Autor: Mercè Bausili

Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.

Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.

M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.

Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries

Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!

Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.

Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci

El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.