I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.
La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.
Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.
Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre
Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.
Primeres línies de la novel·la
Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.
La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.
Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.
No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.
Comissariat: David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà
Sinopsi: La Fundació Joan Miró i la Fundación BBVA presenten El sentit de l’escultura, una anàlisi de l’eclosió i l’evolució de l’escultura moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria.
El títol de la exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal, com un concepte més proper a la manifestació d’una direcció que no pas a la fixació d’un significat.
Ressenya personal
Exposició interessant i innovadora, diferent del que estem acostumats. Hi trobem peces que possiblement fins ara no classificaríem com escultures, fetes amb diferents materials i tecnologies de reproducció. És una reformulació que busca similitud a la d’altres disciplines per adaptar-les a la globalització i al canvi en què molts conceptes cal que siguin reformulats constantment. L’exposició està estructurada en set àmbits diferents que permeten mostrar-nos obres molt diferents i inclús inconnexes entre si. Cada sala te una explicació del que hi trobarem i el motiu. Aquí en destacarem només tres.
Ars infamis
Referit a la importància de les reproduccions si aconsegueixen sostreure’s de l’original obtenint còpies perfectes.
Karin Sander. Isabel Schenk, escaner 3D de persona viva
Espai
A partir del minimalisme s’emfatitza les formes simples i l’ús de materials industrials i objectes quotidians ens presenta l’exposició entre altres obres de Richard Serra i Joan Miró.
Richard Serra. Suport Joan Miró. Personatge
Contacte
És la representació de l’amor i/o el sexe sobre material inert. És tracta d’abordar el contacte entre dues figures.
Susana Solano. La parella nº 1
En resum, una exposició que ens mostra la transformació escultòrica dels últims anys en el context de globalització i la cerca de materials per expressar conceptes que canvien constantment. Res a veure amb l’escultura permanent que estem acostumats a veure, aquí tot és evolutiu. En molts casos es treballa amb materials efímers de manera que l’obra esdevé un element quotidià.
El Disseny Hub Barcelona ens ofereix la mostra internacional d’obres originals de Banksy procedents de col·leccions privades i que arriba a Barcelona per donar-nos a conèixer el controvertit artista, la identitat del qual continua sent un misteri.
Banksy és un artista de carrer, estimat per la gent comú i menyspreat per la comunitat. Va ser capaç de trencar tots els estereotips, convertint els carrers en museus i les parets en obres d’art.
Bomb Hugger, 2003
Els seus primers grafitis van aparèixer a les parets de Bristol a principis dels 90. Una vegada, fugint de la policía, Banksy es va haver d’estirar a sota un camió per amagar-se i s’hi va haver d’estar tota la nit. En aquell moment, va decidir que utilitzaria plantilles.
Love is in the Air (Flower Thrower) (2003)
Banksy, que mai ha aparegut en públic ni ha revelat la seva identitat, és pintor, activista social, artista del carrer, considerat un dels grafiters polítics més importants del món.
Va començar la seva obra als carrers de Bristol, la seva ciutat natal, entre 1992 i 1994 i a l’any 2000 va organitzar una exposició a Londres Des de llavors, les seves pintades apareixen a ciutats de tot el món i a llocs de gran significat polític, com el mur construït per Israel a la Cisjordània ocupada.
També es conegut per haver-se introduït, disfressat, a famosos museus de tot el món per penjar algunes de les seves obres de manera clandestina, com la Tate Modern i el Museu Britànic a Londres i al MOMA de New York. A la seva obra barreja imatges i frases que signifiquen contradiccions i contrastos del sistema capitalista i el consumisme.
Misteriós artista, la seva identitat omple d’intriga i mai se sap a quin lloc tornarà a increpar el món amb els seus missatges. BANKSY: “L’Art hauria de confortar els pertorbats i pertorbar els confortables” “Life’s too short….to take advice from a cushion” “There is nothing more dangerous than someone who wants to make the world a better place”
Pandèmia i postveritat.La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.
Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.
Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.
Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.
Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista
Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.
A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.
Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:
(…) “el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.
Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.
Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.
L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.
El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.
El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…
Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.
Joan Isaac
La tradició francesa i la italiana
Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.
Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.
Transgressions ben positives
Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.
A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.
I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.
Daniel Sesé, iI·lustrador, dissenyador gràfic, fotògraf i músic
El llibre-CD
Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.
Títol:Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini
Autora: Alba Sidera
Amb textosde: Ferran Casas i Jordi Borràs
Edicions: Saldonar
Pàgines: 288
Sinopsi
Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.
El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.
Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.
A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.
Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.
Alba Sidera
Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008 a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat política italiana.
Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto,La Llança i Mèdia.cat.
L’acció de la novel·la té lloc al Glasgow dels anys 80, amb les condicions socials creades per les polítiques de Margareth Thatcher. La seva actuació política i econòmica emfatitza la desregulació (sobretot del sector financer), els mercats laborals flexibles, la privatització de les empreses estatals i la reducció del poder i la influència dels sindicats. Aquestes polítiques portaren a àmplies zones del nord industrial i miner d’Anglaterra i del sud d’Escòcia als tancaments massius, l’atur i a la decadència ecònomica i social d’amplis sectors de la classe obrera. En aquest context trobem la trama de la novel·la: l’Agnes és mare de tres fills, els dos més grans adolescents (la Catherine i en Leek) fruits d’una anterior experiència matrimonial fracassada i el petit Shuggie fill de la parella actual, en Hugh Bain, un taxista que fa el torn nocturn pels carrers de Glasgow i que dedica el temps a enganyar l’Agnes amb les clientes i les oportunitats que li dóna la nit. L’alcoho és la sortida de l’Agnes i de moltes dones en uns suburbis escombrats per la crisi i la manca d’esperança. En Hugh abandonarà l’Agnes i els fills grans acabaran fugint buscant la supervivència personal un un món tancat i opressiu. El petit Shuggie s’aferrarà a la mare i a la dificilíssima situació tot buscant l’esperança en una situació cada cop més complexa. El nen no perdrà l’esperança de reconduir i salvar sa mare.
Barris pobres de Glasgow als anys vuitanta (alamy.es)
L’autor, Douglas Stuart (1976) va néixer a Glasgow. Després de llicenciar-se al Royal College of Art de Londres es va traslladar a Nova York, on va començar la seva carrera com a dissenyador de moda. Durant anys va alternar la feina de dissenyador i l’escriptura. Els seus escrits es publicaven a The New Yorker i Literary Hub. La història d’en Shuggie Bain, la seva primera novel·la, ha rebut el Premi Booker 2020 i s’ha traduït a més de trenta idiomes. Aquesta és una novel·la que recull les pròpies experiències vitals de l’autor, la mare del qual era també alcohòlica i reflecteix les vivències ofegadores de la realitat social de Glasgow en aquells anys que ell va viure en primera persona. La història és trista, colpidora i emotiva, plena de personatges marcats per un destí destructiu, en un ambient sufocant, però el nen Shuggie lluita de manera desigual per imposar l’amor que sent per la mare.
Vam comprar aquest llibre a la Setmana del Llibre en Català el passat mes de setembte. Cada any passem per la parada d’Edicions de 1984 i xerrem una bona estona amb l’editor, en Josep Cots. Com sempre els seus consells, les descripcions acurades i sentides del que publica l’editorial ens porten a agafar alguns del llibres que fins ara mai no ens han defraudat.
La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!
Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.
Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.
Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.
Restaurants i hotels Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.
Edificis i indrets urbans
Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.
També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.
PENTAX ImageICementiri de Sant Gervasi, Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes, Palau d’Europa del Consell d’Europa, Campanar de Sant Esteve de Tordera, Pont de Bassano, Teatro Olímpico (Vicenza), Castell de Marostica, Carrers del Barri de Norrebro, (Copenhaguen), Plaça de Gutenberg (Estrasburg), Plaça Duc de Medinaceli, casa palauet al passeig Marítim de Sitges, Experimentarium (Copenhaguen), Gatwick Airport
Paisatges
Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.
Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia
Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.
Una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues
Personatges Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.
Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela
Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.
Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises
Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank
Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano,El Hound Dog, La Traviata,Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.
Els títols dels capítols Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:
Hi ha silencis que criden
La catedral color d’aram
Unes hores que van durar anys
La mel portà les mosques
D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
Les abraçades d’home fan soroll
Qui no ho sap tot, no sap res
He vist científics que creuen en Déu
Espigolant sentències bosc(h)anes:
Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
La gent de postguerra no s’arronsa.
La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
Som les pors que hem vençut.
En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.
Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines
L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.
Erik Olin Wright (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític
Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.
Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem.
Partint dels ideals de la revolució francesa liberté,egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.
Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.
En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema.
Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.
Defineix també els principals components del socialisme democràtic:
La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat.
L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades.
L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
Que la banca sigui una empresa de servei públic.
Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.
L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política
En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.
Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.
Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
Erik Olin Wright (1947-2019). DossierSin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.