El 1940, a Nova York, Jerry Salinger, encara un escriptor principiant, coneix Oona O’Neill, la filla del dramaturg nord-americà més gran de l’época. Tot i que l’enamorament és immediat i s’envolta de tot el glamour dels còctels i les companyies més exquisides de la dècada, el seu idil·li no comença fins a l’estiu següent. Però l’atac a Pearl Harbor i el reclutament de Salinger per lluitar a Europa convertirà la seva relació en un amor pràcticament impossible, una història apassionant per on desfilen personatges cabdals de la cultura del segle XX: Scott Fitzgerald, Truman Capote, Ernest Hemingway, Eugene O’Neill, Charles Chaplin…
Comentari
La relectura de El Vigilant en el camp de sègol m’ha portat a descobrir tot de personatges vinculats a la misteriosa vida de J.D. Salinger. Aquesta novel·la de Frédéric Beigbeder barreja fets reals amb moments imaginats per fer-nos entendre fets crucials en la vida de Salinger i també en la història del segle XX. Partint de la relació amorosa de Salinger i Oona O’Neill ens capbussem en l’horror de la guerra i en les consequències del pas del temps. M’han semblat particularment colpidores les pàgines dedicades a la participació de Salinger en el desembarcament de Normandia i a l’alliberament del camp d’extermini de Dachau.
La novel·la té una gran quantitat de referències i mencions que obliguen a consultar Wikipèdia i Google en molts moments, per entendre exactament de quin personatge o de quin fet s’està parlant: escriptors, músics, cançons, restaurants, locals mítics del New York de l’época… És una lectura que et fa treballar, fins i tot en alguna ocasió l’autor s’adreça al lector perquè busqui determinat video o determinada foto a Internet, una picada d’ullet al lector que provoca una interacció interessant i aporta credibilitat al text.
Descripció L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. Ha obtingut el premi Òmnium de novel·la del 2019.
Mar Vila / ACN. Diari ARA
Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; La sega i L’assassí que estimava els llibres.
Comentari Aquesta és una novel·la que es presenta com una falsa autobiografia, molt ben documentada, d’un científic nazi austríac. En cap moment surt el seu nom, però sens dubte es tracta del etòleg Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pels seus descobriments referents a l’organització dels patrons individuals i socials del comportament.
El científic, un nacionalsocialista convençut, fa uns estudis sobre la barreja animal de diferents races. Arriba a la conclusió que quan s’engendren individus híbrids, aquests empitjoren l’espècie. Amb el seu vist-i-plau, els nazis apliquen aquests resultats per a justificar l’eugenèsia i l’extermini d’aquells individus que poden empitjorar la raça ària, considerada la raça superior. Però, a més, participa activament, a Postdam, en el procés de selecció, sense fer gaires preguntes sobre el destí que tindran aquelles persones que són rebutjades per no ser prou pures per reproduir-se.
En bona part de la novel·la es descriu amb força detall, i amb xifres, els mètodes emprats per fer aquesta macabra selecció. Ell, com molts altres científics que apareixen amb noms i cognoms, es deixen portar per L’esperit del temps, terme emprat per l’escriptor Ernst Jünger, creient que és un sacrifici inevitable per arribar a un món molt millor, el seu, promès per la ideologia dominant.
En un moment de la novel·la, el protagonista es justifica així:
-Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència
El seu interlocutor li contesta:
–Els científics alemanys sou la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!
Finalment, després d’haver estat presoner dels russos, s’incorpora a la vida acadèmica i científica del país, com molts d’altres col·legues, i, fins i tot, arriba a guanyar el Nobel. La seva justificació és que Tot el que férem estava en l’esperit del temps.
Aclaparadora lectura que fa reflexionar sobre la capacitat del ser humà per justificar vertaderes atrocitats, quan dona suport al poder que els possibilita créixer personalment i professionalment i sobre la readaptació d’aquells còmplices de la barbàrie a la nova vida de la postguerra. Alemanya tampoc no va tancar prou bé la porta.
Els dos llargs dies que Holden Cauldfield, el jove protagonista, passa a Nova York són la seva fugida personal. Fuig del món dels adults, un món que rebutja, intentant protegir la seva infantesa, un territori pur que ja no és el seu. Holden Cauldfield sap que s’està fent gran i que no pot deturar aquest procés natural; es rebel·la i, volent actuar contra l’inevitable pas del temps, el noi opta per un camí incert i de difícil tornada…Amb El vigilant en el camp de sègol, J. D. Salinger va escriure la que ha estat considerada la gran novel·la americana. Certament, aquest és un títol ja clàssic de la literatura nord-americana i, de fet, de la literatura occidental contemporània.
Comentari
Vaig llegir aquesta novel·la fa molts anys. M’ha calgut una relectura ara per valorar-la correctament. Són els pensaments sense barreres d’un adolescent, enrabiat amb el món i enrabiat amb els adults, un noi que no vol crèixer i que només pot connectar amb el nens petits, aquells que encara no han estat corromputs i que encara no han perdut la innocència. El que també m’ha ajudat a comprendre tot el que ens explica J.D. Salinger en aquest llibre ha sigut veure la película Rebelde entre el Centeno, on s’explica l’enigmàtica vida de l’autor, que va decidir recloure’s a Cornish (New Hampshire), fugint dels seus perturbats seguidors, i dedicar-se exclusivament a escriure, sense publicar res més després d’aquest llibre. A la películ·la també ens parla del gran amor de J.D. Salinger, Oona O’Neill, filla del dramaturg Eugene O’Neill, que el va deixar mentre ell era soldat a la Segona Guerra Mundial per casar-se amb Charles Chaplin (36 anys més gran que ella). La seva unió va durar 34 anys, fins a la mort de l’actor, i van tenir 8 fills.
Al llarg de la pel·lícula, sovint els pensaments i els diàlegs del propi Salinger es confonen amb els del protagonista de El vigilant en el camp de sègol, Holden Cauldfield, i això ens ajuda a entendre millor el llibre i donar sentit a la que, sens dubte, ara ja valoro com una gran obra mestra que cal rellegir de tant en tant.
Descripció: Es tracta d’un llibre de l’hel·lenista Pedro Olalla, una de les persones que millor pot explicar Grècia, des de totes les vessants, tant als neòfits o com als que en volem saber més, en fí, a tots els que comparteixin la mateixa passió que ell per la immensa història de tots.
Fotografia Acantilado
Comentari: Olalla té moltes més publicacions, que Acantilado no deixa de reeditar. També fa cursos, conferències, pel·lícules, estades, visites. Així doncs, us convido a visitar la seva pàgina web des d’on podreu accedir a la seva obra, a entrevistes, articles, etc.
Persona afable, discreta i propera, l’he pogut conéixer durant tot un dia gràcies a una de les trobades que organitza la llibreria NoLlegiu, i hem passejat per aquesta història de Grècia, plena de pinzellades i de càpsules que expliquen un passat encara no prou conegut, i sobretot poc assimilat.
Treballant directament amb el llibre hem gaudit, entre altres, de la immersió en el món pre-homèric, hem insistit en les diferents vies que ens han fet arribar el llegat grec, fins arribar a l’expoli actual. També hem pogut comprovar que les noves tecnològies i els avenços científics estan capgirant antigues afirmacions. Es preveuen moltes sorpreses. Sempre benvingudes.
Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams.
Jaume Vallcorba aconsegueix fa uns anys els drets de Imre Kerstez per nomes 500 $. És un dels editors que treballarà per restituir bons autors, que havien estat posats en hivernació per motius equivocats.
La novel·la Stoner parla malament de la Universitat en un moment on la institució tenia molt prestigi social. Amb la crisi de valors actual, sembla més idònia i comprensible. Stoner del 1953 de John Williams és reeditat el 2003 i les crítiques de Times, Guardian i el propi Ian McEwan el qualifiquen d’intocable i ja es fa un intent de canonitzar-lo.
Lucia Berlin escriu contes, Manual para mujeres de la limpieza és un recull dels molts que va redactar, quan aquest gènere es considerava molt menor, en front de la gran novel·la. Steven Emerson fa una tria de l’escrit entre 1977-1999. Escriptors com Hemingway, Porcel o Cabré són millors contistes, però no es consoliden fins que entren de ple en la novel·la. Recentment Alice Munro obtenia el Premi Nobel per ser una de les millors contistes.
Irene Nemirovsky escriu la Suite Francesa entre 1940 i 1942. Es troben els manuscrits que guardaven les filles i es publica el 2004, és tan grossa la campanada, que es recuperen les obres que ja havien estat publicades.
Un redescobriment és el retorn a un autor oblidat. Per exemple, el cas de Rosa M. Arguimbau, una escriptora, com moltes altres, dels anys 30. Una dona independent, periodista, solitària que va tenir fama per escriure unes novel·les en les quals parlava lliurement del seu temps. Cau en l’oblit en arribar la dictadura.
Un rellançament és la reedició d’una obra que no necessita cap promoció especial. Això passa per canvis de mans de les editorials, pels aniversaris, etc… Per exemple, El Pen Club dels USA en un moment que no tenia gaire liquiditat fa una subhasta de llibres anotats. Don de Lillo la va guanyar, i qui la va comprar va permetre una nova edició anotada per l’autor amb motiu de la subhasta.
Una canonització és l’acceptació de que una obra o un autor pertanyen a l’odre ideal de les obres literàries, sobretot per la influència i l’escola que en deriven, tal com les percep qui pot fer la tria, que el considera decisiu. Harold Bloom, que ha descrit el cànon tradicional, jutja la qualitat de l’obra i en fa un judici estètic. El cànon també pot ser obert i fluctuant. Intocables com Kafka, Tolstoi, Dante…. però la postmodernitat es revolta i acaba contra aquesta autoritat: Mauriac cau per la pròpia crítica i pels lectors i editors, Camus pren el relleu al intocable Sartre, etc…
El factor moda, o voler conèixer més enllà dels cànons. Per exemple l’escriptura nòrdica tan present ara, no arriba fins que es recorda a un premi Nobel islandès de 1955 Halldorf Laxness. Islàndia es modernitza a partir de la “visita” de soldats americans durant l’època de Roosevelt, en virtut del Tractat Monroe, amb una quantitat superior als propis habitants del país.
Per tant podrem parlar d’encenalls o clàssics moderns. Aquests que hem citat són fenòmens globals. Però hi ha casos més locals. E.A. Poe no era gens valorat als USA, perquè ell perseguia fer una obra europea, quan aquells país estava preocupat per la seva identitat nacional. A Europa Baudelaire el tradueix i el dona a conèixer als seus contemporanis. Els USA valoraven molt la literatura i el gust francesos, per tant van valorar-lo a partir de l’èxit francès. Joan Sales era molt poc valorat per Joaquim Molas, per qüestions merament ideològiques. El 1973 apareix la Guia de la Literatura catalana Contemporània entre 1950 i 1970, Sales no hi apareix. Gràcies a la fira de Frankfurt del 2007, 130 crítics escullen les 15 millors obres de la literatura catalana, Sales ja es col·loca el número 9. Són els èxits de les traduccions, d’aquí l’èxit de Cabré o Sánchez Piñol, que fan edicions per centenars de milers d’exemplars i en desenes de llengües.
L’editorial Libros del Asteroide es dedica, i així ho diu a la seva web, a buscar oblidats, menyspreats, a buscar en el fons de l’armari, també perquè són molt més barats de drets, i s’hi estan troban verdaderes joies.
Els anys 30 als USA la negritud es converteix en un orgull, i desprès de la 2a Guerra Mundial, amb la lluita pels drets, es busquen autors negres, i finalment quedarà qui quedarà. Els anys 60 els moviments feministes literaris reivindiquen Edith Wharton per damunt de Henry James, qui va veure ell mateix el seu decliu i el va preveure amb un nova edició a New York de tota la seva obra en 24 volums prologada per ell en cada volum, aquests pròlegs es van convertir en tot un tractat de crítica literària. Ara a Anglaterra l’editorial Virago només edita obres de dones.
Els escriptors indis es van donar a conèixer a partir de la publicació de Shalman Rushdie Hijos de la medianoche. El cas de Vikram Seth, Un buen partido, el llibre més car en llengua anglesa, 5.000.000 $. Una resurrecció de la novel·la del XIX amb màgia a la Índia.
El Boom sudamericà impulsat per Europa, com a conseqüència del cansament de l’existencialisme imperant.
El cas de les sagas nòrdiques, de llocs extrems. Allà no tenen substrat grecoromà i el luteranisme arriba quan les tradicions ja estan formades. Veuen que és l’or per a la literatura.
L’africana és una literatura que beu directament de la tradició oral, però que encara té poc calat intel·lectual. Són literatures de països joves com ho era l’europea a l’Edat mitjana. Aquest gust per l’exotisme dona premis Nobel com el de Derek Walcott (1992).
També podem parlar de l’exotisme català. Els anys 90 es compleix el 500 aniversari del Tirant lo Blanc. S’arriba a crear un interès tal que es tradueix a 300 llengües, i es passa setmanes en el número 1 de les llistes del New York Times. David Rosenthal en serà el responsable. Aquí en teniu l’original.
La dissidència també es fa servir de cantó a canto de teló d’acer. La immigració de la 2a Guerra Mundial. Pasternak, Brodsky, Eileen Chang, Maxine Kampton Ong. Els canvis en les generacions, els moviments socials provoquen aquestes modes.
Moviment Gai, André Gide, Beckett. Canvis estètics com ara el revival de l’art decó i Scott Fitzgerald. Kruschoff desestanilitza el poder i apareixen els autors proscrits, Mandelstam, per exemple. Es descobreix que Heidegger havia estat proper al nazisme. La transició espanyola recupera els exiliats. Uns escocesos morts de gana busquen un país on la Lliura Esterlina tingui un bon canvi i arriben a Eslovaquia, i allà els cau a les mans Kafka, que el tradueixen a l’anglès a partir de l’edició de Max Brod. La literatura d’escàndol de Nabokov, prohibida a USA i Anglaterra. Autors a partir de sèries de televisió, Evelyn Waugh i Retorn a Brishead, o el Jo Claudi de Robert Graves a la BBC.
L’èxit de Suite Francesael 2004, editada per Denoël, s’ha d’emmarcar en una pregunta com ara: Qui està legitimat per parlar de l’Holocaust? Desprès de la guerra hi havia una clàusula d’exclusivitat: si no ho has viscut, calla. La segona generació, els fills, també consideraven que ho havien viscut. Entre els 1945 i 1950 comencen a aparèixer el primers supervivents, desprès de passar pels camps intermedis i ajudar a donar informació en els primers judicis. Comencen les Memoralia: Eva Hoffman (Polonesa-canadenca). Daniel Mendelshon: Los Hundidos, net, ja tercera generació estira el fil. Nemirovsky es converteix al catolicisme, i practica un autodi, sense gaire sentit d’identitat, venia d’una família molt lleugera de creences i pràctiques, eren assimilats.
Al segle XVIII el pensador alemany Moses Mendelssohn ja propugnava la defensa dels drets dels jueus i alhora la assimilació dels jueus amb els gentils. Les opcions eren o mantenir-se dins del gueto o fugir del estancament d’aquesta cultura. Ja apareix la figura del jueu assimilat, que no permet que la religió sigui un entrebanc. Molts d’ells han estat fortament criticats, tal és el cas de Hannah Arendt. Cal també recordar el cas Dreyfuss els contraris opinaven que potser es carregava contra els jueus per agradar als francesos, per tant l’antisemitisme era una obvietat. El 1998 surt la maleta, i entrem en la relació amb qui pot parlar i de què. Per exemple, Jonathan Littell i Les Benignes és un exitàs fins que es tradueix i apareix a Alemanya. El termòmetre de la literatura del Holocaust és alemany i jueu. Es demana que sigui memorialístic, la recreació literària no es permet perquè es considera un maquillatge, la descripció ha de ser dura. Però la Nemirovsky era de primera generació, era víctima i escriptora d’èxit abans de la guerra. L’Holocaust confirma la carrera que ja existia, però havia estat oblidada. Ella es un producte artístic, però legítim.
La maleta contenia només els manuscrits dels dos volums que s’han editat. Havia pensat escriure’n 5 volums. 3er: Captivité, 4art: La bataille, 5è: La paix. Es una crítica ferotge al seus, que no s’havien assabentat de res, no havien après res de la 1a guerra, per això els havien entrat d’aquella manera. Ella no marxa perquè escriu, sap que està en un moment decisiu, i sap que la ploma funcionarà, que està en vena, escriu del dia a dia, del que veu. Prèviament estructura molt bé la novel·la, el contingut i la forma estan molt ben aconseguits. Es una narració breu que serveix precisament per a situacions extremes, perquè en aquests casos no es pot eixamplar estilísticament, excedir-se, no es pot volatilitzar, s’ha de fer tot intens, anar amb el fre posat. Els capítols són com flashos, retrats dels personatges breus, en controla els fils, buscant la continuïtat o no, les el·lipsis per recrear la sensació de trencament de la seva societat, es com un collage, un fotomuntatge, tot plegat molt cinematogràfic. Tot ben al contrari del que fa Tolstoi a Guerra i Pau. Si ho hagués fet com ell, amb aquelles escenes llargues descriptives, no hauria reflectit una situació límit com la que volia expressar. El model de Tolstoi no el vol, no vol un discurs intel·lectual. Explicar en front de mostrar. Quan concentres un text, no pots parar per fer explicacions, al seu lloc calen símbols explícits.
Ella aconsegueix estar molt distanciada tot i estar al mig del pànic, enfangada i escrivint. La guerra representa un gran sotrac, però també una gran oportunitat, per fer autocrítica de la seva classe. Obrir els ulls dels ulls com deia Emily Dickinson. Es contemporània de Scott Fitzgerald i Hemingway. Novel·les despullades, àgils, amb sincretisme, amb la percepció de la realitat immediata. Al segle XIX la novel·la és un element de cognició: Melville amb les balenes, Zola amb el miners, etc… La classe dirigent és la més inútil, no es sap situar. Els mes valuosos són precisament els més humils. Es molt pessimista, no nihilista, hi ha una prevalença del mal sobre el bé. Sembla que ho escriu des de la distància, en calent guarda apunts i escriu a posteriori, com molts dels poetes de la 1a guerra mundial. El que fa la guerra és posar de relleu cóm és la societat. Fins i tot és autocrítica per no haver fet atenció, per no haver conegut res, per haver viscut d’esquena. Els desemmascara del tot. Keynes ja havia advertit als anys 20 a Conseqüències econòmiques de la pau.
Ella no pot tenir mirada retrospectiva. A la primera part de la novel·la els personatges són com metralla, és com un pizzicatto. A la segona és tot més cap endins, tornen a casa. Tot és més lent però amb elements transversals per trobar-ho tot i que també n’hi hagin d’individuals. Ho hauria fet amb les cinc novel·les previstes, per això es diu Suite Francesa. Es l’enfrontament de l’home bo de Rousseau i el dolent de Hobbes. O Esta tierra es mia de Jean Renoir. Cada novel·la és autònoma i transversal, sempre pensant amb les 5 previstes. La 2a és més lineal, es veuen les interioritats i hi ha les contradiccions entre la aparença i la realitat, es mou lentament, tot i passar una any sencer fins a l’inici de la campanya de Rússia. En canvi, la 1a fa créixer el temps, es mou molt intensament tot i només passar unes setmanes. Els personatges es disloquen. El grup hegemònic, els francesos tenen individualitat, els alemanys no en tenen, sempre són un grup, forans.
Hi ha el discurs judeocristià, del bo enfront del dolent, A Dr Jekyll i Mr. Hide, Stevenson ho separa, però al final és inherent, la ambigüitat. La natura és la vida no contaminada per la consciència, és unívoca, no és ambigua. El cas de la Nemirovsky és un de redescobriment. Ella havia estat llegida molt abans a partir de les primeres novel·les aparegudes.
Es fa un canvi de discurs bonista de la guerra, a partir de post estructuralisme amb la post modernitat Des de 1970 en endavant, amb Foucault que representa una bomba, ja que diu que no ens hem de creure el que ens han dit. Es dona un ambient favorable a la crítica, a la nova història i a la microhistòria, des de baix a dalt.
Comença a preocupar la gestió de la memòria de l’Holocaust, i al 2004 apareix ella que és 1a generació, la més important
També ho és que sigui una dona. Des dels anys 60 el feminisme buscava testimonis de dones. Vera Britain: Testament de joventut.
També és un rellançament perquè es recupera l’obra editada anteriorment, que havia estat oblidada
Figures com Max Perkins de Scribner’s havien posat les bases de cóm es tenia que treballar amb els autors, i quina era la verdadera funció del editor.
Stonerde John Williams apareix el 1965 a l’editorial Viking amb només 2000 exemplars. Tot i que ell hi creu molt, punxa malgrat també les bones crítiques que obté. D’aquests exemplars de la 1a ed., se’n van arribar a vendre’n alguns a 1 $.
A partir del 2003 apareix la New York Review of Books, a partir d’una vaga del New York Times, gràcies als dissidents d’esquerres. Es converteix en un aparador per als llibres de debò. Fins aleshores el NYT només feia ressenyes, no crítiques. Aquests crítics no depenent de les grans editorials comencen a fer crítiques ben fetes. Avui dia és un referent per a la crítica de les arts i la literatura. Volien fundar una editorial per poder publicar llibres bons lluny de modes i pressions dels medis. Traduir autors mai abans fets, com Grossmann, així arriba Vida i destí, i tota la resta, o autors que han quedat arraconats, com Moravia. Aposten per recuperar famosos d’abans amb l’ajut d’un consell editorial avaluador. Recuperar oblidats com Williams, que arrenca fluix, però que al cap dels anys interessa a Europa. 200.000 exemplars venuts a França i traduït a 20 llengües (a Xina i Israel) amb gran sorpresa als USA, i això els pressiona per tornar-lo a editar el 2006. Amb poques setmanes ven allà 600.000 exemplars, recuperant la resta de la seva obra.
La crítica entra en una encesa discussió sobre el canònic. La New York Review of Books la considera una novel·la perfecta, canònica tant per forma com per contingut. El 1972 August no pot tenir el premi de la crítica pel puritanisme d’un crític, i se li concedeix ex-aequo. Les dues novel·les surten amb una embranzida gràcies al declivi de la postmodernitat, que durant la dècada dels 70-80 havia deixat a la cuneta Salter, Yates, etc…
Fa un antiheroi diferent als paradigmes del moment: resolució tràgica a la valenta , comportament heroic. Ell fa una novel·la tràgica on no fa res, acata, no reacciona molt diferent dels antiherois del naturalisme, que es redimeixen. La vida real és Stoner i no els altres paradigmes, és la majoria silenciosa. No vivim a traves de la literatura. Williams descriu un antiheroi diferent als paradigmes existents (resolució tràgica a la valenta o comportament heroic) Stoner no fa res, acata, no reacciona, és diferent als herois del naturalisme que es redimien. La vida real és Stoner, la majoria silenciosa. La novel·la és un mirall del que passa pel carrer, no és una novel·la compensatòria, fictícia, és la pròpia realitat. No es viu a través de la literatura: la novel·la no és res més que un mirall del que passa pel carrer. No és una novel·la compensatòria, fictícia és la teva pròpia realitat.
Hi ha un conflicte entre l’ideal i el real. L’ideal és per compensar el real, es quelcom comú a la literatura. La pròpia vida és un engany que et va posant pastanagues: Nietzsche, que rebutja el món grec i romà i el cristià. Segons el món grecoromà i desprès el judeocristià tens la raó, el pensament per entendre les dificultats de la vida, fins i tot per sentir-ne la desgràcia, que quedaran compensades per l’oferiment de la vida eterna. Això ha desvirtuat la realitat. Per John Williams la vida ja és això: anodina, i el sentit de l’art és ensenyar-te la vida cóm és.
Segons Plató, cóm adquirim i quin valor donem al coneixement? L’ideal és el que et convé així surts de la caverna i així tenim la veritat, la bondat i la bellesa. Stoner és un platònic que la vida el va desenganyant i li ensenya la realitat: un idealista derrotat. Qüestiona el paradigma capitalista, que sempre genera un desig nou. Es el moment de la generació beat, que també qüestiona l’Amèrica d’Eisenhower de la postguerra, que genera monstres i trinxa les persones mediocres. La literatura s’havia acomodat al establishment i la literatura produeix per donar una fugida endavant. En aquell moment ja hi havia la novel.la universitària conreada per diversos autors, còmiques o satíriques: Fitzgerald, McCarthy, Amis, Nabokov que creen un subgènere, són nostàlgiques no corrosives. Desprès de 15 anys arriba i ho rebenta tot, precisament quan el 1965 Johnson fa un decret perquè tothom pugui accedir a la Universitat a través de crèdits baixíssims.
Ha mort la postmodernitat i ara surten els damnificats. Desprès del 45 no es volíen buscar les crítiques a si mateixos. La literatura tendeix a aixecar la excepcionalitat, la literatura s’ha d’acoblar a la vida, cóm desplegues el teu projecte vital i cóm et relaciones amb l’entorn.
Presenta una successió de temes cada vegada amb l’afegitó d’elements nous, i ho anirà fent al llarg de tot el llibre. Penses que ja saps de què et parla però hi incorpora alguna novetat. L’aparença general es diferent de la realitat profunda. Per ell no hi ha una davallada personal, perquè en tot cas s’ho ha buscat, ha anat a corrent del que venia. No obeeix els paradigmes de l’heroi de ficció romàntica. Participació des de la individualitat, i no mira cap un altre cantó. Es tracta de defensat l’ideal de Jefferson de la democràcia: Individus que s’autogovernen des de baix. Defensa de les vides petites, per això agrada tant el que en principi semblaria un fracassat. Llenguatge volgudament simple i punyent. Hi ha coses que no s’expliciten, requereix de la nostra participació, te les vas trobant i ja saps d’on venen.
Descripció: Des de l’any 2005 Espais escrits vetlla per la conservació, la recerca i la difussió del patrimoni literari del país. Aquí us deixo els seus objectius, que són prou ambiciosos.
Comentaris: Es una associació privada sense ànim de lucre que es finança amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació i de totes les entitats i particulars que s’hi vulguin adherir. La feina que han fet és més que lloable i remarcable, fruit de la qual podem gaudir d’eines com el mapa literari català, un directori de rutes literàries pel territori, clubs de lectura, exposicions itinerants… Una pàgina més que interessant, molt rigorosa. Un luxe.
Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
Sempre ha estat rodejada de certa desconfiança, li costa arribar al Cànon i a l’aprovació dels acadèmics. Com si qui l’escrivís necessités de l’aparell històric, perquè no és prou bo com a novel·lista. Comença al segle XVII i fins entrat al XX no té el reconeixement, creix i es fa popular. Qui l’ajuda és Robert Graves, per la seva popularitat i el seu renom com a escriptor.
La Distànciaés una de les característiques que se li demana. El tractament de la Història ha de formar part de la novel·la. Estar enamorat del que s’ha de narrar, ser rigorós i veraç.
Es pot afrontar des de tradicions literàries, motius i punts de vista estètics diferents. RobertGraves, per exemple, ho fa per esmenar la història, que és una tradició ja del XIX, fer-la entendre avui, malgrat les reticències del acadèmics del moment. Així va corregir la figura de Jo Claudi. HermannBroch ho fa per motius ben diferents, per omplir un buit, a la Mort de Virgili. Per què Virgili va demanar que cremessin l’Eneida?. Marguerite Yourcenar per parlar d’un moment concret, de la postguerra de la 2a Guerra mundial, perquè la història és cíclica a les Memòries d’Adrià. No és aquella època determinada, no és només recreació del moment narrat. JohnWilliams busca aquesta distància per explicar la universalitat de la condició humana, que no canvia a August tot i que ara s’escriu pensant que sí que canvia, segons les èpoques.
La NH es dona a tots els continents i des de sempre. Es transversal a altres gèneres: còmic, western, thriller, ciència ficció, amorosa… pol·linitza altres gèneres i formats. La NH flirteja amb altres gèneres, com ho fa la ciència ficció, per exemple. Ara, el memorialisme li està fent mal, perquè és real i històric i els editors ho busquen per l’èxit que està tenint, com la biografia, com una lectura més seriosa i més ajustada a la realitat. La NH és diferent, ha de tenir un punt lúdic, de joc, hi ha ficció i inventiva, segur.
En aquests moments està molt diversificada: conservadora, trencadora, post-colonial, d’alliberament sexual, evasionista, de compromís, educadora… De fet, el reconeixement es força recent, gràcies a un públic amb gustos molt personals que l’ha convertit en lectura de hobby.
La NH vigila, adverteix i explica cóm afrontar el temps: seqüencialment (passat, present, futur) o simultàniament. Per a molts joves el passat és un fardo que ho alenteix tot, el present ens fa estar sobre la corda fluixa, i el futur és incert. Ara la NH els fa pensar sobre aquest pas del temps, si és transitòria, temporal, cíclica, mítica, universal, ara té èxit per això.
La NH pot voler explicar la identitat i l’alteritat. Procedència, qui ens va precedir, buscar els pilars de les cultures que ens han conformat. Es el cas de les novel·les sobre el 1714. Explicar l’esperit d’una època, l’aire, el clima. Reivindica la història des de la gent, des dels esdeveniments, des dels processos vitals.
Pausanias i Heròdot són els dos exemples dels quals la literatura i la història sempre s’han acompanyat. L’Estètica d’Aristòtil ja parlava d’aquesta disjuntiva. En canvi a la tragèdia, la considera més ambiciosa que la història, perquè no es limita al fet, la tragèdia t’adverteix del què pot passar.
El 1678 Mme. de Lafayette escriu la Princesse de Clèves, situada al 1600 que al seu torn es refereix a un manuscrit del 1500. L’actitud de la Il·lustració li dona una gran embranzida, perquè es promou el coneixement, recollint la informació que falta i sistematitzant-la. És el principi d’un sentit concret del que és investigar: Diccionaris, enciclopèdies, gramàtiques, acadèmies i la història es veu com una disciplina necessària. Emergeix una burgesia que llegeix i vol literatura que expliqui el món que ella coneix. S’imposa al XVIII entre la classe mitjana que comença a tenir diners. I així apareixen el Robinson Crusoe, el Tristam Shandy o el Tom Jones. Gira cap el realisme a partir de la Revolució Francesa i de la Revolució Americana; els personatges ja són de totes les classes socials, tothom se sent cridat. Es el moment del “citoyen”. Aquest va marcar un després i se sabia la ruptura que significava: és la crisi i el progrés alhora. Hi ha un salt qualitatiu de vida, les guerres ja no són com les d’abans: ni proteccionistes, ni de poder, ni de riquesa. A la primera meitat del XIX hi ha una certa barreja de classes, fins la revolució de 1848 i la NH comença a tenir èxit popular: Walter Scott n’és l’exemple. Vol explicar la història dels escocesos per tal de saber maniobrar i construir projectes individuals i col·lectius coherents. La novel·la fa entendre la història per aconseguir el progrés. Els promesos, es refereix al XVII, La filla del capità, al XVIII, Salambó, a l’antiguitat, La lletra escarlata, al XVII, i recordem Sthendal, Balzac, els rusos, etc… el novel·listes històrics es colen entre els favorits, però no és fins el XX que se la considera amb prou valors artístics i literaris. El premi Nobel del 1905 per a Quo Vadis del polonès Henryk Sienkiewicz així ho significa. Seguiran Orlando, El nom de la rosa, La dona del tinent francès … entre altres, fins anar estudiant-la, tipificant-la, fins que George Steiner diu de La Mort de Virgili, de Hermann Broch, que és una de les millors novel·les que mai s’han escrit. La popularitat ha estat renyida amb el reconeixement fins ben entrat el segle XX.
Hegel i Marx van desenvolupar teories de la història molt diferents, i això significa la importància que va adquirir com a disciplina. Per a Hegel la vida és història i és com es crea el progrés històric. Per a Marx no hi ha cap esdeveniment que no tingui lectura històrica, i sempre és materialista. S’ha de baixar al carrer i entendre que el preu del pa va precipitar la Revolució Francesa, per exemple.
Avui el consum és massiu i estem plens i rodejats d’anacronismes en les més venudes i famoses “novel·les històriques”. Per aquest motiu a casa nostra en Màrius Serra, juntament amb el Born Centre Cultural, va engegar el Premi Borni per a lectors atents. Una manera lúdica d’esmenar errors.
Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
El gener de 1868 es publica al diari The Nation, les deficiències que s’observen en el que es voldria anomenar com la Gran Novel·la Americana. Des de feia anys es perseguia aquest cànon, que demanava una narrativa que estès a l’abast de tothom, èpica i de qualitat, crítica si cal, que potenciés els valors americans. Sempre, en les ocasions de feblesa, no agrada la imatge que es projecta dels EEUU, el Crac del 29, Bush, Irak, Obama, etc. Forrest Wallace i Jonathan Frazen serien els darrers que s’han considerat mereixedors d’anar per aquesta línia.
ASSENTAMENTS
Al segle XVI Florida i Califòrnia són espanyoles, i al XVII arriben per l’Est els holandesos, els francesos i els anglesos que ben aviat ho dominen tot. A Virginia hi arriben 100 persones, que a la volta del vaixell que els portava provisions des d’Europa no ha quedat ni rastre.
La primera colònia coneguda és de 1607, són 105 persones que funden Jamestown, al cap de 10 anys són 6.000. En aquesta colònia transcorre la història de la Pocahontas. El capità Smith vol gent espavilada, pencaire: l’emprenedor. El 1620 funden Plymouth (d’aquí venen les tradicions del dia d’acció de gràcies i se’ls anomena pilgrims, del llatí peregrinus). Més que emprenedors són persones que busquen la llibertat religiosa, volen anar lluny per viure tranquils, són utòpics. El 1620 es prohibeix evangelitzar els indis. Firmen tractats de pau amb 35 tribus indígenes. No prosperen gaire en població i no fan gaire anuncis a Anglaterra perquè no vinguin més anglesos a progressar.
A Boston el 1630 arriben unes 1000 persones en 11 vaixells, en 10 anys són 200.000, sí que anuncien a Anglaterra l’èxit de la colònia, d’una pau religiosa i dels progressos, fet pel qual venen més britànics.
LITERATURA S.XVII
La literatura del segle XVII surt d’aquí:
Cròniques, sobre anades i vingudes i assentaments
Literatura íntima i confessional, dietaris, memòries, biografies, descripció de la vida en un ambient nou
L’alta literatura, que serà sempre poesia de tradició religiosa. El teatre estarà prohibit fins el segle XVIII, perquè es considera superficial i poc educatiu, sense valors.
Anne Bradstreet al 1640, es pot considerar la primera poesia americana. De la colònia de Boston, una noia que als 18 anys ha estat educada gràcies a la visió oberta del seu pare que tenia una bona biblioteca. Té un punt de vista masculí, utilitza la retòrica, és barroca com els llibres que ha llegit anglesos. Està ben integrada a la comunitat i l’observa, i el poetitza, per exemple un incendi a casa seva. Es una presa de consciència de la realitat que es viu a partir de la literatura encara europea. Va ser un best seller igual que ho seria Little Women de Louise Marie Alcott el 1868.
Aquest segle XVII es caracteritza per la presa de consciència de l’entorn nou i de cóm els habitants el modifiquen i el fan seu, lluny ja de la metròpoli. Cada cop més es vol abandonar el barroquisme i la retòrica, perquè la creença religiosa la troba ampul·losa, discordant, massa música, el que importa és l’entorn la lletra i ja una nova modalitat de la llengua, o sigui, el missatge. En aquest context apareix la Bíblia King James, traduïda de nou per treure-li tota l’artificiositat.
LITERATURA S.XVIII
El segle XVIII es caracteritza per voler agafar llibertat política d’Anglaterra. Les colònies paguen de forma estrepitosa impostos per costejar la bancarrota del rei. El 1654, contenint els francesos més enllà dels Grans Llacs. El rei volia ampliar els territoris britànics, finalment els francesos cauen i es retiren. Els indis havien pactat amb els francesos, i ara els britànics no saben lluitar contra els indis. El últim Mohicà (1826) de James Fenimore Cooper, explica aquests fets. Les represàlies cap els colons es concreten en prohibir les importacions.
Franklin un bon negociador i pactista es convenç que no hi ha remei amb les relacions amb la metròpoli, tot i intentar-ho fins el 1775. El 1776 es fa la declaració d’Independència i el 1781 es rendeixen i marxen. El 1782 signen la pau en el Tractat de Paris. El 1787 es redacta la Constitució dels EEUU.
El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura nacional.
Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari encara parlant del anglès.
LITERATURA SEGLE XIX
El 1828 apareix el famós diccionari An American Dictionary of the English Language. El procès polític i el cultural tenien que anar plegats. Personatges com Washington Irving fent d’ambaixador a Espanya, per exemple, cantaven les excel·lències del nous país arreu. De fet la novel·la del Mohicà ja era genuïnament americana, a Europa no hi havia indis.
Ralph Waldo Emerson des de Harvard el 1837 rebutja el Canon heretat. Demana una literatura més competitiva, de més alta qualitat. Denuncia les deficiències dels intel·lectuals americans. Massa compartimentats, plagiaris, auto complaents, retirats de la realitat, llibrescos, indolents. Demana exigència, rigor, originalitat, treball, poca ironia, contacte amb la realitat. D’aquí surten La lletra Escarlata, Moby Dick, Walden i Les fulles d’herba. No han demanat unitat, o uniformitat. Són molt diferents les obres. Costa molt treure l’idea de que ells poden abastir-se de cultura. A partir de 1830 ja estudien la seva pròpia literatura.
El 1850 Emily Dickinson coneix Emerson i revoluciona la poesia americana, amb aquestes característiques que demana Emerson. Tardaran 100 anys a entendre-la.
El 1861 arriba la Guerra Civil. L’esclavitud s’agafa com arma política. La unió del país era un tema pendent des del segle XVIII, faltava aclarir la llibertat dels Estats i la distribució de poders. Al Sud hi havia grans latifundis, que no podien viure només de l’agricultura, fet pel qual exigien mà d’obra gratuïta. Quan Jefferson redacta la Independència, hi ha la premissa d’alliberar tothom, internament als negres, també. Al Sud hi ha interessos territorials per damunt dels del país. Exclouen aquesta frase i així queden els “nous territoris”. Jefferson havia comprat Louisiana a Napoleó, que estava arruïnat per la campanya de Rússia. El Sud anava contra la col·lectivitat i fa trontollar l’equilibri polític entre el govern federal i els Estats del Sud. El cotó només s’exporta a Anglaterra, a les grans fàbriques tèxtils, en lloc de vendre’l per la resta del país, que els hi discuteix l’esclavisme. El Sud crea una secessió i fractura totals. Moneda, lleis, president, ambaixades a Europa.
La unificació al final intenta resoldre les ferides, però la identitat? Lincoln parla del perdó, d’ajuts federals, personal per auxiliar la devastació. Quan és assassinat el succeeix el vicepresident Johnson, que no ho entén gens així, sinó com un càstig.
El 1868, tres anys desprès de la guerra apareix John William de Forest tornant a parlar de la GNA en aquest context de renovació política i social. Escriu un assaig sobre la novel·la a gran escala i la lliga des de les teories de Webster, la novel·la tot i parlar de qüestions americanes ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa. Regala 12.000 Ha per crear universitats. El segle XIX es persegueix crear cultures unificades, desprès de la destrossa de la guerra i es construeixen les fronteres. No seria fins el 1850 que San Francisco i Los Angeles no s’inclourien a la Unió. El 1869 el ferrocarril uneix l’est amb l’oest.
De 1836 a 1914 arriben 36 milions d’immigrants que han d’assimilar-se a una cultura anglosaxona, blanca, protestant i mascle. Això provocarà una gran expansió i un creixement desaforat, sobretot a les ciutats, que es desenvolupen i canvien molt ràpidament. Els controls d’immigració de l’Illa d’Ellis no poden preveure les orientacions polítiques que arriben d’arreu (per exemple l’anarquisme que representaran Sacco i Vanzetti). Per això es despleguen un seguit de lleis que protegeixen el sistema i que alhora el mantenen viu, actiu, que s’acomodi als canvis per poder-los controlar. Però això provocarà anquilosament. La culpa de l’amenaça ve d’Europa. Els USA tenen les comportes obertes i els barris s’omplen d’ideologies, costums i identitats, i es transformen en gregaris, i sospitosos.
Tot i així, no volen perdre el contacte amb els orígens que els van acollir. Cal conservar la terra primigènia. Es un tema constitutiu de la pròpia cultura. El segle XIX havia estat el temple de la Natura, sobretot pels protestants, que la col·locaven desprès de l’idea de Déu. Roosevelt crea els Parcs Nacionals, els aterra la superpoblació. “Nosaltres vam ser de la terra abans que la terra fos nostra” al discurs de presa de possessió de Kennedy. Per això fan la Llei Seca, perquè intenten anar contra el monopoli que lògicament és un niu de corrupció, perquè l’alcohol era un negoci sota poques mans. S’afavoreix el vot de la dona, certes idees de justícia social, per revifar la democràcia, promouen mesures com: el vot secret (abans era de color), lleis de consultes i referèndums, la societat civil pot demanar derogar les lleis, les eleccions primàries directes, elecció directa dels senadors, impostos federals a més dels estatals…
Els principis del somni americà de Jefferson: Dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat, aquest sí que era un il·lustrat de debò!!! Ell ja volia abolir l’esclavitud (va alliberar els seus propis esclaus) però es va trobar amb afirmacions com que els esclaus no tenien dret a la llibertat i a la vida, perquè no tenien ànima. Es va tardar quasi un segle a fer-ne una llei d’abolició.
Es interessant reflectir com s’expressava el dret a la llibertat, que sorgeix de la creació d’un país de “forma natural” (també un concepte molt il·lustrat) tal com ho van concebre Washington, Franklin i Jefferson: dret a la mobilitat, a desplegar un projecte vital i original dins dels paràmetres de la llei, dret a la formació i al desenvolupament moral i intel·lectual personal. Els individus s’autogovernen perquè saben què han de fer. Governar és administrar els bens públics, el ciutadans ja faran la seva feina, el govern nomes cal que administri els impostos. No us sona Rousseau?
El segle XX demana modernitat, i en el món de la cultura en general passa per una estètica exigent i no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien escrit de cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.
A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, t’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà. La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar.
Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. Dos Passos, entre altres, explicarà, denunciarà, recriminarà… la involució del somni americà, de l’ideal.
Dos Passos era fill natural d’un personatge molt benestant, el qual no el va reconèixer, però li va proporcionar una educació exquisida, tot i que rebutjava els luxes, la seva formació va ser d’elit, es va graduar a Harvard, i li va permetre viatjar moltíssim, no perquè fugís de res, sinó perquè s’ho podia permetre i era força hiperactiu. Quan repasses on va estar, i no com a turista, és millor comptar a on no va estar. Participà en la 1a i 2a Guerres Mundials amb diferents ocupacions. I es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, fet pel qual, al final, va canviar les seves opcions polítiques d’una manera tan dràstica, que li va valer un rebuig fins i tot als USA, per adoptar tendències molt d’extrema dreta, a causa de l’assassinat d’un amic seu.
De totes maneres literàriament des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, amb recorregut, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varem pertànyer a la generació perduda, tal com els va batejar la Gertrude Stein. S’ha de recordar que aquesta accepció, la Stein la va descriure en francès, no en anglès, li va esbotzar primer a un mecànic que no li volia arreglar el cotxe abans que a d’altres que estaven a la cua, i el significat passa per rebel, contrariat amb l’establishment, que vol escandalitzar, que vol molestar. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants.
La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue.
Dos Passos hi va anar, i també va anar a Madrid on va conèixer, entre altres, a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia també sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Dos Passos, com la resta d’intel·lectuals americans de l’època, viu en llibertat, amb sentiments positius i negatius alhora, com tots aquells que des del segle XVIII no es volen sentir vigilats des de la política. A Espanya va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, on van filmar un documental.
Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.
L’alta modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’ha tornat complicada l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.
Es considerava que la literatura s’havia tornat mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.
Dos Passos està entre dues tendències de la mateixa modernitat. Hemingway i Scott Fitzgerald no practicaven una complexitat textual extrema, però carregaven el text de significat, precisió, brevetat i alt contingut simbòlic. En canvi Joyce i Faulkner són molt més complexos formalment. Per a tots ells la novel·la és una eina de canvi.
Dos Passos coneixia molt bé la música de Schonberg, Stravinski i Poulenc, per exemple, i els seus referents literaris anteriors els podríem trobar en La fira de les vanitats, Tom Jones o Tristam Shandy. Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. Es el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. El pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.
La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals.
De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entre en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, en Gatsby ho certifica, fins la depressió del 29.
Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser si segueixen els ideals de Jefferson podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats, però no els deurien fer gens de cas.
Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
Descripció: A una entrevista de fa pocs anys va confessar que escriure-la li havia costat quasi 30 anys. La va començar els anys 60, i tenia un bon tros escrit i ben encarrilat, però diu que es va bloquejar, suposem perquè ja tenia en ment fer una obra coral, sencera i ben bastida.
Aleshores li va ser més fàcil escriure l’anterior a aquesta Teatre de Sàbat. En aquesta es va sentir més lliure, li va proporcionar inventiva i és la clau de volta. L’acaba en un parell d’anys, es deixa mesurar amb Kafka, per la follia que traspua a les seves línies. Va publicar aquesta novel·la el 1995 i va provocar polèmica en la societat puritana dels Estats Units, pel sexe que conté i l’humor sarcàstic que dispara contra gairebé tot. Harold Bloom la considera la seva obra mestra.
Torna a agafar la Pastoral i l’acaba en un parell d’anys, el 1997 apareix la primera edició. Serà el primer volum d’una trilogia sobre el que ell vol dir sobre els USA, ho diu ell mateix, tres novel·les americanistes, amb tres grans temes:
Realització del somni americà, Pastoral americana, 1997
Novel·la política, sobre la democràcia i el pensament únic, Em vaig casar amb un comunista, 1998
Racisme i identitat, La taca humana, 2000
En aquesta trilogia ofereix el seu pensament més íntim i personal del país, dels problemes baixant al més concret.
(Aquí vaig preguntar què li havia passat escrivint El mal de Portnoy) una història sobre l’onanisme desbaratada, que va tenir molt d’èxit sensacionalista, sobretot a partir d’una entrevista seva a la televisió. A partir de Cormac McCarthy, que entra a descriure el western, per exemple, comencen a entrar diferents gèneres, diferents paràmetres que no cal que siguin blancs, protestants i anglosaxons. El Melting Pot, o sigui com uniformar la diferència, la cultura americana assimila, havia estat una realitat durant dècades, però cal aparcar la pròpia ètnia, religió, llenguatge i passar-los a terreny domèstic, més íntim. A partir del finals dels 70, es comença a construir un mosaic on cada peça és el que és per ella mateixa. Roth va viure el seu propi melting pot dins d’una cultura hegemònica. Ell és un jueu urbà, culte, no religiós, que viu el seu propi entorn dins del preponderant. Amb El mal dePortnoy trenca la baralla de la repressió dins del seu propi grup, és una canonada a la línia de flotació a la família, a la tradició jueva, tot augmentat per viures com una minoria.
A partir dels 80 la raó de ser de la seva obra ja no és problema, ja es comença a acceptar la diferència, la multiculturalitat. La novel·la americana fa un canvi i accepta una altra religió. Ell és un assimilat, però ha obert la porta per un futur, on apareixeran altres escriptors altres cultures.
El títol de Pastoral l’hem d’anar a buscar al concepte de novel·la pastoril, és una anti novel·la pastoril. La descriuen ja els grecs al segle III a.C., concretament Teòcrit als Idil·lis, seguirà Virgili a les Eglogues i arribarà al Renaixement i al Barroc amb la força d’una gran tradició al darrera. Al Barroc es transforma en una fugida. Es una literatura de nostàlgia, d’enyor per una edat d’or de la humanitat, on es vivia satisfet, en una situació quasi edènica. Neix quan es creen les ciutats estats, les polis. Es una literatura compensatòria. La ciutat és igual a civilització, però desprès comencen els problemes de tot tipus, i això genera la recerca d’un paradís natural. Es un ideal utòpic no assolible, literatura de maquillatge, que tapa la realitat, al somniar en el paradís. Pastoral americana és una versió per a totes les lleves d’immigrants des del s. XVII, és una literatura que diu que allà hi ha el paradís perquè hi vagin els anglesos. El somni americà és un tributari d’aquest impuls de la cultura europea importada a USA.
És una ironia, perquè no sabem què és una americà. La insensatesa de tenir somnis et porta a la follia, perquè no existeixen. El que cal és agafar la realitat, mira-te-la bé i entomar-la, cal accedir a la realitat que hi ha sota. El concepte de la pastoral ha estat nociu perquè ha donat falses esperances i ha creat esquemes massa simplificats de vida. La utopia del XIX arriba al XX i crea la distòpia, el contrari, i apareixen Huxley o Orwell i les seves prediccions. El somni només prepara pel fracàs. Hem de voler saber què tenim sota els peus, què és la realitat?
Amb aquesta no es va considerar potser prou reconegut, i per això a la darrera de la trilogia, va buscar el contacte amb el públic, i va escriure La Taca Humana.
Pel que fa a l’estructura de la novel·la, 3 parts, dividida en 3 parts. El 3 és el número de la totalitat divina (així com l’1 és únic, 2 la dualitat (el ying i el yang, home-dona etc) i el 4 és l’home (4 estacions, 4 vents, 4 punts cardinals…) i el 7 la totalitat temporal, perquè és la suma de 3+4. L’estructura de 3 parts de 3 capítols és la mateixa que la de la Divina Comèdia, construïda en Terza Rima, 3 parts equilibrades Inferno, Purgatorio, Paradiso, Roth ho gira a l’inrevés: 1a, present cap al passat, 2a, punt de fractura, 3a, desengany, caiguda. Novel·la gnòmica, autoreflexiva, judaica. Pel judaisme la literatura no pot ser d’entreteniment, ni vanitosa, ni superficial. Aquesta novel·la desmitifica, distancia, afronta la realitat i la veritat, explica la força d’entomar la vida. Per aquest motiu se la pot qualificar de judaica perquè està al servei del coneixement i de cóm s’han de fer les novel·les. La vida té una dinàmica que no pots preveure. Es una postura diferent de l’absurd o de l’existencialisme.
Es una novel·la de personatges amb un eix vertebrador, com el sistema solar. Tots els personatges tenen el seu sistema de satèl·lits. Tots estan prou desenvolupats per l’escalafó que l’autor vol que tinguin, que estiguin al seu paper. Cada personatge ocupa un lloc dins l’estructura del llibre, de la trama. Cada vida és un teixit d’altres vides, anteriors o coetànies. El jo més l’entorn. Es la solitud, pròpia de la individualitat, tenen la vida plena dels altres, falsa alteritat.
1 )El Rabí, la figura del tot, és l’exemple, 2) el pare jueu 3) la dona, molt secundària, no mana, i no és jueva, fet important, perquè representa un problema per a la resta de la comunitat, que ho té tot molt codificat. La figura del pare és un home ponderat i responsable, que procura per la família, què ha fet malament, doncs? El convencionalisme jueu és el contrari a aixecar la tapa, l’aparença és més important que la realitat.
Auto referencialitat: és una novel·la de cóm s’escriu una novel·la. Nathan és l’alter ego de Philip Roth, és la seva visió, és la seva versió. Vol explicar la vida del pare, i es desvia cap a Seymour, és la font i el converteix en el tema. El text té vida pròpia, podria haver estat una novel·la fallida, perquè guia a l’autor. Es un cas de metaliteratura, el text té vida pròpia, serveix per parlar de la vida, la reflecteix, al contrari que Flaubert, per exemple, que tot ho volia sota control, o d’Stendhal. La novel·la és un mirall que va pel carrer i descriu el que s’hi veu reflectit, el que es palpa, per dins i per fora. La vida no té un disseny, té voluntat pròpia i només passem per fragments, molt diferent de les grans novel·les del XIX.
EL psicòleg Alfred Adler planteja tres aspectes cabdals de la vida: Amor i família; relació amb els altres i el món, la professió. El falla en els tres com a conseqüència de seguir les normes i mantenir les aparences d’una forma tan vehement. Tot és cap enfora, viure amb una careta posada sempre. Es el problema de la cultura americana, massa façana i molta banalitat.
Comentaris: Es una novel·la universal, perquè els espais ho són. Tothom ho pot desxifrar, i el temps està sempre referenciat des de finals del XIX fins al XX. Es pot considerar una novel·la històrica perquè explica totes les èpoques i els seu atributs, però no cal saber història americana, es pot entendre i fer la traducció a altres referents. La identitat personal està en la lluita entra el sotmetiment i la independència.
Pel que fa al punt de vista vol superar el narrador omniscient. Es diferent la relació que té la veu narrativa amb els fets que s’expliquen. La focalització interna s’implica en l’externa. En aquests cas es complementen totes dues, no s’exclouen. Un punt de vista complex, i un ritme narratiu sincopat. Tot i així, sembla que no li hagi costat gaire fer-la, és fluïda.
Els temes que apareixen dibuixen un mosaic, un ventall: Amèrica, la integració, el racisme, la discriminació, la veritat, la mitificació de les coses que no coincideixen amb la realitat, dels valors, els diners, però també el coneixement, la cultura, l’art, i sovint es pregunta per què serveixen? Per donar-te un nivell de consciència superior, perquè sàpigues fer front a la vida.
Hi ha un estoïcisme idealista: ens en sortirem d’alguna manera, part del mite americà, entre la civilització i el no res. Es el que es diu el codi Hemingway: la vida et farà mal, te la fot, però tu posa-hi el recursos per sortir-ne, d’aquí la idealització dels toros.
La societat jueva té una càrrega tràgica que l’americana no té, aquí caminen plegades. La religió esdevé una tradició cultural encara que en reneguis o que facis apostasia, són els teus trets identitaris.
Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams
Descripció: Beloved és una història real, és la història de Margaret Garner, una esclava amb 3 fills. El 1856 s’escapa de Kentucky per anar a Ohio, prenyada d’un quart fill que neix en llibertat. L’estaven buscant sota la llei dels esclaus fugitius dels estats circumdants, per això va cap al nord, per passar al Canadà. Finalment la fan presa i mata a la nena acabada de néixer, perquè no hagi de tornar a començar.
Toni Morrison, igual que Alice Walker, sempre han estat investigant sobre la seva història des del XVIII al XX. Beloved pertany a una trilogia que recorre aquests períodes. Beloved de 1987, transcorre abans, durant la Guerra Civil i els anys posteriors; Jazz del 1992, ho fa durant els anys del Harlem Renaissance on incorpora la moral dels blancs; Paradise del 1997, explica el contenciós entre unes dones d’un convent i els homes del poble. Es una al·legat pels drets de la dona. Perquè el pitjor que ha après l’home negre del blanc és l’androcentrisme. No s’ha d’agafar el dolent dels blancs, no han de voler ser un calc degradat d’ells. No cal que ens emblanquinem.
Comentaris: Toni Morrison es pot considerar que està situada entre dues pertinences literàries: l’anglosaxona americana i l’afroamericana. I escriu sota l’advocació de totes dues, des de William Faulkner i Zora Neale Hurston. El seu públic és americà, escriu per a ells, per a la seva gent, els negres, i per a la resta dels americans. No té cap interès en traspassar fronteres.
Ohio va ser el primer estat antiesclavista. Els que van fugir o sortir del Sud, van anar pujant Mississippi amunt, disparats cap a Chicago i els grans llacs, el riu va ser el seu camí. Els blancs, a causa de l’increment de població negra, van prohibir que s’aprengués a llegir i a escriure i van fomentar l’obligatorietat religiosa. També miraven de trencar les famílies perquè no tinguessin sensació de nucli familiar. Per això tenen un sentit de pertinença suprafamiliar, que és realment fort, necessari i col·lectiu, d’aquí la utilització de germà/na, amb els iguals, encara que no siguin de la família, es protegeixen. S’incrementa el valor de l’oralitat. Els cants dels camps venen d’aquí. La tradició musical que portaven els negres no tenia res a veure amb la música que els blancs cantaven a les esglésies, i que per a aquells era absolutament desconeguda i displicent.
Toni Morrison va néixer a Ohio. Era la segona de quatre fills i filla d’un soldador i una minyona. Es ambidextra, i ella sempre ho destaca. Els pares la fan interessar per aquesta tradició oral. Tot aquest llegat que hem resumit també li expliquen, el testimoniatge col·lectiu i familiar. Tothom és la teva família. Via parental ve d’uns personatges lligats a la terra, senzills i desacomplexats.
A l’escola pública on estudia ja demostra les seves aptituds per la llengua. Als 50’ pot fer una carrera universitària, gràcies a l’ajut de l’església als seus pares, és la comunitat la que també és responsable dels seus membres. Va a la Howard University, una universitat per a negres, a la de Cornell hi va anar desprès per cursar un màster. Era una dona i negra en una universitat de blancs. Això la defineix posteriorment com una dona amb certesa, molt segura. Torna a Howard com a professora i es casa. Al cap dels anys deixa la universitat per viatjar per Europa, (una tradició blanca) i el marit s’entorna a Jamaica i la deixa amb dos fills i sense feina. Es reorienta i esdevé editora de llibres de text, perquè vol aprendre l’ofici, i finalment entra a Random House com a directora literària. Aquí és on s’adona que ella també pot escriure, desprès de llegir centenars d’originals que li passen per les mans. Des del primer llibre té un ampli reconeixement a USA, i l’esfera d’influència s’amplia amb el Pulitzer per Beloved. Aquest llibre li canvia la vida, se’n fa una pel·lícula, es reediten els seus llibres anteriors, i el 1989 accepta entrar a la Princeton University a canvi de que la universitat financí un taller per a escriptors joves, el grup es diu Atelier, i encara funciona. El 1993 obté el Nobel.
La literatura afroamericana la podem descriure a partir de diferents etapes, segons la història del negres a USA:
1.- La que va des de l’arribada al s. XVII fins al final del S.XVIII amb l’esdeveniment de la revolució americana. L’esclavitud és benigna, els esclaus són tractats amb respecte i tenen contracte laboral. D’aquesta època destaca Phillis Wheatley, que el 1773 dedica uns poemes al general Washington.
2.- El moment que es produeix la Independència i es redacta la Constitució, Jefferson declara la fi de l’esclavitud, perquè la Constitució diu que tots els homes són iguals, i tots tenen dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat. Els del Sud, que han demanat que no s’aboleixi, per raons òbviament econòmiques, fan una interpretació de la llei i diuen que el negre no és humà i que és propietat de l’amo; l’esclavitud passa ser gravíssima. El 1863 hi havia 20.000.000 d’esclaus. Lincoln pacta amb el Sud la fi de l’esclavitud, perquè els estats del Nord estan en bancarrota i el Sud se’n va sortint, i s’hi avé també per raons polítiques per preparar el control del Congrés desprès de la Guerra.
3.- Amb aquest pacte el Sud s’empesca el de iguals, però diferents: escoles, restaurants, lavabos, universitats per a negres, proves d’alfabetització per poder votar, humiliants en front de les que fan als blancs, i es passa de l’esclavitud a la marginació, fins els fets de Rosa Parks el 1960.
Els esclaus fugitius i els lliures o fills de lliures generen una literatura autobiogràfica, que explica la seva vida, era una eina per captar abolicionistes, que feien reunions arreu. Els editors veuen un filó per editar històries d’esclaus, i se’n publiquen centenars, redactades pels propis esclaus o per redactors professionals. El 1845 Frederick Douglass publica Narrativa de la vida: un esclau americà. Es la vida d’un esclau al qual els amos li donen educació i que s’escapa. Escriu el llibre que es ven moltíssim. Aquesta tradició és la que forma l’afroamericana. Ha de ser literatura útil. Els hi va costar molt arribar a fer novel·les no compromeses: novel·la negra, romàntica, perquè va néixer no per esdevenir un entreteniment, sinó una eina de consciencia racial. Si ets negre i llegeixes no oblidis mai, no baixis la guàrdia; si ets blanc, afronta el que has fet i entoma el dolor.
Aquesta literatura és la que impactà a Toni Morrisson. Hem de tenir present que des de principis del s. XX apareixen un parell de tendències clares:
Des de l’esclavitud de Booker T. Washington, un llibre on ell teoritza amb cóm creu que ha de ser el futur dels negres. El negre el que ha de fer és no provocar el blanc, i no recular, buscar el camí, ascendir en l’escala social, amb discreció i ponderació. A aquesta tendència hi trobarem més tard els republicans i el propi Luther King.
Les ànimes del negres de W.E.B. Du Bois un assaig històric i personal. Ell és el primer negre doctorat a Harvard en Història i Antropologia. Llest, orgullós i Cum Laude amb un tesis doctoral sobre el mercadeig d’esclaus entre Europa i Amèrica. L’home negre es part de la història del USA, el país hi està en deute perquè ell l’ha ajudat a construir. El país li deu una disculpa, li deu la vida. En aquesta tendència s’hi col·locaran els posteriors comunistes i Malcom X. El 1870 el govern abandona el Sud i els esclaus fugen cap a les grans ciutats, on creen centres potents. Aquest serà el cas de Harlem, a New York.
Aquestes dues tendències van ser beneficioses per a la literatura els anys 20 i 30. Es el moment del Harlem Renaissance, molt transversal culturalment parlant, i que durarà fins el 1939, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. Personatges com Zora Neale Hurston, que citàvem al principi com una de les que va marcar més Toni Morrison, una antropòloga, becada pel Guggenheim al Carib, buscant i estudiant els orígens del conte negre. Té obra d’assaig i literària. Viu a Florida rodejada només de negres, i arriba a la universitat dels blancs, on viu el racisme en pròpia pell fins que se’n va becada a New York i s’instal·la a Harlem. Escriu sobre la infantesa feliç, perquè està tancada en un món només negre. Els escriptors coetanis i posteriors li retreien que no era prou agressiva, poc ideològica, que no estava per la lluita dels drets civils. Ho volia tot, però només pels negres, i la van enfonsar fins a viure en la indigència. O Langston Hughes, un clar hereu de Du Bois, va lluitar perquè els negres tinguessin llibres de la “seva” literatura, fet pel qual primer tenien que poder llegir. Poeta, dramaturg i sobretot gran memorialista, traductor de Lorca, del Romancero Gitano, perquè va saber veure que Federico estava fent el mateix pels seus.
Toni Morrison va estar influenciada per tots ells en diferents mesures i moments. Per a ella fer literatura ha esdevingut el més important. Sempre ha estat una autora compromesa i recorda a Du Bois, com a abolicionista del XIX, perquè vol abolir l’amnèsia. L’orgull dels autors del Harlem Renaissance és l’orgull de la negritud, però sense acritud com ho volia la Zora: els blancs estan al rerefons de tot, la comunitat és negra, els blancs són el flashback.
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.