Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.
I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”
Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…
Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.
Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines
L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.
Erik Olin Wright (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític
Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.
Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem.
Partint dels ideals de la revolució francesa liberté,egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.
Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.
En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema.
Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.
Defineix també els principals components del socialisme democràtic:
La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat.
L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades.
L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
Que la banca sigui una empresa de servei públic.
Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.
L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política
En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.
Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.
Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
Erik Olin Wright (1947-2019). DossierSin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
12
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
La Peste(en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947
L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942
Una lectura de Camús
M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys. Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa. La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.
“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”
Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare… És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste
“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”
I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:
“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”
No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca… A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.
La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.
“Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster
MDC és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, 178 col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials, de 39 institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes amb un total de 2 milions d’objecte digitalitzats.
Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i compta amb la participació d’altres institucions catalanes.
La principal finalitat de l’MDC és augmentar la visibilitat i consulta del patrimoni documental català i per tant, dóna suport a la missió que li és pròpia a l’Àrea de Ciència Oberta del CSUC.
Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) Impulsar la digitalització del patrimoni català, b) Fer visibles unes col·leccions que, en la majoria dels casos per la seva raresa i/o condició física, són d’accés difícil i/o restringit, c) Ser la interfície que permeti la consulta conjunta d’aquest patrimoni; d) Facilitar els instruments per a la seva preservació
Aquest repositori està obert a la col·laboració de biblioteques i arxius de Catalunya que desitgin difondre les seves col·leccions especials digitalitzades relacionades amb Catalunya i/o el seu patrimoni i amb documents de caràcter predominantment gràfic. Es prioritza la incorporació dels documents més singulars i excepcionals, així com els susceptibles de ser consultats per un número més elevat d’usuaris.
L’MDC es va posar en funcionament a finals de 2006 i actualment conté, en accés obert, col·leccions digitalitzades, fotografies, mapes, cartells, manuscrits, incunables i un llarg etcètera, recollint així més de 2 milions de documents relacionats amb Catalunya i procedents d’institucions de diferents tipus com: universitats, biblioteques especialitzades, instituts, arxius, etc.
Com cercar informació?
Per col·leccions. Hi ha un llistat de 178 col·leccions. Cada col·lecció té una imatge, un símbol per tipus de col·lecció i una breu descripció
Per institució d’alguna de les 39 institucions
Per núvol de matèries. Ciclant alguna de les paraules del núvol
Per tipologies de col·leccions: d’Imatges, de Text, de Vídeo, Sonores
Mapes de tot el món, i especialment de Catalunya, dels segles XVII a la primera meitat del segle XX. L’integren exemplars adquirits per la mateixa Biblioteca i també procedents de la col·lecció de Mn. Ignasi M. Colomer i Preses, gran col·leccionista del mapa català.
Títol: “Accuratissima Principatus Cataloniae et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio”; Autor: Allard, Karel, 1648-1709; Data del document original: 1697; Font Publicació original: Amsterdam : apud Carolum Allard, [1697?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
L’Estudi de la Masia Catalana va ser un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili. El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.
Antiga masia de Valldaneu reconvertida en rectoria, a l’Abella, Blasi i Vallespinosa, Francesc, 1872-1951, Font: ‘Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.
Col·lecció d’exemplars de la Guerra Civil Espanyola i d’altres temàtiques (comercials, d’espectacles, etc.) i èpoques. Els més espectaculars són fets amb cromolitografia, però n’hi ha d’interès bàsicament documental que són simplement tipogràfics. Destaca per la seva raresa una àmplia sèrie de cartells polítics i sindicals de l’Anglaterra de començaments del segle XX, donatiu del diplomàtic i erudit Eduard Toda.
Catalans d’Euskadi agraeix el vostre ajut : Eskarik-asko. Autor: Serra Molist; [1937?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.
Col·lecció que forma part del Fons Jordi Sabater Pi del CRAI de la UB, dóna accés al fons digitalitzat de més de 2.000 dibuixos i aquarel·les de temàtica naturalista, dues llibretes de camp, fotografies i diapositives etnogràfiques i diapositives de les primeres imatges del goril·la albí Floquet de neu, jugant en el seu espai natural al Centre Ikunde (Guinea Equatorial).
Mamífers: primats: goril·les. Floquet de Neu (1). Creador: Sabater Pi, Jordi, 1922-2009; Font: UB – Col·lecció Sabater Pi
La col·lecció digital Gravats permet l’accés a mes 1.600 imatges dels gravats en làmines soltes ubicats al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona la informació dels quals es pot consultar en el seu catàleg en línia. El total del fons consta de més de 8.000 làmines, les quals 5.392 són duplicats provinents de la Biblioteca Nacional de Madrid que va donar a la Biblioteca de la UB el 1887. La resta provenen dels convents desamortitzats.
[XIX-Anònim] Vista del conbate del dia 21 de Octubre 1805 de las dos escuadras unidas contra la ynglesa à las dos leguas de Cadiz; Matèria: Batalla de Trafalgar, 1805; Font: Gravats de Reserva de la UB
Cartells del Pavelló de la República
La col·lecció digital “Cartells del Pavelló de la República” permet l’accés i la consulta en línia dels cartells conservats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La col·lecció total consta de més de 10.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies. El fons digital consta de més de 3.000 cartells digitalitzats corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil. De moment, i fins a completar l’accés a tota la col·lecció, aproximadament uns 1.000 es poden consultar a través de la Memòria Digital de Catalunya.
Títol: “14 abril 1931”; Autor: Opisso, Ricard, 1880-1966; Font: Col·lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); F-719
Gestió de drets
En cas que vulgueu utilitzar alguna imatge disponible a través de la MDC, consulteu la informació inclosa a “Gestió dels drets” que trobareu a la pàgina que descriu el document, o bé envieu un correu electrònic a l’adreça que apareix a l’apartat “Contacteu amb nosaltres”.
Si voleu participar a la Memòria Digital de Catalunya o en voleu més informació podeu adreçar-vos a mdc@csuc.cat.
A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.
Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.
El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.
Aquesta novel·la és el testimoni de l’autora, Françoise Frenkel, d’un tram important de la seva vida. Aquesta dona nascuda a la regió de Lodz (Polònia) l’any 1889 i d’origen jueu es forma a la Universitat de la Sorbonne. Apassionada de la cultura francesa, amb el seu marit Simon Raichenstein, obrirà la primera llibreria francesa a Berlín, en els anys d’entreguerres. L’any 1933 amb l’arribada dels nazis al poder, el seu marit s’exiliarà a París. La llibreria La Maison du livre français serà un referent de la cultura francesa a Alemanya tot i la política obstructiva i antijueva del règim nazi. L’any 1939, poc abans de l’inici de la guerra, tanca la llibreria i marxa cap a París. La invasió de maig de 1940 i el posterior col·lapse francès, marquen l’inici del periple de l’autora pel sud de França amb l’espasa de Damocles de la deportació durant un llarg període que culminarà amb la fugida cap a Suïssa a l’estiu de 1943.
La novel·la fou escrita en el seu exili suís els anys 1943-1944 i publicada tot just acabada la guerra. És l’única obra escrita per Françoise Frenkel, que morirà a Niza l’any 1975. En tot el llibre no es fa cap esment del marit que va ser detingut el juliol de 1942, deportat i assassinat a Auschwitz.
Aquest llibre d’edicions de 1984, es va publicar el 2019, amb un pròleg de Patrick Modiano i una traducció al català de Mia Terradas. Consta de 320 pàgines, les trenta últimes són un annex amb fotografies i documents reals de la història de l’exili i la lluita per la supervivència de l’autora. Després de la seva mort l’any 1975, es va perdre el rastre d’aquesta dona excepcional, fins que en 2015 va ser reeditat en francès, amb l’ajuda del Premi Nobel de Literatura Patrick Modiano. L’èxit va portar a les traduccions i edicions com aquesta de la col·lecció Mirmanda d’edicions de 1984.
Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord
Aquest llibre és una narració documental. Explica una visió dels Troubles, el conflicte nord-irlandès que és el període d’agitació i violència política que es va desenvolupar a Irlanda del Nord durant una bona part de la segona meitat del segle XX. Comença amb el segrest de Jean McConville el desembre de 1972; segrest i desaparició, ja que aquesta dona, vídua i mare de deu fills no tornaria mai més a casa seva. Tots els protagonistes d’aquest relat són reals, contemporanis nostres i, en molts casos, ben coneguts. Assistirem a la formació del pacífic moviment pels drets civils de la minoria catòlica, la resposta violenta i segregadora de la majoria unionista o realista i com lentament, a finals dels anys seixanta, es va gestant la reacció a un IRA moribund amb una nova estructura de resposta violenta, l’IRA provisional (els provos). No cal explicar més; l’acció va seguint un relat més o menys cronològic amb els moments més importants d’aquesta sagnant guerra irregular i amb els seus nombrosos protagonistes al llarg de més de quaranta anys fins gairebé el dia d’avui. Els acords de Divendres Sant (abril de 1998), intenten posar fi al conflicte. Aquest acord també va ser aprovat en dos referèndums pel poble d’Irlanda del Nord i pel de la República d’Irlanda. El problema no està resolt i el llibre no acaba aquí. De fet, la tercera part de l’obra (Reparacions) ens explica tots els problemes que s’arrosseguen com a conseqüència de dècades de violència molt crua.
El llibre no pretén ser una història exhaustiva de la política i violència de l’Ulster durant aquesta fase històrica; bàsicament s’estudien les relacions humanes i polítiques dels paramilitars catòlics, així com dels problemes que se’n deriven de la memòria d’aquells fets. Es fan alguns esments als voluntaris de les milícies unionistes, però l’objectiu no és un estudi global de la violència a l’Ulster, per a això hi ha moltes obres que l’autor cita al final.
La lectura del llibre és totalment addictiva; t’enganxa de manera brutal des de la primera pàgina i costa de deixar-lo quan vas a dormir: són 464 pàgines d’un relat intens acompanyades per gairebé cent pàgines de notes i bibliografia. Hi ha una molt bona selecció de fotografies (no gaires, però molt adients) que acompanyen alguns dels moments de més tensió del relat. L’autor Patrick Radden Keefe és redactor de The New Yorker i amb aquest llibre va guanyar el premi Orwell de no ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. Us animo a llegir-lo, no us defraudarà.
Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.
En alguns moments el to novel·lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.
Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic, de la seva estança.
Fritz Haber, científic, de família jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra Mundial.
Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.
I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…
Algunes cites:
“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”
(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”
“Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)
Antoni Gelonch – Editorial Viena – 2018 – 340 pàgines
Més que d’una biografia, és tracta d’una reflexió sobre el paper que va jugar el pensament de Luter en els origens de la societat moderna.
Resulta molt adient ara que es va fer 500 anys de la Reforma protestant, per adonar-se de la influència del personnage en diferents esferes de la societat i de la cultura.
Comença amb una introducció general sobre l’Europa del 1500 i repassa els intents anteriors de reforma de l’església católica com els de Pierre Valdo, John Wycliffe o Jan Huss, que no van acabar reeixint.
Mostra l’estreta relación que Luter va tenir amb el poder, defensant en tot moment els nobles i les poderosos, en contra del poble.
Va saber difondre els seus arguments contra el Papa, contra Roma i contra els seus enemics fent un ús de la impremta realment innovador per l’època. Luter va ser responsable del 20% de totes les obres publicades en les impremtes alemanyes entre 1500 i 1530
D’un carácter irascible, va fílies i fòbies, amb amics, enemics i odiats, que força vegades eren els mateixos. Entre les seves fixacions hi trobem un antisemitisme permanent.
Contrariament a la influència que el protestantisme va tenir en la revolució francesa, els diferents corrents de la Reforma no van arribar mai a tenir cap presència al nostre país. Aquest és un debat que tenim pendent.
Algunes cites:
“… els protestatnts han excel.lit en valors com l’amor al treball, l’honradesa i l’estalvi, tot considerant l’ociositat com un vici particularment reprovable.
“Mentre que la fè catòlica es perd en la mística, la fè protestant es constitueix a l voltant de la pràctica.”
“ …més de 100.000 camperols van ser esclafats pels senyors i pel severíssim judici de Luter.”
“El luteranisme és un dels progenitors de la cultura moderna, perquè lluitant contra la cultura eclesiàstica va obrir portes a l’autonomia personal.”
“La reforma protestant va ser un preludi imprescindible de la modernitat com pas del món medieval a l’època moderna.”
Al final del libre hi ha una breu explicació sobre cadascuna de les diferentes branques de les esgésies reformades. A mi, francament, m’ha costat trobar les diferències entre unes i altres.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.