Testament cinematogràfic o voleu una classe magistral de cinema? Doncs aquí la teniu. Scorsese filma.
La meva desconeixença sobre els fets m’han mantingut molt alerta de tot el que s’explicava. No entrarem en l’argument, que tothom hores d’ara ja sap de què va. Per mí el que val la pena comentar és cóm ho explica.
És només cinema èpic, o de denúncia, o de gangsters, o antropològic o de policies? Sí, es tot això i en majúscules. Hi ha un domini de la càmera en els primers plans, o sigui en les interpretacions també, igual que hi és en els grans espais, en la captació de la vida de l’home dins de diverses comunitats, i posat en un espai natural que tal com el fa renéixer l’enfonsarà.
En Carlos Boyero de El País diu La sabiduría que almacena la cámara de este hombre impide que mire el reloj, pero casi nada de lo que cuenta me apasiona, no me enamora como en otras ocasiones i no li trec la raó. Per mi és conseqüència de com distribueix l’argument i el temps que li dona. Durant les dues primeres hores t’explica qui són i com viuen els personatges, tots, i com enfronten la que els hi ve damunt amb l’auxili dels blancs que tot ho espatllen. I la darrera hora la dedica a les investigacions que el FBI de Hoover ha de fer de diversos assasinats. (Impagables els plànols que els hi dedica). Aquí hi trobo l’error. No ho pot acabar d’explicar, ho intueixes. I és una llàstima perquè la pel·lícula ho necessita, i els espectadors també. Es necessiten unes seqüències, de les qual n’és un dels millors creadors de la història del cinema. Més quan has descobert que es tracta de fets reals. El metratge de les primeres dues hores, un mestre com ell, l’hauria d’haver reduït en benefici de la trama final, que l’esperes amb fruïció. Sembla com si li interessés més que t’adonis i entenguis el nus, de què representa, que no pas del desenllaç. Això sí, el final és esplendorós. Tot i l’esmena que he comentat, m’ha agradat, molt.
Per a mi la llargada, que tothom comenta, tant és. Com si fos una condemna estar assegut i mirar i aprendre. Apa que no ens vam empassar peplums bíblics de romans, de faraons, o d’altra mena, els de la Metro.
Filminofereix un reportatge sobre Scorsese parlant de cinema. Entranyable. Cóm l’estima!
En aquest cas no caldria entendre el pes com alguna cosa feixuga, sinó com el valor de l’experiència vital, més encara quan ja s’ha arribat a passar la vuitantena. La seva bibliografia te una quarantena de llibres, i jo n’he llegit només els que presento, però sí que la majoria impliquen continguts, significats, arguments que expliquen, com des del seu “exili” a Suècia des de l’any 1964, segueix envoltat d’una Grècia que no el deixa, encara un arrelament ocurrent ens explica la història d’una vida, d’una manera de fer i de ser. De les dissorts i les alegries d’una joventut a la postguerra de la II Guerra Mundial, en un país on els militars i la corrupció anaven per lliure.
Deliciosa escriptura per a les vivències més domèstiques i personals del jovent grec que tenia que decidir el seu futur, dins o fora. Un repàs també pels fets històrics que els marcarien i els assenyalarien un camí, els faria prendre decisions. D’una senzillesa sorprenent, que als que ens estimem aquell país, que ja ho sabia tot, o quasi tot, fa més de 2000 anys, ens fa somriure i cercar alguns esdeveniments que no coneixiem.
Kallifatides és un contador, un rondaller …. el fred escandinau, potser li ha tret una mica la sornegueria, però no l’astucia, ni la subtilesa.
Us presento una entrevista feta a la Biblioteca Joan Maragall del barri de Sant Gervasi de Barcelona, el desembre de 2022.
En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.
Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.
Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.
La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.
Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.
Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana, que va fer fortuna a l’època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus.
Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula l’onze de setembre del 2021, per celebrar la Diada i l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presenta amb la seva xicota….una noia negra.
A partir d’un dinar familiar merament banal, s’encetarà una batalla campal entre el cap de família (Joan Carreras) i la novia negra (Tamara Ndong) descendent d’esclaus.
El dinar familiar provocarà un viatge per tres segles que ha marcat la història de casa nostra..
La visita inesperada farà que res torni a ser igual.
Tamara Ndong (Kayla) a Amèrica
Comentari personal
Una història colpidora, hi vas entrant a través d’un humor agredolç, a poc a poc et va incomodant fins a plantejar-te si és lícit gaudir dels privilegis heretats d’un fosc passat.
Em va agradar moltíssim ! A través dels meus viatges a l’Àfrica, és un tema que sempre m’ha colpit. La diàspora de l’esclavatge, els indians al Maresme, a Barcelona; la doble moral, “El meu avi va anar a Cuba”, es parla poc de l’esclavisme, del colonialisme, dels errors i els crims comesos.
Amèrica, a banda de les magnífiques interpretacions, comença com una comèdia i t’acaba explotant a la cara.
El cap de família (Joan Carreras) i la novia negra (Tamara Ndong)
Nota final
Aquesta breu i personal ressenya, és in memoriam del nostre estimat Pep Bujosa, bon amic, gran crític de teatre i impulsor actiu i pacient d’aquest blog Gaudir la Cultura.
Títol: L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995)
Autor: Oriol Pi de Cabanyes
Editorial: Afers, Catarroja (2022)
Dietari
Per poc que el conegueu, sabreu que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un escriptor i articulista -a més de càrrec institucional- de dilatada trajectòria i sòlida cultura, reflectides en diversitat de gèneres.
Entre les seves obres, a més de les pròpiament literàries, hi ha volums de viatges, reflexions de filosofia política, llibres de temàtica artística i històrica, assaigs… El seu darrer llibre publicat és La cultura que ens salva i altres escrits (2021), del qual ja vaig fer una ressenya per a Gaudir la Cultura.
Ara ens ofereix dos anys -1994 i 1995- d’un dietari discontinu les primeres notes del qual van iniciar-se el 20 de novembre del 1975, dia que va morir, agonitzant al llit, el general Franco. Un jorn clarament disruptiu, que marcava un canvi de temps, tot i que encara, prop de mig segle després, el canvi definitiu no hagi culminat del tot…
El títol del llibre fa referència al saber, simbolitzat en l’au nocturna de la deessa grecoromana Atenea-Minerva, que comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra. Inspirat en el seu vol, Pi de Cabanyes ens desplega la que és, per a mi, una de les darreres lectures que més m’han agradat.
En aquesta obra de l’autor vinculat a la històrica Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, podem trobar-hi, sobretot:
Referents, històrics i contemporanis (entre els quals, singularment, Joan Fuster i Josep Pla):
“Josep Pla i Joan Fuster eren tots dos aus nocturnes. Tots dos van vetllar molt en la fosca, es digui el que es digui de l’espionatge o la camisa blava, per la continuïtat d’una llengua i una cultura que són la més genuïna expressió de la terra”.
“Benvolgut Oriol Pi de Cabanyes,
“Perdona que no t’hagi contestat més d’hora la data de venir a Sueca que em proposes. (…).
“M’han dit que vens a demanar-me un pròleg. Deixa-ho córrer. He fet tants pròlegs, que ja entro en el nivell de la inflació. Els meus pròlegs, de més a més, ja estan molt mirats. No són ni prou marxistes, ni prou estructuralistes, ni prou idiotes, perquè puguin agradar els nens universitaris, i ja pots imaginar-te quins. Ara: si vens a parlar del PSAN, per exemple, ens divertirem molt. I si es tracta de passar l’estona, millor encara. (…).
“Teu,
Joan Fuster
“Penso sovint en Pla, sempre tan preocupat per si seria llegit un cop difunt. Me l’afiguro sempre com un galiot, com un esforçat de la ploma. És així com el retrata -a París, el 1920- el meu besoncle Enric-Cristòfol Ricart: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí (…), els articles més àgils i fluids li costaven una nit sencera d’escriure”.
L’au de Minerva d’Oriol Pi de Cabanyes
Interpretacions del sentit de país:
“Els jesuïtes parlaven en castellà encara que fossin catalanoparlants. I per a mi tots aquests signes van començar a ser l’indici que, per sota de les estructures més rígides, hi havia alguna deu que maldava per poder-se manifestar. Als jesuïtes vaig anar-me tornant catalanista, antifranquista, a través d’aquestes tan imprecises sensacions de la pell, es pot dir que intuïtivament, visceralment”.
“El comte Arnau encarna perfectament bé, a mi em sembla, l’esperit de Catalunya. De vegades som una ànima en pena, que conspira. D’altres vegades semblem voler ser -com ell- a tot arreu, estirant més el braç que la màniga”.
“Aquest país sembla condemnat per l’abundància d’estúpids, per la curtesa de mires i per la nimietat. I així com la política és dominada pel dèficit d’estratègia i per l’excés de tàctica de baixa volada, la cultura es fa ridículament petita, parasitària, insignificant. Massa manefles fan passadissos i grimpen a cops de colze, repartint credencials de qualitat per petits interessos personals. Hi ha massa càndids i massa malvats que ni fan ni deixen fer”.
Reflexions sobre la condició humana:
“Hi ha llocs als quals mai no s’ha de tenir la temptació de tornar. Perquè ja no existeixen. Els llocs no són pel que són físicament, sinó per un conjunt de circumstàncies imponderables que, passat el temps, ja no es poden repetir. Allò que un dia hem viscut és, per fortuna, irrepetible. La realitat no és mai objectiva: és una vivència subjectiva. I la vida una (re)creació constant”.
“Estic per la independència. De la societat en relació a l’estat. De la cultura en relació a la política. De l’àmbit privat en relació a l’àmbit públic. I viceversa. És a dir: estic per la interdependència. O sigui: per una cultura del contracte i del pacte. Per una cultura que s’oposi a la cultura de la violació i la intromissió. Més encara: per una cultura que modifiqui, en bé, la natura, que no en sigui subalterna”.
“La felicitat, si existeix, és un estat d’esperit, una vivència de la beatitud, un benésser. O una sensació passatgera, sovint tan efímera com un orgasme. L’èxtasi permanent no és cosa d’aquest món, és un impossible. La felicitat absoluta és una entelèquia.
En la vida mortal, la plena felicitat, és inabastable. Pretendre la felicitat és causa d’infelicitat. Per això perseguir-la tan obstinadament comporta tantes desgràcies”.
Notes mediambientals i de natura:
“El crepuscle dibuixa un cel rosat, d’aquarel·la. Al meu pas, el mussol es deixa caure a la manera segons costum (s’enfuig, a vol rasant, fins a la part més fosca). Per sota dels ceps he vist també, zigzaguejant, una llebre. Fa sec. Els rostolls exhalen, encara, el perfum de la sega”.
“El gat és l’animal que la cultura egípcia va sacralitzar perquè protegia la conservació del gra contra rates i ratolins. Però la tradició jueva el considera un animal poc fiable. De “gat”, que és mot que no existeix en arameu, no en surt cap a les Sagrades Escriptures…”
“Parapetat darrere els vidres del menjador, observo una garsa, altiva, picotejant per la gespa: la llarga cua, le negror com brilla, el plomatge blavís, el ventre blanc… Són malparides, aquestes aus, llestíssimes. Ens sotgen. Saben quan entrem i sortint, ens coneixen tots els sons, tots els moviments”.
Proximitat a l’Acadèmia Sueca com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (per la possibilitat que un escriptor o escriptora en català puguin obtenir, algun dia, el Premi Nobel de Literatura):
“El 25 d’abril d’aquell 1989 vam organitzar una conferència de Knut Ahnlund -a la seu del Col·legi de Periodistes- sobre “El Premi Nobel: història i actualitat”. Aleshores Birgitta Trotzig encara no era de l’Acadèmia. Com tampoc no ho és encara, però aviat ho pot ser, Per-Olov Enquist, el dramaturg que també hem tingut entre nosaltres, home altíssim, interessat a reflexionar sobre l’esport. Ni tampoc Lasse Soderberg, que ha vingut per aquí moltes vegades”.
“Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca. Quedem que ja quedarem. “Ja et trucaré jo -em diu-. Ja saps que soc molt sord, i si em truquessis tu no et sentiria”. Entesos”.
“Anem al ¨”xiringuito” de la platja de Sant Gervasi a menjar un arròs amb Kjell A. Johanson, un dels més influents periodistes culturals de Suècia. És un tipus altíssim, corpulent, desmanegat. (“Tots aquests nòrdics semblen crus”, li havia sentit dir a la Maria Aurèlia). És un dels poquíssims hispanistes suecs, escriu al Dagens Nyether, que és com La Vanguardia de Suècia. Li demano que em parli d’Arthur Lundkvist, l’hispanista de l’Acadèmia, que sempre es va negar a considerar Espriu”.
I, en referència al tema lingüístic, un darrer -però no pas menor- detall: no sabeu la infinitat de cerques d’Optimot que he hagut de fer tot llegint L’au de Minerva! Buscant la significació d’un nom, un verb, un adjectiu… Una prova més, si s’escau, del nivell cultural d’en Pi de Cabanyes, que es demostra a bastament en aquesta obra i en les que vindran.
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura
Autoria: Laetitia Colombani
Direcció: Clara Segura Crespo
Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)
Una trena d’amistat
Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.
No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.
La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.
Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.
La Trena. Teatre Goya
Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)
Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduismei catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah,Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.
Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.
La Trena, Teatre Goya
Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.
Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena
Autor: David Fideler
Traductor: Pablo Hermida Lazcano
Edició: Paidós
Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)
David Fedeler
David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.
David Fedeler
L’estoïcisme
En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.
L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.
El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.
Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.
Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.
També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.
La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.
Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.
Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.
La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…
Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.
La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.
A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…
Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.
Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.
També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.
La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.
Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.
És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.
També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:
Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.
Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.
Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.
Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.
Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.
Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.
Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.
Dones i llibreries és una imatge poc sorprenent, habitual, com ho són algunes professions intencionadament feminitzades, potser perquè es consideren fàcils. El que es descriu en aquest llibre no té res d’habitual, ni de fàcil, però si que ho és de sorprenent, més quan s’expliquen unes dones que es llencen a una aventura empresarial, social i intel·lectual en un pais d’homes: de pares, germans, marits, fills, veins… una tortura, que no ens ve de nou, i menys recentment. I per això acaba malament, i no és un spoiler intencionat, a les primeres pàgines ja veiem venir que allò anirà pel pedregar. Es una història personal, una píndola de la història contemporània d’Egipte, de El Caire, i dels seus excesos i fracasos.
En lloc de fer jo mateixa una breu ressenya l’he trobada feta per la pròpia autora on explica com ha tingut que gestionar la il·lusió i el fracàs. Ara, des de Londres, la seva ciutat de residència des d’aleshores, assegura no reconèixer la dona que va ser tots aquells anys. Per escriure’l va haver de revisitar el passat. Un que té molt a veure amb la història d’Egipte que ella mateixa va presenciar: tenia 7 anys quan els Germans Musulmans van assassinar el president Anwar Sadat i Hosni Mubàrak va arribar al poder, i 37 quan la Primavera Àrab va enderrocar el dictador. D’aquesta última, les revoltes que van començar a la plaça Tahrir del Caire, Wassef diu que li va costar molt entendre el que estava passant allà el 2011. En el fons no va passar res.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.