Josep Sauret
Títol: Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas
Autors: Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio, José Manuel Rúa
Flor del viento Ed. Col·lecció “Con Franco vivíamos peor”, 2010
Autors
Els tres són doctors en història i professors de la Universitat de Barcelona. Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la UB; Paola Lo Cascio, professora titular i José Manuel Rúa, professor associat de la UB.
El llibre
Té 230 pàgines incloso annexes i bibliografia. Això ajuda que sigui fàcil i ràpid de llegir. El sots títol és molt il·lustratiu ja que ens diu a qui va dirigit. No estem davant d’un treball històric de recerca profund, sinó de caràcter divulgatiu.
És una obra interessant que fa un bon resum, sense entrar a fons en els temes, del que va ser la política econòmica de l’època franquista. Està dividit en capítols curts que ajuda a fer-ne una lectura amena i a llegir-lo sense seguir la cronologia temporal. És un llibre ideal per repassar una part de la història recent d’una forma crítica i relativament ràpida els que ho hem viscut. També és ideal per a la gent jove que no ha viscut aquest període. En conclusió, un bon llibre per llegir en les tardes caloroses de vacances d’estiu.
Resum
S’aparta molt de les versions oficials que ens han donat durant anys per justificar la dictadura. Així comença dient que va ser Hitler, al no acceptar un imperi colonial espanyol al nord d’Àfrica, el que no va permetre la participació espanyola en la segona G.M. Tot i que pensem que no va ser l’únic factor. Segueix acceptant que tot i ser un règim dolent -manca de llibertats- va portar algunes coses bones -el “milagro económico español”, amb matisos-.
L’autarquia, més imposada que volguda, tot i ser un objectiu ideològic dels falangistes, va ser terrible per la població, exhausta després de la guerra. Va retardar la modernització econòmica i social que es va produir a Europa després de la segona GM. Va ser un tornar al passat. Tornar al camp enlloc de la ciutat on es passava gana. La ideologia falangista que dominava el govern pretenia produir-ho tot i no importar res. Es van fixar preus. Aparegué el racionament, el mercat negre -els aliments arribaren a costar entre 5 i 10 vegades els oficials- i l’estraperlo -fonamentalment per adquirir matèries primes per la indústria-. El sistema del racionament va durar fins el 1952. Les restriccions en el subministrament elèctric duraren fins el 1951 oficialment, en la realitat no es va normalitzar fins el 1956.
Ens parla dels treballadors forçats tant a Espanya -només 20.000 al Valle de los Caidos– com a Alemanya- uns 10.000- durant la segona GM.
Amb les institucions econòmiques originals -autarquia i intervencionisme- desgastades, era necessària la liberalització econòmica. Espanya era un país aïllat i necessitàva tenir països aliats en l’àmbit internacional. Estava en un món que esdevenia bipolar.
Els acords amb el Vaticà –Concordat-, la guerra freda i la posició geogràfica-estratègica per les bases militars- foren decisius i van empènyer a fer els acords amb els EEUU –pactes de Madrid-. Els dos factors es produïren el 1953. Després vindria l’entrada en els fòrums internacionals, Organització de les Nacions Unides, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Acord General d’Aranzels i Comerç,…i el reconeixement diplomàtic per la majoria de països. En aquesta època començaran les devaluacions per equilibrar la moneda a la situació real del país.
Al final dels anys cinquanta, el Fons Monetari Internacional, el Pla d’Estabilització i els Planes de Desarrollo van aconseguir amb uns costos altíssims per a la població un desenvolupament econòmic quasi similar a l’europeu. Són els anys que Carrero Blanco aconseguí apartar el falangistes i situar de ministres i alts càrrecs a persones lligades al Opus Dei, tècnicament preparades, que entre altres fites aconseguiran que la balança comercial del país sigui positiva el 1960.
Els Planes de Desarrollo foren tres -1964-1968 i 1971- i pretenien fer més eficient el desenvolupament, programar l’activitat pública i subvencionar i assessorar al sector privat. Durant aquesta època es va generalitzar la Seguretat Social. L’èxit fou parcial – cinturons industrials de Vigo, Valladolid i Madrid- i l’Instituto Nacional de Industria (INI) malauradament es va transformar en hospital i no en motor d’empreses. D’alguna manera el crèdits barats varen portar al cas Matesa i les disputes entre ministeris polítics i econòmics o tecnòcrates. El cas va acabar amb una remodelació ministerial guanyant els conservadors- “desarrollistes”-opusdeistes (Carrero Blanco).
Tot i així, el govern de la dictadura no va aconseguir entrar a la Conunitat Econòmica Europea (CEE) i Espanya va haver d’esperar que hi hagués democràcia per ser-hi de ple dret.
En els anys 50 i 60 hi ha un important moviment migratori des del camp a les ciutats, on es comença a desenvolupar la indústria, i a tot Europa, mancada de mà d’obra conseqüència del seu creixement. Recordem el programa de Radio Nacional “ De España para los espanyoles”.
El primer tipus d’immigració interna portarà el barraquisme i la manca d’infraestructures urbanes. El model urbà-industrial va anar sempre darrera en quant a infraestructures. Podríem dir que no hi havia voluntat d’integrar en el teixit urbà als nouvinguts, mancaven escoles, transport, clavegueram,… infraestructures en general.
Quant a l’emigració externa podem dir que van arribar a haver-hi fins a 1,3 milions d’emigrants permanents – a Suïssa, França i Alemanya principalment-. A part, hi havia els temporers que hi feien estades per exemple per veremar. Cal dir que les seves aportacions dineràries van ser una gran ajuda al desenvolupament del conjunt del país.
Després de moltes vicissituds polítiques per la composició del capital, SEAT comença a produir el 1953 a Barcelona per imposició de la Fiat i amb capital majoritari de l’INI. Al principi era només una fàbrica de muntatge. Fins el 1957 no es comença a produir el Seat 600 que seria el símbol de l’enlairament (takeoff) espanyol dels anys 60.
A Europa després del daltabaix de la segona GM es va produir un lent creixement econòmic al principi, però que portà al que E. Hobsbawm ha denominat “l’Edat d’or durant els anys 60”.
Espanya se’n beneficia fonamentalment de dues maneres, l’emigració que va haver de marxar, com hem vist, i el turisme que va venir. Darrera d’Europa també varen ser anys bons per Espanya amb diner barat que ajudava a importar tecnologia que augmentava la productivitat. També cal tenir present l’entrada de capitals forans afavorits per avantatges fiscals importants.
El turisme havia començat a finals del segle XIX quan les elits buscaven centres termals principalment a l’interior. Els anys 50 -60 del segle XX es produeix un canvi radical i arriba el turisme que esdevindrà de masses o de platja i sol. El 1951 van venir 1 milió de turistes, el 1975 més de 30 milions.
El turisme va ser un pilar fonamental del creixement ajudat per crèdits barats, àmplia publicitat. Va portar un gran desequilibri entre la costa i l’interior fomentant, entre altres aspectes, les migracions a les zones costaneres i a les illes.
A l’arribar la dita transició democràtica i també degut entre altres factors a les crisis del petroli dels inicis dels anys setanta, l’economia espanyola tornava a estar en estat de xoc degut a una inflació galopant, uns grans dèficits en les balances comercials i de pagament fruit d’una minsa fiscalitat. Simplificant, amb una devaluació d’un 20% i els Pactes de la Moncloa que moderaven salaris i introduïen una fiscalitat més adient es va començar a redreçar la situació. Aquí els autors ens diuen:
“Las clases populares españolas pagaron dos veces por el franquismo, una vez a la entrada y en la interminable posguerra, y, otra, a la salida cuando se tuvieron que hacer cargo de la pesada carga de la dictadura.”
Als anys 70 hi ha una crisi mundial. Serà conseqüència principalment de l’encariment de l’energia -petroli, gas-, de la fi de la convertibilitat or/dòlar i la devaluació d’aquest, degut al fort endeutament que va implicar pels EUA la guerra de Vietnam. Incidirà igualment l’esgotament dels increments de productivitat que les tecnologies ja no oferien en la dita segona revolució industrial. Es va arribar a fortes inflacions sense creixement i amb increments de l’atur importants. Al nou fenomen es va anomenar stagflation. Van aparèixer als EUA les polítiques monetaristes que buscaven un desenvolupament selectiu i no el creixement massiu anterior de la demanda.
A Espanya es van ajuntar durant la transició, la crisi econòmica i la problemàtica internacional. Es va arribar a taxes d’atur del 21,9% el 1985, en part pel retorn dels emigrants que Europa ja no els necessitava. La inflació màxima fou el 1978 amb un 19,8%.
Hi trobem un penúltim apartat en què ens resumeix els desequilibris que va comportar el “milagro económico español”. Incideix molt en les coses que es podien haver fet millor. Segons els autors la mà ideològica de la dictadura no va permetre prendre les decisions correctes inclús ja en el període democràtic.
El llibre acaba amb un últim apartat titulat “La fortuna de la família Franco”. Evidentment és un dels molts exemples de corrupció de l’època. Amb tot personalment diria que és una mica demagògic i està ficat amb calçador en l’estructura del llibre. La conclusió és que Franco no va promoure negocis directament ja que el seu interès era el poder.
Gaudir la Cultura 