Categoria: Arts plàstiques

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Francesc Hernández Mora i el seu temps

Josep Sauret

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver

Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón

Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver

Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.

A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.

Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.

És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.

L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.

Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.

El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.

Xilografies i escultures de fang

Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.  

Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta

Taques

L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.

Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.

Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.

Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.

Trames

També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.

Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.

Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.

Formes

Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.

Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.

Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar.  Aiguafort.

Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.

Imatge 8. Una de les joies exposades

Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.

  • Etiquetes
Categories
Arts plàstiques Cròniques

L’Art Deco ja té 100 anys

Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.

Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.

Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.

Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.

Chicago

Guastavino

Guia del pobles de Catalunya

La Chanson

El Glamour I i II

La Gran Novel.la Americana: GNA

Els feliços anys 20

Weimar

Gershwin

Berlin ens faria moderns, I i II

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

El company Ferran Ballesté ha fet ressenyes sobre passejades per Barcelona que passen revista a alguns dels edificis de l’època

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Jornada cultural a Montjuïc

Josep Sauret

En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats

MNAC: Exposició Zurbarán

Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.

Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.

Exposició de Francesc Galí

Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.

Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.

Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela

                  

Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene

              

Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí

             

El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.

Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)

En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.

Acomiadament de les obres de Sixena

Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.

Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.

Pavelló Mies Van Der Rohe

Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.

CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts

Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.

Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…

L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.

A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.

Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.

Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.

Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado

Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a  Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort  va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.

Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.

Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.

Per acabar la jornada

Teatre Lliure: La brama del cérvol

Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny

El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.

Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.

       Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada

A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…

Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.

Categories
Arts plàstiques

Sant Sever, finalment!

Ha costat anys i anys que l’obrissin al públic, en general. De fet jo tan sols l’havia vista mirant entre els forats de la reixa, quan la porta d’entrada estava oberta. Anys tancada i abandonada, només s’obria pel casament d’algun influent, o per algun acte oficial. Des de febrer de 2025 es pot visitar, pagant, això sí. També es poden fer visites guiades.

L’esglesia de Sant Sever, que es va salvar de la cremada durant la Guerra Civil, és d’un barroc molt tardà, molt afrancesat, i la restauració l’ha deixat impecable, fins i tot “lluenta”. El Barroc a la Ciutat hi és, però costa que ens hi fixem i que ens el proposin.

Consta d’una sola nau capçada amb absis poligonal i capelles laterals. A la decoració interior, destaquen les gelosies, els esgrafiats, els vitralls, l’orgue i el dauratge. El retaule central, de gran potència escenogràfica, no va ser encarregat a Pere Costa fins a 1754, que l’acabà l’any següent.

Un barroc que intenta allunyar-se dels principis del Concili de Trento, del barroc romà, és el barroc de l’Absolutisme catòlic dels Borbons a Espanya, de caràcter més clàssic, amb una finalitat d’actuar com a argument convincent del poder real. La convicció que el poder només és perfecte, si es manifesta mitjançant la brillantor de l’escenari, i també amb l’objectiu de manifestar la veracitat, validesa i grandesa de l’Església a través de l’art. El Barroc del catolicisme és sinònim de multiplicació d’imatges, fet que va saber orientar cap a la Doctrina una inquietud que hauria pogut derivar cap a la màgia. És l’art, també civil, que afavoreix la sumptuositat i el luxe que es creien necessaris pel prestigi de la monarquia, i aquest serà un atribut absolutament francès.

El 1929 es va enderrocar una casa adjacent per obrir la plaça Garriga i Bachs. Com a conseqüència, el mur de l’església que quedava al descobert es va embellir amb una façana-cortina decorada amb escultures de Josep Llimona

Monument als herois de 1809

Per saber-ne més podeu consultar aquesta guia feta per la Biblioteca de l’ETSAB, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

“Testa di Moro” una vistosa llegenda siciliana

El Sud del Mediterrani sempre ens ofereix desmesura, en diferents dimensions i atreviments. Aquest és el cas de Sicília, de la part Est, més concretament, on hi ha situada una esplèndida ciutat barroca, Caltagirone, famosa al món sencer per la seva producció de ceràmica, per a diferents usos, iniciada durant la dominació grega, un destí apreciat per les seves notables esglésies, els seus refinats palaus i les seves viles del segle XVII: el valor del seu patrimoni artístic i monumental ha estat reconegut per la UNESCO. Però el que és més llampant, per la forma i la història que acumula, són les “Testa di Moro”, altrament uns testos que representen un cap foradat de “moro, mora”, que poden ratllar l’exageració fins a límits insospitats; també hi ha la versió més acurada i delicada. Uns objectes, la fama dels quals els ha portat a ser un reclam per a visitants, i autòctons, que a tota l’illa els exhibeixen en terrasses i balcons, façanes i escalinates, taules i habitacions, siguin públiques o privades.

I evidentment al darrera hi ha una llegenda inversemblant i tenebrosa. La seva història té dos protagonistes: un jove sarraí i una noia siciliana.

Explica la llegenda que cap a l’any 1100, quan els àrabs dominaven l’illa, hi havia una jove i bonica palermitana que passava els seus dies en solitud, dedicant la seva atenció a la cura de les plantes del seu exuberant balcó. Un dia, un jove sarraí se’n va enamorar perdudament i, enfilant-se fins al balcó, li va declarar obertament la seva passió. La jove, acostumada als interminables dies en solitari, va quedar profundament impressionada i va correspondre els sentiments del jove lliurant-se a ell. Poc temps després, la siciliana descobriria que el seu amant amagava un secret, ja que el seu cor no havia estat lliurat completa i lliurement a ella, sinó que pertanyia a la seva dona i fills respectius, que l’esperaven a l’Est. La donzella es va sentir devastada i plena de ràbia davant de semblant traïció, per la qual cosa va decidir deixar-se portar per la venjança…
Durant la nit, mentre tot Sicília dormia plàcidament, la jove va colpejar mortalment el seu amant, per posteriorment tallar-li el cap i crear-ne un gerro, dins del qual col·locaria un brot d’alfàbrega, per poder eludir les olors de la putrefacció que acompanyen la mort. El nom de l’alfàbrega prové del grec Basileu, que vol dir Rei, i la siciliana, coneixedora del significat d’aquesta planta, malgrat el terrible acte comès, seguia cuidant el gerro com si fos el seu propi monarca. Va decidir col·locar el cap al seu balcó, dedicant cada moment del dia a la seva cura. I l’alfàbrega va créixer i créixer, fins a fer-se enorme i desbordar el balcó. Els veïns aviat van sentir enveja del jardí de la jove siciliana i van fer fabricar testos de terracota amb les mateixes característiques que les que la jove cuidava amb tant d’afecte. Avui, la Testa di Moro, per excel·lència, porta una corona en memòria del protagonista de la trista història.

Ho he redactat amb una certa ornamentació i floritura, perquè és tal com em va ser explicat a mi fa uns dies per una siciliana, que no va estalviar adjectius i complicitats amb el relat, que tan estimava, em va dir. Vaig entendre que la superpoblació de Testa di Moro que l’illa acapara, és un fet identitari i com a tal el gaudeixen i ens l’ofereixen.

Els amants de les sèries poden veure a The White Lotus, filmada a Taormina, alguns d’aquests teste com elements decoratius a exteriors i interiors de l’hotel.

També ténen la pinya siciliana, que és diferent de la pinya de la Puglia, ambdues porten sort i són sinònim de fertilitat i d’abundància en les collites, i ambdues es posen, sobretot, a les cantonades dels balcons.

La pinya siciliana

La pinya o Pumo de la Puglia

Categories
Arts plàstiques Llibres

Daniel Giralt-Miracle, un dels cracs sèniors de les arts

Joan Alcaraz

Daniel Giralt-Miracle

Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art

Edicions 62 (2023)

Una “guspira de memòria” és una de les espurnes que algú va recordant de les moltes coses que ha fet o li han passat a la vida. Però el crític, historiador de l’art, professor i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle ens demostra que en té molta, de memòria acumulada i, sobretot, ben articulada. I per això n’ha publicat un llibre altament recomanable per a tothom qui estigui interessat en el món de les arts i de la cultura en un sentit ampli.

I és que el nostre home no solament ha sentit l’art, sinó que l’ha viscut molt intensament, i per això s’ha implicat en les seves diverses manifestacions des del punt de vista de la modernitat.

A partir de la influència decisiva del seu pare, l’il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf Ricard Giralt Miracle -en aquest cas, sense guió- ha estat amic o ha tractat intensament els grans referents de les arts plàstiques, la crítica i el disseny entre nosaltres.

Ricard Daniel Miracle

Figures com Joan Brossa, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, André Ricard, Frederic Amat, Salvador Dalí, José Antonio Coderch, Ricard Bofill, Eduardo Chillida, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer, Yehudi Menuhin, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Vila Casas, Rafael Tous, Jaume Plensa, Antonio López, Apel·les Fenosa, Josep Guinovart, Joan Margarit, Miquel Milà, Xavier Valls, Josep Ferrater Mora, Salvador Sunyer… I la llista podria allargar-se.

També ha tingut un paper rellevant en manifestacions, institucions o entitats com la Primavera Fotogràfica, l’Any Internacional Gaudí, la Fundació Caixa de Catalunya, l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, el FAD, el MACBA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), les revistes Nexus i Batik… A més d’haver estat un eficient cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat.

Catalunya, Barcelona i la projecció internacional

En fi, és molt el que el Daniel, al llarg de sis dècades, ha aportat a l’ambient artístic, cultural i fins i tot acadèmic. També des del punt de vista de les institucions, per la col·laboració, singularment, amb el president Jordi Pujol o l’alcalde Pasqual Maragall, amb tot el sentit de país i de la seva capital que això significa. I per la projecció internacional, en definitiva, de l’art català.

Les guspires, habitualment, guspiregen, o sigui, ens van enlluernant a raigs. Però aquestes Guspires de memòria ho fan d’una manera intensa, plaent, harmoniosa i contínua. O sigui, són unes memòries amb tots els ets i uts.

Més informació

Vegeu l’article “L’art amable de Daniel Giralt-Miracle” de Joan M. Minguet a Núvol 23-11-2023 aquí . Daniel Giralt-Miracle publica ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre memorialístic que repassa una trajectòria de vàries dècades dedicada al món de l’art.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Art en pedra

Josep Sauret


Exposició a la Pedrera fins el 2 de febrer de 2025
Comissaria: Penélope Curtis

Interessant exposició per als amants de l’escultura abstracta. Ens mostra la transició del pas del marbre com a material de treball a tot tipus de pedres emprant la talla directa sense fer models en argila o guix i que tècnics qualificats creessin l’obra definitiva.

Foto JSC

Es tractava de buscar nous materials. Això va implicar per a l’artista tenir més coneixements tècnics i més llibertat de creació.


Es busca que la pedra es presti a la corba i el poliment per aconseguir formes diferents, també que el buit sigui un element més del volum de la peça.

Foto: J. Sauret


El lloc, La Pedrera, no pot ser més encertat per aquest tipus d’exposició ja que el diàleg entre les obres i l’espai que les conté sorgeix fàcil.

Foto J. Sauret

Hi ha més de vuitanta obres. Als autors de la primera generació pionera, nascuts entre finals del segle XIX i començaments del XX: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis.

Eduardo Chillida. Foto JSC

Els seguiran els d’una segona generació: Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding que també hi tenen obra en una secció complementaria.

Luciano Fabro, Foto JSC

Hi trobem també un documental molt interessant en què Bárbara Hepworth ens explica com entén l’escultura i el seu procés creatiu. Ens presenten moltes imatges dins de l’estudi de Cornudella treballant i dialogant amb el paisatge natural de la zona.

Finalment, hi ha una petita mostra que explica què és una roca i què és un mineral i els diferents tipus de roques: magmàtiques, sedimentàries i metamòrfiques.

Foto JSC

Nota: Les fotos dels autors pretenen mostrar el diàleg de les peces exposades amb l’entorn de la Pedrera.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Tothom a París!

Pot semblar un crit de guerra, però no, es tracta quasi d’una peregrinació laica. El valor d’aquesta exposició és també el fet que els ha reunit a tots, a tots aquells artistes catalans que van anar marxant esglaonadament cap a un lloc que els canviaria la vida i la forma de pensar i sentir l’art que portaven a l’equipatge. París. Anys més tard Hemingway escriuria que no havia estat en va, per a ell ni pels seus coetanis. Sense menysprear la visió còmplice que Woody Allen en va fer el 2011.

Al tombant del segle XX tothom anava a París, què hi passava, què n’esperaven?

Entre 1889 i 1914 es donen les condicions perquè Paris esdevingui el nucli de la cultura europea, i no només de les arts. Les successives exposicions universals que s’hi celebren, juntament amb la grandiosa reforma arquitectònica que Hausmann hi va executar, van permetre que la ciutat es presentés amb un esplendor renovat i la confiança en la tecnologia i el progrès. I els artistes catalans hi van arribant al ritme d’aquestes Exposicions: 1878, 1889 i 1900. Estem a la Belle Époque. La llibertat creativa crida a artistes, músics i escriptors i cada un d’ells en farà el seu propi relat, passant des del naturalisme, al simbolime o al cubisme. L’arribada de la Gran Guerra ho capgirarà tot, el mapa d’Europa i, com no, les actituds artístiques i també el mercat de l’art. El 1918 el món és un altre.

Paris des de l’arribada a la Gare d’Orsay o a la Gare de Lyon se’ls presenta magnífica, oferint la vida, l’art i la llibertat. Els carrers en moviment de dia i de nit. Això és el que percep Picasso quan hi va el 1900 per assistir a l’Exposició Universal amb Carles Casagemas. Però la seva realitat aviat serà una altra a Montmartre i Montparnasse, i en menys mesura al Barri Llatí. Rusiñol, Picasso i Sunyer hauran de deixar tota la grandeur enrere i conviure amb la més estricta austeritat. Aquests dos barris són els nuclis on s’hi trobaran tots, amb tots els altres que també hi arriben de qualsevol part del món.

Aquest TOTHOM són: Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Pablo Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Manolo Hugué, Oleguer Junyent, Xavier Gosé, Pau Roig, Josep Clarà, Enric Casanovas, Pablo Gargallo, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Emili Fontbona, Alexandre de Cabanyes, Damià Pradell i Pere Torné i Esquius. Els prodreu trobar descrits al Diccionari d’Artistes de l’IEC i el MNAC. Els estimuls que ofereix Paris als seus visitants es troben també a llocs com el Moulin de la Galette, a Le Chat Noir, a l‘Auberge du Clou, al Moulin Rouge i Le Divan Japonais i al Cirque Medrano.

L’exposició Universal de 1900 consagra la figura de La Parisienne tan simbòlica com la Torre Eiffel, construida per a aquest esdeviment, i que, com aquesta, esdevindrà un reclam publicitari. Les dones parinsenques es converteixen en un tema constant de l’imaginari artístic de la ciutat: les artistes, les ballarines de cancan i de les quadrilles dels balls, les dels cafès concert, les prostitutes de les maisons closes i les de la vida bohèmia figuren en aquest imaginari col·lectiu en funcio del medi en què actuen i viuen. I les que surten de casa per passejar, practicar esport o omplir cafès i bulevards i que s’incorporen a la iconografia de la ciutat. Aquestes dones ja estan molt allunyades de les que pintava Ramon Casas. Xavier Gosé i Ismael Smith en seran testimonis i ens oferiran unes figures femenines de moderna indumentària, que marcaran el que serà la moda de la dècada de 1920.

Durant la Belle Époque l’agitació artística i intel.lectual passa per diferents i a vegades contradictoris moviments: els simbolisme, el decorativisme, el primitivisme, que donarà peu a les avantguardes, el decadentisme i el paisatgisme. I els artistes catalans s’hi van identificant, fins que el 1910 Josep Clarà ho transporta a un mediterranisme en l’escultura i Joquim Sunyer en la pintura. I a Barcelona es fa la primera exposició cubista liderada per Picasso. Com ja hem dit tot es fa miques amb l’esclat de la Gran Guerra, i amb l’armistici tot canviarà, els mapes sociopolítics i les tendències estètiques.

Les avantguardes es consoliden a París i a d’altres ciutats convalescents, per exemple a Alemanya i amb molta força. Els que ara anomenem els anys d’entreguerres ho capgiren i ho contesten tot. Montmartre queda convertit en una evocació, l’ha desplaçat Montparnasse amb molta ebullició, però diferent. Casas i Rusiñol ja són història i Picasso segueix innovant. Molts artistes, sobretot els Noucentistes, tornen a Catalunya. El triomf de les avanguardes i el rappel à l’ordre de Jean Cocteau situen el relat en altres paràmetres, que obriran nous horitzons als artistes, als catalans també.

La bohemia, joventut i llibertat, que Montmartre irradia arreu, havia permès que els artistes es retratessin entre ells explicant encara millor quina vida portaven i amb qui es relacionaven. Les cròniques que Rusiñol envia a La Vanguardia amb els dibuixos de Casas seran l’autobiografia de la bohemia, sense amagar les penúries urbanes que molts van patir. La vida de tots ells, artistes, músics, escriptors i periodistes, a París, transcorre entre la creació i l’aprenentatge, les descobertes de diferents paisatges i el lleure. I els escenaris són els tallers, les acadèmies, els cabarets, els conservatoris, les sales de concert i de ball i cadascú s’hi integra i ho interpreta a la seva manera. Aquest serà el seu gran llegat, que avui tots gaudim i celebrem. Una exposició que també és una gran festa.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museu del Barroc de Catalunya.  Consideracions d’un manresà a Barcelona

Josep Sauret

                                    

El 2024 es va inaugurar aquest Museu del Barroc de Catalunya a la ciutat de Manresa que pertany a la xarxa de Museus d’Art de Catalunya gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, el MNAC i també amb fons de la Unió Europea.

Mercè Bausili, companya de bloc gaudir la cultura, va fer una magnífica ressenya en el seu moment que podeu veure aquí https://gaudirlacultura.com/2024/05/13/museu-del-barroc-de-catalunya-a-manresa/

Voldria afegir algunes consideracions des del punt de vista d’un manresà “exiliat” a Barcelona.

S’ha construït un edifici de disseny, modern i emblemàtic al costat de l’antic museu de la ciutat aprofitant un solar que havia estat una església dels jesuïtes. Aquesta ubicació pot tenir molt sentit si pensem que els jesuïtes va ser l’ordre que va implementar el Barroc per tot el món. El nou museu està localitzat al principi del barri de Les Escodines un barri de tradició pagesa i ara molt degradat.

Nou Museu del Barroc de Catalunya

S’han recollit peces de Manresa i altres que hi havia disperses per Catalunya aconseguint commoure al espectador com pretenia l’art sorgit del Concili de Trento. És l’art que ve amb la contrareforma i que s’adaptarà als canvis socials al llarg del segles XVII i XVIII.

L’exposició és relativament curta però toca tots els aspectes d’aquest art que ha estat poc considerat en els últims anys. Fonamentalment són peces religioses  convivint amb els encàrrecs de la naixent burgesia comercial. Hi trobem obres dels millors artesans del moment en escultura, retaules, tapissos, pintura, ceràmica, objectes de vidre, forja,… i com no!! columnes salomòniques.

Adjunto les fotos d’algunes de les peces que més m’han interessat

Conjunt de sants de diferents artistes i procedències

                      

Hi trobem també un dels retaules salvats de l’altar major de la que fou església del Roser de Manresa cremada al 1936 junt amb un dibuix del que fou aquest altar.

L’altar major de l’església del Roser abans de l’incendi provocat

Un dels retaules que es va poder salvar

                       

                                        

Peces de ceràmica d’un convent de monges

                                        

Sant Pau. Terra cuita policromada de Jaume Padró i Cots (Manresa, c.1735-Cervera 1804)

Per concloure cal dir que a més de l’interès del continent i contingut del museu en sí mateix, es pot arrodonir el dia visitant: La Cova de Sant Ignasi i la Manresa ignasiana de què ja ha parlat la Mercè Bausili, el carrer del Balç- magnífic exemple d’urbanisme medieval- la Basílica de Santa Mª de La Seu i el seu museu, el Pont vell, edificis modernistes de la ciutat…En fi cal una visita a Manresa

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa

Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.

Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.

L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.

Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.

La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies de Josep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.

La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.

El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.