Fa temps que la vaig llegir, en castellà, perquè la traducció catalana ha tardat molt, massa. L’autor, a dia d’avui, encara no té entrada a la Wikipèdia en català.
És el que fa el boca orella dels lectors quan descobreixen un llibre com aquest, quan no tens referències de l’autor i de la seva obra. Els best sellers, a vegades, no s’han de “fabricar” els lectors són el millor termòmetre, no els calen maquinàries publicitàries. Aquest és el segon llibre que ha escrit Amor Towles, i el primer ja va sorprendre el mercat anglosaxó.
La meva tendència a visitar llibreries comporta veure que les editorials o els llibreters incorporin informació a aquells llibres que, sense un aparell publicitari dels grans, estan buidant les prestatgeries o les taules expositores, quan no són els propis lectors que se’ls demana que deixin la seva opinió adjuntada a un exemplar del llibre, amb una fitxeta i un clip. Fins aquí la cosa manual, ara ve l’altra: opinadors a la web, als mitjans, i a les xarxes socials: instagramers i influencers una mica cultivats. Doncs bé no he trobat cap opinió que no fos més que favorable, que es desfés en elogis. Per tant, a la meva llibreria de referència pregunto: què és això, que a tot arreu esclata. I em responen: és una història rodona.
I per què? I aquí em temo que seré poc original, desprès del que he llegit i he conversat: és una gran novel.la i és l’elegància personificada. És una molt bona història explicada amb el sentit mil.limètric del que ha de ser una novel.la per a un públic ampli, lector habitual i del segle XXI. L’argument per sí sol ja et guanya pels personatges peculiars i emblemàtics que acompanyen a l’encisador protagonista; per com es desenvolupen els fets; per un llenguatge polit, temprat; per situar-nos en un moment important de la Història, etc…
Si m’he animat a fer aquesta ressenya, tot i pensar que tothom ja coneixerà la novel.la i l’ha pogut llegir, és perquè als lectors del club de lectura que compartim des de fa anys literatura, els ha fet un efecte poc habitual, els ha seduït, a tots 20 participants. Cosa gens freqüent, quan les lectures normalment provoquen opinions diferents i sovint controvertides, cosa que fa les tertúlies molt enriquidores. Aquesta ha estat avorrida, plena d’onomatopeies.
Ara que ve el bon temps, i encara no farà calor, esperem-ho!, si no l’heu llegida, és una lectura que us farà encara més agradable la primavera.
Aquesta frase icònica de Il Gattopardo ho defineix escrupolosament. Bagheria o Baarìa, en sicilià, es quasi un barri, un districte de la ciutat de Palerm, tres parades de tren més. Però el que en realitat és no ho trobarem en un mapa, o en una guia a l’ús. Bagheria recull i conserva un passat pre-Unificació Italiana, o pre-Garibaldià, si es vol, i explica la història llarga i complexa d’una illa meravellosa, amb un patrimoni immens i difícil de conservar, plena de contradiccions, per on hi ha passat tothom i hi han deixat una empremta, que encara avui sorprèn i commou.
La seva història està indissolublement lligada a les seves esplèndides viles barroques, tant és així que mereix el sobrenom de “Ciutat de les Viles”.
La ciutat s’aixeca en una estreta plana al sud-est de Palerm, de manera que forma part de l’anomenada Conca d’oro, una zona gairebé completament plana vorejada pel mar del Golf de Palerm i protegida per una serralada. I és precisament en aquest territori on van néixer els primers assentaments, que van tenir la màxima expansió entre els segles IX i XII, sota la dominació primer musulmana i desprès normanda. Aquest creixement va influir en tots els sectors, especialment en l’agrícola, per a la qual cosa es van construir nombroses alqueries (granja en àrab) i fàbriques i es va crear un sistema de captació i distribució d’aigua per satisfer les necessitats de reg de la ciutat. Més tard els catalans hi varen refermar la ruta comercial més important de la Mediterrània occidental durant els segles XIII i XIV, el triangle grec. Si més no, controlar l’eix Barcelona-Palerm passant per Mallorca i Sardenya.
No obstant això, l’origen de la ciutat que avui visitem es remunta a la construcció del Palau Butera, pel príncep Giuseppe Branciforti el 1658. Posteriorment el seu nebot va crear el primer esquema urbà en traçar el gran carrer principal anomenat Corso Butera i l’anomenat Corso Umberto I, que s’estenia fins al límit de les seves possessions.
Després de la construcció del castell Branciforti, l’expansió urbana i suburbana de Bagheria va tenir un gran desenvolupament amb la construcció de gairebé totes les sumptuoses viles, castells i palaus dels nobles senyors de Sicília, convertint-se així en el lloc privilegiat de vacances de l’aristocràcia palermitana.
Famosa doncs per les seves esplèndides vil·les històriques i palaus del segle XVIII, per haver estat el lloc de naixement del pintor Renato Guttuso, que hi té el seu museu a la Villa Cattolica, i per les pel·lícules que l’han representat, com Baarìa, Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore, amb la música sempre d’Ennio Morricone, i altres, com a Il Regista di Matrimonio de Marco Bellocchio. Aquí hi va estar filmant en diferents localitzacions Luchino Visconti per Il Gattopardo. També ha estat la residència durant molts anys de l’escriptora Dacia Maraini, i de la qual hi ha un extensa bibliografia editada en català i castellà.
Mural del compositor Ennio Morricone i el director de cinema Giuseppe Tornatore
Algunes de les vil·les
Així Villa Buttera és la residència senyorial més antiga de Bagheria, construïda per Giuseppe Branciforti, príncep de Pietraperzia i comte de Raccuja, qui, perduda l’esperança del tron de Sicília, va decidir retirar-se a les possessions de Bagheria.
Concebuda com un castell, amb dues torres emmerletades col·locades com a baluards dels patis, a la porta d’entrada es veu la nostàlgica inscripció «O Cort a Dio» (La cort de Déu). A l’interior hi ha una magnífica galeria que mostra, entre altres coses, les plantes de les vastes possessions de la poderosa dinastia dels Branciforte: Butera, Mazzarino, Grammichele, Militello i molts més.
Els seus rics salons, amb frescos, evoquen un temps perdut de festes patrícies amb dames i cavallers vestits amb vestits de tafetà, com a l’escena del ball de Il Gattopardo de Visconti. Les terrasses, amb baranes de ferro forjat i rajoles antigues, estan ben conservades i des d’elles, el 14 de juliol, podeu gaudir de l’espectacle dels focs artificials de la Festa de Santa Rosalia. Avui ha estat reformada i l’ocupen serveis administratius públics de la ciutat.
Villa Palagonia és una de les més famoses residències històriques de la ciutat, també coneguda com Villa dei Mostri (vila dels monstres). Segurament inspirada en la de Bomarzo. Com la resta de viles és un bon exemple del barroc sicilià, un barroc del Sud peninsular, que a Sicília arribarà a la desmesura.
Supèrbia i excèntrica, dissenyada per il·lustres arquitectes, ja al segle XVIII era el destí dels viatgers del Grand Tour i era coneguda com el lloc «més original que existeix al món i famós a tot Europa». Les muralles de la vila estaven, de fet, plenes d’estàtues de «pedra escarpada» que representaven monstres de tota mena, figures antropomorfes, dracs, serps i animals terrorífics, cavallers, dames, músics i caricatures diverses, tant que es va difondre el rumor que, per venjar-se dels prínceps veïns d’Alliata, el príncep de Palagonia, hereu del títol i propietari de la vila, havia omplert la vila de caricatures d’amics i coneguts; però és més probable que es tractés simplement al típic gust del segle XVIII per allò horrible i sorprenent.
A la vila s’accedeix travessant un arc als laterals del qual trobem estàtues de guerrers. Cal destacar l’escala de doble rampa de pedra calcària sota el fastuós escut principesc de la família.
També destaquem la Sala dels miralls, les parets de la qual estan revestides de marbre de colors i decorades amb alts relleus de marbre que representen els avantpassats de la família i els governants d’Europa. La volta de la sala està decorada amb miralls amb pintures d´ocells fantàstics, fruites i flors. Les sales restants contenen frescos sobre temes mitològics.
Entre els seus hostes més coneguts hi la J.W. Goethe, Alexandre Dumas o André Breton, entre d’altres.
Villa Valguarnera dels prínceps Alliata de Villafranca és una magnífica obra d’art del segle XVIII italià. En la seva planimetria té elements de matriu esotèrica i la seva forma ha estat pensada com un recorregut simbòlic des de la terra cap a l’esfera celeste, amb l’afegit de l’alçada adjacent anomenada montagnola, des de la qual es pot veure tota Bagheria.
Creuant l’enorme porta de ferro, sostinguda per dos pilars de pedra d’Aspra, comença la llarga entrada. El gran saló oval, obra de Vaccarini, està decorat amb frescos i pintures dels il·lustres avantpassats de la família. Recordem que un dels propietaris, el príncep Francesco Alliata, va ser el fundador de la mítica Panaria Film i homenatjat per Robert De Niro i Martin Scorsese. La vila ha estat objecte d’un anunci de Dolce & Gabbana sota la direcció de Giuseppe Tornatore, la música d’Ennio Morricone i la participació de Sophia Loren.
És un lloc absolutament evocador, no només per la bellesa i per l’harmonia de les formes arquitectòniques, sinó també per l’estímul de sentir-se enmig d’una part important de la història cultural d’Itàlia.
Edificada el 1736 per voluntat de Francesco Bonanno, príncep de Cattolica, Villa Cattolica recorda en el seu estil un castell de base quadrangular.
És molt curiosa la presència de la Cambra del Sirocco, una mena de cova artificial construïda sota la casa senyorial com a refugi per als dies en què bufava el xaloc d’Àfrica. Alberga al seu interior moltes obres significatives del pintor neorealista Renato Guttuso, nascut a Bagheria el 1912, que recorren la seva producció artística des dels inicis de la seva carrera fins a l’última fase.
Al jardí de la vila, hi ha la tomba de l’artista, obra de l’escultor Giacomo Manzù. La col·lecció es va convertir oficialment al museu Renato Guttuso el 1990 i també conté valuoses obres de mestres de la pintura contemporània com: Carlo Levi, Corrado Cagli, Carla Accardi, Antonio Sanfilippo, Angelo Savelli, Salvatore Scarpitta, Edouard Pignon, Sergio Vacchi.
Visitar Palerm i els seus entorns a l’hivern, Monreale, Cefalu i Segesta, sense turistes, sense aglomeracions, només amb el soroll de les seves converses i dels seus mercats a l’aire lliure, realment obra una possibilitat de comunicació amb la gent i amb l’entorn, que no havia gaudit fins aquest extrem l’anterior vegada que l’havia visitada, perquè en altres moments, i més ara, deu ser impossible. I passejar per Bagheria, que no conexia, ha estat un bany d’història i de solidesa vital i artística. Ens hem donat un bon premi.
La cuina siciliana és molt variada, entre altres atributs, i també molt llaminera, una herència clarament dels àrabs. I segreti del chiostro n’és una demostració. Monges del monestir de Santa Caterina d’Alessandria amb altres pastissers hi conserven receptes ancestrals, on totes les influències rebudes arriben al paladar dels sicilians d’avui. Té un perill, però, i és que pels que no en som, de llaminers, d’entrada menges pels ulls. És un festival de formes, gustos i colors. Tot i que, per mi, res com uns cannoli.
No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
La Corona d’Espines, Josep Ma de Sagarra, TNC, dir. X. Albertí, 2025
"És un veritable festival de llengua, és un prodigi. El sol fet de sentir l'acupuntura acústica que hi ha en els versos de Sagarra ja ens eleva a tots tres pams del terra" diu Xavier Albertí.
Ara, que per descriure qualsevol cosa fem servir hipèrboles, hipèrbatons, etc… ara que tot és super i tothom és un crac, parlar de Xavier Albertí em demana una contenció, que no sé si sabré dominar.
Des de sempre, des de que el segueixo, he cregut que és una de les persones que més sap de teatre, i d’un munt de coses, es clar. De teatre de text. Un text actualment en minoria a algunes cartelleres, o portat a indrets que algú podria creure que potser resultaria més entenedor. Una falta de confiança al públic, al qual mai se li hauria de rebaixar el nivell, mai. Un text ben dit, ben representat, ben llençat és un obsequi per a tothom que estimi el teatre. I això l’Albertí ho sent com una doctrina.
El que ha fet ara amb aquesta Corona d’espines és una delícia, un delit, un goig, un gust, ens ha fet un gran regal. I el públic ho sap i així ho rep. La Gonyalons deia en una entrevista, que els hi arribava que el públic té ganes que li diguin coses sòlides, i que les hi diguin bé. I és cert, en acabar la gent demostra una eufòria que va per aquí. No parlaré de les interpretacions perquè les crítiques ho han fet abastament, però sí del vers. Del risc.
Sagarra és un il·lustrat, un poeta que domina el vers elegant, distingit, de bon gust, vaja, i que sembla fàcil, només ho sembla. I aquests atributs els ha agafat un cop més l’Albertí, i els ha manipulat perquè arribin sense sotracs ni cantarelles innecessàries. Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta.
I no voldria oblidar la sorpresa musical, que venint de l’Albertí, ja es pot suposar. Tot plegat una exquisitesa, francament poc habitual.
Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.
Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.
M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.
Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries
Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!
Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.
Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci
El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.
Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.
Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.
Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.
Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.
Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.
Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.
Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.
Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.
En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.
Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.
Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.
A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.
Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.
(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
Aquest autor, des de que va aparèixer a la palestra del mercat literari, no deixa de donar sorpreses. Des d’aquell memorable HHhH, Premi Goncourt del 2010, èxit rotund, traduït arreu, i passat a la gran pantalla, fins el que presento ara, té l’objectiu i la facilitat de narrar un fet històric conegut i estudiat àmpliament, i convertir-lo en una narració de misteri. (De fet a les biblioteques els seus lllibres hi tenen també, i a més, aquesta classificació). I és que tu coneixes els fets, saps què passarà i cóm, i tot i així, et manté allà enganxat esperant un desenllaç que ja tens present. S’ha d’escriure molt bé, s’ha de tenir molt d’ofici.
A Perspectives, potser els fets que narra no són tan coneguts, i hi afegeix una certa veritat literària, però allà estem, a passar pàgines. Només d’encarrilar el prefaci ja ens adverteix per on ens portarà, i és que la primera sorpresa és cóm li arriben a ell de forma ben casual “els materials” que “l’obliguen” a escriure aquest llibre. Ens fa una presentació de personatges, tots verídics, dels llocs, dels fets… i apa, que vagin fent, que es vagin presentant… la Florència del XVI i alguns dels seus protagonistes més significatius, tots enllaçats per l’art, la literatura, la política, els territoris, la religió, l’heretgia, els llinatges… i, sí, semblen corresponsals que ens posen al dia d’uns esdeveniments, per cert, gens anecdòtics. Fa servir una mena de gènere epistolar, en el qual tots els personatges ens aproximen a la seva visió dels fets. (1) I es clar, quins personatges i quins fets!. Ell mateix diu que li va canviar l’opinió que tenia de certs artistes o personalitats florentines, desprès de tenir a les mans aquest tresor, i no li trec la raó. Són altres perspectives.
(1) M’ha recordat, tot i que no hi té res a veure, l’August de John Williams.
Aquesta imatge és una de les més conegudes si parlem de bibliofilia, grans bibilioteques, col.leccionistes, potser tot allò que té a veure amb l’estima pel paper vell, antic, valuós, rar, etc… aquests personatges “rars i curiosos” la passió dels quals pels llibres és infinita.
Com no podia ser d’una altra manera hi ha diverses pàgines web, blogs, etc. que en parlen, però n’he triat un de molt ben fet i en català, per donar a conèixer aquest món, que és immens i quasi inexpugnable, a qui us vingui de gust saber-ne alguna cosa més.
El seu autor s’autodenomina biblioaprenent i això ja demostra una actitud d’alerta, perquè sempre se’n pot aprendre més, de tot. És un blog molt ben fet, sobretot pels que hem treballat sempre posant ordre, perquè està escrupulosament estructurat en els diferents apartats o categories. Us animo a explorar-les.
M’ha ajudat, i encara ho fa, a mantenir la meva pàgina sobre les llibreries de Barcelona, i jo humilment li aporto alguna llibreria més, quan la trobo, que ell pot referenciar al seu blog. Aquest sentit d’alerta que deia és molt exigent a l’hora de mantenir vius i actualitzats blogs com els nostres, i no sempre s’hi arriba. Ell sí, per això us convido que hi passeu una bona estona, segur que us sorprendrà. Per exemple
Unes imatges colpidores són aquelles que mostren persones que rescaten llibres de les destrosses a llibreries, biblioteques, o a particulars, per les guerres, les ideologies, el vandalisme o les catàstrofes naturals, segur que són bibliòfils en potència, o biblioaprenents.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Aquest encapçalament és una de les frases que ahir varem escoltar amb la rotunditat de qui ha fet de l’estudi de la filosofia i de la llengüa la seva manera d’entendre el món i de compartir-la. No en va, sempre ha dit que qualsevol professor també ho és de llengüa.
Els que l’hem conegut i gaudit durant tota la seva tasca docent universitària, sabem que s’ha premiat per primer cop la filosofia, tan necessària als nostres dies, però també s’ha reconegut la trajectòria d’una bona persona i d’un gran mestre, també de la traducció.
Pere Lluís i Font Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 02.06.2025
Foto: Albert Salamé
Avui molts mitjans de comunicació ho expliquen amb diferents veus, jo només ho volia recordar, també amb una mica d’enyorança i, si se’m permet, satisfacció.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.