Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:
Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.
Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.
Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.
Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.
Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.
Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.
Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.
Dones i llibreries és una imatge poc sorprenent, habitual, com ho són algunes professions intencionadament feminitzades, potser perquè es consideren fàcils. El que es descriu en aquest llibre no té res d’habitual, ni de fàcil, però si que ho és de sorprenent, més quan s’expliquen unes dones que es llencen a una aventura empresarial, social i intel·lectual en un pais d’homes: de pares, germans, marits, fills, veins… una tortura, que no ens ve de nou, i menys recentment. I per això acaba malament, i no és un spoiler intencionat, a les primeres pàgines ja veiem venir que allò anirà pel pedregar. Es una història personal, una píndola de la història contemporània d’Egipte, de El Caire, i dels seus excesos i fracasos.
En lloc de fer jo mateixa una breu ressenya l’he trobada feta per la pròpia autora on explica com ha tingut que gestionar la il·lusió i el fracàs. Ara, des de Londres, la seva ciutat de residència des d’aleshores, assegura no reconèixer la dona que va ser tots aquells anys. Per escriure’l va haver de revisitar el passat. Un que té molt a veure amb la història d’Egipte que ella mateixa va presenciar: tenia 7 anys quan els Germans Musulmans van assassinar el president Anwar Sadat i Hosni Mubàrak va arribar al poder, i 37 quan la Primavera Àrab va enderrocar el dictador. D’aquesta última, les revoltes que van començar a la plaça Tahrir del Caire, Wassef diu que li va costar molt entendre el que estava passant allà el 2011. En el fons no va passar res.
Em costa fer una ressenya ben feta i fidedigna d’aquest llibre, per dues raons: és polièdric i és molt bó. De totes maneres el pròleg de Jordi Amat ens posa en el camí. ‘L’adversari’ és “el primer clàssic del gènere narratiu més innovador de la literatura del segle XXI: la novel·la de fets reals”
Així és, Emmanuel Carrère practica la novel.la de no ficció, és a dir explica fets reals i ho fa molt bé, amb un llenguatge ric i viu i una estructura narrativa entre el periodisme, la crònica i la novel.la. I quan es llegeix es veu immediatament que tampoc és una bona novel.la històrica, és una altra cosa, és un gènere diferent. El llibre ja té vint anys, ell s’hi va posar aviat a intentar narrar el fets, i ara s’ha fet una nova edició per commemorar-ho. Però Carrère amb aquest temps ha escrit més i ha estat força adaptat.
El que s’explica en aquest llibre ens interessa senzillament perquè no ho entenem, perquè no ens en sabem avenir, perquè el protagonista Jean Claude Romand és “inhumà”?. Com diu Amat es podria fer el mateix anàlisi que va fer Hannah Arendt al llibre La banalitat del mal sobre el judici a Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961, i on va exposar-ne els motius. Això mateix es fa aquí amb la mentida, Carrère, desprès d’hores del judici, entrevistes i correspondència, vol saber perquè es poden traspassar tantes i tantes línies. Un fet que va commocionar, i que segueix resultant esfereïdor.
Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.
El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.
El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.
Escrita per Padura el 2009 (i el títol de la qual prové d'un conte homònim sobre un assassí professional que tenia predilecció pels gossos), és una novel·la històrica i biogràfica amb tints de novel·la negra, excel·lentment escrita i documentada durant 5 anys. Ell mateix explica, als agraiments finals, que es va començar a gestar el 1989, quan cau el mur de Berlín i tot es precipita.
És històrica perquè traça un panorama complet del S. XX, des de la Revolució Bolxevic i la 2a Guerra Mundial, passant per la Guerra Civil espanyola fins a la Cuba revolucionària del “Període Especial” i reflecteix fidelment les condicions socials i ideològiques d'una època tan convulsa com ho van ser els anys 30 i 40 del segle passat. A través de la trama fa una encertada anàlisi de les causes de la degeneració i destrucció de la Revolució russa, així com de l'essència de la Revolució cubana.
Trotski i Frida Kahlo
És biogràfica perquè la novel·la gira al voltant de tres personatges (i no un) que estimaven els gossos i les destinacions dels quals, inevitablement, acaben convergint:
Iván Cárdenas, el narrador de la història, aspirant a escriptor que sobreviu a la Cuba del “Període Especial” treballant en una clínica veterinària, sumit en la mediocritat i frustració fins que una trobada casual a la platja el converteix en receptor de les confidències del home que dóna títol a la novel·la, un peculiar personatge que passeja dos bells llebrers russos.
Liev Davidovich Bronstein, “Trotski”, líder de la Revolució bolxevic i fundador de l'Estat Soviètic, condemnat a un exili itinerant (Turquia, França, Noruega, Mèxic) per la persecució malaltissa de Stalin. Un home íntegre, dedicat a la causa del socialisme internacionalista i condemnat a la solitud, parcialment pal·liada per la companyia de la seva dona, Natalia Sedova i la seva gossa, Maya.
Ramón Mercader del Río, el comunista espanyol assassí de Trotski del qual es reflecteix al llibre el llarg procés que pateix fins a convertir-se en un despietat sicari de la GPU estalinista, l'anònim soldat 13, tractant d'entendre els motius que el van portar a assassinar el líder bolxevic. Persona amb pensament i criteris propis és un estalinista convençut que es veu atrapat per les circumstàncies i manipulat per la seva mare, Caritat.
Trotski i Ramón Mercader
És novel·la negra perquè narra detalladament l'assassinat de Trotski amb tots els amaniments propis d'aquest gènere literari: intriga, acció, traïcions, lleialtats, espionatge, etc. i posa el lector en la tessitura de fer de detectiu. Genera una gran compassió i empatia, aconsegueix posar-se al lloc de tots i cadascun dels personatges intentant explicar, després d'una profunda investigació històrica, les circumstàncies vitals dels tres personatges sobre els quals pivota el relat, incloent un important elenc de “secundaris ” com George Orwell, Frida Kahlo o Diego Rivera, i els gossos que estimaven aquests homes: Truco, Churro, Maya, Ix i Dax.
Tres històries paral·leles que són gairebé tres novel·les, narrades amb una tècnica complexa però no feixuga, amb una prosa compacta però estimulant i fàcil de llegir.
I el final… Sorprenent. Fins aquí puc llegir.
I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.
La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.
Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.
Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre
Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.
Primeres línies de la novel·la
Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.
La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.
Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.
No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.
Comissariat: David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà
Sinopsi: La Fundació Joan Miró i la Fundación BBVA presenten El sentit de l’escultura, una anàlisi de l’eclosió i l’evolució de l’escultura moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria.
El títol de la exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal, com un concepte més proper a la manifestació d’una direcció que no pas a la fixació d’un significat.
Ressenya personal
Exposició interessant i innovadora, diferent del que estem acostumats. Hi trobem peces que possiblement fins ara no classificaríem com escultures, fetes amb diferents materials i tecnologies de reproducció. És una reformulació que busca similitud a la d’altres disciplines per adaptar-les a la globalització i al canvi en què molts conceptes cal que siguin reformulats constantment. L’exposició està estructurada en set àmbits diferents que permeten mostrar-nos obres molt diferents i inclús inconnexes entre si. Cada sala te una explicació del que hi trobarem i el motiu. Aquí en destacarem només tres.
Ars infamis
Referit a la importància de les reproduccions si aconsegueixen sostreure’s de l’original obtenint còpies perfectes.
Karin Sander. Isabel Schenk, escaner 3D de persona viva
Espai
A partir del minimalisme s’emfatitza les formes simples i l’ús de materials industrials i objectes quotidians ens presenta l’exposició entre altres obres de Richard Serra i Joan Miró.
Richard Serra. Suport Joan Miró. Personatge
Contacte
És la representació de l’amor i/o el sexe sobre material inert. És tracta d’abordar el contacte entre dues figures.
Susana Solano. La parella nº 1
En resum, una exposició que ens mostra la transformació escultòrica dels últims anys en el context de globalització i la cerca de materials per expressar conceptes que canvien constantment. Res a veure amb l’escultura permanent que estem acostumats a veure, aquí tot és evolutiu. En molts casos es treballa amb materials efímers de manera que l’obra esdevé un element quotidià.
El Disseny Hub Barcelona ens ofereix la mostra internacional d’obres originals de Banksy procedents de col·leccions privades i que arriba a Barcelona per donar-nos a conèixer el controvertit artista, la identitat del qual continua sent un misteri.
Banksy és un artista de carrer, estimat per la gent comú i menyspreat per la comunitat. Va ser capaç de trencar tots els estereotips, convertint els carrers en museus i les parets en obres d’art.
Bomb Hugger, 2003
Els seus primers grafitis van aparèixer a les parets de Bristol a principis dels 90. Una vegada, fugint de la policía, Banksy es va haver d’estirar a sota un camió per amagar-se i s’hi va haver d’estar tota la nit. En aquell moment, va decidir que utilitzaria plantilles.
Love is in the Air (Flower Thrower) (2003)
Banksy, que mai ha aparegut en públic ni ha revelat la seva identitat, és pintor, activista social, artista del carrer, considerat un dels grafiters polítics més importants del món.
Va començar la seva obra als carrers de Bristol, la seva ciutat natal, entre 1992 i 1994 i a l’any 2000 va organitzar una exposició a Londres Des de llavors, les seves pintades apareixen a ciutats de tot el món i a llocs de gran significat polític, com el mur construït per Israel a la Cisjordània ocupada.
També es conegut per haver-se introduït, disfressat, a famosos museus de tot el món per penjar algunes de les seves obres de manera clandestina, com la Tate Modern i el Museu Britànic a Londres i al MOMA de New York. A la seva obra barreja imatges i frases que signifiquen contradiccions i contrastos del sistema capitalista i el consumisme.
Misteriós artista, la seva identitat omple d’intriga i mai se sap a quin lloc tornarà a increpar el món amb els seus missatges. BANKSY: “L’Art hauria de confortar els pertorbats i pertorbar els confortables” “Life’s too short….to take advice from a cushion” “There is nothing more dangerous than someone who wants to make the world a better place”
Pandèmia i postveritat.La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.
Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.
Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.
Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.
Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista
Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.
A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.
Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:
(…) “el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.
Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.
Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.
L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.
El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.