautes en molts dels aspectes de la vida social, i la indumentària n’ha estat un de molt important, però potser és a partir d’aquest moment que, amb la industrialització frenètica del món occidental, pren molta més força perquè també arriba a molta més gent. Pensem en un detall: els anys 20 Madame de Vionnet és la primera modista que talla les peces de roba al biaix, fet que permet canvis molt importants en els dissenys de vestuari.  

El vestit masculí no experimenta canvis tan forts, malgrat serà la innovadora Coco Chanel qui adopta per a les dones les formes masculines, per tal de crear els vestits sastre amb els que aconseguirà la més alta simplicitat i elegància. La brusa de teles fines l’acompanya, per bé que comença a substituir-la pels suèters de punt.  

Seguirem… en un Glamour (i II)