Categories
Llibres

La classe treballadora i la dreta a Espanya 1900-1936

Francesc Messeguer

Winston, Colin M., La clase trabajadora y la derecha en España 1900-1936. Madrid: Cátedra, S. A. 1989, trad. Carlos Laguna, 315 pàg.

Títol edició original, Workers and the rifth in Spain 1900-1936, Ed. Princeton University Press, 1985.

L’autor

Doctor en història per la Universitat de Wisconsin, Colin M. Winston s’especialitzà en història contemporània d’Espanya, i és avui reconegut en l’àmbit acadèmic pels seus estudis sobre el carlisme i els moviments obrers de dretes a Espanya a principis del segle XX. Treballà durant tres dècades com a analista d’intel·ligència de la CIA. Són seus també aquests dos articles: «Apuntes para la história de los sindicatos libres en Barcelona, 1919-1923», publicat el 1977 a la revista Estudios de História Social, i «Carlist workers groups in Catalonia, 1900-1923», article inclòs en un recull analític de l’any 1996.

Ressenya

El text és especialitzat i dens. Les cites, sovint amb comentaris, són numerades a peu de pàgina. No hi ha bibliografia, ni índex analític al final, però sí índex d’abreviatures, introducció i conclusió. Agraeix, entre d’altres, l’ajut inestimable del professor Xavier Tussell, a Madrid, i de l’historiador Albert Balcells, a Barcelona, qui l’inicià també en les complexitats de la història de Catalunya, començant un procés personal que l’acabà convertint en un «fervent catalanòfil».

El llibre és un estudi fonamental per entendre la relació entre una part del moviment obrer i la dreta política durant les primeres dècades del segle XX. Una qüestió poc convencional de la història social espanyola. Sovint es descriu als obrers espanyols com a individus molt apassionats des del punt de vista ideològic, sempre disposats a sacrificar els guanys materials immediats per utòpiques fites revolucionàries. Winston defensa la tesi de que això és fals, i que la pertinença a la classe obrera no determina automàticament una determinada opció política. Factors com la religió, el tradicionalisme, el rebuig de l’anarquisme, la identitat comunitària i la por a la revolució també poden influir en les opcions dels treballadors.

Winston se centra en el sorgiment a Catalunya del Sindicat Lliure, i comença fent-se una pregunta: com és possible que havent arribat a ser segon en nombre d’afiliats a Barcelona, aquest sindicat hagi merescut tan poca atenció per part dels historiadors? La raó principal ha estat analitzar-lo des de posicionaments d’esquerres, gairebé tots coincidents en enterrar els fenòmens relatius al moviment obrer que no «encaixen» en una determinada perspectiva; el Lliure entrava així de ple en l’anomenat sindicalisme groc, promogut i protegit des de les organitzacions patronals o des de institucions directament polítiques. Cita només dues excepcions, un article d’Antonio Elorza, «Los Sindicatos Libres en Espanya: teorias y programas», a Revista de Trabajo (núms. 35-6), de 1971, i el llibre de Eduardo Comín, 1922 i un año oscuro (p.7-15), també de 1971. 

L’obra s’estructura en set capítols per etapes: analitza el fracàs social de l’elit catòlica catalana, el gir ideològic d’un nou carlisme urbà en la recerca d’una base popular obrera, el naixement i primeres etapes del Lliure (1919–1923), el seu rol durant la Dictadura i, finalment, la seva radicalització de dreta (1930–1936) i desaparició final camí del 18 de juliol del trenta-sis.

L’Església fracassa en el seu esforç per crear organitzacions capaces d’integrar els treballadors dins d’un projecte polític i social alternatiu al socialisme i a l’anarquisme. L’any 1906 proposa la creació de sindicats «mixtes» de treballadors i empresaris, i el 1908 accepta les organitzacions obreres «pures», sempre que fossin confessionals i sota la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. La realitat, o sospita, de connivència amb la patronal es fan constants. El Lliure en prendrà bona nota i rebutjarà rotundament tot allò que pugi fer creure que és una organització catòlica o confessional ja en el moment de la seva fundació.

Entre 1907 i 1913 el centre de gravetat del carlisme català es desplaça del món rural a Barcelona. La seva moderada resposta les vagues i divisió de classes interna fan que d’aquest carlisme en sorgeixi un grup de suposats radicals d’orientació obrerista majoritàriament joves que adopta una postura més flexible envers l’ordre social liberal-capitalista: ara “per se” el capitalisme ja no és dolent, però cal posar remei als seus excessos. Irònicament s’està substituint una contrarevolució reaccionària per una defensa sota mà del statu quo socioeconòmic, però també s’està gestant el carlisme que acabarà creant els Sindicats Lliures l’any 1919. El pas previ definitiu arriba el 1918 quan José Gafo, representant dels Sindicats Catòlics Lliures, pronuncia un discurs a l’Ateneu Obrer Legitimista de Barcelona on titllà a l’Església de baluard del capitalisme i preconitzà l’autonomia absoluta dels sindicats catòlics.

En aquest any 1918 el nombre d’afiliats als Sindicats Únics (CNT), creats l’any 1910, creix d’una manera rellevant. Els sindicats de masses ja són una realitat. A més de les enlluernadores notícies que arriben de la Revolució russa, durant la Primera Guerra Mundial els empresaris catalans els hi han fet concessions a fi d’obtenir l’estabilitat industrial que necessiten per signar lucratius contractes amb els Aliats, i els treballadors han vist l’oportunitat d’adaptar-se a la inflació existent. Però la contracció econòmica de la post-guerra radicalitza la patronal.

En aquest context el deu d’octubre de 1919 les joventuts i els obrers tradicionalistes funden a l’Ateneu Obrer Legitimista de Barcelona els famosos Sindicats Lliures. Com hem dit més amunt, el sindicat es declara anti-confessional, però no anti-catòlic. En els seus estatuts juren «respecte a totes les creences sobrenaturals del nostre poble». Molts dels assistents a aquesta reunió fundacional són membres de la CNT, i moltes primeres figures del Lliure en procedeixen. Tots ells hi han adquirit la seva experiència sindical. Segons Winston «són un cisma provocat per obrers tradicionalistes de la CNT, ajudats i incitats per elements de les ales moderada i radical del carlisme barceloní»; temen la pèrdua de poder d’elements moderats com Salvador Seguí i veuen com una «petita minoria» està obligant a acceptar com a dogmes de l’organització el comunisme llibertari, la fundació d’escoles racionalistes i la censura roja, però, sobretot, consideren contraproduent una política revolucionària que, fomentant el caos i el terror, consideren que ha arribat a una polarització en els relacions laborals que impedeix,  les millores més bàsiques.

Amb la irrupció del Lliure la lluita social a Barcelona esdevé un conflicte triangular entre els Sindicats Lliures, la CNT i els empresaris. És lògic que aquests últims comparteixin amb freqüència els interessos dels primers, eren menys poderosos que el seu rival i més moderats. El pistolerisme barceloní constitueix un dels eixos fonamentals del llibre. La procedència requetè d’alguns dels principals fundadors del Lliure explica per què comparteixen l’exaltació de la violència d’alguns cenetistes. Winston tendeix a tractar aquesta extrema violència com un fenomen estructural i no com una successió d’episodis aïllats, i ens recorda que no fou monopoli d’un sol bàndol, que els lliures també van patir morts a mans de grups d’acció anarcosindicalista. Aquest és un dels punts on el llibre és més discutible. Tendeix a presentar aquesta violència com a resposta defensiva en un context de guerra social, i no tant com a braç armat de la patronal i de la repressió de Martínez Anido i Arlegui, amb la llei de fugues i assassinats com els de Salvador Seguí (1923) o, de l’altra banda, d’Eduardo Dato (1921). En aquest sentit, autors com Balcells o González Calleja tendeixen a subratllar la dependència dels Lliures de la patronal, l’Església i les autoritats, i per tant mantenen, amb matisos, una lectura més propera a la del sindicat instrumentalitzat.

Entre 1919 i 1923 cal distingir tres períodes en el primer desenvolupament dels Lliures. El primer (1919-1921) està caracteritzat per un creixement lent, per un impressionant nombre de vagues i activitats en el món laboral i per un considerable grau de cooperació amb la patronal en contra de la CNT, i només durant el seu primer any tenen poc contacte amb les autoritats. En la seva segona etapa, entre mitjans de 1921 a octubre de 1922, això s’inverteix; els Lliures passen a estar molt vinculats al governador civil de Barcelona, el general Martínez Anido, mentre que les relacions amb els empresaris es deterioren; segons Winston la millor prova d’això últim és la llista de vagues convocades i guanyades per ells durant aquest període. El Lliure esdevé aleshores una espècie de succedani de la CNT, de la qual n’absorbeix els obrers indiscriminadament al prohibir-se els Únics. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930, la Confederación Nacional de Sindicatos Libres arriba a tenir una dimensió considerable. Winston calcula que s’aproximen en nombre d’afiliats a la UGT, i això és important perquè mostra que la dreta autoritària espanyola intenta construir una base sindical pròpia, i no es limita a reprimir el moviment obrer existent. Amb la caiguda de Primo de Rivera i l’arribada de la Segona República, els Sindicats Lliures perden bona part de la posició que havien assolit. Això no obstant, l’any 1931 encara compta amb dos cents mil afiliats, dels quals vuitanta mil resideixen fora de Catalunya.

Durant la Segona República el sindicalisme Lliure mor per un excés de radicalisme polític que mina la salut de les seves funcions socials i laborals. La seva col·laboració amb la dictadura desperta un espanyolisme ben viu en dels Lliures, i en paral·lel un interès creixent pel corporativisme que comença a eclipsar l’impuls sindicalista. La seva direcció admira el model de sindicació obligatòria i única implantat a la Itàlia feixista. Es seu objectiu és ara destruir completament el règim liberal i substituir-lo per un estat corporatiu, per així «salvar Espanya de caure en el caos soviètic de Rússia». Winston afirma que «gràcies a l’experiència dels Lliures, Barcelona es pot enorgullir d’haver engendrat el primer feixisme espanyol». Utilitza el concepte de «feixisme proletari» per caracteritzar la aquesta fase final del moviment.

Conclusions

Creiem que el llibre ajuda a entendre la complexitat del moviment obrer català i les relacions entre classe obrera, carlisme, catolicisme, violència política i dreta radical abans de 1936. Obliga a repensar l’esquema de “classe obrera = esquerra” i a prendre seriosament la base social de la dreta. Obliga, en definitiva, a abandonar una visió massa binària de la societat espanyola dels anys anteriors a la Guerra Civil.

En segon lloc, ofereix una explicació de llarg termini. La fundació dels Sindicats Lliures el 1919 no apareix com un fenomen sobtat, sinó com el resultat d’una evolució que inclou el catolicisme social i el carlisme.

I finalment, posa en el centre la ciutat de Barcelona. En permet entendre la seva peculiar combinació d’industrialització, conflicte social, carlisme, catolicisme, catalanisme i anarcosindicalisme.

Entre els seus punts febles, pensem, hi ha el fet que Winston intenti recuperar l’autonomia social dels Lliures sense negar les seves connexions amb empresaris, autoritats i sectors de la dreta. El debat historiogràfic es fa inevitable: eren un sindicat obrer amb una ideologia reaccionària o una eina de la contrarevolució amb una base obrera? Winston és més proper a la primera formulació, però la documentació que ell mateix analitza obliga a mantenir les dues dimensions presents.

I, per acabar, entenem que la categoria de «feixisme proletari» és potent però problemàtica. És útil per remarcar que alguns moviments de dreta radical tenien una base obrera, però també pot generar confusió si s’identifica automàticament qualsevol sindicalisme autoritari o anticomunista amb el feixisme.

Més informació

Teresa Abelló: “La Vaga de la Canadenca 1919“. Sessió del Curs d’Història “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Secció d’Història, Ateneu Barcelonès- Blog d’Història

Enric Calpena: En guàrdia! 35 Pistolerisme, sindicats lliures https://www.3cat.cat/3cat/35-pistolerisme-sindicats-lliures/audio/102444/

Deixa un comentari