L’acció de la novel·la té lloc al Glasgow dels anys 80, amb les condicions socials creades per les polítiques de Margareth Thatcher. La seva actuació política i econòmica emfatitza la desregulació (sobretot del sector financer), els mercats laborals flexibles, la privatització de les empreses estatals i la reducció del poder i la influència dels sindicats. Aquestes polítiques portaren a àmplies zones del nord industrial i miner d’Anglaterra i del sud d’Escòcia als tancaments massius, l’atur i a la decadència ecònomica i social d’amplis sectors de la classe obrera. En aquest context trobem la trama de la novel·la: l’Agnes és mare de tres fills, els dos més grans adolescents (la Catherine i en Leek) fruits d’una anterior experiència matrimonial fracassada i el petit Shuggie fill de la parella actual, en Hugh Bain, un taxista que fa el torn nocturn pels carrers de Glasgow i que dedica el temps a enganyar l’Agnes amb les clientes i les oportunitats que li dóna la nit. L’alcoho és la sortida de l’Agnes i de moltes dones en uns suburbis escombrats per la crisi i la manca d’esperança. En Hugh abandonarà l’Agnes i els fills grans acabaran fugint buscant la supervivència personal un un món tancat i opressiu. El petit Shuggie s’aferrarà a la mare i a la dificilíssima situació tot buscant l’esperança en una situació cada cop més complexa. El nen no perdrà l’esperança de reconduir i salvar sa mare.
Barris pobres de Glasgow als anys vuitanta (alamy.es)
L’autor, Douglas Stuart (1976) va néixer a Glasgow. Després de llicenciar-se al Royal College of Art de Londres es va traslladar a Nova York, on va començar la seva carrera com a dissenyador de moda. Durant anys va alternar la feina de dissenyador i l’escriptura. Els seus escrits es publicaven a The New Yorker i Literary Hub. La història d’en Shuggie Bain, la seva primera novel·la, ha rebut el Premi Booker 2020 i s’ha traduït a més de trenta idiomes. Aquesta és una novel·la que recull les pròpies experiències vitals de l’autor, la mare del qual era també alcohòlica i reflecteix les vivències ofegadores de la realitat social de Glasgow en aquells anys que ell va viure en primera persona. La història és trista, colpidora i emotiva, plena de personatges marcats per un destí destructiu, en un ambient sufocant, però el nen Shuggie lluita de manera desigual per imposar l’amor que sent per la mare.
Vam comprar aquest llibre a la Setmana del Llibre en Català el passat mes de setembte. Cada any passem per la parada d’Edicions de 1984 i xerrem una bona estona amb l’editor, en Josep Cots. Com sempre els seus consells, les descripcions acurades i sentides del que publica l’editorial ens porten a agafar alguns del llibres que fins ara mai no ens han defraudat.
La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!
Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.
Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.
Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.
Restaurants i hotels Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.
Edificis i indrets urbans
Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.
També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.
PENTAX ImageICementiri de Sant Gervasi, Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes, Palau d’Europa del Consell d’Europa, Campanar de Sant Esteve de Tordera, Pont de Bassano, Teatro Olímpico (Vicenza), Castell de Marostica, Carrers del Barri de Norrebro, (Copenhaguen), Plaça de Gutenberg (Estrasburg), Plaça Duc de Medinaceli, casa palauet al passeig Marítim de Sitges, Experimentarium (Copenhaguen), Gatwick Airport
Paisatges
Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.
Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia
Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.
Una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues
Personatges Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.
Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela
Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.
Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises
Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank
Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano,El Hound Dog, La Traviata,Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.
Els títols dels capítols Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:
Hi ha silencis que criden
La catedral color d’aram
Unes hores que van durar anys
La mel portà les mosques
D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
Les abraçades d’home fan soroll
Qui no ho sap tot, no sap res
He vist científics que creuen en Déu
Espigolant sentències bosc(h)anes:
Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
La gent de postguerra no s’arronsa.
La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
Som les pors que hem vençut.
En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.
Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]
Ressenya
L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.
Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)
Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.
En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.
L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.
Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional), la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.
Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]
Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:
L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
El nou ordre militar amb 8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.
La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup!Guziok araudialde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.
El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.
En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.
Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].
Nota sobre les imatges
A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.
Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.
Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.
Autor de la ressenya
Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
Lluís Foix (1943) és un periodista que des de 2013 ha escrit també diversos llibres de narrativa i de memòries. Com a periodista, entre altres ocupacions, ha estat molt vinculat a La Vanguardia de la qual en va ser corresponsal a Londres, a Washington i també director. Fruit del seu coneixement de la societat anglesa en el període de set anys en què hi va viure, ha escrit aquest llibre que la descriu sota el seu punt de vista i l’emmarca en els anys en què va ser-hi.
Lluís Foix davant del Buckingham Palace a Londres (Font: La Vanguardia, cedida)
És un llibre molt ben escrit i amè. Pot ser el típic llibre que et relaxa i t’aporta coneixements. Està estructurat per capítols autònoms i que permeten una lectura amb interrupcions si cal.
Com a bon escriptor es centra en les variades parles i registres dels anglesos i com s’expressen les diferents classes socials. Amb aquest motiu ens descriu l’educació que es dona als colleges a les elits sofisticades i supremacistes que dirigiran el país. Hi veiem la seva admiració per Winston Churchill que trobarem amb altres moments al llarg del llibre.
Hi trobem, la decadència de l’Imperi britànic a partir del final de la Gran guerra tot i que, com és sabut, la varen guanyar. Problemes amb Irlanda, amb les colònies… que aprofita per explicar anècdotes del Churchill periodista i també per parlar de l’actual decadència dels Estats Units que va començar amb l’empat a la guerra de Corea i va seguir amb la derrota a Vietnam. Els imperis no perduren indefinidament, tant la pujada com la davallada són processos lents. Des de Roma com diu Paul Kennedy, en el seu extraordinari llibre “Auge y caida delas grandes potencias” la caiguda no ve per atacs externs sinó per la debilitat provocada per les lluites internes.
Foix, passa revista a l’última història del partit conservador i principalment al mandat de Margaret Thatcher amb el començament del desmuntatge de l’estat del benestar. També parla de l’error històric comès amb el menyspreu cap a l’Europa continental amb el Brexit.
Ens parla del Londres acollidor d’exiliats polítics, en cita alguns de diferents èpoques, de l’Anglaterra de les cinc millors universitats d’entre les deu del món, dels 132 premis Nobel que ha generat. De la BBC que segueix informant en trenta llengües, moltes de les quals son minoritàries i testimonials, de la seva independència, del que ha costat mantenir-la, del seu original finançament alliberat de pressions polítiques i comercials.
Capítol apart mereix la diplomàcia britànica que s’ha adaptat a les circumstancies i als interessos en cada moment. Cito textualment:
“És l’únic país que ha estat aliat i en guerra amb tots els altres. I ho ha sabut fer amb tota naturalitat, perquè des de la victòria sobre l’Armada invencible el 1588 ha desplegat un doble joc internacional…” ( p. 143)
També s’ocupa del període de Fraga Iribarne com ambaixador, de com es va seguir la transició espanyola després de la mort de Franco, i de les visites de Suárez.
Hi ha un espai dedicat a la seva estada a Kabul conseqüència de la invasió soviètica de 1979 que fou el començament de la fi de l’Imperi rus. Les penúries i els avantatges de ser corresponsal de guerra.
No podia faltar parlar de l’Imperi a l’Àfrica, de com es va formar i de com va evolucionar després de la Segona Guerra Mundial. De la fracassada expedició a Egipte junt amb França i Israel, el 1956 per impedir la nacionalització del canal de Suez. De les independències de Rhodèsia i Sudàfrica a les que va assistir parcialment com a corresponsal.
Finalment al capítol “Una certa nostàlgia” hi trobem un resum de les idees exposades, Churchill, les elits que manen sense ostentació, la petjada imperial britànica en l’imaginari mundial, la cultura tramesa través d’un idioma i finalment l’error, segons ell, del Brexit.
En resum, un llibre de memòries i records que és més que això, ja que ens explica molts aspectes d’Anglaterra i els anglesos des d’un punt de vista d’una persona que ha conviscut set anys amb ells i que per la seva feina ha estat molt propera als centres vitals d’informació i de poder. Un bon llibre recomanable per gaudir una estona i per aprendre.
Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.
I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”
Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…
Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.
Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines
L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.
Erik Olin Wright (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític
Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.
Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem.
Partint dels ideals de la revolució francesa liberté,egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.
Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.
En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema.
Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.
Defineix també els principals components del socialisme democràtic:
La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat.
L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades.
L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
Que la banca sigui una empresa de servei públic.
Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.
L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política
En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.
Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.
Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
Erik Olin Wright (1947-2019). DossierSin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
12
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
La Peste(en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947
L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942
Una lectura de Camús
M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys. Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa. La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.
“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”
Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare… És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste
“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”
I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:
“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”
No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca… A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.
La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.
“Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster
MDC és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, 178 col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials, de 39 institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes amb un total de 2 milions d’objecte digitalitzats.
Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i compta amb la participació d’altres institucions catalanes.
La principal finalitat de l’MDC és augmentar la visibilitat i consulta del patrimoni documental català i per tant, dóna suport a la missió que li és pròpia a l’Àrea de Ciència Oberta del CSUC.
Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) Impulsar la digitalització del patrimoni català, b) Fer visibles unes col·leccions que, en la majoria dels casos per la seva raresa i/o condició física, són d’accés difícil i/o restringit, c) Ser la interfície que permeti la consulta conjunta d’aquest patrimoni; d) Facilitar els instruments per a la seva preservació
Aquest repositori està obert a la col·laboració de biblioteques i arxius de Catalunya que desitgin difondre les seves col·leccions especials digitalitzades relacionades amb Catalunya i/o el seu patrimoni i amb documents de caràcter predominantment gràfic. Es prioritza la incorporació dels documents més singulars i excepcionals, així com els susceptibles de ser consultats per un número més elevat d’usuaris.
L’MDC es va posar en funcionament a finals de 2006 i actualment conté, en accés obert, col·leccions digitalitzades, fotografies, mapes, cartells, manuscrits, incunables i un llarg etcètera, recollint així més de 2 milions de documents relacionats amb Catalunya i procedents d’institucions de diferents tipus com: universitats, biblioteques especialitzades, instituts, arxius, etc.
Com cercar informació?
Per col·leccions. Hi ha un llistat de 178 col·leccions. Cada col·lecció té una imatge, un símbol per tipus de col·lecció i una breu descripció
Per institució d’alguna de les 39 institucions
Per núvol de matèries. Ciclant alguna de les paraules del núvol
Per tipologies de col·leccions: d’Imatges, de Text, de Vídeo, Sonores
Mapes de tot el món, i especialment de Catalunya, dels segles XVII a la primera meitat del segle XX. L’integren exemplars adquirits per la mateixa Biblioteca i també procedents de la col·lecció de Mn. Ignasi M. Colomer i Preses, gran col·leccionista del mapa català.
Títol: “Accuratissima Principatus Cataloniae et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio”; Autor: Allard, Karel, 1648-1709; Data del document original: 1697; Font Publicació original: Amsterdam : apud Carolum Allard, [1697?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
L’Estudi de la Masia Catalana va ser un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili. El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.
Antiga masia de Valldaneu reconvertida en rectoria, a l’Abella, Blasi i Vallespinosa, Francesc, 1872-1951, Font: ‘Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.
Col·lecció d’exemplars de la Guerra Civil Espanyola i d’altres temàtiques (comercials, d’espectacles, etc.) i èpoques. Els més espectaculars són fets amb cromolitografia, però n’hi ha d’interès bàsicament documental que són simplement tipogràfics. Destaca per la seva raresa una àmplia sèrie de cartells polítics i sindicals de l’Anglaterra de començaments del segle XX, donatiu del diplomàtic i erudit Eduard Toda.
Catalans d’Euskadi agraeix el vostre ajut : Eskarik-asko. Autor: Serra Molist; [1937?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
Col·lecció que forma part del Fons Jordi Sabater Pi del CRAI de la UB, dóna accés al fons digitalitzat de més de 2.000 dibuixos i aquarel·les de temàtica naturalista, dues llibretes de camp, fotografies i diapositives etnogràfiques i diapositives de les primeres imatges del goril·la albí Floquet de neu, jugant en el seu espai natural al Centre Ikunde (Guinea Equatorial).
Mamífers: primats: goril·les. Floquet de Neu (1). Creador: Sabater Pi, Jordi, 1922-2009; Font: UB – Col·lecció Sabater Pi
La col·lecció digital Gravats permet l’accés a mes 1.600 imatges dels gravats en làmines soltes ubicats al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona la informació dels quals es pot consultar en el seu catàleg en línia. El total del fons consta de més de 8.000 làmines, les quals 5.392 són duplicats provinents de la Biblioteca Nacional de Madrid que va donar a la Biblioteca de la UB el 1887. La resta provenen dels convents desamortitzats.
[XIX-Anònim] Vista del conbate del dia 21 de Octubre 1805 de las dos escuadras unidas contra la ynglesa à las dos leguas de Cadiz; Matèria: Batalla de Trafalgar, 1805; Font: Gravats de Reserva de la UB
Cartells del Pavelló de la República
La col·lecció digital “Cartells del Pavelló de la República” permet l’accés i la consulta en línia dels cartells conservats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La col·lecció total consta de més de 10.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies. El fons digital consta de més de 3.000 cartells digitalitzats corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil. De moment, i fins a completar l’accés a tota la col·lecció, aproximadament uns 1.000 es poden consultar a través de la Memòria Digital de Catalunya.
Títol: “14 abril 1931”; Autor: Opisso, Ricard, 1880-1966; Font: Col·lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); F-719
Gestió de drets
En cas que vulgueu utilitzar alguna imatge disponible a través de la MDC, consulteu la informació inclosa a “Gestió dels drets” que trobareu a la pàgina que descriu el document, o bé envieu un correu electrònic a l’adreça que apareix a l’apartat “Contacteu amb nosaltres”.
Si voleu participar a la Memòria Digital de Catalunya o en voleu més informació podeu adreçar-vos a mdc@csuc.cat.
A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.
Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.
El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.