Etiqueta: S. XX

Categories
Viatges i itineraris

 L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

               Cap. IV bis        La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia     

Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.

Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).

Autora: Guillamet, Eva Copyright: © Diputació de Barcelona Crèdits: Eva Guillamet / Diputació de Barcelona 2016 Recinte Escola Industrial, Area C. Compte d’Urgell, 187, Barcelona

Can Batlló a l’Eixample

Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló  i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.

https://www.diba.cat/web/recintes/la-historia-de-l-escola-industrial

En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.

Escola del Treball

Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell  l’any 1889 i  posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.

Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.

Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.

Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.

Paranimf Escola Industrial

L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).

Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.

Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.

                                                      Casa Pia Batlló 1900’s

Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat  per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).

              Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via

Casa Àngel Batlló  C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot  l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.

Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.

Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75

Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló

Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló. 

Fabrica Juan Batlló y Sobrinos – Sans

L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.

L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.

       Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament
              Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA

Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.

Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.

Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…

Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló

Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana
Actual deteriorament

Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.

Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:

Taller d’infraestructures:   “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.

El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.

Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.

Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.

La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.

Salut i barri

Contacte: infraestructures.cb@gmail “

“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”

(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat  – can Batlló:  https://canbatllo.org)

­­­­­­­­­­­­­­­

Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.

Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX

Documentació: barcelonaentremuralles.com  – casafabricabatllo –  Viquipedia – escenahistòrica.cat  –  época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia  visites

Fotos: Pinterest i propies.

Ampliació de la nissaga

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Quarta part

                       Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:

Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.

Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)

Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)

Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)

Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex

                                      Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.

Casa Josep Borràs: núm. 77 

L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.

En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.

També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.

Avui edifici Toyo Ito  

Casa Vídua Almirall: núm. 83  (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.

Casa Vídua Almirall
1900 – 1959                       

Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.

La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.

Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.

Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex  que visitant la ciutat.

En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.    

Edifici on estava situat el frontó Condal
del 1941 al 1948
Foto: Barcelofília

Frontó Condal:

L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.

Frontó Condal C/ Rosselló-Balmes – 1896-1924
Foto: Barcelofília

L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.

Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.

L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.

Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia  i  visites

Fotos: Wikipedia – Barcelofilia – pròpies

Categories
Cinema i sèries

ElMestreQueVaPrometreElMar

  • Direcció: Patrícia Font
  • Guió: Albert Val
  • Productora: Minoria Absoluta, Filmax
  • Estrena: 10 de novembre de 2023
  • Durada: 105 min.
  • Gènere: Drama històric català, basada en el llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” de Francesc Escribano
  • Versió: Original en català i castellà
  • Intèrprets: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre

Una història molt trista i terrible, dura, necessària, didàctica, sensible i a la vegada una pel·lícula molt bonica i emotiva. Un treball d’una delicadesa i una tendresa commovedores.

El record del professor republicà ens condueix des del pacífic present de la mitologia empleada en les classes dins de l’escola, i gràcies a la tendresa, l’esperança, la il·luminació, la gratitud de la mainada, i a la metodologia d’ensenyament pionera i revolucionària portada a terme durant la república que es basava en la participació activa dels alumnes .. i ús de la impremta, que va començar a transformar, a base d’esforç, paciència i serenitat, la vida dels infants i de la resta del poble fins… concloure a les brutals onades bèl·liques i actuacions repressives “del alzamiento”, que fou afusellat a començaments de la crua guerra civil, que malauradament les seves restes mai han aparegut.

L’argument descriu la història d’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-roig del Camp, Tarragona, va ser destinat a l’Escola Nacional de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’any 1935, on introdueix mètodes innovadors d’ensenyament. A finals de juliol del 1936, va desaparèixer. Durant més de setanta-cinc anys, la seva tasca i personalitat van restar en la més profunda intimitat dins del record dels seus alumnes i de les seves famílies, fins que la besneta d’un d’aquells alumnes, juntament amb un avi, veí de Bañuelos i antic alumne, l’agost del 2010, a peu d’una fossa comuna, molt a prop del poble, van fer emergir la figura del mestre brutalment assassinat per falangistes l’any 1936, sense defugir el paper del sacerdot del poble i la colpidora història d’una promesa que mai es va poder complí.

“una dictadura personal”

La pel·lícula enllaça dos teixits encreuats entre el passat i el present sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història més recent. El fil de la besneta (l’Ariadna) realça la lluita de tantes altres persones que a hores d’ara encara buscant als seus familiars desapareguts i enterrats anònimament en tantes fosses comunes, que hi ha en aquesta mal denominada “pell de brau”, al llarg, inclús després de la guerra civil. Mentre que la figura d’Antoni Benaiges (tan ben representat per Enric Auquer), ret homenatge a tants mestres republicans i al valor i la força que varen transmetre en una època de tanta i tanta lluita.

“Humanitat, pedagogia, història, memòria… No es tracta de reobrir ferides, sinó de tancar-les. Entranyable i colpidora a la vegada, encara que tal vegada ens remou per dins i ens faci sortir de la zona de confort. O potser per això mateix és que cal veure-la. Molt recomanable!”.

“Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell”.

Documentació: Cicle Gaudí cinema català tot l’any – Llibreria Blanquerna Centre Cultural – CineCiutat: crítiques.

“El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos”

Lucia Carranza: Així és el que va deixar escrit i com s’imaginava una de les nenes d’aquell poble de Burgos…

1936
Categories
Viatges i itineraris

L’Illa de la Discòrdia III

El Modernisme tercera part

Gràcies al “pla” projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, iniciat l’any 1860, l’Eixample de Barcelona i particularment el Passeig de Gràcia és l’espai més impressionant dins del context europeu de la ruta del Modernisme Català. El Quadrat d’Or és conegut com el museu a l’aire lliure.

(foto: Viquipèdia)

La Mansana de la Discòrdia: es referia a la rivalitat professional existent de destacats arquitectes que van reformar altres cases i competir en el seu moment pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona, entre ells: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Quan a Gaudí l’encarreguen la casa Batlló, ja sabia de l’existència, dels fets, de les altres dues cases rivals… i era conscient del repte que tenia. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta de Gaudí fou el detonant d’aquesta denominació. Aquestes cases modernistes, actualment formen un conjunt únic dintre de l’anomenat Quadrat d’Or, on la Casa Batlló, junt amb la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, són els tres edificis insígnia més importants de la coneguda “Mansana de la Discòrdia”. És un escenari únic, en el cor del Passeig de Gràcia, entre els carrers de Consell de Cent i Aragó format per cinc impressionats construccions:

1 – Casa Lleó Morera, núm. 35

Francesca Morera, inicia les reformes, entre el 1902 i 1905, de l’antiga casa Rocamora edifici construït l’any 1864, que fou la seu de la “Sociedad del Fomento del Ensanche”. El seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera l’any 1904 continua i finalitza l’obra de Lluís Domènech i Montaner, i li dona el nom a l’edifici.

Any 1902
Any 1903

Es tracta d’una magnífica obra modernista, amb torreta i cúpula central, dues façanes simètriques, columnes de flors i de marbre colomí rossa. Edifici situat en el rovell de l’ou del modernisme barcelonès, en la cruïlla de la discòrdia. En els baixos s’instal·la el primer estudi fotogràfic, fins aleshores sempre s’instal·laven a dalt dels terrats dels edificis per tenir la màxima llum possible. El seu interior destaca pel seu refinament i qualitat artesanal, el vestíbul, l’escala, l’ascensor i la planta principal, representant un dels conjunts més rics i més ben conservats de l’art modernista: mosaics, pintures, marcs, escultures, vitralls, mobiliari, marqueteria, paviments… d’equitativa distribució de tots els detalls, i per descomptat l’encant de tota la seva façana.

És l’únic edifici de l’Illa de la Discòrdia que va aconseguir el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics l’any 1906, descrita com Palau de la Música a escala reduïda. Amb Domènech i Montaner i van col·laborar més de quaranta dels millors artistes i artesans que van fer una de les millors obres modernistes d’una intensa aportació artística.

És un dels edificis més fotografiats, que fou víctima de l’odi noucentista en obrir la botiga de Loewe, l’any 1943. Es van destruir les finestres modernistes de la planta baixa i de les quatre escultures existents, sols dues de les nimfes, les va salvar el porter de la finca, que anys més tard les va vendre a Salvador Dalí. Avui exposades en el Museu de Figueres.

Durant la Guerra Civil, l’edifici i sobretot la torre amb la cúpula va ser malmesa i parcialment destruïda pel foc de les metralladores. L’arquitecte Òscar Tusquets, en els anys 80, restaura i reconstrueix la planta baixa, els pinacles, la cornisa i el templet, recuperant part dels elements arquitectònics.

façana original – casa Lleó

Casa Camil Mulleres, núm. 37

2 – Casa Camil Mulleres, núm. 37

Enric Sagnier Villavechia l’any 1911, va reformar l’edifici de l’any 1868, alterant i enriquint els balcons amb frisos per sota les rajoles, la tribuna i tota la façana, amb cossos sortits i elements ornamentals per sobre de la línia de la cornisa. En el vestíbul hi ha una escala que condueix al pis dels propietaris de l’edifici i un altre per la resta d’habitatges de lloguer dels pisos superiors.

Aquest edifici juntament amb la Casa Bonet, són edificis reconeguts com obres arquitectòniques modernistes, però no varen formar part de la pugna rival dels altres tres edificis.

3 – Casa Josefina Bonet, núm. 39

Inicialment, fou la Casa Torruella construïda l’any 1887 i reformada l’any 1915 per l’arquitecte Marcel.lià Coquillat i Llofriu. És una obra classicista, edifici entre mitgeres de planta baixa i cinc pisos, passa desapercebut donada la grandiositat de l’arquitectura modernista dels seus edificis  veïns. Sols destaquen la tribuna central, les finestres de la primera i segona planta, les dobles columnes, els arcs de mig punt i els balcons de pedra. La seva gran curiositat és trobar el Museu del Perfum, inaugurat l’any 1963, tot i que va obrir les portes per primera vegada l’any 1928 en un altre establiment de la ciutat. 

No serà l’edifici més famós del passeig, però sí el més aromàtic.

Casa Josefina Bonet, núm. 39

4 – Casa Amatller, núm.41

És el primer edifici del conjunt de la discòrdia. L’empresari xocolater Antoni Amatller l’any 1898 va comprar l’antic immoble de l’any 1875, per situar la seva residència, encarregant el projecte a Puig i Cadafalch – 1898-1900. Que construir un palau gòtic urbà, amb vestíbul o pati central i entrada de carruatges amb vitralls i llampares amb dues escales, una de molt sumptuosa que dona accés a l’habitatge principal i altre de més senzilla per la resta de pisos. Façana plana esglaonada, d’esgrafiats ocres i blancs i rajoles vitrificades vermelles i daurades.

Detalls d’inspiració medieval, escultures a les portes asimètriques d’entrada, finestres i capitells amb ornamentacions florals.

Actualment, és casa museu i fundació amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que incorpora un gran arxiu fotogràfic i biblioteca.

5- Casa Batlló, núm. 43

1904 – 1906 Antoni Gaudí, reforma totalment l’edifici de 1875, per convertir. lo amb la residència de l’industrial tèxtil Josep Batlló. És el tercer immoble de la “discòrdia”. Gaudí va descartar l’enderroc de l’antic edifici i va efectuar una gran reforma integral de l’anterior arquitecte  Emili Sala i Cortés (professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí) l’any 1875.

Va ampliar el vestíbul, afegir un cinquè pis, modificar totes les estances, ampliar els celoberts, refer l’escala i eliminar qualsevol angle o línia recta.

Destaca per la seva impressionant façana que reflecteix un mar en calma i la corona un dors d’un rèptil, que simbolitza la lluita de Sant Jordi contra el drac. Ens endinsem dins del ventre d’un drac. La torre d’agulla interpreta la llança  que es clava en el drac, coronada amb una creu ensenya de Sant Jordi, símbol del triomf del bé. Les escates blavoses del llom del drac, és tacat de sang vermellosa a un costat de la torre. Els balcons són fragments dels cranis i els pilars de les finestres del pis principal representen els ossos de les víctimes.

En el seu interior ple de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Es divideix amb tres parts. La part superior recorda el llom d’un dragó, fet de peces de ceràmica, on hi ha la torre d’agulla.

La part central, inspirada per la Mar Mediterrània, policromada i coberta de fragments de cristalls i de ceràmica on sobresurten els balcons.

La part inferior, ocupada pel pis principal amb cinc finestrals de cristalls policromats i sostingudes per vuit columnes. Els patis interiors donant lluminositat, l’escala simbolitza l’esquelet d’un dinosaure, les parets donen entreveure una cova erosionada per l’aigua. La totalitat del seu interior és una autèntica obra d’art i d’un gran valor artístic.

És una de les icones de la ciutat de Barcelona i un dels atractius culturals i turístics més ben valorats.  

La casa màgica de Gaudí és un viatge a la genialitat. És una de les màximes expressions per conèixer l’obra modernista de Gaudí.

Viatgem a l’origen de la inspiració de Gaudí: La Natura.  – Patrimoni Mundial de la UNESCO.

https://www.laramblabarcelona.com/ca/curiosidades-de-la-casa-batllo-que-te-haran-verla-con-otros-ojos/

L’edifici dissenyat per Gaudí recupera els ingressos i beneficis d’abans de la pandèmia. La tornada del turisme internacional ha disparat els resultats d’aquest monument propietat de la família Bernat Serra, antics propietaris de Chupa-Chups.      (El Nacional.cat)

Diada de Sant Jordi 2024
   La Casa Batlló l’any 1916

Evidentment, aquest espectacular indret va fer un efecte crida, entre  la burgesia catalana, per presumir de tenir la millor de les cases al ben mig del passeig de tanta moda.

El 1906 els Malagrida, fan construir el seu edifici en el núm. 27, Sagnier fa la casa Mulleres al costat de la casa Amatller, la viuda Marfà, l’any 1905 a la cantonada amb el carrer València, entre moltes altres.

Tot aquest fet va desembocar, que el moviment modernista durés encara una altra dècada, mentre que a Europa es va acabar l’any 1905. És quan el passeig es va consolidar com a residència de l’alta burgesia i s’esdevé l’eix de què es coneixeria com el Quadrat d’Or. També i va ajudar la col·locació de les llambordes a tot el passeig, la circulació dels tramvies a les calçades laterals del passeig, la instal.lació dels famosos bancs-fanals de Pere Falqués i l’any 1902, el baixador del tren a l’encreuament del carrer d’Aragó, que va permetre obrir una estació-parada al centre de la ciutat, perquè els viatgers poguessin baixar en un lloc molt més cèntric que la llunyana estació de França.

(foto: El Periódico)      L’Illa de la Discòrdia

Casa Lleó i Morera, 35 – Casa Camil Mulleres, 37 –Casa Josefina               Bonet, 39 – Casa Amatller, 41 – Casa Batlló, 43.

Podem sentir l’esplendor arquitectònic de la Barcelona de 1900’s, rodejat de records i vivències d’una època memorable.

Documentació: Viquipèdia – Barcelona sempre – Apunts i comentaris de la guia Srta. Alba –  Història de la casa Batlló- barcelonapaseodegracia.com

Fotografies: Barcelofília – “La Barcelona de antes” – Pròpies.

Categories
Llibres

El pare de l’independentisme

Joan Alcaraz

Per Catalunya

Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l’exili (1954-1959)

Agustí Barrera i Puigví – Robert Surroca i Tallaferro

Col·lecció Camí Ral, núm. 48

Rafael Dalmau, Editor (2023)

Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.

Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945

L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.

Robert Surroca
Agustí Barrera

Un arbre de sòlides arrels

L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.

Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…

A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.

Categories
Cinema i sèries Teatre

40 anys sense Tennessee Williams, i encara vigent

Fa uns dies em van recordar que fa just 40 anys que ens va deixar un dels creadors del teatre “modern”. I aquestes vacances he fet una marató Tennessee Williams a Filmin, perquè els guions cinematògràfics també són seus, desprès de sacsejar Broadway amb les seves polèmiques estrenes. I un reportatge sobre ell i el seu amic i col·lega Truman Capote. Ha estat un bany de realitat. De quan el cinema americà es va atrevir a explicar-se. Van ser uns anys d’una potència intel·lectual i de controversia social espectaculars, que francament es fan enyorar.

Tennessee Williams pertany a un temps i a unes generacions d’escriptors nordamericans que van girar la literatura com un mitjó, tota. Van encetar la modernitat. I aquí la llista és llarga i d’una potència que enlluerna, però ens centrarem només en el teatre, i en el cinema, perquè els tres grans noms: Williams, O’Neill i Miller van ser portats al cinema, com ho van ser els novelistes, amb l’ajut dels seus propis guions i de la ma dels més prestigiosos directors del moment. Va saber representar com pocs l’opressiva i sufocant vida del sud

Thomas Lanier Williams III havia nascut el 1911 a Columbus (Missisipi), al si d’una família travessada pel conservadorisme, el racisme imperant al sud del país, el fanatisme religiós —el seu avi era una figura destacada de l’església episcopal dels Estats Units Units— i la repressió sexual. Segons recordava el mateix escriptor, la seva mare acostumava a cridar de dolor quan mantenia relacions sexuals amb el seu pare, per la qual cosa sempre va presentar als seus fills el contacte corporal com una cosa indesitjable, fins al punt que no va ser fins passats els 26 anys quan va començar a tenir les primeres experiències sexuals amb altres persones. Aquest opressiu ambient va marcar la vida de tota la família. Fins i tot la germana de l’escriptor va acabar desenvolupant problemes emocionals que la van mantenir ingressada en una institució psiquiàtrica. El jove Thomas va decidir canalitzar el seu patiment a través de la literatura. Tot i que durant la seva època d’estudiant universitari va escriure una dotzena de peces teatrals, algunes de les quals van arribar a ser estrenades, el seu debut com a autor professional es va produir el 1940 amb Battle of Angels, una obra que va rebre molt mala acollida i que va ser reescrita posteriorment per Williams amb el títol La caiguda d’Orfeu.

L’entrada dels Estats Units a la II Guerra Mundial a conseqüència de l’atac a Pearl Harbour va fer que Thomas, que llavors ja havia començat a utilitzar el sobrenom de Tennessee pel seu origen del sud, fos cridat a files. Després de passar el reconeixement mèdic, l’escriptor va ser declarat inútil per al servei militar a causa de la seva addicció a l’alcohol, homosexualitat i inestabilitat emocional, sembla també ja amb problemes cardíacs. Gràcies a aquesta llicència, Williams va poder acceptar una oferta de treball com a guionista a Hollywood, activitat que compaginava amb l’escriptura de la seva pròpia obra dramàtica que, a diferència del que havia passat uns anys abans, va rebre molt bona acceptació per part del públic i la crítica. Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. Va ser nominat als Oscar, en la categoria de guió adaptat, el 1956 per Baby Doll i el 1958 per La gata…

El seu brillant teatre ha estat qualificat com una Bíblia d’atormentats i solitaris. Exactament és això, com ho són les obres dels escriptors surenys que el descrivien amb un crit d’angoixa i de rebel·lió alhora. Aquell Sud anclat en els símbols d’un passat que no hi havia manera de deixar enrera. Refinament i esclavitud. Aquelles banderes confederades que pengen de les mansions de les plantacions on les famílies s’arruïnen la vida per uns ideals que els destruïen. Des del punt de vista de l’èxit de crítica i popular, Tennessee Williams és sens dubte el dramaturg més important a sorgir en l’escena teatral americana en el període posterior de la II Guerra Mundial. Un dramaturg amb una habilitat especial per crear personatges d’impacte. No és fàcil de classificar d’acord amb estàndards literaris convencionals. És un regionalista que té un interès pel Sud i pel caràcter humà, les emocions personals, les crisis de personalitat. És un naturalista que ha creat alguns dels més sòrdids escenaris i els personatges més degradats de l’art dramàtic modern, però té un toc de conte de fades que imparteix un aire de fantasia a les seves obres més realistes. El teatre i cinema social, la narrativa que sortia de les plomes dels creadors nordamericans, just abans i desprès de la II Guerra Mundial, passats per Tennessee Williams adquirien uns filtres molt més íntims i personals. Tota la seva crítica al sistema passava per la pell d’uns personatges oprimits, que el que ens mostren són els resultats d’aquest sotmetiment en els propis individus. La seva homosexualitat manifesta i hiperbòlica va posar a prova l’opinió pública americana, com tants altres, que feien de més i de menys per ocultar-la, com a mínim al gran públic.

La seva gran popularitat ve indiscutiblement de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres de teatre. Són un reguitzell d’obres mestres en mans de directors clàssics. Però com que ell era autor teatral, us proposo una obra, una de les primeres, per a alguns la millor, que representarà la companyia de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya durant els propers mesos: El Zoo de Vidre.



Categories
Llibres

De la Gran Guerra al món d’avui

Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà  Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit  de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsarista enfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.

Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)

La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del  conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar  més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra  a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.

Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra

El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.

Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable (fotos: wikipedia.org)

Cadascun  dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica  línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental:  la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany  o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916).  En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas  dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina  servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.  

Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs

Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent  a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.

La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”)  desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli  fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.

L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica.  L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.

Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)

A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Lenin parlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i  des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.

El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau (FR) i Orlando (IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs,  on els turcs vencedors  imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.

París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)

Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el  destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra.  Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat  amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important  que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet.  Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia II

                                      Segona part

                Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent.

                                   Costat dret – nombres parells

Comencem la visita davant l’edifici del Pascual i Pons, un tresor d’estil neogòtic al centre de Barcelona, Passeig de Gràcia, 2- 4 enfront de la plaça de Catalunya, amb Ronda Sant Pere núm. 1 (vegeu capítol: Edificis annexos a la Plaça – part VI de 2 de gener).

Casa Rocamora: representa un dels conjunts residencials més importants, imponents i espectaculars de l’anomenat Quadrat d’Or del passeig barceloní .

Construït entre 1914 i 1917 pels arquitectes Bassegoda. Es tracta d’un complex de tres edificis adjacents unificats per una façana de gran monumentalitat, que va des del xamfrà del carrer Casp fins a gairebé a tocar de la Gran Via.  Estructura de cinc tribunes coronades per voltes peraltades. L’element més destacat del conjunt és la torrassa situada al vèrtex de la cantonada amb Casp, que trenca amb l’ordenació establerta a la manera d’un mirador cònic de planta circular amb pinacles dotant tot el conjunt d’un aire de fortalesa medieval.

Edifici del Passeig de Gràcia núm. 16, antiga Casa Enric Losada (1870’s – 1955), construïda a finals dels anys 1870, amb semisoterrani, un entresol i tres pisos. A la part central del terrat s’hi aixecava una torreta de dos pisos. Un acta terrorista va fer escatar una bomba el 22 de juliol de 1931, a l’entrada de l’edifici, que va destruir el cablejat del subsol de les connexions telefòniques.

 1953

L’any 1952 el solar va passar a ser propietat de la “Secretaria General del Movimiento”. L’any 1955, es va enderrocar l’edifici per construir la seu central del “Banco Rural y Mediterráneo”, d’estil classista d’un color blanc esmorteït, sobri i auster. Destaquen les seves imponents columnes i frisos amb escenografies rurals/laborals, com signe de poder i prosperitat que veurem en molts edificis típics de les obres realitzades durant la dictadura.

Edifici actual on hi havia la “Terraza Martini”.

Entre el 1961 i el 1980, va acollir la famosa “Terraza Martini”, en el seu últim pis.

Casa Enric Losada 1905

Virgin, s’estableix en els baixos  els anys 90, és la primera botiga a obrir els diumenges a tot el país.

https://www.totbarcelona.cat/societat/terraza-martini-aparador-passeig-gracia-465271

Avui hi ha una macrotenda i en els seus pisos suites i apartaments turístics de luxe.

Espectacular cafè que estava situat al Passeig de Gràcia núm. 18, amb la privilegiada cantonada amb Gran Via: El Gran Cafè Torino. Conegut com el Palau del Vermut. Una verdadera obra mestra, dissenyat per tres dels més famosos arquitectes modernistes: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Puig i Cadafach i Pere Falqués i Urpí. Inaugurat el 20 de setembre del 1902 i tancar les portes l’any 1911.

Va rebre el Premi al millor establiment comercial d’edificis artístics.

Flaminio Mezzalana, empresari i gerent italià de l’empresa Vermut Martini & Rossi, es va establir inicialment en el carrer d’Escudellers núm., 8. Avui encara es conserva en el mateix local el Grill Room-Bar.

L’actual edifici és l’antítesi del modernisme. Façana de panots de vidre i finestres que deixant veure les columnes, donant entrada la llum natural. Dissenyada per Josep Lluís Sert fa uns 90 anys.

Estava decorada interiorment per peces del noucentisme. Molt d’aquest mobiliari de disseny estan exposades al MNAC. 

És la cantonada de referència de la rellotgeria internacional, han passat per aquesta façana la rellotgeria/joieria Roca – Tous – Rolex, i actualment Swatch.

Edifici on se situava el xalet Ricard. Passeig de Gràcia, 20

Casa o Xalet Ricard: actual núm. 20 del Passeig de Gràcia. Palauet de Frederic Ricard i Gibert  (1830-1883), construcció de l’any 1862. Va ser una de les primeres cases-palauets-xalets, amb reixat i jardinet a peu de carrer,  amb aire aristocràtic que es va construir al passeig, quan pràcticament l’Eixample d’Ildefons Cerdà, es trobava en plànols. El xalet es mantindrà fins als principis dels anys 80, que s’enderroca per l’actual edifici de pisos. Frederic Ricart, aleshores, ja és el marquès de Santa Isabel, i es trasllada al Passeig de Sant Joan núm. 39-41, on es coneix com: el Palau del marquès de Santa Isabel, que encara el podem admirar.

Podem dividir els xalets del passeig amb dos grups: els de la façana a peu de carrer i el jardí al darrere: Palau Samà, Palau Marcet o el Palau Robert. I els del segon grup, amb un reixat i jardí a peu de carrer, com les cases de la Vídua Galofré, els xalets del Marqués de Salamanca i la casa Ferrer-Vidal.

Malauradament, sols en quedant dos, el Palau Robert, l’únic que es conserva amb el jardí i l’altra el Palau Marcet – fins fa poc el cinema Comèdia -, però sense el jardí que desapareixia amb la construcció de l’Hotel “Avenida Palace”.

Documentació: AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona) – ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) – MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

En el passatge Maria Canals, on es troba el Nacional, hi ha un espai modernista de 3.000 metres quadrats on anteriorment va arribar a haver-hi: un cafè, l’antic teatre Espanyol, una fàbrica-taller de pells i un garatge de vehicles. Actualment és un espai gastronòmic a visitar.

A banda i banda hi ha la Casa Pere Llibre – passeig de Gràcia, 24-, d’estil neomudéjar de l’any 1872, d’ús residencial, obra de Domènec i Nadal.

El 1890 després de patir  un incendi, Pere Bassegoda i Mateu el va reconstruir.

Casa Antoni i Marc Rocamora           
Casa Pere Llibre
Passeig de Gràcia, núm. 24

I en el núm. 26 la Casa Antoni i Marc Rocamora – 1911 -d’estil sobri-modernista, amb decoració floral, balcons de ferro forjat i línies ondulades. Obra dels germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda, constructors de la Casa Rocamora a tocar de la plaça de Catalunya, totes dues amb més d’un segle d’esplendor.

Casa Víctor Blajot, núm. 32, d’estil eclèctic, és un dels pocs edificis que es conserven a Catalunya, del mestre d’obres Rafael Guastavino.

Façana interior Casa Blajot

Quan l’edifici es va inaugurar, el 13 de març de 1881, l’arquitecte Guastavino ja havia fugit cap als Estats Units, amb els diners provinents d’una estafa de pagarés, que li impossibilitava tornar a Espanya.

És important, en aquesta fase del modernisme, la recuperació de la Volta Catalana. Aquest prestigiós Mestre d’obres, va construir la fàbrica Batlló del carrer Urgell i a Vilassar de Dalt el Teatre de la Massa, amb una volta de 17 metres.

Des de 1881, atès el fort escàndol d’estafes, va residir a Nova York, on agafa fama internacional pel disseny del sistema de construcció de les voltes catalanes tradicional de la zona mediterrània.

 Entre les seves obres destaquem: Grand Central Station, la Catedral de “San Juan el Divino”, el Museu Amèrica d’Història Natural, l’Església de San Bartolomé – en la Cinquena Avinguda -, Hospital Mont Sinaí i les voltes de l’estació fantasma  de City Hall de Manhattan.

 Una volta catalana, a Nova YorK – estació fantasma.
Avui en desús del metro de City Hall – Manhattan. 
(Foto Google)

En els seus baixos va acollir des de l’any 1943 fins al 1995 la sastreria Gales, actualment hi ha la prestigiosa botiga “Adolfo Dominguez”.

Albert Rusiñol i Prats, germà de Santiago Rusiñol i Prats, l’any 1920, trasllada el Circulo Ecuestre, situat a la Casa Girona de la plaça de Catalunya, al Passeig de Gràcia, 38-40.

Les cases Maristany i Salisachs, són enderrocades, per construir la nova seu, ocupant tota la façana del Passeig de Gràcia des del carrer Consell de Cent fins al carrer Diputació. El luxe dominava les estances majestuoses, amb un gran vestíbul renaixentista. Piscina construïda en un fossar a estil terme romana; cambres de bany, gimnàs, perruqueria, billars, esgrima. Sales de juntes, d’exposicions, lectura i de jocs.

Tota la seva plenitud aristocràtica i d’esplendor, va ser estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil, que canviarà la seva funcionalitat, per ser ocupat, pels sindicats i pel PSUC, convertint l’edifici com a Casal Carles Marx.

“Circulo Ecuestre” – 1920

L’any 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, l’edifici és ocupat per la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, fins als anys 50 que va ser enderrocat i construir l’edifici actual, com seu del “Banco Hispano Americano”.

Frederic Marès esculpir les tres portes d’entrada amb frisós verticals i relleus que representant figures d’obrers com signe de la força del treball, de l’activitat del progrés i dels valors de la unitat i del poder del nou règim.

Avui aquestes tres monumentals portes són l’entrada de la cadena “Hong Kong Mandarín Oriental Hoteles”.  

passeig de Gràcia núm. 34 – 36 edifici sobre edifici :dos pis nous

Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.

Fotografies: pròpies –  Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia I

     Primera part

      Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent

       Costat esquerra – nombres senars

L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)

Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals  marques de moda i cadenes hoteleres.

Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon  (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).

Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3

El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.

                       2024        

(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)

Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.

Casa Francesc Simon        1942

https://www.totbarcelona.cat/es/sociedad/centrica-tienda-barcelona-esconde-camara-acorazada-475746

Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.

Festa interior del Palau Samà

La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.

Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.

P.G núm. 11-antic Palau Samà                              
Palau Samà

L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil  franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.

Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.

Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.

Palau Marset
       Font Wallace
enfront del palau
Marset

L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.  

La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).

Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.

Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.

Casa Vidal Ribas
Xalet Ortembach 1934

Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.

Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s   Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó

 El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi  destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.

Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.

 Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach
quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s.
Fotos: Josep Branguli.
Edifici de la Unió i el Fènix

L’au Fènix

Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.

Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.

Amb un jardí en el pati interior, una font central,  umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.


Casa Malagrida

Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.

Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.

Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.

Cases adossades – Anys 1880’s
A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.

Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.

L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.

Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.

Fotografies: pròpies –  Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.

Categories
Llibres

El món escalfat de la Guerra Freda

Joan Alcaraz

Agustí Pons
Catòlics, comunistes i cia.
Intel·lectuals catalans i Guerra Freda
Edicions de 1984 (2024)

Agustí Pons

D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.

Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

La Primavera de Praga, un dels escenaris decisius de la Guerra Freda

Dos àmbits que van saber establir punts de contacte, a partir del lema d’un dels referents de l’època, Alfonso Carlos Comín: “Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia” Ed. Laia, 1977. Aquesta conjunció i molts altres aspectes d’interès els explica molt bé el conegut periodista i escriptor Agustí Pons , autor, entre altres obres, de les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I cal fer notar que Pons dedica el seu llibre a la figura d’Ángel Pestaña, un dirigent anarcosindicalista que l’any 1920 va anar a Moscou i no va entendre’ns amb els dirigents comunistes.

He parlat de Comín, però pel llibre també desfilen altres intel·lectuals essencials de l’època: el filòsof Manuel Sacristán, l’escriptor i polític Jordi Solé Tura, l’editor i escriptor Xavier Folch, l’escriptora Teresa Pàmies, l’escriptor Manual Vázquez Montalbán, el poeta Francesc Vallverdú… Tots ells i elles vinculats al PSUC, un partit que en aquells anys era, sobretot, “el partit”, també com a principal impulsor de l’Assemblea de Catalunya. Hi apareixen igualment els anomenats “companys de viatge” dels anteriors, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas o Antoni Tàpies, a més d’altres referents, com Joan Triadú.

Josep Benet
J.M.Castellet
M. Sacristan
Alfonso Carlos Comín

En definitiva, ni el nostre país ni l’Estat espanyol podien quedar al marge de la Guerra Freda. És ben clar que la prolongació de la dictadura franquista es correspon, en gran mesura, amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats europeus. En l’àmbit de la cultura, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van intentar influir en el món convuls de l’època mitjançant, singularment, dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als EUA i el Consell Mundial de la Pau en relació a l’URSS.

L’ombra allargada de Lenin

L’autor comença parlant de Vladímir Ílitx Lenin perquè és ben clar que, amb ell -i a partir de la doctrina de Marx-, el comunisme començà a influir decisivament en la marxa del món. Però passarien els anys i també quedaria clar que considerar-se marxista no volia dir, necessàriament, ni ser ben bé comunista -tot i les singulars posicions els euros- ni donar suport al règim soviètic, malgrat haver-hi referents que mai van abjurar d’aquest suport.

A Catalunya, l’evolució del PSUC, l’herència del qual, a partir d’uns quants canvis, han assumit els Comuns, es relliga també amb la trajectòria dels catòlics més avançats -o cristians, com jo prefereixo dir-ne-, tot i que aquests, actualment, hagin perdut pistonada. Queda lluny, posem per cas, l’exemple de Josep Benet, que havia militat a Unió Democràtica i els darrers anys de la seva vida s’aproximà al PSUC. I és que ja no som als temps de la Caputxinada (1966) ni de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat (1970). I encara sort del pontificat reformista -no pas revolucionari- del papa Francesc.

En definitiva, Catòlics, comunistes i cia. és una obra molt interessant, que ens remet a un passat proper que ha conformat, en una mesura important i ben significativa, les nostres vides.