Categoria: Llibres

Philip Roth 1933-2018

Pastoral americana (dins Trilogia americana)

Editorial Galaxia Gutenberg

Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Descripció: A una entrevista de fa pocs anys va confessar que escriure-la li havia costat quasi 30 anys. La va començar els anys 60, i tenia un bon tros escrit i ben encarrilat, però diu que es va bloquejar, suposem perquè ja tenia en ment fer una obra coral, sencera i ben bastida.

Aleshores li va ser més fàcil escriure l’anterior a aquesta Teatre de Sàbat. En aquesta es va sentir més lliure, li va proporcionar inventiva i és la clau de volta. L’acaba en un parell d’anys, es deixa mesurar amb Kafka, per la follia que traspua a les seves línies. Va publicar aquesta novel·la el 1995 i va provocar polèmica en la societat puritana dels Estats Units, pel sexe que conté i l’humor sarcàstic que dispara contra gairebé tot. Harold Bloom la considera la seva obra mestra.

Torna a agafar la Pastoral i l’acaba en un parell d’anys, el 1997 apareix la primera edició. Serà el primer volum d’una trilogia sobre el que ell vol dir sobre els USA, ho diu ell mateix, tres novel·les americanistes, amb tres grans temes:

• Realització del somni americà, Pastoral americana, 1997
• Novel·la política, sobre la democràcia i el pensament únic, Em vaig casar amb un comunista, 1998
• Racisme i identitat, La taca humana, 2000

En aquesta trilogia ofereix el seu pensament més íntim i personal del país, dels problemes baixant al més concret.

(Aquí vaig preguntar què li havia passat escrivint El mal de Portnoy) una història sobre l’onanisme desbaratada, que va tenir molt d’èxit sensacionalista, sobretot a partir d’una entrevista seva a la televisió. A partir de Cormac McCarthy, que entra a descriure el western, per exemple, comencen a entrar diferents gèneres, diferents paràmetres que no cal que siguin blancs, protestants i anglosaxons. El Melting Pot, o sigui com uniformar la diferència, la cultura americana assimila, havia estat una realitat durant dècades, però cal aparcar la pròpia ètnia, religió, llenguatge i passar-los a terreny domèstic, més íntim. A partir del finals dels 70, es comença a construir un mosaic on cada peça és el que és per ella mateixa.  Roth va viure el seu propi melting pot dins d’una cultura hegemònica. Ell és un jueu urbà, culte, no religiós, que viu el seu propi entorn dins del preponderant. Amb El mal de Portnoy trenca la baralla de la repressió dins del seu propi grup, és una canonada a la línia de flotació a la família, a la tradició jueva, tot augmentat per viures com una minoria.

A partir dels 80 la raó de ser de la seva obra ja no és problema, ja es comença a acceptar la diferència, la multiculturalitat. La novel·la americana fa un canvi  i accepta una altra religió. Ell és un assimilat, però ha obert la porta per un futur, on apareixeran altres escriptors altres cultures.

El títol de Pastoral l’hem d’anar a buscar al concepte de novel·la pastoril, és una anti novel·la pastoril. La descriuen ja els grecs al segle III a.C., concretament Teòcrit als Idil·lis, seguirà Virgili a les Eglogues i arribarà al Renaixement i al Barroc amb la força d’una gran tradició al darrera. Al Barroc es transforma en una fugida. Es una literatura de nostàlgia, d’enyor per una edat d’or de la humanitat, on es vivia satisfet, en una situació quasi edènica. Neix quan es creen les ciutats estats, les polis. Es una literatura compensatòria. La ciutat és igual a civilització, però desprès comencen els problemes de tot tipus, i això genera la recerca d’un paradís natural. Es un ideal utòpic no assolible, literatura de maquillatge, que tapa la realitat, al somniar en el paradís. Pastoral americana és una versió per a totes les lleves d’immigrants des del s. XVII, és una literatura que diu que allà hi ha el paradís perquè hi vagin els anglesos. El somni americà és un tributari d’aquest impuls de la cultura europea importada a USA.

És una ironia, perquè no sabem què és una americà. La insensatesa de tenir somnis et porta a la follia, perquè no existeixen. El que cal és agafar la realitat, mira-te-la bé i entomar-la, cal accedir a la realitat que hi ha sota. El concepte de la pastoral ha estat nociu perquè ha donat falses esperances i ha creat esquemes massa simplificats de vida. La utopia del XIX arriba al XX i crea la distòpia, el contrari, i apareixen Huxley o Orwell i les seves prediccions. El somni només prepara pel fracàs. Hem de voler saber què tenim sota els peus, què és la realitat?

Amb aquesta no es va considerar potser prou reconegut, i per això a la darrera de la trilogia, va buscar el contacte amb el públic, i va escriure La Taca Humana.

Pel que fa a l’estructura de la novel·la, 3 parts, dividida en 3 parts. El 3 és el número de la totalitat divina (així com l’1 és únic, 2 la dualitat (el ying i el yang, home-dona etc) i el 4 és l’home (4 estacions, 4 vents, 4 punts cardinals…) i el 7 la totalitat temporal, perquè és la suma de 3+4. L’estructura de 3 parts de 3 capítols és la mateixa que la de la Divina Comèdia, construïda en Terza Rima, 3 parts equilibrades Inferno, Purgatorio, Paradiso, Roth ho gira a l’inrevés: 1a, present cap al passat, 2a, punt de fractura, 3a, desengany, caiguda. Novel·la gnòmica, autoreflexiva, judaica. Pel judaisme la literatura no pot ser d’entreteniment, ni vanitosa, ni superficial. Aquesta novel·la desmitifica, distancia, afronta la realitat i la veritat,  explica la força d’entomar la vida. Per aquest motiu se la pot qualificar de judaica perquè està al servei del coneixement i de cóm s’han de fer les novel·les. La vida té una dinàmica que no pots preveure. Es una postura diferent de l’absurd o de l’existencialisme.

Es una novel·la de personatges amb un eix vertebrador, com el sistema solar. Tots els personatges tenen el seu sistema de satèl·lits. Tots estan prou desenvolupats per l’escalafó que l’autor vol que tinguin, que estiguin al seu paper. Cada personatge ocupa un lloc dins l’estructura del llibre, de la trama. Cada vida és un teixit d’altres vides, anteriors o coetànies. El jo més l’entorn. Es la solitud, pròpia de la individualitat, tenen la vida plena dels altres, falsa alteritat.

1 )El Rabí, la figura del tot, és l’exemple, 2) el pare jueu 3) la dona, molt secundària, no mana, i no és jueva, fet important, perquè representa un problema per a la resta de la comunitat, que ho té tot molt codificat. La figura del pare és un home ponderat i responsable, que procura per la família, què ha fet malament, doncs? El convencionalisme jueu és el contrari a aixecar la tapa, l’aparença és més important que la realitat.

Auto referencialitat: és una novel·la de cóm s’escriu una novel·la. Nathan és l’alter ego de Philip Roth, és la seva visió, és la seva versió. Vol explicar la vida del pare, i es desvia cap a Seymour, és la font i el converteix en el tema. El text té vida pròpia, podria haver estat una novel·la fallida, perquè guia a l’autor. Es un cas de metaliteratura, el text té vida pròpia, serveix per parlar de la vida, la reflecteix, al contrari que Flaubert, per exemple, que tot ho volia sota control, o d’Stendhal. La novel·la és un mirall que va pel carrer i descriu el que s’hi veu reflectit, el que es palpa, per dins i per fora. La vida no té un disseny, té voluntat pròpia i només passem per fragments, molt diferent de les grans novel·les del XIX.

EL psicòleg Alfred Adler planteja tres aspectes cabdals de la vida: Amor i família; relació amb els altres i el món, la professió. El falla en els tres com a conseqüència  de seguir les normes i mantenir les aparences d’una forma tan vehement. Tot és cap enfora, viure amb una careta posada sempre. Es el problema de la cultura americana, massa façana i molta banalitat.

Comentaris: Es una novel·la universal, perquè els espais ho són. Tothom ho pot desxifrar, i el temps està sempre referenciat des de finals del XIX fins al XX. Es pot considerar una novel·la històrica perquè explica totes les èpoques i els seu atributs, però no cal saber història americana, es pot entendre i fer la traducció a altres referents. La identitat personal està en la lluita entra el sotmetiment i la independència.

Pel que fa al punt de vista vol superar el narrador omniscient. Es diferent la relació que té la veu narrativa amb els fets que s’expliquen. La focalització interna s’implica en l’externa. En aquests cas es complementen totes dues, no s’exclouen. Un punt de vista complex, i un ritme narratiu sincopat. Tot i així, sembla que no li hagi costat gaire fer-la, és fluïda.

Els temes que apareixen dibuixen un mosaic, un ventall: Amèrica, la integració, el racisme, la discriminació, la veritat, la mitificació de les coses que no coincideixen amb la realitat, dels valors, els diners, però també el coneixement, la cultura, l’art, i sovint es pregunta per què serveixen? Per donar-te un nivell de consciència superior, perquè sàpigues fer front a la vida.

Hi ha un estoïcisme idealista: ens en sortirem d’alguna manera, part del mite americà, entre la civilització i el no res.  Es el que es diu el codi Hemingway: la vida et farà mal, te la fot, però tu posa-hi el recursos per sortir-ne, d’aquí la idealització dels toros.

La societat jueva té una càrrega tràgica que l’americana no té, aquí caminen plegades. La religió esdevé una tradició cultural encara que en reneguis o que facis apostasia, són els teus trets identitaris.

Bibliografia de l’autor

Toni Morrison 1931-2019
Beloved

Ediciones de Bolsillo

Resum d’un dels llibres llegits al curs La Gran Novel·la Americana, fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

Descripció: Beloved és una història real, és la història de Margaret Garner, una esclava amb 3 fills. El 1856 s’escapa de Kentucky per anar a Ohio, prenyada d’un quart fill que neix en llibertat. L’estaven buscant sota la llei dels esclaus fugitius dels estats circumdants, per això va cap al nord, per passar al Canadà. Finalment la fan presa i mata a la nena acabada de néixer, perquè no hagi de tornar a començar.

Toni Morrison, igual que Alice Walker, sempre han estat investigant sobre la seva història des del XVIII al XX. Beloved pertany a una trilogia que recorre aquests períodes. Beloved de 1987, transcorre abans, durant la Guerra Civil i els anys posteriors; Jazz del 1992, ho fa durant els anys del Harlem Renaissance on incorpora la moral dels blancs; Paradise del 1997, explica el contenciós entre unes dones d’un convent i els homes del poble. Es una al·legat pels drets de la dona. Perquè el pitjor que ha après l’home negre del blanc és l’androcentrisme. No s’ha d’agafar el dolent dels blancs, no han de voler ser un calc degradat d’ells. No cal que ens emblanquinem.

Comentaris: Toni Morrison es pot considerar que està situada entre dues pertinences literàries: l’anglosaxona americana i l’afroamericana. I escriu sota l’advocació de totes dues, des de William Faulkner i Zora Neale Hurston. El seu públic és americà, escriu per a ells, per a la seva gent, els negres, i per a la resta dels americans. No té cap interès en traspassar fronteres.

Ohio va ser el primer estat antiesclavista. Els que van fugir o sortir del Sud, van anar pujant Mississippi amunt, disparats cap a Chicago i els grans llacs, el riu va ser el seu camí. Els blancs, a causa de l’increment de població negra, van prohibir que s’aprengués a llegir i a escriure i van fomentar l’obligatorietat religiosa. També miraven de trencar les famílies perquè no tinguessin sensació de nucli familiar. Per això tenen un sentit de pertinença suprafamiliar, que és realment fort, necessari i col·lectiu, d’aquí la utilització de germà/na, amb els iguals, encara que no siguin de la família, es protegeixen. S’incrementa el valor de l’oralitat. Els cants dels camps venen d’aquí. La tradició musical que portaven els negres no tenia res a veure amb la música que els blancs cantaven a les esglésies, i que per a aquells era absolutament desconeguda i displicent.

Toni Morrison va néixer a Ohio. Era la segona de quatre fills i filla d’un soldador i una minyona. Es ambidextra, i ella sempre ho destaca. Els pares la fan interessar per aquesta tradició oral. Tot aquest llegat que hem resumit també li expliquen, el testimoniatge col·lectiu i familiar. Tothom és la teva família. Via parental ve d’uns personatges lligats a la terra, senzills i desacomplexats.

A l’escola pública on estudia ja demostra les seves aptituds per la llengua. Als 50’ pot fer una carrera universitària, gràcies a l’ajut de l’església als seus pares, és la comunitat la que també és responsable dels seus membres. Va a la Howard University, una universitat per a negres, a la de Cornell hi va anar desprès per cursar un màster. Era una dona i negra en una universitat de blancs. Això la defineix posteriorment com una dona amb certesa, molt segura. Torna a Howard com a professora i es casa. Al cap dels anys deixa la universitat per viatjar per Europa, (una tradició blanca) i el marit s’entorna a Jamaica i la deixa amb dos fills i sense feina. Es reorienta i esdevé editora de llibres de text, perquè vol aprendre l’ofici, i finalment entra a Random House com a directora literària. Aquí és on s’adona que ella també pot escriure, desprès de llegir centenars d’originals que li passen per les mans. Des del primer llibre té un ampli reconeixement a USA, i l’esfera d’influència s’amplia amb el Pulitzer per Beloved. Aquest llibre li canvia la vida, se’n fa una pel·lícula, es reediten els seus llibres anteriors, i el 1989 accepta entrar a la Princeton University a canvi de que la universitat financí un taller per a escriptors joves, el grup es diu Atelier, i encara funciona. El 1993 obté el Nobel.

La literatura afroamericana la podem descriure a partir de diferents etapes, segons la història del negres a USA:

1.- La que va des de l’arribada al s. XVII fins al final del S.XVIII amb l’esdeveniment de la revolució americana. L’esclavitud és benigna, els esclaus són tractats amb respecte i tenen contracte laboral. D’aquesta època destaca Phillis Wheatley, que el 1773 dedica uns poemes al general Washington.

2.- El moment que es produeix la Independència i es redacta la Constitució, Jefferson declara la fi de l’esclavitud, perquè la Constitució diu que tots els homes són iguals, i tots tenen dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat. Els del Sud, que han demanat que no s’aboleixi, per raons òbviament econòmiques, fan una interpretació de la llei i diuen que el negre no és humà i que és propietat de l’amo; l’esclavitud passa ser gravíssima. El 1863 hi havia 20.000.000 d’esclaus. Lincoln pacta amb el Sud la fi de l’esclavitud, perquè els estats del Nord estan en bancarrota i el Sud se’n va sortint, i s’hi avé també per raons polítiques per preparar el control del Congrés desprès de la Guerra.

3.- Amb aquest pacte el Sud s’empesca el de iguals, però diferents: escoles, restaurants, lavabos, universitats per a negres, proves d’alfabetització per poder votar, humiliants en front de les que fan als blancs, i es passa de l’esclavitud a la marginació, fins els fets de Rosa Parks el 1960.

Els esclaus fugitius i els lliures o fills de lliures generen una literatura autobiogràfica, que explica la seva vida, era una eina per captar abolicionistes, que feien reunions arreu. Els editors veuen un filó per editar històries d’esclaus, i se’n publiquen centenars, redactades pels propis esclaus o per redactors professionals. El 1845 Frederick Douglass publica Narrativa de la vida: un esclau americà. Es la vida d’un esclau al qual els amos li donen educació i que s’escapa. Escriu el llibre que es ven moltíssim. Aquesta tradició és la que forma l’afroamericana. Ha de ser literatura útil. Els hi va costar molt arribar a fer novel·les no compromeses: novel·la negra, romàntica, perquè va néixer no per esdevenir un entreteniment, sinó una eina de consciencia racial. Si ets negre i llegeixes no oblidis mai, no baixis la guàrdia; si ets blanc, afronta el que has fet i entoma el dolor.

Aquesta literatura és la que impactà a Toni Morrisson. Hem de tenir present que des de principis del s. XX apareixen un parell de tendències clares:

Des de l’esclavitud de Booker T. Washington, un llibre on ell teoritza amb cóm creu que ha de ser el futur dels negres. El negre el que ha de fer és no provocar el blanc, i no recular, buscar el camí, ascendir en l’escala social, amb discreció i ponderació. A aquesta tendència hi trobarem més tard els republicans i el propi Luther King.

Les ànimes del negres de W.E.B.  Du Bois un assaig històric i personal. Ell és el primer negre doctorat a Harvard en Història i Antropologia. Llest, orgullós i Cum Laude amb un tesis doctoral sobre el mercadeig d’esclaus entre Europa i Amèrica. L’home negre es part de la història del USA, el país hi està en deute perquè ell l’ha ajudat a construir. El país li deu una disculpa, li deu la vida. En aquesta tendència s’hi col·locaran els posteriors comunistes i Malcom X. El 1870 el govern abandona el Sud i els esclaus fugen cap a les grans ciutats, on creen centres potents. Aquest serà el cas de Harlem, a New York.

Aquestes dues tendències van ser beneficioses per a la literatura els anys 20 i 30. Es el moment del Harlem Renaissance, molt transversal culturalment parlant, i que durarà fins el 1939, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. Personatges com Zora Neale Hurston, que citàvem al principi com una de les que va marcar més Toni Morrison, una antropòloga, becada pel Guggenheim al Carib, buscant i estudiant els orígens del conte negre. Té obra d’assaig i literària. Viu a Florida rodejada només de negres, i arriba a la universitat dels blancs, on viu el racisme en pròpia pell fins que se’n va becada a New York i s’instal·la a Harlem. Escriu sobre la infantesa feliç, perquè està tancada en un món només negre. Els escriptors coetanis i posteriors li retreien que no era prou agressiva, poc ideològica, que no estava per la lluita dels drets civils. Ho volia tot, però només pels negres, i la van enfonsar fins a viure en la indigència. O Langston Hughes, un clar hereu de Du Bois, va lluitar perquè els negres tinguessin llibres de la “seva” literatura, fet pel qual primer tenien que poder llegir. Poeta, dramaturg i sobretot gran memorialista, traductor de Lorca, del Romancero Gitano, perquè va saber veure que Federico estava fent el mateix pels seus.

Toni Morrison va estar influenciada per tots ells en diferents mesures i moments. Per a ella fer literatura ha esdevingut el més important. Sempre ha estat una autora compromesa i recorda a Du Bois, com a abolicionista del XIX, perquè vol abolir l’amnèsia. L’orgull dels autors del Harlem Renaissance és l’orgull de la negritud, però sense acritud com ho volia la Zora: els blancs estan al rerefons de tot, la comunitat és negra, els blancs són el flashback.

Bibliografia de l’autora

Stefan Zweig (1881-1942)

Carta d’una desconeguda, Editorial Quaderns Crema

Descripció: Ningú venia tants llibres a Europa en l’atrafegada dècada dels anys 20, ningú va ser tan oblidat després, ningú va viure una vida tan convulsa, a la foguera dels anys en els quals naixia el nazisme, tant que va ser incapaç de suportar-la i fa fugir amb la seva dona al Brasil, desesperat davant la derrota que semblava inevitable del cosmopolitisme i la societat oberta: de la barbarie.

Els llibres del jueu humanista vienès Stefan Zweig van tornar en els últims anys a Espanya. Va escriure molt i sobre variats temes, a cavall entre la ficció i la realitat, entre la novel·la, la biografia i l’assaig. El lector que encara no hagi provat la prosa eficaç i addictiva de Zweig hi trobarà el plaer de la lectura.

Comentaris: «Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l’arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t’hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer».

La crítica l’ha alabada com una de les novel·les capdals, que explica millor la desigualtat en l’amor, un monòleg que revela els secrets més íntims del cor humà, una història brillant per la qual no passa el temps, entre altres coses perquè destil·la una modernitat que a principis del segle XX va capgirar molts dels esquemes de la novel·la convencional.

Bibliografia de l’autor

Vasilii Grossman 1905-1964

Todo Fluye

Editorial Galaxia Gutenberg

Descripció: Stalin ja no està entre els vius. El 1954, després de tres dècades pres en camps penitenciaris, Iván Grigórievich torna a Moscou per comprovar que la vida allà ha seguit sense ell. Des del desangelat retrobament, carregat de contenció i culpa, amb el seu cosí Nikolái, un científic que sempre s’ha mantingut fidel al Partit, o el passeig pel lloc on vivia la dona a la qual estimava, Iván pren consciència de la magnitud de la tragèdia: la llibertat no només ha estat assassinada a la política, sinó també en l’agricultura, en la filosofia i, sobretot, en l’ànima dels russos.

A través de la veu del protagonista entrem en una novel·la excepcional que a més de retratar les misèries de la condició humana, és un crit contra l’absurditat dels totalitarismes i l’afirmació que la llibertat és el bé més preuat de l’home. Un dels llibres més intensos que es recorda sempre més. Una prosa que atrapa per una sinceritat que ens traspassa.

Comentaris: Vasili Semionovich Grosman va ser un periodista i escriptor soviètic. Va donar suport a la revolució russa de 1917. Va estudiar a la Universitat Estatal de Moscou, on va començar a escriure històries curtes, cosa que continuaria fent quan, tornant a la seva Ucraïna natal, va començar a treballar d’enginyer. Després de deixar aquest treball es va dedicar per complet a l’escriptura, sent acceptat finalment el 1937 a la Unió d’Escriptors. Durant la invasió nazi va actuar com a corresponsal de guerra, descrivint en els seus articles la neteja ètnica a Ucraïna i Polònia i l’alliberament dels camps de concentració de Treblinka i Majdanek. Va participar en el projecte d’El llibre negre, organitzat pel Comitè Jueu Anti-Feixista per documentar l’Holocaust, projecte que finalment es va cancel·lar. 

La seva novel·la més important i extensa és Vida i destí, en la qual es relaten les atrocitats nazis i estalinistes durant la II Guerra Mundial. El llibre va ser prohibit i segrestat per la KGB, però en els anys 80, ja mort Grossman, es va recuperar una còpia del manuscrit i es va poder publicar. No seria fins a 1988 que va poder sortir una edició en la Unió Soviètica.

Bibliografia de l’autor